Fructuós (o Fruitós) (?-259)
És el primer bisbe conegut. Se suposa que era natural de Tarragona i es desconeix la durada de la seva prelatura. Va patir martiri a Tarragona, juntament amb els diaques Auguri i Eulogi, el 21 de gener de 259.
Himeri (a 385-v 390)
Sembla que va ser nomenat arquebisbe durant el pontificat del papa Damas i va tenir una llarga prelatura, fins cap al 390. El 385, en resposta a una lletra seva amb catorze preguntes sobre qüestions eclesiàstiques dirigida al papa Damas, va rebre una llarga carta del seu successor, el papa Sirici (que és la primera decretal pontifícia conservada), per la qual s’aclarien tots els punts consultats i li encarregava el seu compliment arreu d’Hispània. És per això que hom considera aquesta delegació papal com l’origen del primat a favor dels arquebisbes tarragonins.
Hilari (v 400-v 405)
Participà en el concili I de Toledo l’any 400. Cap al 405 va rebre una lletra del papa Innocenci I.
Paterní
Alguns autors el suposen arquebisbe cap al 410. És dubtós i potser es confon amb el bisbe de Braga.
Ticià (v 419)
Figura documentat en una lletra de Consenci a sant Agustí. Poc abans del 419, convocà un concili a Tarragona amb l’assistència de set bisbes, a causa del priscil-lianisme que aleshores segurament s’estenia per l’arxidiòcesi. Tenia un bisbe coadjutor, de nom Agapí.
Ascani (v 461-d 464)
Sembla que era arquebisbe l’any 461. És conegut per dues lletres (463-464) adreçades al papa Hilari; la primera sobre unes usurpacions de jurisdicció fetes pel bisbe de Calahorra, i la segona sobre la confirmació del primer bisbe d’Ègara. Hom li ha atribuït la celebració d’un concili a Tarragona.
Emilià
Alguns autors l’han assenyalat com a arquebisbe de Tarragona, potser cap al 465. És dubtós.
Joan (469-520)
Tingué una llarga prelatura. Sembla que fou monjo i que va fundar, almenys, un monestir a la seva arxidiòcesi. Celebrà un concili provincial el 516 a Tarragona i un altre a Girona el 517, ambdós d’esperit reformador i litúrgic. Sembla que feu un viatge a Itàlia. El papa Hormisdes el nomenà vicari apostòlic per a tota la península Ibèrica.
Jordi
Arquebisbe dubtós i d’època incerta que Marí, en el seu arxiepiscopologi, situa entre els arquebisbes Joan i Sergi.
Sergi (v 535-v 555)
Presidí un concili a Barcelona el 540 i un a Lleida el 546, en què s’establiren cànons disciplinaris sobre els monjos. Sembla que fundà algun monestir a l’entorn de Tarragona i que la seva prelatura arriba fins a l’entorn del 555.
Anyell
La seva existència és dubtosa. Apareix citat com a arquebisbe en alguns dels catàlegs antics i d’ell només es diu que morí el 26 de juny de 556.)
Tranquil·lí (560-580)
Va ser monjo al monestir d’Assan i després arquebisbe de Tarragona, entre els anys 560 i 580.
Artemi (v 589-v 599)
Envià un delegat al concili III de Toledo (589). Més endavant, el 592, convocà i presidí un concili provincial a Saragossa per legalitzar la situació dels arrians convertits al catolicisme. Durant la seva prelatura encara es feu un altre concili a Osca el 598.
Asiàtic (599-?)
Era arquebisbe el 599, any que va convocar un concili a Barcelona.
Eusebi (v 610-v 632)
L’any 610 participà en un concili a Toledo. Va convocar un concili a Ègara el 614.
Audax (633)
Participà en el concili IV de Toledo, el 633. Sembla que feia poc que havia estat elegit arquebisbe i que la seva prelatura fou breu.
Selva
És un arquebisbe dubtós i potser es confon amb el de Narbona del mateix nom. Se suposa que succeí Çudax i que participà en el concili V de Toledo l’any 636. En tot cas, la seva prelatura també devia ser breu.
Protasi (v 638-v 646)
Participà en els concilis VI i VII de Toledo els anys 638 i 646. Segons el cardenal Dòria, fou arquebisbe uns dotze anys, però també segons aquest autor, morí el 645.
