L’organització eclesiàstica del Camp de Tarragona

Introducció

Mapa de l’arquebisbat de Tarragona, amb les variacions experimentades al llarg dels segles.

A. Pladevall

La restauració portada a terme a partir del 1091 per Berenguer Sunifred de Lluçà es reflectí més en l’àmbit jurídic que no pas en fets concrets, i l’arxidiòcesi només pogué ésser organitzada nominalment. Amb tot, és gairebé segur que es va fer una ocupació temporal de la ciutat i l’erecció, com ja s’ha esmentat, d’un monestir dedicat a Sant Fructuós mencionat el 1091.Fos com fos, Berenguer Sunifred va continuar residint a Vic, d’on era bisbe efectiu, i el pas dels almoràvits devia anorrear l’obra feta, tret de l’efectivitat de la restauració, malgrat que la mitra restés vacant des del 1099.

El 1118, Ramon Berenguer III va donar Tarragona al bisbe de Barcelona Oleguer. Nomenat arquebisbe, i sembla que amb l’ajut del bisbe de Vic, hi hagué un primer intent d’ocupació del territori, o almenys sabem que el 1128 funcionava una parròquia dedicada a sant Salvador al raval de la ciutat dit el Corral (Pladevall, 1991, pàg. 58). Però la colonització de la ciutat i del Camp de Tarragona, com també l’organització de l’arxidiòcesi, encara era lluny d’ésser possible, de manera que el 1128 entrà en escena un nou personatge, Robert Bordet, amb amplis poders civils. Oleguer va morir el 1137 sense haver residit a Tarragona, on només va estar circumstancialment. El fracàs en l’obra restauradora es fa palès davant la manca de provisió de la mitra durant set anys. El 1144 Gregori, abat de Cuixà, era el nou arquebisbe electe de Tarragona, que morí el 1146. La seva obra es pot considerar poc significativa. Però poc temps després la situació política i militar havia canviat respecte a les èpoques anteriors. Potser per aquesta causa, el nou arquebisbe, Bernat Tort, va poder emprendre des del primer moment i de manera definitiva l’organització de l’arxidiòcesi, essent el primer arquebisbe de la restauració que, com ja s’ha esmentat, fixà la residència a la metròpoli. Començà per reestructurar el poder a la ciutat, fins aleshores deixat a mans de Robert Bordet. No tractarem aquí de la picabaralla entre l’arquebisbe i el príncep Robert, però sí que cal constatar la seva importància pel que fa a la redistribució de poders i rendes a Tarragona i el Camp per tal d’organitzar definitivament l’arxidiòcesi i la canònica catedralicia, com finalment es va fer el 1154.

El procés de la restauració arribà a la fi gràcies a la butlla d’Anastasi IV, de 25 de març de 1154, en la qual Bernat Tort rebia el títol, la dignitat i el pal·li i a més se li confirmaven les esglésies i possessions de l’arxidiòcesi i els bisbats sufraganis.

Des dels primers moments de la restauració es va pretendre la recuperació de l’antiga província metropolitana de Tarragona, a més de plantejar-se la qüestió de la primacia, cosa que encetà un enfrontament secular amb Toledo. La reorganització de la província metropolitana representava la submissió a Tarragona dels bisbats de Catalunya, Aragó, Navarra i una part de Castella. El primer entrebanc va venir d’aquest darrer regne, ja que Burgos, a la qual corresponia ser sufragània de Tarragona —era l’antic bisbat d’Oca—, va haver de ser declarat bisbat exempt. La resta dels territoris, però, van ser finalment confirmats per la butlla del 1154. Eren els bisbats de Girona, Barcelona, Urgell, Vic, Lleida, Tortosa, Saragossa, Osca, Pamplona, Tarassona i Calahorra. (EGJ)

Els límits de l’arxidiòcesi

Mapa de les esglésies del Camp de Tarragona anteriors al 1300.

J. Salvado

L’església de Tarragona, com qualsevol altra, havia d’inserir-se i arrelar-se en un territori concret. La restauració de la dignitat metropolitana impulsà els prelats tarragonins a restaurar les antigues fites de l’arquebisbat anteriors a la desfeta sarraïna. Quan ho intentaren, toparen amb l’expansió dels bisbats de Vic i Barcelona i amb la consolidació del nou bisbat de Tortosa. La marca fronterera, llargament fixada al riu Gaià, i la col·laboració del bisbe de Barcelona en l’empresa restauradora per aquelles contrades portaren el bisbat de Barcelona fins a prop de Tarragona. I encara, amb ocasió de la consagració de la seva seu, el 1058, hom expressava els anhels d’estendre el bisbat “contra occidentem versus Dertosam annotatos Balagarii locos”. En una clàusula hom preveia les possibles reclamacions d’una Tarragona restaurada i es decidia respectar la frontera del bisbat de Barcelona en aquell moment. Hom ho argumentava així: “ut si Tarrago quo diu elanguit, adhuc per nos principes aut per successores nostros largiente Deo iures convalescendi habuerit, et in pristini honoris statum Deus reduxerit, per nos et successores nostros non perdat quod juste habuit et habere debebit, et debite recuperare poterit”.

L’acta de consagració de la catedral de Vic, el 1038, situava la divisió de les marques de Barcelona i Vic al castell de Queralt. Segons unes llistes de parròquies pertanyents al bisbat de Vic, datades a la primera meitat del segle XII i trobades per A. Pladevaïl, el bisbat havia arribat fins a la línia formada per Santa Coloma, Queralt, Aguiló, Llorac, Savellà, Conesa, les Piles, Biure, Forès, Rocafort de Vallbona, Guimerà, Nalec, Rocafort de Queralt, Sant Martí, Maldà, Belianes, Llorenç de Vallbona, l’Espluga Calba, Tarrés, els Omellons i Arbeca.

L’any 1092, el concili de Sant Gel·li de Provença marcava així els límits del nou arquebisbat: “Els termes de Tarragona van de la mar fins a la Creu; d’allà passen per la muntanya dita la Portella i van fins al castell de Gelida, que fou de Geribert Hug; després en línia recta van fins a un forat de la muntanya de Montserrat, lloc on acaben”. Aquests límits, tanmateix, no eren pas segurs, ja que alguns encara els engrandien més, però abans de determinar-los calia provar-ho.

La donació de la ciutat de Tarragona i el seu Camp a l’“Ecclesiae Sedis Tarrachonensis, que in honore Beate Tecle virginis olim fundata fuit”, al bisbe Oleguer i els seus successors, feta el 23 de gener de 1118 per Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, expressava el que, de fet, seria el moll de l’arquebisbat de Tarragona. Segons aquella donació: “Terminantur haec omnia a parte orientis in termino de Tamariti et de Monte Olivo sicut descendit ad mare et ascendit per aquam de Gaiano usque ad montes et transit a septendrionali plaga per calcem montium usque ad ipsum engolador de Cabra, et pervenit usque ad ipsum embotum et ascendit per ipsa cacumina montium de Carbonaria, sicut ipse aquae incipiunt vergere ad austrum, et ab occidentali parte transeunt ipsi fines per Montem Rubeum et per Collem Balagarii usque ad mare”.

Amb la presència efectiva a Tarragona de l’arquebisbe Bernat Tort, l’arxidiòcesi començà a prendre forma. Així, entre els anys 1146 i 1154, el bisbe de Vic cedí l’administració d’algunes esglésies a la mitra de Tarragona. Les esglésies cedides foren Conesa, les Piles, Biure, Forès, Rocafort de Vallbona, Guimerà, Nalec, Rocafort de Queralt, Sant Martí de Maldà, Maldà, Belianes, Llorenç de Vallbona, l’Espluga Calba, Tarrés, els Omellons i Arbeca.

El 29 d’octubre de 1151, Ramon de Cervera i la seva esposa, Ponceta, donaven a Pere, capellà de Pinós, les esglésies existents a l’Espluga de Francolí, el Tallat, Passanant i Albarca.

