El marc històric del romànic del Pallars

Els precedents antics: de la prehistòria a la fi del món ibèric

A les comarques dels Pallars es coneixen des de fa molts anys diferents tipus d’hàbitats antics —nombroses coves prehistòriques i despoblats que abracen des dels moments més reculats en el temps fins a la romanitat tardana—, i també altres vestigis, entre els quals cal esmentar diversos monuments megalítics i l’importantíssim conjunt de làpides epigràfiques romanes procedents del municipi romà d’Aeso (Isona), el major volum epigràfic recuperat a la Catalunya no litoral. No ha estat fins als darrers temps, però, que tot aquest ric patrimoni ha començat a ésser objecte d’estudis sistemàtics i continuats. Aquestes contrades han provocat admiració i han encuriosit els viatgers i els cronistes, i, sobretot, alguns erudits locals que han fet esment del que tenien a l’abast com a crida contra l’oblit. Sens dubte, aquest oblit és degut més a la llunyania de l’indret, fora de zones de pas obligades per anar a llocs freqüentats, que no a la vàlua intrínseca d’allò a estudiar. Aquesta circumstància, que és especialment remarcable a les terres sobiranes, menys afavorides que el Pallars Jussà en l’interès dels investigadors, justifica que és dediqui la major part d’aquesta breu relació a la comarca més meridional.

Les nombroses coves i abrics, principalment aquelles que es troben en els congostos formats pels rius que travessen la zona, constituïren la forma d’hàbitat de major implantació en aquestes terres des del paleolític fins a l’època romana. Durant aquell primer període de la prehistòria pallaresa l’home ocupà la cova dels Muricecs, al congost de Terradets, on es constata una seqüència que abasta des del paleolític mitjà i mosterià fins a l’edat del bronze. Juntament amb aquesta mena d’assentaments, recerques recents han posat de manifest l’existència de jaciments a l’aire lliure, com ara el de Nerets, al costat de Talarn, la interpretació de la funcionalitat del qual és encara problemàtica.

Despoblat de Sorta, a Serradell (Pont de Claverol). Un dels exemples de l’hàbitat troglodític característic d’amplis sectors de la comarca en època altmedieval.

ECSA - A. Roig

Fenòmens de continuïtat de l’hàbitat en cova, com els abans descrits, sovintegen entre el neolític i l’edat del bronze. Responen a aquesta característica les coves de la Toralla, al terme del mateix nom, de Carreu i de Balma Laia, ambdues prop de Bóixols; la primera presenta una seqüència que comprèn restes de ceràmica cardial i campaniforme i d’altres que es poden assignar a l’edat del bronze, mentre que les darreres ofereixen elements d’aquestes dues etapes. Un altre tipus de jaciment és constituït per les coves sepulcrals, com ara el Forat Negre, de Serradell, i el Forat del Roni, a la serra de Sant Joan, on, a més de restes ceràmiques campaniformes i òssies, es recuperaren elements d’ornamentació personal efectuats en bronze, com ara braçalets.

