Un migdia xafogós de juliol al desert de Gobi. El calorós vent del SW s’emporta els escassos núvols cap a les llunyanes serralades de l’Altai del Gobi. Els núvols s’apleguen als cims de les muntanyes on, cap al tard, es pot desencadenar un petit ruixat. La vall del desert, però, és ben seca. Els arbustos de fulla perenne es veuen esgrogueïts i mústics. Però si es visita el desert a la primavera, durant el mes d’abril, potser en algun lloc de l’Àsia mitjana, pels voltants de Bukhara, no es dubtarà un sol instant que el terme ‘desert’ no és gaire apropiat per a designar aquest món avalotat i ple de cants que us envolta.
La vida borbolleja dia i nit. Pertot arreu se sent el cant incessant dels còlits (Oenanthe). Davant dels vostres ulls es despleguen batalles increïbles, els jocs sexuals de les tortugues i els llangardaixos. Els infatigables escarabats fan rodolar el fem dels camells. Les formigues corren amunt i avall atrafegades, amb la feixuga càrrega que deixaran a la seva casa laberint subterrània. Els rosegadors, com el gerbil gran (Rhombomys opimus) i el suslic d’ungles llargues (Spermophilopsis leptodactylus), actiu nit i dia, reforneixen les reserves d’energia gastades a l’hivern, reconstrueixen els caus de l’any passat i comencen a reproduir-se.
Les nits encara són fredes. El termòmetre baixa fins a +5°C, però els jerbus ja fa dies que han despertat de la hibernació. Els d’aquest cau són especialment inquiets. La llum del fanal arrenca de la foscor nocturna aquests animalets sorprenentment àgils amb les potes del darrere. Les espècies de jerbus nocturns són extraordinàriament actives. En silenci, a la recerca d’una presa, els mussols aixequen el vol arran de terra. A les llodrigueres ocultes dels jerbus arriba la fura marbrada (Vormela peregusna). Tot just trenca l’alba i el cant de l’alosa comença a desbordar-se pel desert. Les espècies diürnes substitueixen els habitants de la nit.
La primavera als deserts de l’Àsia mitjana és una època de furiós creixement vegetal. Què es pot comparar amb la plana florida del S de Kizilkum a mitjan abril i el començament de maig? Als altiplans de guix, coberts d’una graveta grisa i marró, aquí i allà, flamegen, entre la verdor blavosa de les joves artemísies, clapes de tulipes grogues, ataronjades i vermelles. A les depressions poc profundes i pels pendents dels turons floreix la rosella escarlata. La plana és talment un bosc de sorprenents arbres pigmeus: és la Ferula assa-foetida, fèrules oloroses amb brots florits de més d’1,5 m d’alçada, coronats per inflorescències esfèriques, verdes i grogoses. L’olor aspra i penetrant de la fèrula atrau una multitud d’insectes, mosques, himenòpters, xinxes i escarabats; si el vent es calma de sobte, se sent la greu bonior de milers d’ales bategant.
A les zones argiloses, pels llits secs on abans havien corregut els rius del desert, s’han desplegat suaus flocalls de flors rosades semblants als jacints de jardí, els Eremurus del desert. La majoria d’efemeròfits, plantes herbàcies baixes anuals i monocolors, donen al paisatge un colorit molt característic. El cicle vital dels efemeròfits es completa en un mes i mig o dos mesos, però amb aquest temps n’hi ha prou perquè les llavors es formin i madurin. Disperses pel vent, es conserven al sòl fins a l’any vinent.
Els deserts d’arena també resulten encantadors. Hi vegeten impetuosament, durant aquesta època, el canyís i les herbes cespitoses. A les depressions, entre les barkhanes i enmig dels sorrals ondulats, el canyís d’arena (Carex physodes) forma una atapeïda catifa verda sòlidament arrelada. A l’estiu, les plantes s’assequen de tal manera que fàcilment es poden dissoldre en el polsim, però a la primavera, amb la més mínima pluja, reviuen novament. Els rizomes de C. physodes, per exemple, poden sobreviure en estat de marcescència durant cinc anys!
Entre les dunes estables i semiestables creixen moltes espècies del gènere del Calligonum. Les seves petites flors són poc atractives, però els fruits, grans i arrodonits, durant el període de maduració són de colors molt vius, diferents segons les espècies: groc llimona, vermell, carmesí. Per les fileres d’arena i a les depressions entre fila i fila, floreixen arbustos i petits arbres que difonen un aroma suau: Eremosparton, Ammodendron, Smirnowia. El cel, d’un blau brillant i profund, l’arena que resplendeix al sol i els matolls de molts colors diferents, donen a aquests deserts un color incomparable.
Però fins les xardors de l’estiu atresoren belleses fascinants als deserts asiàtics. Es pot prendre el cas de Gobi. Ara i adés, s’esquitlla entre els matolls un llangardaix de cap rodó (Phrynocephalus versicolor) o un gaig solitari (Podoces hendersoni), mentre un grill renouer i sense ales, Damalacantha comença a emetre els seus trinats monosíl·labs i sincopats, a l’uníson amb l’oreig. Extenuats a causa de la xafogor, els camells bactrians han trobat repòs a l’ombra dels sacsaüls negres.
Però el sol comença a pondre’s. Minva la intensa calor i el vent s’apaivaga. El desert es desperta tot de sobte a la vida. Els llangardaixos surten dels seus caus poc profunds en cerca d’insectes. Amb un xiulet, Syrrhaptes paradoxus talla l’aire amb el seu ràpid vol; petites bandades de 5 o 10 ocells s’allunyen volant cap a les fonts i els saltants d’aigua. Al desert, el crepuscle es congria molt de pressa. Encara no s’ha fet fosc quan en una reduïda clapa nua de la superfície argilosa es belluga, de sobte, una boleta de terra: apareix el cap d’un estrany animalet de llargues orelles i grans ulls negres. L’animaló examina els voltants durant un parell de minuts, immòbil, i de sobte salta com un llamp, i fa que les boles de terra surtin disparades; amb un parell de bots se separa de la llodriguera i es posa a menjar tranquil·lament els sucosos brots de la “solianca” Salsola laricifolia. Aquesta petit esquirol de terra Alactagulus pumilio, és la representant dels jerbus, els rosegadors asiàtics dels deserts freds més variats i abundants que existeixen. El desert, en definitiva, es desperta quan arriba la nit.