Situació
Vista aèria de l’esperó rocós situat davant la capella on es conserven els escassos vestigis d’aquesta fortalesa.
ECSA - J. Todó
És situat sobre unes altes roques (466 m) aïllades entre dos torrents, a la part nord-oriental del terme. Per arribar-hi s’ha d’agafar, a la sortida d’Olesa, la carretera de Vacarisses. Vora el quilòmetre 6, després d’haver travessat el torrent de Sant Pere, i prop de l’enforcall amb la carretera de Terrassa, surt el camí de muntanya que hi duu.
Mapa: 36-15(392). Situació: 31TDG093025.
Història
Les primeres citacions del castell de Sacama són dels anys 938 i 940, en documents conservats antigament a Montserrat. L’any 962 el comte i marquès Miró de Barcelona vengué al seu fidel Eigofred, també anomenat Digfred o, per alguns historiadors, Agfred, el seu castell anomenat Camba, que li pervingué dels seus pares. Eigofred, al cap de cinc anys escassos de posseir-lo donà el castell al monestir de Santa Maria de Ripoll. S’hi fa constar que dona el castell, que afrontava al nord amb el comtat de Manresa i el terme de Vacarisses, amb la seva església de Sant Pere. Després de la mort del donador, el 980 els monjos de Ripoll es presentaren al comte amb les escriptures que Eigofred els havia fet, a fi de reclamar que els restituís el castell de Sacama amb el seu alou, que el comte, amb altres béns fiscals que hi tenia, havia donat al seu fidel Bonfill. Quan el comte oí les raons dels monjos i veié les escriptures que li presentaren, amb el consell de Mir i de l’esmentat Bonfill, els restituí el castell de Sacama amb el seu alou. Sembla que això, però, devia ser producte d’un pacte, l’altra cara del qual devia consistir en la cessió del castell a Bonfill per part del monestir; efectivament això succeí quan, el gener del 980, l’abat Seniofred i els seus monjos li concediren el castell en alou, amb l’obligació que pagués anualment al monestir dues peces d’argent pur.
L’any 982 la possessió de l’alou de Sacama amb l’església de Sant Pere fou confirmada a Ripoll per un precepte del rei Lotari, atorgat a Perentignat a precs de l’abat Seniofred. Tot i que Ripoll conservava la possessió de Sacama, el fet que l’hagués confiat en alou a Ènnec Bonfill, personatge lligat per llinatge i per fidelitat als comtes, pels quals posseïa altres béns a Olesa, degué comportar a la pràctica la confusió de la jurisdicció de Ripoll dins la més àmplia que els comtes hi exercien per mitjà de Bonfill i, en darrera instància, la pèrdua del domini efectiu de l’indret per part del monestir, que hagué de reclamar judicialment als comtes en dues ocasions, el 1002 i el 1021, la devolució del seu alou de Sacama.
Efectivament, el 1002 l’abat Seniofred de Ripoll es presentà en una magna assemblea judicial celebrada a la catedral de Vic i presidida pels comtes Ramon Borrell i Ermessenda, per a reclamar per al seu monestir de Santa Maria la devolució de l’alou del castell de Sacama. El comte Ramon Borrell restituí al monestir el dit alou del castell de Sacama, amb tots els drets i pertinences. Al seu torn, el monestir el concedí al comte en vitalici, amb la càrrega d’un cens anual. Al cap de pocs anys d’haver mort aquest comte, el 1021, en temps de l’abat Oliba, tres monjos de Santa Maria, Eldesind, Arnau i Guifre, es presentaren davant la cort, reunida aquest cop a Sant Cugat del Vallès i presidida per la comtessa Ermessenda i el seu fill el comte Berenguer Ramon, que foren requerits pels monjos perquè els restituïssin el seu alou de Sacama, que injustament posseïen la dita comtessa i el seu fill. Examinades pels jutges les corresponents escriptures, els comtes restituïren l’alou a Ripoll. L’abat Oliba, en agraïment de la justícia obtinguda, a precs de la comtessa i del seu fill, instituí un aniversari perpetu per l’ànima del comte Ramon Borrell.
