En el seu origen medieval, la Secuita no constituí una unitat individualitzada, sinó que formava part del territori del Codony-Montoliu. Durant la repoblació del Camp de Tarragona al segle XII, bona part de les terres del terme de la Secuita foren encomanades a Guillem de Claramunt perquè, per mitjà d’establiments agraris, les repoblés i hi erigís un castell. En aquest sentit, cal mencionar la cessió en vassallatge que el susdit Guillem de Claramunt feu l’any 1182 a Berenguer de Tallada d’una peça de terra que tenia “in territorio Terrachone, in terminio castri de Monte Olivo, in loco que vocant Cequita.” Tanmateix, la repoblació d’aquest indret, realitzada al segle XII, fou força complexa atès que els drets senyorials sobre el terme els compartia amb altres senyors: la família Aguiló de Tarragona, la família dels Cardona i l’arquebisbe.
Conflictes personals, vendes i cessions bilaterals entre aquests i d’altres acabaren donant el control de l’indret a l’arquebisbe de Tarragona i al monestir de Santes Creus. Cal destacar d’aquest procés el testament de Guillem de Claramunt de l’any 1229, fill del repoblador del mateix nom, en el qual llegà al monestir de Santes Creus castrum et locum de La Çacuyta, com també alguns masos dins el seu terme. D’altra banda, entre els anys 1233 i 1247, Guillem d’Aguiló, net de Robert Bordet o d’Aguiló, vengué tots els drets que li pertocaven en diversos castells, entre els quals hi havia el de la Secuita al monestir de Santes Creus i a l’arquebisbe. L’any 1248 Ramon de Cardona confirmava les vendes fetes per Guillem d’Aguiló en favor de l’arquebisbe tarragoní Pere d’Albalat. Altres senyors que tenien drets sobre el castell eren els castlans, administradors en nom dels veritables senyors; ho foren Guillem Desprats al segle XIII, els Castellvell al XIV i els Boixadors al XV. Joan Boïl de Boixadors, l’últim castlà de la Secuita, va vendre els drets de castlania al monestir de Santes Creus per 6 000 sous el 1437.
La dualitat arquebisbe-monestir en la senyoria jurisdiccional de la Secuita també ocasionà enfrontaments —algun d’ells considerable—, tot i haver procurat l’avinentesa mitjançant acords i repartiments, com ho foren els del 1298 i del 1344. L’any 1391, el rei Joan I, per mitjà de la venda dels drets reials sobre viles i castells tarragonins, ratificava la jurisdicció criminal per a l’arquebisbe, i després, l’any 1396, negava a la Secuita el dret d’anomenar-se vila de reialenc. D’altra banda, la jurisdicció civil quedava a mans del monestir de Santes Creus, ratificada entre d’altres pel rei Pere III els anys 1336 i 1367. L’època de major conflictivitat jurisdiccional es donà durant els regnats dels dos monarques esmentats suara.
En l’actualitat no queda cap rastre d’aquesta fortalesa.