Els gramenets sense horitzó
A les latituds mitjanes de l’hemisferi boreal (37-52°N), entre el bioma dels boscos boreals i el dels deserts freds, s’estenen dilatats territoris mancats de bosc. Els caracteritzen un clima de desigual pluviositat a l’estiu i baixes temperatures a l’hivern, uns sòls de tonalitat fosca i molt rics en humus i una notable abundància d’animals herbívors. Paisatges anàlegs, però molt menys extensos, es troben també a l’hemisferi austral, aproximadament a les mateixes latituds geogràfiques (30-45°S). La irregularitat que presenta la distribució del bioma en els diferents continents està directament relacionada amb les dimensions i les formes d’aquests, com també amb la seva latitud geogràfica. Com més gran i monolític és el continent, i com més extens és el territori que s’inclou dins les latituds temperades, més vastos són els seus espais de praderies o estepes.
El concepte d’estepa i de praderia
El terme estepa és d’origen rus i fa referència, principalment, a les extenses planes cobertes d’herba que es troben a les regions més continentals d’Euràsia. A l’Amèrica del Nord, els paisatges equivalents a les estepes eurasiàtiques s’anomenen praderies. A l’hemisferi austral, els paisatges que es corresponen amb els d’estepes i praderies de l’hemisferi boreal tenen un caràcter diferent, sovint se situen a una latitud més propera a l’equador i presenten un grau de continentalitat molt atenuat o totalment inexistent. Es tracta principalment de les pampes de l’Amèrica del Sud però, de vegades, també es consideren part d’aquest bioma els paisatges herbosos de clima temperat de l’Àfrica austral (Alt Veld) i de les terres baixes de l’Illa del Sud de Nova Zelanda.
Les estepes, les praderies i la pampa es diferencien les unes de les altres en la quantitat de precipitació que reben, en les respectives temperatures mínimes, en la durada de l’estació freda i en la peculiaritat de les espècies animals i vegetals que s’hi troben. El règim hídric és el factor diferenciador principal entre l’estepa i els deserts freds. Exceptuant les variants més meridionals, que en realitat són subdeserts, les estepes no reben pas menys quantitat d’aigua que els biomes forestals veïns, ni a la primavera, durant la fosa de la neu, ni a l’estiu, que és una estació caracteritzada per ruixats ocasionals. Això no obstant, a les estepes, els períodes d’humitat abundant són succeïts sense solució de continuïtat per períodes considerablement secs. Si una situació de sequera es prolonga gaires anys, l’estepa pot començar a ser ocupada per comunitats més pròpies del subdesert.
La considerable semblança de tots aquests paisatges permet parlar d’un únic bioma estepari. L’absència o escassesa extrema d’arbres i arbustos fa que el paisatge estigui dominat per poàcies o gramínies perennes i de llarga vida (Stipa, Festuca, Andropogon, Agropyron, Koeleria, Cleistogenes, Helictotrichon, Bouteloua, Buchloe i Poa), de fulles estretes i llargues reunides en un dens plomall i dotades d’un sistema radicular extraordinàriament ben desenvolupat que els permet absorbir la humitat de manera ràpida i efectiva (la superfície absorbent total de les arrels pot arribar a valors de 230 km2 per cada km2 d’estepa); les altres plantes herbàcies presenten una morfologia semblant. A banda un cert nombre de ciperàcies, principalment del gènere Carex, com C. humilis a les estepes europees o C. pediformis a les del Kazakhstan i de Mongòlia, al bioma es poden trobar representants de famílies i gèneres molt diversos: asteràcies o compostes (Aster, Filifolium, Tanacetum), ranunculàcies (Adonis), escrofulariàcies (Veronica), iridàcies (Iris), rosàcies (Potentilla), fabàcies o papilionàcies (Medicago), etc.
L’ocàs dels gramenets continentals
Una estepa típica, ben desenvolupada, té certes semblances amb la mar. Les distàncies, en els dos biomes, són immenses. El clima de l’estepa, igual que el de la mar, es caracteritza per la freqüent alternança de bonança i tempestes. La calitja permanent de l’aire, causada per la calor i el vent, és el que produeix la inestabilitat en la percepció. L’herba ondulada pel vent recorda les ones de la mar. Des de dalt d’un turó de l’estepa, qualsevol hipotètic nàufrag podria esperar impacient l’aparició d’alguna cosa en l’horitzó, talment com qui espera veure aparèixer un vaixell en la mar.
