L’administració territorial, la societat i l’economia del Camp de Tarragona. Segles XII-XIII

Els veguers

La concòrdia Ad perennem de l’any 1173 deixà la jurisdicció de la ciutat i el territori de Tarragona únicament en mans de l’arquebisbe Guillem de Torroja i del rei Alfons I, és a dir, els arquebisbes de Tarragona i els comtes-reis esdevingueren consenyors del Camp de Tarragona. La part executòria del govern quedava reservada a l’arquebisbe i el domini suprem i la concessió de privilegis destinats a tota la comunitat restaven en mans del sobirà.

Els representants d’ambdós senyors al Camp de Tarragona eren, respectivament, els veguers reial i arquebisbal amb residència a Tarragona.

El càrrec de veguer, tant el nomenat pel rei com el que ho era per l’arquebisbe, tenia una durada de dos anys i el canvi s’esdevenia per la diada de Sant Joan Baptista (24 de juny).

Per a ésser veguer reial era imprescindible no ser tarragoní ni haver residit a la ciutat (aquesta condició no era necessària per al veguer de l’arquebisbe), i tant ell com el veguer arquebisbal no podien ser reelegits per a dos comandaments seguits. A Tarragona ambdós veguers administraven la justícia per indivís, però a la resta del Camp s’ajustaven a la jurisdicció que els era pròpia.

En les qüestions suscitades per vassalls de jurisdicció comuna, els dos veguers s’alternaven en l’exercici de llurs funcions. El veguer reial aplicava justícia als vassalls del sobirà, però si aquests tenien plets contra els de l’Església, aleshores els resolia el veguer arquebisbal en presència del reial. Els vassalls de l’Església estaven sotmesos a la justícia del veguer de l’arquebisbe, però si pledejaven contra els del monarca aleshores actuaven ambdós veguers.

Els veguers, a més de la jurisdicció civil i criminal i d’exercir funcions militars, tenien, referits a Tarragona, els poders següents: autoritzar i enregistrar el nomenament dels cònsols, els quals s’havien de presentar davant d’ells un cop jurat el seu ofici; autoritzar i enregistrar el nomenament dels mostassafs i de l’obrer; autoritzar i enregistrar els pregons; controlar l’ús d’armes; registrar les ordenances municipals redactades pel Consell o per les comissions competents; rebre i enregistrar els homenatges dels guardians de la ciutat; enregistrar el nomenament dels sobreposats i autoritzar la seva funció; registrar les multes, de les quals percebien una part; prendre i enregistrar les garanties que els recaptadors de les imposicions, carnissers i altres comerciants havien de lliurar; autoritzar i enregistrar totes les transcripcions dels inventaris i processos; i, finalment, registrar els processos judicials.

Ambdós veguers, un cop nomenats pels seus respectius senyors, havien de presentar-se davant els cònsols, els quals examinaven el seu nomenament per veure que no contravingués els privilegis de la ciutat. Un cop rebut el vist-i-plau consular, havien de jurar que respectarien els privilegis de la ciutat i fer un dipòsit de diners —12 lliures el veguer arquebisbal i 18 el reial— en concepte de garantia. El veguer reial, a més, també havia de jurar davant l’arquebisbe que no faria cap mal contra els interessos de l’Església de Tarragona. Un cop acabat el mandat, la gestió d’ambdós veguers era sotmesa a la consideració dels administrats, que durant un termini de quinze dies podien formular greuges, els quals, un cop formulats, eren examinats per dos jutges i un procurador fiscal.

Els veguers eren els principals oficials de la ciutat i, com a tals, fruïen dels màxims honors i prerrogatives i, a més, els cònsols els reconeixien com els seus únics superiors immediats. No rebien cap salari de la ciutat, però el municipi atenia les despeses de l’escrivania de la seva cort.