Fàluax
No és segur que existís. Antonio Agustín en dubta, i en el seu arxiepiscopologi, Marià Marí el situa entre Tranquil·lí i Artemi. Dòria diu que va ser elegit el 645 i que fou arquebisbe durant vinti-tres anys, és a dir, fins el 668.
Cebrià (v 668-v 688)
Participà per mitjà de delegats en els concilis XIII, XIV i XV de Toledo. Se li atribueix una vida de santedat.
Vera (v 693 - v 694?)
El 693 participà en el concili XVI de Toledo, com també, sembla, al XVII l’any 694. Se li atribueix la convocatòria d’un concili a Saragossa el 691.
Pròsper (a 713)
Era arquebisbe quan es produí la invasió sarraïna i per aquesta causa fugi de la ciutat cap a l’any 713 juntament amb alguns clergues (Justí, Procopi, Pantaleó, Marçal i Jordi) i s’establí a Capodimonte, prop de Camogli (Gènova), on fundà un monestir. Én fugir de Tarragona s’emportà les despulles dels màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi i altres béns de l’església.
Després de l’ocupació islàmica, la seu restà vacant, bé que a partir del segle X s’iniciaren els intents per restablir l’arquebisbat, que no reeixiren fins al segle XII.
Esclua
Clergue de la Cerdanya, fou bisbe Intrús d’Urgell, d’on expulsà el prelat legítim el 886. Cap a l’any 890 protagonitzà el primer intent d’emancipació de l’església catalana, aleshores inclosa en l’arquebisbat de Narbona, en passar a considerar-se arquebisbe de Tarragona. Tingué el reconeixement de quatre sufraganis, dels comtes Sunyer II d’Empúries i Ramon I de Pallars-Ribagorça, i inicialment de Guifre el Pelós. Finalment, però, va ser expulsat d’Urgell i excomunicat el 892. Morí el 924.
Cesari
De probable origen mossàrab, va ser el fundador i el primer abat del monestir de Santa Cecília de Montserrat, entre els anys 944 i 981. El 966 fou nomenat arquebisbe de Tarragona en un concili a Santiago de Compostel·la, on concorregueren bisbes gallecs i lleonesos, cosa que no fou acceptada pels bisbes catalans ni per l’arquebisbe de Narbona. El 971 intentà, sense èxit, que el papa Ii confirmés el títol. Amb tot, ell es va continuar titulant arquebisbe fins a la seva mort, el 981.
Ató (971)
Va ser bisbe de Vic entre els anys 957 i 971 i fou mestre de Gerbert, que seria papa amb el nom de Silvestre II. El 970 Ató va acompanyar el comte Borrell a Roma i aconseguí que es transferís a Vic la seu de l’arquebisbat, mentre no es produís la desitjada restauració de Tarragona. El nomenament d’Ató com a arquebisbe de Tarragona permetia deslliurar l’església catalana del metropolità de Narbona. L’intent, però, fracassà perquè Ató fou assassinat en tornar de Roma.
Berenguer Sunifred de Lluçà (1091-1099)
Bisbe de Vic des del 1076, va actuar com a regent del país arran de la crisi provocada per la mort de Ramon Berenguer II. Fundador de diverses canòniques augustinianes, va ser Impulsor de la reforma canonical seguint les regles i les constitucions de Sant Ruf. Va ser el veritable restaurador de l’església de Tarragona, si més no a nivell jurídic, i va intentar l’ocupació i la restauració material de la ciutat. Iniciada per Tots Sants del 1090. No va poder consolidar la seva obra a causa dels esdeveniments de l’època, però va posseir el títol d’arquebisbe entre els anys 1091 i 1099, tot i que no va poder residir a Tarragona sinó que ho va fer sempre a Vic. Tarragona no va poder ser retinguda en mans cristianes. El 1096 va rebre l’escomesa dels almoràvits i el 1104 va haver de ser abandonada.
