Les zones protegides i les reserves de biosfera a les selves plujoses

Les raons principals per a protegir les selves plujoses equatorials han estat fins fa pocs anys preservar-ne el paisatge i intentar evitar l’extinció de les espècies de plantes i animals que en són exclusives. Però les selves també tenen un paper important en el cicle global de l’aigua a escala planetària, cosa que afegeix nous motius per a posar atenció en la seva preservació a escala global. De fet, actualment una gran majoria de les selves plujoses del món es troben sota l’amenaça d’espoliació per la població que les envolta i per l’explotació dels seus recursos. Per tant, les solucions que s’han de prendre han de ser transnacionals.

Tanmateix, el problema és molt complex. L’àrea de distribució de les selves plujoses queda gairebé del tot compresa dins de països d’economia feble i amb seriosos conflictes de subdesenvolupament, la qual cosa fa molt difícil l’establiment i l’execució de plans de protecció realment eficaços ni que només sigui per la distribució de la informació. Difícil i, alhora, molt convenient. En tot cas, és un fet que els plantejaments reduccionistes que no sabien veure la necessitat d’associar la protecció a la millora de les condicions de vida de les poblacions humanes concernides eren socialment injustos i ecològicament inviables.

Però no tot es redueix a actuacions adreçades a assegurar la subsistència digna de les poblacions locals. En moltes àrees de selva, en efecte, són abundants determinats recursos biològics o minerals, la qual cosa sovint dóna lloc a l’apropiació i l’explotació espoliativa per part de grups econòmics geogràficament aliens a la zona. La capacitat de pressió d’aquests grups sobre governs febles o simplement venals a l’hora de protegir —és a dir de gestionar sensatament— és habitualment molt i molt forta i solen prevaldre els interessos privats per damunt dels públics.

Altrament, cal precisar que la selva plujosa, el bosc nebulós i el bosc monsònic, tractats en aquest volum, entren sovint en contacte, de manera que la completa percepció d’aquest apartat exigirà la consulta paral·lela dels seus homòlegs en els altres dos àmbits.

Les selves plujoses del món en règim de protecció

Les àrees protegides de selva plujosa es troben distribuïdes gairebé per totes les regions equatorials i per molts països de l’hemisferi sud. Només en la zona neotropical, hi ha un centenar d’àrees protegides que inclouen dins el seu perímetre zones de selva plujosa; algunes de les més representatives són al Brasil, país que en conjunt protegeix uns 20 milions d’hectàrees, la majoria de les quals són de selva, entre parcs, reserves biològiques, reserves ecològiques i àrees de protecció ambiental tant federals com estatals. Destaquen per la seva extensió, de prop de 2 milions d’hectàrees, els parcs nacionals de Pico da Neblina i Jau.

En la regió afrotropical, n’hi ha moltes de notables, entre elles el primer parc nacional africà, el parc nacional Virunga (Albert), establert el 1925, durant la colonització belga de l’actual Zaire, amb 780.000 ha; i el parc nacional de Salonga, també al Zaire, el més gran de tots els de selva africana, amb més de 3,5 milions d’hectàrees.

Al reialme indomalai, algunes de les àrees protegides de selva més importants es troben a Malaca, península en la qual es troba el parc natural de Taman Negara, a Malàisia, on prop de dos centenars d’espècies animals endèmiques depenen de la selva per a la seva existència. Un altre exemple destacat, de 26 106 ha, és el del parc nacional de Doi Suthep-Pui, a Tailàndia, on viuen 250 espècies d’orquídies.

S’han fet considerables esforços per a avaluar la mida mínima que ha de tenir una reserva de selva plujosa per a sobreviure, i malgrat tot encara no hi ha una resposta clara. Cal identificar primer les poblacions vegetals i animals que la reserva inclou, i més tard estudiar-ne la dinàmica de recuperació després d’una situació d’estrès. Òbviament, té molt a veure amb la densitat de població de cada espècie (el cas d’una espècie arbòria que conté un exemplar per hectàrea és diferent del que en conté vint) i el tipus de pol·linització i de dispersió de les llavors, i també amb els territoris dels animals i els seus moviments a través del bosc. Una àrea d’1 ha pot ser suficient per a viure l’extinció de les espècies, especialment les vegetals; és un procés lent, i sovint costa adonar-se del que s’està produint.

Actualment (1993) es pot considerar que hi ha un total de 42 reserves de biosfera al món que inclouen selva plujosa tropical. Impliquen en conjunt 26 països, principalment d’Amèrica del Sud, d’Àfrica i d’Àsia, però també alguns del Carib, i sumen un total de quasi 16 milions d’hectàrees de selva protegida. L’extensió de les reserves oscil·la entre les 460 ha (la reserva natural d’Omo, a Nigèria) i els quasi 5 milions d’hectàrees de la reserva brasilera de la Mata Atlàntica, que de fet és un sistema de reserves encadenades. De tota manera, l’extensió que la selva ocupa dins de cada reserva és variable, i sovint una mateixa reserva inclou diversos tipus d’ecosistemes, siguin de selva nebulosa, bosc monsònic o d’altres tipus més diferents.

Les primeres reserves de biosfera creades van ser les del Carib, el 1976: la del bosc experimental de Luquillo, a Puerto Rico, i la del parc nacional de les illes Verges, a la part nord-americana d’aquest arxipèlag. Més tard, el 1977, en foren aprovades 15 més repartides per tot l’hemisferi sud. Les reserves de creació més recent (1992) han estat la de la Mata Atlàntica, al Brasil, la de l’arxipèlag de Guadeloupe, a les petites Antilles, i la de Sierra de las Minas, a Guatemala, que foren aprovades entre el 1992 i el 1993. Algunes constitueixen elements singulars i irrepetibles de selva plujosa intacta, com la reserva de biosfera de Montes Azules, a la serralada lacandona de l’estat de Chiapas, a Mèxic.

Les reserves de biosfera a les selves americanes

Les diferents reserves de biosfera de les selves plujoses sud-americanes es troben en situacions molt diferents pel que fa a l’estat de conservació i a la gestió que s’hi ha dut a terme. Moltes vegades, la situació política i social dels països provoca que els compromisos adquirits per les autoritats que n’han promogut la creació no puguin ser duts a terme, o que ho siguin en una mesura molt inferior a la proposada.

Un cas singular és el de la reserva de biosfera de la Mata Atlàntica del Brasil. Establerta el 1992 i ratificada el 1993, és formada a partir de dues reserves de biosfera prèviament establertes el 1991 (Fase I), la del Vale do Ribeira-Serra de Graciosa, de 1.794.500 ha, i la de Tijuca-Tingua-Orgãos, de 67 600 ha. La reserva s’estén al llarg de tota la Serra do Mar, a la costa atlàntica, i engloba dins el seu perímetre dues de les ciutats més grans del país, Rio de Janeiro i São Paulo. La major part de la costa atlàntica es troba en mans privades, fins al punt que només es troba en protecció un 0,1% de la selva original. La vegetació inclou selva plujosa equatorial composta d’espècies típiques com ara la noguera del Brasil (Bertholletia excelsa), els fruits de la qual són un dels productes de la selva més importants del país; el brasil o “pau rosado” (Caesalpinia echinata), espècie avui molt amenaçada, que va ser emprada en el seu temps per a fer tints, i el palissandre negre del Brasil (Dalbergia nigra), arbre fuster, actualment en perill d’extinció. En el món dels animals, hi ha unes 2.000 espècies de papallones i 6 gèneres de primats, 13 espècies dels quals es troben en perill real d’extinció. La reserva és notable per l’amplitud d’aspectes que comprèn la recerca i la gestió que s’hi duu a terme, i particularment pels esforços de reforestació que s’hi estan fent, com ara el bombardeig d’àrees denudades amb les anomenades “bombes de gelatina”, que contenen cadascuna llavors d’almenys 10 espècies d’arbres tropicals.

El cas de la reserva de biosfera de La Amistad

La reserva de biosfera de La Amistad cobreix més de mig milió d’hectàrees, a la part meridional de la serralada de Talamanca, entre Costa Rica i Panamà (més d’un milió si comptem el sector panameny del parc Internacional de la Amistad). Una de les característiques que la fan una reserva especial és precisament el fet d’estar inclosa en un espai transfronterer que, pel costat de Costa Rica, inclou part de les províncies de San José, Cartago, Limón i Puntarenas, mentre que per la banda de Panamà incorpora part de les de Chiriquí i Bocas del Toro. La reserva estableix mecanismes per a assegurar la protecció de la riquesa natural i cultural de la regió, i alhora ofereix possibilitats extraordinàries per al desenvolupament sostenible. Per tal d’atènyer aquests objectius, ambdós governs s’han compromès a intensificar la cooperació amb la fi de millorar la qualitat de vida dels seus habitants i salvaguardar la diversitat biològica a llarg termini. La reserva de biosfera La Amistad és un argument més a favor de la idea que les fronteres territorials creades per l’home no han de ser cap obstacle per a assegurar la continuïtat dels processos naturals i culturals. Els convenis i els acords bilaterals de cooperació han ajudat a millorar les relacions entre tots dos països i han aconseguit que es generin esforços conjunts per a atènyer metes comunes.

