El poblament humà de les estepes i les praderies

Els orígens remots dels humans de les estepes i les praderies

El bioma de les estepes i les praderies és un dels més petits del món, ja que ocupa poc més de 1 200 milions d’ha. Més de la meitat d’aquesta superfície (66%) es troba a Euràsia; el 22% se situa a l’Amèrica del Nord, el 8% a l’Amèrica del Sud i àrees molt més petites a l’Àfrica austral i a Nova Zelanda. Aquest és, a més, un dels biomes més transformats per l’activitat econòmica dels humans; tres quartes parts del territori que ocupa estan dedicades a l’agricultura, i la resta està més o menys afectada per pastures intensives. Deduir, a partir del que hi ha ara, quina havia estat la naturalesa inicial del bioma o especular sobre els seus límits precisos no és gens fàcil.

(En aquest subcapítol i els successius es tracta el poblament de les estepes i les praderies del continent eurasiàtic, americà i sud-africà. No així el de Nova Zelanda, que és tractat des de diferents punts de vista capítols dedicats a les selves temperades i als sistemes aïllats)

L’època de les grans extincions a Euràsia i Amèrica

Els primers humans han deixat pocs testimonis de la seva presència a les estepes i les praderies, tret, és clar, dels que ocuparen les estepes sud-africanes (vegeu també vol. 1, pàg. 255-256). A partir dels dibuixos d’animals i d’humans que es troben a les parets i els sostres d’algunes coves, o de les estatuetes de venus paleolítiques de les àrees estepàries eurasiàtiques, es pot tenir una idea general de com veien i concebien el món els antics habitants del bioma. Els primers testimonis de la presència humana a les praderies nord-americanes d’herba baixa i mixtes, que daten de fa aproximadament 13 000 anys, són força menys explícits que els del continent eurasiàtic; s’han descobert majoritàriament a les ribes d’antics llacs fòssils i correponen a petits grups dispersos de caçadors de mamuts i altres grans mamífers.

Amb la reculada del glaç i l’escalfament del clima s’inicià una nova època per al desenvolupament de la cultura de la humanitat, el Mesolític, que, depenent dels llocs, començà fa uns 14 000-12 000 anys i s’allargà fins fa 8 000-7 000 anys. El clima s’escalfà progressivament, circumstància que influí, certament, en les transformacions de la fauna. No es pot excloure la possibilitat, però, que l’activitat caçadora influís de manera més determinant en la vida animal que els mateixos canvis climatològics. Els mamuts i alguns altres grans animals ja havien desaparegut del continent eurasiàtic al final del Paleolític, possiblement aniquilats pels humans. Al continent americà, en canvi, el mamut, el cavall salvatge, el camell, el peresós terrestre i altres espècies de grans mamífers desaparegueren fa poc menys d’11 000 anys. Així doncs, a partir d’aquell moment, els caçadors s’hagueren de dedicar preferentment al bisó i desenvoluparen una nova cultura que, en algun dels seus aspectes, pervisqué fins a l’arribada dels colonitzadors europeus. Se sap, per exemple, que, cap al 1850, els peunegres (també anomenats “blackfeet” o siksika) del S d’Alberta, encara utilitzaven estimballs que havien estat usats gairebé ininterrompudament des del Paleolític per a capturar bisons.

En tot cas, durant el Mesolític continuà el perfeccionament de diferents tipus d’armes i atuells, entre altres l’arc i la fletxa, que foren una incorporació transcendental d’aquesta època. A més, sembla que també fou en aquest període que els humans domesticaren el gos. A banda la caça i la recol·lecció, durant el Mesolític es desenvolupà la pesca a les ribes de rius i llacs. A les ribes dels llacs de les estepes de Khakàssia, a la Sibèria meridional, per exemple, s’han trobat restes d’assentaments de caçadors i pescadors de cultures lítiques.

L’agricultura i la ramaderia neolítiques a les estepes eurasiàtiques

A Euràsia, el Neolític començà uns 5 000 o 6 000 anys després de la retirada del glaç. És difícil establir un marc cronològic general per al Neolític, perquè començà i acabà en moments diferents segons els indrets i es caracteritzà, per tant, per una gran irregularitat en el desenvolupament dels grups humans de cada zona poblada. La conquesta més important d’aquest període fou el pas a una nova forma d’economia que, amb la pràctica de l’agricultura i la ramaderia, permetia als humans garantir-se l’aliment de manera regular i planificada: l’economia de producció. La seva implantació reduí el temps que es dedicava a l’obtenció d’aliment i elevà substancialment la qualitat de vida de la societat. L’aparició de l’agricultura i de la ramaderia constitueix un esdeveniment històric tan important que es qualifica l’època de les seves primeres manifestacions de ‘revolució neolítica’ (vegeu també vol. 1, pàg. 290-300).

L’àmbit eurasiàtic del bioma de l’estepa és un dels espais més rics en restes neolítiques. Els habitants dels seus límits meridionals tingueren ben aviat ocasió d’entrar en contacte amb els centres de neolitització més importants i, així, les primeres plantes i animals domesticats i les noves formes d’economia penetraren i foren adoptades per molts dels pobles de l’estepa. Als territoris esteparis del S de l’Europa oriental, a la conca del riu Bug (Boh en ucrainès) meridional, al S d’Ucraïna, entre el Dnièper i el Dnièster, s’han pogut datar els primers testimonis que donen compte d’una activitat agrícola entorn del V mil·lenni aC (fa entre 7 000 i 6 000 anys). Durant el lV mil·lenni aC (fa entre 6 000 i 5 000 anys), en l’immens territori que s’estén entre el riu Dnièper i els Carpats, es desenvolupà la cultura de Cucuteni-Tripília (en rus, Tripòlie). Els pobles que crearen aquesta cultura combinaven l’agricultura i la ramaderia en la seva economia, bé que la caça conservava un paper prou important.

Les tribus que vivien a les estepes, però, es dedicaven fonamentalment a la ramaderia, perquè les seves terres eren massa pobres per a una agricultura primerenca. A les estepes europees, l’aparició de comunitats ramaderes diferenciades tingué lloc, pel que sembla, fa poc més de 6 000 anys. Una mica més tard, fa poc més de 5 000 anys, tribus vingudes principalment del N de la zona de la mar Càspia introduïren la ramaderia a la Sibèria meridional, concretament a la depressió de Khakàssia-Minussinsk, a l’alt Ienissei. Els nouvinguts, representants d’un tipus físic euròpid estrany a Sibèria, portaren amb ells el cavall domèstic i bestiar boví i oví. Pel que fa a l’agricultura, no hi ha dades que permetin datar la seva aparició en terres siberianes. En canvi, sí que es pot afirmar que, durant l’època en què la ramaderia féu la seva aparició a l’estepa siberiana, aquesta activitat econòmica encara era desconeguda a Mongòlia.

El període calcolític i la domesticació del cavall

L’època de la difusió del coure, l’Eneolític o Calcolític, començà fa més de 5 000 anys en algunes regions agrícoles, particularment en els dominis de la cultura de Cucuteni-Tripília, i uns segles més tard (també fa 5 000-4 000 anys) s’inicià en l’àmbit de l’estepa. En aquest període, les tribus ramaderes de la part europea del bioma s’havien unificat en una gran comunitat cultural, i sembla que també ètnica, que s’escampava des del riu Dnièper, a Ucraïna, fins a l’Embi, al Kazakhstan. Els arqueòlegs han donat a aquesta cultura el nom de ‘cultura antiga dels sepulcres de fossa’ per les particularitats de les sepultures, que són simples fosses sense cap signe exterior o cobertes simplement amb túmuls. Pel que fa a les activitats ramaderes, els habitants de l’estepa criaven vaques, ovelles i, addicionalment, cavalls. La composició dels ramats depenia de la diversitat de les condicions naturals de cada indret. Als llocs allunyats dels rius predominaven les ovelles; a les valls inundables del Dnièper i el Don es criava més bestiar boví, i a les valls de l’estepa boscosa i a les estepes pratenses dominaven majoritàriament els cavalls. Sembla que les tribus de la cultura dels sepulcres de fossa també es dedicaven a l’agricultura i sembraven petites parcel·les de terra, ja que el caràcter estable dels assentaments és un indici d’una forma de vida sedentària.

A la segona meitat del III mil·lenni aC (fa entre 4 500 i 4 000 anys), les tribus de la cultura dels sepulcres de fossa empenyeren les poblacions de la cultura de Cucuteni-Tripília cap al Dnièper central; amb la seva arribada s’incrementà la importància de la ramaderia en la zona de contacte. A la darreria del III mil·lenni aC la cultura dels sepulcres de fossa fou substituïda per una altra cultura ramadera, la ‘cultura de les catacombes’, anomenada així per la forma de les fosses sepulcrals. Els grups humans d’aquesta cultura no eren descendents dels pobles de la cultura dels sepulcres de fossa sinó que procedien del Caucas septentrional.

A les estepes de la Sibèria meridional, l’Eneolític està representat per la cultura d’Afanasevo, que havia estat introduïda des del N per tribus d’aspecte europoide. Els pobles de la cultura d’Afanasevo eren ramaders i posseïen alguns coneixements d’agricultura; probablement foren ells els qui iniciaren l’agricultura a la Sibèria meridional. Vivien en poblats permanents formats per cabanes semienterrades o de fusta, i en els seus ramats predominaven els bovins, tot i que també criaven ovelles i cavalls.

La domesticació del cavall tingué gran importància per al desenvolupament de la ramaderia de l’estepa. Els testimonis més antics de la cria del cavall domèstic, datats en 7 000-6 000 anys, són els dels sepulcres descoberts a la regió de la conca inferior del Volga. Als territoris de l’àrea septentrional de la mar Negra, les troballes més antigues relacionades amb la domesticació del cavall es remunten al IV mil·lenni aC (fa entre 6 000 i 5 000 anys). A més a més, en alguns poblats aïllats de la mateixa època, els ossos d’animals que s’han trobat són majoritàriament de cavall. En un d’aquests poblats (Dereüvka, a les ribes del Dnièper), es descobriren les restes d’un enterrament ritual amb un crani de poltre al centre. Al Kazakhstan septentrional es descobrí un altre enclavament neolític-eneolític semblant, especialment sorprenent per l’extraordinària quantitat d’ossos de cavall acumulats (el 99,9% del total de restes òssies animals trobades). Així doncs, sembla fàcil suposar que les estepes àrides de l’Europa oriental i el Kazakhstan, on ja existien cavalls salvatges, foren un dels primers indrets on s’arribà a domesticar aquest animal, fins al punt que la seva cria esdevingué una activitat fonamental per a determinades comunitats. L’antiga Mesopotàmia pot haver estat també una de les àrees originàries de domesticació del cavall. Restes arqueològiques de l’Àsia occidental, datades també al IV mil·lenni aC, donen testimoni de la presència de cavalls domesticats, encara que en aquesta regió no hi ha testimonis que indiquin la presència de cavalls salvatges en èpoques immediatament anteriors.

L’adveniment dels indoeuropeus i la invenció del carruatge

No es coneix quines llengües parlaven els antics habitants de les estepes d’Euràsia, però existeixen fonaments per a suposar que, fa entre 6 000 i 5 000 anys, a les estepes eurasiàtiques ja es parlava alguna llengua indoeuropea (o protoindoeuropea). Segons alguns autors, els primers pobles que parlaren llengües directament entroncades amb les indoeuropees actuals vivien al territori septentrional de la mar Negra i la conca inferior del Volga. Des d’allí, s’estengueren àmpliament per altres regions, des de les costes occidentals d’Europa fins a l’illa de Sri Lanka i l’estepa de Mongòlia. Altres especialistes, per la seva banda, situen la protopàtria dels indoeuropeus a l’Àsia occidental, on sembla que haurien viscut i compartit una llengua comuna fa entre 7 000 i 6 000 anys. Aquestes dues hipòtesis contradictòries coincideixen, però, a l’hora d’afirmar que, al III mil·lenni aC, ja hi havia pobles indoeuropeus que habitaven les estepes de l’Europa oriental (vegeu també vol.7, pàg. 186). En aquell moment, la domesticació del cavall ja era una activitat antiga i, de fet, la paraula ‘cavall’ és d’origen indoeuropeu.

Si al III mil·lenni aC (fa entre 5 000 i 4 000 anys) encara no es troben prou fonaments per a identificar arqueològicament cultures indoeuropees concretes, durant el II mil·lenni aC, època en què s’estengué l’ús del bronze, la situació canvià. El lligam entre les cultures arqueològiques estepàries de l’edat del bronze i la branca indoirànica de pobles indoeuropeus es pot demostrar amb arguments convincents. En aquest període històric, les cultures més importants a l’estepa són la d’Andronovo i la de la fusta. Les tribus andronovianes habitaven els territoris de l’actual Kazakhstan, des d’on, al segle XVI aC, s’estengueren pel S de Sibèria i més tard per l’Àsia central. Originàriament, les tribus de la cultura de la fusta ocupaven la zona del Volga mitjà i el S dels Urals i, més endavant, s’estengueren cap a l’W fins al riu Dnièper i el curs inferior del riu Bug meridional. Aparentment, aquestes cultures es formaren sobre les bases de les poblacions locals precedents. Es tractava de tribus ramaderes, que coneixien l’agricultura d’aixada i la caça com a formes d’economia auxiliars. Ambdues cultures es caracteritzen pel predomini dels ramats bovins, l’estabulació dels animals a l’hivern, la vida sedentària i la fabricació de vaixelles de fons pla i d’atuells similars de bronze. De fet, la cultura andronoviana és tan similar a la cultura de la fusta, que és perfectament plausible considerar que estiguin estretament emparentades.

