El marc històric del romànic del Perapertusès

Presentació

Vista aèria del sector original de la comarca, amb el castell de Pèirapertusa, que li dóna nom, a primer terme, I, al fons, el grau de Maurin i l’esperó de Querbús.

ECSA - F. Tellosa

La Fenolleda i el Perapertusès són dues comarques o països totalment vinculats en els aspectes polític i religiós fins al començament de l’edat mitjana; és per això que s’han tractat conjuntament fins a la seva ocupació pels carolingis en la introducció o estudi que sobre les èpoques prehistòrica, protohistòrica, romana i visigòtica ha fet J. Abélanet a l’inici del marc històric de la Fenolleda. Allí ens remetem.

Aquí començarem l’estudi concret del Perapertusès fixant-ne els límits històrics i la trajectòria històrica quan es considerava una part del pagus (després comtat) de Rasès.

Límits històrics del Perapertusès

La comarca del Perapertusès va pertànyer històricament a l’antic pagus Redensis, del qual formà una divisió administrativa, almenys des de l’època carolíngia. En un document datat el 844, l’abadia de Cubièras és situada “in pago Redensi”. El 899, Padèrn, un poble situat a l’E de Perapertusa, també és localitzat “in pago Redensi”, “in suburbio Petrapertusense situ”. El Perapertusès era considerat, doncs, com una part del Rasès.

Mapa històric del Perapertusès, on consten els llocs amb la menció documental més antiga.

A. Bonnery i A. Pladevall

En conseqüència, cal situar al Rasès els llocs de Palairac, Cardièras (terme de Tuissan), Bossac (terme de Montgalhard), Coissan (terme de Palairac), que el 842 es diu que són al Perapertusès, com també Domnòva (terme de Tuissan), el 876, i Pasan (terme de Rofiac de las Corbièras), el 899. El testament del comte Bernat I Tallaferro de Besalú, del 1020, permet, en certa mesura, precisar els límits del Perapertusès al S i a l’E, gràcies a l’enumeració dels béns que llegà al seu fill Guillem a la comarca: “i el castell que hom anomena Fenolhet i la torre que hom anomena Trinhac i el comtat que hom anomena Fenolleda. I els castells que hom anomena Pèirapertusa, Popia i Querbús, juntament amb la terra que anomenen Perapertusès i l’abadia de Santa Maria de Cubièras amb tot el que li pertany i el castell que hom anomena Talteüll, juntament amb aquestes viles que hom anomena Alentó i Vingrau amb el seu territori i la terra que el bisbe Pere li donà, que limita amb el Rosselló i el Narbonès fins al puig que hom anomena Aguilar. I el castell que hom anomena Pena, amb la terra que té en el comtat del Rosselló, i l’abadia de Sant Esteve que es troba prop de la Tet, amb tot el que li pertany. Que tots aquests béns corresponguin al meu fill Guillem, amb la condició que si Guillem morís i no deixés cap fill de matrimoni legítim, romangui per al seu fill Hug, si fos viu….” (vegeu el volum IV de la present obra, pàg. 24).

El castell de Querbús, veritable niu d’àguiles, la darrera plaça en poder dels càtars, es va rendir al senescal de Carcassona el 1255.

ECSA - F. Tellosa

Cal remarcar que aquesta enumeració segueix un ordre geogràfic precís. El comte Bernat anomena els seus dominis a la Fenolleda: el castell de Fenolhet, la torre de Trinhac, que són places fortes, i després tot el “comtat” de Fenolleda. A continuació trobem els béns al Perapertusès: els castells de Querbús i de Pèirapertusa, que són places fortes, i després tot el Perapertusès, l’abadia de Cubièras, el castell de Talteüll, les villae d’Alentó i de Vingrau, i el puig d’Aguilar. Finalment es fa esment dels béns al Rosselló, el castell de Pena i l’abadia de Sant Esteve.

