La ramaderia i l’agricultura a les estepes i les praderies

Les pastures i la seva explotació

Els ramaders nòmades sabien molt bé que les estepes són terres excel·lents per a alimentar el bestiar de manera permanent, productiva i excepcionalment barata. Dur a pasturar el bestiar a les zones de pastura natural de l’estepa resulta de 5 a 10 vegades més barat que mantenir-lo als estables, on és necessària una atenció complementària i la utilització d’additius alimentaris cars per al farratge. Es tracta, però, d’una apreciació relativa, perquè en estables el rendiment de la producció ramadera per unitat d’àrea és més alt.

La major part del bestiar boví, oví i equí del món es cria a les estepes i les praderies. Aquest aprofitament, tanmateix, no afecta de manera homogènia tot l’espai del bioma: a les regions més seques constitueix l’ús principal del sol, però en àrees de clima més favorable predomina l’agricultura de secà, principalment cerealística. Així, més de la meitat de les praderies nord-americanes d’herba baixa es pasturen, mentre que a la regió de les praderies d’herba alta, més del 90% del paisatge herbaci original s’ha convertit en monocultius. La veritat és que a molts llocs de la praderia d’herba baixa, i també en algunes zones de la praderia mixta, les condicions són inapropiades per a l’agricultura no irrigada. En les prades més humides, en canvi, les condicions afavoreixen l’activitat agrícola, fins al punt que del gramenet original només en queden fragments dispersos.

Les pastures i el pasturatge

Les terres destinades a l’alimentació del bestiar es poden classificar com a prats pasturables i pastures pròpiament dites. Els prats pasturables són constituïts habitualment per espècies i varietats de poàcies, fabàcies i altres plantes que han estat seleccionades per al bestiar i de vegades sembrades pels humans. Aquests prats s’arriben a regar i a adobar, i també s’hi solen controlar les ‘males herbes’ que els envaeixen. Les pastures genuïnes, en canvi, estan ocupades per poàcies, fabàcies, arbustos i altres plantes autòctones que creixen espontàniament, sense la intervenció humana. Les pastures constitueixen aliment apropiat tant per al bestiar domèstic com per a la fauna salvatge, i també poden tenir altres usos, com la regulació dels recursos hídrics o el lleure.

El bestiar boví s’alimenta sobretot de poàcies; el bestiar oví, en canvi, també consumeix fòrbies i arbustos. Les pastures on abunden les herbes i els arbustos de fulla ampla són més aptes per a una combinació de caprí i boví que per a boví sol. L’índex de càrrega pastoral, o nombre d’animals per unitat de superfície, és una de les bases de la gestió, perquè permet fer coincidir l’oferta i la demanda d’aliment. Així, a l’inici del creixement primaveral i en períodes d’estrès no s’hauria de deixar pasturar gaire el bestiar. Quan les condicions afavoreixen un creixement ràpid del prat pasturable —cosa que rarament succeeix en les pastures de l’estepa, en què el creixement de l’herba és lent i erràtic—, pot ser avantatjós dividir-lo i deixar pasturar el bestiar en determinades parcel·les mentre altres es recuperen.

Els prats cultivats poden ser molt productius, tot i que sovint es trobin en terrenys massa humits, massa secs, massa pedregosos o massa inclinats per a practicar-hi l’agricultura. Així, malgrat les condicions adverses, és força freqüent obtenir collites de farratge sec d’entre 10 i 15 t/ha. Aquests prats de rendiment elevat poden suportar índexs de càrrega pastoral de dos o tres caps de boví adult i una proporció quatre o cinc vegades superior de caprí durant la major part de l’any. Aquí, la gestió consisteix sobretot a fer coincidir les demandes nutritives dels animals amb la quantitat i la qualitat de la pastura i, en el cas que l’herba dels prats no creixi per culpa de la sequera o del fred, incloure un suplement energètic o proteínic. Tot i això, es pot procurar incrementar la provisió d’aliment millorant la producció del prat amb adobs, reg, control de les males herbes i les malures i sembra de varietats millorades de plantes farratgeres. Els prats artificials se solen trobar en indrets on les condicions climàtiques permeten noves sembres quan l’edat o la mort de les plantes per estrès ambiental o pasturatge abusiu fa disminuir la productivitat.

La sega del fenc

El recurs vegetal més valuós de què disposen les estepes i les praderies a tots els continents ha estat i és encara, probablement, el seu cobert herbaci, el fenc. En el moment en què els humans començaren a domesticar els animals salvatges, nasqué també el problema de la seva alimentació, no sols a les pastures naturals sinó també durant els períodes en què no hi havia pastures (en temps de secada i a l’hivern, quan l’aliment és colgat sota la neu). Naturalment, allà on les estepes es formen en un clima relativament suau i on no hi ha neu (l’Àsia oriental i central, Argentina, l’Àfrica meridional, Nova Zelanda) el bestiar pot pasturar tot l’any i no cal fenificar l’herba. En canvi, a les estepes de Rússia, Ucraïna i el Kazakhstan, així com en algunes regions aïllades de Mongòlia i de l’Amèrica del Nord, la fenificació és molt més habitual.

A les estepes septentrionals de la Rússia europea i d’Ucraïna, el fenc és compost, bàsicament, de poàcies (Festuca, Poa, Agropyron, Phleum), fabàcies (Trifolium, Medicago, Melilotus) i altres plantes herbàcies (Salvia) que creixen a la primavera i al començament de l’estiu. A les estepes de la Rússia asiàtica, del Kazakhstan i de Mongòlia, als camps de fenc predominen poàcies dels gèneres Calamagrostis, Elymus, Agropyron, Carex, Festuca, Stipa, asteràcies del gènere Tanacetum i altres espècies herbàcies. A les estepes meridionals d’Euràsia, es fenifica a la primavera a les depressions humides i a l’estiu als aiguamolls dessecats i als solontxacs. Per a la preparació del fenc més ordinari se seguen també les terres en guaret, encara que hi hagi més males herbes que herbes pròpies de l’estepa.

Els ramats no consumeixen totes les plantes dels gramenets d’estepes i praderies: hi ha moltes espècies de ranunculàcies, umbel·líferes i equisetàcies que són verinoses, d’altres que fan olors desagradables i d’altres que són senzillament incomestibles. La composició de les plantes que serveixen d’aliment al bestiar lleter té una especial incidència en la qualitat, sabor i olor de la llet. Moltes altres plantes que contenen elevades quantitats de glicòsids, alcaloides o olis essencials, com les de la família de les labiades, asteràcies o umbel·líferes, poden influir negativament en la composició del fenc però, habitualment, el ramat que pastura a l’estepa sap triar adequadament l’aliment.

La sega anual o periòdica de l’herba influeix de manera substancial en la composició de la flora i el desenvolupament de la vegetació, de manera que aquesta activitat ha seleccionat un complex d’espècies peculiar, amb característiques ben definides. Es tracta d’espècies herbàcies oportunistes que tenen temps de créixer i donar llavors tan bon punt s’inicia l’estació vegetativa, abans de la sega del fenc, o bé d’espècies que poden créixer ràpidament després d’aquesta i donar llavors abans de l’arribada dels primers freds de la tardor; es distingeixen per la seva poca alçada i per tenir rosetes de fulles basals inabastables a la dalla, i es mantenen gràcies a la contínua arribada de llavors, transportades pel vent, l’aigua o els animals.

La superfície de gramenets naturals s’està reduint a tots els continents, perquè l’agricultura extensiva es transforma progressivament en intensiva, i la fenificació és desplaçada pels conreus de farratges amb tècniques especials d’adobament i de selecció de llavors. La producció és força més elevada que la de les estepes i praderies naturals, però exigeix també més despeses d’energia i recursos. Moltes poàcies i altres plantes herbàcies de l’estepa han estat els ancessors de diferents tipus de farratges de conreu, com la cua de rata (Phleum pratense), la festuca de prat (Festuca pratensis), la festuca rogenca (F. rubra), el dàctil (Dactylis glomerata), el trèvol de prat (Trifolium pratense), el trèvol repent (T. repens), l’alfals (Medicago sativa), l’almegó blanc (Melilotus alba) o la nyàmera (Helianthus tuberosus). Actualment, molts centres de selecció de l’estepa produeixen llavors en grans quantitats, majorment llavors d’herbes utilitzades per a obtenir farratge, per a crear pastures artificials i per a recuperar les terres destruïdes per la indústria.

Les pastures de les estepes i les praderies avui

El bioma de les estepes i praderies té avui a Euràsia prop de 320 milions d’ha de pastures naturals. Les extensions més grans es concentren a Mongòlia, el Kazakhstan i la Xina. A Ucraïna, en 4,6 milions d’ha de prats artificials i pastures naturals hi pasturen fins a 25 milions de caps de boví, i al Kazakhstan, en canvi, on la superfície de terrenys de pastura és considerablement gran (uns 150 milions d’ha), els ramats d’ovins i caprins tot just sumen 36 milions de caps i el nombre de bovins no supera els 9 milions. A Mongòlia predomina el bestiar oví; en 125 milions d’ha de pastures s’alimenten uns 20 milions de caps d’oví i caprí, 2 milions de caps d’equí i 2 milions de caps de boví. A Rússia, on els prats artificials de dall i de pastura ocupen uns 50 milions d’ha, una part considerable de la ramaderia està orientada cap al consum de pinsos i farratge, com passa als països desenvolupats; el nombre de caps d’oví i caprí és d’uns 60 a 65 milions, i el de caps de boví d’uns 55 a 60 milions.

