Collir sense plantar
Els recursos vegetals de les estepes i les praderies han tingut, i encara tenen, un paper excepcionalment important. Quan els colonitzadors nouvinguts, coneixedors de les pràctiques agrícoles, s’establiren a les estepes asiàtiques i a les praderies americanes aportaren la seva pròpia experiència, però en alguns casos també feren seva l’experiència dels aborígens. Així, a les estepes siberianes, els colonitzadors provinents del S de Rússia i Ucraïna s’emmotllaren perfectament a la vida dels nous territoris; coneixien les plantes medicinals, nutritives i industrials bàsiques, i sabien com utilitzar racionalment els terrenys. En canvi, per als primers europeus que arribaren a les costes de l’estuari del Río de la Plata la decepció fou gran en adonar-se que tot allò que la terra proveïa exigia un esforç. Uns segles més tard, els colonitzadors europeus que s’instal·laren a les praderies del Canadà i els Estats Units es trobaren amb problemes anàlegs, fins al punt que durant els primers anys els colons es morien de fam. Posteriorment, encara que els sòls de les estepes i praderies, molt fèrtils, resultaren excel·lents per al conreu de cereals i de moltes altres plantes agrícoles, allà on els paisatges naturals de l’estepa s’han mantingut poc o molt intactes, s’ha conservat la tradició inicial de recollir productes vegetals espontanis.
La fruita i la verdura
D’entre els fruits, els aprofitats més habitualment i els que es collien amb més abundància, si més no a les estepes pratenses o boscos estepa, eren els de les espècies silvestres de la família de les rosàcies, moltes de les quals s’han acabat conreant, com les maduixeres (Fragaria), esbarzers i gerderes (Rubus), els guinders i les pruneres (Prunus), les gavarreres (Rosa) i els ribers (Ribes). També a les praderies de l’Amèrica del Nord es recol·lectava fruita silvestre: pomes, prunes, cireres i molts altres fruits carnosos, la majoria massa petits i aspres per als gustos actuals, però rics en una gran varietat de vitamines. Dels arbres pròxims als cursos d’aigua s’obtenien nous (Juglans), pacanes (Carya), avellanes (Corylus), glans (Quercus), i pinyons (Pinus) als indrets més eixuts, mentre que a les praderies baixes més seques del SW de l’àrea nord-americana del bioma, els llegums dels mesquites (Prosopis) eren una font alimentària molt apreciada.
També es recol·lectaven els bulbs de les cebes i dels alls silvestres (Allium), de les fritil·làries (Fritillaria) i dels lliris (Lilium). Les plantes de l’estepa amb grans òrgans amilacis subterranis, com la filipèndula comuna (Filipendula vulgaris [=F. hexapetala]), l’herba patata (Claytonia tuberosa), el salsifí (Tragopogon porrifolius) o la bistorta comuna (Polygonum bistorta) i la bistorta vivípara (P. viviparum), es collien i s’utilitzaven regularment. A les praderies de l’Amèrica del Nord es collien els òrgans subterranis de cards, joncs, umbel·líferes com la que els colons anglesos anomenaren “biscuit-root” (Lomatium bicolor), de la papilionàcia Psoralea esculenta, l’“Indian breadroot” dels colons, de diferents sagitàries (Sagittaria) i d’algunes jonques (Scirpus), que proporcionaven hidrats de carboni, i també s’aprofitaven les llavors de gira-sol (Helianthus annuus) i de diverses poàcies i crucíferes.
Un lloc important en la dieta dels pobles de l’estepa l’ocupen les plantes que es poden consumir en fresc com a amanida verda. S’hi compten poligonàcies dels gèneres Rumex o Polygonum, crucíferes dels gèneres Raphanus o Bunias, compostes dels gèneres Taraxacum, Sonchus o Cichorium, cariofil·làcies del gènere Stellaria, umbel·líferes dels gèneres Aegopodium, Heracleum o Pimpinella, i primulàcies del gènere Primula.
