Situació
Absis de l’església, antiga parròquia del lloc i ara santuari, amb una acurada decoració llombarda.
ECSA-E. Pablo
L’església de Santa Maria és situada al costat del castell de l’Aguda.
Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG673311.
Per arribar-hi cal seguir l’itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (XSB)
Història
Aquest santuari fou l’antiga parròquia del terme de l’Aguda. Se’n té constància des del 1100, any en què el vescomte Guerau II Ponç de Cabrera i la seva muller Gelvira, senyors de l’Aguda, feren donació de l’església de l’Aguda a la canònica de Santa Maria de Solsona. La pertinença de la parròquia de l’Aguda a la canònica solsonina és consignada posteriorment per la butlla del papa Eusebi III atorgada a aquella institució el 1151 i per l’acta de consagració de Santa Maria de Solsona de l’any 1163.
El 1141 Ramon Gilabert i la seva esposa Bonadona feren llegats testamentaris a l’obra de Santa Maria de l’Aguda. Ramon Gilabert llegà la meitat de la tercera part del seus béns mobles a l’obra de les esglésies de Santa Maria de l’Aguda i de Sant Gil de Torà i als capellans d’ambdues perquè diguessin misses per la seva ànima. Bonadona establí que tres quartes parts del seu terç dels béns mobles es destinessin a l’obra de Santa Maria de l’Aguda i Sant Gil de Torà i perquè els capellans d’aquestes esglésies diguessin misses. L’any 1178 el bisbe Arnau de Preixens i els canonges d’Urgell van concedir a Ramon de Torroja i a la seva esposa Gaia que poguessin tenir en feu seu durant la seva vida la capellania de la parròquia de l’Aguda, que havien usurpat. Arnau de Preixens també va permetre que si un fill de l’esmentat matrimoni fos clergue pogués posseir les capellanies d’Aguilella, Tarroja i l’Aguda mentre visqués.
Hi ha notícia d’una consagració de l’església entre els anys 1190 i 1194, en què el bisbe Arnau de Preixens s’arribà a l’Aguda per tal de consagrar l’església de Santa Maria i l’altar de Sant Salvador que s’hi havia fundat. Era rector en aquells moments Pere de Torà. Segons s’estableix en l’acta, a partir de llavors els capellans de la parròquia de l’Aguda havien de cantar tres misses a l’altar de Sant Salvador cada setmana.
L’any 1438 Santa Maria de l’Aguda perdé la parroquialitat en favor de l’església de Sant Gil de Torà que havia estat fins llavors sufragània seva. (ABR-CPO)
Acta de consagració de Santa Maria de l’Aguda (22 de febrer de 1190-94)
El bisbe d’Urgell Arnau de Preixens consagra l’església de Santa Maria i l’altar de Sant Salvador de l’Aguda, amb el consentiment i la presència del senyor del lloc, Ponç de Cervera, i de la seva muller Marquesa.
"Sit notum cunctis hominibus tam presentibus quam futuris, quod ego Arnaldus de Perexenz, episcopus Urgellensis sedis, cum meis canonicis magister Blancard et Raimundum Emerigo et capellanum Cardone et Petrum de Tora, capellanum ecclesie Acute et seniorem meum, et omnes alii Acute, Pontius [de Cervaria] et uxor sua domna Marquesia et omnes castellani totius castri, et Berengarius de Perexens, et cum parrochianis Acute et Torani et illorum terminis; ego Arnaldus, episcopus Urgellensis, qum consilio et voluntate domini [Pontii] de Cervaria, qui presentem fuit, et parrochianis et castellani de Acute et Torani et de terminis ponimus et edificamus altare que vocatur Sancti Salvatoris. Et ego Arnaldus, episcopus supradictus sedis Urgellensis, qui propter mandato et consilio Pontius de Cervaria et parrochiani iam dictis sacravit altare Sancti Salvatoris predicti et ecclesiam Sancte Marie Acute, et posuit reliquias corporis Domini et multas alias reliquias plurimorum martirum, que ibi venerant ad adduxerunt B. de Ivorra et P. Duran ad ipsam sacracionem altaris, qui sunt canonicis Sancte Marie Celsone. Et ideo ego Arnaldus, episcopus ecclesie Urgellensis iam dicte, et ego Pontius Cervarie et seniorem Acute et Torani et domna Marquesia et omnes castellani castri et canonicis Sancte Marie Celsone et omnibus parrochianis Acute et Torani, qui ibi sunt presentes, qua propter nos nominatis et suprascriptis, laudamus et concedimus propter amorem Dei, ut capellani ecclesie Acute canent III dies in hebdomade in altare, qui est sacratus sancti Salvatoris in eclesiam Sancte Marie, pro vivis et benefactoribus et mortuis sempre in secula seculorum, et faciant commemoracionem semper per ipsum altare in vespris et in matutinis die ac nocte. Et nos suprascriptis et nominatis, qua propter servicium ut capellanum Acute sacreat semper in altare Sancti Salvatoris, nos laudamus et concedimus et tradimus cum presente dotaliam et cartam per cuneta secula seculorum omnes reditus et exitus et primicias et decimas et cartis, quomodo solebat accipere capellanum eclesiam Sancte Marie, sicut habebat altare Sancti Salvatoris omni tempore, terris et vineis et quartis, oblationes, reditus et honores; et capellanum et altare, qui est sacratum, omni tempore ex suis honoribus et quod ei dabuntur decimum omni tempore semper habeant.