El procés de constitució de la reserva de biosfera de La Amistad ha estat diferent als dos països: Costa Rica i Panamà. El sector de Costa Rica fou nomenat com a tal per la UNESCO el 1982, i un any després, el 1983, aquest mateix organisme l’incloïa en la llista d’indrets del Patrimoni Mundial. El sector panameny fou inclòs en aquesta llista el 1990 i fou aleshores quan tots dos països acceptaren conjuntament, segons el Programa de Patrimoni Mundial de la UNESCO, d’administrar de manera integrada totes dues àrees. Al maig del 1992 ambdós governs signaren l’Acord de Cooperació Fronterera entre Costa Rica i Panamà, amb l’objectiu d’assegurar els mecanismes permanents i actius de cooperació amb relació a la reserva de biosfera i la seva àrea d’influència. Es tracta d’un esforç conjunt entre el govern de Panamà, l’Organització d’Estats Americans (OEA) i diverses organitzacions no governamentals tan nacionals com estrangeres. Tant el sector costa-riqueny com el panameny de la reserva són constituïts per diverses zones protegides sota diferents categories, que s’emparen en lleis nacionals, i que són administrades per institucions de diversa índole. Al sector costa-riqueny, els parcs nacionals de Tapantí, Chirripó, el parc internacional La Amistad i les reserves biològiques de Barbilla i Hitoy Cerere són administrats pel Servei de Parcs Nacionals; la Reserva Forestal Río Macho i la Zona Protectora Las Tablas ho són per la Direcció General Forestal; les reserves indígenes de Tayní, Telire, Ujarrás, Salitre, Cabagra, i Chirripó ho són per les associacions de desenvolupament comunal indígena; i el Jardí Botànic Robert i Catherine Wilson és administrat per l’Organització d’Estudis Tropicals (OTS). Al sector panameny, l’Institut de Recursos Naturals Renovables (INRENARE) administra el Parc Internacional La Amistad, el parc nacional Volcán Barú i el Bosc Protector Palo Seco, mentre que l’Institut de Recursos hidroelèctrics (IHRE) administra La Reserva Forestal Fortuna, i els Consells Locals Indígenes, Teribe, Bribri i Guaymí.

Característiques i valors naturals

Hom ha establert tres tipus de territori dins la reserva, per tal de facilitar la gestió i l’administració de l’espai: una zona central, on pràcticament la vegetació es compon de boscos primaris, que correspon a l’àrea de protecció estricta per a la conservació de la biodiversitat (parcs nacionals i reserves biològiques); una zona d’amortiment, on els indígenes segueixen un sistema d’ús de la terra tradicional, capaç de mantenir l’equilibri dels ecosistemes en relació amb l’activitat antròpica; i una zona d’influència, on són permesos l’ús agrícola de la terra, la ramaderia extensiva, el turisme i les activitats agroindustrials d’organització i aprofitament del medi ambient.La serralada de Talamanca, que separa Costa Rica i Panamà, forma l’ecosistema més extens i ric d’espècies de l’Amèrica Central. De direcció NW-SE, divideix l’istme centramericà en dos vessants ben definits: l’atlàntic, que baixa cap a la costa afectat directament pels vents alisis humits del Carib, i és solcat de rius de gran cabal, resultat del drenatge d’una conca amb precipitació orogènica abundant; i el pacífic, de relleu més suau, afectat pels poderosos vents humits de l’oceà, amb grans cons de dejecció coalescents al peu del vessant. Durant l’orogènia miocena, i sobretot la pliocena, la serralada fou afectada per un intens vulcanisme andesític-basàltic, i també per la intrusió de roques plutòniques. El vessant del Carib és format per esperons de roques sedimentàries plegades fruit del violent aixecament del Pliocè, en què les forces corticals empenyeren els estrats sedimentaris (sobretot calcàries i gresos); el del Pacífic és el resultat d’un intens clivellament causat per la tectònica de la regió i es tradueix en un sistema de falles esglaonades tipus “horst”. Els turons més importants presenten vestigis de les darreres glaciacions com ara valls en forma de U que testimonien el pas de les llengües glacials ara fa milers d’anys, circs glacials ben desenvolupats i separats entre si per pics aguts o “horns” tallats pel gel, llacunes o “tarns” que es formaren durant el desgel, morenes, valls suspeses, etc.

La riquesa natural de l’àrea és impressionant, fàcilment explicable per la seva qualitat de pont de terra entre dos continents, pels trets de la seva temperatura, precipitació i altitud, pels pendents escarpats i l’exposició física dels fronts muntanyencs. La reserva presenta una gran quantitat d’hàbitats, des de la selva plujosa de les zones baixes costaneres fins als boscos nebulosos i els rasos subalpins de les zones més altes (prop dels 4.000 m). A les zones més baixes hi ha la selva humida i molt humida tropical i també selves pre-montanes, de gran biodiversitat. Per les condicions de temperatura, humitat i precipitació, allotgen una flora variada i complexa, amb un alt nombre d’espècies per unitat de superfície i amb arbres de capçada ampla coberts d’epífits. Les zones més altes inclouen selves pre-montanes, montanes baixes i montanes pròpiament dites, amb boscos dominats per comunitats de roures (Quercus). I a les parts més altes, per sobre dels 3.000 m, amb clima subalpí, associacions de rasos i aiguamolls, algunes restringides a hàbitats petits i especialitzats. L’alt grau d’endemisme i la gran diversitat biològica converteixen aquesta zona en una de les més riques de l’hemisferi occidental.

Dins d’aquesta àrea es troben més de 10.000 espècies de plantes amb flors, més de 4.000 espècies de plantes no vasculars, prop de 900 de líquens, més d’un miler de falgueres i més d’un miler d’orquídies. La fauna silvestre també hi és molt diversa; s’hi troben mamífers com els tapirs (Tapirus); sis espècies de felins, entre ells el jaguar (Panthera onca) i tres espècies de primats: la mona aranya roja (Ateles geoffroyi), l’aluata o mona udoladora coneguda localment amb el nom de “congo” (Alouatta palliata) i el caputxí carablanc (Cebus capucinus); a les pastures de muntanya viu l’ós formiguer (Myrmecophaga tridactyla). Hi ha una gran quantitat d’ocells entre els quals abunden el quetzal (Pharomachrus mocinno) i l’harpia (Harpia harpyja), de distribució molt restringida a causa de la desaparició d’extenses àrees de selva. També hi ha una gran quantitat d’espècies de rèptils, amfibis i insectes; la població de papallones dóna a Costa Rica la segona posició a escala mundial.

Gestió i problemàtica

La serralada de Talamanca i la seva àrea d’influència és una de les regions més riques, variades i complexes pel que fa als models de població humana de l’Amèrica Central. Dins aquesta regió habiten tres grups indígenes: el dels bribris i guayamis, que comparteixen territori costa-riqueny i panameny, el dels cabécares, que se situen al sector costa-riqueny, i el dels teribes, que ho fan al sector del Panamà.

Aquests grups, que es poden trobar a tots dos vessants de la serralada de Talamanca, comparteixen una filiació lingüística “macro-chibcha” d’origen sud-americà. La població indígena del sector costa-riqueny de la reserva de biosfera correspon al 85% del total de la població nadiua del país, mentre que al de Panamà, la proporció és del 65%. Aquests grups mantenen sistemes de vida molt arrelats a les seves cultures i els seus territoris, amb una dispersió de nuclis familiars accentuada. El procés històric els ha portat a tenir una organització social basada en dos factors sòcio-polítics ben diferents: l’estructura social interna tradicional (els “awapa” o ancians) i la d’influència externa (les associacions indígenes). Les activitats més importants de subsistència i autoconsum es basen en l’agricultura itinerant, amb èmfasi en productes com ara el plàtan, el cacau, el blat, l’arròs i els fesols, complementada per la caça, la pesca i l’obtenció d’altres productes del bosc.

El grup afrocaribeny, que viu a la zona litoral atlàntica, manté la seva idiosincràsia i els seus costums i s’associa principalment a l’explotació agrícola del plàtan i el cacau; la seva presència ha contribuït a la colonització espontània i moltes vegades se’n poden trobar poblacions en àrees legalment protegides.

El grup constituït per blancs procedents de l’interior s’assenta en petits nuclis o centres urbano-rurals al voltant de la reserva de biosfera, i exerceix una gran pressió sobre les àrees protegides, alhora que és víctima d’una gran inestabilitat laboral, accentuada per l’existència de grans companyies agroindustrials multinacionals per al conreu de la banana i de la pinya. Els pobladors de la regió de la reserva es cataloguen dins els nivells sòcio-econòmics més baixos d’ambdós països. Els serveis de salut, educació, feina, transport i d’altres, són igualment deficitaris. Llurs activitats econòmiques es concentren en la pràctica d’una agricultura tradicional i una ramaderia extensiva.

Les negociacions per a la cooperació entre Costa Rica i Panamà s’iniciaren el 1970 a través dels ministeris de Planificació Política Econòmica de tots dos països. Aquell mateix any s’iniciaren estudis per a organitzar el desenvolupament fronterer, i dos anys més endavant ambdós organismes facilitaren als seus governs un estudi que determinava la necessitat de promoure d’una manera conjunta i mitjançant la cooperació mútua el desenvolupament integral de les fronteres comunes; paral·lelament, també plantejava la necessitat d’establir un marc legal que facilités aquesta cooperació. Posteriorment, el 1979, tots dos països signaren un conveni que permetia realitzar de manera conjunta projectes d’inversió i d’assistència tècnica a curt, mig i llarg termini. Aquest acord fou revalidat al maig del 1992 i s’incorporà com a factor prioritari l’elaboració de plans de conservació i gestió binacional de la reserva de biosfera de La Amistad. Com a conseqüència d’això, fins al moment actual s’han realitzat esforços conjunts en el camp de la conservació i l’administració de les àrees frontereres protegides, entre els quals es poden citar la creació d’una comissió tècnica binacional, la formulació de propostes conjuntes de financiació, plans operatius integrals, estratègies administratives, projectes d’investigació científica, acords intersectorials i d’altres.