Les aromes, els condiments i les plantes mel·líferes
En un calorós dia d’estiu, l’aire de l’estepa està absolutament saturat de les més diverses fragàncies d’herbes. Hi predominen les olors del fenc fresc i els olis essencials, que es troben en abundància a les labiades (Thymus serpyllum, T. marschallianus, Salvia nutans, S. pratensis), a les umbel·líferes (Daucus carota, Seseli [=Libanotis] intermedia, Carum carvi) i altres grups. A Rússia, a Ucraïna i al Kazakhstan, per exemple, amb les plantes de l’estepa es produeixen una vintena d’olis essencials diferents, fins a 2 500 t/any; la major part s’utilitza en perfumeria, tot i que en els darrers anys les substàncies aromàtiques sintètiques estan ocupant el seu lloc. Les plantes estepàries que s’utilitzen més habitualment per a obtenir essències són les farigoles (Thymus), les sàlvies (Salvia), la pastanaga (Daucus carota) i el càlam (Acorus calamus).
Les espècies condimentàries no s’obtenen només en països tropicals. Això ho saben molt bé els habitants de les regions de l’estepa, que amaneixen els aliments amb llavors d’umbel·líferes com el comí de prat (Carum carvi), l’angèlica (Angelica archangelica) o l’angèlica borda (Angelica sylvestris), de labiades com el serpoll (Thymus serpyllum), l’orenga (Origanum vulgare), la melissa (Melissa officinalis) o les mentes (Mentha), i de compostes com l’artemísia vulgar (Artemisia vulgaris) o la milfulles (Achillea millefolium). Algunes d’aquestes plantes intervenen en l’elaboració de diferents begudes alcohòliques, com la vodka, la nastoika, el vermut, etc. A Rússia, per exemple, és molt popular la vodka aromatitzada amb gram d’olor (Hierochloe [=Anthoxanthum] odorata) i altres herbes de l’estepa. Els vermuts, per altra banda, també s’elaboren amb extractes de barreges d’herbes, entre les quals tenen un paper destacat algunes artemísies (Artemisia).
El filòsof grec Demòcrit (c. 470 aC-c. 360 aC), que visqué fins als 110 anys, escriví que per a mantenir la salut calia ‘rentar els òrgans interns’ amb mel i ‘Al¯ı al- ·Husayn ibn S¯ın¯a (Bukhara, Transoxiana 980-Hamadan, Iran 1037), el gran metge persa, més conegut a occident amb el nom d’Avicenna, predicava que per a conservar la joventut s’ha de menjar mel. I la mel més saludable, com és sabut, és la de les flors de l’estepa. El trèvol de prat (Trifolium pratense), el trèvol repent (T. repens) i el trèvol muntanyenc (T. montanum), així com altres papilionàcies com els melgons (Medicago), els almegons (Melilotus) i les trepadelles (Onobrychis), i una gran diversitat d’altres espècies herbàcies, són molt apreciades com a plantes mel·líferes.
Les plantes medicinals
Estepes i praderies no sols alimenten sinó que també curen. Això ja era prou sabut entre els indis de l’Amèrica del Nord i del Sud i entre els nòmades de les estepes d’Euràsia, ja que una part considerable de les plantes recomanades per les farmacopees tradicionals tibetana, xinesa i àrab eren herbes de l’estepa. A la medicina tibetana, per exemple, més del 50% de les plantes utilitzades provenien de la flora de les estepes de Buriàtia i Mongòlia, i altres, de les ‘estepes’ de muntanya de l’Himàlaia. Ha estat precisament l’experiència mil·lenària el que ha permès crear en aquesta regió d’Àsia tot un sistema curatiu a base d’herbes.
