L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
Mapa dels castells i les edificacions militars del Perapertusès anteriors al 1300.
J. Salvadó
El Perapertusès s’estén al llarg de la vall del riu Verdoble. En bona part és el territori que hi ha a l’entorn de la fortificació encimbellada i envoltada d’espadats de Perapertusa (o Pèirapertusa, en occità). El paper de lloc central que té aquesta fortificació és evident. A més, aquesta funció de centre d’un territori, de refugi natural de la població que habitava a la contrada, segurament té un origen en una època molt reculada en el temps(*). A part aquests possibles precedents remots, segurament podem pensar que Perapertusa era el centre d’un territorium d’època visigòtica. La relació és semblant a la que trobem entre el castell de Fenolhet (o de Sant Pèire) i la comarca de la Fenolleda o entre alguns altres indrets centrals i llurs comarques o contrades. En el cas del Perapertusès, a part el castell de Pèirapertusa, ja el 1020 surten documentats dos castells més, el de Pòpia i el de Querbús; dins el mateix segle XI ja són esmentats els castells de Rofiac i de Cucunhan. Els canvis polítics derivats del lligam d’aquesta contrada amb els comtes de Besalú va afavorir la revalorado d’aquest territori que era part del comtat de Rasès. A part de la vall central del Verdoble, on trobem aquests castells, cal afegir a aquest territori, a ponent, l’alta vall de l’Aglí, on hi havia l’abadia de Santa Maria de Cubièras, al nord, la vall del Torgan, i, a llevant, la plana de Tuissan, esguardada pel castell d’Aguilar.
De la major part dels petits castells feudals molt sovint en resta poca cosa, tot i que, com veurem més avall, tingueren un paper molt important en l’organització del poblament d’aquest territori; això és prou evident sobretot si ens plantegem el perquè de la localització de molts dels pobles actuals.
El castell de Camps ens permet de fer-nos una idea de com era una fortificació. Amb una mica d’imaginació podem veure-hi la torre central de planta quadrangular, bé que no gaire gran. Al seu costat hi havia un petit edifici annex. Al voltant d’aquest cos central s’estenia un recinte més gran, defensat pel relleu i també per una muralla. Tot aquest recinte era al cim d’una gran penya i només s’hi podia pujar per una esquerda pregona que passava pel costat de la torre. En aquest espai hi devia haver construccions de fusta i de pedra. Cal pensar que el poble era fora d’aquest clos fortificat, sota la penya, prop d’on hi ha l’església.
Un altre exemple interessant, bé que una mica diferent, és el castell de Pasan. El castell és més concentrat i bàsicament format per una construcció de planta quadrangular, que fa uns 15 m de llarg per uns 9 m d’ample. Fou construït sobre un petit turó natural. Als seus peus hi havia el poble i un centenar de metres més enllà l’església.
En moltes altres poblacions hi havia un castell, però sovint ha estat molt destruït i les seves pedres escairades han estat aprofitades per a fer o refer les cases del poble proper. A Cucunhan només resta un pany de paret del castell original. A Montgalhard només veiem dos gruixuts fragments de mur al cim del turó que s’alça damunt d’aquest poble “castral”. A Montrog, prop de Maisons, de l’antic castell segurament de planta quadrangular només se’n pot veure un angle; només una excavació permetria de reconstruir-ne tota la planta. A d’altres indrets, les restes encara són més escasses, com a Rofiac. A Dulhac hi ha algunes restes de fortificacions a dins del poble. A Pasiòls la torre s’ha ensorrat en aquest segle.
Un apartat a banda mereix Novèla, on trobem un dels castells feudals més ben conservats i més poc alterats en el curs dels segles posteriors. Molt sovint als documents de l’època s’esmenta que els castells eren formats per una torre i un clos (turris i cinctus). En aquest cas s’ha conservat la torre altiva i un espaiós recinte, que ara s’estén fins a la riba de la riera propera. Tant la torre com el clos, com l’església tancada dins aquest clos, es construïren vers la mateixa època, cap al segle XII. Aquesta torre esvelta, amb la porta d’entrada situada a uns 8 m del sòl exterior, repartida en dos compartiments coberts per sengles voltes, recorda, per exemple, moltes torres situades a Catalunya. En època gòtica sembla que s’hi féu un recinte sobirà en part adossat a la torre, més petit que no pas el jussà suara esmentat.
