Situació
Detall de l’aparell de la bestorre o edificació circular de l’extrem est del castell.
EFS
El castell de l’Aguda és situat al cim d’una muntanya que s’alça a la banda nord de la vall del Llobregós, sobre la població de Torà, on conflueixen les rieres de Llanera i de Cellers amb el Llobregós.
Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG6733123.
Si seguim la carretera C-1412 que va de Torà a Ponts, a 1 km de la primera població surt a mà dreta una pista de terra que s’enfila fins al veïnat de l’Aguda. (JBM)
Història
La primera menció del lloc de l’Aguda data de l’any 1024, en què en un judici celebrat a Guissona es consigna el terme de “Taurani sive ipsa Acuta”. L’Aguda té una història molt unida amb Torà, població amb la qual formava en molts aspectes una unitat jurisdiccional.
Vers la segona meitat del segle XI era senyor del lloc Ramon Miró d’Aguda, cunyat d’Amat Elderic d’Orís. Quan morí Amat Elderic, Ramon Miró d’Aguda es convertí en tutor del seu nebot Pere Amat. Molt probablement Ramon Miró estigué emparentat amb Arnau Mir de Tost i Ecard Miró de Torroja, el qual en testament atorgat l’any 1085 deixà el castell de l’Aguda entre altres fortaleses, al seu fill primogènit dit Bernat.
Al tombant dels segles XI i XII es documenta la senyoria dels vescomtes de Cabrera sobre l’Aguda. El vescomte Guerau II Ponç i la seva muller Gelvira donaren l’any 1100 a la canònica de Solsona les esglésies del terme de l’Aguda. El 1105 Ferrer, fill del vescomte Guerau II Ponç de Cabrera, deixà en el seu testament a la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell l’honor que fou del seu avi Ramon Miró i de la seva mare, que incloïa entre altres castells i llocs, el castell de l’Aguda. Posteriorment, consten com a senyors de l’Aguda i de Torà Gombau de Ribelles i la seva esposa Marquesa, filla de Ferrer de Cabrera, que el 1179 van fer testament i van donar a la seva filla Marquesa el castell de l’Aguda i de Torà, sempre que no morís sense fills; llavors passaria al seu germà Ramon de Ribelles. En la consagració de l’església de l’altar de Sant Salvador i de l’església de Santa Maria de l’Aguda, efectuada entre el 1190 i el 1194 pel bisbe d’Urgell Arnau de Preixens, hi assistiren Ponç de Cervera i Marquesa, filla de Marquesa de Cabrera i de Gombau de Ribelles, intitulats senyors de l’Aguda i Torà. Anys més tard, el 1227, Ponç de Cervera concedí als veïns d’aquests llocs el privilegi de vendre i comprar, exportar i importar a llur voluntat. El llinatge dels Cervera continuà amb l’alt domini del lloc fins a la fi del segle XIII. Vers l’any 1306 el vescomte Hug de Cardona comprà la jurisdicció dels llocs de l’Aguda i de Torà entre d’altres, els quals romangueren dins els dominis d’aquesta important família i dels seus descendents fins a l’extinció de les senyories jurisdiccionals al segle XIX. (ABR)
Castell
Planta del castell, amb la torre inicial d’angles arrodonits i el recinte allargassat que s’hi afegí més tardanament.
J. Bolòs
El castell de l’Aguda era format primerament per una torre de planta rectangular amb els extrems arrodonits. A aquest edifici primerenc s’afegí un recinte allargat acabat a l’extrem oriental amb una bestorre gairebé circular.
La torre més gran i més antiga és la situada a l’extrem oest. Té una planta bàsicament rectangular, bé que, com en alguns altres edificis de l’alta edat mitjana, els angles són roms. El seu costat nord fa 7,5 m de llarg i l’oest té una longitud de 8,5 m. Es conserva amb una alçada d’uns 4 m. És feta amb unes pedres lleugerament treballades, de mida petita i que tenen una forma força quadrada (per exemple 15 × 15 cm o bé també 15 cm d’alt per 30 cm de llarg), col·locades en filades no gaire regulars i unides per molt morter de calç.
En un segon moment s’adossà a aquesta torre un cos allargat, format per dues parets paral·leles, orientades d’W a E. La sala que es creà tenia una amplada de 7 m i una longitud de 17 m. Al final d’aquest cos longitudinal, es bastí una bestorre que s’adossà al mur est d’aquesta sala. L’espai central d’aquesta bestorre, amb una forma circular, té un diàmetre intern de 220 cm. Els murs tenen un gruix de 160 cm, molt semblant al gruix de les dues parets perimetrals.
Aquestes parets, de la bestorre i dels dos murs longitudinals, són fetes amb carreus rectangulars de mida mitjana, ben arrenglerats en filades i units amb morter. A la paret nord, gràcies a una excavació furtiva que hom hi ha fet, es pot veure el mur, molt acurat, amb una alçada de 2,5 m. L’alçada de la bestorre és una mica més gran. (JRG-DRR-JIR-JMT-JBM)
A l’hora d’establir una datació d’aquesta construcció cal distingir la torre occidental de la resta de les construccions. Mentre que els dos murs llargs i la bestorre poden ésser datats al segle XI sense cap problema, la torre oest ha d’ésser datada en un moment anterior.
S’ha de relacionar aquesta torre d’angles arrodonits amb les torres quadrangulars que tenen els caires roms, com per exemple la de Font-rubí (Penedès), que en principi hem datat al segle X, potser en un moment proper a l’any 1000. De fet, aquesta datació no es contradiu pas amb les característiques de l’aparell constructiu, molt irregular i que segurament devia ésser fet per a ser recobert amb una capa de morter de calç. Probablement hom podria relacionar aquest edifici amb el proper castell de Lloberola, que té uns angles semblants a la torre exterior, i també amb la torre del castell de Vallferosa (que pertanyia abans al Solsonès), encara que aquest edifici ja tingui tot ell una forma ben arrodonida.
Segurament en un moment posterior, potser ja en època moderna (Markalaín-González-Rubio, 1991, pàg. 213), es feu una fortificació amb pedra ben escairada, situada a l’W d’aquest castell primerenc (més enllà de la casa de pagès que hi ha entremig), i també unes muralles gruixudes, edificades amb grans carreus, que unien la fortificació sobirana amb l’església i amb el poblet que hi havia més avall. (JBM)
Bibliografia
- Sarri, 1958, pàg. 13; Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 739-745; Sangés, 1980, III, doc. 2, pàgs. 227-230; Coberó, 1982, pàgs. 21-29; Rubio, González, Markalaín, 1989, 13, pàg. 202; Markalaín, González, Rubio, 1991, vol. II, pàgs. 230-235, fig. 4.