Situació
Balma-refugi primitiva que en època alt-medieval fou fortificada, tot formant part de l’estructura primitiva del castell.
J. Aran
El castell de Bossòst és situat a tramuntana de la vila, sobre el raval de Sant Ròc, al cim de la roca anomenada Casteràs (1.180 m d’altitud). L’antic camí d’accés s’ha perdut enmig de la vegetació, i el que és millor per a salvar els 400 m de desnivell és pujar el coster des dels horts.
Història
Aquest castell, emplaçat a la riba esquerra de la Garona, entre els seus dos afluents, el riu de Casteràs i el riu de Pèira Roja, defensava el territori de Bossòst, de gran importància estratègica per a l’Aran, car controla les principals vies de penetració del Baix Aran: la vall del riu i Eth Portilhon. De bell antuvi hom pot pensar que la balma d’Era Castèra fou utilitzada com a lloc d’habitatge i després com a refugi fortificat (un oppidum cèltic). Les troballes de tipus epigràfic i de monedes que s’han fet al terme ens assabenten de la importància que hi tingué la romanització. J. Soler ha relacionat aquesta denominació amb les construccions militars dites casteràs o castellum de la Vall d’Aran. Tanmateix, les primeres referències escrites són d’època medieval (“Belsot”, “Bellsot”, “Bolsot”) i molt minses malgrat la seva importància ineluctable. En aquest temps fou plaça reial i cap del terçó de Bossòst (dit també “de Lairissa”). Sens dubte, després del tractat de Corbeil (1258), en què l’Aran restà com a avançada a frec de França, i de la seva incorporació definitiva a la corona catalano-aragonesa (1265), el Casteràs fou reforçat i, possiblement, damunt la balma-refugi fou bastida una torre de defensa. Els danys infligits pels aranesos als pobladors del comtat de Comenge donaren peu a la invasió de l’Aran per Felip l’Ardit (1283), que tingué el suport del baró de Lés i que se situa dins la croada contra el rei Pere. Poc després de la reincorporació de la Vall a la corona d’Aragó (1312), hi ha constància del procés de senyorialització i de la rellevància dels castellans de Bossòst, ja que el 1320 Aimar de Bossòst s’instal·là a la vall d’Ouiel, on enllaçà amb el llinatge francès dels Mayrègne. Aquest abandó fou momentani, car les successives penetracions franceses sempre trobaren un baluard de resistència al castell de Bossòst; i més quan fou construït el castell actual al cim de la roca, el qual, però, segons el visitador reial J. Francisco de Gracia, ja no era utilitzat el segle XVII.
Castell
Bestorre de defensa, situada a l’angle de llevant del conjunt del castell i que en controlava el camí d’accés.
J. Aran
Les restes que ens han pervingut del Casteràs es drecen dalt el turó amb dues estructures clarament diferenciades, com ja hem dit: la balma-refugi al peu de la penya i el castell senyorial sobre la roca, més modern.
La balma de l’Era Castèra és una cavitat natural oberta a la roca, que avui es presenta deformada a causa de l’erosió del temps, que ha provocat enderrocs i el buidatge de la major part dels residus arqueològics. Avui té uns 20 m d’amplada a la boca i 15 m de profunditat (tapada). Les condicions d’habitatge que ofereix són bones, car resta encarada vers la solana (al cantó sud-oriental) i s’hi observen filtracions d’aigua.
Aquest refugi sens dubte fou reutilitzat a l’alta edat mitjana i àdhuc fou fortificat en temps romànics.
En principi cal fer referència als diferents forats que es veuen excavats a la roca i que hom pot interpretar com a basaments de les antigues estructures de fusta o, segons la tradició, de les escales per pujar al cim de la penya on hi ha el castell modern i hi devia haver la torre de comunicacions. De l’estructura que es conserva avui es pot deduir l’existència d’una primitiva balma-refugi fortificada, amb porta centrada en el mur i bestorre de defensa a l’angle de llevant, que controlava el camí d’accés. De la primitiva muralla que tancava el recinte resta la base d’1-2 cm d’alt per 1,20 m d’ample. L’aparell és de carreuons de pedra del país, desbastats a cops de martell, de formes molt irregulars (de 10 × 20 cm fins a 40 × 20 cm), agafats amb morter de sorra fina i poca calç, i disposats en filades més o menys regulars. La bestorre (5 X 4 m) aporta diferents solucions tècniques; la part exterior és ovalada, però, sense solució de continuïtat, resta escairada a l’angle de la porta; ací s’adossa a la muralla amb una nova sofisticació: una estructura interpolada uneix el dos elements mitjançant sengles cantonades en degradació, de manera que possibilitava una més gran defensa del camí i més espai intern a la boca de la bestorre. Així mateix, ací l’aparell, tot i que manté les característiques ja esmentades, tendeix a ésser més regular i allosat, amb morter de més bona qualitat.
L’estat actual de les restes (mal conservades), la manca de tota excavació, àdhuc la inexistència d’un romànic civil ben definit a la Vall d’Aran, no permeten d’aventurar cap hipòtesi segura sobre la cronologia d’aquesta construcció. Amb tot, malgrat l’evident caire popular, les solucions formals aportades per a la zona d’accés (bestorre ovalada i sortints abans de la porta), la tendència evident dels carreus vers la lloseta, són pròpies de l’època. La història ens assabenta d’unes estructures socials força primitives, fins i tot basades en la depredació dels veïns, on el procés de senyorialització sembla tardívol i, en tot cas, conseqüència del tractat de Corbeil, que feia de la zona un lloc fronterer. Aquest context creiem que pot explicar la supervivència o reutilització de la balma-refugi de Casteràs, orientada vers migdia, i el seu reforçament vers els segles XII-XIII. Finalment, hom pot sospitar que s’aprofità com a cavallerissa del castell a l’època moderna.