Queda clar després d’aquesta enumeració que Vingrau, Alentó i la contrada d’Aguilar no són ni a la Fenolleda, ni al Narbonès, ni al Rosselló, sinó que cal situar-les al Rasès. I hom les relacionarà, sense cap dificultat, amb el Perapertusès en la mesura que Cardièras o Domnòva, veïns immediats d’Aguilar, es troben en el suburbi de Pèirapertusa. Les divisions territorials eclesiàstiques de l’edat mitjana, molt menys subjectes a variacions que les fronteres polítiques, situen efectivament en l’ardiaconat de la Corbera, diòcesi de Narbona, les parròquies de Vingrau, Talteüll i Domnòva.

Per les mateixes raons, es pot considerar que, a l’W, els límits del Perapertusès eren els de l’ardiaconat del Rasès i, al S, els de l’ardiaconat de la Fenolleda. Pel que fa a la resta, són les fronteres naturals marcades per les crestes de les muntanyes que delimitaven la conca del Verdoble i de l’alt Aglí fins a la clusa de Galamús. Al N, si fem cas de les enumeracions dels documents carolingis, els límits del territori de Perapertusa també són els de la conca del Verdoble i els seus afluents. Històricament el Perapertusès s’estendria pels actuals municipis de Camps de l’Aglin, Cubièras de Cinòble, Cucunhan, Dulhac jos Pèirapertusa, Maisons, Montgalhard, Padèrn, Palairac, Pasiòls, Rofiac de las Corbièras, Solatge, Tuissan, Vingrau i Talteüll (aquests dos darrers considerats del Rosselló des del segle XI). Els municipis de Darnacolheta i Massac pertanyen geogràficament en part al Perapertusès, bé que històricament és molt més dubtosa la seva atribució.

El poder polític al Perapertusès

Mapa dels castells i les edificacions militars del Perapertusès anteriors al 1300. (Vegeu: Castells i edificacions militars del Perapertusès anteriors al 1300)

J. Salvadó

El “pagus Redensis” apareix citat per primera vegada en un document de prop de l’any 790. Tanmateix, és probable que la seva existència en tant que divisió territorial sigui molt més antiga. Junt amb el pagus Narbonnensis i amb el Carcassensis, va formar part de la vasta ciutat de Narbona. En l’època visigòtica, depengué del comtat de Narbona, el territori del qual corresponia al de la ciutat romana.

Amb els carolingis, el Rasès es va erigir en comtat autònom, en principi comandat pels membres de la família de Guillem, cosí de Carlemany, i després per la família comtal de Carcassona. Una carta de Caries el Calb, datada el 899, recorda que l’església de Sant Pèire de Padèrn, al Perapertusès, havia estat donada a l’abadia de Santa Maria de la Grassa per un comte Oliba, que de ben segur es tracta d’Oliba II de Carcassona, que vivia cap al 870, o potser Oliba I, el seu pare, que va viure al voltant del 850.

Vista aèria de l’espectacular penya que sosté el castell de Pèirapertusa, que ha donat nom a la comarca i al llinatge que el va senyorejar.

ECSA - F. Tellosa

El Perapertusès apareix com una divisió particular del Rasès en un document del 842 que ja parla del “pagus Petrapertusense”. Queda clar que el terme de pagus ja no té el sentit, en aquesta època, que tenia en l’antiguitat romana. Ara deu designar un “país” o territori secundari, com una mena de suburbium del gran pagus Redensis. D’altra banda, constatem que hi ha indecisions sobre els termes. El 876, el Perapertusès és qualificat de territorium Petrapertusense i el 899 de suburbium Petrapertusense. Els dos mots designen de manera equivalent el país o comarca de Perapertusa, a l’interior del comitatus Redensis.

Sembla que el Perapertusès deixà de ser un domini dels comtes de Carcassona-Rasès després del 981. En aquesta data, el comte Oliba I Cabreta de Cerdanya-Besalú envaí el Rasès i topà amb un exèrcit aixecat a cuita-corrents pel comte Roger I de Carcassona. L’enfrontament tingué lloc prop de l’abadia de Sant Hilari, al Carcassès. Tot seguit, després del combat del qual Roger sortí miraculosament vencedor, Oliba es retirà, però conservà sota la seva obediència el S del Rasès, és a dir, el Capcir, el Donasà, el País de Salt, la Fenolleda i el Perapertusès. Del tractat, si n’hi va haver un, que estipulava el repartiment del Rasès, no n’hi ha cap testimoni. Tanmateix, podem constatar que a partir del final del segle X, els comtes de Cerdanya-Besalú posseïen la part sud de l’antic pagus Redensis, la unitat política del qual s’havia trencat. Tan sols el Rasès nord depengué dels comtes de Carcassona. És així com, el 988, el Perapertusès i la Fenolleda van poder ser lliurats pel comte Oliba al seu fill Bernat.