De la medicina tibetana provenen, per exemple, reputats remeis vegetals contra els tumors, com algunes umbel·líferes del gènere Peucedanum; per a tractar les afeccions als pulmons, com la poligalàcia Polygala tenuifolia o algunes papilionàcies del gènere Thermopsis; per a preservar-se de pestes diverses, com la crassulàcia Rhodiola [=Sedum] rosea, i moltes altres. La medicina tradicional xinesa no utilitza tantes plantes estepàries, però també en coneix les excepcionals propietats curatives. Fa servir habitualment plantes com el “tangshen” (Codonopsis tangshen), una campanulàcia de propietats semblants al ginseng (Panax ginseng), el ruibarbre palmat (Rheum palmatum) i la regalèssia dels Urals (Glycyrrhiza uralensis). Dins la medicina aràbiga també es coneixen espècies estepàries com la mandràgora (Mandragora officinarum) i el jusquiam negre (Hyoscyamus niger), els fruits del qual es distingeixen per un alt contingut en atropina, principi actiu que té propietats vasodilatadores.
Moltes d’aquestes plantes tenen principis reconeguts per la medicina occidental oficial, de manera que els preparats que se n’elaboren es poden adquirir a qualsevol farmàcia. Entre aquestes herbes medicinals les més conegudes de l’estepa són el pericó (Hypericum perforatum), conegut a Rússia com a herba de les 99 malalties, la milfulles (Achillea millefolium), de propietats hemostàtiques, l’adonis vernal (Adonis vernalis), útil en les afeccions del cor i dels ronyons, diferents bupleures (Bupleurum), que s’utilitzen per a les malalties del fetge i la vesícula biliar, o la sempreviva Helichrysum arenarium, que regula la secreció biliar.
Les plantes tànniques, tintòries i tèxtils
Fa més de 3 000 anys que els humans utilitzen les plantes de l’estepa per a adobar les pells dels animals salvatges i domèstics. Encara ara, a més de substàncies sintètiques, se’n fan servir també de vegetals obtingudes a partir de l’escorça de salzes (Salix) i roures (Quercus), de les arrels d’algunes poligonàcies, com Polygonum coriarium o de diferents espècies de paradella (Rumex), o de les fulles de l’hortènsia d’hivern (Bergenia crassifolia) o de Geranium collinum.
A partir d’algunes de les espècies vegetals pròpies del bioma també es poden obtenir diferents tints: el color negre de les gal·les de les fulles dels roures (Quercus), els colors blau i verd de la fulla de l’herba del pastell (Isatis tinctoria), i el color vermell de l’arrel de la roja tintòria (Rubia tinctorum) i les llavors de l’harmalà (Peganum harmala). També hi ha moltes plantes de l’estepa que contenen saponines, unes substàncies que, dissoltes en aigua, produeixen escuma; és el cas de la sabonera (Saponaria officinalis), de la nebulosa gran (Gypsophila paniculata), de la trencapedra granelluda (Herniaria glabra) i de diferents espècies dels gèneres Dianthus, Thermopsis, Melilotus i Lathyrus.
Al bioma abunden les espècies vegetals fibroses, majorment gramínies, que des de fa milers d’anys s’utilitzen per a fabricar cordes, teixits i cistells. A l’Argentina, per exemple, en cistelleria es fa servir una “cortadera”, Cortaderia dioica, que s’utilitza també per a fabricar paper; a les estepes d’Euràsia s’utilitzen moltes plantes dels gèneres Carex, Calamagrostis i Stipa, i gramínies conreades com el blat, l’ordi, el blat de moro o el mill. Al museu de l’Institut Botànic de Sant Petersburg es conserven mostres de teixits i vestits fabricats amb plantes com l’ortiga gran (Urtica dioica), algun càrex (Carex), el cànem (Cannabis sativa) i altres espècies d’ús tèxtil. Algunes estipes o pelaguers amb arestes plomoses, com Stipa pulcherrima, S. pennata, S. stenophylla, s’utilitzen amb finalitats decoratives, sovint per a rocalles, i per a fer rams de flors seques; algunes espècies centreasiàtiques com S. magnifica, S. longiplumosa, S. lipskyi o S. lingua, també dotades de boniques arestes, es conreen igualment per a rocalles.
