Castell de Brunyola

Situació

Conjunt del castell de Brunyola i de l’església parroquial de Sant Fruitós. El campanar de l’església aprofita una vella torre del castell.

F. Tur

El castell de Brunyola fou construït al cim del turó on ara hi ha el poble, el qual s’edificà al voltant de la fortificació, per tant, en un lloc lleugerament encimbellat. Allò que resta del castell de l’alta edat mitjana és inclòs en les restes del castell dels darrers segles medievals.

Si seguim la carretera que va de Santa Coloma de Farners a Anglès, trobarem a mà dreta una carretera que porta a Brunyola. El castell és el centre de la població.

Mapa: L38-13(333). Situació: 31TDG739394. (JBM)

Història

L’any 1106, segons un document publicat per Pere Català, el comte Ramon Berenguer III de Barcelona donà al vescomte Guerau Ponç de Girona, com a alou, el castell de Brunyola (“castrum quod dicitur Bruniola”) i el de Torcafeló; al mateix temps també li lluirà el castell Barrés a Osona. Completa aquest document una convinença signada en la mateixa data entre Guerau Ponç i el comte, especialment pels castells de Blanes, Argimon i Cabrera; en restaren exclosos els castells de Barrés, de Brunyola (Bruiola, mal transcrit en l’edició del Liber feudorum maior per Brivola) i el de Torcafeló, a causa d’ésser alodials. L’any 1116, el vescomte Guerau Ponç va empenyorar el castell de Brunyola a Pere Ramon de Vilademany per 400 morabatins; l’honor del castell incloïa masos, masades i llauraons o Coromines i emprius, serveis i esplets que en depenien. Tot això restava inclòs entre el riu Onyar i el puig de Gironella. No obstant aquest empenyorament, el castell de Brunyola restà en una situació especial, en relació amb els dos personatges que havien signat el document precedent. S’hi assenyala que Pere Ramon de Vilademany havia de concedir la potestat per aquest castell, si el comte així li ho demanava. Segons Enric C. Girbal, de fet, a partir d’aquest moment, el senyor eminent de castell fou el vescomte de Cabrera. Per sota seu, el senyor de Vilademany el tenia en feu. En algun moment encara el tingué subinfeudat als Balenyà. L’any 1279, Ramon de Cabrera i la seva muller vengueren a Berenguer de Gornal, ciutadà de Girona, com a alou franc, el castell de Brunyola (“castrum de Bruneola”), situat a la parròquia de Sant Fruitós de Brunyola, i tots els drets que tenia, per raó de la possessió d’aquest castell, a les parròquies de Sant Martí Sapresa, de Sant Dalmai, de Santa Maria de Salitja i de Sant Andreu d’Estanyol. Aquesta relació de parròquies pot permetre de veure quina era la zona aproximada d’influència d’aquest castell. Segons el parer de Pere Català, aquesta venda en realitat només fou feta per a amagar un préstec, ja que aquest castell fou novament venut, aquest cop definitivament, l’any 1282; fou adquirit per Guillem Gaufred, clergue de la seu de Girona. Malgrat aquest canvi de senyor eminent, la castlania restà en mans dels Vilademany. En morir Guillem Gaufred, vers l’any 1292, el castell passà a dependre de l’almoina del pa de la seu de Girona.

L’any 1427, el castell restà molt afectat pels terratrèmols i calgué fer-hi obres. Com diu un informe coetani, publicat per Monsalvatje, “la principal torra del castell de Brunyola fou e romàs fesa en diversas parts e desloquats de lur citi alscuns, e los sostres de les cases luyats [allunyats] e ceparats de les parets foranes”. S’hi treballà durant trenta-set dies apuntalant la paret de la sala que donava al cementiri, omplint les esquerdes de la torre, posant teules i refent els merlets. El castell fou ocupat, durant la guerra civil del segle XV, pel comte de Pallars, i posteriorment pels Sarriera; el 1485 caigué en mans dels remences. En un inventari fet l’any 1532, s’esmenten encara “lo celler”, “la cambra del batlle”, “la cambra nova al costat de la presó”, “la altre cambra nova o graner”, “lo menjador o sala baix del primer sostre”, “la cuyna”, “la sala de mont” i “la torre mestra”. (JBM)