La butlla d’Anastasi IV, adreçada a l’arquebisbe Bernat Tort, el 25 de març de l’any 1154, tot confirmant les possessions de la seva església, assenyalava per primera vegada les esglésies pertanyents a l’arquebisbat de Tarragona. A la ciutat de Tarragona hi havia, a més de la catedral de Santa Tecla, les de Sant Miquel, Sant Salvador del Corral, Sant Fructuós i la de Santa Maria del Miracle. De l’àrea d’expansió del bisbat de Barcelona, les de Sant Vicenç, Albinyana, Montmell, Selma i Sant Pere i Santes Creus de Gaià. Recollia també algunes esglésies ja cedides per la diòcesi de Vic, com les de Forès, Guimerà, Maldà, l’Espluga Calba i Tarrés. La butlla anomenava les parròquies de Pratdip, Colldejou i Marçà, que ben aviat entrarien a formar part del litigi amb la nova seu de Tortosa. Com a parròquies “noves” podríem indicar potser les de Tamarit, Berà, Montagut, Santa Perpètua, Montclar, Barberà, Palau, Siurana, Alió, Cabra, Vallmoll, Alcover, Sant Joan del Consell, el Codony, Centcelles, Riudoms, Alforja i Cambrils.

Dos dies abans, el mateix papa Anastasi IV, amb un breu apostòlic adreçat als bisbes de Barcelona i Vic, els comminava a retornar a l’Església de Tarragona aquelles esglésies “ad commissam sibi Tarraconensem ecclesiam de iure, sicut asserit pertinent et a tempore captivitatis ac desolationis ipsius civitatis predecessores vestri occupaverunt, vos contra iustitiam detineatis”. Al bisbe de Barcelona li reclamava les “ecclesias de Ripis, de Ciges, de Cubells, de Gisaltrud et de quasdam alias”, i al de Vic, I’“ecclesiam de Sancta Columa de la Marca, ecclesiam de Caralto, ecclesiam de Aguilons, ecclesiam de Loraco, ecclesiam de Avellano et quasdam alias”.

Cap dels dos prelats no retornà aquelles esglésies. Així, segons la butlla d’Alexandre III, adreçada a Guillem de Torroja, bisbe de Barcelona, el 26 de maig de 1169, es consagrava com a límit de lesdues esglésies la línia fronterera marcada des d’antic pel riu Gaià. Amb paraules literals de la butlla: “et protendit per terminum Montis Bovini usque ad castrum de Charalt et inde vadit ultra terminos de Pontibus per Barberan usque ad aliam, et a terminis Tamariti descendit in mare”. Una segona butlla del mateix pontífex adreçada el 13 de juliol de 1176 a Fr. Bernat de Berga recollia els límits fixats en l’anterior.

Una butlla de Luci III, de 19 de desembre de 1185, adreçada a Ramon, paborde de la catedral i al capítol de Tarragona, on confirmava les possessions de la seva canònica, assenyala també l’existència de les esglésies de la Guàrdia dels Prats, de Vilanova de Prades i de Figuerola del Camp.

Tanmateix, la butlla que aporta la llista més completa de parròquies existents a l’arquebisbat de Tarragona al final del segle XII és la del papa Celestí III. Adreçada a l’arquebisbe Ramon de Castellterçol, al paborde Joan i al capítol de Tarragona, el 29 de novembre de 1194, recull el nom de 61 esglésies, a més de les 5 de la ciutat. Només assenyalarem les que no apareixen en la butlla del 1154: Arcs, Barenys, Reus, Mont-roig, Falset, Siurana —amb les seves sufragànies—, Prades, Vilanova de Prades, la Mussara, l’Aleixar, Mont-ral, el Vilosell, l’Albi, Vimbodí, l’Espluga de Francolí, Montblanc i les seves sufragànies, la Riba i les altres esglésies de la muntanya de Siurana, l’Albiol, la Selva del Camp, Constantí, Valls, el Catllar, Altafulla, Santa Maria del Pla, Figuerola del Camp, Prenafeta, la Guàrdia dels Prats, Pira, Anguera, Montbrió de la Marca, Sarral, Rocafort de Queralt, Belltall, Conesa, Querol, Selma, Bràfim i les Piles. Aquesta butlla del 1194 insistia encara en la pertinença a l’arquebisbat de Tarragona de tres esglésies, les de Selma, Albinyana i Montmell, que finalment restaren en poder del bisbat de Barcelona.

L’últim litigi fou provocat per la fixació dels límits del bisbat de Tortosa. La butlla d’Anastasi IV, de l’any 1154, assignava a l’arquebisbat de Tarragona les esglésies de Pratdip, Colldejou i Marçà. Segons la Dotalia Ecclesiae Dertosensis, atorgada a Tortosa, el 28 de novembre de 1178, pel rei Alfons I, la seva esposa Sança, Ponç de Monells, bisbe de Tortosa, i Berenguer de Vilademuls, arquebisbe de Tarragona, hom assignava al nou bisbat de Tortosa algunes d’aquelles esglésies. Segons l’esmentat document la línia fronterera amb Tarragona s’establia de la següent manera: “Ripam rubeam cum suis terminis, Garchiam cum suis terminis, Marsam cum suis terminis, Cabeser cum suis terminis, Tevisam cum suis terminis, Pratdeip cum suis terminis et sic pervenit usque ad Collum de Balaguerii ad mare”.

Tot i això, la butlla de Celestí II del 1194 encara atorgava a Tarragona les esglésies de Colldejou, Marçà i Pratdip. El plet acabà a l’inici del segle següent quan ambdós prelats, Ramon de Rocabertí, arquebisbe de Tarragona, i Gombau de Santaoliva, bisbe de Tortosa, posaren la qüestió en mans d’una comissió mixta. La Carta limitum Tarraconensis et Dertusensis episcopatuum fou signada el dia 5 de febrer de 1203. Els límits acordats foren: “Incipiunt autem termini illi à quadam rupe alta quae vocatur Mas de Pullino, et inde vadunt per ipsam serram sicut aquae verguntur versus mare usque ad Collem de Lena; et inde transeunt per unum podium, qui est subtus podium altum, et est contiguus et magis proxims ipsi podio alto; et inde revertuntur per ipsam seram altiorem; et vadunt per ipsam serram de Laberixes, sicut aquae vergunt et perveniunt in rivum de Oleastro, et per ipsum eundem rivum descendunt aliquantulum termini usque in ipsum locum, quem vocant Poxino, ubi etiam duo torrentes junguntur, scilicet, ille diem torrens de rivo Oleastri, et torrens de Valle Lauri; et inde ascendunt termini, et transeunt super duos podiolos, ita quod termini relinquunt de ipsis podiolis unum post alium; et sic perveniunt ad quandam rupem, quam rustici vocant Sedam, quae etiam proprio nomine vocatur Espadella; ascendunt termini usque ad aliam sedam altiorem et vicinam illi, quae etiam denticulata veidetur ut murus, vel trepata, et est contigua podio de Mavales; et inde recedunt termini, et vadunt per ipsos podios de uno in alium sicut aquae vergunt versus mare, et sic perveniunt ad Collem Balagarii, et intrant in mare”.

D’aquesta manera, l’any 1203, l’arquebisbat de Tarragona restava totalment configurat, encara que molt més petit que el que havia assenyalat el concili de Sant Gel·li de Provença, el 1092, o bé que el que implicaven les reclamacions fetes per l’arquebisbe Bernat Tort, escoltades per Anastasi IV el 1154.

Les col·lacions de les parròquies

Antiga església parroquial de Sant Ramon del Pla de Santa Maria, un dels edificis romànics més interessants de la contrada.

M. Catalán

L’existència de dignitats capitulars comportava la seva dotació econòmica i sovint aquesta representava el cobrament de rendes d’una església parroquial i fins i tot, en alguns casos, el patronatge o la seva col·lació. La col·lació de la parròquia significava que el “patró” nomenava l’obtentor d’aquella propietat eclesiàstica. L’aparició dels grans monestirs cistercencs i cartoixans pel territori de l’arquebisbat significà l’augment de les col·lacions no atorgades pel prelat tarragoní.

