La selva, font de proteïna animal
Els animals de la selva són una font bàsica d’aliment per a molts grups d’humans. Encara avui, molts pobles indígenes, poc avesats a la domesticació d’animals i amb un accés només ocasional als productes animals elaborats industrialment, tenen la pesca i la caça com a font del proveïment de tota la proteïna animal que consumeixen. La caça té una importància menor per als colons arribats recentment, els quals es decanten per aprofitar els animals domèstics, fonamentalment vaques, porcs i aviram, però sovint la necessitat o el gust els decideix a dedicar-s’hi. En tots els casos, però, els caçadors tendeixen a agafar majoritàriament mamífers, seguits d’ocells i rèptils. El peix és consumit a bastament pels habitants de la selva, sigui quina sigui la seva procedència.
L’aprofitament dels recursos animals a la selva, d’altra banda, s’estén molt més enllà del consum alimentari. Molts productes tenen un valor cerimonial, medicinal i social per als seus habitants. La venda de pells i cuirs sovint forma part de l’economia rural. A més, el comerç d’animals vius com a animals de companyia, per a parcs zoològics i per a usos biomèdics pot ser localment important. La caça esportiva i el turisme, especialment amb l’increment recent de l’ecoturisme, també afegeixen valor als recursos animals de la selva. A mesura que evolucionin els esquemes de desenvolupament sostenible, les espècies autòctones seran valorades com a font de noves espècies domesticades. Mitjançant la comprensió dels beneficis directes i indirectes d’aquests recursos animals es reconeixerà el valor de la seva conservació.
L’acció predadora dels humans
Jordi i Josep Oriol Sabater
Dins dels seus límits evolutius, els humans són uns predadors consumats. Tenen una visió binocular i en color, unes mans destres, una mobilitat suficient per a cobrir extenses àrees, una memòria eficient amb la qual poden aprendre els hàbits de les possibles preses, i una capacitat per a la vida social que els permeten comunicar-se i col·laborar amb altres humans. Però, d’altra banda, tenen un estómac simple i globular que no els permet una digestió fermentativa, de manera que són vulnerables a moltes toxines dels aliments i són incapaços de digerir la major part de les fibres vegetals. Així, igual que els seus parents propers —els simis antropoides i els cercopitècids—, exploten selectivament els recursos alimentaris sobre la base de l’adquisició de les fonts més grans de nutrients disponibles i dels aliments lliures de toxines i fàcils de digerir.
Als humans mai no els ha calgut desenvolupar cap restricció individual particular de les tècniques d’adquisició d’aliments. L’experiència evolutiva humana ha consistit a recollir i menjar qualsevol article alimentari de bona qualitat que es pugui trobar i només guardar-lo per més tard si hi ha la seguretat que algú altre no se’l menjarà o si hi ha la possibilitat d’obtenir-ne per bescanvi uns beneficis màxims, si s’agafa immediatament i es guarda. Aquesta estratègia ha estat ben útil per als humans a la major part dels biomes en els quals els bons aliments han estat escassos, i mentre les tècniques d’adquisició no han ultrapassat la cacera, la pesca i la recol·lecció.
La cooperació social, d’altra banda, es troba en l’origen d’una altra pressió selectiva. Grups d’humans associats o emparentats podien controlar un territori i obtenir-ne l’aliment disponible d’una manera que no estava a l’abast dels individus aïllats. Els cervells, que anaven evolucionant amb l’exercici del bescanvi dels excedents dels béns de la natura, esdevenien capaços, també, de mantenir uns codis de conducta social que controlaven l’accés a aquests béns i regulaven les relacions entre els grups i entre els individus, al mateix temps que milloraven gradualment les tècniques d’adquisició.
Durant molt de temps, però, aquestes tècniques es van mantenir estables i a la majoria de societats de caçadors-recol·lectors subsistents, encara s’hi mantenen. Bàsicament inclouen un conjunt d’armes i projectils simples (dards i sarbatanes, arcs i fletxes, llances i propulsors), trampes o xarxes per a capturar peixos, instruments esmolats per a cavar i especejar, i foc per a fer sortir les abelles amb el fum, per a coure la carn i per a destoxicar certs aliments. L’adquisició d’aliments és limitada per regles socials que regulen l’accés dels diferents grups i els individus de cada grup als recursos. A les societats humanes ecològicament estables, però, s’ha tendit a mantenir un equilibri: els humans no han parat d’explotar els recursos tant com han pogut (limitats només per les regles socials i per la tecnologia) ni de reproduir-se tan sovint com han pogut (subjectes a una elevada mortalitat infantil i a una baixa esperança de vida). Com que les seves preses feien el mateix, al final s’aconseguia un equilibri que es podia mantenir indefinidament.
En l’època en què l’espècie humana va entrar a la selva plujosa, els humans ja estaven ben equipats per viure-hi. Tanmateix, no n’estaven tant per aprofitar-ne els recursos de manera sostenible per més que les formes de vida dels seus habitants autòctons contemporanis pugui fer aquesta impressió. La selva és un lloc extraordinàriament complex i dinàmic. Conté més biomassa per unitat d’àrea que qualsevol altre hàbitat terrestre, i la velocitat amb què genera de manera contínua la producció primària és també més gran.
La importància de l’activitat cinegètica
El fet que la major part de les plantes de la selva plujosa siguin metzinoses o, en tot cas, no comestibles per als humans, ha fet que aquests hagin hagut de recórrer a la capacitat d’altres animals de convertir els productes vegetals en aliments que ells puguin ingerir sense perill. Això dóna una importància inusual com a font principal d’aliment a la carn d’animals de cacera, i explica per què entre les activitats tradicionals dels humans de la selva plujosa l’ocupació més important consisteix a trobar les maneres més diverses d’atrapar animals o d’aprofitar-ne els productes (mel, per exemple), sigui recol·lectant invertebrats o mel, o capturant vertebrats caçant-los o pescant-los.
Les habilitats predadores són, doncs, una clau d’adaptació dels humans per viure a la selva. Els vertebrats salvatges, sobretot els mamífers, proporcionen la major part de les proteïnes i els greixos de la seva alimentació. Tanmateix, la selva plujosa és un hàbitat molt marginal per a l’espècie humana, i la cacera, per més que es complementi amb la pesca i la recol·lecció d’invertebrats, no sempre pot satisfer completament les seves necessitats alimentàries. La majoria dels humans de les selves depenen per a l’alimentació d’un producte vegetal bàsic, ja sigui espontani, o cultivat per ells mateixos o per grups agrícoles veïns.
Malgrat la seva importància manifesta, però, l’estudi de les activitats de cacera i pesca dels habitants de la selva tropical ha estat menystingut en gran part. En la majoria dels casos, els primers estudis que se’n feren consistien només en llistes d’espècies consumides i mètodes de captura emprats. No ha estat fins fa poc que els investigadors han començat a mirar amb més detall els usos que els humans de la selva fan dels recursos animals. Fins a la dècada passada, per exemple, els animals de la selva no foren inclosos en els càlculs del valor d’aquests sistemes, ni es tingueren en compte a l’hora de comptabilitzar les seves produccions. Els animals, i en particular els que es maten per menjar, han continuat tenint la consideració d’una mena de “subsidi de la naturalesa”, generalment menysvalorat i poc estudiat per les institucions i els governs que tenen a les seves mans el destí de la part més gran de les selves que queden; i no s’ha d’oblidar que en molts casos la supervivència de diversos grups humans, tant autòctons com forasters (“seringueiros”, colons, etc.) depèn d’aquest subsidi. Per això mateix, nombroses espècies veuen com augmenta la pressió de cacera exercida sobre seu a causa del creixent nombre de colons que han de caçar per poder satisfer les seves necessitats quotidianes.
Alguns casos exemplars
Un cas excepcional és el dels caçadors-recol·lectors penan de Borneo, que no tenen una tradició agrícola, però en canvi la seva distribució per l’illa coincideix amb la de la palmera de sagú de muntanya (Eugeissona utilis), que utilitzen com a font bàsica de fècules. Els boscos de l’interior de Borneo són especialment poc hospitalaris per als mamífers en general, ja que hi domina una família d’arbres, les dipterocarpàcies, que donen fruits massa rarament per poder mantenir poblacions de grans mamífers. Els boscos de l’interior de Borneo, sense prou animals de cacera, no resulten habitables per als humans allí on falta la palmera de sagú de muntanya (o l’agricultura per compensar-ne la falta) i, per tant, els penan —que no són agricultors— no s’han establert més que en aquelles àrees en les quals poden explotar la fècula d’aquelles palmeres. Semblantment, els mbuti i altres pobles pigmeus de l’Àfrica central, que són caçadors-recol·lectors, fa molt temps que mantenen relacions amb pobles agricultors i depenen, almenys per a la meitat de la seva alimentació, d’aliments cultivats. Això tendeix a reforçar la impressió que la selva plujosa és un hàbitat molt marginal per als humans i no pot ser ocupada permanentment sense un aliment agrícola.
En canvi, molts grups d’amerindis pobladors de l’Amazònia havien desenvolupat tècniques agrícoles complexes, encara que la caça i la pesca fossin també activitats importants tal i com ho són avui dia. A mesura que l’expansió i la dominació europees progressaren al llarg dels cursos fluvials, els habitants indígenes de la “várzea” foren desplaçats o bé exterminats. Alguns dels grups desplaçats hagueren d’adoptar nous modes de vida en èpoques relativament recents, i sovint passaren a dependre de la caça i la recol·lecció, de manera que, tot i la seva meravellosa adaptació a l’entorn, moltes cultures indígenes no representen un desenvolupament anterior al contacte amb els colonitzadors a l’àrea on es troben actualment. Hi ha elements lingüístics d’alguns grups de caçadors-recol·lectors de l’Amazònia que indiquen un passat agrícola que no es reflecteix en els seus estils de vida actuals. Un complex conjunt de factors es combina per produir les societats i les estratègies de gestió de recursos que avui dia s’observen.