Actualment, a tots els continents, més de tres quartes parts del territori del bioma de les estepes i les praderies estan llaurades i s’exploten de manera intensiva per conrear-hi blat, ordi i blat de moro. L’aspecte original de praderies i estepes només es manté en alguns paisatges esteparis aïllats, ja sigui en territoris preservats per la seva representativitat o en terrenys aprofitats més extensivament per a la pastura. La producció de gra, tot i estar regulada per la mà de l’home, està lligada i sotmesa en gran manera a les particularitats del paisatge estepari (situació geogràfica, clima, sòl, entre altres factors), que els humans encara no han pogut transformar, de moment.
Els anticiclons continentals i els gradients tèrmics
El bioma de les estepes i les praderies s’associa als climes continentals subhumits de les latituds mitjanes, amb precipitacions d’entre 500 i 1 000 mm anuals i una amplitud tèrmica anual molt gran. Regions amb unes característiques climàtiques com aquestes es troben a ambdós hemisferis, però és al septentrional on es desenvolupen les praderies i les estepes més extenses. Cada àrea gaudeix d’un clima lleugerament diferent, tal com mostren els climogrames de vuit localitats representatives de les diferents parts del bioma (als de Johannesburg i Buenos Aires l’any va de juliol a juny, per tal de facilitar-ne la comparació amb les de l’hemisferi nord). Si bé la corba de temperatures segueix sempre la mateixa pauta, no totes les localitats passen per un període fred (en blau a l’eix d’abscisses) —en què la mínima mitjana diària és inferior als 0°C—, ni pateixen glaçades tardanes o primerenques (ratllat vertical). D’altra banda, les precipitacions tenen una distribució força variable al llarg de l’any depenent de la localitat, tot i que tendeixen a concentrar-se als mesos estivals. Només dues localitats, Abilene i Johannesburg, pateixen un període de sequera a l’estiu, bé que en el cas d’Abilene és molt curt. (Vegeu també Els tipus de clima de la Terra)
Idem, a partir de fonts diverses
El bioma de les estepes i les praderies resulta enigmàtic. Tot i trobar-se escampat per tots els continents excepte l’Antàrtida, tots els seus territoris s’assemblen de manera sorprenent. Les característiques de les estepes, a diferència de qualsevol altre bioma, no depenen únicament de la radiació solar que arriba a les seves latituds, sinó també de la correlació entre àrees terrestres i oceàniques, així com de la configuració general dels continents i la seva ubicació en el planeta. Com més gran i compacte és el continent, menys sotmesos estan els seus territoris interiors a la influència uniformitzadora de l’aire marí; la terra s’escalfa més intensament a l’estiu i es refreda més a l’hivern. Aquest fet constitueix la qualitat més important del clima de l’estepa, és a dir, el marcat contrast entre les estacions climàtiques.
L’anticicló siberià i les estepes eurasiàtiques
La zona anticiclònica més extensa i estable del planeta és la que es forma a l’hivern al centre de l’immens continent asiàtic; es tracta de l’anomenat anticicló siberià. Sobre la ciutat de Kizil, capital de la República Autònoma de Tuva (o Tiva) a la Federació Russa, i situada ben bé al centre geomètric del continent, al mes de gener la pressió atmosfèrica arriba a assolir els valors més elevats de tota la Terra, 1 042 mb. Masses d’aire pesat i dens cobreixen immensos territoris de la Sibèria meridional, Mongòlia i la Xina nord-occidental. Durant el mateix mes, la pressió sobre la part septentrional de l’oceà Atlàntic és de 1 000 mb (mínim bàric d’Islàndia). Les grans diferències de pressió creen un poderós corrent d’aire que va des del centre d’Àsia cap a l’oceà Atlàntic, desplaçant-se sobre una part del continent eurasiàtic, on no hi ha barreres orogràfiques d’importància que impedeixin el lliure moviment de les masses d’aire; la pesada massa d’aire de l’anticicló siberià es podria estendre també cap a l’E, però li ho impedeixen les altes serralades de la Sibèria oriental, que s’allargassen en el sentit dels meridians i li tallen el camí de llevant.