La cultura dels pobles indoiranians ha estat molt ben reconstruïda a partir de les fonts escrites (“Rig-Veda”, “Avesta”) i del llenguatge. Els indoiranians havien viscut a l’estepa (‘els amplis espais dels aris’) de rius cabalosos i a la seva economia predominava la ramaderia. Els seus déus portaven els epítets de ‘senyor de les immenses pastures’, o ‘el qui dóna riquesa al ramat’, i es representaven el món d’ultratomba com unes il·limitades pastures per al seu bestiar boví. El sacrifici més elevat que es podia oferir als déus era el cavall, seguit del brau i de l’ovella. A diferència d’altres pobles indoeuropeus, no coneixien la ramaderia del porc, però criaven el camell de dues gepes. La ramaderia equina, orientada bàsicament als cavalls utilitzats per al transport, assolí entre ells un important desenvolupament. Tant al “Rig-Veda” com a l’“Avesta”, la carrossa és un atribut primordial de les divinitats. La confrontació dels trets característics de la cultura indoiraniana amb les troballes arqueològiques permet suposar que les tribus estepàries de la cultura andronoviana del II mil·lenni aC eren tribus indoiranianes. L’economia dels andronovians, amb predomini de la ramaderia, era igual de complexa, i també ells criaven camells i desconeixien el porc; veneraven el cavall, el camell de dues gepes, el toro i l’ovella, i adoraven el foc i la llar. Enterraven els morts en tombes sota de túmuls (kurgans, vegeu també vol. 4, pàg. 383) amb una tanca, i practicaven rituals funeraris. Al “Rig-Veda” i a l’“Avesta”, els aris són descrits com una gent alta, de pell i cabells clars; així doncs, sembla que les tribus de la cultura andronoviana tenen un origen recent i comú amb els pobles europeus.

El destí històric dels indoiranians se sol lligar amb el posterior desenvolupament i l’assimilació del transport de tracció animal, concretament per cavalls. Al II mil·lenni aC, des de Grècia fins a la Xina, s’estengueren ràpidament les lleugeres carrosses militars de dues rodes, arrossegades per cavalls; els hiksos (un poble de l’Àsia occidental, amb un origen poc clar, probablement heterogeni) envaïren Egipte, on no es coneixien els cavalls, al voltant de l’any 1700 aC muntats en aquests carros. Els materials arqueològics confirmen que el desenvolupament del transport amb cavall rebé un fort impuls a les estepes. Les tribus de la cultura andronoviana criaven pesats cavalls de càrrega especialitzats que, juntament amb bous i camells, eren destinats a estirar carros grans. En canvi, en excavacions de rics túmuls (kurgans) del segle XVI al XIV aC a les ribes del riu Sintaixta, a les estepes meridionals del S dels Urals, s’han trobat carrosses lleugeres amb rodes de fusta del tipus característicament usat pels indoiranians.

La difusió del transport a cavall possibilità la gran expansió dels indoeuropeus. Al III mil·lenni aC, les tribus indoeuropees ja començaren a poblar Europa i penetraren fins a l’Àsia occidental, i al II mil·lenni aC, els pobles indoiranians envaïren l’Iran i l’Hindustan. Les troballes arqueològiques permeten seguir aquests moviments dels indoiranians, és a dir, de les tribus andronovianes, pel S de l’Àsia central i en direcció a la Sibèria meridional. A les ribes del llac Lob Nor, a Xinjiang, s’han trobat monuments sepulcrals del segle XVII aC on eren enterrats humans de tipus euròpid; el seu vestuari incloïa els barrets característics de la cultura andronoviana, cònics i en forma de pic.

La idea d’utilitzar els cavalls per a arrossegar carruatges sorgí, molt probablement, dels indoeuropeus, concretament dels indoiranians. Però foren les migracions dels grups indoaris, que tenien fins i tot una casta especial de carrossers, les que possibilitaren la difusió d’aquesta innovació tecnològica. Un dels primers pobles indoeuropeus que poblaren l’Àsia occidental fou el dels hitites. Pels seus documents se sap que entre els segles XVIII i XVII aC els carros militars ja formaven part del seu exèrcit. D’aquesta època es conserva un tractat en llengua hurrita (una llengua no indoeuropea de filiació incerta) sobre l’atenció deguda als cavalls de tir, en què els termes bàsics relacionats amb els carruatges i els arreus del cavall són indoirànics. Aquest ‘manlleu’ terminològic és molt significatiu a l’hora de buscar les associacions i tradicions ètniques que hi ha en l’origen de la cria i la doma de cavalls.

A banda d’altres utilitats, l’ús del cavall per al transport també facilità la colonització de nous territoris per part dels ramaders. Així, al final del II mil·lenni aC, les tribus de pastors arribaren amb els seus ramats fins a les pastures de muntanya del Tian Shan i el Pamir. Amb aquesta colonització pogué créixer també la població, i les formes de vida esdevingueren més mòbils. Tot i que alguns autors consideren que els indoiranians eren grups nòmades, aquesta idea és qüestionable, perquè implica altres factors a part de la mobilitat. De fet, el nomadisme arribaria una mica més tard, amb la difusió de l’ús del cavall per a muntar.

La colonització de les estepes eurasiàtiques en els temps històrics

El nomadisme és una forma de vida mòbil associada a les particularitats d’un tipus d’economia determinat: la ramaderia extensiva. A diferència de la ramaderia transhumant, en què es desplacen pastors i ramat, en el tipus de vida nòmada cada desplaçament implica els ramats, els pastors i el poblat sencer. No és gens fàcil assenyalar el moment exacte en què aparegué el nomadisme, perquè, com ja s’ha remarcat, el moviment dels ramaders de l’estepa s’anà ampliant amb el pas del temps. Els indoiranians, per exemple, que disposaven de carruatges tancats (en realitat, cases sobre rodes), ja estaven avesats al canvi permanent de residència. Això no obstant, se sol lligar l’inici del nomadisme amb l’aparició dels genets escites en l’escenari de la història. Cavalcar sobre la sella d’un cavall és incomparablement més còmode que anar a peu o en carro, vehicle poc adient per a penetrar en determinats terrenys o per a viatjar sobre sòls sorrencs o enfangats; muntar també és més ràpid, sobretot si no cal transportar una gran impedimenta.

Els primers genets de les estepes

Els escites i els ´sakes apareixen com els primers pobles de genets en la història de la humanitat. Heròdot ja els descrivia com a hàbils arquers a cavall; podien disparar fletxes contra l’enemic que els perseguia girant el cos enrere i sense deixar de cavalcar a tota velocitat. Això no vol dir, però, que l’equitació no fos coneguda abans dels escites. Alguns materials arqueològics de la Sibèria meridional han confirmat que l’equitació ja aparegué associada a la cultura d’Andronovo. Una faula sumèria, escrita cap al 1700 aC però referida a un període anterior, ja parla d’un cavall que tira a terra el seu genet. Un altre genet, aquest egipci i datat als segles XIV-XIII aC, apareix a l’estela de Ramsès II.

S’han formulat diverses hipòtesis defensant la idea que, en algun moment del IV mil·lenni aC, i potser abans i tot (des dels inicis de la domesticació del cavall), els pastors de cavalls ja en muntaven algun per controlar la resta dels animals del ramat, massa veloços per a poder ser vigilats de cap altra manera. A l’assentament de Dereiïvka, a Ucraïna, es trobaren unes peces de banya treballades i perforades que només poden procedir de les brides d’un cavall i que daten de la meitat del IV mil·lenni aC. En els cas dels pobles de les estepes eurasiàtiques, però, començant pels escites i els ´sakes, es pot dir que tots els nòmades s’anaren convertint en genets i que, amb ells, muntar esdevingué una forma de vida. Els homes passaven una part important de la vida sobre el cavall i organitzaven formidables forces bèl·liques, capaces de combatre amb avantatge els seus veïns sedentaris i de destruir els seus assentaments.

En tot cas, segons Heròdot, l’origen dels escites sembla situar-se a l’Àsia central, on continuaren vivint els seus parents nòmades, els ´sakes, després que els primers es traslladessin a les estepes de la mar Negra cap al segle VIII aC. Les raons per les quals, en unes condicions naturals similars, els antecessors dels escites no havien dut una vida nòmada són probablement múltiples i diverses. Sovint, el motiu adduït ha estat el canvi del clima, que a partir del III mil·lenni aC es tornà més sec; de fet, entre els anys 1200 i 500 aC es produí un període de secada especialment intens. Però a banda d’aquestes consideracions, la raó fonamental que portà els escites a adoptar el nomadisme com a modus vivendi fou, aparentment, la generalització de l’ús del cavall per a muntar. Abans d’això, naturalment, ja s’havien produït trasllats i migracions humanes a indrets molt llunyans, però sempre havien estat esdeveniments esporàdics i excepcionals en la història d’un poble. Muntar a cavall obrí les portes a l’establiment d’un cicle anual en què es podien abandonar temporalment les pastures d’hivern i allunyar-se’n entre 1 000 i 1 500 km, com encara feien els kazakhs al segle XVIII, per després tornar-hi; però, a més, l’hàbit de muntar també dóna als nòmades un gran avantatge a l’hora d’enfrontar-se a altres pobles més nombrosos.

Un cop assentats a la zona de la mar Negra, els escites dirigiren les seves incursions cap al S, a través del Caucas; durant algunes dècades del segle VII aC aconseguiren de dominar una part de l’Àsia occidental i arribaren fins als confins d’Egipte. Malgrat que finalment foren expulsats pels medes i ja no tornaren a l’Àsia occidental, els escites i els pobles amb què estaven emparentats mantingueren encara les estepes eurasiàtiques sota el seu control durant alguns segles. S’han trobat restes arqueològiques de la cultura dels escites des de la Mongòlia central fins a Hongria, i un dels monuments funeraris més importants d’aquesta època és el túmul o kurgan d’Arjan, que és la tomba d’un rei o capitost escita del segle VIII aC localitzada al territori de Tuva. Les tribus escites, fortament cohesionades sota l’autoritat d’un rei, dominaren durant uns 500 anys les estepes de la zona de la mar Negra. Al segle III aC, però, foren destruïdes i expulsades pels sàrmates, un poble amb qui estaven emparentades. Els grups que quedaren encara visqueren a Crimea durant uns segles.

El domini dels pobles turquesos

La majoria dels desplaçaments dels pobles de l’estepa, al llarg dels dos darrers mil·lennis, s’han dirigit d’orient cap a occident, però també hi ha hagut migracions en sentit N-S des d’antic, sobretot a les estepes més orientals. Els nòmades turquesos i mongols ja havien penetrat a la Xina des de la més remota antiguitat. En efecte, la construcció de la Gran Muralla de la Xina, iniciada al voltant de l’any 400 aC, és prou indicativa de la inquietud que sentien els xinesos enfront d’eventuals atacs dels seus turbulents veïns del N. Al segle III de l’era cristiana ja s’havia completat la construcció d’aquest mur defensiu, que, en seguir aproximadament el límit meridional de l’estepa i fer de límit entre el món del pastoralisme nòmada dels genets mongols i el món agrícola sedentari dels xinesos, es convertí en la primera obra humana, i potser l’única, que subratlla un límit alhora biogeogràfic i cultural.

Les diferents tribus de l’estepa parlaven també llengües diverses i Heròdot ja remarcà aquesta varietat lingüística de la zona de domini escita de la regió de la mar Negra. Al segle III de l’era cristiana, per exemple, un poble de parla germànica irrompé a la part occidental de les estepes de la mar Negra, els gots. Simultàniament i fins al segle IX, un altre poble, els magiars, de parla úgrica, es desplaçaven per les terres compreses entre les muntanyes dels Urals, al N, i les ribes de la mar Negra, al S. Però malgrat aquestes irrupcions, en aquesta àrea hi han predominat al llarg de 3 000 anys les llengües de dos grans grups lingüístics: primer les iràniques i després les turqueses. La llengua dels escites, com la dels ´sakes, pertanyia al grup irànic de la família lingüística indoeuropea. De la seva llengua, o fins i tot de la dels seus predecessors, ens han pervingut noms de rius com el Danubi, el Dnièper, el Dnièster i el Don, tots ells amb l’arrel “don”, que significava ‘aigua’ o ‘riu’. Els sàrmates que foragitaren els escites parlaven una llengua molt propera. Al segle I de l’era cristiana, els alans se separaren del cercle dels sàrmates i s’ensenyoriren de les estepes que s’estenien al N del Caucas, però al segle IV foren vençuts al seu torn pels huns, i una part de les tribus alanes marxaren amb ells cap a occident. Així, d’entre els pobles de les estepes eurasiàtiques, foren possiblement el que penetrà més enllà cap a occident: un important grup d’alans, derrotat pels huns i acompanyat pels sueus i els vàndals, arribà l’any 410 fins a la Península Ibèrica, on s’assentaren durant un temps. La pressió dels visigots els obligà després a traslladar-se al N d’Àfrica juntament amb els vàndals.