La recol·lecció d’invertebrats
El paper que fa la recol·lecció d’invertebrats en l’ecologia dels grups humans que habiten les selves plujoses és el d’una explotació oportunista d’unes espècies (o uns estadis de vida) d’insectes, mol·luscs i crustacis curosament seleccionats com a complements, més que no pas com a aliments bàsics. Aquesta conducta es combina amb usos ocasionals d’invertebrats en la màgia i la medicina, però més sovint en la captura d’animals més grans (vertebrats), caçant (amb verins) o pescant (com a esquer). Els diplòpodes, herbívors i innocus, donen cendres i sucs que tenen diverses aplicacions en la màgia malaia, principalment per reforçar l’efecte de les metzines. Algunes espècies secreten líquids corrosius com a defensa, que, barrejats amb altres ingredients, s’utilitzen per fabricar verins per als dards de les sarbatanes. Tanmateix, amb aquesta finalitat són més útils els centpeus de la classe dels quilòpodes, ja que aquests són depredadors actius i la mossegada d’alguna de les espècies més grans fins i tot pot arribar a matar un ésser humà. L’aplicació de verí de centpeus a les puntes de llança s’ha descrit a Mèxic, i tant els orang asli de Malaca com els penan de Borneo afegeixen verí de centpeus a les mescles verinoses dels dards de les sarbatanes, de la mateixa manera que ho fan amb el verí de cobra o d’escorpí.
El valor alimentari dels invertebrats
Les fonts addicionals de nutrició a partir d’invertebrats són importants localment i estacionalment per a molts humans de la selva, molt més del que en general s’ha documentat. Sovint, els invertebrats són consumits en el mateix moment de trobar-los, i per això poden passar per alt als observadors. Els indis tucanos de Colòmbia, per exemple, utilitzen més de 20 espècies d’artròpodes, que proporcionen el 12% de proteïna crua ingerida pels homes i el 26% de la consumida per les dones, i potser fins a un 20% del greix animal durant l’estació en què són recollits. Anàlisis fetes per la FAO de les erugues de Bombycomorpha li atorguen un valor alimentari més alt que la rata, la zebra o el nyu, i només lleugerament inferior al del bou o el pollastre. També s’ha demostrat que els tèrmits són especialment rics de proteïnes (36%) i greixos (44%).
Els insectes normalment acumulen greix quan en l’estadi de nimfa s’acosten a la maduresa, o en el cas dels tèrmits, just abans de l’esforç reproductiu principal. Sembla que els humans seleccionen els insectes més nutritius: mostres de llagostes i tèrmits preses a l’atzar tenen continguts de greix molt menors (entre un 3 i un 8%) que els de molts dels insectes recol·lectats pels humans, que superen el 28% de greixos (del 22% en Rhynchophorus). En el cas de les larves d’escarabat rinoceront (Oryctes), un dels insectes més consumits a la selva, s’ha dit que tenen una composició química semblant a la del de bou, mentre que altres espècies tenen greixos més semblants als olis de peix o als olis vegetals.
Al territori de caça d’un habitant de la selva plujosa hi ha milers d’espècies d’invertebrats, principalment insectes, la majoria dels quals són massa petits o es troben massa dispersos per a resultar-li alimentàriament útils. Altrament, els habitants de la selva han d’anar amb molt de compte amb els invertebrats tòxics. Tot això no obstant, hi ha una bona colla d’invetebrats relativament abundants i comestibles, entre els quals llagostes, cucs, erugues, larves, pupes, formigues, tèrmits i aranyes.
Les espècies més consumides
Als carrers de Tailàndia és corrent veure parades d’esplets de llagostes de terra (ortòpters acrídids) rostides. Les nimfes de la llagosta migratòria (Locusta migratoria) es fan servir com a substitut de les gambes en moltes zones de l’Orient llunyà, incloent-hi les Filipines i, si més no antigament, Malaca. Al mateix temps, a l’altre cap del Vell Món, els nens africans arrepleguen amb entusiasme els tèrmits alats que s’apleguen i cauen sota els fanals dels carrers, i es mengen amb il·lusió els seus cossos greixosos. Escenes semblants es poden veure a Java (Indonèsia) on es venen tèrmits alats fregits barrejats amb coco ratllat o amb pebre vermell.
Un cas especialment notable és el de les larves dels escarabats rinoceront del gènere Rhynchophorus, riques de proteïnes, que els habitants de les illes Mentawai, davant de la costa occidental de Sumatra, crien a l’engròs en clivelles dels estípits de palmera de sagú (Metroxylon sagu). Aquest costum d’utilitzar escarabats per transformar el midó de la palmera de sagú en proteïna és altament eficient, i és una de les principals raons per les quals aquesta palmera és un cultiu tan útil a les àrees marginals pantanoses de la selva tropical. Les larves dels escarabats rinoceront Rhynchophorus ferrugineus i Oryctes rhinoceros i de diversos borinots es consumeixen arreu d’Indo-xina, Borneo, l’est d’Indonèsia, les Filipines i molts altres llocs. Com que per escapar-se dels seus depredadors moltes larves d’escarabat confien més en amagar-se que en una defensa química, és possible que aquests animalons hagin estat utilitzats com a aliment en tots els hàbitats de selva plujosa on l’home coincidia amb ells. El mateix es pot dir de les larves d’abella, que són recol·lectades amb les bresques de mel i consumides amb entusiasme.
Els cargols gegants Achatina achatina són un article de consum important a l’Àfrica occidental, on a les vores de les carreteres forestals, des de Guinea al Camerun, es venen per paquets, paquets entaforats de closques gegantines, de més de 20 cm. L’any 1986 a Costa d’Ivori es van vendre unes 8 000 t de cargols gegants (quasi 700 g per persona, considerant el total de la població), i a tot arreu on es troben són recol·lectats en quantitats semblants. Cadascun d’aquests cargols proporciona entre 100 i 300 g de carn, tota comestible, i les seves proteïnes representen el 16% del pes sec, xifra que s’assembla a la calculada per a la carn de bou. Les proteïnes dels cargols contenen proporcions més elevades dels aminoàcids arginina i lisina que no pas els ous de gallina.
D’altra banda, no pocs dels recursos alimentaris que s’obtenen dels invertebrats estan molt ben considerats i són buscats activament. No es tracta de productes als quals es recorre en temps de necessitat i fam sinó d’autèntics requisits o d’aliments usats com a aromes o condiments; no són fonts importants de greixos o de proteïnes per a la dieta. A l’Índia, Myanmar i Tailàndia, per exemple, es fabrica un condiment a base de moldre la formiga teixidora roja (Oecophylla), i a Indo-xina s’utilitza la secreció d’una glàndula abdominal d’un escorpí d’aigua (Belostoma) per a aromatitzar el menjar.
Molts habitants de la selva també consumeixen grans quantitats de mel i pol·len. Els pigmeus aka, per exemple, són grans consumidors de mel i tenen una particular habilitat a l’hora de localitzar les bresques, enfilar-se als arbres on són situades i allunyar les abelles amb fum per endur-se la mel, que constitueix un dels seus productes d’intercanvi amb els pobles agricultors veïns. També la majoria dels pobles de l’Amazònia són molt afeccionats a la mel, sobretot la produïda per abelles del gènere Melipona i alguns fins i tot la fan servir per a preparar begudes fermentades.
La cacera de subsistència
L’activitat cinegètica és indissociable de la vida a la selva. A part els aspectes rituals, tanmateix importants, les peces de caça forneixen tota mena d’elements imprescindibles, tant en el camp dels aliments, com en el dels productes ornamentals i domèstics (pells, plomes, dents i ossos per a fer eines, etc.). El capítol alimentari, tanmateix, ocupa un lloc destacat.
El rol capital de l’activitat cinegètica
Els caçadors de la selva són capaços d’agafar una quantitat impressionant de peces de cacera, si bé la intensitat de l’activitat venatòria pot variar molt d’un lloc a un altre. Les següents dades en són un exemple significatiu: els 230 habitants de tres poblats waorami a l’Equador obtingueren en menys d’un any 3 165 peces entre mamífers, ocells i rèptils; un terç del total el formaven tres espècies: 562 “churucos” o “barrigudos” (la mona llanuda Lagothrix lagotricha), 313 tucans de Cuvier (Ramphastos cuvieri) i 152 pècaris (Tayassu pecari). D’altra banda, uns càlculs de mitjanes d’animals caçats fets aplicant el consum anual per capita extret d’estudis sobre la cacera dels colons permeten de dir que dels aproximadament 2 847 000 habitants que poblaven el 1980 l’Amazònia brasilera, escampats per una superfície de 3 581 180 km2 (fora de les àrees urbanes) en resultà un total d’aproximadament 14 milions d’animals morts; si hi afegim els ocells i els rèptils, arribem a un esbalaïdor total de 19 milions de peces. Encara que acceptem un ampli marge d’error, la magnitud d’aquestes xifres és enorme.