El cas de la reserva de biosfera de Manu

El parc nacional de Manu (Perú), creat el 1973, i establert com a reserva de biosfera l’any següent, comprèn una àrea immensa, d’un total de 1.881.200 ha, que el converteix en el més gran dels espais de selva plujosa protegit del món, després de la recentment (1992) declarada reserva de biosfera de la “mata” atlàntica brasilera. Situada a cavall de les províncies de Manu i Paucartambo, la reserva de biosfera inclou la conca sencera de recepció del riu Manu, des dels vessants orientals dels Andes fins a l’Amazones peruà. Inclou centenars de meandres fluvials que flueixen a través de trams verges de selva plujosa, on viuen curosament protegits el jaguar, 13 espècies de primats, més de 1.000 espècies d’ocells, des de lloros fins a blauets, d’anhimes fins a hoatzins i de bitons fins a enganyapastors, tots en una abundància impressionant, i poblacions de llúdrigues gegants, que es mouen enjogassades pels petits tolls soms entre els arbres.

Els primers estudis de flora i fauna fets al parc nacional de Manu es van emprendre a la dècada dels cinquanta, i van conduir a l’establiment, el 1969, de l’estació biològica de reserva de Cocha Cashu, uns 8 km cap a l’interior de la reserva de biosfera. Des de llavors, les recerques sobre el caiman negre, la llúdria gegant o el puma, per a esmentar-ne algunes línies concretes, han donat resultats molt bons. La flora també ha estat estudiada, amb l’esperança de descobrir nous productes per a la ciència mèdica, com ha estat el cas de les selves d’altres parts del món.

Característiques i valors naturals

La topografia d’aquest parc immens es manté tota per damunt dels 3 900 m d’altitud, i es mou dins d’un marge d’altitud inferior a 1/4 d’aquesta elevació. Les parts més altes corresponen als pics rocosos on plana el còndor (Vultur gryphus), amb temperatures de només pocs graus sobre zero. Des d’aquí fins a la puna andina, dominada per tofes d’herba i flors d’alta muntanya, dóna lloc sobtadament a un bosc montà dens que es precipita pendent avall sovint envoltat de boires i nodrit per una pluviositat anual que pot arribar a 9.000 mm. L’aigua de pluja que cau per cascades d’aigües pures acaba convergint en un punt per alimentar els meandres del Manu, que dóna nom al parc, a les planes de terra baixa. Aquí les aigües, barrejades fortament amb argila vermella, flueixen més lentament a través d’un bosc perennifoli humit amb una mitjana anual de pluviositat d’uns 2.000 mm i una increïble diversitat vegetal.

Prop de l’estació de recerca de Cocha Cashu, s’han registrat unes 200 espècies d’arbres dins d’un quadrat d’1 ha, alguns d’ells, com ara alguna ceiba (Ceiba pentandra), amb un diàmetre de tronc de 120 cm. L’arbre més comú és l’otoba (Otoba parviflora), i altres espècies abundants són diferents palmeres, dels gèneres Astrocaryum, Iriartea i Scheelea. Una altra característica impressionant d’aquestes selves és la gran abundància de Ficus, gènere del qual se sap fins ara que n’hi ha 18 espècies dins l’àrea de la reserva de biosfera.La caoba d’Hondures (Swietenia macrophylla) i la cedrela o fals cedre (Cedrela odorata), que creixen en poblacions quasi pures dins el parc, són productors de les fustes millors i econòmicament més rendibles de la selva, mentre que el cacau (Theobroma cacao) i el “chupa-chupa” (Matisia cordata) són cultivats pels seus fruits.

La reserva de biosfera acull una aparentment il·limitada varietat de vida silvestre, i s’hi descobreixen contínuament espècies que havien estat desconegudes fins ara per a la ciència. S’ha estimat que hi deu haver un miler d’espècies diferents d’ocells dins l’àrea del parc nacional, la qual cosa representa un 25% de l’avifauna coneguda a tota l’Amèrica del Sud i un 10% de totes les espècies d’ocells del món. Una raó que podria explicar la gran especiació que aquí es manifesta podria ser el fet que la reserva de biosfera de Manu és un dels refugis plistocens coneguts, una àrea que va romandre boscada durant la darrera glaciació, quan l’àrea envoltant era seca i coberta de sabana herbosa. Aquesta continuïtat va donar temps suficient a la flora i la fauna per a evolucionar cap a la diversitat i abundància que avui coneixem.

Els primats constitueixen una de les riqueses peculiars de la reserva. De les 13 espècies que s’hi coneixen, destaquen la mona aranya negra (Ateles paniscus), la mona llanuda (Lagothrix lagotricha), el tamarí emperador (Saguinus imperator), el uacari roig (Cacajao calvus subspècie rubicundus) i el tamarí de Goeldi (Callimico goeldii), tots identificats com a espècies en perill d’extinció per la pressió excessiva de caça que ha excedit els nivells que la població pot suportar. És encoratjador, això no obstant, veure que la mona aranya negra, que generalment és eliminada pels humans quan aquests s’instal·len en una àrea nova, és molt abundant actualment dins la reserva de biosfera, i se’n poden veure exemplars pertot arreu, fins i tot prop dels límits del parc, on la caça furtiva és més accentuada. Altres espècies de mones importants dins la selva són l’aotus o duruculí (Aotus trivirgatus), el tití de collar o mona vídua (Callicebus moloch), el sakí monjo (Pithecia monachus), el caputxí borrallut (Cebus apella), la mona esquirol (Saimiri sciureus) i l’aluata o mona udoladora roja (Alouatta seniculus), el crit de la qual és amplificat per una formació especial de la gola que fa de caixa de ressonància i sona com una capsa de fusta. Els grans mamífers de la reserva es consideren tots sota amenaça a causa de la cacera intensa i de la destrucció del seu hàbitat. Destaquen el gat andí (Felis jacobita), l’ocelot (Felis pardalis), el margai (F. wiedii), el jaguarundí (F. yagouaroundi) i el jaguar (Panthera onca). El puma (Felix concolor) també és present al parc nacional a gairebé totes les altituds, i actualment s’està duent a terme un estudi del seu hàbitat dins dels límits del parc. El jaguar ha estat subjecte a un programa de recerca similar, del resultat del qual s’infereix que dins la selva li cal una àrea territorial d’unes 25.000 ha; això indica que el parc nacional de Manu pot sostenir una cinquantena de jaguars, si bé no se sap si aquesta xifra respon a la realitat. La llúdria gegant (Pteronura brasiliensis) viu al voltant dels llacs torbosos, basses i tolls d’aigües que interconnecten els rierols i tributaris que discorren per tota la reserva. Altres mamífers actualment amenaçats presents a la reserva de biosfera són l’ós formiguer (Myrmecophaga tridactyla), l’armadillo gegant (Priodontes maximus), la guineu d’orelles curtes (Atelocynus microtis), el gos de bosquina (Speothos venaticus) i els peresosos de tres dits (Bradypus infuscatus) i de dos dits (Choloepus hoffmanni). A la part més alta de la serra dins la reserva hi viu l’huemul (Hippocamelus antisensis), que ha estat eliminat de gairebé totes les parts inferiors de la seva antiga distribució i actualment és encara perseguit pertot arreu; de tarannà estúpid, els huemuls o guemals són fàcilment atrapats si el cap del grup queda ferit o mort. L’ós d’ulleres o ucumari (Tremarctos ornatus) també amenaçat, i és un dels valors de les parts més altes del parc, on es refugia actualment.

Els ocells d’espais oberts i els que exploten d’alguna manera el medi aquàtic es mouen al llarg de les vores del riu. Les anhingues americanes (Anhinga anhinga) i els blauets (alcedínids) nien dalt dels arbres, mentre que els becs de tisora (rincòpids) i els xatracs (làrids) ho fan als bancs de sorra; uns i altres s’alimenten a l’aigua, els becs de tisora llaurant-ne la superfície amb la part inferior del bec, i els xatracs submergint-s’hi completament per a caçar. Petits territs (escolopàcids) corren per les vores del riu caçant insectes sense destorbar els nius dels enganyapastors (caprimúlgids). L’anhima (Anhima cornuta), un ocell negrós i gros amb veu de trompeta, fa el niu a les vores, juntament amb el sorollós hoatzín (Opisthocomus hoazin). El bitó solar (Eurypyga helias) o l’ocell tigre fosc (Tigrisoma fasciatum) es paren a les branques pròximes a l’aigua espiant el moviment dels peixos, i moltes altres espècies d’agrons hi són comunes, com ara l’agró emplomallat (Pilherodius pileatus), que es troba sobretot als llacs que deixen les restes d’antics meandres. La reserva també protegeix els bonics guacamais, com ara el de pit vermell (Ara manilata), el groc i blau (A. ararauna) i el vermell i verd (A. chloropterus), tots amenaçats a causa de la progressiva desaparició del seu hàbitat i de la captura per a comerç d’animals. Planejant damunt dels Andes, l’espectacular còndor (Vultur gryphus), amb la seva colossal envergadura alar de fins a 3 m, domina els aires, mentre que l’harpia (Harpia harpyja), una de les àligues més grans de l’Amèrica del Sud, s’alimenta de guacamais i altres ocells.