En tot cas, al llarg dels primers 1 500 anys de l’era cristiana, els moviments de les hordes i els exèrcits nòmades per les estepes eurasiàtiques determinaren repetidament capgiraments de la situació política que han afectat fins al present enormes territoris. Els pobles nòmades de l’estepa, marginats de la història, acabaren convertint-se en un catalitzador d’esdeveniments cabdals de la història de la civilització i, per la força de les armes, esdevingueren els amos i senyors d’espais immensos, bé expulsant-ne els antics habitants (de vegades també nòmades i igualment temuts pels seus veïns), bé barrejant-s’hi. Així desaparegueren successivament els escites, els sàrmates, els huns, més tard els kidans i molts altres pobles, mentre les tribus mongoles i, sobretot, turqueses es dispersaven àmpliament.

Procedents de la Sibèria meridional, els pobles turquesos poblaren les estepes de la Sibèria occidental, Iacútia-Sakha, l’Àsia central i l’actual Xinjiang, les de la Rússia meridional, Ucraïna i Crimea, una part del Caucas septentrional i la Transcaucàsia, l’Àsia Menor, part de l’Iran septentrional i l’Afganistan. Des dels primers segles de l’era cristiana i sense deturador, s’anaren desplaçant cap a occident en onades successives; és així com, des del segle V, la història de les estepes es converteix, en gran mesura, en la història dels pobles turquesos. Segons fonts xineses, a l’extens territori que va des de la mar d’Aral fins als confins occidentals de Manxúria i des dels límits septentrionals de Mongòlia fins a la Gran Muralla de la Xina, al segle VI aparegué el poderós khanat dels tujues o tukues (també anomenats türüks) el primer poble turquès a entrar a la història escrita. El khanat turquès es convertí en una font permanent d’inquietuds per als seus veïns, és a dir, Bizanci, Pèrsia i la Xina.

Aquest khanat s’escindí i deixà d’existir al segle VIII; al seu lloc, però, a les estepes eurasiàtiques continuaren sorgint confederacions de diferents tribus turqueses que s’anaren desplaçant cap a l’W expulsant els pobles que trobaven al seu pas, com ara els hongaresos o magiars, que acabaren establint-se a Pannònia (vegeu també vol. 7, pàg. 185-187). Ja al segleVII, les estepes que s’estenen del riu Dnièper fins a la mar Càspia quedaren sota el domini del khanat dels khàzars, que controlaren així les vies comercials entre la mar Bàltica i la Negra i entre Europa i orient. Els khàzars crearen un veritable imperi que tractava amb Bizanci en un nivell d’igualtat i rebutjava tots els intents dels àrabs per travessar el Caucas. Només l’aliança de l’imperi Bizantí amb els primers principats russos, que anaven creixent al llarg de la ruta de la mar Bàltica a la Negra, en particular el de Kíev, reeixí a derrotar els khàzars i a fer recular les seves fronteres septentrionals i occidentals a partir de mitjan segle X.

Entretant, més cap a l’E, a les estepes de les regions del N de la mar Càspia, entre el Volga i l’Ural, es desenvolupà, als segles VIII i IX, la confederació dels petxenegs, mentre que quasi simultàniament, a la conca inferior del Sir-darià i les ribes de l’Aral, es constituïa la dels oghuzos, ancessors dels turcmans. Al segle VII, al SE del que avui és el Kazakhstan, ja havia aparegut la confederació dels turguisos (o türgueixos), a la qual succeí, del segle VIII al X, la dels karluks. Els petxenegs, empesos cap a l’W pels oghuzos al final del segle IX, ocuparen al seu torn una part de les estepes que es disputaven russos i khàzars, però, derrotats finalment pels bizantins, acabaren barrejant-se amb les poblacions eslaves de les estepes d’Ucraïna i del S de Rússia.

Ja al segle X, probablement a les ribes de l’Irtix, s’organitzà la confederació dels kiptxaks (o polovsians, com foren coneguts pels russos; o cumans, com els anomenaven els bizantins). Entre mitjan segle XI i final del XII, els kiptxaks s’estengueren fins al Dnièper i completaren l’expulsió dels petxenegs, desplaçant també els khàzars i sotmetent els principats russos a ràtzies continuades (el 1093 saquejaven Kíev). Tot l’immens espai estepari que ocupaven, del Dnièper a l’Irtix, s’anomenà durant uns segles ‘l’estepa dels kiptxaks’, fins que, amb la conquesta mongola del segle XIII, s’acabà el seu domini.

Paral·lelament, l’expansió de l’islam portà els àrabs a les portes de les estepes eurasiàtiques, no sols a la regió del Caucas sinó també a l’Àsia mitjana. Després de desfer l’imperi Persa dels sassànides, a partir del principi del segle VIII començaren a mantenir enfrontaments amb les confederacions turqueses dels subdeserts i les estepes de l’Àsia mitjana. Amb algunes, com la dels karluks, establiren aliances que els donaren la força militar necessària per a expulsar de la regió els xinesos d’una manera duradora. Altres s’islamitzaren i s’incorporaren al califat de Bagdad o als estats successius que sorgiren de la seva descomposició. Aquest seria el cas dels seljúcides, una fracció dels oghuzos que, al segle XI, esdevingueren primer forces defensives de l’emirat de Bukhara, però que després se n’empararen, i a continuació, conqueriren una gran part de l’Àsia occidental fins a constituir un estat que s’estenia des de l’Amu-darià fins al golf Pèrsic i des de l’Indus a la Mediterrània, inclosa gran part de l’Àsia Menor conquerida a l’imperi Bizantí. D’aquesta manera esdevingueren el primer poble turc establert al que avui és Turquia, i un dels factors desfermadors de la reacció de l’occident cristià, és a dir, de les croades.

L’expansió dels mongols

Entre els segles VIII i X, al fragment més oriental de l’antic khanat dels tujues, s’anaren succeint diferents pobles turquesos, primer els uigurs (avui establerts al Xinjiang) al segle VIII, i un segle més tard els kirguisos de l’alt Ienissei (vegeu també vol. 4, pàg. 385-386); aquests, al seu torn, foren succeïts al segle X pels kitais, un poble nòmada, no turquès sinó tungús (vegeu també vol. 4, pàg. 382), originari de Manxúria. Després de segles d’hostilitzar les fronteres nord-orientals de la Xina, els kitais reeixiren a bastir un imperi que abastava el que avui és Mongòlia, Manxúria i la regió nord-oriental de la Xina, i establiren la seva capital a l’actual Pequín. Els seus sobirans, sinificats, implantaren així una dinastia, la dels Liao (937-1124), que ben aviat aspirà a convertir-se en successora de la dels emperadors xinesos (vegeu també vol. 6). Desposseïts del seu imperi pels jurtxets (o ruzhen), un altre poble tungús, els kitais migraren cap a l’W. Amb el nom de karakitais, s’empararen del que avui és el SE del Kazakhstan i de la Transoxiana (1140).

L’herència de Genguis Khan

A la mort de Genguis Khan (1227), l’imperi es dividí en quatre enormes estats governats pels seus fills. D’W a E, les estepes de la Rússia meridional i del Kazakhstan més occidental, el que havien estat les estepes dels kiptxaks, correspongueren a Jötxi, mort el mateix any que el seu pare i succeït al seu torn pel seu fill Batu, fundador del que més endavant seria conegut com el khanat de l’Horda d’Or; les de la Sibèria occidental i el Kazakhstan central foren per a Ögödei; les del Kazakhstan oriental i la resta de les que havien format part de l’estat dels kitans correspongueren a Txagatai, i les de Mongòlia pròpiament dites quedaren sota el domini de Tolūy, reconegut nominalment com a gran khan.

Genguis Khan instaurà el domini dels pobles nòmades sobre els pobles sedentaris. Això no obstant, les tasques organitzatives d’un estat com l’imperi Mongol recaigueren majoritàriament en la població sedentària. Podia conquerir-se un imperi sense baixar del cavall, però calia descavalcar per governar-lo. Així, a partir del 1220 i durant tot el segle XIII començaren a crear-se ciutats noves amb el propòsit clar de concentrar-hi els funcionaris, l’artesania i el comerç. Tot i així, en el “kurultai” o assemblea del clan dels khans mongols del 1269 els assistents es refermaren en el seu ideal de viure a les estepes i les muntanyes i d’evitar les ciutats.

Les elits mongoles dels primers temps de l’imperi construïren les seves pròpies ciutats i no s’instal·laren en les conquerides, probablement perquè no desitjaven aproximar-se a la població sedentària, ni viure-hi frec a frec, ni haver-hi de compartir una forma de vida i unes tradicions que els eren estranyes. Tanmateix, als estats fundats pels nòmades existí una estreta cooperació entre la població nòmada i la sedentària. La manca d’educació i d’experiència impedia a molts nòmades de ser funcionaris, i els dirigents mongols havien d’atreure personal entre els pobles sedentaris de la zona, principalment uigurs, perses i xinesos, acostumats de temps al treball administratiu a les ciutats dels seus imperis. Així, els caps mongols, després d’instal·lar-se en una o altra ciutat, s’anaven apropant als líders locals de la comunitat sedentària, n’adoptaven la cultura i la imposaven després als altres nòmades.

Un cas diferent fou el de l’Horda d’Or, el més occidental dels khanats mongols, un estat en el qual la cúpula dirigent era mongola i la major part de la població turquesa i de religió musulmana. Sota el comandament de Batu, l’Horda d’Or féu una entrada fulgurant en la història, sotmetent els búlgars del Volga i saquejant i destruint moltes de les ciutats estat russes de l’època, els prínceps de les quals esdevingueren tributaris del khan mongol (1238-40). En les següents campanyes destruí també Kíev (1241) i arribà a penetrar cap a occident fins a Silèsia i Hongria. Constituí un estat poderós centrat en el baix Volga, on s’implantaren les successives capitals: Sarai Berke i Sarai Batu. La primera, abans de ser destruïda per Tamerlà el 1395, arribà a ser una ciutat gran de 600 000 habitants, la més gran de les estepes en aquella època.

Al final del segle XIV i el començament del XV, abans i tot de les devastadores campanyes de Tamerlà, l’Horda d’Or inicià un procés de decadència i desmembrament que conduí a la seva escisió en diversos estats, cada un dels quals estengué el seu domini per diferents regions de l’estepa i els seus pobladors, nòmades o sedentaris. Es tractava dels khanats de Sibir, d’Astrakhan, Kazan, Crimea i de l’Horda Nogai. Els freqüents enfrontaments entre ells afebliren el domini dels mongols sobre els principats russos tributaris, en particular el de Moscou, que, sota el regnat d’Ivan III, proclamà la ciutat la ‘Tercera Roma’ (la ‘Segona’, Constantinoble, havia caigut sota el domini otomà el 1453) i seu de l’ortodòxia cristiana, sotmeté a la seva autoritat tots els principats russos, excepte Riazan i Pskov, i refusà tot tribut a l’Horda d’Or, posant els fonaments de la futura expansió russa cap a les estepes meridionals.

Tīmūr Lang o Tamerlà (1336-1405), que es proclamà ell mateix cabdill del khanat de Txagatai, intentà, tot i ser turquès i musulmà, reconstruir l’imperi de Genguis Khan. La seva principal força militar era constituïda per genets mongols que s’autoanomenaven txagatais, i mantenien les trenes tradicionals i la vestimenta dels mongols de les estepes. Amb aquestes forces, Tamerlà aniquilà l’Horda d’Or i conquerí Mesopotàmia i una part de l’Índia. A Samarcanda, centre del seu estat, hi acumulà tresors immensos, hi féu instal·lar artesans i estudiosos i hi construí els edificis més sumptuosos. Això no obstant, l’activitat creadora de Tīmūr Lang no és comparable amb la capacitat destructora que demostraren les seves conquestes, que consistiren fonamentalment en atacs devastadors i execucions massives de les poblacions de les ciutats sotmeses.

Amb la decadència dels estats mongols, els nòmades atacaren més freqüentment els territoris de població sedentària. Tamerlà havia realitzat algunes incursions de represàlia a l’estepa, però els seus successors es mostraren incapaços de resistir els atacs d’un conglomerat de tribus turqueses que s’autoanomenaven uzbekes (nom derivat d’Özbeg, un dels khans de l’Horda d’Or que havia regnat al començament del segle XIV). Durant la primera meitat del segle XV, aquestes tribus havien constituït un ‘estat nòmada’ que, sota la direcció del seu khan Shaybān i dels seus successors, els xaibanites, estengué el seu domini fins als territoris de l’Àsia mitjana, on una part de la població se sedentaritzà. Entretant, a les estepes compreses entre el Sir-darià i el llac Balkaix apareixia una nova confederació de tribus turqueses, el khanat kazakh, el qual, al segle XVII, es dividiria en tres “jüz” o hordes: la Gran Horda a la Semirètxia, al S del llac Balkaix, l’Horda Mitjana, entre el Balkaix i la mar d’Aral, i l’Horda Petita, entre l’Aral i el riu Ural (vegeu també vol. 4, pàg. 386).