La butlla de Luci III, datada a Verona el 19 de desembre de 1185, que confirmava les possessions al capítol de Tarragona, reconeixia ja l’existència de les col·lacions de parròquies a càrrec d’algunes de les dignitats. Així, trobem assignades al cambrer, les de Reus i Vila-seca; a l’ardiaca major, la de Forès; al degà, la de la Guàrdia dels Prats; al precentor, la de Riudoms; i a l’obrer, la de Figuerola del Camp. La butlla també esmentava les “ecclesias quoque omnes que in territorio Terrachone Sacriste assignate sunt”, tot i que, en aquest cas, no en diu el nom.

Probablement, per tal d’evitar l’augment de les col·lacions a càrrec del capítol i per no deixar la mitra de Tarragona sense control real sobre les parròquies de l’arquebisbat, l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls decidí intervenir en aquest afer. L’I d’agost de 1193 publicava la constitució Providum est escripturae committere on deia que les col·lacions de les parròquies de l’arxidiòcesi fossin de l’arquebisbe, tret de les que ja pertanyien al capítol catedralici o les que en el futur el prelat li assignaria. Amb paraules de l’esmentada constitució: “Institutiones vero omnium ecclesiarum Terrachone diocesis ad archiepiscopum ex toto pertineant, illis tantum exceptis, quae sunt aut in futuro erunt ex donatione archiepiscopi Terrachonae canonicae vel officinarum ecclesiae, veluti ecclesia Sti. Fructuosi, et ecclesia de Villa Constantina, et ecclesia de Reds, et ecclesia de Pineta fracta, et ecclesia de Villanova, et ecclesia de Castlar, et caeteris, quae modo spectant, ad jus canonicae vel officinarum ipsius ecclesiae. Dono quoque et assigno archidiaconatui Terrachonensis ecclesiae ecclesiam de Vallibus, ita quod archidiaconus accipiat ibi medietatem primitiarum panis tantum et vini, tam de Vallibus quam de Valle molli, et quartam panis, et quintam vini de propriis laborationibus ipsius ecclesiae”.

L’existència de col·lacions a càrrec de membres del capítol era reconeguda amb una butlla del papa Celestí III, de 29 de novembre de 1194. El pontífex reconeixia l’existència del “prepositum, archidiaconum, sacristam, camerarium seu precentorem”. Hom reconeixia al precentor les esglésies de Riudoms i del Catllar; al paborde, les de Vilanova de Prades, Prenafeta i la Selva del Camp; i a l’obrer, com ja s’ha dit, la de Figuerola del Camp.

L’11 de maig de 1218, l’arquebisbe Aspàreg de la Barca, amb el consell i la voluntat del capítol catedralici, concedí a la cartoixa d’Escaladei, de manera íntegra, tots els delmes i les primícies del seu territori. Si els cartoixans fundaven pobles dins els termes de la cartoixa i hi feien construir esglésies parroquials, tindrien el dret de col·lació sobre les noves parròquies.

L’organització de l’arquebisbat

L’estructura bàsica de l’arquebisbat de Tarragona es bastí a partir de les parròquies. Al final del segle XIV havien ja aparegut algunes “vicaries perpètues”, com a expressió de la consolidació de petites o noves poblacions: les Borges del Camp, Alió, Renau, els Omellons, Biure, la Pobla de Cérvoles, Poboleda i Gratallops. Aquestes noves realitats eclesiàstiques estaven encara estretament lligades a les “parròquies matrius” fins al punt que sovint eren llurs rectors els qui posseïen el dret de patronatge d’aquelles parròquies i participaven de la primícia.

D’altra banda, també durant el segle XIII, l’arquebisbat sembla que estava dividit en dues àrees: De Campo Tarrachone i De Concha. Durant el segle XV hi trobem tres grans espais: la ciutat i el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i les Muntanyes de Prades. Tot i això, hi ha prou indicis per a afirmar que entre els segles XIV-XVII, el clericat secular tarragoní es repartia en tres grups, que segurament representaven també un repartiment administratiu de l’arxidiòcesi: l’oficialat, format pels preveres de la ciutat de Tarragona; els foranis de l’oficialat, és a dir, els qui vivien fora de la ciutat, i els del deganat, que eren els de Montblanc i la seva comarca. A mitjan segle XVIII existien dos deganats. El deganat de Tarragona, que abraçava Tarragona, el Baix i l’Alt Camp, el Priorat i les Muntanyes de Prades, i el deganat de Montblanc, que incloïa la Conca de Barberà, les Garrigues i l’Urgell.

Creiem que l’existència de tants patrons impedí un repartiment efectiu de l’arquebisbat de Tarragona en deganats, com es feu en altres diòcesis de la Tarraconense.

Les sovintejades absències dels prelats, i la mateixa necessitat de govern de l’arquebisbat, provocà l’aparició de la figura de l’oficial i vicari general, que es preocupava tant dels assumptes espirituals com dels temporals; aquest era sovint ajudat o substituït per un lloctinent. De vegades, per absència prolongada del prelat, per motiu de no prendre possessió perquè el retenien altres deures o bé a causa de la seva mort, els vicaris generals prenien el nom de governadors eclesiàstics de la mitra. Aquest càrrec requeia generalment en mans de dignitats capitulars, de canonges o d’altres clergues. El fet que de vegades s’atorguessin a laics, o bé que en èpoques de pugna entre el prelat i el capítol aquell hi posés gent de la seva confiança, significà la lluita entre el vicari general i el poderós capítol.

A la mort de l’arquebisbe Bernat d’Olivella l’any 1287, hi hagué una forta polèmica entre alguns bisbes sufraganis i alguns canonges de Tarragona, que discutien a qui pertanyia el govern de la mitra durant el temps que la seu era vacant. EI 13 de maig de 1290, poc temps després d’haver pres possessió de l’arxidiòcesi, el nou prelat, Rodrigo Tello, dictà la constitució Gubernatione et administratione Ecclesiae, sede sacante. Disposava que immediatament després de la mort del metropolità, el paborde es fes càrrec del govern de l’arquebisbat, i que si aquell no hi era o no podia fer-ho, ho faria el cambrer, l’ardiaca major o el sagristà, seguint aquest ordre. Per tal de servar els béns del difunt i de la mitra calia fer un rigorós inventari. Aquesta constitució augmentà la influència del capítol en els afers arxidiocesans. L’arquebisbe Rodrigo Tello, com diu Blanch “començà a tenir Vicari general foráneo en la vila de Montblanch [...] al qual vulgarment diuhen lo Degà de Montblanch”. La fundació del deganat de Montblanc es feu el 5 de maig de 1299. (MMFG)

Vegeu: Esglésies del Camp de Tarragona anteriors al 1300

Vegeu: Els arquebisbes de Tarragona fins el 1300

El capítol catedralici

Hom ha conjecturat si l’arquebisbe Berenguer Sunifred de Lluçà va fundar o no una canònica a Tarragona, o bé si ho va fer Oleguer, atesa, en aquest cas, la presència documental d’un degà. Tot és hipotètic fins al moment de l’organització definitiva de la diòcesi a l’època de l’arquebisbe Bernat Tort. Aquest prelat, que havia estat conventual de Sant Ruf d’Avinyó, portà a Tarragona un canonge d’aquella canònica, dit Duran, que rebé l’encàrrec d’ensenyar la vida en comú —segons la regla de sant Ruf— als canonges de Tarragona. Duran és documentat per primera vegada el 1148. Cal pensar, si més no, que la canònica tarragonina ja existia amb anterioritat, o bé en tot cas que es formà a l’entorn d’aquesta data. Altres canonges documentats en aquesta època són Pere, el 1149, Gerard el 1152 i Roger el 1153. Altrament, el 1151, quan l’arquebisbe signà una concòrdia amb Ramon Berenguer IV, ho va fer amb el consentiment del papa, el consell dels bisbes sufraganis i la voluntat dels seus canonges. Tanmateix, però, la canònica va ser creada formalment el 1154.