Des del final del segle X, el territori de Perapertusa apareix com una mena de suburbium de la Fenolleda, que en el testament de Bernat I Tallaferro rep el nom de comtat de Fenolleda. És per això que, el 1012, el castellà de Pèirapertusa es diu “vice comes Petrapertusensis”.

Tanmateix, és interessant de remarcar que en una convinença del 1067 entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer I i la seva cosina Ermengarda de Carcassona, el límit sud del Rasès es defineix d’aquesta manera: “de meridie in comitatu Rossilionense et Confluente et Ceretaniae”. Això fa suposar que la unitat del Rasès no es posava en dubte, però que, a la pràctica, la seva sobirania havia estat repartida.

En l’acta de donació de l’abadia de Cubièras als monestirs de Cluny i Moissac del 1073, el lloc de Cubièras apareix situat “in pago Narbonensi”. Aparentment aquesta atribució és errònia, ja que hom sap que Cubièras, de fet, pertanyia històricament al Rasès. Tal vegada cal considerar que l’escrivà substituí la paraula “diòcesi” per pagus, si bé potser cal considerar alguna altra hipòtesi, com el fet, ben conegut, que els donadors de l’abadia de Cubièras, Ramon Pere i Berenguer Pere de Perapertusa, tenien estrets lligams amb la ciutat i el comtat de Narbona en aquests moments. Ramon Pere i Berenguer Pere, el seu germà, són citats el 1080 entre els “illustres viri ac nobiles” de l’assemblea de Narbona que assistiren a la sessió anual dels delmes de Sant Just i Sant Pastor. Un mes més tard, Berenguer Pere de Perapertusa és present entre els nobiles en una donació a Sant Pau de Narbona. Ramon Pere assenyala en la donació de Cubièras que va rebre l’abadia dels seus pares, per justa herència. El seu pare o el seu avi, Pere Amell de Perapertusa, que signa el testament del comte de Besalú Bernat I Tallaferro el 1020, prestà jurament el mateix any al vescomte Berenguer de Narbona per la ciutat de Narbona, les torres i les fortificacions. Els senyors de Perapertusa, que presten homenatge al comte de Besalú per les seves terres de les Corberes del sud, són nobles narbonesos que resideixen més a Narbona, on posseeixen béns i on se’ls veu lligats a la vida de la ciutat, que no pas en la seva ciutadella perduda sobre un pic de les Corberes.

Vegem la llista dels senyors que tenien el feu útil de Perapertusa en l’època romànica: el primer conegut és un tal Oliba. És signatari de la donació de Vingrau, Talteüll i Alentó, feta pel comte Bernat I Tallaferro al seu fill Guillem, el 1012. Porta el títol de vicecomes Petrapertusensis. Seguer el succeí el 1017. És un dels signants de l’acta de fundació del bisbat de Besalú. Pere Amell presta jurament al vescomte de Narbona. Ramon Pere, el seu fill, fa la donació de Cubièras el 1073. Berenguer Pere, el seu germà, apareix en la mateixa donació del 1073, i de nou els anys 1080 i 1084. Berenguer Bernat, el seu fill, s’esmenta el 1095. Finalment Guillem, en el moment de la croada contra els albigesos, presta homenatge a Simó de Monfort, representant del rei de França, el 1217. Guillem s’unirà, però, a Ramon Roger Trencavell de Carcassona, revoltat contra els francesos, i serà excomunicat el 1229 pel concili de Tolosa.