Entretant, a l’imperi del gran khan mongol, les estepes, juntament amb els territoris més orientals conquerits per Genguis Khan i els seus successors fins a Khubilai Khan, havien romàs unides. Aquest últim khan traslladà el 1267 la capital de l’imperi Mongol de Karakorum a Cambaluc (l’antiga Daidu dels xinesos i actual Pequín), completà la conquesta de la Xina al S del Xinjiang (1279) i es convertí al budisme. De fet, esdevingué (probablement de grat) un emperador xinès que, malgrat el poder polític i la rellevància que conservaren els mongols en el seu imperi, organitzà la cort i el govern dels seus estats a la manera xinesa. Per això, en la historiografia d’aquell país, se’l considera fundador d’una dinastia xinesa, la dels Yuan (1280-1368). L’accés al poder de la dinastia Ming determinà l’expulsió del mongols de la Xina i el seu retorn a les estepes, on els esperava una situació similar a la que precedí les campanyes de Genguis Khan.

A partir del final del segle XIV i la primera meitat del XV, els darrers descendents de Genguis Khan perderen la seva hegemonia política a les estepes a mans de les tribus mongoles dels oirats. La Xina impedí qualsevol nou intent d’expansió del mongols cap al S i l’E, de manera que les incursions dels oirats s’hagueren d’encaminar cap a occident. A mitjan segle XVI i el principi del XVII, després de la conversió dels mongols al budisme lamaista, els oirats atacaren els oasis de Coràsmia i arribaren fins a les riberes del curs inferior del Volga (on se’ls conegué amb el nom de calmucs). Més tard, a mitjan segle XVII, les tribus de mongols oirats s’unificaren en el khanat de Jungària, constituint així un poder central que els ajudà a augmentar la seva força militar i a crear, ja al segle XVIII, el darrer gran imperi nòmada de l’Àsia central, destruït pels xinesos l’any 1758.

Al llarg dels segles XVII i XVIII, els habitants de l’Àsia mitjana i de les estepes kazakhs hagueren de suportar els atacs dels oirats. L’impacte d’aquest poble sobre els kazakhs, entre el 1723 i el 1725, fou especialment destructor. En aquest període, la vida a l’Àsia mitjana es paralitzà de forma generalitzada. Els kazakhs, els karakalpacs i els kirguisos, que fugien dels oirats, hagueren de dur a pasturar els seus ramats a les terres llaurades dels oasis i riberes, irrompent en ciutats i poblats. A continuació vingué una època de fam terrible, que arribà a provocar actes de canibalisme. Només dos barris de Bukhara conservaren algun habitant, i Samarcanda fou abandonada del tot durant algunes dècades.

El khanat de Jungària s’afeblí a causa de les dissensions internes i de les continuades escaramusses amb la Xina; tant els xinesos com els kazakhs aconseguiren victòries aclaparadores sobre els seus exèrcits i finalment, com ja s’ha dit, acabà essent sotmès pels primers. Des d’aquell moment, l’estepa asiàtica perdé la seva independència i importància política, i el destí dels pobles nòmades començà a dependre de la Xina o de Rússia, que d’ençà del segle XVI s’estava configurant com una gran potència de l’Àsia septentrional i mitjana: el 1731 ja havia establert el seu protectorat sobre l’Horda Petita dels kazakhs, que havia cercat el suport rus enfront dels atacs continuats dels oirats. Deu anys més tard, també la Mitjana i una part de la Gran se sotmeteren al protectorat rus.

La colonització russa

Al segle XVI, una Rússia enfortida per la unificació dels seus principats a l’entorn del de Moscou començà els seus moviments envers l’orient. El tsar Ivan IV el Terrible conquerí l’any 1552 el khanat de Kazan i l’any 1556 el d’Astrakhan, que s’havien escindit de l’Horda d’Or. Al final del segle XVI (1595) se sotmeté el khanat de Sibir, també anomenat dels tàtars de Sibèria, a la part meridional de la Sibèria occidental. Prop de la vella capital del khanat, Sibir (o Kaixlik), els russos ja havien fundat la ciutat de Tobolsk (1587). A les terres fèrtils de l’estepa siberiana s’instal·laren camperols russos expulsats del seu lloc d’origen per la pobresa i la servitud. Al segle XVII, ja hi havia poblats russos escampats per estepes i boscos fins a Buriàtia, a les ribes del llac Baikal. En el mateix moment en què els oirats del khanat de Jungària exterminaven els nòmades kazakhs, els russos consolidaven la colonització de la part septentrional de les estepes asiàtiques construint fortaleses prop d’antigues ciutats tàtares (Tiumen el 1586, Tobolsk el 1587, Krasnoiarsk el 1628). Al segle XVIII es construïren assentaments en el que avui és l’Altai rus, i el 1716 es fortificaren les parts altes del riu Tobol, fins al riu Irtix, i més cap a l’E fins a la ciutat de Tomsk. Quan, el 1703, els oirats traslladaren per força cap a Jungària els kirguisos que vivien a les estepes de Minussinsk, a l’alt Ienissei, estaven afavorint indirectament l’expansió dels russos; altaics i khakassos, que llavors, com ara també, vivien en aquesta regió, començaren a poblar els territoris que havien quedat buits, però els russos se’ls imposaren. L’any 1735, en tots els territoris que abasten des del riu Ienissei fins a les muntanyes dels Saians, els russos superaven en nombre qualsevol d’aquests pobles.

A diferència de la rapidesa amb què tingué lloc la seva expansió cap a l’E, l’avanç de la colonització eslava cap al S, a la zona del que avui són les estepes russes i ucraïneses, fou més tardà i més lent. Durant els segles XVI i XVII, Rússia es limità a protegir les seves fronteres meridionals, raó per la qual fou bastit tot un rosari de ciutats fortificades: Orel (fundada el 1566), Voronej (1586), Bèlgorod (1593) i altres. Entretant, a les estepes, els descendents dels cumans (kiptxaks) i altres tribus turques, que al final del segle XIV prengueren el nom de nogais, continuaven practicant el nomadisme. A les estepes que envoltaven el Volga, una part dels nòmades prengueren el nom de tàtars, i el mateix feren els del khanat de Crimea, vassall dels soldans turcs des del 1475. Els tàtars de Crimea continuaren assaltant repetidament Ucraïna i les regions meridionals de Rússia, i causaren grans pèrdues de vides i béns, fins al punt que, al final del segle XV, les vastes terres que s’estenien als dos costats del riu Dnièper, al S de les fortificacions russes, quedaren deshabitades. En aquestes condicions, procedent de Polònia i Rússia, s’instal·là a la regió un grup de pobladors peculiars, els cosacs (literalment ‘homes lliures’), la majoria dels quals eren pagesos que defugien la feixuga servitud a què es trobaven sotmesos pels senyors eslaus, o bé fugitius de la justícia. Els cosacs reeixiren a constituir una comunitat lliure semisedentària, militarment organitzada, capaç de protegir-se dels tàtars de Crimea i, a partir del segle XVI, fins i tot d’emprendre incursions al territori d’aquest khanat. Cap a mitjan segle XVI aparegueren comunitats de cosacs a les ribes del riu Don i, més endavant, al riu Iaik (que a partir del 1775 s’anomenà Ural) i al Caucas septentrional. Fins al començament del segle XVII els cosacs del Don mantingueren la seva independència amb relació a Moscou, fet que permetia als tsars russos fer cas omís de les queixes del soldà turc sobre els atacs comesos pels cosacs.

A la segona meitat del segle XVIII, durant el regnat de Caterina II, Rússia féu una poderosa gambada envers la mar Negra. La part meridional d’Ucraïna fou alliberada del poder turc i, l’any 1783, annexionada Crimea. El 1793, la Ucraïna de la riba dreta del Dnièper, que fins aleshores havia pertangut a Polònia, també fou annexionada. La potència russa es reafirmà també al Caucas septentrional. A partir d’aquest moment, la composició ètnica de la població dels territoris de l’estepa començà a variar ràpidament. A més dels russos, les autoritats instal·laren nombrosos grups de grecs, búlgars, albanesos, moldaus i georgians a les noves terres. Durant els anys 1762 i 1763, Caterina II convidà els camperols de l’Europa central i occidental, especialment d’Alemanya, a traslladar-se a les estepes de Rússia, on els nouvinguts gaudien de generosos privilegis. En deu anys, entre les ciutats de Saratov i Kamixin, a les ribes del Volga, ja s’hi havien construït més de cent assentaments de població alemanya, amb un total d’uns 32 000 habitants. Al començament del segle XX vivien a les regions estepàries d’Ucraïna més de 350 000 alemanys, a Crimea uns 50 000, i a la zona del Volga més de 430 000.

El destí dels nòmades no fou gens afortunat. Els territoris que havien habitat, des de les estepes búlgares, a Bessaràbia, fins al Kazakhstan nord-occidental, s’anà reduint ininterrompudament. L’any 1630 patiren els atacs dels calmucs i, més tard, tot un seguit de conflictes intestins. A la segona meitat del segle XVII i l’inici del XVIII, a causa de la revolta (1660-70) del cosac Stenka Razin, hagueren d’abandonar la zona del Volga, i el Caucas septentrional es convertí en el seu territori principal. A les acaballes del segle XVIII, la potència russa, per temor a la influència dels turcs, instal·là els nogais a les noves terres, al peu del Caucas septentrional, i acabà per la força amb qualsevol mostra de descontentament. Posteriorment, a l’inici del segle XIX, l’administració començà a persuadir els nogais perquè s’adaptessin a la vida sedentària. Després de la guerra de Crimea de 1853-56, uns 180 000 nogais, insatisfets amb les injustícies de l’administració russa, s’instal·laren a Turquia. Així, al final de l’any 1864 només quedaven 37 nogais a la governació de Tavritx; des d’aleshores, a les estepes meridionals de Rússia i Ucraïna, només les escultures de pedra als cims dels kurgans recorden els temps dels nòmades. També és veritat, però, que a la governació d’Astrakhan l’any 1904 encara es comptaven 368 000 nòmades (221 000 kazakhs i 134 000 calmucs), i que el 40% del territori de la governació els pertanyia.

A les estepes del Kazakhstan, els colonitzadors eslaus també hi arribaren a poc a poc, perquè eren continguts per l’administració russa. Durant la dècada del 1860, els kazakhs constituïen el 92% de la població de l’actual Kazakhstan; l’any 1897 eren al voltant del 80%, i el 1914 el 58,5%, dades que confirmen l’augment de la immigració, predominantment eslava, cap al Kazakhstan, ja que, mentrestant, la població de kazakhs també augmentà en valor absolut (un increment d’1 130 000 persones del 1870 al 1914). Sengles lleis del 1891 i del 1895 prohibiren l’emigració de ciutadans de l’imperi Rus cap al que llavors s’anomenava Turquestan, les actuals repúbliques medioasiàtiques de la CEI (Comunitat d’Estats Independents), perquè el poder tsarista volia assegurar-se que existissin territoris vacants abans d’autoritzar-les. Fins l’any 1903 no es ratificaren reglaments especials sobre l’emigració als territoris del Turquestan, però 8 anys més tard, el 1911, ja existien a Jetisu 155 poblats russos, amb una població total de 175 000 persones.

El període soviètic i postsoviètic al Kazakhstan

Durant el període soviètic, la població de l’estepa s’incrementà. L’any 1926, els kazakhs, que eren prop de 3 600 000 persones, constituïen més del 57% de la població de la República Autònoma de Kazàkhia. Però la col·lectivització forçosa que s’inicià a la dècada del 1930 i el canvi a una vida sedentària perjudicaren molt els kazakhs, i durant aquest període aproximadament 1 600 000 persones d’aquesta ètnia moriren de fam o fugiren de la Unió Soviètica. Segons el cens del 1937, els kazakhs constituïen el 38,8% de la població del Kazakhstan, mentre que els russos i ucraïnesos ja n’eren més de la meitat. L’important flux d’immigració de població no kazakh durant i després de la dècada del 1930 fou condicionat per la industrialització de la zona i el desenvolupament de grans ciutats, com també per les deportacions massives de l’època stalinista. Com Sibèria, amb la col·lectivització el Kazakhstan es convertí en la llar de molts camperols enviats de les parts europees de la Unió Soviètica; només entre els anys 1930 i 1931 més de 50 000 persones foren traslladades a aquesta zona.

L’any 1937, 95 000 coreans provinents de l’Extrem Orient foren instal·lats al Kazakhstan. Entre els anys 1941 i 1943 hi foren deportats els alemanys de la zona del Volga (unes 350 000 persones) i els calmucs, i l’any 1944 hi traslladaren els txetxens, els ingúixos i altres pobles del Caucas septentrional. L’any 1949, al Kazakhstan es comptaven més de 820 000 ‘traslladats especials’, una part dels quals començaren a tornar als seus llocs d’origen uns anys més tard, a partir del 1957. Paral·lelament, del 1954 al 1956, unes 640 000 persones arribaren a aquesta república a causa de la colonització de les ‘terres verges’ del N del país.

El 1959, els kazakhs ja constituïen només el 30% de la població del Kazakhstan, els russos i els ucraïnesos n’eren el 50%, i els alemanys el 7%. Només a partir del 1989 els kazakhs han tornat a ser l’ètnia majoritària a la seva pròpia república, gràcies a l’important creixement vegetatiu de la població (un 22,7% en el període 1979-1989). L’època que s’inicià amb la desintegració de la Unió Soviètica impulsà el retorn de la població eslava que vivia al Kazakhstan (i als altres països de l’Àsia mitjana) cap als seus països d’origen. Més de 250 000 russos i ucraïnesos abandonaren el Kazakhstan entre els anys 1989 i 1994, i molts alemanys (entorn del quart de milió) de la zona del Volga i del Kazakhstan retornaren cap a Alemanya.