El 5 de novembre de 1154, poc més de mig any després de la butlla d’Anastasi IV que consolidava definitivament l’arquebisbat, Bernat Tort va estructurar la seu, tot creant formalment el capítol. L’esmentat dia, a la catedral de Santa Tecla i amb el consell i consentiment de Ramon Berenguer IV, l’arquebisbe va instituir a perpetuïtat un capítol de canonges regulars, que havien de portar una vida canònica i apostòlica segons les regles de sant Agustí, havien de viure en comunitat, menjant al refetor i dormint també al dormitori comú, i observar els oficis divins, així com en la vida quotidiana i en l’hàbit, el costum de sant Ruf. També es creava la dignitat de prior claustral perquè ensenyés, organitzés i corregís els altres canonges. I s’instituïa que si algun canonge, de qualsevol altra catedral de la província Tarraconense, venia demanant el benefici de societat, que no li fos negat, ans al contrari, que fos ben rebut.

Per al sosteniment de la comunitat, l’arquebisbe els va donar una fortalesa perquè l’habitessin a perpetuïtat i on estiguessin segurs davant l’atac dels estols sarraïns; hi haurien de tenir les oficines, el celler, el graner, el refetor, el dormitori, la cuina i la sala capitular. També els va donar, per al culte, la capella que hi havia al costat de l’esmentada fortalesa. Pel que fa a les rendes, l’arquebisbe els va donar la meitat de tots els delmes de la ciutat i del seu territori, i també de tot el territori determinat per la donació que va fer el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, a l’església de Santa Tecla el 1118, i encara hi va afegir la meitat de totes les dominicatures, tant en terres com en vinya i altres plantes, horts, molins i forns i la meitat de totes les adquisicions que a partir d’aleshores fes l’església de Tarragona i de tots els altres béns, de manera que l’arquebisbe tindria una meitat de tot i el capítol en tindria l’altra meitat.

També va instituir que tots els diumenges i dies de solemnitat se celebrés la missa major a l’hora tèrcia, a l’església de Santa Tecla, on també s’havien de celebrar les consagracions dels bisbes sufraganis. Finalment, s’instituïa que si l’arquebisbe volia menjar al refetor amb els canonges, ho podia fer anant acompanyat d’un sol capellà, i que li havien de donar la ració corresponent a dos canonges; de la mateixa manera, si així ho volia, l’arquebisbe també podia anar al dormitori dels canonges.

Pel que fa al nombre inicial de canonges, només se’n coneix el nom de quatre. El 1181, a causa de les dificultats econòmiques del capítol, l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls va establir el seu nombre en divuit. És possible, doncs, que en dates anteriors aquesta xifra fos una mica més elevada.

La formació de les dignitats

El 1154, en crear o refer el capítol, Bernat Tort només va instituir el prior claustral, que havia de ser la primera dignitat capitular; i més endavant anaren apareixent les dignitats restants. Només resta l’escriptura de creació d’algunes d’aquestes dignitats; per això J. Blanch suposà que en un principi els canonges devien elegir entre ells mateixos els qui havien de desenvolupar les diverses tasques i, amb el temps, aquests diversos oficis havien d’esdevenir dignitats capitulars.

Aquestes, formades al llarg dels segles XII i XIII, es van estructurar segons un ordre jeràrquic, no pas presidides pel prior sinó pel paborde. Van ser les següents:

Paborde o prepòsit

No consta la seva creació i és documentat per primera vegada el 1169. Segons J. Blanch es devia tractar d’un canonge inicialment elegit per tenir cura de les rendes del capítol, amb les quals havia de procurar l’alimentació dels canonges. Amb el temps esdevindria primera dignitat capitular. En opinió de J. Serra i Vilaró, el paborde devia ser el mateix prior claustral, que sota el govern de l’arquebisbe Hug de Cervelló canvià de títol. Les seves obligacions respecte del capítol es concretaven en l’administració dels béns capitulars i el subministrament dels queviures necessaris per al sosteniment dels canonges. Com a primera dignitat capitular, també li corresponia l’administració de la mitra en temps de seu vacant.

Pel que fa a les rendes, arribaren a ser molt elevades, com palesa la dècima dels anys 1279-80. El 1334 es valoraren entre 7 000 i 8 000 lliures. La dignitat va desaparèixer el 1410 per una disposició de Benet XIII, i les seves rendes van ser distribuïdes entre les altres dignitats.

Cambrer

Era la segona dignitat capitular. No consta la seva creació, però el càrrec és documentat a partir del 1173. Era l’encarregat de subministrar el vestuari als canonges. Amb el temps també va disposar de rendes abundants. Durant el segle XIV, gràcies a la política beneficial del papat, la cambreria va restar a mans d’alts dignataris de la cort d’Avinyó. En desaparèixer la pabordia es va convertir en la primera dignitat capitular. La cambreria va desaparèixer arran d’una concòrdia signada el 1539, i les seves rendes passaren al capítol.

Ardiaca major

També dit primer diaca, tenia la missió d’assistir a la celebració dels oficis pontificals. Era la tercera “veu” capitular. L’ardiaca ja existia d’antic a la seu, i després de la restauració apareix esmentat el 1157, però no va ser instituït com a dignitat fins el 1193. Porta afegit l’adjectiu de “major” perquè al segle XIII es van crear dos ardiaconats més, el de Sant Fructuós i el de Vila-seca, i encara al segle XIV, l’ardiaconat de Sant Llorenç.

Sagristà major

Tenia cura del servei del culte i, de manera especial, dels ornaments sagrats. El 1159 figura documentat un sagristà i, amb seguretat com a dignitat, a partir del 1173. L’afegit de “major” és a causa de la creació d’un “sagristà menor” el 1192.

Cabiscol

Anomenat també “precentor” i modernament “xantre”. Era el canonge encarregat de dirigir el cor i també tenia cura de dirigir les escoles fins a la creació de la succentoria, el 1197. La dignitat va ser creada abans del 1177, data de la mort del primer cabiscol conegut.

Prior

Aquest càrrec fou creat el 1154 i sembla que havia de ser la primera dignitat capitular, no solament en antiguitat, sinó també en jerarquia; tanmateix, pel que fa a aquest segon aspecte, no era res més que la sisena “veu” capitular. Tret del document de creació, la referència més antiga que tenim d’aquesta dignitat correspon al 1169.

Degà

Figura documentada per primera vegada el 1128 i després el 1174. De tota manera no va ser instituït com a dignitat fins el 1274, i va ser dotada amb una bona part de les rendes de les quals havia gaudit la cambreria fins aleshores.

Ardiaca de Sant Fructuós

Va ser instituït, juntament amb el deganat, el 1274, en desmembrar-se les rendes de la cambreria.

Ardiaca de Vila-seca

Va ésser instituït el 1274, conjuntament amb les dues dignitats anteriors.

Tresorer

Aquesta dignitat va ser creada el 1192, i correspon al càrrec de “sagristà menor”. Havia d’atendre les despeses del culte, entre altres obligacions.

Hospitaler

Era el canonge que tenia cura de l’administració de l’hospital de la seu. No consta la creació de la dignitat, però en tot cas és anterior al 1171, que apareix documentada per primera vegada.

Infermer

Era el canonge que tenia cura de la infermeria, on s’atenien els canonges xacrosos i malalts. Hom diu que va existir des dels primers temps del capítol, però no hi ha cap document que ho avali.

Succentor

Fou creat el 1197 amb la missió d’ensenyar el cant als canonges.

Obrer

Aquesta darrera dignitat tenia al seu càrrec l’administració de la fàbrica de la catedral.