La cacera amb finalitats alimentàries
El consum de carn de cacera entre els pobles de la selva és clarament més elevat a les àrees més mal comunicades que no a les àrees urbanes. Per aquesta raó, les xifres mitjanes nacionals acostumen a infravalorar la importància que té la caça per a alguns sectors de la població, normalment els menys capacitats per a comprar aliments alternatius. El consum de carn en algunes zones de l’Amazònia peruana (“carne de monte”) arriba a 168 kg per persona i any, en algunes parts de l’Àfrica occidental a 75 kg, i a les comunitats agrícoles de l’interior del districte de Baram, a Sarawak, a uns 33 kg; fàcilment podria ser més elevat en el cas dels caçadors-recol·lectors penan.
A l’interior de Sarawak, a l’illa de Borneo, el recompte de l’aliment obtingut localment i consumit a 63 escoles rurals va posar de manifest que s’hi havien consumit 203 t de carn i peix durant els anys 1984 i 1985. El component més abundant havia estat la carn de senglar barbat (Sus barbatus), que representava el 32% del total. La resta de la caça hi contribuïa en un 7%, el peix en un 18%, i el porc domèstic, el bou i el pollastre representaven entre un 13 i un 16% cadascun. L’aliment bàsic de totes aquestes comunitats era l’arròs, juntament amb altres cultius, però totes prenien de la natura més de la meitat de la matèria animal de la seva alimentació. Aquest patró ens permet estimar el rendiment de la cacera a Sarawak, cap a la meitat de la dècada del 1980, en unes 18 000 t de carn, cosa que equival a una mitjana d’aproximadament 12 kg de carn per persona i any, considerant la població total. Aquest nivell de consum de carn s’acosta al valor normal calculat a diverses regions de l’Àfrica sud-sahariana.
La cacera per motius culturals
La caça d’animals per menjar és una qüestió molt important en l’ecologia humana de la selva, però aquest no és, ni de bon tros, l’únic ús que la gent d’aquests biomes fa dels vertebrats salvatges terrestres. En moltes societats tradicionals la caça pren una importància addicional gràcies als valors socials i religiosos associats.
Amb finalitats mèdiques o màgiques s’utilitzen per tot el sud-est asiàtic les escates de pangolí, les potes i les amígdales d’ós, algunes parts del rinoceront i els ossos de tigre. Amb els mateixos propòsits a l’Àfrica occidental es fa servir el pèl dels gats salvatges. Les pedres de betzoar, concrecions concèntriques de tanins i pèls que es fan als intestins d’alguns herbívors com els porcs espins, però que van ser trobades en primer lloc al pasang (Capra aegagrus), i que són una resposta fisiològica enfront d’un cos estrany, són un altre component important de la medicina tradicional; han estat exportades des del sud-est d’Àsia durant mil·lennis, i utilitzades a la Xina, l’Orient Mitjà i Europa.
El folklore dels habitants de la selva duu incorporat un bon registre de l’activitat de cacera. Són, per exemple, les llegendes sobre tigres portats pels iban de Borneo des de Sumatra, que donen peu a dances i cançons innombrables. O és la creença dels indígenes de les illes Mentawai que els animals salvatges són animals de companyia de persones que viuen en una altra dimensió, i que són la base dels rituals d’agraïment després d’una bona cacera. Alhora, l’ús i el comerç de la pell i de les plomes com a decoració està molt estès. Els grans felins en resulten especialment afectats: a l’Àfrica occidental, els vestits de pell de lleopard (Panthera pardus) són signes de poder, mentre que els de lleopard nebulós (Neofelis nebulosa) tenen un significat semblant a Borneo. En aquesta illa les plomes de calau es fan servir per fabricar ornaments i vestuari per a les dances, mentre que a Nova Guinea amb la mateixa finalitat s’utilitzen les plomes dels ocells del paradís. Aquesta llista pràcticament inacabable és un exemple de com els humans, imaginatius i ambiciosos, han ideat maneres diverses d’utilitzar l’hàbitat de selva plujosa en el qual viuen.
Hi ha, finalment, el cas de les plomes. Al marge que els capricis de la moda han estimulat històricament el comerç dels més diversos productes animals en quantitats increïbles, l’ús decoratiu i cerimonial de les plomes és una tradició molt antiga i estesa dels habitants de les selves plujoses. L’art elaborat de la creació amb plomes arribà al seu màxim esplendor amb les capes que lluïen els emperadors asteques. Les plomes de guacamai (Ara), de quetzal (Pharomachrus mocinno) i de bec planer rosat (Platalea [= Ajaia] ajaja) eren considerades especialment valuoses en aquella civilització. Diferents objectes o artefactes d’origen inca, com ara el suntur paucar, emblema de comandament en els exèrcits inques, anaven també ornamentats amb plomes d’espècies tropicals. Hi ha evidència que els indis del que avui és el sud-oest dels Estats Units rebien guacamais rojos d’ales grogues (Ara macao) de les selves de Mèxic, 1 000 km cap al sud, i els criaven per aprofitar-ne les plomes.
Les peces de caça
Les espècies animals considerades susceptibles de ser caçades són típicament les més grans, les més comunes i les més fàcils d’atrapar. A l’Amazònia, per exemple, aquest és el cas de mazames i cérvols (Mazama, Odocoileus), dels pècaris (Tayassu), dels grans rosegadors com el capibara (Hydrochaeris hydrochaeris), les paques (Agouti) i els agutís (Dasyprocta), dels armadillos i de simis diversos. Els grans carnívors tals com els fèlids no són caçats com a aliment sinó únicament per les seves pells: és el cas de l’ocelot (Felis pardalis), el margai (F. wiedii), el jaguar (Panthera onca); i també el cas de les llúdries (Lutra longicaudis, Pteronura brasiliensis).
A Sarawak els ungulats també són les preses més importants (fins a un 60 o 90% del total de cacera). En destaquen el sambar (Cervus unicolor), el muntjac (Muntiacus muntjak), els pilandocs o antílops nans (Tragulus napu i T. javanicus) i el senglar barbat (Sus barbatus), aquest darrer potser l’animal més caçat. El senglar barbat s’ha adaptat a l’ambient dels excepcionals boscos de l’interior de Borneo, on forma poblacions molt mòbils (els seus ramats es desplacen centenars de quilòmetres a la recerca de les llavors madures de les dipterocarpàcies) i poc estables (amb augments i descensos sobtats de la població segons la disponibilitat d’aliment). Per tant, la seva abundància a les diferents localitats varia molt, i una destrossa extensa del bosc, especialment si comporta la tala de les dipterocarpàcies madures, pràcticament els pot eliminar d’àrees locals. Quan passa això hi ha una tendència a caçar altres ungulats i una diversitat més gran de preses petites, entre les quals moltes de nocturnes o arborícoles, que s’han de caçar amb armes de foc. Quan les poblacions d’ungulats declinen, aquestes altres espècies, com les civetes (Viverra, Viverricula), els simis (Macaca, Presbytis), els pangolins (Manis), els esquirols (Callosciurus, Lariscus, etc.), els porcs espins (Hystrix, Trichys, Thecurus), les llúdries (Lutra) i els gats salvatges (Felis), es veuen sobreexplotats pels pagesos locals en una recerca implacable de carn. Aquest canvi es pot detectar, per exemple, en la proporció entre els cartutxos de perdigons i els balins que es venen a les botigues de diferents localitats: a Sabah occidental, a la zona nord de Borneo, on són rars els grans ungulats, predominen els perdigons; a Sabah oriental, menys alterat, els balins.
A la selva plujosa de l’Àfrica equatorial es dóna molta importància a la captura de grans rosegadors —especialment rates de canyar (Thryonomys), porcs espins (Atherurus) i rates galtudes gegants africanes (Cricetomys)—, de petits ungulats com ara els duikers o duikerboks (Sylvicapra i Cephalophus), d’altres antílops (Tragelaphus, Neotragus), del senglar de riu (Potamochoerus) i de simis, especialment els cercopitecs (Cercopithecus). La caça rutinària generalment no afecta els mamífers més grans com el búfal africà (Syncerus caffer) i l’elefant (Loxodonta africana), però els individus amb un equip especial (com ara rifles automàtics) sovint són capaços d’encertar també aquests blancs.
Els ocells també són motiu de caça en determinats llocs de la selva. Al sud-est d’Àsia es consumeixen regularment com a fonts suplementàries de proteïnes els calaus (buceròtids), els faisans-paó i faisans (Polypectron, Lophura), els coloms (Columba, Treron) i, a Nova Guinea, els casuaris (Casuarius). A l’Amazònia també s’hi caça força ocells, els més comunament caçats dels quals són els guans (Penelope), els txatxalaques o curaçaos (Ortalis), els tucans (ramfàstids), els agamís o trompeters (Psophia) i diferents lloros i guacamais (psitàcids). Normalment no es cacen per menjar ni els rapinyaires ni alguns grans ocells camallargs.