Els primers passos de la Comuna del Camp

Els habitants del Camp de Tarragona, des d’un principi, foren afavorits per diversos privilegis, la conservació dels quals constituí la base de la Comuna. El rei Alfons I, l’any 1195, reconegué als camptarragonins que eren lliures de la host, la quèstia, la cena i la cavalcada i que ni ell ni els seus successors no els les podien imposar. Els habitants del Camp, doncs, eren tan sols obligats a pagar el delme i la primícia i a complir el servei d’host únicament per a defensar l’arquebisbe, la seva església, la ciutat de Tarragona i la comarca.

Pere I de Catalunya-Aragó, l’any 1213, des d’Osca estant, confirmà als camptarragonins que ningú no els podia exigir els tributs que tenien afranquits, i el seu fill i successor, Jaume I, el 13 d’agost de 1223, els reconegué les franqueses atorgades pels seus predecessors.

Tot i les sancions reials, els representants de les autoritats tendiren a exigir, per manament del mateix monarca o de l’arquebisbe, prestacions de les quals els camptarragonins estaven exempts. Aquesta situació, que contravenia clarament llurs privilegis, obligà els representants de les poblacions a aplegar-se per acordar mesures col·lectives d’actuació en defensa dels furs, com ara les reunions dels anys 1274, 1285, 1288 i 1296, que gradualment anaren gestant una consciència col·lectiva d’unitat encaminada a establir mecanismes associatius dirigits a la salvaguarda dels privilegis que, des dels temps immediats a la colonització de la comarca, havien anat aconseguint.

Es pot dir que la Comuna del Camp va néixer com a resultat de tot aquest procés i per salvaguardar els interessos que tenien en comú els diversos pobles del Camp, sotmesos a la senyoria de l’arquebisbe de Tarragona o a les dignitats del capítol catedralici.

L’any 1305, l’arquebisbe Rodrigo Tello establí nous impostos per, entre d’altres finalitats, reparar les muralles de Tarragona i arranjar els camins de la comarca. En la disposició de l’arquebisbe s’establia que la ciutat pagaria dues cinquenes parts i que la resta de viles, pobles i llocs de la senyoria es farien càrrec de les altres tres cinquenes parts. Les localitats camptarragonines es mostraren en desacord amb la voluntat de llur senyor i, per tractar la qüestió, s’aplegaren a la Selva del Camp els representants de Valls, la Selva del Camp, Reus, Alcover, Constantí, Alforja i les Borges del Camp, els quals prengueren la resolució d’acudir corporativament davant el rei Jaume II. Hom està d’acord a considerar aquest fet històric com l’acte fundacional de la Comuna del Camp de Tarragona.

El sistema assembleari que les viles, els pobles i els llocs del Camp de Tarragona havien portat a terme, tornà a ser emprat l’any 1322 per tal de repartir-se entre ells el servei de 100 000 sous promès per l’arquebisbe Ximeno Martines de Luna per a la conquesta de Sardenya.

El pas definitiu en la consolidació de la Comuna arribà el 1330 de la mà de l’arquebisbe Joan d’Aragó. Veient els beneficis que l’organització dels seus vassalls podia produir, donà entitat jurídica a la institució comunal en establir que, sempre que hi hagués una qüestió que els afectés globalment, les localitats de la seva senyoria s’aplegarien a la Selva del Camp per tal d’acordar de manera mancomunada el que calia fer en cada cas.

Els objectius principals de la Comuna del Camp eren la defensa dels interessos comunitaris davant les possibles arbitrarietats dels arquebisbes i els reis; el repartiment dels impostos entre les localitats mancomunades; atendre les relacions que s’havien de mantenir amb la ciutat de Tarragona; i, finalment, organitzar la participació de la gent del Camp en les empreses bèl·liques.