La zona d’altes pressions del centre del continent eurasiàtic s’estén al llarg d’alguns milers de quilòmetres. Naturalment, com més gran és la distància al centre de l’anticicló siberià, més feble és la seva influència i amb més força es manifesta l’acció oposada dels ciclons atlàntics, mediterranis i euxínics, que s’originen a les zones de baixa pressió atmosfèrica pròpies de l’hivern a l’Atlàntic, la mar Mediterrània i la mar Negra. En trobar-se l’aire continental asiàtic, sec i fred, amb l’aire marí, càlid i humit, el clima se suavitza i permet la formació de núvols, precipitacions en forma de pluja i neu i, fins i tot, períodes de desglaç ocasionals. La irrupció de masses d’aire càlides provinents de l’W i del SW, que ocasionen desglaços inesperadament avançats, es dóna cada any. És especialment freqüent a Moldàvia i la regió propera a la mar Negra, més escassa al curs mitjà i inferior del Volga i gairebé inexistent als Urals meridionals. A la Sibèria occidental i al Kazakhstan es manté de manera estable l’alta pressió atmosfèrica i, per això, el desglaç de primavera és un fenomen veritablement estrany. A la Sibèria oriental i a Mongòlia, a l’hivern no es donen mai aquesta mena de desglaços.
La forta influència de l’anticicló siberià és la que dicta, principalment, els canvis i contrastos de temperatures en la franja compresa entre els 52 i els 48°N de latitud, en la qual es troben majoritàriament les estepes d’Europa i d’Àsia. La temperatura mitjana al mes més fred de l’any, el gener, és de -35°C a les estepes de Tuva, de -18°C al Kazakhstan meridional, de -10°C al territori del curs mitjà i inferior del Volga, de -6°C a la depressió de la mar Negra i de -4°C a la depressió del Danubi. La temperatura mínima absoluta a les estepes centreasiàtiques de Tuva i Mongòlia és de -52°C, i cap a l’Europa central (Moldova i Hongria) va minvant gradualment fins a la meitat d’aquest valor. En conseqüència, a l’estepa, els contrastos de temperatura disminueixen en anar des del centre d’Àsia cap a l’W. Així, al centre del continent (Mongòlia, Sibèria oriental i occidental) les temperatures mitjanes al gener varien uns 17°C per cada 20° de longitud; al Volga inferior i als Urals, uns 5°C, mentre que a l’extrem occidental de les estepes eurasiàtiques la variació, en el mateix marge de longitud, és només d’uns 2°C.
A la primavera, l’anticicló siberià es manifesta de manera molt més feble que a l’hivern; aquest fet va lligat a l’augment de la temperatura i a la disminució de la pressió de l’aire a l’Àsia central. A l’estiu, el sòl s’escalfa ràpidament sota el cel serè; l’aire calent s’eleva cap amunt i el centre del continent es converteix en una zona de baixa pressió. Al juliol, la diferència de temperatura de l’aire al llarg de 9 000 km, des d’Hongria fins a Mongòlia, només és de 5°C, i les temperatures màximes absolutes només varien de 9°C. Això no obstant, aquesta uniformitat tèrmica no es manté gaire temps. En general, les estepes del centre del continent són la meitat de càlides que les d’Hongria, Moldova i Ucraïna. L’anomenada suma de temperatures efectives (suma, al llarg de tot un any, de la temperatura mitjana diària quan aquesta excedeix els 10°C positius, que és el valor a partir del qual es donen les condicions en què pot créixer vegetació pròpia de l’estepa) augmenta des de l’estepa de Tuva, on dóna xifres de 1 900°C anuals, fins a l’estepa d’Hongria, on arriba als 3 600°C. La temperatura mitjana de l’any s’eleva, en aquesta mateixa direcció, de -5,7° a 9°C.
La gran acumulació de calor que es dóna a les estepes europees a l’estiu es perd molt ràpidament a l’hivern com a resultat de la influència massa prolongada que exerceix la freda atmosfera de l’anticicló siberià sobre les estepes asiàtiques. Aquest anticicló limita l’activitat vital de les biotes de les estepes interiors del continent als 100 dies en què no hi ha glaçades. A les estepes del Volga inferior i dels Urals, en canvi, el període amb temperatures positives ja és de 200 dies, i a Ucraïna arriba als 300.