Vegeu: Castells i edificacions militars del Perapertusès anteriors al 1300

El Perapertusès en el Rasès eclesiàstic

Mapa de les esglésies del Perapertusès anteriors al 1300. (Vegeu: Esglésies del Perapertusès anteriors al 1300)

J. Salvadó

L’Església narbonesa es va constituir al segle III, amb el seu primer bisbe, Pau. Al final d’aquest segle, la diòcesi de Narbona comprenia els pagi Narbonensis, Carcassensis i Ruscinensis. I així fou fins a la creació de les diòcesis de Carcassona i d’Elna en temps del rei Liuva I (567-573). Cal observar que no es va crear el bisbat de Rasès perquè en principi cada comtat, en la província narbonesa, tenia un bisbe, i en aquella època encara no s’havia format el comtat de Rasès (contràriament al que succeí al Rosselló i a Carcassona).

Les actes del concili celebrat a Narbona al voltant del 790 es fan ressò d’una disputa entre el bisbe metropolità de Narbona i el seu sufragani, el bisbe d’Elna, sobre el Rasès. És probable que el bisbe d’Elna reivindiqués la part del Rasès propera a la seva diòcesi, és a dir, la Fenolleda i el Perapertusès. El metropolità exigí que el concili es pronunciés clarament sobre aquest tema. I és el que va fer, recordant que tot el Rasès “totum Redensem pagum” era de Narbona. Aquest text és important, ja que esmenta per primera vegada el “pagus Redensis”, a l’alba dels temps carolingis, tot recordant que aquest territori pertanyia tradicionalment a la diòcesi de Narbona. Per marcar bé aquesta pertinença, els arquebisbes, a partir d’aquesta data, es van intitular, invariablement, bisbes de Narbona i del Rasès. És important aturar-se en les actes d’aquest concili, molt manipulades, l’autenticitat del qual va ser, amb raó, molt contestada, per tal d’intentar veure el que en podem extreure de veritable, en el pla històric. E. Griffe (1933) va proposar el que cal considerar el text autèntic i conforme a les actes primitives del concili. El text reconstituït, una vegada traduït, diu: “L’any de l’encarnació del Senyor…, indicció…, i l’any del regnat molt gloriós del rei Carles…, el cinc de les calendes de juliol. Per tal d’arranjar els nombrosos i molt diversos afers eclesiàstics, per ordre del senyor rei, a través del seu intermediari, l’emissari Desideri, ens hem reunit a la ciutat de Narbona, en la basílica dels Sants Just i Pastor, jo, Daniel, indigne i pecador, però tanmateix, per la gràcia de Déu, bisbe de la santa ciutat metropolitana de Narbona, i també Elifant, bisbe d’Arles, junt amb un nombrós grup de venerables bisbes, i l’emissari abans esmentat del rei Carles. Entre les diverses causes que es van sentir, se’ns va sotmetre a un litigi referent a la diòcesi de Narbona. Sobre aquest tema, havent presentat Daniel les proves requerides, Just, bisbe d’Agde, i Viterinc, bisbe de Nimes, com també Amic, comte de Magalona, i tots els altres, després d’un debat, arribaren a la conclusió que Daniel desestimava amb raó les pretensions de Venedari, bisbe d’Elna, sobre la totalitat del pagus Redensis. D’altra banda, després d’haver fet valer les proves, va demostrar molt justament contra Vulfegari, bisbe de Besiers, que els límits de la diòcesi de Narbona s’estenien fins al riu Òrb, riu amunt i riu avall, és a dir, que eren idèntics als del comtat del mateix nom. Preguem, doncs, a tots aquells que ens segueixen que ho admetin. Per decisió de la nostra autoritat, confirmem, decretem i establim, tant pel que fa al pagus Redensis com als límits de Narbona i de Besiers que estan formats pel curs de l’Òrb; que res no canviï ni es transformi, tal com això ha estat discutit i aprovat. Que hom no contradigui això i que les coses romanguin així per sempre”.

Antiga parròquia de Sant Martin de Molhet, avui arruïnada, que depengué en època medieval del monestir de Santa Maria de la Grassa.