Al Canadà, la superfície actual de prats i pastures ocupa prop de 20 milions d’ha, i el nombre de caps de bestiar és d’uns 13 o 14 milions. Els Estats Units són el país capdavanter al món pel que fa a la cabana bovina (uns 117 milions de caps, dels quals uns 59 milions viuen en estats de la regió de les praderies) i ovina (uns 13,1 milions, dels quals aproximadament uns 4,3 milions viuen en aquest àmbit). A les praderies orientals, tot aquest bestiar s’alimenta de l’herba dels prats artificials, de farratge sec o ensitjat i de gra. A les praderies occidentals, en canvi, el bestiar s’alimenta en pastures naturals; només es recorre als prats cultivats, el farratge sec i ensitjat i el gra durant les èpoques de sequera, de grans nevades o d’augment de la demanda nutritiva, com és el cas de l’època de cria o d’engreix.

El cas de l'aqüífer d’Ogallala

Idem, a partir de fonts diverses

L’aqüífer d’Ogallala es formà al llarg dels eons quan els sediments que l’aigua erosionava de les Muntanyes Rocalloses s’anaren dipositant en forma de graves i sorres sota les actuals praderies sud-occidentals de l’Amèrica del Nord. Sobre un llit de roca impermeable, aquests sediments constitueixen una capa porosa en la qual l’aigua de la pluja i el desglaç s’ha anat acumulant. Els primers agricultors de la regió ja aprofitaren aquesta font subterrània d’aigua per a regar els seus conreus (principalment de cereals), però no fou fins el 1950 que l’aqüífer començà a explotar-se a gran escala amb una tecnologia de reg moderna. Aquesta permeté bombejar anualment un volum d’aigua més gran que el que les pluges i els torrents podien reemplaçar. Al cap de dues dècades, aparegueren els primers indicis que l’aqüífer, aparentment inesgotable, estava disminuint. Entre el 1940 i el 1980 el nivell freàtic baixà de mitjana gairebé 3,5 m, però a partir d’aleshores una millor gestió de les aigües i una tecnologia més adequada (amb l’ajut d’un augment de les precipitacions) frenaren aquesta tendència. Tanmateix, en algunes parts de Kansas i Texas, encara es continua bombejant un volum excessiu d’aigua.

Els índexs de càrrega pastoral dels prats artificials de les praderies orientals, més productius, se solen expressar en animals/ha; els de les pastures naturals de les praderies occidentals, en canvi, s’expressen en ha/animal. En aquestes darreres, la producció aprofitable pel bestiar oscil·la entre 1 i 3 t/ha o menys, amb àrees més productives prop dels cursos d’aigua. A les praderies mixtes de Montana, Wyoming i Dakota del Nord i del Sud, calen entre 9 i 10 ha de pastures més una mica de farratge sec i gra per a mantenir una vaca i el seu vedell durant un any; a les praderies d’herba baixa de Colorado, Oklahoma occidental i l’W de Texas cal aproximadament el doble de superfície de pastura, i en el que queda de la praderia d’herba alta de Nebraska, Kansas, Texas centreoriental i Oklahoma en cal la meitat.

El bestiar boví i l’oví no són els únics que pasturen a la regió de les praderies. També hi ha més d’1,3 milions de cabres, quasi totes a Texas; 600 000 cavalls, mules i ases domèstics i 50 000 d’assilvestrats; i més de 50 000 bisons semidomèstics. Aquestes xifres, però, queden petites davant l’elevat nombre d’animals salvatges que viuen a les praderies: uns 8 milions de cérvols entre cérvols muls (Odocoileus hemionus) i cérvols de cua blanca o de Virgínia (O. virginianus), 500 000 antílops americans (Antilocapra americana) —quantitat que representa el 90% dels dels Estats Units i de tot el món— i 240 000 ants (Alces alces).

La pressió de pastura sobre les praderies de la regió de Río de la Plata també és força important. L’Uruguai, per exemple, és un cas extrem d’aprofitament agropecuari a Amèrica; és l’únic país on, tret de la superfície edificada, totes les terres estan sotmeses a aquest tipus d’aprofitament. La major part del territori és ondulat, amb pastures als vessants que ocupen les quatre cinquenes parts del territori. La cinquena part restant, concentrada principalment al S, es dedica a l’agricultura. A les praderies obertes del Brasil meridional també existeixen grans hisendes dedicades a la cria de bestiar, com a l’Argentina. En conjunt, a les praderies de la regió del Río de la Plata, en una àrea de gairebé 90 milions d’ha de pastures naturals, hi pasturen actualment més de 100 milions de caps de bestiar (de 57 a 60 milions de bovins i uns 36 milions d’ovins), fet que col·loca la regió, i en particular l’Argentina, en el quart o cinquè lloc mundial pel que fa a la cabana ramadera.

A la petita Nova Zelanda, la concentració ramadera també és considerable. En gairebé 14 milions d’ha, principalment ocupades per prats artificials o per pastures envaïdes per espècies europees, hi ha aproximadament 70 milions d’ovelles i uns 9 milions de vaques. Aquí, com ha succeït a la pampa argentina i a tot arreu on el procés de colonització agrícola de noves terres ha implicat l’aplicació del sistema d’economia de pastures europeu, s’ha produït una transformació dràstica del paisatge i de la coberta.

Els animals d’interès ramader

Les estepes i les praderies han estat un dels marcs on els humans han realitzat els primers intents de domesticar animals herbívors. La disponibilitat d’aliment vegetal mantenia els ungulats salvatges durant molt temps en un mateix lloc, fet que permeté als pobladors primitius passar de la caça a la domesticació d’animals de manera relativament senzilla. Els desplaçaments dels grups humans que seguien els ramats d’animals salvatges foren reemplaçats per la ramaderia nòmada.

El bestiar equí

El cavall és un mitjà de transport ràpid i eficaç, un bon animal de càrrega i de treball i, a més, se n’obté carn, llet, pell i el pèl llarg de cues i crineres. De fet, sense el cavall no existiria el nòmada. Al Kazakhstan, per exemple, entre els segles XIX i XX els cavalls constituïen de mitjana més del 13% de tots els caps de bestiar dels ramats, i en algunes regions aïllades arribaven a ser el 36%. Fins l’any 1983, a Mongòlia, els cavalls encara eren més del 28% del total de la cabana ramadera.

El cavall aconsegueix l’aliment fins i tot de sota la neu, escarbotant amb les potes gruixos de fins a 30 o 40 cm, i pot trencar amb les seves peülles les capes superficials de neu glaçada. A més, aquest sistema serveix d’indicador als pastors per a saber si la pastura és bona: si el cavall rosega entre la neu, sense inquietar-se per trobar un altre lloc, els pastors saben que es tracta d’una bona pastura. Té molt desenvolupat el sentit de la vida en ramat; quan es veu sorprès per una forta tempesta hivernal, el cavall sempre busca un refugi natural i, si no el troba, tots els membres del ramat es disposen formant un triangle, amb el vèrtex més agut encarat al vent. També saben protegir-se dels llops, i per això, molts pobles nòmades (mongols, kazakhs i altres) deixaven que els ramats de cavalls pasturessin sense la vigilància del pastor, de vegades fins i tot a la nit. Així i tot, algunes de les seves característiques els converteixen en animals difícils, perquè, per exemple, necessiten grans superfícies per a pasturar i això implica desplaçaments freqüents.

El bestiar camellí

A les estepes eurasiàtiques, hi viu el camell de dues gepes o camell bactrià (Camelus bactrianus), que fou domesticat, presumiblement, en algun lloc del NE de l’Iran fa entre 5 000 i 4 500 anys; posteriorment, fa entre 4 000 i 3 000 anys, s’estengué des de Mesopotàmia i les estepes del N de la mar Negra fins a Mongòlia. Durant l’alta edat mitjana, la regió de l’estepa on habitava aquest animal es reduí dràsticament i acabà limitada als territoris que van del Kazakhstan a Mongòlia, tot i que entre els segles IX i XI encara es podien trobar camells prop de l’actual ciutat russa de Voronej (uns 450 km al S de Moscou). Els kazakhs, igual que els turcmans, valoraven d’allò més la resistència dels camells híbrids, procedents de la barreja del camell mascle d’una gepa (dromedari) amb la femella bactriana. En el pas del segle XIX al XX, els camells representaven, de mitjana, el 4% de la cabana ramadera de les estepes eurasiàtiques, i en algunes regions concretes arribaven a ser el 13%. Dades més recents indiquen que a Mongòlia, per exemple, l’any 1983 els camells constituïen més del 6% de la totalitat de caps de bestiar dels ramats.