El repartiment de la senyoria i les rendes

L’estructura senyorial de la ciutat i el Camp de Tarragona fou molt complexa. Primerament estava en mans del príncep Robert Bordet, que la tenia per l’església, sota el domini superior del comte de Barcelona; després, arran de la pugna entre l’arquebisbe Oleguer i Robert Bordet, el mateix comte de Barcelona va esdevenir al Camp de Tarragona sobirà i vassall. La senyoria va revestir formes diferents als diversos llocs del Camp; així, llocs com Constantí, Reus i la Selva del Camp, entre d’altres, foren alou de l’església, mentre que en altres llocs, com Valls, Alcover o Mont-roig, la senyoria era compartida. El repartiment fet per l’arquebisbe el 1154 afegí complexitat a aquest procés, ja que la senyoria i les rendes eren dividides a parts iguals entre l’arquebisbe i el capítol (amb algunes excepcions, com és el cas de Reus, que no va ser lliurat al capítol, íntegrament, fins el 1159). I el capítol, al seu torn, va distribuir les rendes i possessions entre els diversos canonges segons llur activitat. Cal sumar-hi, encara, les diverses donacions a eclesiàstics, com és el cas d’Escornalbou, cedit al canonge Joan de Sant Boi, o bé el d’Albiol, a l’ardiaca Joan, amb la posterior donació d’aquests a l’església, a més de les donacions o adquisicions d’enfeudaments menors. Tret dels casos de Reus (que pertanyia al cambrer), la Selva del Camp (que pertanyia al paborde) i Constantí (que pertanyia a l’arquebisbe), es pot dir que els canonges tenien arreu rendes i possessions, en proporcions diverses. Un cas a banda, dins el capítol, fou el paborde, que va acumular la majoria de les rendes i possessions capitulars, i també el cambrer, que tot i que la senyoria es concretà a Reus (i inicialment, fins el 1274, també a Vila-seca i l’església de Sant Fructuós de Tarragona), arribà a tenir unes rendes ben altes. Hom pot trobar una mostra estimativa i global d’aquestes rendes (excepte per al cas del cambrer i l’ardiaca de Vila-seca) en la relació de la dècima apostòlica dels anys 1279 i 1280. (EGJ)

El Cister a l’arxidiòcesi de Tarragona

El principal moviment de renovació interior i de reforma del benedictinisme nascut en plena edat mitjana és, indiscutiblement, el Cister. Es tracta d’un grup de cristians, homes i dones que, volent ésser-ho a fons, es proposaren de viure “secundum rectitudinem regulae”, és a dir, interpretant la regla que havien professat.

Els cistercencs són anomenats monjos blancs per tal de distingir-los dels benedictins sorgits de la reforma cluniacenca, que porten l’hàbit negre. Reben aquest nom pel sol fet de seguir la lletra de recomanació de sant Benet, segons la qual els monjos s’havien d’acontentar, pel que feia a la indumentària, amb la roba que es pogués adquirir a millor preu, que era, lògicament, el drap de llana de color natural, blanc, o més aviat groguenc, més barat que no pas el tenyit de negre.

Aquests monjos blancs són cridats, de manera gairebé simultània, a mitjan segle XII, a fundar els monestirs de Santes Creus i Poblet.

L’organització cistercenca tenia un sol objectiu: mantenir la unitat d’interpretació i observança de la regla en tots els monestirs i conservar el primitiu esperit de Cîeaux. Aquest esperit i aquesta observança es poden resumir dient que els cistercencs volien complir la regla de sant Benet en tota la seva puresa. Per això determinaren d’abstenir-se de tenir rendes eclesiàstiques, de posseir esglésies amb cobrament de drets, de percebre drets d’altar i de sepultura, delmes, taxes, contribucions senyorials i feudals, de tenir serfs de la gleva, de posseir pobles en domini senyorial, controlar forns o molins amb percepció de llurs rendes, etc. I tot, per fidelitat al codi monàstic de sant Benet, que, deien, no parlava de res de tot això.

Els primers cistercencs cometeren, probablement, un error d’interpretació de la regla en aquest punt per manca de perspectiva històrica i per reacció contra els excessos feudals d’altres ordes. Ho demostra el fet que, per tal de poder complir els deures religiosos prescrits per sant Benet, com que havien suprimit les rendes, hagueren d’incorporar conversos i mercenaris per al treball material més dur. La regla benedictina sembla suposar, en canvi, un context sòcio-econòmic que no esmenta, com per exemple l’existència del colonat romà, és a dir, en definitiva, l’existència de terres monacals arrendades.

Sigui com vulgui, el cas és que, en efecte, en adonar-se que havent de prescindir de les rendes no podien celebrar l’ofici diví com la regla prescrivia, els primers cistercencs decidiren de prendre col·laboradors laics, que anomenaren conversos, els quals tractarien en tot i per tot com a ells mateixos, llevat que no serien monjos, i acordaren també contractar mercenaris amb treball remunerat.

Els conversos cistercencs duien barba, perquè la barba era pròpia dels laics, i els religiosos de cor o monjos anaven rapats de cap i de cara, com tots els clergues, llevat d’una petita corona de cabells que duien al cap. Els conversos i els mercenaris havien de conrear les terres i les vinyes (allunyades de les poblacions i de les cases dels seglars), tenir cura dels prats, dels boscos i de les aigües per a la pesca, construir molins (per a ús estricte de la comunitat), ocupar-se dels animals de transport i de tot el bestiar necessari i, especialment, explotar les granges. Només d’aquesta manera (així raonaven els primers cistercencs) els monjos podrien observar la regla i celebrar l’ofici diví del dia i de la nit i, tanmateix, viure sense rendes. Aquest raonament semblarà curiós vist des de la perspectiva sòcio-econòmica actual, la qual hi descobrirà fàcilment una contradicció interna: els monjos rebutjaren les rendes però decidiren fonamentar gran part de l’economia monàstica en el treball dels qui, tanmateix, no eren monjos. Amb tot, cal afegir a aquesta consideració el fet que, en els primers temps de l’orde, ingressar com a convers en un monestir cistercenc era, moltes vegades, ascendir de nivell social amb relació a la vida camperola secular i, alhora, adquirir una seguretat. De fet, els conversos foren nombrosíssims als monestirs de la primera època. Aquests religiosos, que els cistercencs no idearen, però als quals donaren una organització que era una novetat, foren una de les claus de l’èxit del Cister com a obra civilitzadora i, en els primers temps, constituïren, per llur nombre i eficàcia, la base principal de l’economia cistercenca.

La raó fonamental per la qual es cridà els cistercencs fou repoblar unes terres tot just acabades de conquerir als sarraïns: la presa de Tortosa s’esdevingué el 1148, i el 1149 la de Lleida, de manera que només restava a Catalunya el petit reducte de l’espadat de Siurana, que cauria el 1153 o el 1154. El comte Ramon Berenguer IV —que com a marquès que era de la Provença, ja havia fundat el convent del Toronet—, coneixia el nou orde cistercenc, que destacava precisament en el conreu dels camps i l’aprofitament agrari. L’estabilitat monàstica d’aquest orde i el sistema de l’establiment de les granges com a unitats de producció agrària entorn dels monestirs, seria ideal per a afavorir l’assentament de noves poblacions en les terres acabades de conquerir per al comtat de Barcelona. Això, i l’empenta i el vigor típics d’una institució naixent, determinaren l’elecció.

Fora, però, dels dos grans nuclis monàstics, Poblet i Santes Creus, germans i sovint rivals, com veurem, i a una trentena de quilòmetres l’un de l’altre (aquest serà el cas també, respecte del de Poblet, del cenobi femení cistercenc de Vallbona), els altres monestirs de monjos blancs a Catalunya revestiran escassa importància: Santa Maria de Lavaix, antic monestir pirinenc al costat de la Noguera Pallaresa —afillat el 1224 pel monestir de Bonnefont, del bisbat de Comenge i de la línia del cenobi de Morimond—, avui negat per les aigües del pantà d’Escales, i el monestir de Santa Maria d’Escarp, prop de la confluència del Cinca amb el Segre, a l’actual municipi de Massalcoreig (Segrià), fundació directa del Cister l’any 1213.

Cal comptar-hi també, a la Catalunya Nord, dues petites cases més: la de Santa Maria de Vallbona, al Rosselló —fundació, com Poblet, de l’abadia de Fontfreda—, creada el 1242; i la de Santa Maria de Clariana (o de Jau), al Conflent, creada el 1162 per l’abadia llenguadociana de Santa Maria d’Ardorell, filial del monestir de Pontigny (Borgonya).