Oleguer (1119-1137)
Sembla que va néixer a Barcelona cap al 1060. Canonge de la catedral de Barcelona, on fou prepòsit el 1092, regí la canònica augustiniana de Sant Adrià de Besòs des del 1093. El 1108 va ser nomenat abat de Sant Ruf d’Avinyó i el 1115 bisbe de Barcelona, títol que va compartir des del 1119 amb el d’arquebisbe de Tarragona. El 1118 va rebre del comte Ramon Berenguer III la ciutat i el Camp de Tarragona i a partir d’aquest moment es dedicà a la restauració definitiva de l’església tarragonina. Per portar endavant la comesa, però, cedí part dels seus drets a Robert Bordet, o d’Agulló, el 14 de març de 1129, concedint-li el títol de príncep de Tarragona. Aquesta concessió de drets fou exagerada i en el futur havia de comportar molts conflictes jurisdiccionals entre el príncep i els seus hereus, els arquebisbes i el sobirà, però de moment serví per a mantenir la ciutat a mans cristianes. Morí el 6 de març de 1137 sense haver residit mai a Tarragona. Fou canonitzat el 1675.
Gregori (1139-1146)
Abat de Sant Miquel de Cuixà (v 1120-1146), sembla que fou arquebisbe electe de Tarragona des del 1139 (alguns autors avancen la data fins el 1137). Va rebre la confirmació papal i el pal·li de mans de Lluci II el 25 de març de 1144. La seva prelatura va ser breu, fins el 1146. No se sap si va residir mai a Tarragona.
Bernat Tort (1146-1163)
Canonge de Sant Ruf d’Avinyó, va ser el primer arquebisbe que fixà de manera efectiva la seva residència a Tarragona. Reorganitzà la vida capitular el 1154 i per mitjà de dues butlles del papa Anastasi IV es fixaren els límits de l’arxidiòcesi i es definí l’àmbit de la província eclesiàstica. Durant el seu temps s’emprengué la tasca d’ocupació dels territoris catalans que restaven en mans sarraïnes, Tortosa (1148), Lleida (1149) i poc després Siurana (1153-54), i s’emprengué la colonització definitiva del Camp de Tarragona. La nova situació havia de capgirar les relacions de l’arquebisbe i el sobirà amb el príncep de Tarragona i la seva família, cosa que va provocar una sèrie de greus conflictes.
Hug de Cervelló (1164-1171)
Fill de Guerau Alemany IV de Cervelló, va ser canonge sagristà del capítol de Barcelona i tingué algunes actuacions destacades en el camp jurídic. El 1164 fou nomenat arquebisbe de Tarragona i en aquest temps es dedicà a Impulsar la colonització del Camp i fins i tot va participar en la campanya militar per a posar fi definitivament al perill sarraí a les muntanyes de Siurana i d’Escornalbou. Això va permetre colonitzar les zones properes al muntanyam que envolta la comarca (Escornalbou, la Selva del Camp, l’Albiol, Alcover) i s’inicià definitivament la colonització de la comarca del Priorat. La lluita entre la família de Robert Bordet, o d’Aguiló, i l’arquebisbe s’allargà encara a la prelatura d’Hug de Cervelló, moment que arribà al seu punt més alt de violència amb el doble assassinat de Guillem de Tarragona, el 1168, i del mateix arquebisbe Hug, el 1171.
Guillem de Torroja (1171-1175)
Bisbe de Barcelona entre els anys 1144 i 1171, participà en la conquesta de Tortosa (1148) i Lleida (1149), i també intervingué en el plet del príncep Robert a Tarragona. Bé que arquebisbe des del 1171, el càrrec li fou confirmat pel papa Alexandre III el 22 de febrer de 1172. L’assassinat d’Hug de Cervelló va provocar que en un primer moment tot el Camp de Tarragona passés a mans reials, fins i tot els drets de l’església. El rei no va restituir aquests béns fins el 1173, després d’haver signat una concòrdia amb l’arquebisbe, dita Ad perennem, per la qual s’establia el regiment pro indiviso que s’havia d’observar a partir de llavors, i fins al segle XVIII, en el govern de la ciutat i el Camp.