El camell és un animal perfecte per al transport i, per això, un cop domesticat, el bactrià fou immediatament junyit al carro; al llarg del I mil·lenni aC, tant a Euràsia com a l’Àfrica septentrional ja era corrent el seu ús com a animal de càrrega, i encara avui, a Mongòlia es poden veure camells arrossegant carregaments. El seu ús com a animal de muntura també ha estat molt generalitzat i, a més, se n’obté llet (de 40 a 80 galledes per camell durant els 14 a 16 mesos del període de lactància), llana (de 4 a 8 kg/camell i any) i, de l’animal mort, també carn i greix. Els avantatges que presenta són la seva força i el fet que és un animal poc exigent. No tem la calor ni el fred, i pot passar fins a 10 dies sense aigua ni aliment; s’acontenta amb aigua salada, camina de pressa i suporta de 200 a 300 kg de pes. L’inconvenient més important és la seva incapacitat per a trobar menjar sota la neu.

El bestiar boví

El bestiar boví s’ha de mantenir molt sovint en estables i es desplaça molt lentament, motius pels quals resulta més apropiat per al tipus de vida sedentària que per a la nòmada. Això no obstant, la ramaderia nòmada no hi renuncià ni hi renuncia perquè la producció de carn i de llet que se n’obté és molt alta. Durant el període de munyida, que es prolonga uns 8 mesos, una vaca dóna de 45 a 60 galledes de llet. A més, durant el període de l’expansió mongola (al segle XIII), els braus ja eren aprofitats com a mitjà de transport; els junyien al carro i a sobre es col·locava la iurta. Els mongols darkhats, al pas del segle XIX al XX, a banda de la iurta, carregaven sobre els braus els arreus amb tot el pes que els calia transportar. En el mateix període, al Kazakhstan, el boví constituïa de mitjana més del 12% de la quantitat total de bestiar, i en algunes regions aïllades aquest percentatge s’elevava fins al 29%. L’any 1983, a Mongòlia, el bestiar boví encara constituïa el 29% de la cabana ramadera.

El bestiar boví és força exigent, no sap aconseguir el menjar de sota la neu, es mostra poc hàbil a l’hora de conviure en ramat i exigeix vigilància constant. A més, les vaques es comporten de forma poc prudent amb l’aliment perquè a les pastures es mengen només la part superior de les plantes i desaprofiten la resta. Els antics nòmades, si eren pobres i no podien desplaçarse per fer pasturar les vaques en territoris llunyans, es veien obligats a mantenir-les dins dels estables. El ramat boví es pot considerar, per tant, característic d’una economia de tipus seminòmada.

El bestiar oví i caprí

La introducció de bestiar a l’Argentina s’inicià ja al segle XVI i, actualment, la ramaderia, juntament amb l’agricultura, és la principal activitat econòmica del país. El gràfic mostra les introduccions que es realitzaren durant el segle XVI, amb indicació de la persona que en fou responsable, el tipus d’animal i la localitat. Les primeres introduccions foren, lògicament, d’equins, que els exploradors necessitaven per a reconèixer les terres recentment descobertes. No fou fins a mitjan segle que hi començà a haver vaques, ovelles i cabres destinades a la cria. El bestiar oví fou el que augmentà més ràpidament: al principi del segle XIX, hi havia al país més del triple d’ovelles que de vaques. Des del final del mateix segle, però, el bestiar boví és el més aprofitat per a producció de carn i productes derivats.

Idem, a partir de Giberti, 1985

L’ovella constitueix una font de carn, sèu, llet, pèl i llana per als humans, s’adapta perfectament, és poc exigent i és un animal molt productiu. Un cavall necessita 20 ha de pastures, mentre que una ovella en té prou amb 5 o 7. És fàcil fer pasturar una ovella, perquè és un animal obedient i té la tendència de seguir el ramat. A més, pot beure aigua salada, i a l’hivern es conforma amb la neu i és capaç d’aconseguir menjar tota sola, espargint la neu amb les potes si el gruix no sobrepassa els 10 o 12 cm. En el pas del segle XIX al XX, al Kazakhstan l’ovella representava gairebé un 60% del total de caps de bestiar, i en algunes regions determinades arribava al 75 o el 85%. A Mongòlia, les ovelles encara constituïen l’any 1983 el 60% del total de la cabana ramadera.

Durant el període de lactància (fins als 4 o 4,5 mesos), una ovella proporciona de 20 a 25 l de llet. A més, l’esquilada d’una ovella, que té lloc dues vegades l’any, dóna de 2 a 2,5 kg de llana. Un dels inconvenients de criar ovelles pot ser la seva lentitud de moviment (poden recórrer de 0,6 a 1,2 km/h en terreny de pastura i 1,5 km/h durant un trajecte sense pastura). Amb un pas tan lent, es calcula que l’ovella no es pot allunyar més de 4 o 5 km dels punts d’abeuratge. A l’hivern, ha de tornar necessàriament a la cleda i per això no pot accedir a les pastures que es troben lluny del campament.

A l’estepa també hi ha cabres, bé que en un nombre molt inferior. La cabra és un animal poc exigent i fàcil d’acontentar pel que fa a l’alimentació, però no dóna tanta carn i llana com l’ovella; a més, es considera que la seva carn, la llet i la llana tenen una qualitat inferior.

La ramaderia nòmada i la ramaderia sedentaritzada

Fou precisament a les estepes eurasiàtiques on es desenvolupà un sistema de pastures socionatural de ramaderia nòmada, únic perquè no destrueix l’equilibri dels ecosistemes herbacis, que s’ha mantingut fins a mitjan segle XX a les estepes del Baikal, de Mongòlia i del Kazakhstan. Tot fa pensar que aquest tipus de ramaderia començà a les estepes fa entre 7 000 i 5 000 anys, malgrat que aquesta datació no és acceptada per tothom i hi ha opinions que afirmen que a Euràsia la ramaderia ja havia començat amb anterioritat. Tant a les estepes del Kazakhstan com al bosc estepa de la zona del Volga mitjà s’han trobat testimonis d’una activitat ramadera per part de tribus del Neolític que, segons l’opinió d’alguns arqueòlegs, data d’entre 8 000 i 7 000 anys. Però finalment, l’establiment definitiu d’una economia nòmada ramadera es produí de manera lenta ara fa entre 4 000 i 2 000 anys.

El cicle estacional del nomadisme a les estepes

L’hivern ha estat, des de sempre, l’època més difícil per a la ramaderia nòmada, perquè el fred i la neu que cobreix l’herba constitueixen obstacles seriosos a l’hora d’alimentar el bestiar. Per aquest motiu, els terrenys triats tradicionalment perquè els humans i els animals passessin l’hivern eren llocs de relleu accidentat que oferien protecció contra el vent. Habitualment, aquests llocs es trobaven a les regions més meridionals, relativament càlides, però al N del Kazakhstan, els campaments d’hivern també sovintejaven a la zona septentrional de l’estepa boscosa, on el bosc es dreça constituint una muralla protectora enfront del vent. Una condició important que havien de complir les pastures hivernals era que la capa de neu no fos gaire gruixuda (10-12 cm) i permetés que els animals poguessin obrir-se camí amb les potes fins a l’herba. Consegüentment, es donava molt valor a les pastures on la neu durava un temps relativament breu. Els campaments d’hivern requerien dipòsits d’aigua adequats, naturalment, i també calia tenir en compte els interessos dels humans i cercar un lloc per instal·lar-se on fos possible trobar combustible.

Els kazakhs i els kirguisos passaven l’hivern en un indret determinat, al qual tornaven any rere any; els mongols, en canvi, tot i que a l’hivern també canviaven de lloc de residència, no ho feien tan sovint com a l’estiu. Aquesta particularitat en la forma de vida dels mongols era determinada per les condicions naturals i climàtiques. A Mongòlia, on el territori es troba majoritàriament a força altitud, els forts vents hivernals s’emporten la neu i impedeixen que s’apiloni en grans munts; així, els animals poden arribar sense dificultat al menjar. Al Kazakhstan, en canvi, l’abundància de neu posa molts obstacles als desplaçaments i, tradicionalment, els kazakhs solien passar de 3 a 6 mesos als campaments d’hivern.

L’estiu és també una etapa crucial. És precisament durant aquesta estació que els animals apleguen les forces que els han d’ajudar a passar el període hivernal. El bestiar necessita aliment en quantitat suficient per a poder acumular greix. En conseqüència, les pastures d’estiu han de ser àmplies i riques, qüestió que els nòmades sempre havien resolt seguint una rotació de pastures ben estudiada. La lògica successió dels desplaçaments nòmades, basada en una racionalitat pràctica, estava regulada de forma tan clara que només calia seguir-la cada any. A la darreria del segle XIX, un especialista en la vida dels kazakhs escriví que es podia predir on es trobaria un o altre “aul” nòmada (grup de famílies) qualsevol dia de l’any. L’estiu oferia als nòmades la possibilitat de reposar, però el volum dels treballs domèstics lligats al nomadisme encara era veritablement gran. La tasca estival més dura era aconseguir abeuradors per als animals.