Els rèptils i els amfibis també poden ser localment una font important d’aliment. A l’Àsia meridional i a Nova Guinea es capturen varans (Varanus), pitons (Python) i granotes gegants (Rana blithi). Especialment, la carn dels crocodilians és una font tradicional i important de proteïna per a molts grups indígenes. El gènere Caiman és el més consumit, però normalment no es fan distincions entre espècies. Sovint també se’n recullen els ous. Els habitants de la conca del riu Tocantins consumeixen entre 21 500 i 32 000 caimans anualment. Tot i que els costums varien localment, els colons d’origen europeu sovint consideren aquest aliment marginal i és un dels primers a ser descartats d’entre les espècies acceptables de caça excepte durant el període de Quaresma, ja que l’església catòlica accepta localment el consum d’espècies d’animals aquàtics com el caiman, la tortuga i fins i tot el capibara com si fos peix. Encara que sovint n’hi ha densitats altes i és un animal important per als caçadors de subsistència, el capibara (Hydrochaeris hydrochaeris) tampoc és gaire apreciat pels colons d’origen europeu, que troben que té un gust amargant, tal vegada provocat per la ingestió de compostos secundaris presents a les plantes que consumeix a la selva. Tot i que de moment no s’ha fet cap anàlisi comparativa de qualitat, sembla que els animals d’aquesta espècie que viuen a la sabana oberta dels Llanos de Veneçuela i Colòmbia poden tenir un gust més bo. En algunes zones de Brasil i Bolívia, els criadors de bestiar creuen que porten malalties i els maten com si fossin verinosos.
Però al marge d’aquestes preferències, que fan que la major part de les peces capturades pertanyin generalment a un grup reduït d’espècies clau, hi ha grups humans que poden caçar-ne una gran varietat. A qualsevol societat amb un accés fàcil a la selva plujosa i una forta tradició en la cacera, quasi qualsevol animal que constitueixi un mos de carn és susceptible de ser caçat i menjat. Les preses comptabilitzades a Borneo, a Palawan, a Nova Guinea, a Ghana, al Camerun o a Nigèria constitueixen censos llargs i representatius de les faunes locals. A Surinam s’ha documentat l’ús per part dels djuka o “bushnegroes” (una població de descendents d’esclaus africans fugits a la selva que adoptaren les formes de vida dels amerindis guaianesos) de vint-i-set espècies de mamífers, vint-i-quatre d’ocells i cinc de rèptils. Els indis maracà de Colòmbia cacen cinquanta-una espècies d’ocells, incloent-hi deu espècies de colibrís.
El fet que alguns animals puguin ser verinosos durant determinades èpoques de l’any a causa dels fruits de què s’alimenten, pot excloure de la cacera temporalment determinades espècies. Per exemple, a l’illa de Borneo està àmpliament estesa la creença que els porcs espins (Hystrix, Trichys i Thecurus) i els faisans d’Argus (Argusianus argus) són verinosos en determinades estacions.
Les tècniques de cacera tradicionals
Els coneixements sobre els primers artefactes de cacera emprats pels pobladors prehistòrics de la selva plujosa són escassos. L’ús de l’arc, la tecnologia tradicional més universal, ja era indubtablement important. Els primers exploradors europeus de la selva amazònica temien els arquers de la selva: no solament oposaven una resistència més efectiva que els indis dels Andes, sinó que l’ús de puntes de fletxa emmetzinades igualava en certa manera les mortíferes armes de foc. El disseny i els materials emprats per a caçar varien considerablement entre els diferents grups humans de la selva. Alguns tenen molts tipus de fletxa, dissenyats per a cada presa específica, mentre que d’altres tenen dissenys de fletxa bàsics, generalitzats. Els grups no es poden categoritzar segons aquests dissenys, ja que hi ha molt comerç i comparteixen la tecnologia. L’habilitat en l’ús sembla estar relacionada amb la importància social que es dóna a la caça amb arc i també al grau d’aculturació d’un grup determinat a la societat occidental. La creixent dependència de les armes de foc ha donat lloc a una pèrdua cada vegada més gran de l’habilitat en la cacera amb arc, que requereix un exercici constant.
La sarbatana, molt estesa al sud-est d’Àsia, a les selves americanes només es fa servir a la conca de l’Orinoco i la regió del nord de l’Amazònia. Per a fabricar-la es necessita temps i traça, però és una arma silenciosa de gran precisió, i usa projectils simples i fàcils de fer en grans quantitats. La utilització de verins neurotòxics d’efecte ràpid, sobretot d’origen vegetal, fa que sigui una arma molt eficient; diferents pobles de la selva de Veneçuela i de Colòmbia fan servir verí extret de les petites granotes de terra de la família dels dendrobàtids, i alguns en depenen exclusivament com a arma de caça, encara que coneixen bé l’arc i la fletxa.
L’ús de la llança és molt estès a l’Amazònia, però té una distribució molt irregular. Entre alguns grups està restringit als conflictes intertribals, mentre que en altres, tals com els bororó, els guato i els karajà de l’Amazònia central i occidental, és una eina de caça important. Els primers cronistes parlaven dels llançadors de llances, però avui dia no se’n veuen. Alfred R. Wallace escrigué que els indis paumari de les ribes del riu Purus tenien una destresa sorprenent en l’ús d’aquesta arma, amb la qual mataven fàcilment caça major, ocells i peixos.
L’ús de trampes i xarxes per a la caça terrestre es troba esporàdicament, però només és adequat per a un nombre limitat d’espècies. Algunes vegades es practiquen tècniques d’esquivament emprant foc o soroll per menar els animals cap als caçadors, una pràctica que s’allunya de les tècniques de caça més usuals, i que requereix la cooperació i la coordinació de grans grups de gent.
Les tècniques de cacera modernes
Amb la introducció de les armes de foc el caçador de la selva disposà d’una arma molt potent. El rifle de calibre 22, precís a distàncies molt més grans que les armes tradicionals, i l’escopeta de caça, que no requereix tanta habilitat per part del caçador, són d’ús força comú actualment, tot i que s’usen amb prudència, a causa de l’elevat preu de la munició. Com les armes de foc donen prestigi, els mètodes tradicionals van desapareixent.
La introducció d’una nova tècnica de caça pot trencar l’equilibri entre humans i preses d’una manera tan efectiva com pot fer-ho la millora dels transports, ja que, d’una banda, els caçadors poden estendre el radi d’acció, i de l’altra, tenen l’oportunitat de vendre quantitats més grans de carn. N’és un bon exemple la incorporació del gos per part dels caçadors del sud-est de Nigèria fa 20 o 30 anys per caçar drils (Mandrillus leucophaeus), que n’ha fet declinar ràpidament les poblacions fins al punt de ser considerats entre els primats africans més amenaçats; la col·laboració del gos fa que es vegin obligats a cercar refugi dalt dels arbres, on se’ls pot disparar fàcilment.
Tant les armes de foc com els gossos de caça són elements introduïts fa relativament poc a les tècniques dels caçadors de Sarawak, que havien utilitzat fins a temps recents mètodes semblants als paleolítics, segons testimonen les restes trobades a la cova de Niah, utilitzada com a habitacle durant uns 40 000 anys: simis, porcs i porc espins. Actualment, les espècies més caçades són porcs, cérvols i pilandocs. Els caçadors-recol·lectors actuals de la mateixa regió mostren un espectre de preses arcaïtzant, similar al d’aquella cova, si no es tenen en compte les peces hagudes amb armes de foc i gossos. A les illes Mentawai, als anys setanta, quan encara no s’havia estès l’ús d’armes de foc, es va trobar un model molt semblant.
L’ús d’armes de foc i de gossos encara no és general entre els habitants de la selva. Sembla que no és gaire freqüent el cas dels habitants de l’interior de Sarawak, molt ben equipats per a la cacera: cap a la meitat de la dècada dels vuitanta hi havia una mitjana d’aproximadament dues llances i dos gossos per família, una arma de foc per cada dues famílies (amb un total de 60 000 a tot Sarawak) i una sarbatana per cada quatre famílies. Sense anar més lluny, a la resta del territori de l’illa de Borneo, dins del territori d’Indonèsia (dos terços del total de l’illa), les armes de foc són il·legals i per això la població depèn molt més de les trampes, els gossos, les llances i les sarbatanes.
La cacera comercial
L’activitat cinegètica no solament proporciona als humans de la selva la proteïna necessària, sinó que també pot ser una font d’ingressos econòmics en el cas de les comunitats més desenvolupades. En la mesura que moltes de les comunitats humanes que hi viuen es veuen cada vegada més obligades a integrar-se en economies de mercat, la cacera passa de ser una activitat de subsistència associada a uns valors mítics a ser una activitat econòmica associada a intercanvis amb l’exterior de la comunitat.
La carn
La carn de cacera té un elevat valor comercial comparat amb altres productes de la selva, i això fa que els incentius per a comercialitzar la caça de subsistència siguin gairebé irresistibles. Tradicionalment la carn es quedava a la comunitat del caçador o es comercialitzava en petites quantitats, però a mesura que creix la dependència de productes de mercats exteriors, també augmenten els incentius per vendre carn de caça, moltes vegades en detriment de la qualitat de la nutrició de la pròpia comunitat. Els diners que s’obtenen se solen gastar en aliments de baix nivell nutricional com ara sucre, cafè, alcohol, o en articles manufacturats, com ara munició i piles. Els enllaços entre els mitjans de transport, les tècniques de conservació i la demanda del mercat poden contribuir substancialment en el total de carn consumida a les àrees urbanes.
A l’Àfrica occidental és molt corrent que la carn, fresca o fumada, es vengui de manera informal a les vores de les carreteres, però també n’hi ha un comerç organitzat a gran escala, que fins i tot pot creuar les fronteres internacionals (per exemple entre Nigèria i el Camerun). Sovint el preu que s’obté de la caça és més elevat que el que es pot obtenir del bou o del pollastre, i aquesta mercaderia esdevé així el producte que genera més diners als poblets situats prop de zones de selva tropical encara intactes. Com que no és possible el transport motoritzat per carretera, tot allò que es vol vendre s’ha de transportar a coll, i sovint surt més a compte carregar la caça que no pas materials més voluminosos o més pesants però menys valuosos.