La precària independència dels antics dominadors

Al segle XVII Mongòlia quedà en poder de la Xina (dinastia Qing) i no recuperà la independència fins a la caiguda d’aquesta dinastia el 1911, bé que la Xina conservà una part del territori mongol, el que avui és la província autònoma de la Mongòlia Interior. Durant el període que seguí la revolució mongola del 1921, que, sota la pressió dels bolxevics que tenien el poder a la Unió Soviètica, implantà la república popular, el nombre de mongols es multiplicà per tres i passà de 647 500 l’any 1918 a 1 866 300 l’any 1985. El flux de nouvinguts provinents de regions veïnes, de la Xina i de la Unió Soviètica, també afectà el país, però la població principal restà si fa no fa la mateixa. Al principi de la dècada del 1980, els habitants originaris, els mongols khalkhes, constituïen més del 80% de la població del país. Per contra, a la Mongòlia Interior, sotmesa a la sobirania xinesa, la població pròpiament mongola també ha anat creixent, però en menor proporció que la immigració xinesa han. Així, els han són actualment més de la meitat de la població, encara que es concentren als nuclis urbans i a les regions agrícoles frontereres del S i de l’E.

El procés de poblament de les praderies i del continent americà

Sembla que el continent americà hauria estat el dar-rer a ser colonitzat pels humans moderns (Homo sapiens sapiens). Tot indica que hi haurien arribat des del NE d’Àsia, travessant Beríngia, fa entre 40 000 i 13 000 anys.

L’arribada dels humans moderns

Per a poder datar el moment de l’entrada dels humans a Amèrica, cal basar-se en les troballes arqueològiques més antigues de les regions septentrionals. Tot i que a Alaska i al territori canadenc fronterer del Yukon s’han trobat pocs jaciments arqueològics, les proves més antigues d’ocupació humana són les restes trobades a la cova de Bluefish, a la serralada Keele, al territori del Yukon, i, encara que alguns autors els atribueixen una antiguitat propera als 20 000 anys, sembla que daten del període comprès entre fa 15 000 i 13 000 anys. Per la seva tècnica, els artefactes trobats en aquest indret són comparables amb altres de Sibèria datats en uns 30 000 anys, cosa que refermaria la hipòtesi que els humans arribaren a Amèrica des del NE d’Àsia.

A l’Amèrica del Nord, però, les troballes més abundants són les de l’època de retrocés de les plaques de glaç, ara fa uns 11 500 anys, i corresponen a les puntes de la indústria anomenada de Clovis, nom que rep de la localitat en què fou descrita per primera vegada, la ciutat de Clovis, a les praderies de l’E de Nou Mèxic. Les puntes de Clovis són unes puntes característiques de projectil de pedra de forma afuada datades inequívocament en 12 000 i 11 200 anys d’antiguitat, i foren fabricades i usades per a caçar animals de grandària notable, com ara mamuts, tapirs o cavalls, que vivien a l’Amèrica plistocènica. Han estat trobades per tot el continent americà, cosa que posa en relleu la rapidesa amb què es realitzà el poblament. Són ben diferents dels estris equivalents d’origen asiàtic, fet àmpliament justificat ateses les condicions ambientals, completament noves, a què s’enfrontaven els humans en la seva migració cap al S, primer als passadissos sense glaç que corrien entre els casquets glacials canadenc i de les Rocalloses, i més tard a les praderies.

Quan els grans mamífers s’extingiren, els caçadors americans es dedicaren a capturar bisons de les praderies, activitat per a la qual fabricaren un altre tipus d’arma més delicada: les puntes de la indústria de Folsom. Aquest període de la història americana, fa entre 10 000 i 3 000 anys, es coneix amb el nom d’Arcaic. Els humans de la cultura de Folsom es dedicaven a la cacera, però també utilitzaven els recursos vegetals i explotaven espècies marines i lacustres. Es coneixen nombrosos utensilis d’aquesta època, sobretot per al processament d’aliments, com mànecs i morters per a moldre gra i altres vegetals, i per a treballar la fusta. Les armes lítiques del període Arcaic eren molt més variades que les de l’etapa anterior; no eren únicament estris de pedra, sinó també d’os, de closques de mol·lusc, d’argila i, més endavant, fins i tot de coure. També corresponen al període Arcaic les sepultures més antigues trobades a Amèrica.

Els grups humans d’aquest període assoliren especialitzacions remarcables pel que fa a l’explotació dels recursos; s’assentaven en territoris on podien trobar aliments vegetals en abundància i amb regularitat, és a dir, durant tot l’any, i per tant, començaren a dur una vida semisedentària. Les millores tècniques, per altra banda, també comportaren notables augments demogràfics i, així, s’ocuparen vastes extensions de territori que mai no havien estat habitades anteriorment, entre elles alguns territoris àrids en què, a mesura que el glaç s’enretirava, s’accentuava la desertificació. Un dels assentaments més coneguts d’aquesta època és el de Casper, a Wyoming, datat en uns 10 000 anys. Hi ha constància que, en aquest assentament, un grup d’entre 15 i 20 caçadors conduïren un grup d’almenys 75 bisons gegants americans (Bison bison occidentalis) i un nombre menor de camells americans (Camelops) a una depressió inundada entre les dunes, i els mataren. A més a més, els esquelets d’aquests bisons mostren signes d’haver estat descarnats amb alguna mena d’eina de tall, i l’anàlisi de la composició del grup d’animals morts per sexes i edats indica que els caçaren a la tardor.

L’origen dels pobles americans: gens i llengües

Dendrograma que permet visualitzar l’afinitat genètica entre diverses tribus i grups lingüístics americans (les primeres en plural i els segons en singular). El grau de proximitat dels diversos grups està quantificat per l’escala de la part superior del gràfic. El dendrograma diferencia dos grans grups: un tronc esquimal, que inclou les poblacions de llengües esquimoaleutes i els txuktxis i koriaks, i un tronc amerindi, que agrupa la resta de poblacions índies. Només el grup de poblacions de llengües na-dené queda dividit, i així les poblacions na-dené del N s’uneixen al tronc esquimal, mentre que les meridionals (apatxes i els navajos) queden incloses en el tronc amerindi. Això podria ser degut al fet que els pobles meridionals parlants de llengües del grup na-dené s’haguessin barrejat més intensament que els del N amb alguns dels grups amerindis, de manera que el component amerindi fos actualment prou fort per a emmascarar el component na-dené original, que els agruparia tots en una mateixa branca. El fet que els pobles del grup esquimoaleuta s’uneixin amb els de parla txuktxiana i amb els koriaks coincideix amb les connexions lingüístiques existents entre aquestes dues llengües, cosa que sustenta la hipòtesi d’un origen comú recent dels dos grups (vegeu també vol. 9, figura 44).

Idem, a partir de Cavalli-Sforza, 1993

Al continent americà s’han descrit aproximadament un miler de llengües —600 de les quals es parlen encara actualment—, que segons els estudiosos de la filogènia lingüística, han de provenir de les que parlaven els grups humans que entraren des d’Àsia. Una de les hipòtesi més acceptades es fonamenta en la comparació multilateral —més extensa que profunda en la seva anàlisi— d’unes 300 paraules que es podrien considerar un vocabulari bàsic. La comparació d’aquestes paraules ha permès de classificar les llengües conegudes d’aquest continent en tres grans grups: esquimoaleuta, amb 10 llengües; na-dené, amb 38 llengües; i amerindi, amb totes les llengües restants (vegeu també vol. 2, pàg. 180; vol. 4, pàg. 177-179 i 393-399; vol. 5, pàg. 195-198; vol. 7, pàg. 192-200; vol. 9, pàg. 88-96). Aplicant la glotocronologia a aquests tres grans grups de la classificació s’obtenen dades que permeten datar el moment en què divergiren; així, sembla que la divergència de les llengües ameríndies es produí fa uns 11 000 anys; fa entre 9 000 i 4 000 anys que se separaren les llengües na-dené; i fa uns 4 000 anys que ho feren les esquimoaleutes.

Els americans genuïns, descendents de la població que ocupava el continent abans de l’arribada dels europeus, presenten algunes característiques lingüístiques comunes. Des del punt de vista físic, comparteixen molts trets diferencials amb els mongòlids de l’Àsia nord-oriental, com per exemple el plec epicàntic dels ulls, els pòmuls alts, els ulls i els cabells foscos i l’escassetat de pèl facial. Sembla que la diferenciació física entre els grups asiàtics i els americans es produí abans de la formació del tipus mongòlid, que a Àsia es caracteritza per la cara plana i el nas petit. En canvi, segons l’estudi morfològic de més de 200 000 peces dentàries pertanyents a uns 9 000 individus trobats en jaciments prehistòrics de tot el continent americà, tots els americans genuïns comparteixen algun tret del model dental característic dels mongòlids dels jaciments del N de la Xina, de Mongòlia, del Japó i de l’E de Sibèria. Una d’aquestes característiques comunes és l’anomenada sinodòntia, que consisteix en la presència freqüent d’incisives en forma de pala i de molars amb cinc cúspides o tubercles, el primer amb tres arrels. Els mongòlids meridionals del SE d’Àsia, Indonèsia i Polinèsia, en canvi, presenten sondadòntia, caracteritzada per la raresa dels caràcters del model anterior i l’elevada freqüència, entre altres, de molars de quatre cúspides o tubercles. Per dir-ho d’una altra manera, les morfologies dentals de tots els grups indígenes americans són bastant similars i, en tot cas, tenen més en comú que no pas amb les dels individus d’Euràsia, tret dels mongòlids del NE del continent. Les similituds morfològiques, per tant, podrien ser indicatives d’un possible origen comú.

Per altra banda, el fet que la variació morfològica sigui més gran en la meitat septentrional del continent americà que en la meridional, posaria de manifest que l’entrada dels grups migratoris es produí pel N. Diferents estudis realitzats, que intenten agrupar les poblacions a partir de la morfologia dentària (tot i que encara actualment (1997) estan en discussió), permeten definir tres grups —a més a més coincidents amb els grups lingüístics descrits—, que podrien correspondre a unes altres tantes onades migratòries: la de la totalitat de pobles amerindis de l’Amèrica del Sud i una gran part dels de l’Amèrica del Nord, la dels inuits i aleutes, i finalment la dels pobles de la família lingüística na-dené.

Els habitants de les praderies americanes abans de l’arribada dels europeus

El pas d’una economia basada en la cacera i la recol·lecció a una economia de producció es produí de manera molt diferent a Amèrica que al continent eurasiàtic (vegeu també vol. 1, pàg. 296-297). Fa entre 8 000 i 7 000 anys, en dues àrees del continent americà, l’altiplà mexicà i els Andes peruans (força allunyades l’una de l’altra i de les praderies), semblen emergir quasi simultàniament dos complexos agrícoles fonamentats principalment en el blat de moro (Zea mays), les carbasseres (Cucurbita), la carbassera vinatera (Lagenaria siceraria) i les mongeteres (Phaseolus). La difusió d’aquests complexos fou més lenta i difícil que la dels complexos agrícoles eurasiàtics, però, en canvi, anà incorporant noves espècies procedents d’ambients molt diferents, com correspon a l’extremada varietat de biomes que hi ha al continent americà.

Una altra diferència entre les revolucions neolítiques americana i eurasiàtica fou el nombre d’animals domesticats, força reduït en el primer cas. A banda del gos, que segurament ja devia haver arribat domesticat a Amèrica amb els primers humans, només es poden comptabilitzar el gall dindi salvatge (Meleagris gallopavo), l’ànec mut (Cairina moschata), el conill porquí (Cavia porcellus), la llama (Lama glama) i l’alpaca (L. pacos).

En qualsevol cas, quan els primers colonitzadors hi anaren fa 500 anys, la revolució neolítica encara no havia arribat a tots els pobles del continent americà. Les eines de coure trobades en poblaments de Wisconsin i regions veïnes, de fa entre 5 000 i 7 000 anys, constitueixen els exemples més antics coneguts de treball del metall en aquest continent. Aquests poblaments es trobaven en espais que en aquell període ja devien estar ocupats per una barreja de bosc i praderia d’herba alta, però, de fet, les grans transformacions de la cultura postneolítica de les praderies s’esdevindrien a partir de l’arribada dels europeus i amb la introducció del cavall, les fletxes de punta de ferro i més tard les armes de foc.

Les tribus que s’instal·laren a les regions orientals de les praderies al començament de l’era cristiana foren les introductores dels rudiments de l’agricultura i la ceràmica a l’estepa. Abans de l’any 1000 aC, a les valls del riu Missouri i els seus afluents, ja s’hi havien instal·lat pobles que coneixien l’agricultura, però en realitat, a les praderies meridionals es feia sentir des de molt abans la influència de les cultures agrícoles del que avui són els estats sud-occidentals dels Estats Units. Cap al segle VIII o IX, la tradició de poblats de les planes ja estava consolidada. Cada família cultivava blat de moro, mongeta, carbassa i gira-sol en una superfície d’1 ha aproximadament. També es caçava amb regularitat el bisó, així com dotzenes d’altres mamífers, ocells, rèptils, amfibis i peixos. Tanmateix, al segle XVI, els primers exploradors castellans trobaren a les àrees meridionals de la praderia dues maneres diferents de viure: a la part oriental, en contacte amb la vall del Mississipí, vivien pobles agricultors que es dedicaven també a la caça, mentre que la part occidental era habitada per nòmades, que es desplaçaven a peu i vivien dedicats a la caça itinerant del bisó i l’antílop. Aquests caçadors pedestres forjaren moltes característiques de la cultura nòmada, que més tard s’estengueren entre els caçadors i guerrers a cavall que ocuparen les praderies als segles XVIII i XIX.