També els rèptils i els amfibis tenen una presència especial a la reserva: 12 espècies diferents de rèptils, pertanyents a 7 famílies, que inclouen una de les tres úniques poblacions existents al món del caiman negre (Melanosuchus niger), un caiman que pot fer 4 m de llarg i que ha estat sotmès a pressió de caça per a l’explotació de la pell gairebé fins a l’extinció; el parc nacional conté l’única població protegida d’aquesta espècie, que es creu que és d’uns 150 individus. També hi viu el caiman comú (Caiman crocodilus), que també ha estat molt caçat per la pell, bé que no tant com l’anterior. Una de les més temudes de totes les serps, la surucucú (Lachesis muta), d’hàbits nocturns i que pot fer fins a 3,5 m de llargada, també es troba a la selva de Manu. Fins a 77 espècies d’amfibis, representants de 5 famílies diferents, han estat identificades fins ara al voltant de l’estació de recerca de Cocha Cashu.

L’estudi dels artròpodes dins la reserva de biosfera ha avançat poc fins ara, però es pot dir que s’hi consideren presents 500.000 espècies, de grups diferents. La recerca que s’hi ha iniciat ha recollit fins ara informació de les selves de terra baixa, mentre que les dades de les parts de muntanya són molt més escasses.

Gestió i problemàtica

Dins l’àrea del parc habiten humans d’almenys quatre cultures diferents: els “machiguenga” o yora, els mashco-piro, els yaminahua i els amahuaca, aquests darrers temuts fins i tot pels guardes del parc. No hi ha cap cens segur de la població índia dins la reserva de biosfera, a causa de l’aïllament en què viuen. S’ha dit que els “machiguenga”, que són els més ben coneguts i més estesos, ja que viuen arreu de l’àrea excepte a la muntanya i a les parts més altes del riu Manu, tenen una població d’unes 12.000 persones. Se sap molt menys dels amahuaca i els yaminahua, excepte que són molt menys nombrosos: alguns estudis indiquen uns efectius, dins del parc, d’uns 2.000 yaminahua (al llarg del rius de la conca del Carija i del riu Piedra) i quasi 4.000 amahuaca (al llarg dels rius Curanga, Inuya i Sepanua). En canvi, les autoritats del parc suggereixen que no hi viuen més que entre 300 i 500 natius dins els límits del parc. La causa de l’aïllament amb què viuen els indígenes, que fa impossible fer un cens fiable de la seva població, és la persecució de què van ser objecte al tombant de segle XIX per part dels recol·lectors europeus de cautxú, que els capturaven i els explotaven. Això, que va fer poc mal a la selva, en va fer molt als indis. Moltes tribus foren exterminades o greument delmades per malalties contagioses introduïdes pels europeus, i van ser empeses lluny dels rius cap a àrees menys accessibles dins de la selva. El record d’aquests incidents encara és viu i tendeixen a evitar tot el contacte amb l’home blanc. Les densitats de població són baixes, cosa que és general en tota la selva tropical, perquè és un sistema que no pot sostenir gaire gent que visqui segons la base tradicional de caça i recol·lecció com fan els indis. Els indis nòmades de la selva subsisteixen caçant i pescant als nombrosos rius i rierols que travessen el parc, i caçant dins la selva; els ous de tortuga també són una font d’aliment apreciada. Practiquen, amb poca intensitat, el conreu itinerant al llarg de les riberes dels rius i dels llacs.

A causa de la seva complexitat, i per tal d’acomodar les necessitats dels humans indígenes, la reserva és dividida en quatre zones diferents. La zona central, que agafa la major part del parc nacional, és estrictament preservada en el seu estat natural, i només és accessible a investigadors autoritzats, visitants oficials i grups de turisme científic. La zona experimental o zona d’amortiment és una àrea establerta per a la recerca controlada i el turisme, mentre que la zona de recuperació, situada a les pastures andines, és on la cria de bestiar i la crema del bosc són estrictament controlades. A la zona cultural, una àrea de transició dels assentaments humans permanents, hom encoratja i investiga l’ús sostenible de la terra i el bosc. La població nativa de la selva plujosa de Manu és considerada com una part del sistema protegit, i pot utilitzar el parc a la seva manera, ja que la seva existència no posa en perill les finalitats del parc. S’ha dedicat un gran esforç a integrar els habitants locals a l’equip de gestió del parc i segurament els programes endegats de preparació de personal, sanitat, educació i desenvolupament rural contribuiran en una mesura definitiva a la protecció raonada i organitzada del parc a llarg termini.La reserva de biosfera de Manu sembla que es troba actualment ben defensada contra les forces que han destruït fins ara altres selves plujoses del món, però rep, tot i això, alguns atacs. El pla de traçat de la carretera marginal de la selva al llarg del riu Manu per connectar Urubamba amb la zona de Madre de Dios portaria colons a Manu, i posaria sens dubte en perill la protecció de les espècies ara ja amenaçades; per això s’està intentant que es reconsideri el traçat d’aquesta carretera i que es faci passar per fora del parc, amb força esperances d’èxit. Un flux creixent de colons estan migrant als límits del parc, i en alguns casos parc endins. El límit oriental és el més amenaçat, al llarg dels rius Palatoa i Pinipini, i cal desplaçar aquestes famílies fora del límit del parc si es vol protegir realment la reserva de biosfera. D’altra banda, el govern peruà ha segregat del parc dos sectors destinats a fer-hi prospeccions petrolíferes, la qual cosa, de fet, viola la llei forestal del país.

Una altra amenaça per a la reserva és la prospecció d’or: ja hi ha una companyia nord-americana que ha adquirit el dret d’instal·lar la seva mineria d’or al riu Palatoa, al límit oriental del parc, i de fet es creu que és cert que hi ha molt or dins els límits de la seva extensió. És probable que si se’n troba en quantitats significants s’iniciï la ja clàssica febre de l’or, que porta sempre associada la presència humana a l’àrea, la qual acabaria sens dubte instal·lant-se dins el parc. No menys preocupant és el problema del furtivisme, ja que els caçadors furtius continuen entrant al parc pel riu Sipituali, i si bé s’està construint un nou lloc de guarda per controlar-los, la manca de fons econòmic no dóna grans esperances a aquest projecte.

Però la invasió principal al parc és la relacionada amb el comerç de la fusta, encara que la majoria de les explotacions no són mecanitzades sinó a petita escala i principalment per a l’ús local. L’extracció il·legal de fusta prop dels límits del parc, en efecte, principalment als marges oriental i meridional del riu, si bé actualment no representa una amenaça seriosa gràcies a la inaccessibilitat d’una gran part de la selva, pot arribar a esdevenir-ho, si no es duu a terme un bon pla de gestió del parc i els seus entorns. Des del començament dels anys vuitanta, l’extracció il·legal de fusta al llarg del Manu ha anat baixant, gràcies a la pressió del govern.

Les reserves de biosfera a les selves africanes i malgaixes

Hi ha 13 reserves de biosfera a Àfrica amb selva tropical humida, que sumen en conjunt prop d’1.600.000 ha, aproximadament el 10% del total mundial. El Congo, Guinea Equatorial, Gabon i el Zaire són els únics països que conserven encara més de la meitat de la seva coberta forestal original; als altres 32 països, els en resta només una cinquena part. Gabon té una de les selves més riques i ben conegudes d’Àfrica. La biodiversitat de la selva equatorial africana és molt gran, particularment pel que fa a la flora, de la qual se’n coneixen unes 4.000 espècies, moltes d’elles endèmiques.

A Nigèria és remarcable el cas de la reserva de biosfera d’Omo, amb una àrea de 460 ha de selva plujosa i praderia. És una reserva prou important, encara que sigui la més petita de les africanes, atès que en tot Nigèria amb prou feines queden 50.000 km2 de selva plujosa. Malgrat que fou establerta el 1977, és només recentment que s’hi ha dut a terme un pla de protecció real. La vegetació del lloc inclou moltes espècies africanes típiques, com ara el cautxú africà (Landolphia), l’àmpliament explotada caoba africana (Khaya ivorensis), la limba o ofram (Terminalia superba) i diverses espècies de lianes, orquídies i falgueres. Nigèria no havia estat un país que destaqués per la recerca en espècies endèmiques en àrees protegides, però com altres països de l’Àfrica occidental, es va fent cada vegada més conscient de com són de precioses les seves selves plujoses i fins a quin punt val la pena salvar-les.

El cas de la reserva de biosfera d’Ipassa-Makokou

La selva de la reserva de biosfera d’Ipassa-Makokou (Gabon) és una bona representació de la selva plujosa equatorial. Protegida per decret des del 1970, va ser aprovada com a reserva de biosfera el 1983, amb una àrea total de 15.000 ha, pertanyents enterament al Gabon. Es troba dividida en una àrea central d’unes 1.000 ha, on es duu a terme la recerca científica, i diverses zones de transició al voltant, d’acord amb la línia de gestió marcada pel Programa MAB de la UNESCO.

Característiques i valors naturals

Situat a la riba septentrional del riu Ivindo, al NE del Gabon, a uns 600 km de la desembocadura i una desena de quilòmetres al SE de la ciutat de Makokou s’eleva l’altiplà del mateix nom. L’altiplà de Makokou, on se situa la reserva de biosfera, forma un terreny ondulat per petits turons de poca altitud (entre 450 i 550 m) i cobert de selva plujosa. Es tracta dels terrenys de peneplà pre-cambrià de l’Ivindo, amb formacions cristal·lines de leptinita, lava bàsica, granits i gneis, i amb altres de sedimentàries formades per margues, argiles i conglomerats. Successives aportacions al·luvials d’argiles han reblert els fons de vall. Petits rierols drenen l’altiplà cap a l’Ivindo, que forma el límit meridional de la reserva i diverses àrees de sòls hidromòrfics s’inunden estacionalment. El clima és de tipus equatorial, amb quatre estacions, i una mitjana de temperatura anual de 23,9°C. La humitat relativa és al voltant del 80%, i la pluja, el caràcter dominant, mostra una mitjana anual de 1.755 mm, que cauen principalment durant dues estacions més plujoses, des de mitjan setembre a mitjan desembre, i des de mitjan març fins a mitjan juny; hi ha una llarga estació seca entre juny i setembre, en què una coberta de núvols quasi contínua s’instal·la sobre el territori, i una altra de més curta des de mitjan desembre fins a mitjan març.