Els ciutadans de Tarragona

Alguns dels primers ciutadans de Tarragona —si no comptem la probable població, encara que migrada, que hi romania— foren la gent de Robert Bordet, constituïda, segons el comensal Marià Marí, per Berenguer de Montoliu, senyor de Puigdelfí, Seniofred i Robert Giner, Norbert Balduí, Andreu Penyatadell, Andreu de Cercallara, Bertran Palomar, Poncet de Barberà, Bertran de Castellet, Raimon de Ganagot, Bernat de Freixa, Pere de Vilagrassa, Pere de Puigverd, Guillem de Raimon, Oleguer de Passapera, Pere de Carcassona, Ferrer de Guàrdia, Nicolau Aubert amb la seva esposa Arsenda, Pere d’Examús, Bernat de Ribes amb la seva esposa Sibil·la, Berenguer i Vilafranca, Ponç de Bruguera, Berenguer Desprats amb la seva esposa Dolça, Guillem de Jorba, Pere de Clariana, Guillem i Arbet de Castellvell, Ramon de Pujalt, Berenguer de Torroja, Guillem de Cervera, Bernat de Bell-lloc, Pere de Queralt, Berenguer de Bisbal, Gerard d’Albiol, Pere d’Arcs, Berenguer de Molnells, Guillem i Jofre de Daroca, i altres. S’ha de dir, però, que aquests personatges figuren en documents vinculats amb localitats del Camp de Tarragona i alguns d’ells, molt probablement, no s’aveïnaven a la ciutat.

Entre els primers ciutadans de Tarragona s’han de situar els canonges regulars de sant Agustí, establerts per l’arquebisbe Bernat Tort l’any 1154, amb les dignitats de paborde, cambrer, ardiaca major, sagristà, cabiscol, prior, degà, ardiaca de Sant Fructuós, ardiaca de Vila-seca, tresorer, infermer, obrer, hospitaler i succentor; als quals cal afegir els comensals i els beneficiats que, plegats, representaven una població levítica al voltant de les 80 persones. La presidència dels esmentats eclesiàstics corresponia a l’arquebisbe, sovint pertanyent a llinatges destacats, secundat pel capítol catedralici, constituït majoritàriament per fadristerns de la petita noblesa comarcal. Finalment, cal esmentar el clergat menut —comensals i beneficiats—, sorgit de famílies menestrals o de petits propietaris rurals, al qual s’afegiren, al segle XIII, els religiosos —mercenaris, agustins, dominics i franciscans— i les monges clarisses.

La cort arquebisbal i la presència dels veguers generaren una sèrie de càrrecs polítics i administratius. Aquest fou el reclam que atragué a la ciutat un nombre indeterminat de famílies de la petita noblesa disposades a ocupar-los, les quals participaren activament al segle XIII i a la primera meitat del XIV en la conquesta de les Illes, el País Valencià i en l’expansió imperial per la Mediterrània.

Per sota dels estaments privilegiats se situava el comú de la població —el 80% o el 90% dels habitants—, distribuïda en tres grups socials, burgesia, pagesia i gent de mar, els membres dels quals, segons el seu grau de riquesa, es dividien en “maiores”, “mediocres” i “minores”. Dins dels primers hi havia la gran burgesia que, en molt bona mesura, descendia de fadristerns dels propietaris rurals o de la petita noblesa i vivia de combinar l’explotació de propietats rústiques i urbanes amb la pràctica del comerç i l’exercici de les lleis. La petita burgesia, situada entre la gran burgesia i el poble menut, era formada per mercaders, juristes i artistes. Els “minores”, és a dir, els artesans, pagesos, pescadors, mariners, jornalers, pastors i menestrals, constituïen la majoria de la població —un 60% o 70% del cens— i entre ells hom podia advertir desigualtats destacables a causa de la seva heterogeneïtat; per tal de defensar els seus interessos de classe entre ells, i també respecte dels “maiores” i “mediocres”, s’organitzaren els gremis i les confraries.