Els pasturatges de primavera i tardor es trobaven a mig camí entre els d’hivern i estiu, però no coincidien totalment sinó que diferien quant a la vegetació. Tan bon punt la neu començava a fondre, els nòmades s’apressaven a deixar els campaments d’hivern perquè el ramat no es mengés la capa de vegetació que s’havia de conservar per a l’hivern següent. Durant la primavera, en canvi, el desplaçament es feia més pausadament; els ramats s’havien afeblit i, a més a més, era època de cria i els animals petits no podien seguir una transhumància ràpida. Segons l’experiència popular, la millor època de l’any per a la cria era el mes d’abril, ja més càlid, amb disponibilitat de vegetació fresca abundant i d’aigua de la fosa o de les pluges. La primavera exigia als nòmades molts esforços, principalment consistents a tenir cura dels animals joves, esquilar i munyir diverses vegades al dia, elaborar els productes làctics i preparar una gran quantitat d’objectes necessaris per a la vida quotidiana (per exemple, la fabricació de feltre).

La tardor, molt breu, es caracteritzava perquè els desplaçaments cap a les pastures d’hivern eren força ràpids. El ritme dels recorreguts, però, depenia de la distància entre els campaments hivernals i els estivals. Quan els ramats s’apropaven al campament d’hivern, pasturaven en llocs que el darrer hivern havien restat coberts d’un gruix de neu important i en què l’herba havia estat, per tant, inaccessible. També a la tardor eren durs els treballs del nòmada. Poc abans d’arribar als campaments hivernals, es matava un bon nombre d’animals i se’n preparava la carn. S’esquilava per segona vegada i, seguidament, tenia lloc l’acoblament de les ovelles. També calia aplegar combustible i reparar les cledes per a l’estació freda. Finalment, quan s’estenia la primera capa de neu permanent, els nòmades es desplaçaven fins a les pastures d’hivern definitives.

Els diferents tipus de bestiar es feien pasturar separadament, sobretot a l’hivern. Un pasturatge en comú no hauria estat efectiu perquè els animals es destorben els uns als altres. El bestiar gros (bovins, camells i equins) deixa uns clots molt profunds sobre la neu amb les seves petjades, que s’endureixen amb les glaçades i dificulten l’accés de les ovelles al menjar. El bestiar menut, per la seva banda, es menja tot l’aliment que troba, i per tant no té sentit fer pasturar altres animals allà on primer han passat les ovelles. Per això, els diferents tipus de bestiar es feien pasturar tradicionalment en territoris diferents. Les vaques i els camells, que no sabien escampar la neu, eren conduïts a les zones que no estaven totalment cobertes. Si el gruix de neu era massa gran, calia netejar-la amb ajuda de pales. Els cavalls es portaven a les pastures més distants, i els territoris més propers als campaments d’hivern es reservaven per a les ovelles i les cabres, perquè els kazakhs consideraven que si es deixaven cavalls al campament d’hivern perjudicaven els ramats d’altres animals. Així, mentre les ovelles, les cabres, les vaques i els camells pasturaven al voltant d’un campament d’hivern estacionari, per tornar a la cleda per passar la nit, els cavalls es movien contínuament, desplaçant-se de pastura en pastura i recorrent de vegades fins a 50 km al dia. Sovint, els ramats d’equins eren conduïts cap al N, a les regions de les pastures d’estiu, a més 200 km de distància dels campaments d’hivern. Aquí, després de les pluges de tardor, creixia novament una densa i alta capa d’herba i es podien aprofitar fins i tot els pasturatges sense aigua, els inundats o els que a l’estiu eren senzillament descartats per estar massa allunyats o per ser incòmodes o inaccessibles.

La sedentarització de la ramaderia a les estepes

En la ramaderia nòmada, el sistema de pastura se centrava en el canvi d’una àrea a una altra després d’una explotació intensiva per deixar reposar els terrenys malmesos pels ramats. Per aquesta raó, els cicles de pastura duraven una colla d’anys, fins i tot dècades. Els grups nòmades es desplaçaven en famílies i poblats sencers i així es mantingué el nomadisme característic del Baixkortostan, el Kazakhstan, Mongòlia, Xinjiang i d’algunes regions del S de Sibèria, manifestant, però, lleugeres diferències regionals. A les muntanyes baixes i mitjanes, en canvi, la ramaderia nòmada es mantingué aïllada en un sistema de pasturatge similar al de la ramaderia transhumant, en què immensos ramats (principalment d’ovins i caprins i, més rarament, de bovins) es traslladaven d’un lloc a un altre a mesura que maduraven les herbes que havien de pasturar. Aquesta estratègia de pastura nòmada s’ha transformat a les praderies dels Estats Units en un sistema de ‘nomadeig rodat’, consistent en el trasllat dels vedells d’una zona a una altra, a la primavera i al començament de l’estiu, en funció de l’aparició de la valuosa herba nutritiva en els terrenys de pastura. Com a resultat, els ritmes de creixement del bestiar i la qualitat de la carn obtinguda assoleixen els valors màxims.

D’altra banda, els avenços tecnològics han comportat noves exigències per a l’economia ramadera. El tractament agronòmic ha reemplaçat la vegetació natural d’estepes i praderies i, en moltes regions, el conreu de plantes farratgeres als camps ha fet que la utilització de les pastures naturals passés a un segon pla. Tanmateix, els nòmades han sabut trobar, fins i tot als campaments, diferents formes de pastura i el tipus de vegetació més adequat per a cada zona. Actualment, com a substitució del pasturatge en llibertat (salvatge i semisalvatge), han aparegut diferents formes d’explotació controlada, començant per l’acledament (o l’estabulació) temporal i la conducció del bestiar pel pastor de la cleda.

Com a alternativa al pasturatge lliure i poc sistemàtic de les estepes, des del segle XVII es començà a fer servir (a Ucraïna i a Rússia) un sistema de rotació per closes. El sistema consisteix bàsicament a dividir els terrenys de pastura en un cert nombre de parcel·les independents (de 16 a 24) separades per tanques; en cada parcel·la es pastura de 2 a 4 vegades per estació, i la rotació comença a la primavera quan les plantes assoleixen de 8 a 10 cm. Quan un terç de les closes han estat pasturades, la rebrotada de l’herba de les primeres fa novament de 8 a 10 cm. Aleshores es retorna el bestiar a les closes inicials i allà es menja els rebrots. Després d’això, els animals es condueixen a les closes que encara estan intocades. El període de pastura dura fins al moment en què les darreres cledes han estat pasturades. Actualment, per millorar la qualitat de l’herba, a les regions relativament humides, com les praderies d’herba alta i a l’estepa pratense, es practica una sega parcial del fenc.

Al llarg del període de pastura el valor, l’accessibilitat i la quantitat d’herba disponibles varien. Si l’augment de pes del bestiar que pastura al mes de maig és del 100%, al juny és del 88%, al juliol del 78%, a l’agost del 65%, al setembre del 58%, i a l’octubre només és del 35%. Al llarg del període de creixement, el valor nutritiu de l’aliment vegetal cau diverses vegades; apareixen una sèrie de substàncies nocives per al bestiar, com la sílice, que desgasta intensament la superfície de les dents, o la cel·lulosa, que requereix una gran quantitat d’energia per a ser digerida. Als països on encara es poden trobar zones d’estepa i praderia naturals, els esforços per millorar l’economia de les pastures estan orientats precisament a l’augment de l’efectivitat en l’aprofitament de l’aliment.

Per tal de calcular de manera adequada l’àrea de pastures i closes imprescindibles per a un pasturatge normal del ramat, cal determinar la durada del període apte per a la pastura (normalment de 180 a 250 dies), la quantitat d’aliment necessària (de 2 a 3 t per cap de boví, aproximadament) i la producció (fins a 2-3 t/ha i estació). A les estepes septentrionals relativament humides, per exemple, per a un ramat de 100 vaques són necessàries, per terme mitjà, de 200 a 400 ha de pastures, dividides en una vintena de closes; a les estepes àrides, la quantitat d’ha és de 300 a 900, dividides en una trentena de closes. A les pastures artificials, en canvi, l’elevada productivitat permet que la superfície necessària per cap de bestiar sigui substancialment menor (poc més d’1-1,5 ha per cap de boví).

La ramaderia equina dels indis de les praderies nord-americanes

L’economia ramadera equina dels indis de les praderies nord-americanes es desenvolupà al llarg de gairebé tres segles. Els indis idearen per als seus cavalls mètodes propis de pasturatge, de vigilància, de construcció de cledes i, a l’hivern, els dedicaven una atenció especial. Era una ramaderia de caràcter extensiu en què els cavalls pasturaven a l’aire lliure durant tot l’any, però la possibilitat d’ampliar els terrenys de pastura era limitada. A la fi del segle XVIII, la ramaderia equina nòmada s’estengué per tota la praderia; els territoris es delimitaren i es distribuïren entre les diferents tribus i, de vegades, fins i tot entre diferents col·lectius d’una mateixa tribu.