La vegetació de la reserva, la selva plujosa de terra baixa de la regió fitogeogràfica congo-guineana, varia localment segons la proximitat al riu (a tocar del qual la força dels vents és més manifesta i fa que s’hi formin clarianes amb més freqüència que no a les parts més allunyades de les ribes) i també segons la qualitat dels sòls (la selva és diferent, per exemple, sobre els sòls hidromòrfics estacionalment inundats). El nombre d’espècies vegetals enregistrat fins ara a la reserva arriba a unes 1.500, si bé s’estima que n’hi pot haver fins a unes 4.000. No hi ha dades fiables del grau d’endemisme, però s’ha estimat que s’hi fan 243 espècies endèmiques de la zona congo-guineana, un 85% de les quals es troben amenaçades, entre elles 12 que estan en perill d’extinció. La diversitat d’arbres i lianes és aproximadament d’unes 200 espècies per hectàrea. Les lianes, per altra banda, són un component important de la selva a Ipassa-Makokou, i hi han estat ben estudiades. En aquesta regió d’altiplans del Gabon oriental, l’àlep (Desbordesia) és rar, mentre que el sorro (Scyphocephalium ochocoa) i el beli (Paraberlinia [= Julbernardia] bifoliolata) són abundants. Dins l’àrea de la reserva hi falta l’ocumé (Aucoumea klaineana), mentre que sí que s’hi troben l’engena (Celtis) i el limbali (Gilbertiodendron dewevrei), i aquest darrer hi forma poblacions molt homogènies als fons dels pendents suaus. La presència de l’ilomba (Pycnanthus angolensis) és característica del bosc secundari vell.

La fauna de vertebrats de Gabon és relativament rica, especialment dins la reserva de biosfera. Unes 130 espècies de mamífers viuen prop de Makokou, si bé n’hi ha pocs que visquin encara dins d’aquesta petita reserva, a causa de la proximitat de la ciutat; en destaquen 12 espècies d’insectívors, 34 de quiròpters, 17 de primats, 3 folidots, 34 tubulidentats, probiscidis i hidracoïdeus, i 12 d’artiodàctils, d’entre les quals hi ha 2 de rosegadors i 3 d’insectívors que són espècies noves per a la ciència descrites durant els anys 60. L’interès pels primats és molt gran, principalment amb relació a la seva diversificació evolutiva. Val la pena esmentar la presència del mandril (Mandrillus [=Papio] sphinx), del senglar de riu (Potamochoerus porcus), i l’antílop mesquer (Hyemoschus aquaticus), aquest darrer localment desaparegut, encara que no en perill d’extinció a escala global. També hi són presents diverses espècies de duiker o duikerbok (Cephalophus monticola, C. leucogaster, C. nigrifrons, C. callipygus, C. dorsalis), el sitatunga (Tragelaphus spekei), el bongo (T. [=Boocercus] euryceros) i el búfal africà (Syncerus caffer). D’altra banda, s’estan fent censos de la població d’elefants en una àrea de 55 000 km2 que agafa part de la reserva, i confirmen que la distribució dels elefants és governada per la ubicació dels assentaments humans: la densitat d’elefants s’incrementa amb la distància de l’activitat humana. La riquesa i la diversitat d’ocells a la conca de l’Ivindo és probablement la més gran de tot el continent africà: n’hi ha aproximadament 424 espècies, 356 de les quals han estat trobades dins una àrea de només 200 ha, si bé la majoria són espècies migradores que vénen d’Europa i l’Àsia nord-occidental. El grau d’endemisme entre els ocells és baix, però els boscos del Gabon fan el paper d’un santuari per a ocells relativament desconeguts, com ara el xatrac Sterna balaenarum, el còrvid Picathartes oreas, l’oreneta de ribera africana (Pseudochelidon eurystomina) i el tallarol de ribera (Bradypterus grandis). Pel que fa als rèptils i amfibis, a l’àrea de Makokou s’han enregistrat 65 espècies dels primers i 47 dels segons. Cal destacar el fet que s’ha descrit una nova família de peixos, la dels grasseíctids, als rius de la reserva.

Pel que fa a la fauna d’invertebrats, hi ha nombroses espècies paràsites (nematodes, trematodes, ciliats), algunes de les quals han estat descobertes dins la regió de Makokou. S’han trobat a la reserva una cinquantena d’espècies noves de coleòpters, 120 de lepidòpters i 40 d’altres grups d’insectes. Els tèrmits, una de les característiques tòpiques de la selva, hi són naturalment ben representats, si bé no han estat prou estudiats dins la reserva.

Gestió i problemàtica

La selva proporciona refugi, aliment, combustible, medicines, materials de construcció i una gran varietat d’altres productes a moltes persones. Hi ha força petits poblets al voltant de la reserva de biosfera, al llarg de la riba meridional de l’Ivindo, encara que no s’ha fet cap prospecció antropològica sobre la població i se sap poca cosa dels seus sistemes tradicionals de vida. La producció agrícola es basa en mètodes tradicionals de conreu itinerant. De fet, però, la cacera, la pesca i l’agricultura són activitats prohibides dins la reserva, on res no pot ser mort o recol·lectat si no és per a la recerca científica, encara que hi ha algunes plantacions de cafè. El trampeig és prohibit, com a la majoria de reserves del Gabon, però és molt estès per la manca d’una vigilància efectiva. Se sap que hi ha caça furtiva dins la reserva i que va en augment, facilitada pel fet que l’únic límit marcat de la reserva, fora del natural que forma l’Ivindo, són 2 km de bosc tallat situats a l’extrem oriental.

La reserva d’Ipassa-Makokou és l’única àrea protegida del Gabon on no es fa explotació forestal, si bé la idea de l’administració estatal de no considerar que la protecció integral de les reserves sigui necessària, posa en perill el futur del sistema de protecció natural de tot el país. La desforestació és un problema general en totes les reserves del Gabon, principalment perquè no hi ha cap legislació que les protegeixi de l’extracció selectiva de fusta, activitat que ha afectat 4 de cada 5 reserves fins al punt de fer que la selva hi hagi estat substituïda per vegetació de sabana. En aquesta reserva, tanmateix, hi ha dos blocs contigus de selva quasi verge i algunes àrees que són totalment intocades excepte pel que fa a la caça de subsistència tradicional. Aquesta protecció ha estat facilitada d’una manera natural per diversos factors, però principalment per la impossibilitat de transportar la fusta pel riu Ivindo, que, si bé és ample, té a l’àrea de la reserva nombrosos ràpids i salts d’una alçada considerable, com també pel fet que el principal arbre fuster del Gabon, l’ocumé (Aucoumea klaineana), no es troba a l’interior de la reserva, i encara per la dificultat general d’accés de l’àrea.

La reserva de biosfera és gestionada pel Centre National de la Recherche Scientifique et Technique (CENAREST), que hi té instal·lada una estació de recerca de camp, el laboratori de primats i ecologia equatorial. L’accés a la reserva és obert a tothom que vol fer-hi recerca i a grups de visitants amb finalitats educatives. Les instal·lacions inclouen una xarxa de camins dins de les 200 ha de l’estació, i una capacitat d’infrastructura per a acollir 12 científics, una biblioteca, laboratori, un herbari amb mostres de totes les plantes identificades a la reserva i una petita col·lecció d’insectes, ungulats i d’altres animals per a l’ús dels investigadors. Tot i el seu estatut legal, la gestió efectiva fins ara ha estat del tot inadequada, i no sembla tampoc que hi hagi plans per al futur.

La recerca, la major part feta i subvencionada per institucions estrangeres, s’ha centrat sobretot en la relació dinàmica entre la selva i la seva diversitat, la interacció entre plantes i animals, l’ecologia i el comportament animal, l’ecologia de les lianes i els sistemes agroforestals. La recerca zoològica s’ha concentrat en els primats, els petits ungulats, els pangolins, els rosegadors, els peixos i els insectes. Els estudis sobre biodiversitat de la selva que es fan actualment dins de la reserva, especialment a l’àrea central, són dels pocs fets fins ara en tota la selva del Gabon. La majoria es duen a terme dins una zona de 200 ha situada prop de l’estació de recerca. També hi ha programes de seguiment, i s’ha compilat una llista d’espècies per a la reserva i per a la regió de Makokou.

El cas de la reserva de biosfera de Mananara Nord

La reserva de biosfera de Mananara Nord, a la costa oriental de Madagascar, és una bona representació de la selva plujosa de baixa altitud del país. Sota un clima humit tropical, es desenvolupa a la reserva una vegetació forestal humida i d’una alta biodiversitat. Hi ha moltes comunitats vegetals diferents representades, moltes de les quals tenen una gran importància per a la població humana local i per a les espècies animals indígenes, com ara l’ei-ei (Daubentonia madagascariensis).