Fundacions de Poblet seran: Santa María de Piedra, a Aragó, el 1194; Santa Maria de Benifassà, al Baix Maestrat, el 1235; i Santa Maria de la Real de Mallorca, primera comunitat cistercenca fora de la península, el 1236. Cal afegir-hi encara el priorat de Sant Vicenç de la Roqueta, llavors extramurs de València, el 1238. Santes Creus, per la seva banda, fundà el 1279 el de Santa Maria de Valldigna (València), que creà al seu torn Sant Bernat de l’Horta o de Rascanya, el 1381; i Altofonte, prop Palerm (Sicília), el 1307. El 1567 hi sumarà encara el priorat rossellonès de Santa Maria de l’Eula, prop Perpinyà (abans, des del 1360, abadia femenina). Finalment, al Segrià, Santa Maria d’Escarp posseirà el priorat de Santa Susanna, Maella (a Saragossa, el qual li atorgà Jaume I, que des del final del XVIII fins al 1845 allotjarà la comunitat “errant” dels primers monjos trapenes espanyols).

En l’aspecte de la filiació hi havia un total de 74 abadies cistercenques masculines a la península; de portugueses n’hi havia 17, 0 i 27 arreu d’Espanya (2 d’elles a Catalunya, Poblet i Santes Creus, i fora ja de la península, la ultrapirinenca de Vallbona); 22 abadies filials que depenien de la de Morimond (una només a Catalunya, la de Santa Maria de Lavaix) i 8 de la mateixa casa mare de Cîteaux (amb una també a Catalunya, la de Santa Maria d’Escarp).

A més de la inevitable lluita d’influència que, lògicament, significava el veïnatge per a dues cases pròsperes i que gaudien del favor papal i de la corona, hi ha encara un altre fet que marca la rivalitat entre Poblet, a la Conca de Barberà, i Santes Creus, a l’Alt Camp. Aquesta rivalitat venia donada per la respectiva antiguitat, la data concreta de la fundació, motiu en temps moderns (amb la Congregació) de plets gairebé inacabables (la Santa Seu, de fet, sense entrar en el fons de l’afer, obligà Poblet a “perpetu silenci” i optà per deixar les coses “sicut stant”, i, doncs, a favor de Santes Creus), que donaren peu, afortunadament, a l’aparició de la clàssica obra que és el llibre de J. Finestres Historia de el real monasterio de Poblet, publicada entre els anys 1753 i 1765, en cinc volums, en la seva segona i definitiva edició.

El monestir de Santes Creus fou fundat el 4 de desembre de 1150, a iniciativa dels Montcada i en terres que els pertanyien, a Valldaura de Cerdanyola (Vallès Occidental), primer i escadusser emplaçament, amb monjos de la Gran Selva (diòcesi de Tolosa del Llenguadoc); d’aquest indret passà el 1153 a l’Espluga d’Ancosa, prop de la Llacuna (Anoia), i per fi a Santes Creus, a Aiguamúrcia (Alt Camp), a la riba del Gaià, el 1158.

El monestir de Poblet

Panoràmica del monestir de Poblet, un dels més notables de l’orde del Cister arreu del món.

ECSA - J.Todó

Poblet fou fundat, en canvi, de bon antuvi, al lloc actual, per bé que mentre durava la construcció del monestir els monjos enviats a fundar-lo des de Fontfreda per l’abat Sanç feren estada —si hom segueix l’opinió de J. Finestres o bé d’A. Vidal— a la propera Granja Mitjana, a poc més d’un quilòmetre a l’oest del monestir. Amb tot, a la Bibliothèque Nationale de París es troba una carta de donació del comte Ramon Berenguer IV a l’abat Sanç de Fontfreda, de l’Hort de Poblet, i la seva data, 18 de gener de 1150, és molt poc anterior a la fundació de la comunitat de Valldaura, que poc temps després es traslladaria a Santes Creus.

Sembla evident que els monjos devien ser ja al monestir quan els Cardona feren a Poblet la famosa donació perpètua de la sal el 6 de maig de l’any següent, el 1151. Ho confirmen encara les descobertes fetes no fa gaires anys, quan es van treure obres posteriors sobreposades a les antigues i es van netejar els soterranis de la torre de les Armes per tal d’instal·lar-hi l’arxiu Tarradellas. Aquestes obres d’adequació permeteren descobrir una petita galeria claustral amb tres finestrals de mig punt, anteriors amb tota seguretat a la resta del monestir fins ara coneguda.

En una segona carta de donació, del 18 d’agost de 1151, feta pel mateix comte sobirà, Ramon Berenguer IV, i fins ara tinguda per l’únic document fundacional autèntic, es precisen totes les afrontacions territorials de Poblet. D’altra banda, data del 30 de novembre de 1152 una butlla papal confirmatoria d’Eugeni III —amb l’original avui a l’Archivo Histórico Nacional—, on se cita com a abat de Poblet el monjo Vidal de Fontfreda. Finalment, una nova butlla, molt interessant pels seus detalls, és la que dona deu anys més tard el papa Alexandre III, essent abat del monestir Esteve de Sant Martí. D’aquesta manera la qüestió de la procedència resta novament oberta per als estudiosos.

El monestir de Santes Creus

Vista aèria del monestir de Santes Creus, d’importància paral·lela al de Poblet.

ECSA - J. Todó

Pel que fa a Santes Creus, és interessant de precisar —com apunta E. Fort i Cogul— que quan es dona el que és “inqüestionablement el títol més antic de propietat del nou monestir de Valldaura del Vallès”, el 4 de desembre de 1150 —on el dàpifer Guillem Ramon de Montcada i els seus fills atorgaren a l’abat i a la comunitat de la Gran Selva del Llenguadoc les terres que tenien a la muntanya de Cerdanyola, tot assenyalant-ne les afrontacions—, no es pot parlar pròpiament de títol fundacional, ja que no consta l’existència d’una comunitat establerta ni tampoc no es coneixen edificacions específiques fora del palau comtal.

Sigui com vulgui, l’estada dels monjos occitans al Vallès fou molt curta, i aviat es traslladaren al lloc d’Ancosa (Anoia), que també hagueren de deixar per manca d’aigua (s’hi estigueren, probablement, del 1155 al 1158), fins que arribaren a Santes Creus el 26 de gener de 1158. Com fos que les dificultats persistiren (es tractava de la controvertida jurisdicció eclesiàstica sobre el lloc), els monjos adquiriren Valldossera el 1161, i Xet, al Francolí, el 1166.

Es produí llavors un fet transcendent, documentat per dos rescriptes del papa Alexandre III, publicats, respectivament, el 12 d’abril i el 10 de setembre de 1168, a Benevent. El primer comminava l’arquebisbe de Tarragona i el bisbe de Barcelona a dirimir les seves diferències respecte a la jurisdicció que els competia sobre Santes Creus abans de la festa de la Mare de Déu d’agost; com fos que això no es produí pas, fins que no arribessin a un acord (cosa que mai no s’esdevingué), el papa establí en el segon que el monestir no depengués de cap d’ells; així doncs, Santes Creus esdevingué un monestir amb una jurisdicció nullius, que durà de fet fins el 1868, quan la parròquia fou annexada definitivament a Tarragona, exiliats ja de temps els monjos de la seva casa conventual.