Facta ipsa dodalia et carta VIII kalendas marcii, anno Domin MCX[C...]
Omnes superius nominad firmaverunt et concesserunt istam dotaliam et libertatem predicte ecclesie, et in omnibus est libera et francha, salva alberga domini episcopi Urgellensis, cum suis honoribus, et domno preposito Celsonensi.
Arnaldus sacer hoc scripsit, die et anno quo supra (sig. man.) et predictis interfuit."
[O]: perdut.
A: Còpia de l’any 1309: AES, pergamí núm. 440.
a: Baraut: Set actes més de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia” (la Seu d’Urgell), II (1979), doc. 5, pàgs. 486-487, ex A.
b: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell, la Seu d’Urgell 1986, doc. 96, pàgs. 193-194, ex A.
Traducció
"Sigui conegut de tots els homes tant presents com futurs, que jo, Arnau de Preixens, bisbe de la seu d’Urgell, amb els meus canonges, el mestre Blancard i Ramon Emeric, el capellà de Cardona i Pere de Torà, capellà de l’església de l’Aguda, Ponç de Cervera, senyor meu i de tots els altres d’Aguda, la seva muller la senyora Marquesa i tots els castlans del castell, Berenguer de Preixens i tots els parroquians de l’Aguda i de Torà i dels seus termes; que jo, Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell, amb el consell i la voluntat del senyor Ponç de Cervera, que es trobava present, i dels parroquians i castlans de l’Aguda i de Torà i dels seus termes, hem aixecat i edificat l’altar que s’anomena de Sant Salvador. I jo, Arnau de Preixens, bisbe de l’esmentada seu d’Urgell, per disposició i consell de Ponç de Cervera i dels esmentats parroquians, he consagrat l’altar esmentat de Sant Salvador i l’església de Santa Maria de l’Aguda, i hi he posat relíquies del cos del Senyor i moltes altres relíquies de molts màrtirs que van portar B. d’Ivorra i C. Duran, que són canonges de Solsona i que vingueren a la dita consagració. I per això jo, Arnau, bisbe de l’esmentada església d’Urgell, i jo, Ponç de Cervera, senyor de l’Aguda i de Torà, i la senyora Marquesa i tots els castlans del castell i els canonges de Solsona i tots els parroquians de l’Aguda i de Torà, que allà es trobaven presents, és a dir, tots els anomenats més amunt, lloem i concedim per amor de Déu que els capellans de l’església de l’Aguda cantin (celebrin) tres dies la setmana a l’altar que s’ha consagrat a sant Salvador a l’església de Santa Maria pels vius i benefactors i pels morts al llarg dels segles dels segles, i facin commemoració sempre en aquest altar a les vespres i matines dia i nit.
I per garantir el bon servei i que el capellà de l’Aguda celebri sempre a l’altar de Sant Salvador, nosaltres els esmentats i més amunt consignats lloem, donem i concedim amb la present dotalia i document que tots els béns, rèdits, primícies, eixides i escriptures que el capellà acostumava a rebre per raó de l’església de Santa Maria ho tingui també per l’altar de Sant Salvador perpètuament, amb les terres, vinyes, quarts, oblacions, rèdits i possessions, i que el capellà i l’altar que hem consagrat tinguin sempre el delme dels seus béns i possessions.
Es va fer aquesta dotalia i document el dia vuit de les calendes de març de l’any del Senyor mil cent noranta
Tots els abans esmentats van signar i aprovar la dotalia i llibertat d’aquesta església i en tot resta lliure i franca, a excepció del dret d’alberga que ha de donar al bisbe d’Urgell amb tots els seus homes i al senyor prepòsit de Solsona.
Arnau, sacerdot, que això ha escrit el dia i any més amunt consignats i ha intervingut en les dites coses."
(Traducció: APF)
Església
Planta de l’església, amb una petita absidiola al mur nord i dues capelles enfrontades al mig de la nau.
X. Solé
Es tracta d’un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó seguit, i capçada a llevant per un absis de planta semicircular. Aquest és cobert amb volta de quart d’esfera feta amb carreuó i s’obre a la nau a través d’un arc presbiteral en degradació.