L’edat del bronze representa el moment de màxima expansió de l’hàbitat en cova, alhora que introdueix un nou element de cultura material: els sepulcres megalítics. Hom constata l’ocupació de les ja esmentades coves dels Muricecs, de Toralla, de Carreu i de Balma Laia, a més de la de les Llenes, a Erinyà, la del Forat Negre i la de Bou, ambdues a Serradell, i la cova de la Colomera, al terme de Sant Esteve de la Sarga-Mur. De l’anàlisi de la distribució d’aquestes coves es desprèn l’existència d’una important concentració de troballes a l’altura de la Pobla de Segur, entre la Noguera Pallaresa, el Flamicell i el torrent de Serradell, efecte potser de la preferència manifestada pels pobladors prehistòrics envers aquesta zona, encara que cal no oblidar el caràcter sovint aleatori i discontinu de les troballes. Al marge de la preponderància dels jaciments en cova, darrerament es comença a tenir notícia d’alguns assentaments a l’aire lliure, com ara el Puig de les Canals a Senterada, de possibles restes de fons de cabana prop del poble de Suterranya i d’una certa dispersió de materials atribuïbles a aquesta fàcies a la rodalia de la isonenca ermita de la Posa. Té una rellevància especial el coneixement d’almenys tres dipòsits de bronze corresponents al bronze mitjà i final, el primer dels quals es localitzà a la ja esmentada cova dels Muricecs, a Llimiana, consistent en una destral i onze braçalets, set dels quals presentaven decoració. El segon grup és l’anomenat de Sant Aleix; les circumstàncies i l’indret exacte de la troballa resten poc coneguts, tot i que l’origen pot establir-se vagament al Pallars Jussà. És format per dinou braçalets, un dels quals compost per tres braçalets soldats, tots ells decorats. Finalment cal esmentar el dipòsit de Llavorsí, trobat els darrers anys. És el dipòsit més important pel que fa al nombre i la varietat tipològica dels recuperats a les comarques del Pallars. El lot és constituït per 148 peces, entre les quals hi ha un fragment d’espasa, una cnèmide, destrals, plaques de cinturó, braçalets, botons, cucardes, un fragment de placa circular i una resta de fossa.

Dolmen conegut com la Cabana de la Mosquera, del veïnatge de Peramea, un dels testimonis més antics del poblament de la comarca.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Pel que fa a les restes megalítiques, predominen les construccions sepulcrals, representades per nombrosos dòlmens, dels quals destaquen el de la Casa Encantada, al terme de Pinyana, el Mas Pallarés, a Senterada, la Cabaneta dels Moros, a Cérvoles, i la Cabana del Moro, a Reguard. Tots ells es troben al triangle format per la Pobla de Segur, Peramea i Pinyana.

És ben poc el que coneixem sobre les activitats econòmiques que permeteren la subsistència dels antics pobladors del Pallars, activitats que degueren centrar-se en la caça i la recol·lecció durant els períodes més reculats. Progressivament, gràcies a la domesticació d’animals i al conreu de plantes, hom passà a una economia centrada en la ramaderia, amb activitats agrícoles subsidiàries i un ús sostingut dels recursos oferts pels boscos que predominen a la zona.

La panoràmica descrita per als períodes prehistòrics no devia diferir gaire de la que hi havia durant l’edat del ferro i l’època ibèrica, antiga i plena, si és que aquestes subdivisions cronològiques generals tingueren reflex a la cultura de la zona. Hom no té coneixement de jaciments immediatament anteriors a la romanització, fins al punt d’ésser veritablement desconegut l’estat en què és trobava el Pallars en el moment de fer-s’hi evident la presència llatina.

Un parell d’arguments han avalat la presència d’un substrat ibèric anterior a la fundació de la ciutat romana d’Aeso, a l’actual vila d’Isona: l’existència d’encunyacions amb la llegenda ibèrica “ESO” i la tipologia constructiva de les restes de muralla conservades en aquesta població. Tant el fenomen de la suposada seca ibèrica, estudiat en el seu moment per Vilaseca, com l’atribució cronològica de la muralla, aspecte sobre el qual les darreres excavacions aporten noves dades, s’han d’encabir dintre del període ibèric tardà o romà republicà, entre els segles II i I aC.

La presència romana

Una de les làpides romanes d’Isona, que és conserva encastada als murs de l’església parroquial.

ECSA

Fragment de la muralla romana d’Isona, d’època republicana, ara en curs d’excavació.

ECSA - T. Reyes

Quan hom aprofundeix en la romanització del Pallars, és evident que cal centrar-se en la Conca de Dellà, territori que ocuparia l’Àger Aesonensis vertebrat per la ciutat d’Aeso. La vila d’Isona, cap del municipi que duu per nom oficial Isona i Conca de Dellà, ocupa una posició central dins d’aquesta subconca situada a la part oriental de la Conca de Tremp. Des del punt de vista geogràfic, la vila constitueix el centre físic, econòmic i de comunicacions d’aquest territori.