Al costat dels ciutadans cristians, hi havia una comunitat jueva força nombrosa, que es va establir a la ciutat després de la conquesta de Mallorca, és a dir, a mitjan segle XIII. Amb el temps, aquesta comunitat jueva arribà a constituir la principal aljama del Camp. Els jueus tarragonins practicaven el comerç amb les poblacions de la rodalia i destacaven per la qualificació dels seus mercaders, seders, sellers, pergaminers, sastres, joiers i també pels seus metges i cirurgians; de l’any 1263 ençà estaven obligats a posar-se un senyal al vestit per tal de ser distingits de la resta dels ciutadans.

La gent de les viles

Les localitats camptarragonines es dividien en tres grups: el primer era format per aquelles poblacions en les quals la mitra tenia el mer i mixt imperi (Constantí, Vilabella, Alforja, Riudoms, Vinyols i les de la baronia d’Escornalbou); el segon era constituït per les localitats on la senyoria era compartida entre el rei i l’arquebisbe (Valls, Alcover, el Pla de Santa Maria i Mont-roig); i el tercer era format per les poblacions de senyoria particular.

Les poblacions en les quals la mitra tenia el mer i mixt imperi —les del primer grup— depenien del governador general del Camp, que sentenciava les causes civils i criminals, i a cadascuna hi havia un batlle que estava sota l’autoritat del governador. En aquests municipis els oficials reials no exercien cap jurisdicció, i només intervenia el veguer reial de Tarragona quan es tractava d’assumptes relacionats amb regalies.

En les de senyoria comuna, el rei i l’arquebisbe tenien els seus respectius batlles, els quals exercien la jurisdicció civil i criminal de manera conjunta i per indivís. Aquí el governador general del Camp i els funcionaris reials no tenien cap autoritat i només el veguer reial tenia poder en matèria de regalies.

Finalment, en les de senyoria particular hi havia un batlle nomenat pel senyor del lloc, que només entenia en matèria civil, ja que la criminal era competència dels veguers. Aquest batlle, com a representant del senyor que era, restava encarregat de la recaptació dels drets senyorials i de l’administració de la justícia; el càrrec era ocupat per un veí de la localitat per un període de temps a criteri del senyor. Com a primera autoritat, li corresponia presidir els actes oficials, tant els civils com els religiosos, i tenia la capacitat d’autoritzar les reunions de les institucions locals i de convocar els veïns quan, davant un perill manifest, calia que s’armessin.

Molts pobles disposaven de cartes de poblament atorgades pels comtes o els arquebisbes, en les quals es ratificaven les donacions de terres i es feia menció dels usos i costums concedits, els quals, en la majoria dels casos, feien referència a l’exempció de censos o impostos —a excepció del delme i la primícia—, a la concessió de les pastures, les aigües, la caça i la llenya, a la llibertat d’entrada i sortida de béns, etc.; els únics drets reservats als senyors eren els impostos sobre els molins, els forns i la justícia.

Totes les localitats havien de pagar rendes als senyors, com ara els delmes del blat, de l’oli i d’altres fruits de la terra, i sovint tenien l’obligació d’anar a moldre al trull o al molí del senyor, o de fer-li un donatiu quan prenia possessió del càrrec.

Els batlles eren assistits per uns quants prohoms que, en el decurs dels anys, donaren pas a tres jurats, un per mà, el nom dels quals s’originà en el fet que juraven en poder del batlle que servirien bé i lleialment el municipi. El règim municipal es completava amb el consell, constituït per representants dels tres braços, anomenats consellers pel fet que prometien aconsellar el batlle i els jurats. Solien haver-hi dos tipus de consells: l’ordinari i l’extraordinari; el primer era constituït pels jurats i els consellers elegits pel municipi, i el segon, a més dels membres de l’ordinari, per tots els caps de casa, pertanyents a les tres mans. No cal dir que mentre l’un s’aplegava periòdicament, l’altre només ho feia en ocasions singulars o per a tractar qüestions que, pel seu abast i importància, excedien les atribucions del consell ordinari.