La necessitat d’aconseguir pastures esdevingué un motiu de migracions i de guerres. Com a Euràsia, el nomadisme tenia caràcter estacional i abraçava tota l’època de bon temps. Així, els indis passaven l’hivern en campaments permanents, situats normalment als boscos i bosquines de vora els rius o rierols, i quan les nevades eren especialment intenses i els cavalls no podien obtenir menjar, eren alimentats amb escorça d’àlber, que els indis aplegaven periòdicament després de tallar els arbres. L’hivern era un període dur, molts cavalls s’aprimaven o morien. A les pastures de primavera, en canvi, s’engreixaven. Els comanxes, que eren el grup d’indis que tenia més cavalls, en menjaven la carn i n’aprofitaven la pell.

Els indis es dedicaven a la millora de races fent una selecció de les millors eugues i poltres de cada tribu. Criaren dues races de cavall particulars, el “pinto” i l’“appaluza”. Eren excel·lents domadors i entrenaven els cavalls per a cavalcar, carregar alforges i arrossegar tirassos més grans que els que arrossegaven els gossos. El fet que els oficials de l’exèrcit americà, quan volien reprimir i aixafar alguns ‘pellroges’, manessin primerament de destruir els seus ramats de cavalls constitueix una prova de la importància d’aquests animals per als indis de la praderia. La colonització, però, impedí que es convertissin en veritables ramaders, per bé que ja tenien el camí preparat.

La ramaderia dels colonitzadors a les praderies nord-americanes

La ramaderia havia estat introduïda a les praderies meridionals pels colonitzadors hispànics de Nou Mèxic i Texas ja des del segle XVII. En realitat, el bestiar boví, com els cavalls, arribà probablement a les praderies abans que s’hi establissin de manera duradora els colonitzadors europeus. Aquest bioma constituïa un medi favorable per als animals escapats de les missions o de les hisendes implantades als seus límits, en un moment en què les grans planúries cobertes d’herba es veien encara com un desert improductiu en el qual només podien viure els indis més salvatges. Finalment fou a l’extrem meridional de les praderies, al S del que avui és l’estat de Texas, entre els rius Río Grande i San Antonio, que entre els segles XVIII i XIX començaren a establir-se algunes explotacions ramaderes extensives. L’arribada a Texas, al començament del segle XIX, de colons nord-americans, que ben aviat foren més nombrosos en aquest territori que els pobladors hispanomexicans, possibilità la fecunda síntesi entre les tradicions ramaderes hispanomexicanes i l’esperit pioner i la cultura de frontera nord-americans; d’aquesta barreja en resultà la figura mítica del “cowboy”, el genet que controla el bestiar i en té cura en les grans explotacions extensives de les praderies: els ranxos.

A continuació, començaren a explotar-se les praderies de Kansas, més properes a les línies ferroviàries que les de Texas; primer només s’utilitzaven per a fer-hi passar l’hivern als ramats, i més tard, tan bon punt els búfals foren exterminats i els indis deixaren de ser un perill en aquesta àrea, de manera permanent. Més tard s’inicià l’explotació de les praderies de Colorado i les dels estats més septentrionals. Però la dècada del 1870 aportà moltes altres novetats a les praderies del N. El 1870 s’obria a Chicago la primera fàbrica de conserves càrniques, i aquesta indústria féu créixer encara més la demanda de carn de boví. Foren també els anys en què, a més dels ramaders de boví, irromperen a les praderies els pastors d’oví i els primers assentaments agrícoles. La invenció del filferro espinós el 1874 permeté a pagesos i ramaders tancar eficaçment les seves propietats i evitar que els ramats es barregessin o es dispersessin i que el bestiar envaís les explotacions agrícoles, però també posà entrebancs a la lliure mobilitat que fins llavors havia prevalgut a les praderies, raó per la qual, durant uns quants anys, fou una permanent font de conflictes.

La dècada del 1880 fou crucial per a la ramaderia de les praderies. A banda de l’arribada, durant els primers anys, d’una nova onada de colons disposats a conrear les propietats que els havia concedit el govern i reduir així encara més les terres disponibles per a pastures, els elements semblaren conjurar-se per dificultar la definitiva colonització de les praderies. La primavera del 1880, una primera gran tempesta de pols, signe de l’erosió incipient de les terres explotades, afectà un extens territori que s’estenia des de les ribes del Río Grande, a Nou Mèxic, fins més enllà de les del Missouri, a Iowa. A més, els freds de l’hivern de 1885-86 mataren desenes de milers de caps de bestiar boví a Kansas i Oklahoma. La primavera i l’estiu següents, el 1886, foren càlids i secs als pasturatges de Montana, Wyoming i l’W de Nebraska i Kansas, de manera que al juliol ja hi quedava poca pastura i el bestiar arribà a l’hivern debilitat per la falta d’aliment. L’hivern de 1886-87 fou encara pitjor que el precedent i estigué plagat de grans tempestes de neu, amb temperatures de fins a -50°C i breus intervals més càlids, durant els quals part de la neu es fonia per tornar-se a glaçar a continuació, impedint així que el bestiar pogués abastar l’herba de sota la neu. Quan finalment arribà la primavera, les pèrdues de caps de bestiar a les Grans Planes oscil·laven entre el 30 i el 90% segons les àrees.

En tot cas, gairebé al mateix temps que la ramaderia arribava a introduir-se fins a l’extrem septentrional de les praderies canadenques, a les zones menys afavorides començava a ser arraconada per l’agricultura cerealista. Avui, la ramaderia extensiva ha quedat concentrada en la franja més occidental de les praderies, al peu de les muntanyes Rocalloses, des d’Alberta fins a Texas. L’antic bestiar de banya llarga (“criollo” o “Longhorn”) ha estat substituït per varietats angleses de banya curta, principalment la Hereford de cap blanc, molt resistent als freds intensos de l’hivern i a la sequedat de l’estiu. A la regió del Corn Belt (o a les explotacions mixtes surgides d’ençà del 1945 als nous regadius de la regió de les praderies) predomina la cria de vedells destinats a l’engreix en granja, encara que, sobretot a les pastures més occidentals, des de Wyoming i Colorado fins a Nou Mèxic i Texas, es conserven força ranxos que mantenen la cria completa fins a la venda a l’escorxador.

La ramaderia de les pampes sud-americanes

Les pampes de l’Argentina del segle XVI foren les primeres fronteres de gramenets que trobaren els europeus a Amèrica. Ulrich Schmidel, un lansquenet alemany que acompanyà Pedro de Mendoza, el fundador de Buenos Aires, en els seus viatges pels territoris que envolten el Río de la Plata (1534-54) i en publicà la crònica a Frankfurt (1567), explica entre altres coses que els expedicionaris havien arribat amb 72 cavalls i eugues, el nombre dels quals incrementà ràpidament després que uns quants s’escapessin de la destrucció de Buenos Aires pels indis “querandíes” (1535). Mig segle més tard, el 1585, s’estimava que hi havia uns 80 000 cavalls completament assilvestrats o vivint a les rodalies del poble reconstruït. Així mateix, les vaques assilvestrades també començaren a abundar a les pampes després que les introduís Juan de Garay el 1573. Una mica més tard, l’any 1609, s’iniciaren les caceres de cavalls i vaques.

La independència comportà la desaparició de totes les traves al comerç imposades fins llavors per la corona espanyola, entre elles la prohibició d’exportar llana. A partir del 1815 s’instal·laren nombrosos “saladeros” al S de Buenos Aires, vinculats a terratinents o a companyies que també posseïen o controlaven grans extensions territorials, en les quals conreaven cereals i criaven bestiar. Durant el llarg mandat dictatorial de Juan Manuel de Rosas (1829-52), però, desaparegueren gran part de les “estancias” que es dedicaven a la millora d’ovins; molts animals es perderen per manca de peons que vigilessin els ramats i de cavalls per a empaitar els exemplars separats de la ramada. Després del 1860, en canvi, les activitats lligades a la terra tornaren a agafar impuls al país, justament quan, a partir de la revolució industrial, havien estat abandonades pels països més avançats.

Entre el 1850 i el 1875 es produí un progrés impressionant de la cabana d’ovins a la província de Buenos Aires (no tant a Córdoba, Santa Fe ni Entre Ríos), que arribaren a desplaçar els bovins en el domini de la producció. El tancat amb filferrada, que ja s’emprava de manera limitada el 1845, es generalitzà a mesura que l’evolució de les explotacions ramaderes imposava la valorització dels camps. El poblament del camp de Buenos Aires també augmentà, ja que l’explotació ovina esdevingué més intensiva. Així, a mesura que les “estancias” ramaderes i els camps de cereals es delimitaven amb filferrades, que les caceres i les arreplegues de vaques i cavalls salvatges esdevenien cosa del passat, i que la producció de llana s’afegia a la de carn, es feien palesos els progressos econòmics i demogràfics dels països de la regió del Río de la Plata, i a les planes de Córdoba, Santa Fe i Entre Ríos es lliuraven lots de terres per colonitzar als immigrants europeus.

