Situació
Restes del mur perimetral del castell, amb l’església de Sant Miquel al fons.
ECSA - EECG
Les restes del castell de Vespella són situades al cim d’un turó, als primers contraforts muntanyosos que hi ha damunt de la plana oriental del Tarragonès, a la riba esquerra del riu Gaià, sobre el poble de Vespella i al costat de l’església de Sant Miquel. Tot al voltant del castell, als quatre vessants del turó, hi ha restes de cases i habitatges medievals.
Mapa: 34-17(446). Situació: 31TCF627629.
Partint de Tarragona, cal seguir la carretera N-340 i desviar-se a mà esquerra poc abans d’arribar a Altafulla, per la carretera local T-202; tot seguint aquesta carretera, un cop s’arriba a l’alçada de la Nou de Gaià s’ha d’agafar la carretera local TV-2021 que porta fins als Masos de Vespella i després fins a l’antic poble de Vespella. Des de l’esplanada que hi ha al peu del turó del castell, s’hi pot pujar en pocs minuts per un camí ben arreglat. (JBM-RMUC-JARN)
Història
Segons A.Virgili, a l’edat mitjana el lloc de Vespella formava una quadra amb una fortificació, la qual, com és corrent en molts altres casos, figura esmentada com a castell en la documentació. Cal cercar-ne els orígens en una data anterior al 1167, any en què Bernat de Viver i la seva muller Ermessenda donaren a Ponç de Far i la seva dona Brunissenda, amb l’autorització de Guillem de Claramunt, el castell de Vespella i el lloc de Monnars perquè tinguessin cura de la seva colonització. Les pautes que se seguiren en el traspàs foren les mateixes que uns anys abans s’havien establert en la donació de Guillem de Claramunt a Bernat de Viver. Per les dades documentals que es conserven, hi ha raons per creure que Berenguer i Arnau de Viver, probablement germans o potser pare i fill, foren castlans dels Claramunt en diversos indrets de la comarca.
Ja al segle XIII fou senyor del lloc Pere de Vespella —que molt probablement es tractava del castlà del terme—, notícia que ens arriba a través del seu testament, atorgat el 1212, on es comprova l’abast del seu llegat. Per aquesta acta testamentària, hom sap que traspassà el castrum de Vespella al seu germà Bertran, amb la condició de pagar els deutes del testador i de lliurar a Aled, llur germana, l’honor de Salou. Posteriorment, el 1229 se signà una concòrdia entre Guillem de Cardona i Guillem de Claramunt, per la qual aquest darrer tindria la jurisdicció, entre d’altres, dels castells de Tamarit, Montoliu, el Codony i totam quadra de Vespela.
Durant aquesta mateixa centúria també els Montoliu posseïren Vespella a causa de l’enllaç matrimonial de Bernat de Montoliu amb Ermessenda de Claramunt, senyora del terme. Llur fill segon, Pere, heretà posteriorment la senyoria de Vespella.
A l’inici del segle XIV, el 1314, el rei Jaume II va vendre el castell de Vespella a Pere de Queralt, llinatge que el senyorejà fins a la darreria del segle. Hom sap, segons el fogatjament dels anys 1356-70, que Dalmau de Queralt era senyor de Vespella; en una altra referència documental consta que el 10 d’octubre de 1368 els Queralt adquiriren de Pere III de Catalunya-Aragó el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció sobre el terme. L’any 1390 Vespella passà a ser propietat de la ciutat de Barcelona, que alhora la vengué, abans de finir el segle, a Pere d’Icart; aquest llinatge retingué la senyoria de Vespella fins al segle XVII. Finalment, entre els darrers anys del segle XVIII i els primers del XIX, Vespella va pertànyer a un tal N. Desvalls. (AMaM)
Castell
Planta del castell, on destaca la torre semicircular de l’extrem nord.
J. Bolòs
Al cim del turó de Vespella, al costat de l’indret on s’alça l’església de Sant Miquel, hi ha un planell, amb una longitud d’uns 25 m i una amplada d’uns 12 m, on es bastí el castell. A l’extrem nord veiem, amb dificultat, les restes d’una torre semicircular. Al S d’aquesta construcció hi havia el recinte.