ECSA - A. Roura

Malgrat, doncs, que resta ben demostrat que no existí el bisbat de Rasès i que els arquebisbes de Narbona tenien molta cura d’esmentar el seu títol de bisbes del Rasès, en un document del segle IX apareix citat un tal “Leo, Redensis episcopus”, entre els presents en una assemblea celebrada a Arles al maig del 878. Es tractava de resoldre un afer d’usurpació de béns feta per Gibert, bisbe de Nimes, en detriment del monestir de Saint-Gilles i del seu quart abat, un tal Lleó. Una quarantena d’arquebisbes i bisbes hi són consignats, entre els quals Sigebod de Narbona, i la majoria dels bisbes de Septimània i de la Marca Hispànica. Lleó, bisbe del Rasès, hi figura, al final de la llista. Tanmateix, no se’l veu entre els signataris de la carta. Alguns dels altres bisbes, esmentats també al principi d’aquest escrit, tampoc no figuren entre els signataris. La presència d’un “bisbe del Rasès” és molt sorprenent, ja que mai fins aleshores no es té coneixement d’aquest bisbat, ni mai, després, no se sentirà parlar ni de Lleó, ni de cap dels seus successors. La presència d’aquest bisbe de Rasès es pot explicar, tanmateix, si es té en compte el context político-religiós de l’època. Sobre aquest punt cal veure també l’enfocament que hi dóna P. Ponsich en la introducció històrica de la Fenolleda. El 878, el comte Miró de Rosselló i el vescomte Lindoí de Narbona es van revoltar contra el marquès Bernat de Septimània. Comte i vescomte es van immiscir en l’Església i van situar els clergues que els eren favorables en els càrrecs eclesiàstics principals. És evident que aquests nomenaments es feien sense l’acord dels bisbes d’Elna i de Narbona. El papa es va veure obligat a fer comparèixer aquests promotors de disturbis a Arles, per tal d’obligar-los a obeir. En aquest context, és possible que Miró i Lindoí fessin nomenar un bisbe del Rasès, de la seva devoció, per oposar-se a l’arquebisbe Sigebod, fidel a Bernat de Septimània. Aquest nomenament podia correspondre al desig latent de la creació d’un bisbat en el comtat del Rasès. Això, evidentment, només és una suposició que no confirma res. Així doncs, queda en suspens una qüestió important. Fins i tot si el fals bisbe Lleó s’havia presentat a Arles perquè el papa aprovés la seva elecció, amb el suport dels comtes, no comprenem com l’arquebisbe de Narbona que, per dret, estava qualificat per a crear un bisbat en la seva província i consagrar-ne els titulars, va poder acceptar aquesta presència d’un usurpador dels seus drets sobre el Rasès i, sobretot, com ell i els seus sufraganis van deixar aparèixer el nom de l’usurpador en el document oficial sorgit de l’assemblea d’Arles.

La diòcesi de Narbona havia estat dividida en ardiaconats des de feia molt de temps i, sens dubte, ja en època visigoda. El Rasès formava un ardiaconat, com la Fenolleda. Més tard, segurament al segle XI, els ardiaconats van ser dividits en arxiprestats. Aquesta divisió va comportar una modificació dels antics límits territorials. Així, tot el Perapertusès, Talteüll i Vingrau inclosos, van passar a dependre de l’arxiprestat de Termes, part integrant de l’ardiaconat de la Corbera, al Narbonès, i deixaren de pertànyer a l’ardiaconat de Rasès. Això pot ser una explicació suplementària del fet que hom situés l’abadia de Cubièras, el 1073, “in pago Narbonense”. Per aquesta mateixa raó, Tèrmes i el Termenès, que tradicionalment pertanyien al pagus Redensis, són situats en el Narbonès en una acta del 1110. En una època en què els antics límits territorials ja no es corresponien gaire en el pla polític, les divisions eclesiàstiques podien esdevenir importants. Així, al segle XI, es considerava que tot l’arxiprestat del Termenès formava part del Narbonès.