A la conca del riu Rajang, a Sarawak, s’ha establert un tràfic organitzat de carn de cacera. Això exigeix disposar de sistemes d’emmagatzematge en fred situats en cabanes comunals, embarcacions i poblats, i d’un mitjà de transport econòmic riu avall cap als mercats. L’any 1984 aquest comerç va moure uns quants milers de senglars barbats i cérvols en canal, valorats en més de 2 milions de dòlars nordamericans. En els períodes estudiats dels anys 1984 i 1985, un sol comerciant va transportar carn per valor de 500 dòlars nord-americans per dia, i el 1985, en un mes, aquest mateix comerciant va enviar riu avall prop de 8,5 t de senglar barbat en canal.
A la selva americana, la venda de carn d’animals salvatges per al consum té una llarga història. Malgrat estar prohibida en la majoria de països, la carn de caça es pot trobar fàcilment als mercats i els restaurants. Força sovint la carn es ven a un preu més baix que la carn de bou domèstic, excepte en llocs en què la cacera escasseja. Les dades poden ser esbalaïdores, tal i com s’ha documentat en el cas d’Iquitos, a l’Amazònia peruana: durant el període 1975-76 es vengueren un total d’11 000 simis pertanyents a sis espècies, i els habitants del departament circumdant mataren durant aquell període uns 370 000 simis cada any. El comerç de carn de caça abans de l’arribada dels europeus es trobava probablement limitat pels problemes de transport i emmagatzematge.
El comerç de carn de manatí (Trichechus manatus i T. inunguis), iniciat al segle XVII, ha causat una caiguda de les poblacions de la qual mai més no s’han recuperat. Els manatins, mamífers aquàtics que poden arribar a fer més de 600 kg de pes, donen una carn molt valorada, que s’ha venut tradicionalment salada o en forma de “mixira”, és a dir, fregida en el seu propi greix i conservada en oli, forma en la qual es conservava durant uns quants mesos i es podia comercialitzar. Tot i que no es mantenien registres de cap mena, la quantitat de manatins morts anualment va ser, com a mínim, d’alguns milers d’animals fins a la meitat del segle XX.
El capibara (Hydrochaeris hydrochaeris) té una importància limitada en el comerç i un mercat reduït tant de carn fresca com salada. Però, poc apreciada i tot, té, per ser animal d’aigua, un consum tolerat per l’església catòlica els dies d’abstinència, a tall de peix, i això fa que poc o molt es continuï consumint. A Veneçuela el 1981 en foren processats més de 90 000 animals, i fins i tot s’hi ha desenvolupat amb èxit la cria extensiva per a pell i carn, amb una producció anual de moment encara molt variable, als espais oberts dels Llanos.
També a Veneçuela s’ha desenvolupat l’únic sistema legal i a gran escala de cria silvestre de caimans. S’ha fet principalment pel valor de la pell, però la venda de carn salada de caiman també proporciona ingressos importants. El 1985 es processà la carn de 110 357 animals i el valor de la venda al detall superà els 400 000 dòlars americans.
Els cuirs
L’ús de les pells d’animals per a vestir, decorar, fer cuirasses i diverses finalitats utilitàries era molt estès a les selves plujoses, abans del contacte amb els europeus. Avui dia aquests usos encara persisteixen en diferents graus, però els articles manufacturats i els materials sintètics van substituint els materials tradicionals entre els habitants de les selves.
Encara que les pells formaren part dels primers productes no alimentaris objecte de comerç pels primers visitants europeus de la selva, possiblement no es pot parlar d’explotació a gran escala abans de la que afectà diferents espècies de cérvols al Brasil a partir del final del segle XIX: el 1898 foren embarcades 75 t de cuirs a Belém, probablement de mazames (Mazama americana i potser M. gouazoubira), els petits cérvols amazònics, que representaven aproximadament uns 54 000 animals. Entre el 1900 i el 1950 Costa Rica exportà aproximadament 832 000 pells de cérvols de cua blanca (Odocoileus virginianus). També al Brasil, durant la intensa explotació entre els anys trenta i principi dels cinquanta, emergí una efímera indústria del cuir de manatí (Trichechus manatus i T. inunguis): a l’estat brasiler d’Amazones es mataren un mínim de 19 000 manatís durant aquell període, i els registres del 1938 al 1942 mostren que una sola empresa de Manaus envià per vaixell 6 549 cuirs a Rio de Janeiro. El cuir de manatí, d’uns dos centímetres de gruix, és molt durador i servia per a finalitats molt específiques: corretges de màquina, juntures, mànegues de motors de vapor i cola.
Hi ha altres animals que han estat molt explotats pel seu cuir. Europa i el Japó han estat mercats importants per al cuir de pècari. Els registres d’exportació d’Iquitos, al Perú, mostren que entre el 1946 i el 1966 s’exportaren cuirs de 848 364 pècaris comuns (Tayassu pecari) i de 2 013 006 pècaris de collar (T. tajacu); avui dia el comerç és actiu encara, tot i que les exportacions són molt més reduïdes. Les exportacions de cuir de capibara (Hydrochaeris hydrochaeris) del Brasil superaren les 497 000 unitats entre el 1960 i el 1969. Les lleis actuals, que prohibeixen l’exportació del Brasil de productes provinents d’animals salvatges, han retallat explotacions tan intenses com aquesta.
Les pells fines i de rèptils
El comerç de pells d’animals salvatges afecta també algunes espècies de rèptils (ofidis, alguns saures i, sobretot, crocodilians). Les grans espècies de serps de la família dels bòids (Boa, Epicrates i Eunectes) s’utilitzen en grans quantitats per a fer bosses de mà, carteres, sabates i cinyells. També s’exploten, en menor proporció, saures com la iguana (Iguana iguana) i el llangardaix caiman (Dracaena guianensis).
Les espècies de crocodilians dominen el comerç mundial de pells d’animals salvatges pel que fa a nombre de peces i valor monetari. L’explotació intensa començà els anys trenta amb els cocodrils pròpiament dits (Crocodylus). En un moment concret, un comprador de pells de Veneçuela en rebia diàriament entre 3 000 i 4 000 de cocodrils de l’Orinoco! A mesura que els estocs de les espècies més grans i valuoses s’anaren esgotant, els caçadors es fixaren més en les espècies menors i menys valuoses. El comerç arribà al màxim els anys cinquanta i seixanta, amb un total de 5 a 10 milions de pells anuals. Els registres d’exportacions de Colòmbia, els quals només representen una part del total real, mostren que entre el 1951 i el 1980 sortiren legalment del país en vaixell 11 649 655 pells de Caiman crocodilus. Els controls internacionals tals com el CITES i la legislació en els països de l’Amèrica Llatina han fet reduir en cert grau aquestes xifres. De tota manera, les xifres encara són impressionants, i entre el 1980 i el 1984 s’exportaren de l’Amèrica del Sud un total de 2 593 834 cuirs de cocodril. Els cuirs de Caiman representen un 75% del total del comerç mundial de crocodilians, una bona part del qual es fa per vies clandestines. Com passa amb els altres productes derivats de la fauna salvatge, el caçador rep pocs beneficis pels seus esforços, i els elevats beneficis generats per la manufactura i la venda de productes acabats es queden a la nació consumidora.
Altrament, els mercats de luxe d’Europa, Amèrica del Nord i Japó han estimulat el comerç de pells fines de la selva, com les d’altres biomes del món. Els grans felins de pells clapades o ratllades han estat des d’antic els més durament afectats: el lleopard (Panthera pardus) a Àfrica, el tigre (P. tigris) i el lleopard nebulós (Neofelis nebulosa) a l’Àsia meridional, el jaguar (Panthera onca) a l’Amèrica tropical.
Les exportacions de pells fines de l’Amazònia s’incrementaren molt cap a la meitat dels anys quaranta i continuaren fins al començament dels setanta. El comerç de pells de jaguar (Panthera onca) havia començat al principi d’aquest segle. En estat salvatge aquesta espècie es troba en densitats de població molt baixes, i la sobreexplotació en causà una disminució severa del nombre d’individus. A manca de jaguars, els caçadors es fixaren cada vegada més en els felins menors, principalment l’ocelot (Felis pardalis) i en menor grau el margai (F. wiedii) i el gat clapat petit (F. tigrina). Als registres d’exportació peruans des del 1946 fins al 1976 hi figuren un total de 12 704 pells de jaguar i 138 102 pells d’ocelots. Aquest comerç no es limitava a l’Amèrica del Sud i, tot i que les dades són escasses, les recollides en el període que va del 1966 al 1971 a Nicaragua mostren que s’exportaren d’aquest país un total de 1 751 pells de jaguar, 17 157 pells d’ocelot i 21 473 pells de margai.
Igualment intensa ha estat la pressió exercida sobre la llúdria gegant amazònica (Pteronura brasiliensis), fins al punt que aquesta espècie actualment està extingida en una gran part de la seva extensió original. Entre el 1946 i el 1970 en sortiren més de 23 000 pells de l’Amazònia peruana. Només entre el 1960 i el 1969 se’n tragueren aproximadament 20 000. També fou fortament perseguida la llúdria americana de cua llarga (Lutra longicaudis), que, com la gegant, ha estat exterminada de moltes zones de la seva extensió original; durant el període 1959-72, les exportacions del Perú de pells de llúdria arribaren a un total de 113 718 unitats.