La reserva de biosfera, que en conjunt agafa 140 000 ha de superfície, consta de tres parts diferents: un parc nacional terrestre, un parc nacional marí i una zona de desenvolupament múltiple. Dins el parc nacional terrestre s’han definit tres zones de boscos classificats, Ivontaka Nord, Ivontaka Sud i Verezanantsoro. Les zones forestades pertanyen principalment al govern, mentre que la majoria de les àrees cultivades són de propietat privada. La zona central de la reserva de biosfera és constituïda pel parc nacional terrestre, que cobreix 24 000 ha, mentre que el parc nacional marí n’ocupa 1 000, a l’illa de Nosy Atafana.

Característiques i valors naturals

La reserva de biosfera de Mananara Nord es troba, doncs, en una àrea costanera que comprèn turons de materials cristal·lins (granits d’Antongil i magnetites de Mananara) que s’eleven al voltant dels 500 m d’altitud, fins a 570 m els més alts, i que baixen fins a una profunditat mínima de –50 m, a la part marina del parc. Els sòls són de tipus ferralític, amb una banda estreta sorrenca entre Anove i Antanambe. La costa és una successió de platges, però al N d’Antanambe passa a ser més accidentada i uns 200 m davant de la línia de costa s’estén una barrera d’esculls coral·lins parcialment submergits que sobresurten de la superfície uns 200 m mar endins, encara que puntualment s’estén encara més enllà. També hi ha alguns esculls a la vora de l’illa de Nosy Atafana. La roca granítica és tallada profundament en valls formades per rius de curs ràpid que més avall es cargolen en meandres per la plana litoral i les valls al·luvials abans de la costa.

El clima és tropical humit, i té una precipitació anual que varia dels 2 800 als 3 200 mm. Encara que hi ha un període monsònic d’uns 180 dies de durada en què plou més, la pluja cau al llarg de tot l’any, de manera que no hi ha pròpiament una estació seca. Fins i tot el mes d’octubre, el més sec de l’any a Madagascar, s’enregistra una mitjana de 101 mm de precipitació. La temperatura mitjana mensual varia entre els 19 i els 26°C, bé que és més càlida del novembre al març, i la màxima i la mínima són 24°C i 30°C, respectivament.

La reserva de biosfera de Mananara Nord és representativa de la selva plujosa de terra baixa de Madagascar. Madagascar ha estat separada d’Àfrica des de fa milions d’anys, i la colonització humana hi té només 1.500 o 2 000 anys d’antiguitat, de manera que la flora i la fauna ha tingut bàsicament una evolució independent, a resultes de la qual moltes de les espècies que es troben a l’illa en són exclusives. De fet, les dades més actuals parlen de més de 10 000 espècies vegetals diferents a l’illa, de les quals el 80% serien endemismes.

Aproximadament el 20% de la superfície de l’illa és forestada. La vegetació natural de la reserva de biosfera consisteix en selva plujosa densa, d’alta diversitat, amb el cobricel a uns 25 o 30 m d’altura, generalment sense arbres més alts emergents. Les selves de la regió de Madagascar que envolta la reserva de biosfera solen ser riques d’espècies i no es pot dir que n’hi hagi de qualificables de dominants, tot i que dins els tipus de vegetació naturals es pot parlar almenys de dues comunitats que es poden associar a diferents tipus de sòls. D’una banda, sobre sòls laterítics, són típics els arbres de gèneres com Weinmannia, Tambourissa, Diospyros (amb dues espècies apreciades per les seves fustes, D. perrieri i D. microrhombus), Ravensara o Oncostemon i palmeres dels gèneres Dypsis i Chrysalidocarpus. Els banussos (Diospyros) i els palissandres (Dalbergia) hi han estat molt explotats per la fusta, de manera que en queden pocs exemplars grossos i ben conformats. De l’altra, a la plana costanera sorrenca la vegetació litoral comprèn arbres com ara l’ametller índic (Terminalia catappa) i d’altres dels gèneres Calophyllum, Canarium i Heritiera. Les formacions de manglar són dominades pel mangle de Madagascar (Rhizophora mucronata) i el mangle negre (Avicennia marina), encara que menys d’un 3% dels manglars de l’illa de Madagascar es troben a la costa oriental. El manglar és important per a les pesqueries costaneres, ja que fa el paper de lloc de reproducció per a moltes espècies de peixos i crustacis. També és una àrea important de cria de diversos ocells, entre ells l’àguila pescadora de Madagascar (Haliaeetus vociferoides), endèmica i en perill d’extinció, i el xatrac (Sterna bergii). Les famílies vegetals més ben representades són la de les rubiàcies, la de les ebenàcies (a la qual pertany el gènere Diospyros), la de les monimiàcies (a la qual pertany el gènere Tambourissa), la de les apocinàcies, la de les burseràcies (a la qual pertany el gènere Canarium) i la de les euforbiàcies. En l’estrat arbori mitjà, d’arbres baixos i plantes herbàcies altes, les famílies més ben representades són les de les orquidiàcies, les araliàcies, les violàcies, les arecàcies (palmes), les tiliàcies i les sarcolenàcies endèmiques. Les plantes epífites, especialment falgueres i orquídies, viuen sobre arbres de diferents espècies. Hi ha també una flora molt rica al llarg dels cursos fluvials de la reserva, on són especialment abundants les plantes aquàtiques dels gèneres Aponogeton i Hydrostachis.

La reserva no ha estat ben estudiada fins ara pel que fa a la vida animal, ni a la part de selva plujosa ni a les comunitats d’esculls coral·lins, tot i que es reconeix el valor de les espècies endèmiques de l’illa, i també el valor de la reserva com a hàbitat on molts animals troben el seu últim refugi. Hi ha hagut molts esforços previs per a fer créixer la consciència sobre algunes de les espècies més rares, com ara els lèmurs de la família dels lemúrids i l’ei-ei (Daubentonia madagascariensis). Entre els mamífers, cal destacar també algunes espècies amenaçades, com ara la mangosta malgaixa de ratlles amples (Galidictis fasciata) i el salano o mangosta malgaixa de cua bruna (Salanoia concolor), o d’altres de les quals hi ha poca informació, com ara el sífaka gros o simpona (Propithecus diadema diadema), l’indri (Indri indri) i el ja esmentat ei-ei (Daubentonia madagascariensis). Hi ha quasi 30 espècies de lemúrids a Madagascar, que en són pròpies i exclusives, de les quals moltes són vulnerables a la desaparició, rares o amenaçades. Els lèmurs més característics de la reserva de biosfera de Mananara són el vari (Varecia variegata), el rar lèmur nan d’orelles peludes (Allocebus trichotis) i el raríssim bokombol camús (Hapalemur simus), redescobert el 1972 al cap d’un segle de la cita precedent, que corresponia a la descripció. Els ocells són particularment abundants a la zona central de la reserva i, segons un estudi del 1989, hi nien una seixantena d’espècies, entre elles algunes de particular interès com ara els gaigs malgaixos (Brachypteracias squamigera i B. leptosomus), tots dos exclusius de Madagascar com tota la família dels braquipteracíids i, sobretot el primer, en perill d’extinció, o el vanga de casc (Euryceros prevostii), de la famíla dels vàngids, igualment endèmica de Madagascar i de les Comores. La reserva és una de les escasses regions on es pot trobar l’òliba de celles blanques (Ninox superciliaris).

Entre els rèptils més valuosos de la reserva s’inclouen el cocodril (Crocodylus niloticus), amenaçat de desaparició, i també la fandrefiala (Ithycyphus perineti), una serp llarga i prima, de costums arborícoles, amb una cua afuada d’un vermell viu, i el camaleó (Chamaeleo cucullatus), una de les trenta espècies del gènere que viuen a Madagascar. L’àrea de reserva marina serveix actualment de refugi per al vulnerable dugong (Dugong dugon).

Gestió i problemàtica

La reserva és extremament important per a la població local, que considera Mananara la seva terra i que n’obté una gran varietat de recursos, entre ells mel i plantes comestibles i medicinals. Els poblats situats a la reserva de biosfera de Mananara apleguen aproximadament unes 40 000 persones, de les quals unes quantes dotzenes habiten dins de l’àrea central i la resta a la zona d’influència. És especialment important la continuïtat dels estudis sobre la cultura i el mode de vida tradicionals d’aquests pobladors, per tal de mirar de fer-los compatibles amb la gestió de la reserva de biosfera. La població local viu bàsicament de l’agricultura de subsistència, principalment del conreu d’arròs, taro, bananes, mangos i litxis (Litchi chinensis), i també de la ramaderia tradicional, principalment de la cria de zebús, porcs, gallines, oques i galls dindi, i de la pesca, limitada a unes quantes espècies fluvials. L’agricultura de subsistència es fa en àrees sotmeses a la característica pràctica d’artigada i crema anomenada “tavy”, cosa que és la causa principal de la desforestació a Madagascar tant a les selves plujoses com en altres biomes. Això no obstant, la majoria dels boscos situats a més altitud han romàs intocats durant molts anys, a causa d’antigues supersticions, fonamentades en la creença que aquests boscos són refugi de les ànimes dels morts, de part de les quals els humans han temut represàlies. Una petita part dels manglars és explotada com a font de combustible i de fustes per a la construcció, però la majoria romanen intocats. A la zona d’influència també hi ha propietats grans amb plantacions de clavell d’espècia, vainilla, cafè i pebre, destinats tant al comerç interior de Madagascar com a l’exportació, si bé la producció és sotmesa al control dels responsables de la reserva de biosfera.La recerca que s’ha dut a terme fins ara dins la reserva és escassa. El Museum National d’Histoire Naturelle de París va fer un estudi sobre l’ei-ei a l’illa (1978-88), i el 1989 hi havia una trentena d’investigadors locals treballant a l’àrea, i una desena de científics estrangers, que en conjunt abasten un ampli ventall d’aspectes.