Hom troba les primeres referències escrites sobre la ciutat romana d’Aeso en dos autors clàssics: Plini i Ptolemeu. El primer (Nat. Hist., III, 23) la inclou dins la llista de pobles i ciutats del Conventus Tarraconensis sotmesos al pàgament del stipendium. Se sap que Plini va prendre com a base de la seva descripció el mapa d’Agripa. El fet que hi fos inclosa podria indicar la situació d’Aeso en el moment de l’elaboració de l’esmentat instrument topogràfic, en època d’August. Amb posterioritat, Ptolemeu (NH, II, 6, 71) la inclou dins de les poblacións lacetanes, la qual cosa permet a Bosch i Gimpera esmentar la possibilitat que Aeso fos l’extrem de la penetració lacetana cap a l’interior de Catalunya.

El caràcter estipendiari atribuït a Aeso, almenys en època d’August, però possiblement amb anterioritat i qui sap si des de la seva fundació, lliga amb dos altres elements, la versemblant presència d’un fort component militar en aquesta fundació i l’encunyació de moneda amb la llegenda ibèrica “ESO”. És possible i encara temptador establir una relació causal entre tots tres elements.

L’establiment d’una guarnició avançada dintre mateix del saltus pirinenc necessitaria les aportacions de la població indígena, en forma de stipendium, vicensima o qualsevol altra mena de tribut, per tal d’assegurar la manutenció dels contingents de l’exèrcit allí acantonats. Aquesta entrada dintre del sistema tributari estatal romà comporta la necessitat de la moneda com a mitjà per al compliment de les obligacions impositives. La creació de seques que encunyaven tipus de moneda amb llegenda ibèrica era un dels recursos habituals dels primers moments de la colonització romana a la Hispania citerior. La necessitat de respondre a les exigències del fisc sembla haver portat, almenys a les zones costaneres, a l’adopció o la intensificació de conreus fàcilment convertibles o utilitzables com a moneda, i també a canvis en les estructures d’hàbitat.

Així, doncs, després de les darreres intervencions arqueològiques en aquesta antiga ciutat pallaresa, els resultats d’excavació permeten datar el moment de la construcció de la muralla i, presumiblement, tota la concepció urbanística d’Aeso en un moment històric emmarcable en el canvi del segle II al segle I aC. El fenomen fundacional d’aquest municipi, a l’inici del segle I aC, és un fenomen comparable al que es pot observar en d’altres ciutats més estudiades del territori català actual. Això és degut a la voluntat de consolidar el domini militar sobre els espais acabats de conquerir, amb la implantació d’assentaments urbans estables amb uns objectius clarament colonitzadors.

Pel que fa a la configuració física de la ciutat, almenys en el moment fundacional, les prospeccions i els sondeigs que s’han realitzat en la zona sud de l’actual vila, juntament amb l’observació detallada de la morfologia particular de la xarxa urbana, aporten un conjunt de dades que permeten formular alguna hipòtesi. És tractaria d’un nucli assentat sobre un esperó format per conglomerats de graves, lleugerament inclinat, situat entre rieres i enmig d’un territori planer. La nova fundació romana hauria presentat una planta hexagonal o, potser, octogonal, amb dos costats allargats i paral·lels seguint l’orientació nord-est sud-oest. El tancament, per les bandes nord i sud, s’efectuaria mitjançant la convergència de dos llenços curts que s’unirien en angle o mitjançant un aixamfranament. Aquesta solució defensiva és troba àmpliament difosa entre les ciutats fundades en època republicana i, fins i tot, en l’Alt Imperi; poden trobar-se paral·lels a Emporion i Barcino o a la veïna Iesso, actual Guissona.

Sabem que, vers la fi del segle I, amb l’extensió del Ius Latii a Hispània sota Vespasià, es produí un canvi en la personalitat jurídica de la ciutat, la qual passà d’urbs estipendiària a municipium. A partir d’aquest moment comença a fer-se palesa l’existència d’una colla de famílies que, amb caràcter gairebé hereditari, exerciran les magistratures municipals.