La caça a les estepes eurasiàtiques
Les estepes i els boscos estepa, amb les seves diferències de relleu i sòl, alimenten una gran quantitat i varietat d’ungulats salvatges: ren (Rangifer tarandus), gasela mongola o “zeren” (Procapra gutturosa), saiga (Saiga tatarica), cabirol (Capreolus capreolus), cérvol comú (Cervus elaphus), ant (Alces alces), porc senglar (Sus scrofa) i altres. Principalment aquestes espècies, però també altres mamífers i ocells, han estat i són objecte d’aprofitament cinegètic.
L’activitat cinegètica
La caça d’aquests animals ha estat sempre l’ocupació predilecta dels habitants de l’estepa. A més de caçar per obtenir carn i pells, l’habitant de l’estepa també gaudeix amb passió de la persecució d’animals salvatges. A l’edat mitjana, la caça era encara un dels principals mitjans de subsistència per a molts grups de nòmades esteparis. Els autors àrabs dels segles IX i X ja remarcaven que els turcs de les estepes asiàtiques s’alimentaven bàsicament de la carn dels animals salvatges. Ab¯u ‘Uthm¯an ‘Amr ibn Ba∫hr ibn Ma∫hb¯ub al-Dj ¯a∫hi∫z, conegut per alDj ¯a∫hi≥z, un naturalista àrab del segle IX, manifestava que als turcs només els agradava la carn si era d’una bèstia salvatge, i segons l’opinió d’Ab¯u’l .Hasan ‘Al¯ı al-Mas‘¯ud¯ı, un viatger àrab del segle X, els turcs no sabien fer altra cosa que caçar. Encara que al-Mas‘¯ud¯ı havia viatjat per Àsia central i pel Caucas i coneixia de primera mà els costums dels turcs de l’època, cal dir que, en realitat, en aquell temps els turcs eren ramaders nòmades per als quals la caça ja no era una activitat principal, sinó secundària.
Les particularitats de les diferents tradicions culturals presents a l’estepa han influït i influeixen encara en la tria dels animals que es cacen. Així, als llocs on s’havia estès l’islam estava prohibit menjar carn de porc senglar (i per tant, caçar-lo). Mentre foren pagans, els oghuzos, els kimaks i altres pobles turcs menjaven tranquil·lament la carn de rosegadors, corbs i fins i tot esparvers, però un cop islamitzats deixaren de fer-ho. Buriats i mongols es mengen sense manies la marmota “ bobak” (Marmota bobak), de la qual també aprofiten la pell, mentre que els pobladors musulmans de l’estepa (kazakhs, kirguisos, nogais) consideren impura la carn d’aquest animal.
Els sistemes de caça
Algunes formes de caça s’establiren a partir de les circumstàncies de la vida quotidiana del ramader nòmada. Entre elles, cal destacar les espectaculars batudes a cavall que practicaven probablement tots els pobles nòmades. Fou precisament en el curs d’una batuda per caçar el kulan (Equus hemionus kulan), a les estepes del Kazakhstan central, que perdé la vida Jöci, un fill de Genguis Khan. Entre els kirguisos, la caça a cavall de la cabra salvatge, amb ajuda de gossos, es mantingué fins a mitjan segle XX. La persecució d’animals salvatges a cavall es feia tant en grups reduïts com individualment i el naturalista al-Dj ¯a∫hi∫z ja havia remarcat l’habilitat i resistència dels turcs nòmades durant la cacera, especialment en la persecució de “zerens” i kulans. Com a armes de caça empraven l’arc, la llança i el bastó; els tuvinians feien servir també l’“ukriuk” (una perxa amb un llaç a l’extrem, amb la qual caçaven els cavalls salvatges).