La protecció legal dels boscos a Madagascar es va iniciar fa uns 200 anys, durant el regnat d’Andrianampoinimerina (1787-1810), a partir d’un decret del qual aquells que explotaven la fusta de la regió podien ser multats; anys més tard, sota l’antiga monarquia Hova, qualsevol que fos sorprès tallant arbres era condemnat a ser encadenat a la presó. En la societat d’avui els càstigs no són pas tan severs, i la Direction des Forêts, responsable de la gestió, generalment aplica sancions menys dràstiques. Segons la Direction des Eaux et Forêts, hi ha una dotzena de guardes, quatre dels quals s’ocupen de l’administració i la gestió de la reserva de biosfera.La llei que establia la creació de la reserva de biosfera de Mananara Nord va ser aprovada al juliol del 1989, i la nominació va ser acceptada pel programa MAB de la UNESCO el 1990. El desenvolupament legislatiu referent ha introduït a la legislació malgaixa la figura de la reserva de biosfera ajustada a la definició del Programa MAB. La zona de parc nacional terrestre ha estat establerta d’acord amb les disposicions de la Convenció Africana, mentre que dins el parc marí no és permesa en absolut cap mena d’activitat pesquera ni aqüícola. En tota l’extensió de la reserva de biosfera el desenvolupament industrial i econòmic només és permès si és en la línia del pla de gestió de la reserva. Això no obstant, fins ara no hi ha un pla de gestió definit, encara que hi ha la intenció de millorar els terrenys agrícoles, particularment per mitjà de la irrigació a petita escala per a incrementar la producció d’arròs. El World Wildlife Fund for Nature (WWF) i el Ministeri de Producció Animal i Boscos van fer un projecte d’estudi, enllestit el 1989, per establir uns criteris de gestió. Hi ha una activitat creixent d’explotació fustera il·legal a tota l’illa de Madagascar, i en part té lloc a la banda oriental de l’illa, a les àrees de bosc classificat de Mananara Nord, particularment a Ivontaka Nord i a Ivontaka Sud, i en un grau menor al sector septentrional de Verezanantsoro. S’hi extreuen sobretot exemplars de banussos (Diospyros), de palissandre (Dalbergia) i de Ravensara. Els habitants dels poblats immediats als boscos classificats tallen els arbres per plantar arròs de secà i per obtenir materials de construcció i llenya. També és segur que hi ha furtivisme, principalment de lemúrids, però també de dugongs.

Un nou perill que assetja la reserva és el projecte de construcció d’una carretera que uneixi Sandrakatsy i Antanambe, passant a través del bosc de Verzanantsoro. Els camins abandonats fa 20 anys per la Societé des Moulins de Dakar han estat reoberts pels que exploten el bosc, i han facilitat l’activitat del “tavy” en un territori més ampli. S’ha calculat que entre el 1950 i el 1985 la taxa de desforestació en aquestes selves plujoses orientals ha afectat una mitjana de 1 110 km2 anuals, increment que es dóna principalment per causa de l’agricultura de “tavy”, que ha augmentat amb l’increment de la població malgaixa.

Les reserves de biosfera a les selves sud-asiàtiques i indopacífiques

De les nou reserves de biosfera asiàtiques que afecten el bioma només Sinharaja, a Sri Lanka, és ocupada per selva equatorial plujosa en un tant per cent significatiu. També la reserva de biosfera de l’illa de Palawan, a les Filipines, afecta de ple el bioma, bé que el seu interès potser resideix més en el seu caràcter insular i en les relacions de gestió establertes.

La reserva de biosfera de Palawan, en efecte, concerneix la totalitat de l’illa, un territori força gran, de 425 km de longitud i una amplada mitjana d’una trentena. Fou establerta el 1990, i té una superfície de 1.580.800 ha. L’espina central de l’illa és gairebé totalment forestada, i el bosc es transforma en manglar als voltants de la costa. La selva es troba pràcticament intacta, però hi ha penetracions d’explotació forestal, de mineria i d’agricultura incontrolada. A la selva de Palawan ocupen una bona extensió les formacions madures de dipterocarpàcies, en les quals destaca el lauan o caoba de Filipines (Shorea polysperma). També hi són importants els rotangs del gènere Daemonorops, palmeres enfiladisses, que proporcionen primera matèria per als mobles dits “de Manila”, a més de tenir els brots tendres comestibles i de donar un suc (que s’extreu del fruit) que es fa servir per a tint i per a usos medicinals. D’altra banda, aproximadament un terç de les espècies d’ocells de les Filipines són endèmiques, la majoria viuen a les selves i són molt sensibles a les seves alteracions. Moltes són amenaçades també per la caça, ja sigui perquè són tradicionalment valorades com a aliment, o perquè són venudes com a ocell de gàbia, com passa amb la cacatua de cua vermella (Cacatua haematuropygia), les poblacions de la qual han estat molt delmades. L’amenaça principal per a la selva de Palawan i per a totes les seves espècies és la desforestació en forma d’agricultura itinerant, l’extracció de fusta i la mineria. L’illa és ecològicament fràgil en conjunt, i necessita una planificació acurada. Es creu que les restes de selva romanents acabaran desapareixent a causa de l’explotació fustera cap a l’any 2000 si no s’hi posa remei. Recentment s’han desenvolupat uns plans de recerca dins de l’àrea protegida i s’ha proposat un sistema de gestió per a tot el conjunt de l’illa que inclou l’activitat de la població humana en totes les seves manifestacions.

El cas de la reserva de biosfera de Sinharaja

La reserva de biosfera de Sinharaja comprèn l’última selva plujosa tropical de terra baixa extensa de Sri Lanka. Situada en una regió que ha estat caracteritzada en llegendes dels pobles de l’illa, el seu nom, que literalment significa lleó (“sinha”) rei (“raja”), podria ser que es referís a l’original bosc reial del Sinhalese, un poble de la llegendària “raça de lleons” de Sri Lanka, o al territori privatiu d’un llegendari lleó de l’illa. La reserva té molt de valor perquè conté un gran nombre d’espècies endèmiques de plantes (un 60% dels arbres) i animals (més 21 espècies d’ocells i un cert nombre d’insectes, rèptils i amfibis rars), i una gran varietat de plantes d’interès per als humans.

Característiques i valors naturals

La reserva se situa a la zona humida de terra baixa sud-occidental de Sri Lanka, envoltada pels rius Napola Dola i Koskulana Ganga al N, el Maha Dola i el Gin Ganga al sud i el SW, el Kalukandawa Ela i el Kudawa Ganga a l’W, i per l’antiga via prop de la plantació de te Beverley i el Denuwa Kanda a l’E. L’àrea de la reserva de biosfera, catalogada també com a indret del Patrimoni Mundial per la UNESCO, és de 8 864 ha, de les quals unes 6 000 són reserva de selva. Aquesta estreta franja de terreny ondulat consisteix en una sèrie de serres i valls que s’eleven des dels 300 fins als 1 170 m d’altitud (el pic del Hinipitigala). El territori és regat per una xarxa intricada de corrents d’aigua, que flueixen al Gin Ganga al límit meridional, i al Kalu Ganga, via Napola Dola, Koskulana Ganga i Kudawa Ganga, al límit septentrional. Els sòls, que pertanyen sobretot al grup dels podzols vermelloso-groguencs, són ben drenats i mostren poca acumulació de matèria orgànica. Aquesta característica és atribuïda a la combinació de condicions climàtiques favorables, una rica i diversa microflora del sòl que descompon ràpidament la matèria orgànica, i una assimilació i un reciclatge accelerats dels nutrients pels arbres.

Segons dades meteorològiques dels darrers 60 anys, la pluja anual ha variat entre 3 614 i 5 006 mm, i la temperatura entre 19 i 34°C. La majoria de la precipitació ve dels monsons del sud-oest que bufen entre el maig i el juliol, i dels monsons del nord-est, que ho fan entre el novembre i el gener; al febrer hi ha una època de relativa sequera.

Dins l’àrea de la reserva es poden distingir dos tipus de selva. D’una banda hi ha el que queda de la selva de dipterocarpàcies (Dipterocarpus, etc.), que es troba a les valls i als pendents suaus, i que té com a arbres principals les anomenades “hores” (D. zeylanicus, D. hispidus), la segona de les quals creix quasi en poblacions pures. On la selva original ha estat eliminada per l’agricultura itinerant, es fan boscos i bosquines secundàries, i en altres llocs ha estat substituïda per plantacions de te i de cautxú. La selva de Shorea, la vegetació climàcica de la major part de la reserva, cobreix els pendents mitjans i superiors per damunt dels 500 m o per damunt dels 335 m; la garcínia (Garcinia hermonii), seguida de l’anonàcia Xylopia championii dominen invariablement l’estrat inferior d’arbres, mentre que són diverses les espècies que dominen el segon estrat, i el pal de ferro dels nagues (Mesua nagassarium) generalment predomina en l’estrat superior del cobricel de la selva.