És en aquest moment que podríem notar l’ampliació de la ciutat, ja que es manifesta un canvi substancial en la natura del cos urbà i en la relació que s’estableix entre aquest i el seu entorn. La pèrdua o la inutilització de la muralla existent —fins al moment no es tenen proves de refortificació en una línia més avançada— comporta un canvi en la concepció que els habitants tenen de la seva pròpia urbs. Aquesta, lluny de tenir el paper d’instrument de colonització i control militar que presumiblement li va atribuir l’estat en crear-la, és al servei dels ciutadans o, almenys, al d’una part d’aquests.

Sembla que l’epigrafia ratifica el que s’acaba de dir. D’un conjunt compost per quaranta inscripcions, la major part data del segle II dC, i una bona part d’aquestes tenen com a oferents o destinataris personatges que havien ocupat càrrecs en la vida municipal. Les restes epigràfiques, doncs, contribueixen a traçar un panorama de la ciutat, o millor de les seves classes dirigents, basat en la vigència clara d’estructures familiars àmplies sobre les quals recolzen els membres de l’oligarquia urbana per tal de perpetuarse en l’exercici del poder com si fossin autèntics cacics. Ens trobaríem davant d’una societat els grups dirigents de la qual basarien el manteniment del seu status en l’explotació de propietats que gairebé gosaríem qualificar de latifundistes; l’enriquiment i l’ascensió a l’escalafó no es podien aconseguir més que mitjançant l’acumulació de rendes agràries, fet que inhibiria l’aparició d’una classe de lliberts o menestrals dinàmica.

El segle III sembla marcar un punt d’inflexió, les causes i la magnitud del qual encara són desconegudes. La desaparició absoluta de les mostres epigràfiques, fins llavors abundants, coincideix en aquest moment amb l’abandonament de les estructures que, en el sector sud-est de la ciutat, s’havien bastit sobre l’àrea anteriorment ocupada per la muralla i amb certs canvis en el poblament rural de què més endavant parlarem.

El caràcter artificial de la fundació d’Aeso és fa palès cap a la fi del Baix Imperi i al començament de l’edat mitjana, quan la ciutat sembla diluir-se en l’oblit de les fonts, tot i que, arqueològicament, s’ha constatat la persistència d’activitats constructives en determinats sectors de l’àrea urbana.

Respecte al poblament existent a l’àrea immediata a la ciutat, encara que avui no hi ha gaires dades al respecte, les que tenim recolzen les hipòtesis proposades per a l’evolució del teixit urbà. Així, doncs, les investigacions dutes a terme a l’ager aesonensis revelen que el moment clau de creació del sistema de poblament que imperà en aquesta zona durant l’època de domini polític romà fou l’etapa ibèrica tardana i l’etapa republicana, quan és crea la ciutat i comencen a sorgir els primers assentaments de plana. Corresponen a aquest període, caracteritzat per la coexistència de ceràmiques campanianes i produccions ibèriques tardanes amb decoració pintada, ambdues importades des de les terres planes situades al sud del Montsec, els jaciments dels Calvaris, a Vilamitjana, l’assentament situat a Suterranya que ja esmentarem en parlar de l’edat del bronze, un jaciment de vessant emplaçat al límit entre els termes d’Isona i Sant Salvador de Toló, el Tossal de la Collada i la vil·la del Cementiri, a Sant Romà d’Abella, com també alguns establiments petits situats a la rodalia d’Aeso.

En l’època alt-imperial es densifica la xarxa de poblament, incipient durant el període anterior. La densificació avança en dues direccions: vers el reompliment d’espais intersticials entre jaciments de rang mitjà amb poblacións petites i cap a la creació de nuclis grans. Vil·les que s’erigeixen a prou distància de la població central (sembla que tenen una importància especial la vil·la del Cementiri, a Sant Romà d’Abella —amb restes escultòriques i forns—, la de Salàs de Pallars i la necròpoli del pantà de Sant Antoni) per a no haver d’entrar en competència amb aquesta i poder desenvolupar al seu voltant una àrea d’influència pròpia. (TRB)

Llevat de les notícies històriques referents a la ciutat romana d’Isona, àmpliament tractades, hi ha una manca total de notícies antigues pel que fa a la resta de l’àmbit comarcal pallarès. Ni làpides, ni jaciments ni altres indicis arqueològics permeten endinsar-nos en el passat d’aquelles terres.

