L’extermini dels bisons

Ramat de bisons americans (Bison bison) pasturant en plena praderia.

Dreamstime - Magann

Cada nou agricultor que arribava a la praderia duia bestiar domèstic freturós de pasturatges. Per a sobreviure, els pioners necessitaven grans territoris per al conreu i la pastura. Necessitaven el territori dels bisons. Les immenses ramades migratòries que els indis de la praderia a penes arribaven a inquietar amb les seves més que modestes partides de caça, esdevingueren una nosa que calia eliminar de grat o per força. A mesura que creixia aritmèticament la colonització, disminuïa geomètricament la població de bisons. El daltabaix fou apocalíptic.

Els diaris dels primers viatgers són ben explícits. Alguns conten que havien viatjat a través de ramats de bisons tan densos com ramats de bestiar domèstic al llarg de més de 200 milles, en paratges avui tan impensables com les ribes del riu Arkansas. Abans de l’aparició dels europeus, pasturaven a les praderies al voltant de 75 milions de bisons o búfals americans (Bison bison). Els pioners, ja durant el primer segle de colonització, n’anihilaren 40 milions; la segona meitat de la població fou pràcticament exterminada mig segle després. El registre de les pells transportades per ferrocarril permeté comptabilitzar la mortaldat de manera fidedigna: 1,5 milions l’any 1868, 7 milions el 1872, 3 milions l’any 1874… L’any 1889, a totes les praderies de l’Amèrica del Nord plegades, restaven tot just uns 800 bisons en estat salvatge. No hi ha precedents coneguts d’extermini massiu d’un gran mamífer a un ritme similar.

El mite vol que a la base de la tragèdia se situï l’instint natural de caça dels humans, exaltat fins a l’embriaguesa pel fet que aquests animals, enormes i agrupats en ramats nombrosos que pasturaven plàcidament en espais oberts, devien ser un blanc més que fàcil per a les armes de foc. Però l’estudi de la seva forma de vida, després que la població es recuperés parcialment, demostrà que els bisons, tot i la seva constitució pesant, poden assolir velocitats de fins a 50 km/h i allunyar-se així al galop de qualsevol perill. Per tant, en una cursa no els podia guanyar qualsevol cavall, i encara menys si duia un genet a sobre. A més, els bisons, com la majoria d’animals d’estepa o praderia, tenen molt ben desenvolupats els sentits de l’olfacte i l’oïda que els permeten detectar un enemic a grans distàncies, de prop de 2 km, molt enllà dels límits d’eficàcia d’una arma de foc ordinària. Caçar bisons no era tan fàcil com això, doncs, però els pioners s’hi esforçaren moguts per la necessitat. D’altra banda, l’instint de caça dels humans hauria pogut dirigir-se cap a altres herbívors, com el cavall assilvestrat o “mustang”, però el fet és que, al segle XIX, poques persones practicaven la cacera sistemàtica, de manera que és molt dubtós que aquesta fos la causa principal de la desaparició de la immensa població de bisons americans.

També hi ha el mite de l’extermini dels bisons com una matança apassionada, però mancada totalment de sentit, versió aparentment confirmada per nombrosos fets. Així, a partir de les cròniques es pot saber que, entre el 1820 i el 1865, els tres milers de colonitzadors instal·lats al riu Red, a l’estat de Manitoba, al Canadà, mataren una mitjana anual de 176 000 bisons, és a dir, 55 exemplars per cap. Com que cada animal proporcionava uns 27 kg de carn seca, a cada habitant, inclosos els nadons, li corresponia al voltant d’1,5 t de carn seca/any, que és el triple del que una persona pot arribar a consumir. Es podria concloure, per tant, que dos de cada tres bisons abatuts moriren pel caprici dels caçadors, i més quan alguns testimonis confirmen que, en certs casos, del gran cos del bisó se n’aprofitava únicament la llengua. També se sap de manera fidedigna que des dels vagons de tren es disparava contra aquests animals per diversió, però la realitat té més cares.

Hi ha constància que els 3 140 pioners instal·lats al riu Red l’any 1820 organitzaren una expedició de caça del bisó equipats amb 540 carruatges. Això significa que quasi tota la població masculina adulta abandonà els per a ells imprescindibles treballs del camp per a dedicar-se a una matança per caprici? El més probable és que es tractés d’una operació que es considerà necessària, com quan se surt a combatre un flagell agrícola.

Els 75 milions de bisons que constituïen la població inicial de la praderia consumien anualment 450 milions de t d’herba seca, és a dir, 6 t per exemplar. La producció primària en 1 km2 de praderia és d’unes 600 t de matèria seca/any. Així doncs, la pastura incessant dels bisons consumia aproximadament una quarta part de la producció vegetal que donaven els 2,7 milions de km2 d’àrea total de la praderia. A més dels bisons, altrament, a les praderies habitaven 40 milions d’antílops americans (Antilocapra americana) i milers de voraços rosegadors, els quals també exercien sens dubte una pressió de pastura important. Per als colonitzadors, això era una competència insostenible.

Com que els ungulats mengen els 365 dies de l’any i el període de creixement de les plantes no sobrepassa els sis mesos, la càrrega pastoral d’un nombre tan elevat d’herbívors sobre la praderia era enorme i, a primer cop d’ull, fins i tot inversemblant. Cal tenir present que, d’acord amb les dades esmentades, en 1 km2 de praderia pasturaven, de mitjana, 28 bisons i 15 antílops. Si en un any un bisó menja unes 6 t d’herba seca i un antílop aproximadament 800 kg, la quantitat d’herba seca que els ungulats consumien anualment per km2 de praderia havia de ser d’unes 170 t.

Tota aquesta herba de la praderia passà de la boca dels bisons i els antílops a la del bestiar domèstic. O bé desaparegué sota l’arada. Això no atenua la magnitud de l’extermini sofert pels bisons en poc més d’un segle, però en redueix el component frívol amb què sovint ha estat presentada. En tot cas, la magnificència de les immenses ramades de bisons pasturant la praderia, com si fossin els grans estols de nyus que encara recorren la sabana oriental africana, és un espectacle que ja no es veurà mai més.