Una situació semblant es donà a les praderies sud-americanes. Allí, a les àrees veïnes de l’estuari del Río de la Plata, els colonitzadors europeus trobaren pobles caçadors i recol·lectors (“charrúas” a l’actual Uruguai, “querandíes” o “pampas” a les planes pampeanes) que hi havien anat arribant procedents del N, de l’àrea del Chaco, als segles precedents. Caçaven guanacs (Lama guanicoe) a distància (amb “boleadoras”, i potser amb projectils de fusta i ossos), que els proveïen d’aliment i de cuir per a la seva vestimenta i per als “toldos” que utilitzaven com a habitació, especialment a la regió muntanyenca austral del que avui és la província de Buenos Aires. On no hi havia guanacs, més cap al N, caçaven cérvols de les pampes (Ozotoceros bezoarticus), nyandús (Rhea americana) i nyandús “petiso” (Pterocnemia [=Rhea] pennata). La manca d’abrics naturals i d’arbres, la qualitat de les aigües i la poca abundància de guanacs foren factors que determinaren especialment que la pampa deprimida estigués escassament habitada durant l’Holocè.

La doble conquista de les praderies americanes

Sembla que les praderies nord-americanes quedaren virtualment despoblades a causa de les greus i prolongades sequeres del segle XIII, però als segles següents les anaren repoblant pobles d’origen divers. A aquesta repoblació, hi contribuïren els moviments d’aquests mateixos grups humans i, finalment, la influència de la colonització europea. Les praderies, doncs, foren reconquerides primer pels mateixos amerindis i després pels europeus. En tot plegat, el cavall tingué un paper destacat.

La cultura del cavall

A desgrat de les diferències d’origen geogràfic, lingüístic i cultural dels pobles que vivien a les praderies en començar la difusió del cavall, aquest determinà una certa unificació que compatibilitzava una economia fonamentada en la cacera del bisó amb elements d’una economia de producció, com ara la cria de cavalls, i amb la pràctica d’intercanvis comercials, tant amb altres pobles indis com amb els diferents pobles d’origen europeu que es disputaven les respectives àrees d’influència del continent.

Al llarg del segle XVII, per influència dels colonitzadors castellans del N del virregnat de Nova Espanya, alguns pobles indis fronterers començaren a familiaritzar-se amb els cavalls. Sembla que foren els comanxes de les praderies meridionals els primers que cavalcaren i criaren aquests animals, però ben aviat el cavall i les tècniques relacionades amb l’equitació es difongueren de S cap a N per totes les praderies. Primer foren els pobles de les praderies més sud-occidentals (apatxes, comanxes, wichita, utes meridionals), però devers el 1700 totes les tribus que vivien al S del riu Platte i el baix Missouri disposaven de cavalls. Els combatius comanxes, que mai no havien practicat l’agricultura, ja eren descrits el 1705 com a genets de gran habilitat, i a partir del 1708 es feren més i més freqüents els seus atacs als ranxos de Nou Mèxic. A les acaballes del segle XVIII, tots els habitants de les praderies, des del Río Grande fins a Saskatchewan, coneixien el cavall.

Bona part de les tribus que començaren a criar cavalls a les praderies provenien de l’E, d’on marxaren empeses per l’avanç de la frontera marcada per la colonització anglesa. Els omahes, els ponques, els osages, els kanses i els quapaws, que tradicionalment havien estat tribus agricultores, arribaren de la vall de l’Ohio a les praderies de les ribes del Missouri i de l’Arkansas. Els mandans, els hidatses i els ojibwes de les planes s’hi traslladaren des de la regió de la taigà, i de la regió dels Grans Llacs arribaren els cheyennes, que en el passat havien estat agricultors semisedentaris, i els siouxs, antics agricultors i recol·lectors d’una espècie autòctona d’arròs. Dels subdeserts de la Gran Conca arribaren els xoixons i els comanxes. Totes aquestes tribus s’adaptaren a les condicions de les praderies, i alhora que perdien les antigues formes de vida adoptaven la ramaderia equina, la caça del bisó a cavall i el comerç de pells. Els comanxes i els utes eren les tribus més riques en cavalls; a l’inici del segle XIX, alguns comanxes posseïen ja de 100 a 300 cavalls i mules. Se’ls donava tant valor que un guerrer d’aquestes tribus es considerava molt afortunat si disposava d’un ramat de 50 a 200 exemplars.

La permanent familiaritat amb les armes i l’ensinistrament que això suposava provocaren que alguns membres d’aquestes tribus es convertissin en temibles guerrers, de manera que els enfrontaments entre pobles i tribus eren habituals. L’objectiu primordial de la guerra era emparar-se dels cavalls de l’enemic, més que no pas matar-lo, però, en cas d’enfrontaments mortals, al pillatge s’hi afegia l’obtenció del cuir cabellut de la víctima. Aquesta bel·licositat no impedí l’establiment d’importants xarxes comercials a través de les grans praderies, que arribaven a connectar tribus molt allunyades. Les tribus més sud-occidentals, en contacte amb els colons hispànics, tenien facilitat per a adquirir cavalls, selles, mantes i brides, però els resultava molt difícil comprar armes de foc. En canvi, aquestes es venien lliurement als indis dels territoris de la Hudson Bay Company, ja que aquesta els feia servir com a caçadors per a obtenir animals de pell fina al bosc boreal. Així, mentre que la frontera del cavall pujava des del SW cap al N i l’E, la de les armes de foc davallava del NE cap al S i l’W. El paper dels crows sembla haver estat decisiu en l’establiment d’aquestes xarxes comercials.

També a la regió pampeana, les formes de vida dels indígenes experimentaren una profunda transformació a partir dels primers contactes amb els europeus. D’aquests contactes sorgí la incorporació del bestiar exòtic (que fou portat pels colonitzadors, però escapà al seu control) a l’economia caçadora i recol·lectora dels nadius. Al voltant dels primers assentaments hispànics, l’assilvestrament de bestiar tant boví com equí assolí proporcions tan enormes que al final del segle XVI resultava més fàcil sortir a caçar bous o cavalls que criar-los. Les praderies de les pampes es poblaren aviat d’animals que aportaven carn, greix i cuir en quantitats abans inimaginables. Això, per una banda, possibilitava als colonitzadors l’afermament dels seus precaris assentaments, però també atreia grups indígenes de terra endins, fins i tot de l’altra banda de la serralada dels Andes, la mobilitat dels quals, especialment des del principi del segle XVII, augmentà extraordinàriament gràcies a l’adquisició de cavalls. A partir del final del segle XVII anaren arribant al territori pampeà grups maputxes procedents de Xile que, encara que al seu país d’origen es dedicaven a l’agricultura, a les planes a llevant dels Andes es dedicaren al comerç; traficaven amb bestiar boví que portaven a Xile per vendre, i amb el temps es convertiren en destres caçadors i genets. La seva presa preferida eren els equins, els quals els proporcionaven aliment i muntura. Tanmateix, des del mateix moment en què els conqueridors s’establiren a les ribes de l’estuari del Río de la Plata i a les dels rius que hi aboquen les seves aigües, l’avanç de la civilització europea cap al ‘desert’ (nom que rebia llavors la pampa) no tingué deturador, i anà empenyent les tribus indígenes cap a l’W i el S, cap a terres cada cop més eixutes.

La colonització britànica i nord-americana de les praderies del nord

Al segle XVII ja aparegueren a les costes atlàntiques de l’Amèrica del Nord els primers colonitzadors europeus, però la colonització de les praderies fou molt més tardana. L’any de la proclamació de la independència dels Estats Units (1776), les 13 colònies existents només havien consolidat el seu poder a l’E de la carena dels Apalatxes. En aquella ocasió solemne el congrés nord-americà reconegué les tribus índies com a nació independent de ple dret, amb poder per a establir acords amb els Estats Units. La concessió de territoris s’havia de dur a terme a partir d’una sèrie de tractats especials, i un seguit de lleis confirmaren el respecte degut als drets dels indis, però l’apropiació de llurs territoris no es deturà. Des del 1783 fins al 1887 se signaren 370 acords que lligaven els indis a base de mentides, de la compra dels seus cabdills i de la por. Si els caps es feien forts i es negaven a signar els acords, bandes armades irrompien als poblats indis, assassinaven la gent, cremaven els habitatges i destruïen els camps de conreu. Quan els indis prenien les armes, les tropes regulars de l’exèrcit eren les encarregades de ‘posar-hi ordre’.

A l’inici del segle XIX, l’incessant moviment dels colonitzadors envers l’W arribà fins a la zona de la praderia. La ‘nació blanca’ no volia viure conjuntament amb els indis, i en ‘netejava’ els territoris dels quals s’anava apoderant. En aquest afany separador, l’estat federal tingué la idea d’establir reserves índies, zones protegides en què l’administració, en teoria, era controlada totalment pels habitants indígenes. El 1825, al final de la seva segona presidència, el president dels Estats Units, James Monroe (1758-1831), declarà que el trasllat dels indis els havia de “salvar de l’aniquilació i garantir el seu benestar”. Ja el 1830, la Indian Removal Act autoritzà el president del país a negociar amb les nacions índies que encara vivien a l’E del Mississipí l’adquisició de les seves terres i el trasllat a un territori, a l’W del riu, que els seria reconegut com a propi a perpetuïtat. En aquest territori, que correspon a l’actual estat d’Oklahoma, es prohibia els colons blancs d’instal·lar-s’hi, de caçar-hi i de practicar-hi el comerç sense un permís especial. El refús d’algunes tribus a abandonar els seus llocs d’origen es traduí en actes de violència que donaren a l’exèrcit una excusa per a intervenir i forçar el trasllat. Així, a l’hivern de 1836-37 el govern obligà més de 10 000 creeks a marxar d’Alabama, a peu, travessant l’estat d’Arkansas, que estava cobert de neu; durant el recorregut i en els campaments un miler d’indis perderen la vida, i encara fou pitjor la sort dels cherokees. Dels 50 000 indis que foren traslladats al nou territori, en moriren aproximadament la meitat. Al final de la dècada del 1830, els indis havien estat expulsats de gairebé tots els territoris a l’E del Mississipí.

L’enorme afluència d’immigrants europeus als Estats Units en les dècades posteriors alterà encara més el precari equilibri amb els indis de les praderies, que mantenien un cert comerç amb les companyies pelleteres de Saint Louis i altres ciutats de les ribes del Mississipí o de més a l’E. L’arribada de milers d’immigrants disposats a adquirir un tros de terra per cultivar-lo o per criar uns quants caps de bestiar capgirà la situació, encara que inicialment la intenció de molts dels colonitzadors no era quedar-se a les praderies sinó travessar-les per arribar als territoris, més prometedors, d’Oregon. Del 1840 al 1848, uns 12 000 immigrants havien recorregut el camí d’Oregon des d’Independence, a les ribes del Missouri, fins a la vall del riu Colúmbia. Més cap al S, el camí de Santa Fe també era una via freqüentada que travessava els territoris dels indis de les praderies; de fet, aquest camí fou la principal via terrestre d’intercanvis comercials entre els Estats Units i Mèxic fins que el 1848 Mèxic hagué de cedir als nord-americans els seus territoris septentrionals. Els freqüents conflictes entre indis i immigrants, el fet que l’exèrcit protegís algunes caravanes i l’afany de restringir el territori i els moviments dels indis conduïren, a partir dels primers anys de la dècada del 1850, a la signatura de nous tractats restrictius amb les nacions índies. Aquests tractats, naturalment incomplerts pels blancs, foren a l’origen de les ‘guerres índies’ de tota la segona meitat del segle XIX.

Aquests foren els anys de colonització del ‘salvatge oest’, l’època de les caravanes de vagons coberts, de la ‘febre d’or’ californiana, de la ‘febre d’argent’ de Colorado i de la construcció de ferrocarrils transcontinentals. També fou l’època de la valerosa oposició dels indis, que pretenien mantenir els drets sobre les terres dels seus avantpassats. La revolta dels dakotes a Minnesota, l’any 1862, encetà un període de guerres que durà fins l’any 1891. El tractat del 1851 havia forçat els dakotes a renunciar a gran part de les seves terres, a canvi de les quals se’ls atorgaren les reserves de les terres altes del riu Minnesota. A la vista de les condicions de vida que havien de suportar a la reserva, els dakotes es revoltaren i, després de resistir els atacs de l’exèrcit, foren traslladats novament a una altra reserva, al territori de l’actual estat de Dakota del Sud. Lluny d’acabar-se, el conflicte es revifà amb la construcció dels ferrocarrils, amb els quals arribaren encara nous torrents d’immigrants. L’any 1872 els dakotes, privats de les seves bases de supervivència per la cacera indiscriminada de bisons per part dels blancs, prengueren novament les armes i una vegada més foren vençuts i represaliats; se’ls prengué un terç del territori de la reserva, i l’any 1882 els n’arrabassaren encara una altra part considerable. El desposseïment de les terres i l’extermini dels bisons portaren fam i privacions, i l’any 1890 esclatà un nou conflicte armat. Un exèrcit nombrós reprimí la revolta i, el 29 de desembre de 1890, assassinà salvatgement dones i criatures al campament de Wounded Knee.