La torre quasi semicircular tenia una amplada exterior de 4,30 m —si fa no fa correspon al radi— i una amplada interior de 7,60 m —més o menys el diàmetre—. El gruix del mur meridional, que dóna al recinte, era originàriament de 85 cm, i el de la paret que fa el semicercle era de 95 cm. Sembla que a tot arreu, i evidentment al sector del mur que és arrodonit, hi hagué un recobriment exterior d’uns 50 cm. Si això era de debò així —cosa molt probable, però difícil d’assegurar a causa de les poques restes que s’han conservat—, ens trobaríem davant d’un altre exemple de recobriment d’un edifici militar, de cara al seu reforçament o transformació, procés força usual a l’alta edat mitjana i a les terres de frontera, semblant al que s’esdevingué al proper castell de Santa Perpètua de Gaià o a diversos castells de la Segarra (Lloberola i Vallferosa), de la Noguera (Ponts, Orenga) o del Solsonès (Ardèvol).
A la banda meridional veiem restes del mur del recinte, en especial al sector occidental. S’endevina primerament l’existència d’uns 6,9 m de mur. Hi ha, després, un lleuger canvi d’orientació i, tot seguit, trobem uns 12 m més de muralla. El seu gruix és de només uns 90 cm. És feta amb pedres poc treballades, però col·locades en filades horitzontals.
Un dels fragments més notables dels murs del castell, que s’arrapa sobre els penyals que envolten el petit planell que aquest ocupa.
ECSA - J. Bolòs
D’acord amb les seves característiques, hem de relacionar aquest castell amb d’altres fortificacions frontereres, com, per exemple, el primitiu castell de Mediona (Alt Penedès). Aquesta coincidència en la forma i el fet que la bestorre o torre mestra hagués sofert un procés de recobriment, fa pensar que segurament cal datar-lo al segle XI, pels voltants de l’any 1000. Per desgràcia, les restes són tan escasses que dificulten poder afirmar res amb seguretat.
A uns 20 m cap al S-E, dins de la zona tancada pel recinte, durant unes obres fetes l’any 1993 i destinades a ampliar l’àrea dedicada al cementiri, es trobaren restes de diversos murs, de l’arrencada d’una arcada i d’una coberta enfonsada. Segurament corresponen a un edifici fet, dins el clos del castell, ja a la baixa edat mitjana.
Uns metres més cap a l’est d’aquestes restes, per un forat que hi ha al terra de l’esplanada (i també per una porteta lateral oberta a la muralla), hom pot entrar a una cambra que hi ha al costat de la muralla, que fa 7,40 cm de llarg per 3,85 m d’ample; té una alçada de 4,6 m. És mig cavada a la roca i resta tancada per una paret feta amb carreus més aviat grossos. Hi ha la tradició que era la presó i ara ha esdevingut el nou cementiri de la població. Segurament fou feta en una època tardana, en un indret on hi havia una construcció anterior, potser un habitatge. A fora, al costat del camí que porta a l’entrada inferior d’aquesta cambra, hi ha les restes d’un forat ample fet a la roca, potser per a un trull o premsa. De fet, en tot aquest sector proper al camí d’accés, trobem nombroses restes d’antics habitatges, mig excavats a la roca. (JBM-RMUC-JARN)
Vilatge
Aspecte que ofereixen les ruïnes d’un dels molts habitatges situats als vessants del turó del castell, en part troglodític i amb encaixos de bigues que ampliaven l’aixopluc natural de la cova.
ECSA - J. Bolòs
Als vessants del turó del castell de Vespella hi ha nombroses restes d’habitatges, algunes de les quals poden correspondre a construccions de l’edat mitjana, abandonades ja en època medieval. D’altres, tot i tenir un origen potser igualment reculat, foren reaprofitades en l’època moderna com a habitatges o, les de la banda nord, més aviat com a corrals o magatzems, fet que en dificulta l’estudi.