Al segle XVII s’afegí a l’església el solar del cementiri, i se separaren definitivament les dependències de l’interior del castell. Durant la Guerra del Francès i les guerres carlines del segle XIX sofrí importants desperfectes; l’any 1834 el castell fou venut a I. Pont, que el transformà en casa de pagès i reparà els desperfectes de l’església. (JAM)

Castell

Façana nord, única conservada de l’antic castell, amb la base atalussada i part del mur construït amb filades d’opus spicatum.

V. Buron

La major part d’allò que ha restat del castell de Brunyola sembla ésser de la baixa edat mitjana, tal com es desprèn de les característiques de les construccions, amb talús, un tipus d’aparell determinat o la forma de les finestres o la porta. D’altra banda, aquesta fortificació més tardana és el típic castell de planta si fa no fa quadrada, amb pati i quatre torres en cada un dels angles, tipus que trobem especialment d’ençà del segle XIII (per bé que ja sabem que a Catalunya té precedents molt anteriors). Una d’aquestes quatre torres ha estat aprofitada com a campanar de l’església adjacent.

La façana més ben conservada d’aquesta construcció, que bàsicament ha d’ésser d’època gòtica és l’orientada a tramuntana: entre les dues torres angulars hi ha un pany de paret força ben conservat i la porta. Entre aquesta porta dels darrers temps medievals i la torre de ponent hi ha una distància d’uns 17 m. És precisament en aquest tros de paret on s’ha conservat el llenç d’un mur que probablement pertany a un edifici d’una època molt més antiga que la de la resta de la construcció, segurament propera a l’any 1000. De fet, a 1,5 m cap a llevant d’aquesta torre occidental, el mur presenta un caire, que és l’angle d’un antic edifici. Aquesta paret més vella fa uns 12 m de llarg, fins a arribar a 3,45 m de la porta, on en algun lloc semblen també endevinar-se les pedres ben col·locades del caire d’un mur.

Les característiques de l’aparell constructiu d’aquest sector són molt diferents de les de la resta de paret o la resta de l’edifici. De fet, però, el sector antic que podem veure és força petit. En els primers 2,75 m, des del nivell del sòl actual, el talús de l’edifici gòtic tapa el mur de l’alta edat mitjana. Així, només en els següents 1,25 m podem veure clarament un parament constructiu del tipus anomenat d’opus spicatum. Les pedres són unides amb morter de calç i no són gaire grosses (fan uns 10 cm d’alt per uns 15 cm de llarg) i molt poc o gens treballades. Hi ha també entremig alguna filada horitzontal de pedres encara més petites o de còdols. El caire o angle, tot i que probablement és de la mateixa època, és format, com és lògic, per pedres un mica més grosses (de 15 cm d’alt per 25 cm de llarg, per exemple).

Per sobre d’aquests 1,25 m, tot i que ja no hi ha un opus spicatum, encara veiem a banda i banda d’aquest pany de mur, al llarg d’uns 2 m més, els caires o angles de la paret. D’altra banda, a la part més oriental d’aquest pany de paret de l’alta edat mitjana, en els darrers 3,30 m, tampoc hi ha aquest tipus d’aparell en forma d’espiga.

Per les característiques, podem pensar que aquest pany de paret, que fou aprofitat a la baixa edat mitjana, pertanyia a una construcció, probablement un castell, de cap al segle X. (JBM)

Bibliografia

  • E.C. Girbal, 1885, pàgs. 7-9, 12, 24-26, 29-31, 63, 69, 71, 72 i 76; Monsalvatje, vol. XIII, 1906, pàg. 371; P. Català-M. Brasó, vol. III, 1971, pàg. 371-379; F. Miquel i Rosell, 1945, pàg. 430.