Les úniques cases de templers i hospitalers del Camp de Tarragona eren situades a l'actual comarca de l’Alt Camp. Són les següents.
Aiguamúrcia
Comanda de Selma
Comanda de l’orde del Temple situada molt probablement a l’indret de l’actual mas anomenat la Masó (o Mesó) de Selma, tot just a 1 km de Selma, vers el sud-oest. La creació de la comanda de Selma es relaciona directament amb la donació del castell i terme de Selma que feu l’any 1142 Guillem de Santmartí, senyor del lloc, a l’orde del Temple, el qual deixà la custòdia del castell a un castlà, Guerau de Jorba. El 1172 el bisbe de Barcelona cedí al Temple la jurisdicció eclesiàstica de la parròquia de Sant Cristòfol de Selma amb les seves rendes. La comanda es degué organitzar aquests anys, ja que l’any 1190 es documenta un primer comanador templer de Selma. No és gaire clar si en els primers anys de la seva fundació la comanda de Selma havia estat dependència de la casa de Barberà o de Granyena. Al segle XIII, a la comanda de Selma hi residien el comanador i tres frares de l’orde.
A partir de la documentació estudiada per L. M. Figueras, sembla evident que els templers no instal·laren la comanda a l’antic castell. La toponímia dona alguns indicis clars que cal cercar-ne la localització, com hem dit, a la Mesó de Selma, nom que a Catalunya apareix amb molta freqüència relacionat amb l’orde del Temple, ja sigui per anomenar una casa-convent (“la mesó”) o qualsevol dels seus dominis directes (“el mas de Mesó”, “les vinyes de Mesó”, “el molí de Mesó”...). Sembla que la documentació i la toponímia abonen el terreny per pensar que la Mesó de Selma és el mas successor de la casa-convent de Selma.
Els masos de Selma dependents de la comanda a l’inici del segle XIV eren disset: Alomar, Perelló, Campanera, Gateleda, Galls Carnuts, Ferreres, Milà, Manlleva, Fàbrega, Ses Comes, Boteric, Manlleu, Moscharrubea, Santa Agnès, Ses Codines, Ses Apieres i Valldòria.
A causa del despoblament del terme i la migradesa de les rendes de la comanda, ja a mans dels hospitalers, vers el 1419 s’uniren les comandes de Selma i Vallmoll, i passaren a tenir un únic comanador.
És probable que al principi del segle XIV, en ser traspassats els béns dels templers de Selma als hospitalers, la Corona hagués retingut la casa de la Mesó per cedir-la aun vassall seu, I l’hagués segregat del conjunt de propietats de la comanda. Quan apareix documentada al segle XIV, la Mesó de Selma no pertany a l’orde de l’Hospital de Sant Joan, senyor del terme del castell de Selma com a hereu de l’orde del Temple, sinó a un donzell de la família Santgenís, de nom Galceran (1312). Des del 1390 i fins al 1677 la casa fou de la família Soler, que construí l’edifici actual.
Actualment la Mesó és un gran casal amb edificis annexos —capella dedicada a sant Pere, casa dels masovers, cellers, molins, pallisses, estables...—, envoltats d’una tanca de pedra —a manera de muralla— que forma un gran polígon, més o menys rectangular amb els costats llargs orientats d’est a oest. La casa és situada en un indret una mica elevat d’una vall; els murs de tramuntana guaiten el vessant pronunciat d’un torrent —el torrent de la Mesó— la qual cosa li proporciona una certa disposició estratègicament defensiva. En general, el conjunt aparenta una construcció a tot estirar del segle XVI amb afegits posteriors i vestigis anteriors. La casa podria amagar estructures medievals. (JFS)
La Masó
Sots-comanda del Rourell
Sots-comanda templera, dependència de la casa de Barberà, situada en l’actual indret del poble de la Masó, al qual donà nom i n’és l’origen (amb la paraula “masó” es designaven les cases de l’orde). Els dominis d’aquesta sots-comanda s’estenien per una bona part de les hortes fèrtils del baix Francolí, que comprenia tot el terme municipal de l’actual poble de la Masó i part dels termes del Rourell, Vallmoll, Valls i Alcover.
Aquesta sots-comanda es construí en un indret de situació privilegiada, vora el riu, en una terra fèrtil on ja hi havia una turre esdevinguda un mas, el mas de Bellestar, al costat de l’antiga calçada romana que anava de Tarragona a Lleida. L’origen de la casa templera del Rourell fou la donació al Temple del territori de Bellestar, vers el 1162, per part de Pere de Molnells, un dels participants en la conquesta de Tarragona, en ingressar a l’orde.
En les guerres intestines que els anys següents van enfrontar els Aguiló amb la mitra de Tarragona, els templers en restaren al marge. Sense prendre partit per ningú, aconseguiren dels successius hereus dels senyors tarragonins la confirmació del seu domini sobre Bellestar.
Entre el final del 1173 i el principi del 1176, els templers ampliaren notablement els dominis de Bellestar cap a l’actual terme de Vallmoll i cap a la riba dreta del riu, dins del terme de Riba-roja.
En una confirmació del domini sobre Bellestar i una revisió dels delmes que feu l’arquebisbe al final del 1180 als templers, aquests aconseguiren el permís per a construir una capella per a servir les necessitats dels frares que en el futur s’establirien en el lloc.