L’any 1258, havent signat el tractat de Corbeil amb Jaume I, el rei francès Lluís IX decidí de fortificar la frontera amb el regne catalano-aragonès. Tres dels cinc castells fonamentals en la frontera meridional del regne francès eren situats al Perapertusès: Pèirapertusa, Querbús i Aguilar; els dos restants són els de Tèrmes, a la propera comarca del Termenès, i el de Puèg-laurènç, a la Fenolleda, que ja hem esmentat més amunt. Aquests cinc castells, situats davant la frontera catalana del Rosselló, eren coordinats des de Carcassona.
El castell de Pèirapertusa és el més gran i important d’aquesta comarca. S’alça al llarg d’uns 200 m d’una carena acabada a banda i banda amb un impressionant espadat. Bàsicament està format per un recinte jussà o primitiva fortificació, on hi ha una gran sala, anomenada la “Casa del governador” i l’església de Santa Maria; també disposa d’un recinte sobirà amb la capella de Sant Jordi i un recinte mitjà que fa de nexe entre aquests dos, amb una longitud de 120 m. D’acord amb els estudis fets, a la fortificació més oriental és on hi ha els edificis més antics, anteriors al moment en què aquest indret esdevingué castell del rei francès. A part l’església de Santa Maria, són també d’aquesta etapa la gran torre de planta circular, una part de la sala o logis del governador i un fragment del mur septentrional, anterior al que veiem actualment flanquejat per dues bestorres. La resta de les construccions foren, però, bastides després de l’any 1240. De mitjan segle XIII hem de destacar algunes reformes fetes en aquesta sala o “Casa del governador” i a l’església i una part de la muralla nord d’aquesta primitiva fortificació. També es construïren molts dels edificis de la fortificació de Sant Jordi i l’edifici de planta poligonal que hi ha al recinte mitjà. Les altres construccions ja són dels segles XV, XVI o XVII.
Querbús resta situat al límit entre el Perapertusès i la Fenolleda. Com en moltes d’aquestes fortificacions importants, les restes anteriors a la conquesta francesa són molt escasses. La gran torrassa de planta poligonal que corona el cingle on es bastí aquest castell i que conté una gran sala de planta quadrangular, sembla que cal datar-la vers l’any 1300. Només el perímetre del clos del recinte sobirà ha estat datat cap a mitjan segle XIII.
Al castell d’Aguilar l’element més interessant és el recinte sobirà; el clos jussà de planta poligonal amb sis bestorres als angles i també la torrassa que hi ha adossada al recinte sobirà foren fets ja en època de domini francès. La major part del que resta de l’edifici sobirà, en canvi, fou bastit cap al segle XII. És un edifici de planta poligonal. Al seu mur sud i al mur est s’obren diverses espitlleres. L’extrem oriental acabava en forma d’esperó.
Molt a prop d’aquest castell d’Aguilar hi ha la fortalesa de Domnòva, que representa també un tipus de castell tardà, on unes muralles, a les quals s’adossen cambres i dependències, clouen un pati central. En aquest cas, aquest castell té una planta poligonal; d’acord amb el tipus de fortificació a què pertany, podria haver tingut, però, una planta circular (com al castell mallorquí de Bellver), ovalada (com el castell de la Torre Cerdana) o quadrangular (com al castell de Montgrí, al Baix Empordà).