Però després de la construcció de les vies fèrries, cap al 1870, les pampes experimentaren encara altres canvis importants. S’hi introduïren races millorades de bovins (Hereford a l’Uruguai, Shorthorn i Aberdeen Angus a l’Argentina). La indústria conservera i, encara més, la creació dels primers frigorífics (1882) obriren el camí a l’exportació de carn a Europa. Els frigorífics, destinats inicialment a la carn d’oví, guanyaren terreny ràpidament durant la dècada del 1880. Els merins, bestiar de llana per excel·lència però de poc resultat en els camps baixos i humits del S de Buenos Aires, s’anaren substituint pels Lincoln, amb més aptituds per a ser bestiar de carn i més capacitat d’adaptació a les pastures dures. Al final del segle XIX culminava l’expansió ovina (més de 75 milions d’animals) i anaren guanyant impuls altres races més exigents amb les pastures. Els merins s’anaren desplaçant cap als subdeserts patagons, pobres i allunyats dels frigorífics.

El 1887 la consolidació i l’ampliació de les fronteres fortificaren la demanda de bestiar boví a l’Argentina. El boví és el colonitzador per excel·lència, camina grans distàncies, suporta adversitats, millora les pastures i adoba el sòl, i per tant, es féu evident la conveniència de mantenir bovins i ovins conjuntament. La carn salada de boví continuava predominant en les exportacions càrnies (48% enfront d’un 20% de carn congelada i un 28% de boví en peu que s’exportava a Xile, Uruguai i Brasil), però fou l’exportació de bestiar en peu el que féu que els bovins anessin recuperant el terreny que havien cedit als ovins.

El creixement general durant la dècada del 1880 comportà una elevada demanda de mà d’obra. Molts terratinents, sense experiència i sense instruments de conreu, subdividiren la terra en fraccions que llogaven per tres anys a immigrants amb recursos propis, que volien conrear-hi blat i blat de moro. Així s’estengué l’agricultura i aviat aparegué una diferenciació entre la ‘pampa seca’ de l’W, més orientada a l’agricultura, i la ‘pampa humida’ de l’E, que s’ha continuat destinant a la cria de bestiar, principalment boví, amb ramats de 300 a 1 800 caps. En aquesta regió, la majoria d’“estancias” es dediquen exclusivament a la recria (tot i que algunes sí que completen tot el procés, des del naixement fins a l’escorxador, i unes quantes, les “cabañas”, crien exemplars seleccionats destinats a la millora genètica d’altres ramaderies), però no a l’engreix, que es fa més aviat en les explotacions mixtes de les regions agrícoles més occidentals.

Als “campos” uruguaians i brasilers hom cria per igual bovins i ovins, bé que aquests darrers estan en retrocés i els rendiments globals són inferiors als de les pampes argentines. Així i tot, aproximadament la meitat del valor de les exportacions de l’Uruguai prové de la carn i, a escala internacional, dos terços del comerç mundial de carn procedeixen de les praderies sud-americanes.

L’activitat agrícola

Les relacions òptimes calor-humitat fan de les estepes i praderies terrenys excel·lents per a conrear-hi blat, blat de moro, ordi, civada, remolatxa sucrera i patates. A banda d’això, i a diferència del bioma dels boscos boreals, pràcticament no es donen anys en què la humitat sigui excessiva ni hiverns amb temperatures inferiors als -20°C a la superfície del sòl, fet molt important per al desenvolupament dels conreus de tardor. El nombre de dies en què s’enregistren temperatures superiors als 10°C sol ser de 140 a 160 (només a les estepes de Sibèria i la Mongòlia septentrional aquesta quantitat és inferior i, per això, aquestes terres són utilitzades bàsicament com a pastures). En comparació amb el bioma del desert, la humitat de les estepes és òptima durant més de la meitat de l’any, i durant els hiverns freds la capa de neu protegeix la superfície del sòl de les baixes temperatures. Fins i tot en aquells casos en què les estepes o les praderies tenen un clima semblant al dels boscos boreals amb què limiten, continuen resultant molt més apropiades per a l’agricultura, ja que en els rics sòls de txernozem de les planes desforestades les despeses energètiques en el conreu del blat, el blat de moro i altres conreus són substancialment inferiors.

Dins del sistema mundial d’economia agrària, les estepes i praderies han conquerit la posició capdavantera. Les regions d’ecosistemes herbacis, de clima temperat i sòls rics, fonamentalment txernozems, han estat, al llarg dels darrers dos segles, el centre de proveïment dels països desenvolupats. Es tracta de les planes dels Estats Units i Canadà, Argentina, Ucraïna, Rússia, Kazakhstan i Nova Zelanda (als quals caldria afegir, en condicions climàtiques una mica diferents, algunes regions de l’Austràlia meridional). I si els grans països com la Xina, l’Índia i el Brasil orienten la producció agrícola cap al mercat interior, les zones de l’estepa de l’àmbit temperat destinen una part considerable de la producció agrícola i ramadera a l’exportació.

Les formes d’explotació agrícola

Els èxits de l’agricultura a les estepes i les praderies van associats a la combinació eficaç de diferents formes d’explotació: intensiva en condicions d’humitat suficient i règim tèrmic òptim; extensiva als terrenys de pastura, en condicions d’aridesa; i combinació d’ambdues a les regions moderadament àrides o amb temperatures per sota de l’òptim. La ramaderia extensiva és característica de les regions relativament àrides del bioma, poc adequades per al conreu del blat. Aquest tipus de ramaderia, organitzada en granges segons el model del ranxo, és pròpia dels països en què aquesta activitat ha estat la forma de vida tradicional. És el cas de Mongòlia, la Xina septentrional, el Kazakhstan, el Caucas, les regions àrides dels Estats Units, Canadà, Argentina i Nova Zelanda, sempre que ha estat possible l’existència de granges que ocupin àrees extenses.

L’explotació intensiva correspon principalment a la cerealicultura a gran escala. És el tipus d’agricultura que es desenvolupa a gran part de les praderies dels Estats Units, Canadà, Ucraïna, el S de la Rússia europea, el S de Sibèria (Altai), en regions aïllades del Kazakhstan i a l’Argentina i l’Uruguai (i també a l’Austràlia meridional, fora del bioma). Totes aquestes zones estan incloses dins del mercat mundial de gra (principalment blat i, en segon terme, blat de moro), conreus industrials (remolatxa sucrera, patates, soia) i d’oleaginoses (gira-sol, colza). L’economia mixta (agricultura-ramaderia) intensiva es practica a la zona septentrional de les regions del bioma i també al voltant de les grans concentracions urbanes. Està orientada, bàsicament, cap al conreu de farratge (blat de moro en verd, soia, alfals, colza, etc.) per al bestiar de la mateixa explotació, i es desenvolupa en determinades regions dels Estats Units, el centre de Rússia i la Ucraïna septentrional i en algunes àrees encara més localitzades d’Argentina, Uruguai i Canadà.

L’agricultura que es practica avui al bioma és una amalgama de cultius i pràctiques desenvolupades pels antics habitants d’Euràsia i d’Amèrica, degudament acomodats a les condicions presents del clima, els mercats i la mecanització a cada un dels àmbits del bioma. En tot cas, els cereals, principalment el blat, seguits pel farratge, han estat històricament els conreus més importants. Encara actualment, la cerealicultura en grans explotacions intensives molt mecanitzades converteix els bladars en el paisatge més característic del bioma.

El conreu de cereals i farratge

De tots els cereals que es cultiven a les estepes i les praderies, i arreu del món, destaca en primera posició el blat (Triticum), els productes alimentaris procedents del qual proporcionen una quarta part, o més, dels requeriments energètics humans dels països desenvolupats i potser un proporció encara més elevada dels d’algunes àrees de països menys desenvolupats (N de la Xina, per exemple). Se’n coneixen una trentena d’espècies, silvestres i conreades, la majoria originàries de la regió del Caucas i de l’Àsia occidental. Cap d’elles no arribà a l’Amèrica del Sud abans de l’any 1528, ni al que avui és el territori dels Estats Units abans del 1602, i tampoc no es començà a conrear al Canadà abans del 1802. El blat, més adaptat a climes secs que altres cereals, com per exemple el blat de moro, es cultiva a la regió de praderies intermèdies i a les parts més humides de la regió de praderies baixes dels Estats Units, a les estepes de Rússia i Ucraïna i en regions semblants de les estepes i praderies d’altres llocs del món. La distribució actual de la seva àrea a l’Amèrica del Nord no arribà a configurar-se fins als segles XIX i XX, paral·lelament a la incipient però progressiva mecanització de moltes de les tasques més dificultoses del treball agrícola (invenció del tractor, desenvolupament de les màquines de batre i més tard de segar i batre, etc.). En altres zones com el Kazakhstan han estat les grans transformacions dels anys cinquanta les que han determinat la configuració de la major part de l’espai dedicat als bladars.