Les plomes, els greixos i altres productes animals
No menys de 40 espècies d’ocells eren identificades el 1886 per un ornitòleg nord-americà com a possibles subministradors de plomes per als barrets de dona. Tot i que una gran part del comerç consistia en plomes d’agrons i martinets (ardèids) procedents de zones humides temperades, també n’hi havia moltes d’ocells de les selves plujoses, i fins i tot de colibrís. La major part del material importat pels Estats Units procedia de l’Argentina (fora, doncs, de les selves plujoses), de Veneçuela i del Brasil (tant de les selves com dels biomes més oberts pel que fa a aquests dos darrers països). El comerç global de plomes amb finalitats ornamentals decaigué ràpidament després de la Primera Guerra Mundial i avui dia la seva importància és insignificant. De tota manera, hi ha articles fets de plomes destinats al creixent comerç turístic que es poden trobar als mercats d’arreu dels tròpics. Plomes de colors de papagais i lloros serveixen a molts països de l’Amèrica tropical per adornar objectes que es venen com a “productes indis autèntics”.
L’explotació de la tortuga de riu gegant (Podocnemis expansa) a l’Amazònia ja era practicada per alguns pobles amerindis abans del contacte amb els europeus: segons els primers exploradors, els indígenes dels poblats de les ribes de l’Amazones en tenien centenars d’exemplars tancats en corrals, i n’aprofitaven la carn i els ous, sigui per a menjar-se’ls o per l’oli especial que contenen. La tortuga de riu gegant niava formant enormes colònies restringides a platges específiques, i hi hagué un temps en què eren tan nombroses que dificultaven i fins impedien la navegació pel riu. El 1800, durant el seu viatge per Veneçuela, Alexander von Humboldt va observar-ne moltes al riu Orinoco i calculà que en una sola platja havien post 33 milions d’ous. Finalment els colons europeus engegaren una indústria de producció d’oli de tortuga que, al Brasil, fins i tot fou regulada per reial decret durant el segle XVIII. El 1719 es produïren un total de 192 000 lliures (unes 87 t) d’oli, fruit d’uns 24 milions d’ous de tortuga, i a mesura que creixia la demanda també augmentava la producció. Durant el període 1860-70, la collita anual estimada fou de 48 milions d’ous. Avui dia l’espècie ha desaparegut d’una gran part de la seva àrea original. Són moltes les espècies de tortuga que es cacen per la carn i els ous als tròpics americans, però cap no ha sofert tan intensament l’acció humana com aquesta.L’obtenció d’oli per a cremar féu que s’explotés també el caiman (Caiman), l’oli del qual ja era emprat d’antic com a combustible per als llums domèstics, i es continuà usant, barrejat amb petroli, quan els llums de petroli es generalitzaren a partir del pas del segle XIX al XX. Igualment, s’aprofitava el greix del manatí (Trichechus); amb un sol exemplar se’n pot arribar a treure fins a 100 kg, per a fondre i obtenir-ne oli, el qual podia ser usat per cuinar, per fer llum o, barrejat amb pega, per calafatar embarcacions. A una escala molt més reduïda, s’han explotat els pollets de l’ocell de l’oli (Steatornis caripensis) d’algunes coves i esquerdes on viuen per extreure’n el seu oli delicat.
Les parts dures dels esquelets d’animals salvatges són materials útils per a fer eines i objectes de cerimònia i decoratius. Sovint les puntes de fletxa es fan amb ossos trencats de diverses espècies i a l’Amazònia sovint es fa servir el fibló de l’escurçana de riu (Potamotrygon) per a determinades puntes de fletxa. Les incisives de rosegadors, amb preferència les d’agutí (Dasyprocta), es fan servir per donar forma a les fletxes i en altres treballs de talla. Els collarets i els ornaments poden estar fets de dents de diverses espècies, ossos petits, becs d’ocells, urpes, pues de porc espí arborícola (Coendou prehensilis) o d’altres parts d’animals. Tot i que en l’ús comú els articles manufacturats els poden haver substituït en molts llocs, sovint conserven una certa importància a causa del turisme creixent i al comerç que s’hi relaciona.
Molts productes derivats de la fauna salvatge han tingut finalitats medicinals continuades, d’acord amb els valors tradicionals que se’ls atribuïa. Als mercats de Belém, al Brasil, es poden trobar diferents espècies de llangardaixos assecats, genitals de dofí, pell de guineu i d’altres parts variades d’animals salvatges destinats a finalitats medicinals o màgiques. A moltes àrees de l’Amèrica tropical, l’oli de caiman s’usa tòpicament o és ingerit per guarir la grip, l’asma i els problemes pulmonars. Al mercat de Trinidad, a Bolívia, es venen normalment olis de jaguar, de caiman, d’escurçana de riu i de tapir com a remeis per a una gran varietat de malalties. També hi ha oli de serp de cascavell (Crotalus durissus), que és bo per a les cataractes i per a altres problemes dels ulls.
Es coneixen encara molts altres aprofitaments d’una gran varietat d’espècies, com ara els verins de batracis i serps per als dards de sarbatanes, però hi ha molt poques dades que en documentin l’ús i la importància. Només molt recentment s’ha parat atenció a la importància dels coneixements tradicionals, l’anomenada etnociència, de transmissió oral, cada vegada més escassa a mesura que els pobles indígenes s’integren en la societat moderna. Actualment augmenten els esforços per a recollir aquesta informació dels membres més vells dels grups i de gent educada segons els costums antics.
El comerç d’animals vius
Alguns aprofitaments de la fauna de la selva plujosa tenen un origen recent, i reflecteixen la interacció de les societats caçadores tradicionals amb l’economia mundial a través del comerç internacional. Aquest seria el cas de la captura i el comerç d’animals vius destinats a zoològics, a recerques biomèdiques o simplement a servir d’animals de companyia, una funció dels animals que té una llarga tradició entre els pobles de la selva.
El tràfic d’animals vius destinats a usos experimentals de la indústria biomèdica havia estat molt important en anys recents. Els laboratoris, la majoria a Europa, als Estats Units i al Japó, podien importar primats fàcilment i relativament barats. En la recerca d’una vacuna contra la poliomelitis duta a terme durant els anys cinquanta, es traficà anualment amb prop de milió i mig de primats, 200 000 dels quals destinats als Estats Units.
Molts d’aquests simis provenien de les selves plujoses americanes. Els registres d’Iquitos, al Perú, mostren que entre el 1961 i el 1965 s’exportaren 139 000 primats vius i el 1973 més de 91 500. La legislació nacional i internacional, i la reproducció en captivitat, han anat reduint el comerç mundial a una xifra d’uns 65 000 a l’any durant els anys vuitanta. El comerç es manté més o menys en aquest nivell. El primat exportat amb més freqüència és el macaco de cua llarga (Macaca fascicularis) del sud-est d’Àsia, els saimirís o mones esquirol (Saimiri), molt usats en la recerca sobre la malària i altres malalties tropicals, i els aotus o duruculís (Aotus). Un elevat nombre de titís (per exemple del gènere Saguinus) i de caputxins o mones caputxines (Cebus) també entren en el mercat mundial.
El comerç d’animals destinats a zoològics és menor en volum però pot tenir un impacte ecològic significatiu. Els zoològics sovint tenen grans quantitats de diners per oferir, i els compradors sense escrúpols poden traficar amb espècies en perill d’extinció i espècies protegides. Per a cada animal viu que s’aconsegueix per a la venda, inevitablement en moren un nombre significatiu durant l’operació de cacera. Hi ha també una mortalitat addicional durant el transport i durant el període d’adaptació al destí final, que pot variar molt segons les atencions que pot necessitar l’espècie.
La pesca fluvial
La pesca a les aigües fluvials és una activitat significativa dels habitants de la selva, i en algunes àrees el peix és la font principal de proteïnes. Una part molt considerable de les captures és consumida pels mateixos pescadors, però cada vegada prenen més intensitat les explotacions fetes amb finalitat comercial.
El rol de l’activitat pesquera
La importància de la pesca i del consum de peix varia molt als diferents llocs, depenent de l’accessibilitat dels torrents, rius i llacs, del coneixement de les tècniques de pesca apropiades, i de les preferències locals i la influència del consum de carn d’animals domèstics. Així, per exemple, a Oban, a l’estat de Cross River, al SE de Nigèria, la pesca és una activitat menor, que practiquen els nens amb llinyes, hams i petites xarxes. En canvi, en una comunitat riberenca aïllada de la mateixa part de l’àrea, la pesca té més importància i, a Okwanwo, al mateix estat, encara és més important, principalment gràcies al nombre més elevat de cursos d’aigua. A l’altre extrem, als mercats locals d’Itacoatiara, al Brasil, es poden trobar un mínim de 86 espècies de peix, i a Manaus, 64. En canvi, a les terres baixes bolivianes, on part de la selva ha estat transformada en pastures per a bestiar boví, tan sols es comercialitzen mitja dotzena d’espècies.
La majoria d’habitants de la selva practiquen la pesca com a activitat de subsistència i, per a alguns, tal com s’ha dit, el peix representa gairebé el 100% de la ingesta de proteïna animal. Ocasionalment, durant èpoques de bona pesca els pot generar diners per a la compra de béns manufacturats. Tenen molts coneixements sobre les espècies de peix, els seus hàbits alimentaris, les seves conductes migratòries, i els seus canvis estacionals. Els mites tradicionals, els tabús i les prohibicions que regeixen els llocs on es pot pescar, les estacions i el consum de peix estan arrelats en velles creences. Sovint aquestes creences tenen certs efectes protectors dels estocs de peix. Són pràctiques que van desapareixent a poc a poc, a mesura que els pescadors comercials van arribant més lluny dels centres urbans i que els immigrants recents, no familiaritzats amb els costums locals, colonitzen noves àrees.
