‘L’arbre que no fa ombra’ o ‘l’arbre de l’infern del Dant’: aquests són els noms que els poetes van donar als sacsaüls. De totes les plantes que caracteritzen el desert fred, els sacsaüls són probablement les més conegudes. D’alguna manera, en són fins i tot el símbol. Però l’estesa opinió que els sacsaüls no fan ombra no és exacta. Certament, a migdia, quan el Sol és al zenit, l’ombra dels sacsaüls és imperceptible, però al matí i al vespre els sacsaüls fan una ombra tan lleugera com remarcable, prou agraïda per qualsevol persona que s’hi refugiï a l’època calorosa.
Als deserts de l’Iran, de l’Àsia mitjana, de Mongòlia i de la Xina es fan diverses espècies de sacsaül. El sacsaül negre (Haloxylon aphyllum) és un arbre de dimensions força grans i mancat de fulles, el sacsaül blanc o persa (H. persicum) és també un arbre, però de dimensions més petites, als brots del qual creixen petites excrescències en forma de fulles, i el zaisan (H. ammodendron), molt més petit que els altres dos, sembla més aviat un arbust gran.
En sentit estricte, els sacsaüls no es poden considerar arbres autèntics, encara que alguns exemplars arribin a fer 9 m d’alçada, amb un tronc de 35 cm de diàmetre, i visquin de 150 a 200 anys. En realitat, són una mena de ‘semiarbres’. En primer lloc, el tronc, bé que gruixut i llenyós, no creix gràcies a l’activitat de les cèl·lules de càmbium, sinó a brots que apareixen en moltes zones sense formar un anell continu. Com a conseqüència, l’engruiximent del tronc no es fa de manera regular: la secció transversal no és circular, com en els arbres veritables, sinó que presenta sovint formes poc usuals, amb diferents protuberàncies i costelles. En segon lloc, la seva escorça és extraordinàriament prima, molt diferent de la dels arbres. En tercer lloc, els sacsaüls no tenen fulles autèntiques, sinó petits apèndixs que creixen als brots anuals. Totes les tiges joves són verdes i contenen clorofil·la, i és precisament a les tiges, i no a les fulles, que té lloc la fotosíntesi i la síntesi de les substàncies orgàniques. Els brots dels sacsaüls són articulats i es trenquen fàcilment en trossos formats per un o diversos segments.
Els sacsaüls floreixen al començament de la primavera, en el curs d’una o dues setmanes. Les flors, de color groc verdós i aspecte poc agradable, estan distribuïdes d’una en una a les parts baixes dels brots joves o a les curtes branques que surten dels brots més alts de l’any anterior. La fecundació té lloc a través del vent. La majoria de flors cauen sense deixar cap llavor; cada individu adult en treu uns quants milers. Els fruits es veuen més que les flors, ja que són proveïts de quatre o cinc apèndixs semitransparents en forma d’ala que recorden les flors d’altres plantes. Els fruits madurs cauen al final de la tardor, i són transportats, predominantment, a través del vent; la majoria acaben menjats per petits rosegadors. Els que se n’escapen tenen un gran poder germinador: creixen gairebé de sobte després de les primeres pluges de tardor o de tardor-hivern, encara que poden mantenir la capacitat de germinar durant més d’un any. La regeneració comparativament bona dels sacsaüls té lloc només en els anys d’humitat suficient, un cop de cada tres a cinc anys.
Una altra característica sorprenent dels sacsaüls és que el seu sistema d’arrels, per dimensions i massa, és considerablement més gran que la part aèria. En els llocs on el vent arrossega amb força la sorra, de vegades es pot veure l’arbre amb les arrels al descobert: el volum d’aquestes, la seva llargada i el seu gruix són senzillament sorprenents, sobretot tenint en compte les dimensions —en comparació modestes— del tronc i la capçada. És just aquest sistema d’arrels, extraordinàriament desenvolupat, el que permet als sacsaüls de sobreviure en les arenes mòbils i pobres en substàncies nutritives, de fixar-les i de reforçar-les. Ja abans de l’estació vegetativa, les plàntules dels sacsaüls que neixen de la llavor poden haver format una arrel de més d’1 m de llargada, en alguns casos, fins a 5 m; en alguns exemplars adults, que no tenen més de 7 m d’alçada, l’arrel pot assolir 20 o 30 m.
A l’estiu i la tardor, especialment durant els períodes secs i calorosos, la major part de brots anuals dels sacsaüls cauen sencers o se’ls trenquen i cauen les parts superiors, formades per diversos segments. Aquest procés s’intensifica després de la maduració dels fruits. D’aquesta manera, en lloc de la caiguda de fulles, els sacsaüls experimenten una peculiar ‘caiguda de branques’. Tot i que anualment neixen nous brots a cada arbre, la majoria tenen una vida breu: al llarg de l’estiu i especialment a la tardor es van assecant un a un, i es trenquen a causa del pes o per les sacsejades del vent. Per això, les capçades dels sacsaüls tenen sovint unes formes tan estranyes. La paraula turca “sacsaül” es pot traduir com ‘cua de cavall’. Certament, algunes capçades amb les branques lleugerament abatudes, amb una mica d’imaginació, poden semblar ben bé una cua de cavall.
Sota la capçada dels sacsaüls sovint s’amuntega una massa considerable de petites branques i segments de brots caiguts. Com que els brots contenen molta sal —no en va els termes grecs del nom científic dels sacsaüls, Haloxylon, signifiquen ‘fusta salada’—, quan cauen fan augmentar la salinitat del sòl. Per aquesta raó, sota la capçada dels sacsaüls no hi poden créixer gaires plantes. Projecten, d’aquesta forma, una ‘ombra de sal’ prou més densa que l’ombra veritable de què estan quasi mancats, de manera que sí que tenen alguna cosa d’‘infernals’. Però això és una visió antròpica de l’assumpte: els sacsaüls es limiten a viure al desert, aliens a ombres i a interpretacions fantasioses.