Situació
Vista aèria del conjunt amb les restes del castell al cim del turó I l’església de Sant Miquel a primer terme.
ECSA - J. Todó
Castell situat en un turó que s’alça al mig de la vall de la riera de Marmellar. Resta una mica allunyat de la plana del Penedès; la finalitat principal d’aquest castell devia ésser sobretot controlar aquesta vall lateral.
Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF789798.
Si venim de Vilafranca i de Sant Martí Sarroca, hem d’agafar la carretera de Torrelles de Foix. Després d’haver passat el veïnat de Croset surt, del costat d’una nau, a mà esquerra, una pista asfaltada que ens portarà fins a la urbanització que hi ha al peu del castell. Cal fer a peu els darrers metres. També s’hi pot anar per Sant Jaume dels Domenys i des de la carretera del Pla de Manlleu; cal fer, però, aleshores, un llarg camí per una pista de terra. (JBM)
Història
Poques són les notícies documentals d’aquest castell. La primera referència del lloc és de l’any 1023, en una venda feta pels comtes de Barcelona a Guillem Amat de Castellvell on, entre les afrontacions del terme de Castellví de la Marca, s’esmenta el terme de Marmellar. No és fins l’any 1041 que apareix consignat en una altra afrontació el castell de Marmellar.
La línia dels feudataris del terme és força desconeguda. Al segle XII la fortalesa de Marmellar era dels Banyeres. L’any 1157 Ponç de Banyeres, en morir a conseqüència d’unes ferides, deixà hereva universal del castell de Marmellar la seva filla Guisla, casada amb Guillem de Santmartí.
Al segle XIV consten diversos senyors. El 1358 era dels Anglesola i segons el fogatge de 1365-70 era d’Arbert de Claramunt. El 1376 el castell de Marmellar era de Bertran de Gallifa i tenia 15 focs. Tanmateix, el castell de Marmellar formà part del lot que el rei Pere el Cerimoniós va donar a Bernat de Fortià, germà de la reina Sibil·la. El terme retornà al patrimoni reial després de la mort de Pere III.
Més tard pertangué als Boixadors i als Savallà. El terme fou confiscat durant més de mig segle després de la guerra de Successió pel paper austriacista del comte de Savallà. (SFM)
Castell
Planta del clos del castell, amb les restes de la fortificació i l’església.
C. Solsona
J. Puig i Cadafalch, A. de Falguera i J. Goday, en la seva obra sobre l’arquitectura romànica, a l’hora de fer un breu estudi dels castells de l’època romànica triaren, en primer lloc, el castell de Marmellar (1911, vol. II, pàg. 449). Assenyalaren especialment la disposició d’aquest castell: al cim d’un turó espadat que resta aïllat per un revolt de la riera i protegit per les cingleres que hi ha als costats nord i oest. També indiquen el fet que hom hi trobi la coexistència, dins d’un recinte més ampli fet de tàpia que envolta el cim del turó del castell, d’un lloc d’habitació senyorial, el castell pròpiament dit, i d’una església.
La planta del castell era, però, més complexa del que hom representa al pla que s’inclou en l’Arquitectura romànica a Catalunya. Certament, l’element més important de la fortificació era una nau amb una planta trapezial, que tenia, a l’interior, una longitud d’uns 18 m i una amplada de 6,7 m. Aquesta nau, orientada de nord a sud, restava dividida, al seu torn, per tres murs prims (de només 40 cm), transversals. El gruix de la paret oriental de la nau era, en canvi, de 120 cm. La paret meridional només s’ha conservat en una longitud de 5,7 m i sols té un gruix de 80 cm (al qual, però, s’adossà un altre mur a l’interior, per a reforçar-la, que feia 50 cm més). Al mur nord tingué lloc un procés de reforçament semblant.
Detall del mur oriental, amb la seva ben disposada carreuada i coronat amb merlets.
ECSA - J. Bolòs
El mur occidental d’aquesta nau només té un gruix de 50 cm, la qual cosa fa que s’assembli més als murs travessers interiors que no pas a una paret exterior. Creiem, per contra, que la paret exterior passava, possiblement, uns 2,3 m més enllà, més cap a ponent, i que tenia uns 70 cm de gruix. Cal tenir present, però, que hi havia un entrant a l’angle nord-oest del castell, de tal manera que aquest mur oest començava uns 3,8 m més cap al sud que, per exemple, els dos murs llargs de la nau principal. A més, actualment l’organització dels murs al sector sud-oest del castell, sense fer-hi una excavació acurada, és molt difícil d’aclarir amb seguretat.
El mur oriental és el més ben conservat. Des de l’interior es conserva en una alçària d’uns 7,5 m, a la qual encara cal sumar uns 4,5 m més que veiem des de l’exterior i que recolzen en una roca. És un pany de paret molt notable, encara avui, segurament, no gaire diferent a com era originàriament. Des de l’interior veiem que almenys hi havia tres trespols o pisos diferents. El primer és a uns 60 cm del nivell del terra actual, el segon uns 260 cm més amunt i el tercer a 1,5 m del capdamunt de la paret.
A l’extrem sud d’aquest mur hi havia, a la planta principal, una finestra. Més cap al centre del mur, al nivell mitjà, n’hi havia una altra. Per fora, les finestres són resoltes amb tres pedres, una a cada banda i una de tercera fent de llinda. A l’interior eren acabades amb un arc rebaixat. També hi veiem diverses espitlleres i una renglera d’onze permòdols, al nivell que separa la planta principal i la superior. Els carreus són de mida mitjana, lleugerament escairats; poden fer, per exemple, 18 cm d’alt × 27 cm de llarg.
Entre l’església i la paret est del castell hi havia un mur de tàpia, amb un gruix de 70 cm. Així mateix, des de l’angle nord-oest de l’església surt un mur també de tàpia que anava seguint el contorn del planell superior del turó. És molt probable, però, que aquest mur fos fet posteriorment a la construcció de l’església i del castell.
Així mateix, després de fer el castell es feren dues línies de muralla exterior al costat oriental. El primer mur, que passava, si fa no fa, a uns 5,5 m de la paret oriental de la fortificació, té un gruix d’uns 50 cm, i segueix cap al nord. La segona muralla arrenca de l’angle nord-oest d’aquesta primera muralla i enllaça amb una altra muralla que té l’inici a l’absis de l’església. En aquest segon mur s’obria un portal, amb una amplada de 2 m.
Podem datar aquest castell cap al segle XII. (JBM)
Bibliografia
- Puig i Falguera, Goday, 1909-18, vol. II
- Els castells catalans, 1971, vol. III, pags. 802-808
- Llorach, 1983, pags. 241-242