En les principals poblacions camptarragonines hom podia trobar comunitats jueves. La preferència dels jueus pels nuclis més poblats era determinada pel fet que hi trobaven més possibilitats i seguretat que no pas a les petites localitats camperoles, on la seva presència, si es donava el cas, era més aviat ocasional. Al Camp de Tarragona podem localitzar jueus, a més de Tarragona, a Altafulla, Tamarit, el Catllar, els Pallaresos, la Selva del Camp, Reus, l’Aleixar, Alforja, Vilaplana, Alcover, Vallmoll, Valls, Vila-rodona, el Pla de Santa Maria, la Riba i Cabra del Camp; tanmateix, a la majoria d’aquests llocs, el nombre de famílies que hi vivien era esquifit i només les comunitats de Valls i l’Aleixar es presenten amb un nombre suficient de persones per a tenir la condició d’aljama, és a dir, d’agrupació humana organitzada jurídicament i amb els elements bàsics de tota comunitat hebrea, com ara rabins, sinagoga, escorxador per a degollar les carns segons el ritu judaic, forn i fossar.

Els pagesos

Mapa dels llocs del Camp de Tarragona on consten concessions de cartes de població i franquesa.

M.LI. Ramos

Als pobles del Camp de Tarragona, estimulats per les cartes de poblament i franquesa que creaven un cert espai de llibertat —encara que no queda gens clar que tot el Camp fos terra de franqueses exempta de servituds—, s’establiren repobladors classificats per J. M. Guix en quatre grups: els normands duts per Robert Bordet; els sarraïns de les muntanyes que voltaven la comarca; els habitants de la Catalunya Vella, i, finalment, els jueus.

Si s’estenen al Camp els estudis que, per a la Conca de Barberà, ha fet A. Altisent, cal acceptar l’existència de pagesos amb condicions jurídiques que anaven des de la llibertat fins a la servitud; d’altra banda, l’extracció de l’excedent de la producció pagesa per part dels senyors era una realitat que es feia present en forma de serveis de treball, pagaments corresponents al servei militar, drets senyorials i exaccions arbitràries de tot tipus que variaven segons els indrets. Es dóna, doncs, una gran diversitat de casos, producte de la diversa manera amb què els cristians s’apoderaren de les terres de la Catalunya Nova i, en concret, del Camp, com explica J. M. Salrach, ja que al costat de les comunitats que naixien lliures gràcies a les franqueses —d’altra banda sotmeses a canvis en el decurs dels anys—, hi havia la infeudació de viles i terres de domini comtal amb el resultat de desvirtuar l’estatut de franqueses inicial en benefici del règim senyorial.

Existeix encara, malauradament, un gran desconeixement pel que fa a la cronologia, la intensitat, la forma dels assentaments i l’organització del treball de la pagesia al Camp de Tarragona abans del procés d’asserviment. A. Virgili, pel que fa a les ribes del Gaià, ha demostrat a bastament la realitat d’una colonització anterior a la feudalització del territori, ja que, al final del segle X, hom pot trobar en aquelles terres, segons dades documentals, un complex hidràulic, amb rescloses, recs i molins, a més de camins (stratas) a Cabra del Camp i vil·letes (villares) al sud de Vila-rodona. També hi ha testimoni d’aprisions a Tamarit, mentre que la documentació de Montornès demostra la presència a l’indret de famílies que havien fet rompudes abans que Ramon Berenguer I procedís a acotar el territori per lliurar-lo a Ramon Transunyer.

La presència de colons al terme de Montornès en dates anteriors a les dels primers documents escrits demostra que les zones frontereres no eren del tot deshabitades ni del tot ermes i prova que l’impuls de la colonització no es degué, a l’origen, a la iniciativa dels senyors.

