Situació
Els escassos vestigis d’aquest castell foren reaprofitats en bastir-se el gran casal senyorial renaixentista que centra la població.
ECSA - J.I. Rodríguez
Els vestigis d’aquest castell medieval, consistents en les ruïnes d’una torre, són al costat nord-oest del gran casal senyorial renaixentista que centra el poble de Baells, situat a 610 m d’altitud, en una petita plana entre Montdevalls i el Volterol, drenada per la riera de la Coma.
Mapa: 31-13 (326). Situació: 31TBG895479.
S’arriba a Baells per un brancal que surt a mà esquerra de la carretera N-230, que comunica Lleida amb Benavarri. (JBP)
Història
El lloc de Baells, igual que altres de la rodalia, fou conquerit abans del 1090 pel vescomte Guerau II Ponç de Cabrera, fidel en aquest temps del comte de Barcelona, que disposà de la col·laboració del bisbe de Roda. Així, Guerau II Ponç donà en esponsalici a Estefania l’usdefruit del castell de Baells (1092), mentre que el prelat Ramon Dalmau de Roda llegà en testament a la seu de Sant Vicenç de Roda l’honor que tenia a Baells (1094). D’altra banda, l’esmentat vescomte Guerau II Ponç deixà constància en el seu testament, datat el 1131, del traspàs del castell de Baells a favor del seu fill Ponç II Guerau, en tinença de l’altre fill Ferrer, amb la meitat del feu.
Des de llavors, el castell de Baells va romandre en poder de la línia troncal dels vescomtes d’Àger, després comtes d’Urgell, que en gaudiren amb plenitud de drets com a bé alodial que era. Consta que la senyoria era en poder dels Estopanyà, ja que Guillem d’Estopanyà deixà al seu fill Guillem el castell de Baells (1172). L’any 1174, però, el vescomte d’Àger infeudà aquest castell a Bernat d’Estopanyà, mentre que la castlania quedava en poder de Ramon Gombau de Camporrells.
Val a dir que la possessió de Baells fou disputada als vescomtes d’Àger pel rei Alfons I de Catalunya-Aragó (1191). Successivament, Ponç III Guerau de Cabrera i el seu fill Guerau IV Ponç dotaren les respectives mullers, Marquesa d’Urgell i Elo de Castro, amb el castell de Baells (1194,1205). Ponç I d’Urgell assegurà a Gombau de Guàrdia el dot de la seva pupil·la amb les rendes del castell de Baells (1237). Tot i que després se’n perd el rastre, s’ha de suposar que Baells fou adquirit per la corona, ja que fou un dels llocs integrats en la baronia de Castre pel rei Jaume II l’any 1292.
Sembla que ja al segle XIV el poble de Baells pertanyia als Desvalls de Lleida, que esdevingueren marquesos del Poal i d’Alfarràs. Hom creu que es deu a aquesta família l’edificació del bell casal senyorial tot aprofitant construccions preexistents. Baells formà part de la Ribagorça fins a la creació del partit judicial de Tamarit de Llitera el 1838. (JBP)
Castell
Planta i secció del basament de la torre, únic vestigi conservat d’aquest castell.
J.R. González - J.l. Rodríguez
El que es conserva de l’antic castell és la meitat sud-oriental d’una torre de planta rectangular que feia, exteriorment, 7,1 m de llargada per uns 5 m d’amplada. El gruix dels murs és d’1,6 m, la qual cosa deixa un espai interior que no devia arribar a 5 × 3 m. L’aparell és format per quatre filades de grossos carreus, el qual contrasta tant per textura com per mida amb els carreus horitzontals de gres del casal senyorial, que hi fou bastit completament a sobre. Els carreus són de forma rectangular i són posats al llarg i de través, ben lligats amb morter. L’alçada de l’estructura que resta de la torre és de poc més de 2 m, però per dalt de les cantonades s’aprecien restes del paredat de tàpia posterior, barrejades amb fragments de guix, totxos i teules, en una alçada de 2 m més sobre del basament de carreus ciclopis.
L’actual casal senyorial de Baells, una construcció del segle XVI, aprofità per a la fonamentació d’una part de la seva paret nord el mur meridional de l’esmentada torre, que havia format part del petit castell islàmic anterior a la conquesta del segle XI. Probablement, el paral·lel més semblant de la torre de Baells és la torre dels Moros (o d’Algorfa) de Seròs (Segrià).
La torre de l’antic castell de Baells és d’estructura mixta, és a dir, amb la base de grans blocs de pedra i la part superior de tàpia; malauradament, la part de tàpia conservada és molt minsa i difícil d’interpretar, si bé pel tipus de material que conté sembla com una refecció duta a terme després de la conquesta feudal i abans de construir-hi el casal senyorial a sobre. Cal pensar també que la torre, originàriament, podria haver tingut una alçada superior, ja que actualment és molt més baixa que la de Seròs.
D’altra banda, és possible que després de la conquesta feudal s’edifiqués un castell més ampli aprofitant els elements de la fortalesa originària, cosa difícil de demostrar sense excavacions arqueològiques pel costat nord del casal senyorial. (JRG-JRoM)
Bibliografia
- Caresmar, 1756, docs. 393, 583, 690, 702, 741, 940 I 2 406
- Monfar, 1853, vol. I, pàgs. 422-424
- La Canal, 1856, vol. XLVI, ap. X, pàgs. 238-239
- Ubieto, 1960, doc. 12, pàgs. 29-30
- Chesé, 1972, Docs. 142, 178, 190, 410, 477 I 487
- Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàg. 247
- Fité, 1988, vol. 3, pàgs. 980-983
- Guitart, 1988, vol. 3, pàgs. 85-86