En aquest llarg periple de Ripoll per aconseguir la restitució dels seus béns, les coses restaren força diferentment delimitades del que pressuposava la donació d’Eigofred. En la restitució del 1021 i en l’anterior del 1002 ja no es parla del castell o del lloc, sinó de l’alou del terme del castell de Sacama, la parròquia del qual, com és documentat al segle XI, era la d’Olesa. El castell de Sacama devia restar, ja des dels temps de Bonfill i del comte Borrell II, en poder dels comtes, que hi devien tenir feudataris o castlans. A partir d’un moment determinat, segurament anterior al 1058, aquests van ser els Castellví, senyors de Castellví de Rosanes, que el 1076 reberen també, ara de mans del comte Ramon Berenguer I, la senyoria de l’església i parròquia de Santa Maria d’Olesa. A partir d’aleshores, el domini i la jurisdicció de Sant Pere Sacama i d’Olesa restarien lligades i indestriables.
Al segle XIV, concretament el 1359, Pere III el Cerimoniós vengué al prior de Montserrat, Jaume de Vivers, la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi de la vila d’Olesa, juntament amb el castell de Sacama. El monestir de Montserrat fou senyor de l’indret fins al segle XIX.
Castell
Detall d’un dels pocs murs del que fou el castell.
F. Baltà
Del castell de Sacama queden escassos vestigis a ponent de l’església de Sant Pere. Era bastit sobre mateix de dues parets de roca paral·leles i espadades, baluard natural defensat per la pròpia abruptesa de la seva configuració. Aquestes roques conformen una estructura de planta rectangular, d’eix longitudinal d’W a E; la paret ponentina, que tanca el recinte del castell, és d’opus spicatum, i també ho són les restes d’obra que queden entre les esquerdes de roca. Entre les roques del castell i la capella antigament hi degué haver alguna construcció perquè hi ha encaixos per a bigues a les roques de més a llevant.
Encavalcat entre les dues parets de roca, el castell tenia una planta rectangular molt allargada, de 3,5 m d’amplada per terme mitjà i molt regular. La llargada total fins a l’acabament de les parets de roca és de 29 m. No s’hi veuen divisions internes, només restes d’un arc de diafragma a 2,4 m de la paret occidental, mal ensamblat amb opus spicatum, per la qual deu ser posterior, fruit d’una reforma potser dels segles XI o XII. El fet que s’hagin conservat les restes d’aquest arc permet de conèixer l’estructura de la coberta d’aquesta part occidental del recinte, que degué ser de fusta. La semblança amb d’altres estances similars dels castells d’Eramprunyà i de Castellví de Rosanes fa suposar que devia ser la sala del castell i que sobre seu hi havia altres estances. Potser podrien ser del tancament d’aquesta estança els vestigis d’un mur que hi ha a 8,5 m de la paret occidental.
La construcció del castell de Sacama, per les restes que n’han pervingut, és una obra del segle X, segurament del temps d’Ènnec Bonfill i del comte Borrell II. Anteriorment hi degué haver alguna bastida provisional de fusta. L’obra preromànica, que es degué estendre a tota la superfície del castell, sembla molt homogènia. El castell va sofrir alguna reforma posterior, en el temps que pertangué a la baronia de Castellví, cap a mitjan segle XII, bé que sembla que fou de molt poca envergadura. Les reconstruccions que evidencien altres castells del Baix Llobregat com el de Cervelló, del segle XIII, o el d’Eramprunyà, del XIV, no s’efectuaren a Sacama, segurament perquè aleshores el castell ja era en declivi en benefici de la vila d’Olesa, que va ser murallada i fortificada, de tal manera que al segle XIV és anomenada castell.
Bibliografia
- Els castells catalans, vol. I, 1967, pàgs. 448-451
- Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, 1987, pàgs. 3-5
- Pagès, 1991
- Pagès, 1992, en premsa