Al Perapertusès, com en moltes altres contrades, sembla que s’esdevingué una primera onada de creació de pobles cap al segle XI en relació amb les esglésies. Cap al segle XII s’esdevingué una segona onada de constitució de pobles, en general organitzats en funció d’un castell. En aquest segon moment, tal com ja hem vist que s’esdevingué alguna vegada a la Fenolleda, molts pobles “eclesials” s’abandonaren i la població es traslladà a recer del novell establiment organitzat sota el castell feudal, sota també el control del seu senyor. A partir d’aquest esquema i amb un bon coneixement del país i de la documentació (fins i tot, i especialment, els cadastres del segle XIX), D. Baudreu ha pogut reconstruir l’origen i les primeres passes de la història de la major part dels llocs de poblament d’aquesta comarca.
Segurament després de l’any 1000 es crearen nombrosos pobles “eclesials”, bastits al voltant de l’església. Sembla que només alguns, la majoria dels quals tingueren el suport d’algun senyor eclesiàstic important, van poder sobreviure l’onada d’encastellament que hi hagué cap al segle XII.
Entre els pobles amb un origen “eclesial” podem esmentar el de Cubièras, en el qual el poble primerenc és constituït al voltant de l’església, clos dins un espai poligonal ben definit, quasi quadrat. Així mateix, el nucli original del poble de Dulhac jos Pèirapertusa era edificat al voltant de l’església de Sant Miquèl. Convé assenyalar el lligam d’aquest indret amb el priorat català de Serrabona i el fet que calgués construir al voltant d’aquest nucli primerenc un clos fortificat, amb una planta en forma d’ametlla. També fou un poble “eclesial” el de Maisons, que al segle XIX tenia una planta rectangular molt perfecta i que cal relacionar amb l’església dedicada a sant Andreu; aquest lloc depenia de l’abadia de Santa Maria de la Grassa. Pasiòls i Solatge són pobles segurament també “eclesials”; el primer després es fortificà i en el segon l’església era edificada en un lloc encimbellat. El recinte del poble de Solatge gairebé era quadrangular. Potser també el poble rònec o vilatge de Molhet té l’origen en l’església, que a la darreria de l’edat mitjana es va fortificar, tal com s’esdevingué en moltes altres esglésies catalanes del Rosselló, el Conflent o l’Empordà.
La segona onada de constitució de llocs de poblament va representar la construcció de molts pobles que tenien com a centre un castell. Així, són pobles “castrals” Cucunhan, Padèrn, Montgalhard o Palairac, per exemple. Tot i que potser hi hagué algun poble plurifocal, amb dos pols, com el de Camps de l’Aglin, que es bastí al costat del castell encimbellat al cim d’una penya, i potser també al voltant de l’església, fou molt més normal que s’esdevingués un procés d’encastellament, que va representar un canvi de situació del lloc de poblament, ni que fos uns centenars de metres, i un abandonament de l’antic poble edificat a recer de l’església.
Un cas d’encastellament és Montgalhard. Sembla que el nucli de població primerenc era al voltant de l’església de Santa Colomba, situada a 1 km de Montgalhard. Segurament en fer-se el castell hi hagué l’atracció de la població per part del senyor del lloc, fet que representà la constitució del nou poble “castral”. No sols devia atreure aquesta població veïna, sinó fins i tot la situada al voltant d’altres esglésies properes, com la de Sant Cristòl de Montrog (o de Taisson).
No és pas l’únic cas d’encastellament, ja que a Padèrn també sembla que hi hagué el trasllat de la gent, al segle XII, des de Sant Pèire fins a la localització actual, a l’altre costat del riu. A Cucunhan, poble d’origen segurament castral, també hi devia haver un trasllat des d’un llogaret situat al voltant de l’església de Sant Julian.
A Tuissan trobem una altra mostra de poble nascut al voltant d’una església i després traslladat en un altre lloc on hi havia una torre, on es constituí un recinte en forma de polígon irregular, anomenat Lo Fòrt. El poble primerenc era situat poc més cap al sud, on al segle XVIII hi havia la Glèisa Vièlha, dedicada a sant Joan.