De les 830 espècies vegetals endèmiques de Sri Lanka, 217 arbres i lianes llenyoses es troben a la zona humida de terra baixa. D’aquestes, 139 (és a dir, un 64%) han estat trobades dins la reserva, i 16 són considerades espècies molt rares a escala mundial. Altres espècies endèmiques rares són les palmeres Loxococcus rupicola i Atalantia rotundifolia, aquesta darrera restringida a una localitat, a 742 m d’altitud, a Sinhagala. De les 217 espècies d’arbres i lianes llenyoses, el 40% tenen densitats baixes de població (al voltant de 10 peus per cada 25 ha) i el 43% tenen una distribució restringida que les fa especialment vulnerables. Una gran varietat de plantes d’ús tradicional pels humans són importants dins la reserva, entre elles la palmera kitul (Caryota urens), de la qual s’extreu el “jaggery”, edulcorant amb el qual se substitueix el sucre; els wewal (Calamus), uns rotangs dels quals s’aprofiten els vims; el cardamom (Elettaria ensal) espècie usada com a condiment i aromatitzant; el dun (Shorea), del qual s’obtenen vernissos i fustes aromàtiques per a encens i el weniwal (Coscinium fenestratum) del qual s’obté un tint groc i principis actius de propietats tòniques i digestives.

El grau d’endemisme en la fauna de la reserva de biosfera és molt alt, especialment pel que fa als ocells: 19 de les 20 espècies endèmiques de Sri Lanka (és a dir, el 95%) hi són presents. Entre els mamífers i les papallones, també supera el 50%. Alguns dels mamífers de la reserva, com per exemple el lleopard (Panthera pardus), són espècies amenaçades a escala mundial i d’altres es troben realment en perill d’extinció, com ara l’elefant indi (Elephas maximus). El langur de cara porpra (Trachypithecus [=Presbytis] retulus) també es troba a la reserva. Els ocells de la reserva considerats en perill o rars són el colom boscà de Sri Lanka (Columba torringtoni), el coucal de bec verd (Centropus chlororhynchus), l’estornell de cap blanc (Sturnus senex), la garsa blava (Cissa ornata) i el tallarol de cap cendrós (Garrulax cinereifrons), tots endèmics. No és endèmic però sí rar i en perill d’extinció el malkoha de cara roja (Phaenicophaeus pyrrhocephalus). És especialment interessant la presència del també endèmic gaig de bec ample (Eurystomus orientalis irisi), la població del qual ha experimentat una marcada davallada en els darrers cinc anys. Dels rèptils i els amfibis, la pitó (Python molurus) es troba en una situació vulnerable, i diverses espècies endèmiques es troben amenaçades. Val la pena esmentar Calotes liolepis, l’agàmid més rar de l’illa, i també el llangardaix banyut Ceratophora aspera, restringit actualment a la part humida de Sri Lanka, i la petita granoteta endèmica Ramella palmata. Els peixos d’aigua dolça en perill són el gurami de cua de pinta (Belontia signata, família dels poliacàntids), el cap de serp de pit llis (Channa orientalis, família dels cànnids), el barb robí negrós (Barbus nigrofasciatus), el barb cirera (B. titeya) i el gòbid de cua vermella (Sicydium halei). De les 21 espècies de papallones endèmiques, l’endèmica de Sri Lanka Atrophaneura jophon és vulnerable, mentre que la també endèmica Graphium antiphates ceylonicus, que és considerada una espècie molt rara, és força freqüent dins la reserva en determinades èpoques de l’any.

Gestió i problemàtica

Hi ha dos pobles dins la zona sud-occidental de la reserva, Warukandeniya i Kolonthotuwa, i unes 52 famílies que viuen en el sector nord-occidental. Hi ha almenys una vintena més d’assentaments humans a la perifèria, un nombre desconegut dels quals han estat establerts il·legalment en terrenys de titularitat estatal. La població total és d’unes 5 000 persones. Part de les terres immediates a la reserva són de propietat privada, entre les quals es troben algunes petites plantacions de te i de cautxú. El grau en què la població local depèn dels recursos de la selva plujosa és variable, però es pot considerar que aproximadament un 8% de les llars en deuen ser totalment dependents.

Sinharaja va ser reconeguda el 1936 com l’única taca de selva plujosa tropical verge d’una certa dimensió de l’illa. De difícil accés a causa del terreny muntanyós, la reserva va romandre intocada fins el 1968, en què un decret del govern va permetre extreure fusta per a la serradora de contraplacats i complex fuster de Kosgama. Del 1971 al 1977, en què va ser prohibida l’extracció de fusta, en gran part gràcies a la pressió pública del Wildlife and Nature Protection Society, unes 1 400 ha de selva del sector occidental van ser tallades selectivament. Actualment, la reserva té de 6.500 a 7 000 ha de selva intocada. Des del 1977, el departament forestal governamental ha donat prioritat absoluta a la protecció de la reserva, i el 1978 començà a plantar-hi Pinus caribaea al llarg de la perifèria per tal d’establir-hi una tanca viva. Més recentment s’ha emprat l’areca (Areca catechu) per al mateix fi. Fou declarada reserva de biosfera el 1978 i inscrita a la llista d’indrets del Patrimoni Mundial el 1988, si bé la reserva de biosfera resta encara propietat de l’estat. La gestió de la reserva va a càrrec actualment del Departament Forestal.

S’ha aprovat oficialment un pla de conservació, la implementació del qual s’està duent a terme a partir d’un acord de cooperació entre la UICN i el govern de Sri Lanka, amb fons addicionals del govern noruec. Per tal d’assegurar la protecció estricta de la reserva per raons estètiques i científiques, s’ha proposat un esquema de zonació i gestió per a les àrees exteriors del voltant de la reserva. La reserva disposa de tres guardes i quatre oficials forestals. S’intenta crear i propagar els productes essencials en àrees exteriors a la reserva per tal que les necessitats locals puguin ser satisfetes i anar disminuint així la dependència dels recursos de l’interior de la reserva. Estratègies alternatives són establir una zona d’influència de 3,2 km d’amplada tot al volt de la zona protegida, o també ampliar-la fins a 47 380 ha, de manera que la reserva formi una àrea central estrictament protegida i les àrees dels voltants actuïn de zones d’amortiment. L’únic recurs que pot ser encara legalment recol·lectat dins la reserva, bé que sempre amb el permís corresponent, és el kitul (Caryota urens). L’estratègia preferida ha estat congelar l’ús del recurs dins la reserva al nivell assolit el 1985, i gradualment anar eliminant la dependència del recurs dins la reserva a base de resituar els pobles en àrees externes.

Un dels principals problemes que comporta la protecció de la reserva és el sòcio-econòmic, amb relació als pobles i les organitzacions veïnes de la reserva. Els conreus invasors són, potser, el problema més gran, particularment al llarg del límit meridional. L’obertura de carreteres per a facilitar les operacions d’extracció de fusta, encara que no és permès de tallar arbres a distàncies inferiors a 1,6 km del límit de la reserva, pot facilitar en el futur tales il·lícites. El cultiu de caoba d’Hondures (Swietenia macrophylla) al llarg de camins forestals abandonats com a mesura per a enriquir aquests llocs pot conduir al desplaçament de les espècies autòctones, atès que es tracta d’una espècie prolífica productora de llavors. Les pràctiques desencertades de la corporació fustera estatal són una font de descontentament envers el ministeri de boscos. Els propietaris privats de terra de la perifèria possiblement fan un ús il·legítim dels recursos fusters de l’interior de la reserva: havent tallat tota la fusta comercialitzable de la seva pròpia terra, continuen demanant permisos per a extreure’n més. Però l’extracció més important és de llenya, quantitats significatives de la qual s’utilitzen en la producció del “jaggery”. L’ús tradicional dels productes menors de la selva, els més importants dels quals són el kitul (Caryota urens) per al “jaggery” i el wewal (Calamus) per a vims per a cistells, actualment es troba restringit a les àrees boscades que envolten la reserva. La mineria il·legal en recerca de pedres precioses també ha estat considerada un problema seriós a les parts orientals de la reserva. És organitzada principalment per rics negociants de fora de la regió de Sinharaja, i cal deturar-la. La falta d’una política territorial homogènia i la multiplicitat d’agències governamentals i semigovernamentals implicades en la gestió del territori i els usos del sòl a Sri Lanka són els principals problemes administratius a l’hora de fer un pla de protecció eficaç per a la reserva. De moment, s’han suspès totes les transaccions de terres al voltant de la reserva per ordre presidencial, fins que el pla de conservació estigui a punt per ser implementat.

Els primers estudis fets a la reserva, fonamentats en reconeixements de camp i aeris, aconsellen l’explotació selectiva. Un dels primers inventaris de la flora de Sri Lanka es va fer el 1937, i les primeres llistes de fauna (mamífers, ocells, rèptils, amfibis, peixos i papallones) es compilaren el 1985 i s’han inclòs en l’esborrany del pla de conservació fet aquell mateix any pel ministeri de boscos. La composició florística i la fitosociològica de la vegetació llenyosa han estat estudiades recentment (1980-85), i s’ha treballat per a la seva conservació. El WWF (World Wide Fund for Nature) ha emprès també investigacions sobre la fauna endèmica de la reserva, juntament amb la UICN i altres organitzacions com ara Natural Resources i March for Conservation. Hi ha conflictes sobre l’ús local dels recursos forestals que han estat estudiats igualment (1985, 1986), i s’ha fet un mapa d’usos del sòl i de la vegetació (escala 1:40 000) de la reserva. La Natural Resources Energy and Science Authority de Sri Lanka ha proporcionat una estació de recerca de camp dins la reserva de la mateixa manera que el ministeri de boscos a Kudawa, prop de l’entrada de la reserva, manté un centre d’allotjament que permet l’estada de científics i visitants.

Els visitants de la reserva de biosfera són pocs i la majoria són naturalistes. L’entrada hi és permesa, i s’obté al ministeri de boscos a Colombo. Hi ha camins que duen als pics de Moulawella i Sinhagala i fa poc que s’ha publicat una guia especial.