A part les coves utilitzades com a habitatges, en tot el pujol, facilitat potser per les característiques de la roca, hi ha també un gran nombre de forats per a bigues, d’encaixos que hom pot relacionar amb trulls, d’escales cavades a la penya, etc.
A la part baixa i septentrional del turó del castell, davant d’una esplanada on cal deixar l’automòbil, veiem una cova buidada a la roca. Per damunt seu hi ha una altra cova, aprofitada modernament. Més a l’esquerra, més enllà d’unes basses, hi ha un profund forat. Encara més enllà, pujant el camí del castell, trobem altres coves o petites balmes que possiblement foren habitades. És difícil, però, de saber l’època en què foren fetes totes aquestes construccions.
La resta de possibles habitatges que creiem que poden ésser més antics i, sobretot, el que sembla menys transformat, és, però, una cova situada una mica cap a la dreta, cap a l’W. Des de l’esplanada on s’aparquen els automòbils, cal pujar per unes escaletes cavades a la roca i arribar a una cavorca que té tots els elements característics dels habitatges troglodítics de l’alta edat mitjana. Té una planta amb una forma semicircular. El pas és tancat per un mur, amb una porta, i amb un gruix de 40 cm. La seva amplada és de 2,9 m i la profunditat, de 2,4 m. L’alçada, a la part central, és de 2,2 m. Al costat esquerre, a dins de la cova, hi ha un encaix que fa 40 cm de fondària per 74 cm d’amplada. A la cara exterior de la roca on hi ha aquesta cavorca, veiem un encaix longitudinal per a la coberta i, per damunt seu, cinc forats, de secció quasi quadrada, destinats a suportar unes bigues. Per damunt, encara hi ha una altra incisió longitudinal, que a l’esquerra va a parar a un encaix més gran. Per davant de la cavorca, espai que en algun moment restà cobert, d’acord amb l’existència d’aquests encaixos de les bigues, veiem una esplanada amb una profunditat de 5,8 m.
Com es desprèn del que hem dit més amunt, és evident que aquesta cavorca no era pas l’única que hi havia. A part les que ja hem esmentat que es trobaven a la banda oriental del turó, més cap a la dreta d’aquesta cova que hem descrit, a ponent del turó, n’hi havia d’altres (ara molt malmeses en esberlar-se la penya) i més amunt, anant cap al castell, també n’hi havia alguna (de vegades reaprofitades modernament). Cal pensar, així mateix, que el lloc on se situa el poble actual, al vessant més assolellat, tot i que el menys arrecerat, és lògic que fos també edificat i habitat.
És molt agosarat intentar datar aquestes construccions. És fàcil, però, establir uns certs paral·lelismes. Podem trobar paral·lels en els ermitatges o habitatges rupestres de l’Empordà (la Caula II, les Cavorques), del Baix Llobregat (Benviure, Puig de Reveli) o de l’Anoia (Seguers, Cal Garsa), etc; fins i tot podem establir comparacions amb construccions troglodítiques del País Valencià (Ribera-Bolufer, 1993, pàgs. 625-643), d’Andalusia (Riu, 1972, pàgs. 431-442; Puertas, 1982) o de la Itàlia meridional. De fet, però, tot i que sigui possible un origen eremític, no podem rebutjar, ben al contrari, que fossin habitatges de famílies pageses. Sigui com sigui, podem suposar l’inici del poblament en aquest indret en una data potser propera a l’any 1000. (JBM-RMUC-JARN)
Bibliografia
- Morera, s.d., pàg. 357; 1897, vol. I, pàg. 510 i 1899, vol. II, pàgs. 22 i 111
- Font i Rius, 1969-83, vol. I(I), doc. 132, pàg. 189; vol. I(II), pàg. 679 i vol. II, pàg. 115
- Riu, 1972, pàgs. 431-442
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 91-95
- Puertas, 1982
- Virgili, 1991, pàgs. 65-67
- Ribera-Bolufer, 1993, pàgs. 625-643.