A les estepes, era molt popular la caça d’animals salvatges amb ajuda d’ocells rapinyaires (falcons, aligots, àguiles) entrenats especialment, fins al punt que la falconeria era una característica clarament distintiva de les cultures de l’estepa. Nasqué als vastos espais de l’Àsia central, pel que sembla, abans de l’aparició del nomadisme, bé que les primeres al·lusions en documents històrics són de l’època dels antics turcs (segles VI-VIII). Els ocells caçadors capturaven animals relativament petits, com marmotes, llebres o guineus. Al segle XVII, tanmateix, els kazakhs entrenaven falcons per servir-se’n en la captura de cavalls salvatges, i encara actualment, els kazakhs i els kirguisos són capaços de caçar llops, cabirols i cabres munteses amb les seves àguiles reials (Aquila chrysaetos); fins i tot hi ha informacions referents a la caça de l’ós amb ajuda de l’àguila reial. Aquest sistema de caça penetrà a Europa des de les estepes durant els primers segles de la nostra era. A l’edat mitjana, ja era molt popular en els cercles aristocràtics russos, i sembla que els prínceps russos dels segles XIV al XVII hi eren molt aficionats.
Quant a les armes o estris de caça emprats, la panòplia és àmplia. Des dels temps dels escites, els nòmades han destacat com a excel·lents tiradors amb arc, i són capaços d’abatre els ocells en ple vol. Des del segle XVII, també el fusell fou adoptat com a arma de caça i, ja al segle XIX, es començaren a difondre els paranys metàl·lics.
La caça de feristeles i animals de pell fina
La caça d’animals de pell fina també ha tingut i té una gran importància en algunes zones boscades de les riberes dels rius de l’estepa, especialment les dels rius Irtix, Ural i Embi, on al segle XVII abundaven encara els castors i les guineus. Al límit septentrional de l’estepa pratense i el bosc estepa amb els biomes forestals i per totes les regions muntanyoses, els nòmades caçaven la marta gibelina (Martes zibellina), la marta europea (M. martes) i l’ermini (Mustela erminea), amb les pells del quals fabricaven vestits i comerciaven; normalment es transportaven fins als mercats dels oasis de l’Àsia central, i els turcs kimaks del segle IX enviaven les de castor fins a Bizanci. La pell d’una varietat de guineu que tenia un color groc daurat, per exemple, era molt preuada i es reservava per als vestits dels cabdills oghuzos.
Els nòmades caçaven també tigres, panteres i óssos, que encara en temps relativament recents poblaven algunes regions de l’estepa com la conca del riu Irtix, les muntanyes d’Altai i Tarbaghatai o el delta del riu Amu-darià. La caça de depredadors, especialment de llops, tenia per finalitat disminuir el perill que aquests representaven per als animals domèstics. Al segle passat, a les estepes de la mar Negra, encara s’organitzaven batudes generals contra els llops. En dues d’aquestes batudes, els anys 1843 i 1845, se’n mataren més de 3 000. Durant la dècada de 1750, els cosacs de Zaporíjia venien anualment a Rússia al voltant de 4 000 pells de llop i guineu, fet que dóna fe de com n’era de tradicional, aquesta activitat.
La caça a les praderies del continent americà
Actualment, la cacera té poca importància en l’àmbit de la praderia nord-americana. Per contra, es mantingué com a forma de vida de molts dels pobles amerindis de les praderies, tant del N com del S del continent, fins força més enllà de la conquesta, en alguns casos pràcticament fins a l’aniquilació total d’aquests pobles al llarg del segle XIX. A les pampes sud-americanes, també molt humanitzades, encara es caça, però aquesta pràctica ha esdevingut sobretot una activitat esportiva.