La primera personalitat important del monestir de Santes Creus fou, sens subte, l’abat Pere de Puigverd (1158-85), que un cop superades amb tenacitat totes les proves començà cap al 1168 la construcció de la capella de la Trinitat. Aquesta fou la primera mostra al monestir del Gaià de l’art cistercenc, feta segons el model que es repetirà també a Poblet, amb la capella coetània de Sant Esteve i amb la més tardana de Santa Caterina, de nau coberta amb volta d’aresta i obertures de mig punt. Igualment, li devem, sens dubte, les primeres habitacions provisionals per als monjos i, pel setembre del 1174, l’inici de l’obra de l’església major; a la mort de l’abat Pere, és molt probable que es treballés en l’ala est del claustre: armarium, sagristia, sala capitular i altres dependències. Al seu successor Hug II (1185-99), que continuà l’obra constructora, es deu la continuació de l’obra de l’església major i les dependències situades a nivell de planta de l’ala est del claustre. Segons el cronista Ladernosa, fou durant el govern d’aquest abat que fou col·locada la primera pedra al fonament del dormitori, l’any 1191. Aquesta notícia ha estat interpretada en el sentit que el dormitori fou una obra del final del segle XII, cosa que s’ha posat en dubte. L’arquitectura del dormitori presenta —si s’observa atentament— una gran diferència amb les edificacions de l’àmbit inferior, que mostren unes construccions unitàries. El conjunt arquitectònic del dormitori té trets més gòtics i alhora és més funcional. Els arcs de diafragma que sostenen la teulada han de ser datats a mitjan segle XIII. Aquestes mateixes característiques, però en proporcions més grans, es repetiran al dormitori de Poblet, aproximadament a la mateixa època.

Ja al segle XIII, pel maig del 1211, essent abat Bernat d’Àger (1199-1222), s’obria al culte l’església major, dedicada segons el costum cistercenc a Santa Maria, una bella mostra de l’art cistercenc més pur, amb tres naus de volta de creueria sense cap tipus d’ornamentació.

A continuació trobem el personatge més gran de tota la història del cenobi, l’abat Bernat Calbó (1226-33), que fou també bisbe de Vic (1233-43). Nomenat el 1226 pel bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, per tutelar la comunitat cistercenca de monges de Santa Maria de Valldonzella —llavors encara a Santa Creu d’Olorda— a l’inici del 1232, juntament amb l’abat de Poblet, Vidal d’Alguaire, fou comissionat pel papa Gregori IX per a la reforma de la canònica de Sant Pere d’Àger. N’ha restat com a testimoni una carta de visita. Fou notable l’empenta que aquest home donà al monestir, tant pel que fa a la seva influència personal en afers polítics com a l’engrandiment dels dominis territorials de Santes Creus.

El monestir de Vallbona de les Monges

El monestir cistercenc femení de Vallbona de les Monges, ara en curs de restauració, a la comarca de l’Urgell, envoltat del poble homònim.

ECSA - M. Catalán

Hi ha encara un tercer gran monestir cistercenc a Catalunya, de la branca femenina del Cister, organitzada en temps de sant Bernat de Claravall (1090-1153), i per això dit també sovint de monges bernardines; és el monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges. Pel fet de trobar-se en terres de l’actual comarca de l’Urgell, bé que dintre l’arxidiòcesi de Tarragona, se’n parlarà més àmpliament en tractar d’aquella comarca.

La seva importància fou gran en l’aspecte monàstic i fins i tot econòmic, però destacà sobretot pel fet d’ésser el centre d’un gran estol d’altres cases cistercenques femenines del país.

Com a filles directes de Vallbona, o bé influïdes d’alguna manera per aquest comunitat, es mogueren entorn d’aquest cenobi altres cases cistercenques femenines, com les de Sant Hilari de Lleida, fundada el 1203 i traslladada el 1707 al santuari del Patrocini de Tamarit de Llitera; la de Bonrepòs, a la Morera de Montsant (1210); la Saidia o Gratia Dei, a València (1268), monestir traslladat el 1956 a Benaguasil, Camp del Túria i, finalment, el cenobi de Valldonzella, que s’instal·là prop de Barcelona l’any 1237.

Igualment, se li atribueixen amb versemblança els cenobis de Santa Maria de Vallverd, a Tragó de Noguera (1172); el del Pedregal de Talladell, fundat el 1176 i incorporat el 1604 al de Sant Hilari de Lleida; el de Santa Maria de les Franqueses, prop de Balaguer, fundat el 1186 i unit el 1452 al de Santa Maria de Vallverd, i cedits ambdós a Poblet vers el 1470; i el de la Bovera de Guimerà, que fou fundat el 1195 i que posteriorment, el 1237, donà origen al de Valldaura d’Olvan; entre el 1237 i el 1249 es va traslladar a Santa Maria de Vallsanta, comunitat que fou annexionada el 1589 a la del Pedregal.

A més, el monestir de Vallbona va fer augmentar en 4 monges, el 1675, la comunitat germana de Sant Feliu de Cadins, des del 1492 instal·lada al Mercadal de Girona.

Finalment, cal dir que Vallbona tingué una important senyoria. La seva baronia, estudiada per J. J. Piquer, comprenia els llocs de Vallbona de les Monges (1157); Llorenç de Vallbona (1157); Rocallaura (1195); el Vilet (1212); Montesquiu (1219), despoblat des del segle XVI; els Eixaders (1219), despoblat des del segle XIX; Preixana (1227); els Omells de Na Gaia (1245); l’Espluga Calba (només entre el 1251 i el 1350); Rocafort de Vallbona (1285); i els llocs erms o deshabitats de la Quadra del Mas-Déu (1257) i Valerna (1273). (AlMo)

Els templers a l’arxidiòcesi de Tarragona

En aquest apartat es presenta l’establiment i les possessions de l’orde del Temple a l’actual arxidiòcesi de Tarragona i sectors limítrofs, que tingueren com a centre la Conca de Barberà.

El nucli primigeni i més transcendent de l’assentament empler a les comarques tarragonines fou el castell de Barberà, on els frares establiren, a la segona meitat del segle XII, una de les comandes més notables del Principat, cap de diferents sots-preceptories (Vallfogona, el Rourell i l’Espluga). A més, cal considerar igualment les senyories esteses per diversos llocs de la contrada, com ara Montbrió de la Marca, Sarral, Pira, Ollers, el Pinetell, Montargull, Albió, Conesa, Segura, etc.

El territori de la Conca de Barberà tenia una palesa importància estratègica. Iniciada la conquesta cristiana de la zona pel sector nord-oriental, a mitjan segle X es produïren les primeres activitats colonitzadores, refermades per l’acció decisiva de repoblació duta a terme, a la segona meitat del segle XI, per part de Ramon Berenguer I, el qual recuperà castells i els lliurà a famílies que podien garantir-ne la defensa. En aquest sentit de consolidació de la frontera s’ha d’entendre la donació de Barberà, que el 1067 Berenguer Ramon II feu a Ermengol IV d’Urgell.

Tanmateix, l’empenta definitiva es produí al segle XII, amb les successives donacions del lloc per part dels comtes d’Urgell i de Barcelona a l’orde. En efecte, el 19 de setembre de 1132, Ermengol VI lliurava a la milícia del Temple el castell de Barberà. questa cessió del domini feudal fou completada per la del domini superior o eminent del comte de Barcelona, que efectuà Ramon Berenguer IV el 3 de gener de 1133 (o 1135).

D’altra banda, aquestes donacions primerenques representaven el segon intent de vincular l’orde a la tasca de conquesta i defensa de la frontera amb els sarraïns, després de la donació de Granyena. Els templers començaven a constituir, aquests anys, unes milícies disciplinades cobejades pels prínceps cristians, però no es trobaven encara inserits en el compromís de la conquesta hispana, fet que no s’esdevindria realment fins a la signatura del pacte de 1143, destinat a arranjar l’afer del testament d’Alfons I el Bataller.

A l’hora d’establir-se a Barberà, els templers toparen amb les pretensions de Pere de Puigverd, noble amb dominis a Barberà, Pira i Prenafeta. Els enfrontaments foren solucionats per via judicial per Ramon Berenguer IV, el qual dictava sentència, de Lleida estant, el 29 d’abril de 1157. La sentència fou ambigua i confusa i no comportà cap canvi radical en la situació de Barberà, ja que respectava els drets dels Puigverd i possibilitava, alhora, l’assentament templer.

