“Mustang”, “bronco” o “cimarrón” són els termes anglesos o castellans amb què es designaven els esclaus fugitius o les ovelles esgarriades, i que també signifiquen ‘feréstec’ o ‘salvatge’. Però tots tres s’han aplicat sobretot als indòmits cavalls salvatges de l’Amèrica del Nord o de les pampes argentines, fins al punt que n’han acabat segrestant el significat. Amb els anys, “mustang” ha acabat imposant-se, “cimarrón” ja se sent poc, i “bronco” s’aplica a qualsevol cavall no domesticat. En tot cas, són part de la història de la colonització americana.
Parlant amb propietat, al continent americà no hi ha cavalls ‘salvatges’. Els últims èquids salvatges en desaparegueren al final de les glaciacions, probablement perseguits fins a l’extinció pels primers humans del continent. Fa 25 milions d’anys, aparegueren a la Terra els paisatges herbacis i, amb ells, els avantpassats tridàctils del cavall: els paleoteris. Un d’ells, l’Hipparion, amb un aspecte semblant a una gasela, penetrà des d’Amèrica a través d’Alaska i l’istme que la unia a Euràsia fins a Europa, Àsia i fins i tot Àfrica. Al cap de 5 milions d’anys aparegueren les estepes i, en elles, els cavalls unidàctils, els Pliohippus, que desplaçaren els Hipparion. A Amèrica, la seva protopàtria, tots els ancessors dels cavalls desaparegueren fa 10 000 d’anys.
Colom, en el seu segon viatge, l’any 1493, portà els primers cavalls a Santo Domingo, i l’any 1519, Hernán Cortés penetrà cap a l’interior d’un país desconegut amb un destacament de 500 conqueridors i 16 cavalls. L’esglai dels indis davant d’aquells centaures imbatibles fou enorme. En tot cas, l’eficàcia batalladora dels cavalls fou determinant els primers anys de la conquesta. Un cop conquerit Mèxic, el Consell d’Índies ordenà la importació sistemàtica de bestiar seleccionat, cavalls inclosos. Tant Hernando de Soto com Pánfilo de Narváez i Francisco Vázquez de Coronado dugueren cavalls a l’Amèrica del Nord i, segons la tradició, els “mustangs” espanyols són descendents dels cavalls que escaparen d’aquestes expedicions. El cert és que tots els cavalls de Soto i Narváez foren morts pels indis o devorats pels seus amos afamats, igual com els de Vázquez de Coronado.
El fet és que, des d’aquell moment, s’inicià la nova i sorprenent història del cavall a Amèrica. Als llocs on antigament havien trescat els Hipparion, després d’una llarga interrupció, aparegueren de nou els cavalls. Refets de l’esglai i amb l’ajuda del llaç, els indis aviat aconseguiren arrencar els genets dels seus cavalls, els quals, desmuntats, fugien lliurement cap a les praderies i acabaven assilvestrant-se. A la darreria del segle XVI, els espanyols ja toparen, sorpresos, amb les primeres ramades de cavalls semisalvatges.
El 1598 els exploradors espanyols, en les seves sortides des dels nous poblaments de la part alta del Río Grande cap a les Grans Planes, encara no havien topat amb cap cavall ni cap a l’E ni cap al N. Poc després, però, apatxes, navajos i utes començaren a cometre assalts i a robar cavalls, alguns dels quals se’ls escapaven. Se sap que l’any 1686, els americans autòctons de l’E de Texas tenien cavalls (La Salle els en baratà cinc) i que, l’any 1719, els pawnees que vivien a la vora del riu Arkansas en posseïen molts, com també els comanxes de Kansas l’any 1724, els mandans de Dakota el 1741 i les tribus del riu Saskatchewan, al Canadà, a la dècada del 1750.
El cavall transformà la vida dels indis de les planes. Tret d’alguna excepció, tots abandonaren l’agricultura i la vida sedentària. Es convertiren en caçadors a cavall, amb un estil de vida nòmada, i amb una economia i uns rituals molt lligats al cavall i al bisó. Robar cavalls era una manera d’aconseguir riquesa, prestigi i èxit a la guerra, i tot plegat es vinculava estretament amb els costums de la vida de la tribu. Més tard, el “cowboy”, com els indis de les planes, dependria també totalment del cavall. Els seus arreus, la seva feina i el mateix cavall procedien d’Espanya i s’introduïren a les planes a través de Mèxic, on els “vaqueros” ja menaven el bestiar muntats a cavall des del segle XVI.
En tot cas, els “mustangs” eren molt útils per als “cowboys”, que acabaren creant una raça de cavalls ràpids, anomenada ‘quart de milla’, capaç de córrer durant quasi 500 m a una velocitat de fins a 70 km/h. “Mustangs” i “cimarrones” es reproduïren, però, tan de pressa que acabaren destorbant els ramaders perquè malmetien les pastures, es menjaven l’herba i s’enduien les eugues domesticades. A partir d’aquest moment, el seu destí diferí poc del dels bisons: foren exterminats sense compassió.
Encara continuen vivint cavalls assilvestrats a les terres de pastura de l’W de l’Amèrica del Nord, però segurament no s’assemblen gaire als “mustangs” espanyols dels segles XVI i XVII. Amb el temps, els “mustangs” s’han creuat amb ponis indis, amb cavalls de muntar i de tir de ranxos i finques i amb cavalls de l’exèrcit. Els “cimarrones” de la pampa sud-americana desaparegueren al començament del segle XX i els “mustang” nord-americans estigueren a punt de seguir el mateix camí els anys cinquanta, però una forta reacció popular, en bona part protagonitzada pels infants, provocà l’establiment de mesures legals de protecció a partir del 1959.
Fins el 1971 es capturaven els cavalls i els ases assilvestrats per vendre’ls als ranxers, o per matar-los i aprofitar-ne la carn per als animals domèstics o els humans. Aquell any, però, la llei prohibí aquestes activitats i establí que el Bureau of Land Management, d’àmbit federal, s’havia d’encarregar de conservar els ramats salvatges a perpetuïtat, mirant d’aconseguir un equilibri ecològic en què bestiar domèstic i animals salvatges convisquessin sense problema en un mateix hàbitat. En terres públiques hi ha actualment (1996) més de 50 000 “mustangs” o ases salvatges, i encara són massa per la capacitat de càrrega del lloc on viuen. Els “mustangs” i els “cimarrones”, en tot cas, romandran en la memòria històrica americana.