La caça del bisó
Per als pobles amerindis de les praderies nord-americanes, el bisó americà (Bison bison) era l’animal més important i la font de la majoria dels recursos necessaris per a la vida. Abans que els indis de les praderies coneguessin els cavalls i les armes de foc, la caça del bisó es practicava a peu i comportava un alt risc per als caçadors. La introducció dels cavalls —des de les planes meridionals— i la de les armes de foc multiplicà l’eficiència de la caça i la capacitat de transport dels indis, que fins llavors no coneixien més animal de càrrega que el gos.
Entorn de la caça del bisó girava, doncs, la vida d’aquests pobles de les praderies. Els homes espellaven els animals i en trossejaven la carn, però l’elaboració de les pells i la preparació de la carn era feina de les dones. La preparaven de diverses maneres: adobada, assecada i esmicolada (‘pemmican’). Amb la pell confegien les cobertes dels habitatges desmuntables, els tipis, i també en feien vestits, calçat, estris per a la casa i arreus per als cavalls. Amb els ossos se’n feien agulles i armes, amb les dents diferents ornaments; de les peülles s’obtenia cola i els fems s’utilitzaven com a combustible.
A les praderies es practicaven dos tipus de caça col·lectiva: la batuda, en la qual els caçadors, fent cercle, envoltaven el ramat de bisons, i la persecució dels bisons a cavall. El primer sistema era més estès i exigia una bona organització i una coordinació d’accions ben precisa entre tots els participants. En apropar-se al ramat de bisons, els caçadors es dividien en dos grups i encerclaven els animals salvatges. Cada una de les dues ales era encapçalada per un cap. Les regles de la caça prohibien tirar contra cap animal fins que no s’havien ajuntat les dues ales, però tan bon punt el cercle es tancava, els caps feien un senyal i la caça començava. Alguns historiadors han destacat que l’organització de la cacera de batuda dels indis de la praderia i la dels nòmades de les estepes eurasiàtiques (mongols, buriats, tuvinians) era molt semblant, en particular pel que fa a la divisió del grup de caçadors en dos sectors.
Les matances de bisons a gran escala començaren amb l’arribada dels europeus. La demanda dels bells vestits de pells cosits per les dones índies era molt gran entre la població de la perifèria de l’estepa i, des del principi del segle XIX, les pells de bisó començaren a ser objecte de comerç entre els indis i els colonitzadors. El treball de les dones adquirí una gran importància comercial, fet que consolidà els costums polígams dels indis més acomodats. A més, els presoners que capturaven durant les seves incursions, representaven per als indis una força de treball addicional. Al principi, durant la dècada del 1780, la demanda d’animals vingué dels traficants de pells del N; es devien sacrificar entre 100 000 i 300 000 bisons cada any per proveir els traficants i les comunitats índies, però en realitat, el camí del bisó cap a l’extinció inexorable començà a partir del 1830, quan es desenvolupà el comerç de pells a l’engròs i el creixement de la població d’origen europeu a les praderies comportà l’eliminació de més i més animals. Atesa la importància del bisó en l’economia i la cultura índies, la progressiva desaparició d’aquest animal significà una veritable tragèdia per als indis i no féu més que accelerar-se durant la segona meitat del segle XIX.
La caça de l’antílop i altres captures tradicionals o modernes
La pràctica desaparició dels ramats de bisons cap a la dècada del 1880 obligà els indis a caçar més intensament altres animals com el cérvol comú americà o “wapiti” (Cervus elaphus canadensis), el cérvol de Virgínia o de cua blanca (Odocoileus virginianus), l’antílop americà (Antilocapra americana) i altres mamífers grans. L’antílop americà era conegut per la seva gran curiositat, i aquesta característica la utilitzaren els primers colonitzadors per a atreure’l fins a tenir-lo a l’abast de les seves armes de foc. Els caçadors lligaven un drap a un pal llarg i el feien onejar; aleshores els antílops s’hi acostaven per investigar i es convertien en blancs fàcils. El nombre d’exemplars d’aquesta espècie passà, entre mitjan segle XIX i l’any 1920, de desenes de milions a uns 13 000. Els programes de conservació, però, han permès que el nombre actual d’antílops americans s’hagi recuperat fins a assolir la xifra de més de 450 000.