Ben segur que l’estructura social de les primeres comunitats pageses aveïnades al Camp de Tarragona es devien fonamentar en els llinatges i en el parentiu i que, sens dubte, eren comunitats vigoroses i en expansió, ja que d’una altra manera difícilment haurien superat les dificultats que presentaven aquesta mena d’assentaments.

D’altra banda, també s’ha de considerar l’existència de vil·les que són assentaments consolidats amb anterioritat a la data de la redacció dels documents que en parlen. D’alguna manera evidencien una colonització prèvia al procés de feudalització i fan pensar en els problemes sorgits de la transformació del món agrari entre el Baix Imperi i l’època feudal.

Gradualment, els colons establerts abans de la irrupció senyorial es van veure obligats a vincular-se o sotmetre’s al senyor, a qui el comte, d’altra banda, feia cessió de tot el que hi havia en el territori donat (pastures, bèsties, arbres, garrigues, aigües, roques, terra conreada i erma, i també els homes i les dones que hi vivien). Un bon exemple del que afirmem és Montornès, especialment a partir del moment que Santes Creus se’l fa seu. El monestir del Gaià no en tingué prou, amb el control dels drets senyorials i adquirí, un darrere l’altre, els alous i els privilegis dels pagesos independents, fins a l’extrem que tota la pagesia del terme restà sense terra i, consegüentment, hagué de dependre del senyor, al qual havia de pagar renda i fer serveis diversos, i restà sotmesa als monopolis senyorials, com ara haver d’anar a moldre les olives i els cereals al trull i al molí dels monjos.

Respecte de les cartes de poblament i franquesa, s’han de fer una sèrie de consideracions. No hi ha dubte que obeïen a una política d’atracció de població per part dels senyors de la Catalunya Nova en general i del Camp en particular i que corresponen a uns moments de necessitat de repoblació. Però, què succeí quan la conjuntura canvià, i d’afavorir els pagesos es passà a beneficiar els senyors? De fet, cal tenir en compte que les cartes de poblament no són altra cosa que el reflex d’una època i d’un moment molt concrets i, per això, es fa difícil de creure que el seu contingut i esperit es mantinguessin per sempre inalterables; el més versemblant és que, en èpoques posteriors al seu atorgament, s’introduïssin noves condicions que canviessin substancialment el contingut inicial de la seva redacció. Un exemple del que diem, aportat per J. Comas, és el cas de Vila-rodona, on, en el transcurs del temps, les condicions inicials variaren, ja que els pagesos passaren d’haver de donar només els delmes i les primícies a pagar la tasca dels fruits, que representava l’onzena part de la collita (un cop pagat el delme), haver de tributar el llossal, per tal de poder llossar les eines a la ferreria senyorial, i donar al senyor la tercera part de la producció del molí. Hi ha, doncs, un dubte raonable davant la idea generalitzada que a la Catalunya Nova l’atorgament de cartes de poblament permeté a la gent un espai de llibertat que el feudalisme de la Catalunya Vella no permetia, i cal començar a considerar que, tal volta, foren un instrument de feudalització, per tal com configuraren el poder dels senyors en tots els àmbits i afavoriren un major control de la població pagesa dependent, en concentrar-la en nuclis concrets d’hàbitat.