Vegeu: Esglésies del Perapertusès anteriors al 1300

La croada al Llenguadoc i la fi del Perapertusès català

En el moment de la croada contra els càtars o albigesos del Llenguadoc —de la qual també s’ha parlat abans, a la introducció de la Fenolleda, on s’ha exposat igualment l’inici i la doctrina de l’església càtara-, el vescomtat de Fenolleda i el seu annex, el Perapertusès, tenien com a sobirà el rei d’Aragó, hereu dels drets dels comtes de Barcelona i de Besalú. Tanmateix, aquesta sobirania s’exercia per l’intermediari del vescomte de Narbona. De fet, després del 1111, Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, hereu del comtat de Besalú i de la Fenolleda, va donar al seu germanastre Eimeric II, vescomte de Narbona, la sobirania directa sobre Fenolleda. És per això que, el 1204, el vescomte Pere de Fenollet va retre homenatge a Eimeric III. Pere de Fenollet i els seus vassalls directes, Guillem de Perapertusa sobretot, es van unir als llenguadocians en la seva lluita contra els francesos. De fet, ells estaven directament amenaçats per la croada, contràriament als altres catalans, subjectes al rei d’Aragó, tot i que l’expedició armada es limitava, teòricament, només al Llenguadoc.

L’amenaça s’explicava per diverses raons. En primer lloc, el rei de França no havia renunciat a la seva sobirania superior sobre el Rasès. Després, el sobirà immediat, almenys pel que fa a la Fenolleda i al Perapertusès, era un llenguadocià, el vescomte de Narbona, el qual, a més, es va unir a la croada des dels primers moments, contràriament al comte de Carcassona. Finalment, el bisbe de Narbona, també unit a la croada, era bisbe de la regió. L’heretgia havia contaminat àmpliament la Fenolleda. El mateix vescomte Pere hauria estat heretge. És per aquest motiu, en tot cas, que les seves terres van ser-li confiscades el 1226 i donades a Nunó Sanç, senyor del Rosselló i regent d’Aragó. Després de l’èxit de la primera croada, Guillem de Perapertusa es va sotmetre a Simó de Montfort, el 1217, en presència del seu sobirà immediat, Eimeric III de Narbona. L’acte de submissió va tenir lloc al castell de Montgalhard, al Perapertusès. En el document s’esmenten els vassalls de Guillem. Aquesta submissió, però, no va ser efectiva, i de fet al Perapertusès es va continuar sense reconèixer l’autoritat dels Capet. El 1229 el concili de Tolosa va excomunicar Guillem de Perapertusa. Fins i tot quan el 1239 Nunó Sanç va vendre el castell de Pèirapertusa al rei de França per la suma de 20 000 sous melgoresos, aquesta cessió fou teòrica. Els francesos van haver de conquerir la fortalesa, sempre retinguda pel rebel Guillem, per ocupar-la realment.

EI 1240, Guillem de Perapertusa era al setge de Carcassona, al costat del seu senyor superior, Pere de Fenollet. El fracàs de la temptativa de reconquesta de la ciutat de Carcassona per part del vescomte Trencavell i els seus aliats meridionals marca la fi de la croada. Llavors, les tropes del rei van iniciar l’ocupació del Perapertusès. El castell de Pèirapertusa, assetjat, hagué de rendir-se. Guillem es va sotmetre el 16 de novembre de 1240. Llavors, la fortalesa va ser ocupada per Jean de Beaumont en nom del rei de França.

Un aspecte del sector de llevant de la comarca, amb el castell d’Aguilar i les terres fèrtils de la vall del petit Verdoble.

ECSA - F. Tellosa

Això no obstant, el Perapertusès no restà totalment sotmès. Els francesos no es van apressar a ocupar aquest petit territori perdut, farcit de fortaleses, la sort del qual ja era decidida. El 1241, Oliver de Termes donava al rei el seu castell d’Aguilar i partia cap a Terra Santa. La darrera gran fortalesa del Perapertusès, Querbús, encara resistia el 1255, defensada per Chabèrt de Barbairan, mentre que el seu senyor, Pere de Fenollet, havia cedit els seus castells de Fenolhet i Puèg-laurènç al rei de França. Querbús era un refugi privilegiat per als heretges atrapats de les terres del Llenguadoc. Se sap que el 1230, el castell acollia el bisbe càtar del Rasès, Benet de Termes, que hi va morir el 1240. En aquesta mateixa data vivia a Querbús Pere Paraire, diaca heretge de Fenolleda, com també els perfectes Ramon de Narbona i Bugaraig. El senescal de Carcassona, que es dirigia a l’arquebisbe de Narbona per demanar-li suport a la seva operació militar contra la fortalesa, precisa que recorre a ell “perquè Querbús és el refugi dels heretges i dels lladres i perquè d’aquesta manera aquest afer afecta l’Església”.