A gairebé totes les comarques, si hi ha hagut un treball de camp, s’han trobat pobles abandonats. Al Perapetusès els dos vilatges despoblats a la darreria de l’edat mitjana més interessants són els de Pasan i de Molhet, que tenen unes característiques diferents.
A Pasan trobem les restes dels habitatges repartits pels vessants sud i oest del petit turó al cim del qual s’alça el castell.
L’antic poble de Molhet s’estenia, encimbellat dalt d’un serrat, a ponent de l’església. És un poble edificat a banda i banda d’un carrer. És també un poble de carena, situat a recer del recinte on hi havia l’església (i potser alguna fortificació). Segurament bona part d’aquest poble carrer era protegit per un recinte exterior; en part també pot ser que les mateixes cases fessin de muralla perimetral.
Abans d’acabar hem de fer esment de les excavacions fetes al castell de Pèirapertusa, que han permès de conèixer més bé les diverses fases constructives d’aquesta impressionant fortificació. També s’han fet excavacions a Querbús i al vilatge de Molhet.
Un bon coneixement del Perapertusès ens permet de veure com s’organitzà un territori. Podem saber com es crearen els llocs de poblament i quan es bastiren els castells, potser de bell antuvi creats per a fer de refugi, però molt aviat destinats a controlar el territori o a fer de recer dels membres de la classe senyorial. A més, el fet d’esdevenir aquesta comarca, al segle XIII, un país fronterer, va afavorir encara més la importància d’algunes de les fortificacions que hi havia o que s’hi feren de bell nou. (JBM)
Vegeu: Castells i edificacions militars del Perapertusès anteriors al 1300.
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies del Perapertusès anteriors al 1300.
J. Salvadó
Pel que fa a l’arquitectura alt-medieval religiosa del territori del Perapertusès es caracteritza, com en el cas de la veïna comarca de la Fenolleda, per la manca de grans obres i també per l’escassetat d’edificis conservats bastits bàsicament als segles XII i XIII, que han pervingut a l’actualitat amb moltes modificacions i reformes de les seves estructures originàries.
La comarca del Perapertusès no ha servat edificis construïts al segle X, i d’aquells que foren alçats al segle XI no n’hi ha cap de veritablement remarcable, excepció feta de l’església abacial de Santa Maria de Cubièras, tot i que ha arribat fins avui dia amb notables modificacions i alteracions practicades en el decurs dels segles. Aquesta església segueix la mateixa tipologia que la del monestir de Sant Martin de Les, de planta basilical a tres naus, però les seves formes constructives denoten una important evolució estructural que permeten d’establir-ne cap a la fi de l’onzena centúria, o inici del segle XII, i per tant, posterior a la de Sant Martin de Les.
A banda de l’església de Cubièras, el panorama de l’arquitectura del segle XI al Perapertusès es completa amb una part de l’església de Santa Maria de Pèirapertusa (de la fi del segle, o començament del segle XII), situada al castell del mateix nom, Sant Sarnin de Palairac, i part de l’absis de Sant Martin de Molhet, a Padèrn. Les restes d’aquesta església constitueixen un dels comptadíssims exemples de la presència de les fórmules ornamentals llombardes en l’arquitectura d’aquesta comarca.
A diferència de la Fenolleda, en la qual l’arquitectura del segle XII seguí dins els paràmetres comuns de l’arquitectura catalana d’aquell temps, al territori del Perapertusès es fa palès un fenomen d’intensa activitat al segle XIII, durant el qual es renoven o construeixen els edificis religiosos, fet probablement relacionat amb els esdeveniments polítics de mitjan segle a la regió. Així, edificis com Sant Felix de Rofiac o Santa Maria de Pèirapertusa, foren modificats al segle XIII, moment en què es bastiren obres com Sant Miquèl de Dulhac, Sant Jordi del castell de Pèirapertusa o Santa Anna del castell d’Aguilar, en un estil encara fidel a les formes de l’arquitectura alt-medieval, però sense empenta creativa i molt allunyats dels importants corrents estilístics de l’arquitectura del seu temps. (JAA)