Donen testimoni de l’extracció dels rendiments de la pagesia per part dels senyors les senyories de la Secuita i Montornès, de Santes Creus. A la primera, el monestir cobrava la tasca, és a dir, la tretzena part de tots els cereals i llegums, a la qual s’afegien el delme (que era cobrat per l’arquebisbe i significava la catorzena part de les collites un cop descomptada la tasca) i la primícia (que era per a les esglésies del lloc i equivalia a la tercera part del delme); a més, cada pagès havia de fer tres joves anuals obligatòries, les quals no eren redimibles; d’altra banda, quan un particular feia una venda dels seus béns immobles n’havia de pagar un terç al monestir, i les propietats que quedaven vacants per mort de l’amo sense hereus passaven a ser propietat del monestir de Santes Creus; la caça era un dret exclusiu del monestir; també s’havia d’anar a moldre al molí de la granja que Santes Creus tenia a la Secuita, i quan un nou abat prenia possessió els habitants de la senyoria havien de fer, conjuntament, un donatiu. Santes Creus rebia cada any 6 lliures i 10 sous de Montornès; també rebia aviram (7,5 gallines i 3 pollastres), ordi (3 quarteres, 200 quartons i 6 quarterons) i oli (133,5 quartons i 25 quarterons); a tot això, s’ha d’afegir el que el monestir recaptava en concepte de delme i primícia (compartida a parts iguals amb el rector) i que representava, pel cap baix, la desena part de la collita de blat, raïm, olives, a més de la desena part de la producció de llana, formatges, bestiar menut, etc. La contribució al senyor es completava amb l’aportació de 50 jornals d’home i animals, entre joves, tragines i batudes, i el que s’ingressava pels drets derivats de la farga i de la mòlta dels cereals i de les olives.

Un altre element que posa de manifest que les servituds eren un fet són els capbreus. Aquests documents mostren com els pagesos, citats en ells com a “tinguts i obligats a fer i prestar les servituts i els drets”, havien de fer treballs en la reparació de castells, muralles, etc. És del tot evident, doncs, que el feudalisme també es desplegà al Camp de Tarragona en el transcurs dels segles XII i XIII, i que els senyors expropiaren una part de la producció pagesa mitjançant el delmes i les tasques, el control dels mitjans de producció, el monopoli de molins, aigües i terres ermes, la cessió de la terra en emfiteusi i les exigències de prestacions personals. Amb tot, es pot dir que, malgrat que la vida del pagès camptarragoní no estava exempta de servituds, almenys aquest no estava sotmès a la redempció i era considerat lliure, és a dir, que podia abandonar el predi on treballava.

Els mitjans de vida. L’economia dels habitants del Camp

L’agricultura, no cal dir-ho, constituïa la principal ocupació laboral dels camptarragonins i representava la seva font d’ingressos primordial. Els conreus més generalitzats eren els de secà, especialment la trilogia mediterrània: vinya, olivera i, sobretot, els cereals, que eren el conreu predominant i comprenien el blat, l’ordi, la civada i el sègol; en determinats termes podien tenir transcendència altres productes, com ara el cànem —que es plantava especialment a les ribes del Gaià—, o les avellanes; en segon ordre no podem deixar de mencionar les faves, els cigrons, les guixes, els pèsols, les llenties i les figues seques (secallons). També tenien importància els farraginals, és a dir, els camps destinats al conreu de grans i llegums per al farratge dels animals de cria, tir i conreu. Els horts també eren freqüents a les terres que disposaven d’aigua, i s’hi conreaven lleguminoses, hortalisses i arbres fruiters.

La cria de bestiar constituïa una activitat complementària de l’agricultura, especialment en un món bàsicament rural, com era aleshores el del Camp de Tarragona, que basava la seva economia en el sector primari d’explotació més que no pas en el de transformació de primeres matèries. Un element que indica la importància de la ramaderia és el gran nombre de farraginals que apareixen en la documentació de l’època. Pel que feia al bestiar menut, hom criava cabres, xais, ovelles, moltons, porcs, etc., i, respecte a l’aviram, els animals més importants eren les gallines, els galls, els capons, les oques, els ànecs, etc.

Dins la ramaderia comarcal cal destacar el paper del monestir de Santes Creus, ja que posseïa grans ramats d’ovelles, cabres, vaques, mules i cavalls i, juntament amb Poblet, amb el qual l’any 1177 signà un acord per regular l’ús dels passos, fou el que atorgà valor, com a zona de pastura, a una part de les comarques del Berguedà i la Cerdanya a on enviava, en règim de transhumància, els seus ramats: aquests sortien de les terres camptarragonines el 3 de maig, diada de Santes Creus, i hi tornaven, un cop acabada la temporada, pels volts de Sant Miquel (29 de setembre).