L’ordi (Hordeum vulgare) necessita una estació de creixement més curta que el blat i per això se sol cultivar en àrees de les praderies i estepes de clima més humit i fresc. Els estats de la CEI en produeixen més del 30% del total mundial; el Canadà, els Estats Units, França, Alemanya, Espanya, Turquia i Austràlia també en produeixen volums considerables. La major part de l’ordi s’utilitza com a pinso, però una quantitat significativa es transforma en malta i es destina a la fabricació de cervesa. La civada (Avena sativa) i el sègol (Secale cereale) són cultius menors al bioma, perquè s’adapten millor a climes més frescos i més humits.

El cultiu del blat de moro (Zea mays) és probablement l’aportació més important dels pobles autòctons americans a la resta del món. Ja era conegut per gairebé tots els pobles amerindis sedentaris de l’Amèrica del Nord abans de la conquesta europea, i encara avui és el cultiu per antonomàsia de la regió que havien ocupat les praderies d’herba alta nord-americanes i de l’àrea adjacent del bioma de les boscanes decídues, fins al punt que es coneix aquesta àrea amb el nom de Corn Belt. El blat de moro és un cereal de primavera amant de la calor, que exigeix, com a mínim, un període vegetatiu de 100 a 150 dies per a desenvolupar-se. Àmpliament difós per tot Amèrica a l’època del descobriment, fou introduït a Europa ja al final del segle XV i, no començà a conrear-se a Rússia fins al segle XVII. La melca (Sorghum bicolor) es cultiva a les regions que són massa caloroses i seques per al blat de moro, com ara a les praderies situades a l’W i el S del Corn Belt i a la majoria de països tropicals. Els Estats Units en produeixen uns 14 milions de t anuals, que s’utilitzen sobretot com a pinso.

Tant el blat de moro com la melca, més que pel gra destinat al consum humà, s’aprofiten en verd o com a pinsos per al consum del bestiar. La soia (Glycine max) té un destí semblant; és una fabàcia originària de la Xina que avui es cultiva extensament i amb rendiments excepcionals tant al Corn Belt com a les praderies sud-americanes. Però el que s’entén normalment per conreus farratgers correspon a plantes que, com a pastura, ja sigui d’herba fresca dallada a l’estable o d’herba assecada o fenificada, tenen un paper important en l’alimentació del bestiar. Com que en molts casos es tracta de poàcies amb un sistema radicular potent o de fabàcies fixadores de nitrogen, també tenen un gran paper en la conservació i la millora del sòl en molts projectes de restauració ambiental. Els cultius farratgers ocupen una gran superfície de la regió de les praderies i proporcionen la major part del pinso per als animals remugants. S’ha calculat que, als Estats Units, aquests cultius, incloses les zones de prats i pastures, proporcionen el 83% del pinso per al bestiar boví i el 91% del pinso per al bestiar oví.

L’alfals (Medicago sativa) s’ha anomenat ‘el rei de les plantes farratgeres’ per la seva productivitat, el seu elevat valor nutritiu i la seva adaptabilitat. És originari de les estepes asiàtiques i l’àrea mediterrània, però s’ha estès arreu del món. Als Estats Units, els monocultius d’alfals i els cultius mixtos d’alfals i poàcies produïren el 1993 més de 70 milions de t de farratge en una superfície d’uns 10 milions d’ha, més de la meitat dels quals corresponen als estats de la regió de les praderies. Aquests mateixos estats també produïren aproximadament la meitat del total de 60 milions de t d’altres espècies farratgeres, entre les quals destaquen les diverses espècies i varietats de trèvol (Trifolium), el dàctil (Dactylis glomerata), les festuques (Festuca), els bromus (Bromus) i altres poàcies introduïdes, com també algunes poàcies natives: els “blue-stems” (Andropogon), les “salt grasses” (Distichlis), les “slough grasses” (Spartina pectinata) i altres espècies d’aiguamoll, com les “wheatgrasses” (Agropyron) i les “needlegrasses” (Stipa i espècies anàlogues), entre d’altres.

L’activitat agronòmica a les estepes eurasiàtiques

A la Rússia europea, a Ucraïna i Moldova, la colonització activa de les estepes s’inicià relativament tard, fa de 200 a 300 anys. Abans d’això, el “dikoie polié” (el ‘camp salvatge’) feia de frontera entre els boscos del N i les terres meridionals riberenques de la mar Negra, que controlaven els turcs. Molt probablement foren els fèrtils sòls de txernozem els que donaren als nòmades l’ocasió de deixar de ser-ho i proveïren els pobladors del N amb collites millors i més segures (a la zona boscosa, el rendiment era sempre baix i incert, ja que el blat exigeix més calor que la que és habitual a les boscanes del centre de Rússia o, encara menys, a la taigà boreal). Durant els segles XVI i XVII començà la implantació d’un tipus especial de colonitzadors seminòmades, els cosacs, que habitaven als límits de l’estepa i es dedicaven a l’agricultura i a la ramaderia; en la seva activitat econòmica, combinaven algunes característiques dels pobles nòmades de l’estepa amb la cultura agrícola eslava. Gràcies a la seva força fou possible, entre els segles XVII i XIX, la colonització de les regions estepàries de Sibèria, la zona del Baikal i l’Orient Llunyà.

A partir del començament del segle XIX s’intensificà la colonització de les estepes de la part europea de l’imperi Rus. Entre el 1800 i el 1860 es posaren en explotació, a Ucraïna i a les províncies russes del Volga, 20 milions d’ha de noves terres, la majoria dedicades a la cerealicultura i gairebé sempre en explotacions molt més grans que les de les regions més septentrionals. L’imperi Rus esdevenia així, per primera vegada en la història, un exportador net de gra i se situava en el segon lloc mundial després dels Estats Units. Cap al 1880 pràcticament no quedaven terres sense explotar a la part europea de les estepes de l’imperi Rus, i hom començava a ocupar les de l’E dels Urals. Entre els darrers anys del segle XIX i els primers del XX se succeïren grans onades de colonitzadors provinents de Rússia i Ucraïna que s’instal·laven a les estepes meridionals de Sibèria. Així, durant el període 1906-14, al voltant de 3,5 milions de persones emigraren des de les poblades regions de l’Europa oriental cap a les estepes de la zona del riu Ural, el Kazakhstan septentrional i els costers als peus de l’Altai i els Saians. Finalment, la darrera onada de colonitzadors disposats a explotar els recursos agrícoles de les estepes de l’Ural, el Kazakhstan i Sibèria, arribà entre els anys 1954 i 1960; uns 3 milions de persones es traslladaren novament cap a les regions estepàries kazakhs i siberianes des de les superpoblades regions de Rússia i Ucraïna i, durant aquest període, foren llaurats uns 42 milions d’ha de territori verge.

Les principals àrees de l’estepa eurasiàtica estan concentrades als països de l’antiga Unió Soviètica (Rússia, Ucraïna, Kazakhstan) i han sofert una transformació gairebé completa. A Mongòlia, grans zones estepàries s’utilitzen encara com a terrenys de pastura naturals i, de moment, tot i que la vegetació es troba també aquí fortament degradada, conserven el fons genètic de la biota pròpia del bioma. Els camps llaurats, on es cultiven blat, civada, ordi, remolatxa sucrera, sègol, gira-sol, blat de moro, herba per al farratge i patates, ocupen al voltant del 60% de l’àrea de l’estepa; els txernozems estan llaurats en un 75%. Els més degradats, però, són els paisatges esteparis d’Ucraïna, Rússia (central, la regió del Volga i la de l’Ural meridional) i el Kazakhstan. Aquí, d’un 80 a un 90% de la superfície de txernozem està llaurada i, a més, en pendents erosionats, al fons dels barrancs i a les planes inundables els gramenets naturals han estat desplaçats per terres ermes.

L’activitat agronòmica a les praderies nord-americanes

Les praderies nord-americanes, per la seva banda, abans recorregudes per ramats de milers de bisons, són ara principalment extensos camps de blat i blat de moro, amb pastures de bestiar de raça i illots verds de granges i petites estacions de tren amb torres i sitges. Abans de la colonització europea del continent, vivien en aquestes terres al voltant de 2 milions d’indis amb poca experiència agrícola; només algunes tribus coneixien i practicaven el conreu del blat de moro, la carbassa i les lleguminoses. Als Estats Units i al Canadà, la producció cerealícola de carés europeu començà, de fet, a les regions orientals i a Califòrnia, abans que, amb l’arribada d’immigrants a partir del 1860 aproximadament (sobretot pagesos de les regions estepàries de Rússia i Ucraïna), es posessin en conreu les praderies.