El gran eix climàtic del continent complica la zonació latitudinal dels paisatges de l’Europa oriental i, especialment, de la Sibèria occidental. En una estreta franja d’estepa, de només 150-400 km i localitzada entre els 48 i els 52°N, se succeeixen sis o set subzones de vegetació i fauna diferenciades. En direcció S, partint de l’extrem més septentrional de la zona estepària, la quantitat de radiació solar que arriba a la superfície del sòl augmenta de 90 a 120 kcal/cm2 i any; en altres paraules, augmenta de 10 kcal cada 3° de latitud. Una part de la radiació solar es consumeix en l’evaporació, en l’intercanvi de calor per part del sòl i en els processos metabòlics dels organismes, que són molt intensos durant els breus períodes estivals. La despesa calorífica real de l’ecosistema és determinada pel balanç de radiació, que és la diferència entre la quantitat de radiació solar que arriba a cada zona de la terra i la que és reflectida. Dins la zona estepària d’Euràsia, el balanç de radiació varia entre 25 kcal/cm2 i any a les àrees septentrionals i 37 kcal/cm2 i any a les meridionals, fet que garanteix una suma de temperatures efectives que oscil·la entre els 1 900 i els 2 600°C, i un període sense glaçades de 110 a 120 dies anuals.
L’estreta banda de zona d’altes pressions atmosfèriques i estepes, lligades estretament a aquest peculiar fenomen climàtic, penetra fins al cor d’Europa com una fina daga. Als països de clima suau i assolellat, de paisatges clars i existència confortable, les estepes els porten gel i secades, però també espècies vegetals i animals capaces de resistir dures condicions externes. En diferents períodes històrics, el darrer entre els segles VII i XII, les estepes foren també el punt d’origen de les expansions d’hordes de pobles asiàtics nòmades.
El gradient de continentalitat a l’Amèrica del Nord
A l’hemisferi occidental, el gradient de continentalitat entre el màxim continental de pressió atmosfèrica (a l’altiplà de Colorado) i el mínim oceànic (a Islàndia, a l’Atlàntic septentrional) és força diferent. L’extensió del gradient és tres vegades menor que a Euràsia i, en aquest cas, els obstacles es troben a l’W, on es drecen les Rocalloses i les altres serralades paral·leles a la costa del Pacífic. La diferència de pressió a l’hivern entre els dos extrems de l’hemisferi occidental esmentats anteriorment és només de 22 mb, la meitat que entre el centre d’Àsia i l’Atlàntic. A diferència d’Euràsia, que s’estén d’E a W, el continent nord-americà es dilata més de N a S. A més, les altes muntanyes de les serralades de la regió cordillerana de l’W americà tallen fermament el camí de les masses d’aire de l’oceà Pacífic cap a l’E.
Per això, la praderia nord-americana se situa a l’interior del continent i únicament s’estén un miler de quilòmetres, des dels contraforts orientals de les serralades ponentines fins a la vall del Mississipí. Les temperatures estivals a les praderies de l’Amèrica del Nord es diferencien poc de les que s’enregistren a les estepes europees i al juliol varien entre 22 i 25°C. A l’hivern, en canvi, són considerablement més altes que les d’Euràsia (oscil·len entre -8 i -16°C). La temperatura mitjana de l’any se situa al voltant dels 8°C.
Els aparents capricis del clima
Tradicionalment, l’estepa ha estat relacionada amb els paisatges mancats d’aigua. A causa d’aquesta insuficiència, a l’estepa no hi creixen arbres, s’hi fan poques plantes herbàcies suculentes i els humans pateixen sovint aquesta deficiència hídrica. Això pot semblar estrany perquè, fins i tot a les estepes més seques d’Euràsia, entre l’aigua de les pluges i la de la neu s’arriba als 200-450 mm anuals. A les praderies nord-americanes l’entrada d’aigua fins i tot és superior, de 400 a 1 000 mm, i a la pampa sud-americana s’arriba als 1 400 mm de precipitacions anuals. Per a establir una comparació, es pot considerar el cas de les tundres de l’hemisferi nord del planeta, que només reben de 200 a 300 mm de precipitacions anuals i, així i tot, pateixen d’excés d’aigua i sovint són terres pantanoses.