Berenguer de Vilademuls (1175-1194)
Abat de Sant Feliu de Girona des del 1167, va compartir aquest càrrec amb el d’arquebisbe a partir del 1175 i fins a la seva mort, el 1194. Com a diplomàtic, el rei Alfons I li encomanà diverses missions. El 1180 tingué un concili provincial i feu abolir el costum observat fins aleshores de datar els documents pels anys dels reis de França. Per mitjà de les constitucions del 1191 i el 1193, fixà el nombre de canonges de la catedral en divuit (a causa de les dificultats econòmiques que passava, degudes a les quantioses despeses ocasionades per la defensa de la ciutat davant les falconades sarraïnes a la costa), i estructurà el repartiment de les rendes capitulars. També creà les dignitats de sagristà menor o tresorer, el 1192, i d’ardiaca major el 1193. Fou assassinat el 1194 per Guillem Ramon I de Montcada, vescomte de Bearn. Aquesta mort s’emmarca dins els enfrontaments que es produïren entre el bàndol dels Cabrera-Castellbò, del qual formava part Guillem Ramon, i el bàndol del rei i els seus seguidors. L’arquebisbe pertanyia a aquest darrer bàndol i era vist com a principal inspirador de la política reial. De tota manera, els fets no resten clars perquè, segons apunta Shideler, “hi ha evidències de complaença reial envers Guillem Ramon”. De fet, el suposat assassí de l’arquebisbe va restar un any a Catalunya sense ésser detingut i després va anar a cercar el perdó del papa, que li va imposar una penitència i el va absoldre.
Ramon Xetmar (o de Castellterçol) (1194-1198)
Va ser bisbe de Vic entre el 1185 i el 1194, any que fou elegit arquebisbe de Tarragona. Sembla que governà l’església en un període difícil, a causa de la situació creada per l’assassinat de l’anterior arquebisbe i de les bandositats que hi havia dins el mateix capítol. A més, hagué de mantenir diversos plets per qüestions de jurisdicció. Pel que fa al capítol, creà la dignitat de succentor, el 1197. Morí el 1198.
Ramon de Rocabertí (1198-1215)
Era membre de la nissaga dels vescomtes de Rocabertí. Acompanyà sovint el rei Pere I en el seu seguici, però tot i això, sembla que les relacions entre ambdós pel que fa al Camp de Tarragona no van ser fàcils. De fet, van ser uns anys difícils, amb tota la problemàtica generada al Llenguadoc, l’expansió del catarisme i la croada. Al Camp de Tarragona també va tenir dificultats, sobretot per a cobrar els censos i s’arribà a moments de gran violència, com en el cas de Riudoms. El seu govern fou també una època de gran vitalitat repobladora.
Aspàreg de la Barca (1215-1234)
Se suposa que era de Montpeller i parent proper de la reina Maria, mare de Jaume I. Quan fou elegit arquebisbe, Aspàreg era bisbe de Pamplona. Fou conseller del rei. Una de les seves primeres preocupacions fou la lluita contra l’heretgia càtara i, pel que fa a l’arxidiòcesi, n’encarregà la tasca als cartoixans d’Escaladei; l’heretgia es considerà eradicada el 1220. La constant immigració de gent occitana, però, la revifà aviat, i en aquest temps s’establí la Inquisició. El 1229 rebé la visita del legat Joan d’Abbeville i es feu un concili a Lleida. L’arquebisbe, seguint les noves directrius establertes pel legat, feu un nou concili el 1230. Aspàreg, a causa de la seva avançada edat, no va participar directament en la conquesta de Mallorca, el 1229, però, sí que hi contribuí amb un donatiu d’ordi i permetent l’anada a l’illa del canonge paborde de Tarragona amb la seva gent. Morí el 3 de març de 1234.
Berenguer de Palou
Bisbe de Barcelona, l’any 1234 va ser escollit arquebisbe de Tarragona, però el papa anul·là l’elecció. Sembla que aleshores l’església tarragonina passava per un mal moment, potser derivat del pas de Joan d’Abbeville, ja que el papa tampoc no va acceptar el següent candidat proposat des de Tarragona, el cardenal Gil Torres. Es diu que aleshores el papa va nomenar arquebisbe Ramon de Penyafort i que aquest no ho acceptà. Finalment el títol va recaure en Guillem de Montgrí.
Guillem de Montgrí (1234-1237)
En ser elegit era canonge sagristà de Girona. El seu govern fou breu, fins el 1237, que va ser destituït pel papa, probablement per haver observat una mala administració de la seu. Va portar endavant la conquesta de l’illa d’Eivissa, el 1235. Després, tot i haver perdut l’administració de Tarragona, va retenir la senyoria d’Eivissa mentre va viure. Morí el 1273.