La romanització es constata només a la Vall d’Àger de la Noguera, al sector del Pallars Jussà de la Conca Dellà, i encara amb escassa intensitat llevat de la ciutat d’Aeso.

És probable que poc abans de la desfeta de l’organització romana hi hagués intents de penetració a zones més àmplies de la comarca amb la creació d’alguns punts fortificats o civitates, com Llimiana, al Pallars Jussà, i el turonet del Pui, proper a Ainet de Cardós, i Ribera de Cardós, al Pallars Sobirà, on en consagrar l’any 1146 la seva església de Sant Martí, ara un munt de ruïnes, el bisbe d’Urgell manà que totes les parròquies de la vall li pàguessin un tribut, i es deia que era un lloc qui vocatur Civitas antiquitus. Els carolingis no creaven civitates, i d’altra banda no és corrent que una parròquia sigui mantinguda amb tributs de les restants; això responia sens dubte a alguna organització antiga que era encara en el record dels habitants. Algú també ha pretès que era un nom d’origen romà o d’un assentament romà, el de Tírvia, població situada a l’entreforc de tres camins o tres valls. (APF)

Del Baix Imperi a l’alta edat mitjana

Amb l’arribada de les crisis baix-imperials, cap al segle III, la informació referent als petits nuclis que aparegueren durant el període alt-imperial comença a ser escassa, seguint la mateixa tendència de baixos nivells d’activitat constatats a la ciutat d’Aeso o als nuclis de rang elevat. Durant els segles IV i V la vida de la ciutat sembla anar-se apàgant, segons és desprèn de l’ocupació inestable de determinats immobles excavats a la perifèria de l’àrea urbana. Paral·lelament, s’emprenen obres de refortificació puntuals consistents en l’erecció d’almenys una torre, encara que no és constata cap mena de reconstrucció del conjunt emmurallat, parcialment enderrocat en època alt-imperial i des de llavors evidentment obsolet.

Altres indicis de la decadència d’Aeso com a ciutat i centre rector del seu ager són la substitució d’aquesta per Urgell com a seu del bisbat de les terres pirinenques centrals, tot i que aquest darrer nucli no tenia la tradició urbana de què era dotada Aeso i que les estructures administratives centralitzades al nucli pallarès no pervisqueren i foren substituïdes per un conjunt de pàgi, com ara el Bellariensis, l’Orritanus, etc., que apareixen en la documentació del segle IX. A l’edat mitjana la ciutat esdevé un record de vegades present en la documentació, com en una falsificació del monestir de Lavaix on llegim “civitatem aesonensem destructa fuit a sarracenis”, en la qual es pondera el nombre d’esglésies de què disposava. El sistema de poblament de la ciutat entrà en crisi en el mateix moment que aquesta. Llavors és reocuparen algunes coves on abans s’havia documentat hàbitat prehistòric, com la de la Colomera, i es tornaren a preferir els vessants i els llocs encimbellats a les planes com a lloc per a establir-se.

D’altra banda, sembla que els visigots, que dominaren el país a partir del segle V, no van tenir una destacada presència en aquestes contrades pirinenques. Això referma l’opinió de J. Coromines, basada en els seus estudis toponímics, segons la qual fins a èpoques molt tardanes, segurament al segle VII —entrada ja l’època medieval—, a les valls de Cardós, Ferrera i Àneu, és a dir, a la part més alta del Pallars Sobirà, és va mantenir una parla basca o bascoide que només s’arraconà amb la lenta progressió de la cultura i la influència llatina, segurament impulsada per la cristianització del lloc. Això explicaria que els naturals haguessin pogut guardar el record d’antigues organitzacions i, fins i tot, de delimitacions territorials, en estructurar el país sota el domini carolingi. Teresa Reyes i Bellmunt

