Les primeres notícies històriques de la Bisbal del Penedès coincideixen amb el període de la primera expansió comtal. A la primeria del segle XI, en el testament d’Adalbert del 1011, s’esmenta el lloc com a ipso Episcopal entre les confrontacions del terme d’Albinyana. El 1032 i el 1037 es documenta l’indret com a parada que dicunt Episcopalem. El castell que seria erigit més tard, no és esmentat fins al 1330, data en què n’era castlà Guillem I Salbà. Els Salbà foren els senyors del terme.
No és gratuït insistir sobre la importància de la família bisbalenca dels Salbà, ja que, en les seves diverses branques, posseïren importants càrrecs polítics i eclesiàstics, com ara: diputats de la Generalitat de Catalunya, consellers en cap i veguers de Barcelona, oïdors de comptes del rei, consellers i algutzirs reials, cavallers de l’Hospital, governadors d’Eivissa, virreis de Mallorca, consellers d’Aragó, bisbes d’Osca i d’Urgell, abadesses de Pedralbes, veguers de Nàpols, procuradors generals de Prades, etc.
Cal afegir que en el castell de la Bisbal hi feren estada Joan I en l’any 1391 i Joan II en l’any 1464. A més, aquest castell fou escenari d’una revolta dura i cruenta prop de l’any 1330, en què Guillem Salbà va haver d’incendiar i destruir part del poble per a vèncer la rebel·lió dels pagesos, la qual cosa donà origen a la plaça del poble. Anys després (1465) Bernat Salbà March tenia seriosos problemes amb els seus vassalls.
Hom pot considerar la casa dels Salbà, la primitiva casa senyorial o castell, com la casa mare i el nucli inicial del poble. El seu emplaçament va ser molt ben triat. La base de l’edifici s’afermà sobre una penya de sauló col·locada a la vora del torrent de la Bisbal del Penedès, que és el corrent més important del Baix Penedès i que fins al segle XIX baixava com un riuet. Tocant a la casa hi passava el camí ral que ja des d’època romana menava del Penedès a l’Alt Camp i Montblanc. (SFM-BCB)
A la Bisbal, a la planta baixa de la casa de la família Salbà, al número 13 de la Plaça Major, s’endevina l’existència d’una part d’una construcció de planta circular que pot ésser els fonaments d’una torre cilíndrica. D’acord amb la planta feta per B. Català (1987, pàg. 224), té un diàmetre intern de 2, 6 m i el gruix dels seus murs havia d’ésser de 90 cm. (JBM)