Els primers colons europeus no s’havien adonat de la fertilitat d’aquelles terres, perquè procedien de les boscanes de la part oriental del continent i l’absència d’arbres els induí a pensar que el sòl no era fèrtil. A més a més, els calia fusta per a obtenir combustible i material de construcció, de manera que al principi s’establiren únicament a les valls arbrades. Així que descobriren que la praderia d’herba alta era productiva, però, la llauraren i la convertiren en terra de conreu. La transformació de les praderies d’herba baixa i mixtes, més seques, en terres de cultiu ha estat molt més lenta i molt menys completa. Al començament del segle XIX només es menaven o es pasturaven les terres a tocar dels forts i les factories que hi havia al llarg dels rius principals i a la falda de les Muntanyes Rocalloses, tot just les suficients per al consum dels habitants i dels caçadors o exploradors que hi passaven ocasionalment.

Quan Texas i Kansas esdevingueren estats el 1845 i el 1861, respectivament, l’agricultura que s’hi practicava a les regions de l’E ja estava ben desenvolupada. Després de la introducció del blat “Turkey red”, portat pels immigrants mennonites procedents de Rússia el 1870, aquest cultiu esdevingué el cultiu més important de Kansas. El poblament de Nebraska es mantingué majoritàriament concentrat al llarg del riu Missouri fins que el 1862 s’aprovà la Homestead Act, que concedia a qualsevol home major d’edat o cap de família una peça de terra de fins a 160 acres (unes 65 ha) a canvi d’un pagament de 10 dòlars, i a condició de viure-hi o explotar-la durant un període de cinc anys; un cop passat aquest temps, podia passar a gaudir-ne permanentment després del pagament previ d’una quantitat addicional. Cap al 1870 la població de l’estat ja era d’unes 123 000 persones i es distribuïa més uniformement. Alguns agricultors ja s’havien desplaçat cap a l’E de Dakota del Nord i Dakota del Sud el 1857, però la guerra de Secessió (1861-65) i les revoltes índies n’impediren la colonització més massiva fins a la dècada del 1870.

A les praderies dels estats de Montana, Dakota del Nord, Wyoming, Iowa, Illinois, Indiana i Michigan es concentren les grans explotacions agrícoles dels Estats Units, especialitzades en el blat o en el blat de moro, i la major part dels conreus de soia, una de les millors plantes alimentàries de la zona de txernozem. Han estat justament la fertilitat natural dels sòls de la praderia nord-americana i el desenvolupament de tècniques agrícoles avançades els factors que han fet dels Estats Units el líder de la producció agrícola mundial. Uns 27 milions d’ha de les àrees agrícoles de les praderies nord-americanes són ocupades per conreus de blat de moro; uns 22 milions per conreus de soia; uns 5 milions pels de civada; de 10 a 12 milions d’ha per l’alfals; 0,6 per les patateres i 0,5 per la remolatxa sucrera. Això representa unes produccions de 150 milions de t de blat de moro, de 60 a 70 milions de t de blat, de prop de 50 milions de t de fava de soia, de 27 a 30 de remolatxa sucrera, de 14 a 15 de patates, i de 7 a 10 de civada.

Al Canadà, els sòls fèrtils de la praderia de les províncies centrals de Manitoba, Saskatchewan i Alberta resultaren molt semblants als de les estepes d’Ucraïna i el S de Rússia, i per aquesta raó, als colonitzadors que provenien d’aquestes terres els fou fàcil adoptar tècniques agrícoles complexes per al conreu de cereals, hortalisses i patates, destinades a lluitar contra les secades i a poder alimentar els ramats a l’hivern. Avui dia, Canadà és un dels líders mundials pel que fa a la producció i la comercialització de productes agroalimentaris; ocupa el segon lloc en el mercat internacional d’exportació de blat (en produeix uns 18 milions de t/any, la meitat dels quals s’exporten) i exporta també del 30 al 50% de les seves produccions d’ordi, civada i lli. El blat ocupa una àrea d’uns 10 milions d’ha, l’ordi uns 4,6 milions d’ha i la civada 2,4 milions d’ha. També hi ha extenses àrees de les antigues praderies on es cultiven blat de moro, patates i colza. En total, de gairebé 70 milions d’ha de les terres susceptibles de desenvolupar-se agrícolament, 44 milions s’han llaurat, una quantitat considerable per a un país amb només 25 milions d’habitants.

L’activitat agronòmica a les pampes sud-americanes

A partir del segle XVIII, a les pampes argentina i uruguaiana, al costat del creixement de la ramaderia, únic aprofitament existent fins llavors, es començà a desenvolupar una agricultura centrada en el conreu del blat. Tanmateix, la gran expansió de les explotacions bladeres es retardà fins el 1862 a l’Argentina i fins el 1865 a l’Uruguai a causa, primer, de les guerres civils i els enfrontaments entre Argentina, Brasil i Uruguai, i més tard (1865-70) de la guerra de la Triple Aliança (Brasil, Uruguai, Argentina) contra el Paraguai. Posteriorment, la confluència de noves orientacions polítiques, juntament amb tot un seguit de circumstàncies favorables com la introducció d’utillatge de conreu, la difusió de les tanques de filat espinós, la protecció davant les incursions dels indígenes, la construcció de ferrocarrils, el desenvolupament de la immigració o la creació de bancs, impulsaren decididament l’agricultura, que fins el 1870 amb prou feines cobria les necessitats de l’escassa població.

El 1880, a l’Argentina hi hagué per primera vegada un excedent en la producció de blat que fou destinat a l’exportació, però, malgrat això, fins que acabà el segle XIX el valor dels productes ramaders exportats superava el dels agrícoles. Durant els quatre anys següents s’arribà a un equilibri, i des d’aquell moment el volum de productes agrícoles destinats al consum exterior sobrepassà els ramaders. En poc més de mig segle i sota un clima temperat es posaren a produir més de 20 milions d’ha de sòl pampeà d’una feracitat extraordinària. S’hi conreava el blat, juntament amb el blat de moro, la melca, el gira-sol i altres grans i llavors oleaginoses, i també l’alfals i les pastures artificials, destinades a alimentar la creixent cabana ramadera. Durant la dècada dels anys trenta, la regió pampeana produïa prop del 60% de les exportacions de gra del món, i ocupava el primer lloc en les de carn. A les acaballes del segle XX, el valor total de la producció agrícola pampeana oscil·la al voltant del 65% de la de tota l’Argentina; la de l’Uruguai, fonamentalment cereals i hortalisses, està concentrada a la regió meridional del país.

La construcció de la xarxa ferroviària i l’avanç del front agrícola foren fets correlatius a l’Argentina

Idem, a partir de Künh, 1930, i E. Llorens & R. García Mata, 1940

L’expansió del ferrocarril s’inicià a la segona meitat del segle XIX (a dalt) i permeté que paral·lelament augmentés el nombre d’hectàrees cultivades (a baix). Tot i que a l’esquema només es mostren dades de l’Argentina, aquesta correlació també es produí en altres països sud-americans. Abans que es construïssin les primeres línies fèrries, la manca absoluta de mitjans de transport fou un dels principals impediments per al desenvolupament agrícola, juntament amb les guerres civils, l’amenaça dels indis i la manca de mà d’obra al camp. Així, fins el 1870 l’agricultura tan sols cobrí les necessitats locals de les províncies on es practicava, i el país havia d’importar molts productes bàsics, com per exemple blat (dels EUA, Xile i Austràlia), sucre (principalment del Brasil i de Cuba) i oli (de la conca mediterrània). Les primeres línies fèrries es construïren a les províncies de Buenos Aires i Córdoba, i les àrees del seu voltant aviat es convertiren en importants terrenys de conreu, al mateix temps que s’establiren colònies agrícoles en zones abans no conreades, com per exemple a la província de Santa Fe. Aleshores començaren les exportacions de productes del camp i l’agricultura experimentà un ràpid creixement. Així, el 1895, amb 14 000 km de vies fèrries, hi havia menys de 5 milions d’ha conreades, mentre que 11 anys més tard, el 1906, les vies assolien els 20 000 km i les hectàrees conreades s’havien convertit en 13 milions, gairebé la meitat de les quals es dedicaven al blat. Aquest mateix any els ferrocarrils, que ja havien monopolitzat tot el tràfic interior, transportaren 34 milions de passatgers i 27 milions de t de càrrega.

A la part humida de la pampa s’observa una alternança de diferents zones agràries amb conreus especialitzats: al N de Rosario, on les pluges són abundants a l’estiu, predomina el conreu del blat de moro; a l’W i al SW, a les regions de primaveres plujoses i estius secs, es conrea el blat, mentre que el SE és bàsicament ramader. A més del blat de moro i el blat, també hi ha cultius de lli, que s’estengué amb l’arribada dels colonitzadors provinents de Rússia, on aquest tipus de conreu és força corrent a les regions estepàries. És interessant remarcar, per la seva originalitat, la combinació de ramaderia i agricultura que es dóna en algunes regions de la pampa, sobretot al NW de la província de Buenos Aires i al SW de la província de Córdoba, on els agricultors i els ramaders utilitzen alternativament les mateixes parcel·les. Les terres en guaret es converteixen en terres de pastura i les pastures amb signes d’exhauriment són novament llaurades i conreades durant quatre o cinc anys. De fet, aquest sistema de rotació ja havia estat força habitual al començament del segle XX a les regions de txernozem d’Ucraïna i Rússia.