La General Allotment Act del 1887 distribuïa les terres de la majoria de les reserves en parcel·les individuals i, un cop adjudicades parcel·les a tots els indis que vivien a la reserva, les terres ‘sobrants’ (36 dels 60 milions d’ha) foren atribuïdes al govern federal, que podia disposar-ne per a instal·lar-hi nous colons. Els resultats foren tan evidentment desastrosos que l’any 1934 la llei fou abolida per l’Indian Reorganization Act, que prohibia la parcel·lació futura de les terres comunals de cada tribu —encara que aquesta podia assignar drets individuals a alguns dels seus membres—, i establia el retorn de les terres ‘sobrants’ que no haguessin estat adjudicades a nous colons, l’assignació de fons per a la recompra de terres i per a programes d’ensenyament, sanitat i assistència social, i el dret d’adoptar constitucions escrites, sempre que no estiguessin en contradicció amb la Constitució dels Estats Units i els drets fonamentals dels seus ciutadans. De fet, només feia 10 anys (1924) que els indis havien estat reconeguts com a ciutadans de ple dret dels Estats Units…

La colonització hispànica i criolla de les praderies del sud

No fou fàcil per als conqueridors d’instal·lar-se a la regió pampeana. A diferència del que passava en àrees més septentrionals, aquí els aborígens eren escassos, vivien com a nòmades o seminòmades, i estaven mancats d’hàbits de treball. Quan arribaren els invasors, a la regió no hi havia animals domesticats ni plantes conreades. La majoria dels animals que podien caçar els eren desconeguts i, en tot cas, resultaven insuficients per a alimentar les més de 1 500 persones desembarcades el 1534 a l’indret on avui es troba Buenos Aires. Així, la fam causà aviat una gran mortaldat que, unida a les baixes pels atacs dels indis, deixà reduïda l’expedició a poc més de 500 homes. Fins a l’arribada de Juan de Garay, el 1580, no es consolidà la fundació de Buenos Aires, i fins quasi un segle més tard no es començaren a fundar les missions franciscanes i jesuïtes, que foren els primers assentaments europeus als “campos” uruguaians. La fundació pels portuguesos, davant de Buenos Aires, de la colònia de Sacramento, inicià una etapa d’enfrontaments per la possessió d’aquest territori que es prolongà fins que l’Uruguai aconseguí la seva independència.

Més tard, el nombrós bestiar assilvestrat assegurà la prosperitat dels colons... i la dels indis. Mentre la quantitat d’animals assilvestrats fou suficient, els espanyols capturaven bàsicament bovins i els indis cavalls i eugues. A partir del segle XVIII, però, com a conseqüència de les “vaquerías” o caceres de bovins que feien els colons per a atendre l’increment en les exportacions de cuirs, i de les grans captures d’equins que feien els indis, començà a escassejar el bestiar salvatge (“cimarrón”). El 1778 Carles III d’Espanya disposà mesures per a atenuar el monopoli i facilitar l’intercanvi amb determinats ports de la metròpoli, cosa que féu augmentar les exportacions legals però no deturà el contraban. Les creixents exportacions, legals i clandestines, conduïren a la valoració dels cuirs i a la fi de les “vaquerías”, i així aparegué l’“estancia” colonial, presidida per grans tancats amb bestiar boví que pasturava en completa llibertat i només era vigilat de lluny per un nou tipus humà: el “gaucho”. També millorà la metodologia d’assecament dels cuirs. No es criaven porcs i dels ovins només interessava el cuir amb llana.

Tret dels conflictes inicials, fins a mitjan segle XVIII no hi hagué enfrontaments seriosos entre aborígens i espanyols. Entre els pobladors de Buenos Aires i els del ‘desert’, existia una activa permuta d’objectes de cuir, plomes de nyandú, mantells de pell i teixits, que els indis intercanviaven per articles diversos, des de herba mate i sucre fins a tabac, ganivets i begudes alcohòliques. Però aquesta situació s’acabà quan els colons, empesos per causes demogràfiques i econòmiques, començaren a establir “estancias” al S i a l’W del riu Salado, considerat fins aquell moment, tàcitament, una frontera natural, i com a conseqüència, els indis, seduïts pels tancats de bestiar, irrompien cada cop més assíduament en les incipients explotacions ramaderes colonials. La creixent presència d’indis maputxes multiplicava els “malones” (violents atacs sorpresa), que sagnaven considerablement la riquesa ramadera criolla. Les represàlies indiscriminades contra els indis amb què topaven les expedicions de càstig incitaren els indis inicialment ‘amics’ a la revolta.

El 1816, després d’un procés iniciat el 1810, les Provincias Unidas del Sur proclamaren la seva independència de la metròpoli i decidiren formalment proclamar la seva sobirania sobre tot el territori del que havia estat el virregnat del Río de la Plata. Seguí un període turbulent d’enfrontaments entre el patriciat urbà de Buenos Aires, partidari d’una república unitària, i els terratinents de l’interior, partidaris d’una federació, fins que el 1825 s’arribà a un acord per a establir una confederació sota la direcció dels unitaris i una nova constitució. Entre el 1825 i el 1829 Juan Manuel de Rosas (1793-1877), terratinent federalista i cap d’una nodrida milícia pròpia, rebé de successives autoritats de la província de Buenos Aires l’encàrrec de mantenir relacions amistoses amb els indis i, més endavant, de demarcar noves línies frontereres. Precisament en aquella època una intensa sequera causà la mort de prop d’1,5 milions d’animals, molts altres fugiren cap al S de la província buscant aigua, i les capes de pols esborraren els límits de les propietats.

Del 1829 al 1852 Rosas instaurà el seu poder absolut a la província de Buenos Aires, i amb mètodes dictatorials apartà o sotmeté els líders federalistes. En canvi, canvià de política pel que fa als indis, i tractà de mantenir la pau donant-los el bestiar que confiscava als seus enemics polítics. A la fi del seu règim, l’Argentina tornava a estar pràcticament com el 1810, en plena ‘civilització del cuir’ i amb la província de Buenos Aires disposada a separar-se de la confederació argentina. Rosas havia estat elegit governador de la província de Buenos Aires el 1829, i acabat el seu mandat, el 1833, emprengué una campanya contra els indis al capdavant d’uns 2 000 homes i 40 000 cavalls, la qual cosa havia de facilitar l’explotació ramadera i l’accés als jaciments de sal. Al cap d’un any havien estat eliminats més de 10 000 indis i se’ls havia arrabassat uns 10 000 km2 de territori. Tanmateix, aquesta primera conquesta del ‘desert’ resultà efímera i, al cap d’uns anys, la frontera tornava a ser pràcticament la mateixa. Per a resoldre el ‘problema indi’ s’arribà a excavar una rasa de 375 km de banda a banda del país, des de l’oceà fins a la serralada dels Andes, però això no fou suficient per a deturar els assalts esporàdics dels indis. El 1879, en una nova campanya d’extermini, el general Julio Argentino Roca arribà al riu Negro i hi fixà la frontera septentrional, fent perdre així als indis 400 000 km2 més. Les praderies sud-americanes ja no tenien més pobladors aborígens que els pocs que havien sobreviscut com a mossos a les “estancias”, i alguns ‘indis amics’ incorporats a l’exèrcit argentí. Juan Calcufurá, el darrer cabdill “pehuenche”, morí el 1873, però el 1929 encara hi ha testimonis de matances indiscriminades d’indis per part de militars argentins al Chaco, prop de la frontera paraguaiana.

La població actual de les estepes i les praderies

Els diversos grups humans que han poblat les estepes i les praderies seques d’arreu del món han estat sempre en contacte amb els de les regions adjacents. En molts casos, encara avui, els grups poden viure a cavall entre dos biomes adjacents, seguint migracions estacionals amb els ramats de grans herbívors.

Els habitants de les estepes eurasiàtiques

La població de les estepes eurasiàtiques és heterogènia, tant pel que fa a la seva procedència com a la composició ètnica. Al començament de la dècada del 1990, a la zona de l’estepa d’aquest continent hi vivien més de 80 milions de persones, però la correlació entre els pobladors relativament recents (descendents de famílies implantades als seus actuals llocs de residència d’ençà dels segles XVI o XVII) i els més antics (descendents de l’antiga població nòmada) és desigual a les diferents parts del territori. A més, entre els nòmades n’hi ha que arribaren encara més tard que els colons eslaus, com és el cas dels calmucs, habitants de la baixa conca del riu Volga (vegeu també vol. 4, pàg. 387), que l’any 1989 eren aproximadament uns 170 000.

A la part europea del bioma, els grups descendents dels antics nòmades són poc nombrosos, encara que, estrictament parlant, en un passat més o menys remot tots els habitants de l’estepa tenen avantpassats nòmades. A banda dels calmucs, entre aquests grups hi ha els nogais (75 000 persones), que habiten majoritàriament al Caucas septentrional, i una part dels tàtars de Crimea (al voltant dels 200 000), ambdós pobles de parla turquesa. Tanmateix, el gros de la població de les estepes europees és constituït per diferents pobles eslaus (més de 25 milions de russos, un nombre semblant d’ucraïnesos i molts menys búlgars, serbis i altres eslaus), juntament amb romanesos (uns 8 milions) i magiars (uns 10 milions).

A la zona asiàtica, la major part del territori de l’estepa es troba al Kazakhstan. Actualment, els kazakhs (6 535 000 persones, encara que no totes viuen al bioma) representen aproximadament la meitat de la població de la república; cal tenir en compte, a més, que 636 000 kazakhs viuen en territori rus. A les regions estepàries de la Sibèria meridional predominen els descendents dels pobladors que arribaren de l’Europa oriental (russos, ucraïnesos, alemanys, tàtars i altres), però, malgrat que el grau d’urbanització és elevat, encara hi ha grups que fins fa poc han estat nòmades o seminòmades, com els altaics, que actualment es proclamen com a tres pobles independents (els altaikiji, els telenguits i els teleuts) i sumen en total unes 40 000 persones; els khakassos, que són uns 80 000; els tuvinians, uns 207 000, i els buriats, uns 420 000. Calmucs i buriats parlen llengües mongoles, mentre que la resta són parlants de llengües turqueses.

La població de Mongòlia consta d’uns 2 400 000 individus (1995), una gran part dels quals viuen a les regions estepàries del país; els mongols i els grups de parla mongola constitueixen més del 90% de la població total, mentre que els pobles de parles turqueses, com els kazakhs i els tuvinians, entre altres, constitueixen aproximadament el 7% i els xinesos prop del 3%. Uns 30 000 kazakhs han deixat Mongòlia aquests darrers anys, gairebé tots per reintegrar-se al Kazakhstan. Uns 2 400 000 (1982) mongols viuen a la regió autònoma de la Mongòlia Interior, a la Xina, gairebé tots en l’àmbit de l’estepa, però la major part de la població d’aquesta província (aproximadament 18 milions de persones d’un total de 21) és xinesa, amb minories insignificants d’altres nacionalitats. Aquí, a diferència de la mongola, gairebé tota la població xinesa viu a les àrees urbanes i a les externes al bioma.

Els descendents actuals dels nòmades, fins i tot aquells que han continuat dedicats a la ramaderia, porten majoritàriament un tipus de vida sedentària i molts d’ells —una quarta part dels kazakhs i gairebé la meitat dels mongols— viuen a les ciutats. Les condicions de vida sedentària, i especialment de la vida urbana, han deixat per sempre ancorats en el passat gran part dels trets tradicionals de la cultura d’aquests pobles nòmades, però, això no obstant, els seus descendents mostren un gran respecte per l’herència cultural dels seus avantpassats.

Els habitants de les praderies nord-americanes

Les fronteres de la zona de les praderies de l’Amèrica del Nord no coincideixen en absolut amb les demarcacions administratives usuals, i per això és difícil poder donar dades demogràfiques fiables. Les poblacions dels estats de Dakota del Nord i del Sud, Kansas, Nebraska i Oklahoma, els que corresponen més plenament a l’àmbit d’aquest bioma, encara que no s’hi ubiquen en la seva totalitat, sumen uns 9 milions d’habitants; si s’hi afegeix la població de les àrees corresponents al bioma dels estats veïns (i de les províncies canadenques) potser se’n podrien comptar uns 10 milions més als Estats Units (la majoria a les àrees urbanes de Texas) i prop d’1,5 milions al Canadà. Tot plegat poc més de 20 milions de persones, la majoria d’origen europeu, amb una proporció d’habitants d’origen africà molt baixa i una minoria de població ameríndia —una part considerable de la qual viu en reserves— encara menor.