El secret de la sequera a l’estepa
El problema principal dels ecosistemes d’estepes i praderies prové de la seva escassa capacitat de retenció de l’aigua, més que no pas de la falta o escassetat de precipitació. Aquesta peculiaritat, també pròpia dels deserts, es manifesta de manera especialment clara a les estepes àrides situades al S de la gran divisòria climàtica eurasiàtica. En aquesta àrea, la pluviositat disminueix en direcció N-S des dels 450 als 150 mm, i alhora l’evaporació potencial creix de 650 a 800 mm en la mateixa direcció i a mesura que s’eleven les temperatures. Com a conseqüència, l’aridesa de les estepes augmenta unes sis vegades, no sols des de l’E i l’W cap al centre del continent, sinó també des de les àrees septentrionals cap a les meridionals.
Les raons que determinen la incapacitat de retenció d’aigua de les estepes són diverses. La principal és l’aguda estacionalitat del clima. A causa de la peculiar circulació de les masses d’aire sobre l’interior dels grans continents, ocupat per estepes, el 80% de les precipitacions cau sobre aquestes àrees a l’estiu. Les condicions que manifesten les latituds del bioma durant aquest període de l’any, en especial l’elevada insolació, la presència d’espais oberts i l’acció regular dels vents dominants, són causa d’una evaporació potencial extremament alta. Com a resultat, ni els intensos ruixats estivals, tan característics de l’estepa com les secades, no tenen temps de penetrar prou en el sòl. La major part dels recursos hídrics s’evaporen ràpidament sense poder ser aprofitats pels organismes. Normalment, a les arrels de les plantes no els arriba més d’una cinquena part de la quantitat d’aigua que cau durant les pluges d’estiu.
Les precipitacions d’hivern, que s’acumulen en forma de neu, només solucionen el problema del dèficit hídric parcialment. A la primavera, estació durant la qual la insolació pot ser molt elevada, la neu fon ràpidament. L’aire ja és calent (de vegades pot assolir els 30 o 40°C), però, dins del sòl, l’aigua glaçada en profunditat a causa del llarg i fred hivern fon amb molta lentitud. Per tant, en lloc d’infiltrar-se, l’aigua de la neu queda en superfície i, al final, eventualment, acaba evaporant-se.
El fet que, a les estepes, la major part de precipitacions caiguin a l’estiu també és conseqüència del gradient de continentalitat. Al juliol, la pressió atmosfèrica sobre l’Àsia central és inferior a la que hi ha sobre l’oceà Atlàntic i el moviment de les masses va en la direcció contrària a la que segueix durant l’hivern. Les masses d’aire atlàntic, que es desplacen molt lentament cap a l’E, porten la humitat llargament esperada. La quantitat de precipitacions, en conseqüència, disminueix cap al centre d’Euràsia, i si a Hongria i Moldova és d’uns 450 mm, a Tuva i Mongòlia només és d’uns 215 a 150 mm.
Després de l’hivern, la quantitat d’aigua procedent de la fosa de la neu que obtenen les estepes és molt similar en les diferents regions. Això no obstant, l’efectivitat en l’aprofitament d’aquesta humitat per part de la vegetació varia, d’una regió a una altra, en funció del grau de continentalitat del clima. A les estepes de l’Europa central i oriental, les arrels de les plantes ja absorbeixen la humitat del sòl, que es desglaça amb rapidesa, al començament de la primavera. A les estepes de l’interior del continent eurasiàtic, en canvi, la vegetació aprofita aquest do hivernal amb molt de retard i amb una efectivitat considerablement inferior. Els sòls, fortament glaçats a causa del llarg i fred hivern, es desglacen i s’escalfen molt a poc a poc; no ho fan fins al maig, o de vegades fins al començament de juny. Com a resultat, durant els mesos d’abril i maig la humitat s’evapora sobre la superfície dels sòls gelats en profunditat, procés que és afavorit pels forts vents esteparis. La insuficiència hídrica durant aquest mes i mig endarrereix l’inici del període de desenvolupament de la vegetació i de l’activitat dels microorganismes. Tanmateix, tot i l’evident retard en l’arribada de la primavera, les estepes de l’Àsia central aprofiten l’estiu, veritablement curt, per a adquirir el mateix desenvolupament i gairebé el mateix aspecte que les estepes d’Europa.