Pere d’Albalat (1238-1251)
Bisbe de Lleida, va ser elegit arquebisbe i després va ser confirmat pel papa Gregori IX el 10 de febrer de 1238. Una vegada en possessió de la mitra, Pere d’Albalat marxà a València per tal d’unir la seva host a les del rei Jaume I, que era a punt de prendre aquella ciutat. Pere d’Albalat és considerat un gran arquebisbe i reformador. D’acord amb els preceptes assenyalats pel legat Joan d’Abbeville, va celebrar un seguit de concilis provincials a partir del 1239, de manera anual i amb poques excepcions. En total en celebrà deu. En morir, el 1251, però, sembla que la seva obra en part es va perdre.
Benet de Rocabertí (1251-1268)
Abans d’ésser arquebisbe fou canonge cambrer de Tarragona entre el 1236 i el 1254, amb un parèntesi forçat entre els anys 1240-46, a causa d’un enfrontament amb Pere d’Albalat. Va ser elegit arquebisbe a Tarragona el 9 d’agost de 1251, però no exercí de manera efectiva el seu càrrec fins a mitjan 1252. Va intervenir en tots els afers importants del seu temps, i pel que fa a l’església, va trobar moltes dificultats per portar endavant la seva política de reforma, cosa que l’obligà a mantenir llargs plets amb el capítol —que s’hi oposà sistemàticament— i que comportà una situació de gran violència a Tarragona. Va estar molts anys a Roma —des del 1258 al 1266— per aquesta mateixa causa. Va fer celebrar tres concilis provincials, un d’ells mentre era a Roma. Tot i que a la cúria romana guanyà tots els plets, morí el 1268 sense haver pogut pacificar el capítol.
Bernat d’Olivella (1272-1287)
Bisbe de Tortosa, va ser elegit arquebisbe de Tarragona el 1268, però no va poder ser confirmat fins el 24 de maig de 1272, perquè durant tot aquest temps el papat restà vacant. Entrà a la ciutat de Tarragona al mes d’agost del 1272. En prendre possessió, el nou arquebisbe es va trobar amb un panorama ben complex a la seu i va haver de solucionar tots els problemes acumulats. El primer era l’excomunió que encara pesava sobre una part dels canonges, derivada de les lluites mantingudes contra Benet de Rocabertí. El papa li va concedir els poders per a aixecar les excomunions el 8 de desembre de 1273. Un altre problema greu eren les lluites entre els canonges per a l’obtenció de la dignitat de cambrer. Bernat d’Olivella ho va resoldre reduint les rendes d’aquesta dignitat a favor del prior i de tres dignitats de nova creació: el degà i els ardiaques de Sant Fructuós i de Vila-seca. Convocà quatre concilis provincials, tots ells a Tarragona. Durant el seu temps, Pere el Gran conquerí Sicília i provocà un llarg conflicte amb el papat. En previsió d’aquest fet, Bernat d’Olivella, tot i restar fidel al rei, al qual sempre ajudà, es va mantenir al marge d’aquesta campanya militar. Morí el 1287.
Ramon Coll
Devia ser elegit arquebisbe a mitjan desembre del 1287, però no va ser confirmat pel papa Nicolau IV, a causa del conflicte entre la Corona catalano-aragonesa i el papat, resultat de la invasió de Sicília. El papa acabà conferint el títol a Rodrigo Tello al mes d’octubre del 1288.
Rodrigo Tello (1288-1308)
El seu nomenament significà que per primera vegada la mitra tarragonina fos ocupada per un prelat de nació castellana, precisament en una època en què la Corona catalano-aragonesa estava en guerra, entre altres, amb el regne de Castella. El nou arquebisbe —imposat per Roma i contrari al rei— va ser mal rebut a Tarragona i, tot i que va evitar que la gent de la ciutat i el Camp de Tarragona marxessin a la guerra (precisament havien de guardar la frontera amb Castella), es va veure obligat a demanar l’ajut reial en diverses ocasions per tal de defensar-se dels tarragonins. És per això, probablement, que durant un quant temps residí al castell d’Escornalbou i no a la ciutat. Celebrà quatre concilis provincials: dos a Tarragona, el 1292 i el 1306, i dos a Lleida, el 1293 i el 1294. Morí el 1308.