L’escassetat de bisons, antílops americans i altres ungulats limità els recursos alimentaris dels indis de les praderies, que passaren a dependre de la disponibilitat d’alguns ocells. Quan altres animals de caça major disminuïren, espècies com el gall de les praderies de cua llarga (Tympanuchus phasianellus) i altres congèneres, el gall de les Rocalloses (Dendragapus obscurus), el gall de les artemísies (Centrocercus urophasianus) i el grèvol de collar (Bonasa umbellus) prengueren gran valor alimentari perquè tenien una mida considerable, la seva carn era de qualitat i estaven disponibles en gran nombre.
A les pampes sud-americanes, on mai no han existit ungulats de la mida del bisó, la caça també era una activitat prou important per als indis, però en aquest cas caçaven sobretot el nyandú (Rhea americana), les plomes del qual eren molt apreciades; aquesta activitat es practicava amb les famoses “boleadoras” (parell de boles de la mida d’una pilota de tennis que, hàbilment llançades fent-les giravoltar, s’enroscaven a les potes o al coll de la víctima). Actualment, la caça a la pampa, bàsicament centrada en espècies introduïdes com el cérvol comú (Cervus elaphus), el senglar i el porc domèstic assilvestrat, conegut com a “chancho cimarrón” (Sus scrofa) o la llebre europea (Lepus europaeus), té un caràcter purament esportiu. Entre les espècies indígenes, les més caçades són la viscatxa (Lagostomus maximus) i diferents Eudromias.
La caça d’ocells aquàtics
Les oportunitats d’atrapar ocells aquàtics eren escasses per als indis, excepte durant l’època de cria, en què podien agafar els ous o exemplars joves que encara no podien volar, o quan trobaven adults que estaven mudant la ploma. De vegades capturaven ànecs, però mai en abundància. A la primavera, durant curts períodes de temps, la recol·lecció d’ous podria haver estat important en algunes localitats, quan grans densitats d’ocells aquàtics niaven a les illes, però mai no fou una activitat continuada. Fins i tot després de la desaparició dels bisons i malgrat que necessitaven carn, l’abundància d’ocells aquàtics no interessà pas gaire els indis de les planures. En canvi, aquests ocells constituïen una font d’aliment i d’esbargiment molt important per als colons europeus i així, al començament del segle XIX, el tràfic de plomes de cigne, per exemple, s’havia convertit també en un negoci força productiu. Cada any s’exportaven milers de plomatges sencers de cigne, inclosa la pell, la majoria pertanyents al cigne trompeta (Cygnus buccinator). Tot i que el comerç de plomes i ous eliminà la grua cridanera americana (Grus americana) i la major part de cignes trompeta de les planes del S del Canadà, els efectes de la caça sobre els altres ocells aquàtics eren pràcticament negligibles. No fou fins al final del segle XIX, moment en què l’alteració de les praderies fou més manifesta i es produí, per tant, la pèrdua del seu hàbitat, que el nombre d’ocells aquàtics començà a disminuir.
És previsible que la demanda de caça esportiva i de subsistència d’ocells aquàtics es mantingui encara en el futur a les praderies, i els objectius que es persegueixen amb la gestió han de reflectir i reflecteixen aquesta demanda. Solucionar el problema dels danys als cultius de cereal que provoquen aquests animals és un repte, tant per a les organitzacions de defensa de la natura com per a la comunitat agrícola. Tanmateix, el problema principal que han d’afrontar els ocells aquàtics és la destrucció del seu hàbitat. Calen incentius d’alguna mena perquè els propietaris de la terra prenguin en consideració les necessitats d’aquests ocells i d’altres animals salvatges.