El grau de variabilitat en la velocitat de desenvolupament estacional de la vegetació i d’altres components vius de l’ecosistema està molt lligat al règim de precipitacions estival. A la part més occidental de la zona estepària d’Euràsia les precipitacions cauen durant la primavera i la tardor. A l’estiu, al llarg dels mesos de juny i juliol, a les regions de Moldova properes a la mar Negra i a la conca del Don, domina la sequera. Per aquesta raó, el desenvolupament de la biota estepària s’atura, i els avantatges del creixement vernal es perden. A les regions del Volga, al Kazakhstan occidental, als Urals i a la Sibèria occidental, la distribució de precipitacions durant l’estiu és més equilibrada. Això no obstant, aquesta regularitat sovint es trenca amb les fortes pluges de mitjan estiu. Al centre del continent, a Tuva, a Mongòlia i a la regió situada a l’E del Baikal, succeeix el contrari. Aquí, els períodes secs són la primavera i la tardor, quan el clima és molt fred. Juliol i la primera meitat d’agost constitueixen, però, un període de condicions òptimes per al desenvolupament de les estepes centreasiàtiques. Durant aquesta estació, breu però favorable, cau gairebé tota la pluja de l’any i tant l’aire com el sòl assoleixen les temperatures més elevades. Els organismes, amb aquesta abundància de calor i humitat, intensifiquen de tal manera el seu ritme de creixement i desenvolupament que en un temps rècord assoleixen les mateixes mides que els seus parents europeus.
El retrat del clima estepari, però, no quedaria prou perfilat sense fer referència a les característiques dels vents. A les estepes d’Ucraïna i la Rússia meridional bufen vents especialment secs provinents dels xafogosos deserts propers a la mar Càspia. Aquests vents, secs i calents, acaben de perdre pel camí la poca humitat que els pugui quedar, en caldejar-se l’aire dels corrents anticiclònics que circulen en sentit descendent. Un cop assolits els 45 o 50°C i circulant a una velocitat de 16 a 20 m/s, aquest corrent d’aire pot arribar a les estepes. Quan això succeeix, la humitat relativa de l’aire decreix per sota del 5%. Aquestes condicions es poden donar fins a un total de 25 dies en determinats anys, però, en realitat, les sequeres fortes s’esdevenen un cop cada tres o quatre anys aproximadament.
La pluja a la praderia
A les praderies nord-americanes la pluviositat és considerablement superior a la de les estepes eurasiàtiques. Fins i tot els ecosistemes esteparis americans més àrids, al centre del continent, reben una mitjana de precipitacions anuals de 350 a 450 mm. A les estepes europees i de la Sibèria occidental, 450 mm és la quantitat màxima de precipitació dels anys més favorables. A les praderies de l’Amèrica del Nord, a l’E del continent, cauen fins a 800 o 1 000 mm de precipitació anual, xifra que representa entre 1,5 o 2 vegades més que als boscos boreals de l’Europa oriental i Sibèria. Aquesta elevada pluviositat, però, no garanteix l’absència de sequeres a les praderies nord-americanes; són més rares que a Euràsia, però són igualment intenses, imprevisibles i pèrfides. Un fet que constata l’excepcionalitat de les sequeres extremes a les estepes nord-americanes fou la llarga secada que es produí durant els anys trenta. Al llarg de set anys —del 1934 al 1941—, la temperatura de l’aire s’elevà ocasionalment fins als 44°C i la humitat relativa caigué fins a valors compresos entre el 3 i el 5%. Aquella secada, extraordinàriament intensa, tingué greus conseqüències per a l’erosió del sòl i durant molts anys quedà registrada en la memòria dels americans com un fet excepcional (el “dust bowl”).
Les irregularitats meteorològiques
El clima de l’estepa es caracteritza finalment per una extraordinària inestabilitat, amb canvis dràstics i imprevisibles d’un any a un altre, d’una estació a una altra, i fins i tot d’hora en hora durant un sol dia. El pas sobtat de la sequera al diluvi, de la calor tòrrida al fred glacial, és habitual al bioma de les estepes i les praderies. Fins i tot les pampes, properes a l’equador i a l’oceà, pateixen fortes fluctuacions de temperatura i humitat com a mínim cada deu anys.