J. M. Sans proposa diferents etapes en la constitució de la sots-preceptoria del Rourell. Del 1162 al 1180 tingué lloc l’assentament en el territori, sota el control directe del comanador de Barberà, fra Bernat d’Albespí; aleshores, sembla que Berenguer de Molnells era el representant del comanador a la sots-comanda. Entre el 1181 i el 1187 s’organitzaria el convent, ja que apareix documentat un “preceptor” del Rourell. Per un document del 1198 es té notícia de l’existència d’una comunitat de donats, presidida per Ermengarda d’Oluja.
Els documents del segle XIII semblen indicar, més que un període expansiu o de plenitud, tot un seguit de dificultats per conservar per part dels frares els seus dominis davant la pressió dels senyors veïns. Fossin quins fossin els motius (el fre de l’església tarragonina, la política de concentració a la Conca) els templers de Barberà, el 29 d’abril de 1248, decidiren vendre la sots-comanda del Rourell a Pere Bordell i als marmessors de Pere Grimau per 4 000 meseres d’or. Els diners de la venda van ser invertits en l’adquisició del castell de Pira, tocant a Barberà.
De les possessions i les riqueses de la casa del Rourell en dona idea el document de venda. Diu que contenia una torre i una casa, molins, drets d’aigua i conduccions, una albereda, olivars i terres ermes i conreades; es parla també dels estris agrícoles, dels bous i els altres animals que hi tenien, del blat, de l’ordi i del mill de la collita que estava per collir. Posseïen esclaus sarraïns per dur a terme les feines del camp.
El convent del Rourell, com altres comandes rurals del Principat (Palau del Vallès, Selma, Puigreig, Barbens...), era format per un conjunt d’edificis propis de l’explotació agrícola i ramadera, amb especial dedicació, en aquest cas, a la indústria molinera, ja que la sots-comanda tenia diversos molins ben a prop. També tenia capella, ja que la comanda fou prou important durant un temps i allotjà alguns frares.
L’antic nucli de la casa dels templers, que no era altre que el convent més algun corral annex edificat més tard, encara es pot endevinar en l’urbanisme i l’arquitectura que es configuren a l’entorn de l’actual plaça de l’església del poble de la Masó. Suposem que formava un recinte més o menys rectangular fortificat, com acostumaven a ser aquests convents, amb edificis —vivenda, capella, magatzems, cavallerisses, corrals...— tots ells ordenats al voltant d’un pati. Aquest pati devia ocupar més o menys el mateix espai que avui forma la plaça de l’Església. (JFS)
Vallmoll
Comanda de Vallmoll
Comanda hospitalera establerta en el terme de Vallmoll, de la qual es desconeix el moment exacte en què es fundà. El cert és que el 1184 l’orde de Sant Joan ja s’havia establert en el lloc de Vallmoll, tal com consta en un document on apareix referenciat un plet que els hospitalers tingueren amb l’arquebisbe de Tarragona sobre la jurisdicció de Vallmoll. Aquesta controvèrsia es resolgué el 1192, quan el castellà d’Amposta, en nom de tot l’orde, es comprometé a lliurar a l’església de Tarragona el delme de Vallmoll. El primer comanador de Vallmoll conegut és Pere Cirera, el qual el 1205 va subscriure, juntament amb el comanador d’Amposta i alguns frares de la casa de Vallmoll, un conveni amb Pere Brugueres, la seva muller, el seu fill i Ponç d’Alió mitjançant el qual aquests lliuraren a l’orde una terra situada al puig de l’Olivera en canvi de rebre cinc-cents sous barcelonins. Segons, L. M. Figueras, en aquests anys l’orde de l’Hospital ja havia edificat en el lloc de Vallmoll un hospital i una casa, una comanda de la qual depenien altres llocs que el mateix orde tenia al camp de Tarragona, com ara Puigpelat o quadra de Rosanes.
La presència dels hospitalers a Vallmoll fou motiu de força plets i enfrontaments amb els senyors del castell. El mes de maig de 1298 Ponç de Benviure, comanador de Vallmoll, feu llegir a la plaça de Vallmoll una carta de Guillema de Montcada, senyora del castell de Vallmoll, en què exigia al seu batlle que no molestés l’Hospital, tal com ja li havia dit en altres escrits anteriors. Segons sembla, l’esmentat batlle, amb un escamot, havia anat a Puigpelat, que era un lloc de l’Hospital, i hi havia agafat animals i altres béns, com també cinc homes, que encara tenia presos. A l’inici del segle XV el senyor de Vallmoll, Gregori Burguès, i el comanador Bernat de Vilaragut pledejaren per tal d’establir els drets jurisdiccionals que cadascun d’ells tenia en el terme de Vallmoll. Aquest plet finí quan el rei sentencià que les possessions dels hospitalers no eren incloses dins de la jurisdicció de la baronia de Vallmoll, i que aquests posseïen la plena senyoria en els seus territoris i propietats, és a dir, en el lloc de Puigpelat, en les cases de l’Hospital de Vallmoll i en la quadra de Rosanes.
A l’inici del segle XV la situació de la casa de Vallmoll era molt precària, tal com ho demostra l’arrendament per tres anys de les rendes de la comanda l’any 1408 en canvi de 160 florins d’or anuals feta per Joan Descarrigues, comanador de l’Espluga Calba i de les cases de Vallmoll. Entre els anys 1415 i 1419 sembla que s’esdevingué la fusió entre les comandes de Vallmoll i Selma. El poc interès d’aquesta darrera comanda envers Vallmoll feu que l’estat de les cases de l’Hospital a Vallmoll fos cada vegada més patètic. Amb el pas del temps s’anà deteriorant cada vegada més, fins que al segle XVI consta que el nucli principal d’aquestes edificacions estava ja arruïnat. (EPF)