L’activitat pesquera
L’espai de les estepes eurasiàtiques disposa de dotzenes de rius i llacs en què la pesca és abundant. Gairebé tots els grups humans que han viscut o viuen prop d’aquestes masses d’aigua han pescat o pesquen encara, i el mateix es pot dir dels rius i de les planes d’aigua de les praderies americanes.
La pesca a les estepes eurasiàtiques
És remarcable que la pesca també fos una activitat pròpia dels nòmades, com registren els autors àrabs de l’edat mitjana. El geògraf andalusí al-Idr¯ıs¯ı (1100-66) escriví extensament sobre els turcs kimaks i explicà que s’alimentaven d’arròs, de carn i de peix, i que pescaven en abundància amb hams i xarxes. Pel que es coneix dels turcs oghuzos, se sap que es dedicaven a la pesca, principalment, els grups que vivien en pobles semisedentaris i sedentaris de les costes de la mar Negra i de les ribes de l’Aral i del Balkaix.
Durant els segles XVIII i XIX, gairebé tots els pobles nòmades i seminòmades practicaven la pesca. Per als buriats, que vivien a les ribes del llac Baikal i a les del curs inferior del riu Selenge Moron, la pesca constituí des de l’antiguitat un component fonamental de la seva economia. En canvi, d’entre tots els els pobles nòmades, els mongols destaquen pel seu rebuig del peix. És possible que aquesta relació amb el peix tingués a veure d’alguna manera amb les normes de la moral budista, que prohibia matar qualsevol ésser viu. Això no obstant, grups de mongols que vivien a les regions dels grans llacs Khövsgöl, Buir, Dalai i a les ribes dels rius Onon i Kherlen, on la pesca era abundant, menjaven peix els anys de fam. Un altre grup de mongols, els darkhats, que poblaven la regió del llac Khövsgöl, han practicat la pesca com a activitat addicional fins al segle XX; durant la tardor, les seves confraries de pescadors (“artels”) calaven les xarxes i pescaven; es menjaven una part del peix, però a més, n’emmagatzemaven per al seu bestiar boví i, durant els mesos d’hivern, l’alimentaven amb petits peixos assecats.
La madrilleta vera (Rutilus rutilus), la carpa Koi japonesa (Leuciscus idus), la perca (Perca fluviatilis) i el luci (Esox lucius) són les espècies més pescades. Als grans rius de les estepes europees, majorment al curs baix del Volga, l’activitat pesquera és important perquè s’hi troben espècies molt apreciades, com els esturions (Huso huso, Acipenser guldenstadti), el salmó blanc (Stenodus leucichthys) o les sabogues càspiques (Caspialosa).
La pesca a les praderies americanes
A les praderies nord-americanes i sud-americanes, només alguns grups aïllats d’indis es dedicaven a la pesca. S’hi recorria allà on les condicions eren favorables, però no influïa de manera remarcable en l’economia i la forma de vida dels indis ni tenia cap impacte significatiu en les poblacions de peixos.
La pesca esportiva, per contra, és una activitat força important en l’actualitat. Destaca el cas de la pampa humida, a la conca baixa del riu Paranà o del Río de la Plata, on la generositat d’una ictiofauna emparentada amb la dels grans cursos d’aigua tropicals permet captures espectaculars. De fet, hi ha una activitat pesquera artesanal associada a l’esportiva, basada en la captura i la comercialització del “dorado” (Salminus maxillosus), de la “boga” (Leporinus obtusidens), del “sábalo” (Prochilodus platensis) i del “pejerrey” (Basilichtys bonariensis), pescats juntament amb altres espècies més pròpies del curs mitjà o alt dels rius Paranà o Uruguai, com els “surubís” (Pseudoplatystoma coruscans, P. fasciatum), el “pacú” (Colossoma mitrei) o l’“armado chancho o blanco” (Oxydores kneri).