En un altre ordre de coses, el bosc també era un element molt important per a la vida de la comunitat, especialment en una època en què les rompudes dels camps es trobaven en una fase inicial, ja que se n’extreia llenya, carbó vegetal, fusta i productes per a l’alimentació humana: caça, bolets, arnes, etc.

A la majoria de les comunitats rurals l’activitat industrial se centrava gairebé exclusivament en l’explotació dels molins (fariners, drapers, de moldre olives, paperers, etc.), que constituïen una important font de riquesa i eren un privilegi senyorial. També s’hi podia trobar una indústria de tipus artesà que cobria les primeres necessitats i es dedicava a la transformació de matèries ordinàries (teixidors, sabaters, ferrers, fusters, mestres de cases, flequers, etc.).

Els oficis manuals ocupaven un lloc important en l’activitat de les poblacions com ara la Selva del Camp, Reus o Valls. Hom pot trobar vidriers, adobadors de pells, calceters, teixidors de llana i de lli, saboners, picapedrers, ollers, minadors i altres oficis propis de l’època, com ara els ballesters.

Les localitats costaneres, especialment Cambrils, Salou, Tamarit i Tarragona, realitzaven una notable activitat comercial pràcticament d’ençà de la conquesta i colonització del segle XII.

Tamarit era un nucli comercial actiu, ja que canalitzava el comerç de les poblacions de la conca del Gaià i, des de les seves platges, s’efectuava un comerç d’exportació modest però actiu (fet a base de productes animals —cuirs, greix, pells, cansalada—, fustes, cordes, teixits de poca qualitat, pedres moleres, etc.), a càrrec de la gent de mar que hi residia.

El port de Tarragona esdevingué aviat una terminal de les rutes de la Mediterrània occidental i els comerciants tarragonins mantenien actives relacions amb les costes de llevant i del sud de la península, i també amb el Magreb, essent el tràfic d’esclaus sarraïns una de les activitats més lucratives. La documentació del segle XIII, treballada per S. Capdevila, permet afirmar que, aleshores, els punts més freqüentats pels comerciants tarragonins eren els ports peninsulars de Mallorca, València, Dénia, Alacant, Cartagena, Algecires, Tarifa i Sevilla; els Ilevantins de Montpeller, Aigüesmortes, Gènova i Sicília; i els nord-africans de Tunis, Ceuta i Bona. Els principals productes d’exportació eren les olives, el vi, el safrà, les manufactures de cànem, els draps de Valls, la mel, la pega, el quitrà i les moles de molí.

La lleuda de Tamarit, de l’any 1243, pot ser un bon indicador dels productes que aleshores nodrien el comerç camptarragoní. Hi trobem detallats productes per a l’alimentació humana (oli, peix, sal, fruits secs, alls, canyella, mantega, arròs, regalèssia, sucre), per a usos industrials (indi, cotó filat, cotó no filat, pell de bou, estany, plom, antimoni, quitrà, llana), articles manufacturats (seda, grana, draps de França, draps de Lleida), animals (cavalls, rucs, muls, bous, ovelles, vaques, cabres, cabrits) i molts d’altres, com ara vidre, papir, matafaluga, moles de molí, etc.

Una part important del comerç comarcal es canalitzava per conducte dels mercats setmanals, que constituïen elements dinamitzadors de la vida econòmica de les poblacions que havien assolit dels seus senyors el privilegi de poder-los celebrar. En aquest sentit, Alcover l’obtingué d’Alfons I i de l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls l’any 1174, Tarragona i Vila-rodona el 1189, Salou el 1194, mentre que el mercat reusenc era un fet al final del segle XIII, com bé demostra la creació de la plaça del Mercadal.