A les estepes eurasiàtiques, aquestes fluctuacions encara són més freqüents. L’enorme amplitud de les oscil·lacions en els valors absoluts dels factors climàtics és especialment evident quan es compara l’estepa amb altres biomes. A les estepes de la Sibèria occidental i el Kazakhstan, per exemple, el marge de variació de les temperatures extremes els darrers 50 anys arriba als 97°C; la raó són les elevades temperatures estivals (fins a 45°C), i les extremament baixes temperatures hivernals (fins a -52°C). Més cap al N, l’interval d’oscil·lació assoleix els 85°C als boscos boreals i els 75°C a la tundra; al S de la zona de l’estepa, als subdeserts i els deserts del Kazakhstan i l’Àsia central, el marge de variació és de 75 a 80°C.
Durant els darrers 50 anys, la pluviositat mitjana a les estepes d’Euràsia, a una latitud de 50°, ha estat de 435 mm. Al S i al N de la zona de l’estepa, la pluviositat disminueix substancialment, fins a 240 mm a les zones boscoses i fins a 130 mm a les desèrtiques. Pel que fa a la humitat, a l’estepa, els màxims i mínims absoluts obtinguts en un espai de temps determinat poden assolir els nivells de la taigà i del desert, segons els capricis del clima. A les estepes de la Sibèria occidental i el Kazakhstan, per exemple, la pluviositat anual durant el darrer mig segle ha superat en reiterades ocasions els 600 mm, quantitat que supera en més d’una vegada i mitja els valors habituals a la taigà. En canvi, també ha baixat moltes vegades fins a 100 o 80 mm, valors característics dels deserts.
La comparació dels valors absoluts dels diferents paràmetres no dóna una idea prou ajustada del caràcter de les diferències. Així, un marge de variació de 100 mm de precipitació no té el mateix efecte si la mitjana anual és de 600 mm que si és de 250 mm. Per això, és preferible comparar la relació entre les desviacions i els valors mitjans que comparar els indicadors de diferències absolutes entre valors màxims i mínims de pluviositat i temperatures, ja que aquesta relació reflecteix de manera més efectiva la variabilitat de les condicions ecològiques. Així, a les estepes més típiques de la Sibèria occidental i del Kazakhstan, el coeficient de desviació de les precipitacions en un període de 50 anys té un valor d’1,6, a la taigà és de 0,5, i al desert no arriba a 1. Al centre de la zona estepària d’Euràsia, la inestabilitat de les precipitacions és dues vegades més gran que la dels seus extrems meridional i septentrional.
El caràcter tempestuós del clima estepari no sols es manifesta en dinàmiques anuals sinó també estacionals. A les estepes del Kazakhstan, de Mongòlia i de la Sibèria meridional, l’amplitud de les oscillacions de les temperatures intermensuals al llarg d’un any pot arribar als 40°C, fins i tot als 50°C. Al bosc i al desert també es poden enregistrar oscil·lacions semblants, però només en anys concrets i molt més rarament que a l’estepa, on l’interval en què es mouen els valors de la suma mensual de precipitacions a l’estiu va dels 0 als 100 mm. Els mesos durant els quals no cau cap gota d’aigua no són gens estranys; pot ser el cas de qualsevol dels mesos d’estiu.
Els contrastos climàtics es manifesten, doncs, com una alternança de dies de glaçada i de desglaç a l’hivern, de freds sobtats a l’estiu o de calors inesperades (fins a 30°C) a l’abril, al començament de la primavera, quan encara no s’ha fos completament la capa de neu. A l’estepa del Kazakhstan central, al juny, després de dues setmanes de temps sec, poden caure fins a 23 mm d’aigua en un dia. Això no obstant, aquesta ‘dutxa freda’ es transforma al cap de poques hores en una calor i una sequera aclaparadores. A l’estepa, tal com passa a la tundra, també es poden produir baixades considerables de les temperatures, fins i tot a l’estiu. Durant el dia, la temperatura mitjana al mes de juliol pot baixar sobtadament de 30°C a 7°C. El viatger, acostumat a la calor i vestit amb roba lleugera, ha de començar a pensar en roba d’abric i un te calent quan tot just somniava amb un gelat. Tampoc no és estrany trobar-se en la situació contrària; es necessiten tot just dues o tres hores perquè la temperatura de la superfície del sòl de l’estepa s’elevi de 16 a 42°C. El marge de variació de la temperatura de l’aire a l’estepa arriba als 31°C en un sol dia, fins i tot a mitjan estiu.