El senescal va dirigir el setge de Querbús i va prendre la fortalesa en circumstàncies desconegudes. Chabèrt de Barbairan va abandonar el castell i va prometre observar les condicions establertes en la rendició, sota pena de 1 000 sous d’argent.

El tractat de Corbeil i les seves conseqüències

La conquesta militar del Perapertusès i de la Fenolleda per part de França no arranjava la qüestió del dret de sobirania sobre aquesta regió, afer que no es va solucionar fins al tractat de Corbeil.

Després de la trobada de delegacions de totes dues parts, el rei Jaume I de Catalunya-Aragó acceptà la proposta d’acord sobre els drets recíprocs dels dos regnes, el 16 de juliol de 1258. Aquest acord va ser igualment ratificat pel rei Lluís IX a Corbeil, prop de París. El tractat preveia que la corona catalano-aragonesa abandonés totes les seves pretensions sobre el Llenguadoc, llevat de Montpeller i, pel que fa a la regió que ens interessa, “sobre Querbús, Pèirapertusa i el Perapertusès”. Per la seva part, Lluís IX renunciava a tots els seus drets de sobirania heretats dels carolingis, però esdevinguts obsolets, sobre totes les terres catalanes, inclosos el Rosselló i la Cerdanya. Del tractat, en resultava una nova frontera. Tornava a França la Fenolleda i el Perapertusès, menys Talteüll i Vingrau, units al Rosselló des del segle XI. Igualment, el Capcir, a l’alt Rasès, restava unit a la Cerdanya. Així, podem considerar que la història del Perapertusès català se situa entre la conquesta d’Oliba I Cabreta el 981 i la renúncia de Jaume I el 1258.

La nova frontera va tenir una conseqüència sobre la llengua parlada en aquestes regions. Al segle XIII, el Rosselló, la Fenolleda i el Perapertusès tenien una mateixa llengua romànica derivada del llatí. D’aleshores ençà, després del tractat de Corbeil, els corrents d’intercanvi es van fer, al N, en direcció del Llenguadoc; al S, cap a Catalunya. La llengua va evolucionar en llenguadocià i en català a una banda i altra de la frontera política. I encara és així, tot i que es poden observar algunes inevitables corrupcions lingüístiques degudes al veïnatge.

Bibliografia

• L. Bayrou: Essai sur les constructions des forteresses royales des Corbières. XIII-XIV siècles, “Études roussillonnaises” (Perpinyà), núm. 8 (1988)
• A. Bonnery: Narbonne paléochrétienne, les édifices du culte, tesi doctoral presentada a la Université de Strasbourg, 1986
• J. Cremadeills (Dir.): L’Aude de la préhistoire à nos jours, Saint-Jean d’Angely 1989
• C. Devic - J. Vaissete: Histoire générale de Languedoc, 3a edició, 16 vols., ed. Privat, Tolosa de Llenguadoc 1872-1904
• E. Griffe: Histoire religieuse des anciens pays de l’Aude, ed. Picard, París 1933
• E. Griffe: Les anciens pays de l’Aude de l’Antiquité au Moyen Âge, Carcassona 1974
• E. Griffe: Études d’histoire audoise. IXe-XIVe siècles, Gabelle, Carcassona 1976
• J. Guilaine (Dir.): Histoire de Carcassonne, ed. Privat, Tolosa de Llenguadoc 1984
• K. Hefele - H. Leclercq: Histoire des conciles d’après les documents originaux, Paris 1909-11
• P. de Marca: Marca hispanico sive limes hispanicus, Baluze, París 1688
• J. Michaud (Dir.): Histoire de Narbonne, ed. Privat, Tolosa de Llenguadoc 1981
• P. Ponsich: Le comté de Razès, des temps carolingiens au traité de Corbeil, “Études roussillonnaises” (Perpinyà), núm. 9 (1989), pàgs. 33-54
• R. Quehen: La seigneurie de Peyrepertuse, Montesquieu-Volvestre 1975