Malgrat el seu feble efectiu demogràfic, la població ameríndia de les praderies és avui encara més diversa que fa dos segles, fet que s’explica per la història de la colonització del continent nord-americà. A partir del 1830, a més, els prejudicis racials de la societat nord-americana es reflectiren en normes legals que ja buscaven obertament el desplaçament de la majoria dels pobles indis de tots els estats a l’E del Mississipí cap a les regions situades més enllà d’aquest riu (Indian Removal Act). Hom atorgava a les anomenades ‘Cinc Tribus Civilitzades’ (cherokees, choctaws, chickasaws, creeks i semínoles) un territori a l’actual estat d’Oklahoma (vegeu també vol. 7, pàg. 195, 200). Aquests pobles iroquesos (cherokees) i muskogees (choctaws, chickasaws, creeks i semínoles), vingueren a afegir-se doncs als pobles siouxs (dakotes, dhegihes, chiweres, mandans, hidatses), algonquins (arapahoes, atsines, crees, ojibwes, peunegres, cheyennes), caddos (arikares, pawnees, wichites), tanos (kiowes) i utoasteques (comanxes, utes, xoixons) que ja vivien a l’E del Mississipí abans de la dècada del 1830. Les guerres índies de la segona meitat del segle XIX acabaren de confinar en reserves els pocs supervivents dels pobles de les praderies; arribaren a perdre totalment la seva identitat i es marfongueren en altres pobles indis o en la societat nord-americana dominant.

Actualment viuen a les praderies nord-americanes prop de 400 000 indis, dels quals gairebé una quarta part a les canadenques i prop de la meitat als antics territoris indis d’Oklahoma. La majoria dels siouxs, que havien estat els habitants per antonomàsia de les praderies nord-americanes, viuen a les reserves de Dakota del Sud (uns 30 000) i Dakota del Nord (uns 12 000). Tanmateix, és molt estesa l’opinió que les xifres reals de població índia superen en molt les dades oficials, potser fins a duplicar-les. Encara que des del final del segle XIX una gran part dels indis viu en reserves, sovint lluny des seus llocs d’origen, també són nombrosos els mestissos i fins els indis no mestissats que han tractat d’integrar-se al “melting pot” comú de la societat nord-americana o de la canadenca, sovint amb molt d’èxit.

Els habitants de les praderies sud-americanes

Al contrari del que passa als Estats Units, on l’àmbit de les praderies és dels menys poblats del país, a l’Argentina l’espai pratense constitueix el més poblat i desenvolupat. S’hi situen Buenos Aires i la majoria de les ciutats més grans. També Montevideo, que concentra la meitat de la població uruguaiana, és a l’àmbit de les praderies. Només a la província de Buenos Aires, inclosa la capital federal, hi viuen 15 milions de persones.

Al domini de les pampes, la població ameríndia és pràcticament inexistent i es pot dir que la totalitat dels habitants de la regió són descendents d’immigrants europeus, principalment italians i espanyols, però també n’hi ha d’originaris de tots els altres països d’Europa i del Pròxim Orient. Sovint es tracta de fills o néts d’immigrants recents, arribats a l’Argentina, l’Uruguai o el S del Brasil fa menys d’un segle, ja que el nivell més alt de creixement demogràfic de les regions que envolten el Río de la Plata s’ha enregistrat al llarg del segle XX.

Els habitants de les praderies sud-africanes

Fins al segle XIV o el començament del XV, sembla que a l’actual Sud-àfrica no hi havia més pobladors que petits grups de caçadors recol·lectors khoisànids. En aquella època començaren a arribar els primers agricultors i pastors bantus i a la regió de l’Alt Veld s’establiren sobretot tribus sothos, que desenvoluparen una cultura fonamentalment pastoral i seminòmada, encara que també practicaven l’agricultura i coneixien la metal·lúrgia del ferro. Al començament del segle XIX, però, l’expansió territorial dels afrikaners establerts a la colònia del Cap des de mitjan segle XVII, i la de les tribus ngunis del que avui és la província sud-africana de Natal, encapçalades pels zulus, acabaren dislocant l’estructura tribal que s’havia anat establint a l’àrea i provocaren un despoblament considerable. Així, la zona esdevingué un espai obert pel qual campaven anàrquicament pastors seminòmades tant sothos o ngunis com afrikaners (trekbòers) o griqües (mestissos de khoikhois i afrikaners).

La conquesta britànica de la colònia del Cap durant les guerres napoleòniques, la introducció de la legislació britànica, que alterava la tradicional relació de superioritat dels colons afrikaners sobre les altres ètnies de la colònia i els mestissos, i l’emancipació dels esclaus que en resultà (1833), desvetllaren en molts afrikaners un sentiment de rebuig d’un estat de coses que consideraven, en paraules d’un dels seus líders, ‘contràries a les lleis de Déu i a les naturals diferències de raça i religió’. Això els empenyé a emprendre el que s’anomenà “voortrek” (gran marxa), una migració massiva d’homes i bestiar (12 000 persones entre el 1835 i el 1843) més enllà de la frontera de la colònia, en particular cap a les terres altes de l’Alt Veld, on fundaren els estats d’Orange i el Transvaal, avui províncies de la república de Sud-àfrica. Hagueren de mantenir aferrissades lluites amb les tribus bantus de la regió, i només una part dels grups sothos, dirigits pel cabdill Moshoeshoe, reeixiren (gràcies a la protecció britànica) a defensar un territori propi a les capçaleres dels rius Orange i Caledon, origen de l’actual estat independent de Lesotho.

El veritable salt quantitatiu de la població d’origen europeu als estats afrikaners d’Orange i el Transvaal, però, es produí al darrer terç del segle XIX i com a conseqüència de la descoberta dels jaciments de diamants de Kimberley (1870) i dels d’or del Witwatersrand (1886), que anà seguida d’una febre d’or que ridiculitza les de Califòrnia o Austràlia. La població blanca es quintuplicà en vint anys i passà de ser predominantment rural a ser predominantment urbana; la seva composició també es modificà, perquè, encara que entre els immigrants eren majoria els afrikaners de la colònia del Cap, també eren prou nombrosos els immigrants britànics i alemanys.

Progressivament envoltats per colònies o protectorats britànics o portuguesos, dels quals depenien per poder exportar les seves riqueses, els estats afrikaners de la zona de l’Alt Veld, després de la seva derrota a la guerra de 1899-1902 (l’anomenada guerra dels bòers), passaren també a formar part de l’imperi Britànic, i el 1910 esdevingueren províncies de la Unió Sud-africana, situació que es mantingué quan la Unió se separà del Commonwealth britànic i es convertí en la república de Sud-àfrica el 1961. Al llarg del segle XX, tot i la política de separació racial (“apartheid”) impulsada per la majoria de la població blanca sud-africana i en vigor fins fa molt poc, el creixement vegetatiu de la població ha estat més gran entre la població bantu, ja de bon començament majoritària, que avui representa les tres quartes parts de la població de la regió de l’Alt Veld.

La regió de l’Alt Veld constitueix el pinyol de l’activitat econòmica de Sud-àfrica i s’hi concentra, juntament amb les grans àrees portuàries, la majoria de la població sud-africana (sobretot a les ciutats —Johannesburg, Pretòria, Bloemfontein— i a les àrees mineres i industrials com el Witwatersrand). Unes tres quartes parts d’aquesta població (uns 10 milions d’habitants), molt diversificada, pertanyen a diferents ètnies bantus —pràcticament la meitat sothos i la resta principalment tsonges, zulus, xhoses i ndebeles—. Gairebé l’altra quarta part dels habitants són d’origen europeu, la majoria afrikaners descendents dels colons holandesos alemanys i francesos arribats al Cap al segle XVII, i la resta d’origen majoritàriament britànic. També hi ha minories de mestissos i d’asiàtics, aquests darrers principalment d’origen indi.

Salut i malaltia a les estepes i les praderies

L’excés de treball físic, les freqüents escaramusses i combats i les inclemències del clima feien que només una persona forta i sana pogués ser un membre vàlid de la comunitat nòmada. Una vida de constant moviment a l’aire lliure i una alimentació prou nutritiva garantien la bona salut. Ja al segle passat, els metges europeus observaren que les dones dels pobles nòmades de l’Àsia rarament patien complicacions en el part i que la mortalitat perinatal era insignificant. També l’any 1894, un metge rus que havia treballat a l’estepa del Kazakhstan escriví que, durant el temps que hi visqué, mai no havia sentit dir que cap dona kazakh morís durant el part. Ateses les precàries condicions higièniques existents, considerava que això només podria atribuir-se a la resistència de l’organisme de les dones kazakhs que, d’altra banda, d’acord amb el costum de la majoria de pobles nòmades eurasiàtics de les estepes, parien a la gatzoneta i tres dies després ja seguien la ruta muntades a cavall.

Les malalties dels nòmades de les estepes

No existeixen dades fiables sobre les malalties que solien patir els nòmades segles enrere. Les malalties bàsiques de la població nòmada i seminòmada de les estepes eurasiàtiques i de les regions veïnes durant el segle XIX i el començament del XX han estat, sovint amb manifestacions epidèmiques, la tuberculosi, la sífilis i altres malalties venèries, les malalties digestives, el tracoma, la conjuntivitis, el reumatisme, la verola, el tifus i el xarampió. Des de les costes de la mar Càspia fins a les estepes del Transbaikal s’acarnissava la malària. Els nòmades coneixien també la lepra, malaltia que els causava terror (sembla que s’havia arribat a cremar algun malalt).

Totes aquestes malalties atacaven igualment els habitants sedentaris de les estepes i els territoris veïns, inclosos els colonitzadors europeus, però en el cas dels nòmades alguns transtorns tenien unes causes clarament socials: la decadència generalitzada del nomadisme durant el segle XIX i el començament del XX comportà l’aparició, entre els pobles de tradició nòmada, d’una nombrosa capa social de gent pobra sense possibilitats de vestirse i alimentar-se adequadament. Durant la dècada dels anys trenta, alguns metges detectaren i investigaren també les causes d’infertilitat entre les dones buriates, i arribaren a considerar que la raó principal era un desenvolupament insuficient dels òrgans genitals com a conseqüència d’algunes malalties derivades de la marginació social i d’una alimentació amb una clara insuficiència vitamínica.

Les particularitats de la forma de vida de la població nòmada i seminòmada també constituïen un factor de difusió de les malalties contagioses. Entre els mongols, per exemple, en general no hi havia el costum de rentar-se, i els nòmades que es convertiren a l’islam no sempre complien amb les ablucions prescrites per aquesta religió. A més, la sorra i la pols aixecats pel vent i el fum de les fogueres enceses a la iurta provocaven malalties oculars; fins els anys quaranta, a l’Àsia central i a la Sibèria meridional hi havia pertot arreu gent cega a causa del tracoma. Altres malalties estaven directament condicionades per les tradicions culturals. La pesta, per exemple, apareixia de tant en tant en diferents regions de l’estepa, però entre els buriats era endèmica. Fins al final dels anys trenta, en aquest grup apareixien brots de pesta gairebé cada any, i la causa de la difusió de la malaltia era el comerç de pells i carn de “bobak” (Marmota bobak ). Aquest rosegador és portador de la pesta, que encomana als humans a través de les puces.

En el cas de les dones, un bon nombre de malalties eren provocades per l’excessiva precocitat dels matrimonis. L’islam fixa l’edat casadora d’una nena als nou anys, i moltes vegades les nenes esdevenien dones casades abans d’haver completat el seu desenvolupament físic. Les investigacions mèdiques que es realitzaren entre els kazakhs durant els anys vint constataren que gairebé la meitat de les dones casades havien arribat al matrimoni abans de tenir la primera menstruació. En la difusió d’un gran nombre de malalties venèries també intervenien diversos factors; entre els buriats, per exemple, era decisiva la lleugeresa amb què es practicaven les relacions extramatrimonials.

L’administració de la Rússia tsarista adoptà una sèrie de mesures per a lluitar contra malalties com la verola, la pesta o la malària, però l’ajuda mèdica disponible no donà els resultats desitjats. Així, en algunes publicacions del començament de segle ja es parlava de l’extinció dels buriats. A la darreria dels anys trenta, en canvi, el sistema de protecció de la salut creat a la Unió Soviètica es mostrà prou eficaç, però d’ençà de la seva desintegració el nivell d’atenció mèdica a les repúbliques de l’Àsia mitjana, i fins al territori de la Federació Russa, ha disminuït de manera generalitzada.

Les malalties dels nòmades de les praderies

Al continent americà, el coneixement de primera mà de les malalties dels nòmades de les praderies no fou possible fins que quedaren reclosos a les reserves, però sí que hi ha testimonis indirectes de la gran vulnerabilitat de les seves poblacions a les epidèmies de malalties importades pels colons del continent europeu, enfront de les quals els amerindis no tenien defenses. S’ha estimat que nou desenes parts de la població ameríndia foren víctimes de malalties importades durant el primer segle de la colonització. Així, els peunegres i els assiniboines sofriren una devastadora epidèmia de verola el 1836, que afectà l’any següent els mandans (només en sobrevisqueren 128 dels 1 600 que eren abans) i els arikares; els cheyennes, per la seva banda, patiren el 1849 el flagell del còlera.

Però no foren les peculiaritats de la forma de vida nòmada, sinó les condicions de misèria de les reserves, les que causaren la difusió entre els indis de les praderies d’altres malalties que, no en va, solen anomenar-se socials (tracoma, tuberculosi, etc.). A més, el contacte amb la civilització europea portà als indis altres plagues: l’‘aigua de foc’ i l’alcoholisme. L’ajuda mèdica que se’ls ha proporcionat fins a temps recents ha estat insuficient, i les vacunacions en massa contra la verola no començaren fins els anys trenta. Malgrat tot, a partir dels anys quaranta i cinquanta, les condicions de vida dels indis de les praderies han millorat considerablement, bé que algunes de les causes de l’elevada incidència d’algunes malalties socials, primordialment la pobresa i la marginació, no han acabat de desaparèixer.