Situació
Enorme roca sorrenca que corona el despoblat, sobre el qual s’aixequen les minses restes del castell.
ECSA-J. Bolòs
Les restes del castell i el vilatge de Maldanell són al cim d’una destacada elevació de les serres que limiten pel S el barranc de Maldanell, poc abans de la desembocadura d’aquest al Riu Corb.
Mapa: 33-15 (389). Situació: 31TCG373010.
A l’altura de les primeres cases del poble de Maldà, venint de Belianes, cal agafar a mà dreta una pista de terra d’uns 2 km que porta al despoblat de Maldanell. El lloc és fàcilment localitzable per l’existència, al cim del turó, de la moderna ermita de Sant Joan. (JRG)
Història
La història del castell i el poblat de Maldanell anà lligada a la del proper castell de Maldà, del qual fou subsidiari. El primer esment del castell és del 29 de gener de 1082, en què els comtes de Barcelona Ramon Berenguer II i el seu germà Berenguer Ramon II donaren, en realitat confirmaren, els castells i llocs de Maldà i Maldanell al vescomte Ramon Folc I de Cardona. Ramon Folc i la seva muller Ermessenda donaren el castell de Maldanell, meitat en feu i meitat en alou, el 20 de juliol del mateix any, als germans Bernat i Ramon Amat, els quals s’obligaren a bastir en el període de dos anys una torre amb pedra i argamassa, així com a excavar el seu fossat. El 1151 hi ha notícia que Pere, possiblement castlà dels Cardona, encomanà a Bernat de Conill, un altre castlà, els castells de Maldanell, Llorenç i Sant Martí de Maldà.
El castell de Maldanell va passar per les mateixes vicissituds que el castell de Maldà. El 1248 Guillem de Cardona, en canvi, d’haver pogut vendre els castells i llocs d’Alcarràs i Montagut, cedí al rei Jaume I els castells de Maldà i Maldanell, que a partir de llavors retindria en feu del rei. El 1306 Jaume II concedí el mer i mixt imperi dels castells de Maldà i Maldanell al vescomte Guillem Folc VI de Cardona, el qual continuà prestant homenatge al rei per aquest feu. El 1347 el rei Pere III vengué al vescomte Hug II de Cardona la potestat directa, el domini alodial i tots els altres drets que tenia i li poguessin competir en el castell de Maldà i el poble de Maldanell. El fogatjament del 1378 dóna 5 focs per al lloc de Maldanell.
El castell de Maldanell fou dels Cardona fins el 1450, data en què, com Maldà, passà a mans de Bernat Albert, senyor de Ponts. També fou senyor de Maldanell, en un moment en què el vilatge ja s’havia despoblat, el famós Rafael d’Amat i Cortada, baró de Maldà. (JRG)
Castell
El castell de Maldanell fou bastit sobre la superfície plana de l’enorme roca saulonenca que domina el lloc. Processos erosius normals en aquest tipus de pedra han originat amb el temps l’esquarterament i el desplaçament pel pendent de grans blocs que l’home ha aprofitat per a construir-hi habitatges; aquest fenomen natural ha donat lloc a una mena de passadís que s’utilitza per a accedir des de ponent fins dalt de la roca.
Si bé en alguns costats el procés de descomposició de la primitiva plataforma rocosa ha fet perdre els aparents límits irregulars d’aquesta petita fortalesa, són encara visibles restes de murs de carreus ben escairats que s’adapten força bé al perfil de la roca. Tot i que només s’han conservat dues filades dels murs, aquestes han permès guardar part dels fonaments que han de permetre un futur estudi arqueològic. (JRG)
Vilatge
Escampats pel tossal de Maldanell es troben fragments de ceràmica ibèrica i romana que demostren l’existència d’un hàbitat d’aquesta època a l’indret, si bé encara no s’han localitzat elements in situ pertanyents a aquell període.
Les restes del poblat medieval de Maldanell es localitzen al pendent nord-oriental del tossal, dominat per la roca on hi hagué el castell. Aquesta veta de pedra sorrenca serví també de recolzament a les cases del poblat medieval, tal com es pot comprovar avui pels nombrosos senyals excavats a la roca que testimonien on eren les cobertes, on descansaven les bigues o com es tancaven les portes; igualment són visibles armariets, piques o d’altres forats relacionats amb estructures lígnies que ara són difícils de reconstruir.
Veritablement podem parlar d’un poblat semirupestre, bastit a redós de la fortalesa a les acaballes del segle XI, segons es pot deduir de l’àmbit que acabem de descriure, el qual restà clarament amortitzat en construir l’església romànica, del segle XII o XIII.
Probablement la vida a l’indret no sobrepassaria el segle XV. Posteriorment es degueren aprofitar les pedres de les diferents edificacions per construir les terrasses d’imponents marges, ara ja en part caiguts, on es conrearen oliveres, avui abandonades. D’aquesta època devien ser també les balmes excavades sota el cingle rocós com a refugi d’homes i animals.
A mig pendent septentrional, formant part d’un dels esmentats marges de conreu, hi ha col·locades paral·lelament i en posició vertical dues grans lloses que algú ha identificat amb un monument de la cultura megalítica, cosa que es fa difícil de creure actualment. Més aviat sembla que cal pensar en un fenomen natural que utilitzaren, això sí, tant l’home medieval com l’home modern per a les seves activitats a l’indret. (JRG)
Grafits i incisions
A la base de la gran roca on estava assentat el castell de Maldanell, encarat a migdia, hi ha un interessant conjunt de gravats representant unes mans obertes.
Aquests gravats, realitzats amb la tècnica del siluetejat amb burí, es poden agrupar en dos conjunts i un motiu. En el primer conjunt, el més important, hi són figurades dues mans i una eina, probablement agrícola, amb mànec i la fulla metàl·lica lleugerament arquejada. Les dues mans, la dreta i l’esquerra, sembla que foren realitzades resseguint una mà real, perquè les mides responen a les d’una mà mitjana oberta.
El segon conjunt representa dues mans de realització similar a la del primer conjunt. El motiu correspon a una mà solitària, difícil de veure.
És complicat d’establir la cronologia d’aquestes mans gravades a Maldanell, de realització molt esquemàtica i inhàbil. Tan sols el primer conjunt podria aportar algunes referències, però la forma de l’eina que hi apareix és molt indeterminada. Formes semblants apareixen ja a l’època dels metalls. Amb tot el risc i les reserves esmentades, pel context i la situació, aquests gravats es poden atribuir a l’època medieval. (JMMR)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Rocafort, S. d., pàg. 416; Torra, 1905, 128, pàgs. 284-286; Capdevila, 1919, pàgs. 26-28; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 029-1 030; Bach, 1982, pàg. 54; González, 1986, IV, pàgs. 587-598; Altisent, 1993, vol. I, doc. 146, pàgs. 131-132.
Bibliografia sobre els grafits
- Miró, 1982, pàgs. 35-36 i 38; González, 1986, IV, pàgs. 588-589.