Les espècies de pesca
N.J.H.Simth, 1979 i M. Goulding, 1979
Com a la mar, la immensa majoria de la pesca fluvial depèn d’un nombre petit de gèneres i espècies clau. Això és el resultat de la combinació d’una sèrie de factors, tals com la mida, els hàbits, les tècniques de pesca, els ingressos i les preferències dels consumidors. La disponibilitat de peix als rius de la selva pot oscil·lar al llarg de l’any, i sovint demana una explotació estacional dels bancs en fresa o migració. La ictiofauna sembla estar més influïda pels canvis a curt termini del seu hàbitat i de la regió circumdant que no pel color i la transparència de l’aigua, malgrat la coneguda càrrega de materials en suspensió que solen dur els rius. Així, a l’Amazònia, a mesura que els boscos de ribera s’inunden en les èpoques d’aigües altes, els peixos se’n van a la “várzea” a menjar i allà és on acumulen el greix que els ha d’ajudar a passar l’època seca, durant la qual no troben aliment prou abundant. Les aigües d’escorrentia durant l’estació de les pluges afecten la qualitat dels cursos d’aigua de la “terra firme” i el peix respon també a l’estímul.
D’altra banda, la facilitat o dificultat de captura, que depèn molt de la profunditat de la llera, la velocitat del corrent i la transparència de l’aigua, fa que la proteïna de peix contribueixi en un grau més o menys gran a l’alimentació dels humans de la selva. Un exemple dels canvis que pot introduir en l’activitat pesquera la dificultat més o menys gran de la captura el donen les tortugues de riu (Trionyx) que són capturades a sis petites comunitats de la part alta del riu Baram, a Sarawak. El consum de carn de tortuga per part dels habitants dels poblets fou nul durant els anys 1982 i 1985, mentre que constituí una bona part de la seva alimentació durant les llargues sequeres del 1983 i el 1984, amb relació al fet que, en baixar el nivell de l’aigua del riu principal, les tortugues es quedaven atrapades a les basses laterals de la llera del riu, des d’on eren molt fàcils de pescar.
La conca de l’Amazones és la més rica d’espècies de peixos d’aigua dolça del món: se n’hi han descrit prop de 1 400, enfront de les 560 conegudes de la conca del Zaire. Per això la pesca ha estat tradicionalment la font de proteïna animal més important per als seus habitants. Encara avui, el peix hi proporciona una porció significant de la ingesta diària de proteïna animal, i entre alguns grups indis en pot representar la font més important. Fins i tot els colons de les selves de “terra firme” no s’instal·len mai lluny dels rius i sovint exploten aquest mateix recurs. Algunes de les espècies més importants, com l’arapaima o pirarucú (Arapaima gigas) o la piraíba (Brachyplatystoma filamentosum), atenyen dimensions i pesos enormes (1 m i més de 100 kg en alguns exemplars). El tambaquí (Colossoma macropomum) i altres caràcids corrents superen fàcilment els 3-5 kg.
Les tècniques de pesca tradicionals
Els pescadors de la selva plujosa han ideat una gran varietat de tècniques de pesca artesanals, la majoria de les quals encara són vigents. Generalment cada pescador en fa servir diverses, seleccionades segons l’estació, la transparència de l’aigua, la profunditat, el volum, l’espècie que es vol pescar i altres factors, com ara les migracions. S’utilitzen hams, projectils, xarxes (fixes, penjant de les barques o llençades), paranys (de diverses mides i graus de complexitat) i verins.
L’ús de l’ham (potser amb l’excepció de la selva americana, on no és documentat abans de l’arribada dels europeus) es basava tradicionalment en hams fets d’os i en fils de pescar fabricats artesanalment amb fibres animals o vegetals. Posteriorment, el fil de pescar de niló i els hams de metall s’han introduït en els costums de pesca.
La pesca amb projectils, com les fletxes o les fitores, està molt estesa, però generalment es limita a les àrees d’aigües poc profundes. Els arpons, que sovint porten un mànec separable, es reserven per a preses grans, com el pirarucú o arapaima (Arapaima gigas), moltes de les quals han estat gairebé exterminades d’una gran part de la seva zona de distribució original. Tradicionalment, fletxes i arpons tenien una gran diversitat de puntes destinades a ser utilitzades contra diferents espècies; la gran heterogeneïtat de dissenys que es pot veure a les fletxes de Nova Guinea és un bon exemple de les opcions disponibles.Es fan servir diversos tipus d’arts, principalment de fons, d’encerclament i estacades. Les xarxes tradicionals de fibra vegetal, rudimentàries i de poca durada, són en canvi força eficaces, sobretot quan es combinen amb tècniques de concentrar el peix dins l’aigua o quan s’adorm la presa amb un verí. Cada vegada més, però, es pesca amb xarxes de fibra sintètica i de mida més gran, si bé també es poden veure, sobretot entre diferents grups d’amerindis, trampes per a peix i cistelles, normalment fetes de fibres naturals. L’ús de grans paranys i estacades instal·lats de banda a banda dels canals per a interrompre els peixos en migració és molt efectiu, fins al punt que resulta massa destructiu perquè atura indiscriminadament el pas de qualsevol peix.
L’ús de verins per pescar és molt estès entre els habitants de la selva i és probablement la tècnica de captura que dóna més peix per a l’alimentació. És molt efectiu en rierols petits i per un període de temps limitat. Normalment les tècniques de pesca amb verins es fan en colla, i els peixos atordits són recollits a mà en un esforç col·lectiu. En realitat es tracta d’una tècnica d’ús ocasional més que no pas continuat. Encara que la major part de la caça i la pesca la fan els homes, les dones i la mainada sovint hi ajuden. Els verins vegetals que contenen rotenona (una cetona pentacíclica molt tòxica per als peixos però innòcua per als vertebrats de sang calenta), principalment els extrets de les arrels del derris o tuba (Derris elliptica) però també de l’escorça i les llavors de la gyamkawa (Mundulea sericea) i encara d’altres (Phyllanthus brasiliensis, Ryania speciosa, Euphorbia cotinifolia, etc.) són particularment efectius, però també poden ser destructius, perquè molts peixos moren i s’enfonsen sense poder ser recollits, si l’aigua és profunda o tèrbola i no permet de veure’ls.
Al sud-est de Nigèria la pesca amb verí també es fa en grup: grans colles treballen conjuntament per enverinar trams del riu i recollir el peix, tradicionalment utilitzant preparacions tòxiques dels fruits de les sapotàcies del gènere Omphalocarpum, de les tiges de la passifloràcia Adenia lobata, de les branquetes de l’olacàcia Olax gambecola o de l’escorça de les fabàcies del gènere Erythrophleum. Al sud-est d’Àsia s’utilitzen tècniques semblants, i el verí més utilitzat es fabrica amb pólvores obtingudes de la molturació d’arrels de tuba (Derris elliptica). Aquesta espècie s’utilitza des de l’Indo-xina, passant per l’arxipèlag malai, fins a Austràlia i les illes Fiji i l’Amèrica del Sud. També s’utilitzen plantes com les sapindàcies Paullinia pinnata o les del gènere Serjania, l’euforbiàcia Hura crepitans o la fabàcia Tephrosia toxicaria.
Els verins vegetals tradicionals com el de Derris són biodegradables i no persistents, però actualment, per satisfer el mercat de peix, s’està estenent cada cop més l’ús de verins químics. Entre ells hi ha pesticides i components de piles velles que posen en perill la salut dels consumidors de peix, al mateix temps que representen un amenaça seriosa per a l’ecologia fluvial. Per a enverinar els peixos calen grans quantitats d’insecticides comercials, però unes dosis molt diluïdes poden aniquilar la totalitat de la comunitat d’artròpodes en un gran tram del riu. Aquest efecte és oposat al que provoca el verí de Derris, que és molt menys tòxic per als artròpodes que per als peixos.
Les tècniques de pesca al·lòctones s’han anat imposant gradualment en l’aprofitament dels recursos de peix dels sistemes forestals neotropicals. L’ús d’hams de metall per part dels habitants de la selva és avui probablement la tècnica més universal de pesca. L’esquer que s’utilitza depèn del peix que es vulgui pescar, i pot consistir en llavors, fruits o fins i tot altres peixos. També es fan servir palangres amb molts hams, i són molt productius. Els arts d’encerclament també s’han introduït a la cultura pesquera fluvial de la selva, i sovint amb efectes destructius. El seu ús és particularment efectiu a la selva inundada durant l’estació de marea alta. D’una gran eficàcia, pot tenir un impacte fort en els estocs de certes espècies clau. Espècies com ara el tambaquí (Colossoma) i altres del seu mateix gènere, que es pescaven abans amb ham, és a dir, d’un amb un, es recullen ara en grans quantitats d’una sola vegada. La nova pràctica de l’ús d’arts de deriva submergits en rius profunds permet l’explotació d’àrees anteriorment inaccessibles als pescadors tradicionals. Finalment, l’ús d’explosius per pescar als rius és un mètode extremament destructiu, ja que maten tots els peixos indiscriminadament, i només es recullen les espècies desitjades. Malgrat que és il·legal a tots els països, els explosius sovint són fàcils d’aconseguir per a finalitats legítimes i poden ser desviats per utilitzar-los als rius.