Al mig de la nau hi ha dues capelles enfrontades. La que s’obre al mur nord, és coberta amb volta apuntada i, en aquest mateix mur, una absidiola de forma semicircular s’obre a la nau al costat de l’absis. La capella o sagristia oberta al mur meridional és coberta amb volta de canó i al seu costat té un arcosoli que conté una pica baptismal. Un campanar de torre, de planta rectangular i d’època posterior, és adossat a la façana oest i a la porta de l’església. La porta és feta amb llinda a l’exterior i arc de mig punt a l’interior, descentrada respecte de l’eix de la nau a diferència de la finestra rectangular que hi ha sobre seu. Al mur sud hom troba dues finestres, una d’una sola esqueixada i l’altra de dues, que il·luminen la nau, i entremig d’ambdues el cos adossat de la sagristia és cobert per una teulada independent de dues aigües.
L’absis, al mur de llevant, és ornamentat amb motius llombards, amb tres plafons separats per dues lesenes que arrenquen d’un sòcol i amb un fris d’arcuacions sota el ràfec, que ha estat sobrealçat fins al nivell de la teulada de la nau. A l’absis hi ha obertes dues finestres de doble esqueixada, descentrades respecte de l’eix de la nau però centrades en els plafons on es troben. Una s’orienta al N-E i l’altra a migjorn. A la façana nord de l’església hi ha el fossat.
L’aparell de l’església ha estat fet de carreuons ben escairats i regulars, disposats en filades uniformes, i evidencia l’arquitectura de la fi del segle XI, fidel a les formes llombardes. (XSB)
Pica
Pica baptismal que es conserva a l’interior de l’església, decorada amb relleus a base d’incisions que defineixen motius de corda.
ECSA-N. Baqué
Dins un arcosoli o nínxol que s’obre a l’interior del mur meridional de la nau de l’església de Santa Maria de l’Aguda, hi ha una pica baptismal amb uns motius decoratius força interessants.
Es tracta d’una pica baptismal amb forma de copa. És una pica petita, amb un diàmetre exterior de boca de 61 cm, una alçada de 87 cm i una profunditat de vas de 28 cm; el peu fa 18 cm d’alt i la peanya quadrangular 44,5 × 49 cm de base i 12 cm d’alt. Realitzada amb pedra calcària, manté un bon estat de conservació, tot i que un angle de la peanya està reconstruït de manera matussera amb ciment, i que tota la peça presenta indicis d’haver estat emblanquinada en algun moment. La pica apareix col·locada contra el mur del nínxol, i sembla que sempre devia haver estat situada d’aquesta manera ja que en la part que dóna al mur la pedra presenta desgast i els motius que la decoren no apareixen tan clars.
La pica és formada per un vas, un peu cilíndric i una peanya quadrangular. Arran de la boca té quatre grans incisions situades davant per davant. A pocs centímetres l’envolta una sanefa de quadrets rebuidats disposats amb continuïtat, amb igual decoració i disposició que a la pica de Sant Vicenç de Can Cerdà o a la de Sant Llorenç, totes dues al Penedès (Cruañes-Virella, 1984, pàgs. 43 i 61). Just per sota d’aquesta sanefa hom troba un element decoratiu de corda que segueix el perímetre de la pica. Aquest motiu també apareix a la pica abans esmentada de Sant Llorenç del Penedès i a dues piques conservades al Museu Episcopal de Vic que daten de la segona meitat del segle XII (vegeu el volum XXII d’aquesta mateix obra, pàgs. 68-69). Segueixen al tema de corda, uns arquets realitzats de manera matussera i irregular que voregen la pica. L’ús d’aquests arquets decoratius és molt habitual en piques medievals a Navarra (Martínez de Moretín, 1992). I dins de la Segarra hom els troba en una pica beneitera conservada al Museu de Guissona.
Apareixen alternats sota cada un dels arquets uns motius que ocupen de manera vertical tot el centre de la pica fins a la base que connecta amb el peu. Es tracta d’una espècie de pals amb treball de corda i un altre motiu que sembla derivat de la pinya, amb igual treball. A la part inferior d’un d’ells hom veu també una creu llatina inscrita en una mena de motiu arrodonit. El tema, que recorda una pinya, sembla procedir del de la pinya penjant de fulles, freqüent en els capitells del Cister i a la darreria del segle XII. Es pot veure en alguns capitells de Vallbona de les Monges, a Porqueres o Lluçà (Puig I Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (II), pàgs. 718-720).
La base de la pica està acabada amb una motllura de secció rodona que connecta amb el peu en el qual hom troba una altra creu.
Les característiques tipològiques i decoratives d’aquesta pica, com per exemple la utilització d’un motiu ornamental com la pinya, propi de la segona meitat del segle XII, fa que es pugui situar cronològicament aquesta peça dins el període esmentat. (NBP)
Bibliografia
- Sarri, 1958, pàg. 13; Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 739-745; Coberó, 1982; Baraut, 1986, doc. 96, pàgs. 193-194; 1990-91, X, doc. 1736, pàgs. 254-255; Altisent, 1993, vol. I, doc. 95, pàgs. 94-95.