L’ocupació àrab

Sobre el període del domini àrab —iniciat a partir del segle VIII— a la zona pirinenca, existeix, encara avui dia, un gran desconeixement. Abadal difereix de la teoria de l’arabista Codera, segons la qual la presència musulmana a les comarques del Pallars i la Ribagorça no fou permanent; creu que aquelles contrades foren sotmeses a un cert domini, que consistí en el pàgament del tribut de capitació i algunes càrregues o impostos territorials sota el comandament de caps indígenes, successors directes, en molts casos, de les autoritats locals visigòtiques en el moment de la invasió. Sembla que la nova situació no comportà grans canvis en les propietats, els béns i les institucions. és pot concloure, doncs, que les zones del Pallars i la Ribagorça restaren circumscrites dins l’anomenada Frontera Superior d’Al-Andalus.

Per a recolzar el seu supòsit, Abadal exposa que després de la rebel·lió de l’any 781 del valí de Saragossa, Husayn, durant la qual aconseguí que una part del territori nord-occidental dels Pirineus passés al seu domini, l’emir cordovès ‘Abd al-Rahmān I dirigí contra aquella zona una expedició de càstig, la qual, ultra la rendició del governador rebel, comportà també el retorn del territori usurpat a la seva autoritat.

Tanmateix, cal no entendre la rebel·lió capitanejada per Ḥusayn com un moviment secessionista d’alliberació, ja que no hi ha cap indici clar que en els territoris pallaresos i ribagorçans s’haguessin produït mai moviments de tendència francòfila, com els que havien esclatat en algunes regions orientals (Urgell-Cerdanya, Empordà-Gironès).

De fet, els territoris pallaresos i ribagorçans —situats al bell mig de les lluites d’influència entre Sulaymān, valí de Barcelona, i Husayn de Saragossa, que representaven respectivament, en l’intent de separar-se del poder central de Còrdova, les tendències francòfila i independentista— s’haurien d’alinear en aquesta darrera tendència. Tal situació, i la posterior revolta de Sa’ïd (788), fill de Husayn que s’havia refugiat al Pallars a la mort del seu pare, i també la rebel·lió de Matruh l’any següent (789) tingueren com a conseqüència la intervenció militar del nou emir de Còrdova, Hišām I, amb la tramesa a la zona d’expedicions de càstig els anys 791 i 793. Maria Lluïsa Ramos i Martínez

Bibliografia

  • R. d’Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia III. Els comtats de Pallars i Ribagorça, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1955.
  • A. Coy 1 Cotonat: Sort y comarca Noguera Pallaresa, Barcelona 1906.
  • L. de Cuenca y Pessino: Historia de la baronia y babordato de Mur, y cronología de los condes de Pallars, Barcelona 1906.
  • L. Martínez i Texidó: Les famílies nobles del Pallars en els segles XI i XII, Pàgès Edicions, Lleida 1991.
  • I. Puig i Ferreté: El monestir de Santa Maria de Gerri (segles XI-XV), 2 vols., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1991.
  • T. Reyes i Bellmunt: Aproximació al poblament romà a les rodalies d’Aeso: un assaig metodològic, Tesi de llicenciatura. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. Estudi General de Lleida Lleida 1991. Inèdita.
  • C. Rocafort: Provincia de Lleyda, dins Geografia General de Catalunya (dir. F. Carreras i Candi), Establiment Editorial d’Albert Martín, Barcelona s.d.
  • P. Tragó: Spill manifest de totes les coses del vescomtat de Castellbò, (edició a cura de C. Baraut), Societat Cultural Urgel·litana, la Seu d’Urgell 1982.
  • F. Valls i Taberner: Els comtats de Pallars i Ribagorça a partir del segle XI, dins Obras Selectas, vol. IV, Barcelona 1961, pàgs. 125-205.