La pesca comercial
La pesca als rius i els llacs de la selva plujosa és progressivament afectada pel comerç regional. Tal i com s’ha esmentat anteriorment, molts habitants de la selva venen el seu excés de pesca en petites quantitats. De tota manera, són pocs els que tenen la pesca com una feina. El creixement dels centres urbans ha comportat una creixent demanda de peix. El peix salat no ha estat disponible universalment, i per tant, la necessitat de subministrar productes frescos limitava els pescadors a les àrees properes. A mesura que apareixien els motors, especialment els forabord, les àrees llunyanes s’obrien a l’explotació per part d’un nombre creixent de pescadors i alhora, en millorar el transport, esdevenia rendible anar a comprar el peix a regions més allunyades i transportar-lo als mercats urbans. Tot plegat, però, també incrementa els costos d’operació, i cada vegada cal més peix per a poder obtenir beneficis. Els propietaris de barques han anat adoptant mètodes i equipament cada vegada més eficients, incrementant així la producció, però també els costos generals.
A mesura que es van construint plantes de producció de gel, l’àrea i l’extensió de les barques de pesca es va estenent. A Sarawak, a l’illa de Borneo, durant els anys setanta, les rutes de les llanxes comercials penetraren a l’interior i permeteren als comerciants invertir en instal·lacions d’emmagatzematge en fred per a recollir la pesca i portar-la a vendre riu avall. Per exemple, l’any 1985, en tan sols un mes, un comerciant va vendre al riu Rajan prop de 3,5 t de peix de riu congelat per un valor equivalent a 1 000 dòlars nord-americans per dia. La major part de la pesca és constituïda en aquestes conques per peixos de tres gèneres de ciprínids: Tor, Puntius i Pangasius. Curiosament l’any 1935 un informe oficial del departament de pesca del govern malai assegurava d’un d’aquests gèneres (Pangasius) que “no és suficientment abundant com per tenir una gran importància econòmica, excepte pel fet que ajuda a proveir d’aliment els malais de l’interior”. Aquest contrast entre el 1935 i el 1985 és un bon exemple de com el comerç actual ha canviat el significat ecològic de la recol·lecció de les existències de peix.
Tanmateix, molts pescadors amb prou feines cobreixen els costos per mantenir-se en el negoci. A mesura que hi ha més barques que entren a formar part de la flota comercial, la mida dels peixos i la producció per unitat van minvant. Les demandes del mercat, per altra banda, poden tenir un impacte en la selecció de certes espècies sobreexplotades. Al principi del segle actual es van introduir als llacs de Cèlebes, a Indonèsia, 10 espècies exòtiques per tal d’incrementar la producció pesquera comercial. El resultat va ser que la fauna autòctona, poc coneguda i de la qual no s’havia estudiat de manera sistemàtica la capacitat pesquera, va ser desplaçada gairebé completament.
“Anuario Estatistico do Brasil”, 1974-77
Així, com que el mercat es concentra en un nombre limitat d’espècies, els pescadors comercials llencen una gran quantitat d’altres peixos. En aquestes enormes quantitats de peix sovint hi ha les preses o els peixos joves de l’espècie comercial. A mesura que el peix preferit s’enrareix, els preus pugen, i els pobres de les ciutats es veuen forçats a comprar espècies menys acceptables. Aquesta intensificació incontrolada de la pesca comercial, especialment a l’Amazones, ha portat com a conseqüència una disminució de les captures en moltes àrees.
La fauna domesticada
Poques espècies domèstiques són pròpiament originàries de les selves tropicals, bé que en algunes àrees, sobretot a les asiàtiques, es troben espècies silvestres emparentades amb animals domèstics dels més importants.
Els animals domèstics
És el cas del porc (Sus), per exemple, del qual viuen espècies silvestres a la selva asiàtica, que sovint s’hibriden amb les domèstiques. El senglar comú (S. scrofa) és una de les formes de porc que viu a la selva plujosa de l’Àsia meridional, però també n’hi ha espècies més o menys endèmiques a totes les illes principals: el senglar barbat (S. barbatus) de Borneo, Malaca i Sumatra, el senglar verrucós de Java (S. verrucosus) o el senglar de Cèlebes (S. celebensis). Un altre cas és el del búfal indi o aquàtic (Bubalus bubalis) i els seus parents salvatges, el “tamarau” (B. mindorensis) de Mindoro, a les Filipines i els anoes (B. [= Anoa] depressicornis i B. [= Anoa] quarlesi) de Cèlebes, a Indonèsia. El búfal d’aigua, de fet, és una de les espècies domèstiques més importants al sud-est asiàtic. El pollastre no és menys important, i també té el seu centre d’origen a la selva plujosa del sud-est asiàtic, a partir d’un dels diversos faisans asiàtics: el gall de jungla (Gallus gallus).
Aquests parentius condueixen al tema de quines altres espècies fóra possible domesticar, i quins gens s’haurien d’utilitzar per millorar l’estoc dels animals domèstics ja existents. La recerca sobre aquests temes ha estat abundant, sobretot a l’Àfrica occidental i central, on la caça és molt apreciada, i on l’elevada velocitat de destrucció de la jungla està molt relacionada amb la pobresa i la malnutrició. Es creu que molt pocs animals africans han estat completament domesticats (potser només l’ase, Equus asinus), en part a causa de l’abundància de caça comparada amb la baixa densitat de població. En dècades recents, aquesta relació ha canviat, i s’ha parat més atenció a aquelles espècies fàcils d’engreixar, productives i acceptades pels habitants locals.
Una d’aquestes espècies ha estat el cargol gegant africà (Achatina), que té un paper molt important com a font de proteïnes, com ja ha estat àmpliament descrit. Aquest animal creix amb molta rapidesa, produeix més de 200 ous per any i es pot alimentar de deixalles vegetals. Un altre animal salvatge que s’ha estudiat és la rata de canyar (Thryonomys), que té l’avantatge de créixer ràpidament i ser acceptada com a article alimentari pels habitants de la regió. Tanmateix, encara no s’ha demostrat que aquestes dues espècies puguin ser domesticades, ja que en captivitat totes dues són vulnerables a malalties i, en el cas dels cargols, a la depredació per les formigues. A la llarga, aquests problemes es podrien resoldre amb un tancat adequat, però per trobar-lo faria falta un llarg procés d’assaig i error, i totes dues espècies són tan abundants i productives en estat salvatge que en últim terme l’opció més efectiva és la recol·lecció més que no pas la domesticació.
Els animals de companyia
Amb tota probabilitat, els humans de les selves plujoses han tingut animals de companyia des d’èpoques molt reculades. Aquesta pràctica continua avui dia, de manera que quasi tots els poblats tenen fauna en captivitat procedent del propi bioma. Els indis kayapó del Brasil, per exemple, disposen d’una trentena d’animals de companyia, entre els quals hi ha setze papagais i lloros, cinc tortugues, un llangardaix i una aranya. D’altra banda, és una pràctica usual que els exemplars d’animals joves (pècaris i agutins, sobretot) que queden orfes durant les incursions de caça siguin portats als poblats, on viuen fins que atenyen la mida i el pes suficients per a ser sacrificats.
Altrament, de la selva plujosa procedeix una gran quantitat d’animals de companyia que es comercialitzen per a nodrir no solament els mercats locals, sinó també els d’altres àmbits, majorment els dels països més desenvolupats. Guacamais, lloros, mones, centenars de petits ocells cantaires, són extrets de la selva i embarcats cap als diferents mercats d’animals de companyia. Els habitants de les ciutats tropicals solen ser prou afeccionats als animals de companyia, majorment ocells i primats. Els papagais, els lloros i diferents ocells cantaires són molt comuns a les ciutats i pobles de tota l’Amèrica tropical, per exemple. Al Brasil es venen centenars de milers de petits moixons, d’un valor que augmenta segons la qualitat del cant.
I no parlem de l’afecció pels animals exòtics dels habitants dels països extratropicals més desenvolupats. Les exportacions d’animals de companyia de les selves cap a aquests països poden ser molt lucratives. Els guacamais i els lloros tropicals americans arriben a preus particularment elevats, i per a poder satisfer la demanda d’animals de companyia originaris de les selves asiàtiques cada any s’exporten des de l’est d’Indonèsia grans quantitats de lloros i altres ocells; a l’Àfrica occidental es duen a terme activitats semblants. Els preus varien segons la localització, l’espècie i la situació legal. Un guacamai relativament comú com ara el roig d’ales grogues (Ara macao) es pot vendre de manera legal (1994) per uns 2 000 dòlars nord-americans, mentre que, en el mercat negre, per un guacamai blau petit o guacamai de Spix (Cyanopsitta spixii) de contraban pot arribar a pagar-se fins a 40 000 dòlars nord-americans. La venda al detall, tant d’ocells salvatges com d’ocells criats en captivitat als Estats Units s’estima actualment en 300 milions de dòlars nord-americans per any. Entre el 1981 i el 1986 els Estats Units importaren 703 000 guacamais de l’Amèrica tropical. Les noves lleis decretades el 1992 faran refrenar la importació als Estats Units, però Europa i el Japó romanen com a mercats prou importants. Aquests animals, de vida llarga, es reprodueixen lentament i el seu tràfic ha estat el responsable del seriós declivi de les poblacions salvatges d’unes quantes espècies. La mateixa demanda origina una exportació contínua, i sovint il·legal, d’orangutans (Pongo pygmaeus), ximpanzés (Pan troglodytes) i altres mamífers dels boscos del sud-est asiàtic i l’Àfrica occidental.