Tanmateix, tot aquest seguit de circumstàncies adverses, quant a conflictivitat en la determinació de les jurisdiccions, juntament amb la manca de personal en aquest moment inicial, determinaren que els templers no estructuressin les seves possessions fins a la segona meitat del segle XII. A diferència del que s’esdevindrà, per exemple, a les terres de l’Ebre, on s’organitzaren les comandes de manera realment accelerada, la comanda de Barberà no s’articulà fins el 1172, malgrat ésser el lloc la segona adquisició més important dels templers a Catalunya. Ja al segle XIII, l’orde adquirí els drets dels Puigverd i bastí el convent al sector sud del turó on aquests tenien el seu castell.

De la comanda de Barberà depenien tres sots-preceptories, organitzades per tal de millorar l’administració dels béns i de les propietats rebudes: el Rourell, al Camp de Tarragona, que perdurà del 1162 al 1248, quan el lloc fou venut per comprar l’indret de Pira; Vallfogona de Riucorb, fundada al començament del segle XIII; i l’Espluga de Francolí Sobirana, creada vers el 1255.

El Rourell, al límit meridional de l’Alt Camp, en contacte amb el Tarragonès, havia estat donat el 1155 per l’arquebisbe de Tarragona, Bernat Tort, amb el beneplàcit del comte de Barcelona i de Robert Bordet, a Berenguer de Monells, membre actiu en la conquesta del Camp de Tarragona. Vers el 1162, aquest ingressà en l’orde del Temple i es produí, així, un traspàs dels seus dominis a favor dels frares. Confirmats en la seva senyoria el 1180 i el 1182 per part de l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls, i també pel mateix Robert d’Aguiló, els templers arrodoniren les seves propietats en aquest territori mitjançant compres i donacions, alhora que potenciaren la colonització de la zona amb la construcció d’una capella i l’explotació de molins.

Vers el 1187, s’hi fundà la sots-preceptoria, la qual desplegà la seva acció fins que el 29 d’abril de 1248 aquest domini fou venut a Pere de Bardell i als marmessors de Pere Grimau, per meitat i en franc alou, segons decisió del capítol provincial reunit a Miravet. La venda comprenia terres, una torre i una casa amb capella, corresponents segurament als actuals termes del Rourell i de la Masó. Amb els diners obtinguts, els templers adquiriren el castell i el poble de Pira, on ja s’havien introduït el 1186 a través de les donacions de molins a la partida de Miralpeix. Les causes d’aquesta “permutay” s’han de cercar, de ben segur, en l’interès dels frares per Pira, més ben situat, i en una pèrdua de significació del Rourell com a residència camptarragonina, i més si es té en compte que per aquells anys els templers adquirien cases a la mateixa capital.

En segon lloc, Vallfogona de Riucorb, a la Segarra tarragonina, esdevingué domini templer gràcies a notables donacions fetes per la petita noblesa de la contrada, talment com succeïa en altres indrets. En aquest cas, cal parlar dels Oluja, senyors de Vallfogona, i dels Su, posseïdors d’importants patrimonis a Montargull i a Albió. En efecte, el 1170, Berenguer de Su ingressà en l’orde a la casa de Barberà i abans, mitjançant testament atorgat el 17 de setembre, cedí tots els seus dominis sobre Montargull, Albió i Su, cessió ratificada el 1173 per la definició feta als templers pel seu germà Ferrer.

Uns anys després, el 24 de gener de 1191, Gombau d’Oluja, un dels nobles més importants de la contrada amb feus i drets senyorials estesos per tota la Conca de Barberà, es lliurà com a donat al Temple i concedí als frares el castell i lloc de Vallfogona, amb tots els drets i percepcions. Aquesta cessió fou completada per la donació sense reserves dels esposos Gombau i Ermengarda a l’orde, signada el 31 de desembre de 1196. Cal recordar, igualment, que aquestes donacions cabdals foren arrodonides per d’altres, que ajudaren a formar un vast domini templer a tota la zona: Segura, Conesa, la Sala, Montargull, etc.

És lògic pensar, doncs, que al començament del segle XIII s’hi organitzés una sots-preceptoria, més que més perquè Vallfogona representava per a la milícia del Temple un punt clau de pas vers la comanda de Granyena i un nexe de relació amb les ciutats de Montblanc, Cervera i Tàrrega. I encara, durant aquesta centúria, el domini senyorial templer, que perdurà fins al moment de l’abolició de l’orde, fou ampliat mitjançant diferents donacions, com ara les efectuades per Berenguera de Llorac, Martí de Granyena i Berenguer de Vallfogona.

Finalment, l’Espluga de Francolí, al sector sud-occidental de la Conca, havia estat cedida per Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II a Ponç Hug de Cervera, el 1079, per tal que hi construís una fortalesa. Tanmateix, la repoblació efectiva no es pogué dur a terme fins a la caiguda de Prades i Siurana, a mitjan segle XII. Aleshores, el domini sobre la vila fou dividit en dos sectors entre els dos germans Cervera: l’Espluga Sobirana, al cim de la vila, i l’Espluga Jussana, al raval.

La primera, l’Espluga Sobirana, després de diferents i complexos traspassos de domini, fou cedida als templers a mitjan segle XIII. En efecte, el 13 d’abril de 1255, el capítol de l’orde reunit a Miravet aprovava un acord pel qual els frares adquirien aquesta propietat a canvi de lliurar a la senyora de la jurisdicció, Geralda, vescomtessa de Bas, la quantitat de 1 000 morabatins, a més de 2,000 sous barcelonesos anuals de pensió vitalícia. D’altra banda, l’Espluga Jussana es mantingué sota domini senyorial, fins que a la mateixa època passà als hospitalers. Evidentment, l’abolició de l’orde del Temple i la cessió dels seus béns a l’Hospital significà la unió d’aquestes dues diferents jurisdiccions.

Sembla que els mateixos habitants de l’Espluga afavoriren el traspàs de senyoria als cavallers del Temple, mitjançant la concessió d’un préstec a l’orde, el qual els pagà a canvi amb la confirmació dels costums de la vila i l’exempció d’algunes imposicions. A més, els espluguins pretenien segurament amb aquesta acció d’ajut a l’orde —institució de creixent poder i prestigi i que representava per a ells una certa seguretat— frenar la penetració que de manera progressiva estaven realitzant els monjos de Poblet, vistos amb palesa malfiança. De fet, aquesta divergència entre els uns i els altres, especialment per qüestions de dominis de monopolis senyorials, esdevingué el fil conductor de la vida del lloc fins a l’abolició de l’orde.

Ultra l’assentament templer a Barberà i als indrets suara comentats on establiren sots-preceptories, els templers incidiren també sobre el lloc de Selma, a l’actual municipi d’Aiguamúrcia, situat al límit de l’Alt Camp amb el Baix Penedès i la vall de Gaià. El domini dels templers en aquest indret s’inicia el 26 d’abril de 1142, mitjançant la donació en alou feta pels Santmartí. Pocs anys després, el 22 d’agost de 1171, el bisbe de Barcelona els lliurava igualment la parròquia, amb totes les rendes, drets i percepcions.

Al final del segle XII (vers el 1190), els templers hi fundaren l’anomenada comanda de Sant Cristòfol de Selma, que es consolidà en el decurs del segle XIII. Els frares confiaren la custòdia de la fortalesa a uns castlans (primer els Jorba i després els Fonollar), i en aquesta centúria sofriren diferents enfrontaments amb el monestir de Santes Creus, especialment per dominis territorials sobre el lloc de Farreres, enfrontaments que arribaren al seu punt culminant el 1291.

Cal fer esment, en darrer terme, de la preceptoria de la Juncosa del Montmell, propera a la casa de Selma, a la part septentrional del Baix Penedès. La seva història fou força paral·lela a la de Selma. Així, com a domini del bisbe de Barcelona, rebé d’aquest carta de poblament el 974 i fou infeudat, a mitjan segle XI, a favor de Ponç Pere de Banyeres, senyor d’altres castells i llocs del Penedès. Cal considerar l’opinió que aquesta casa, situada en un enclavament estratègic i ric en aigües, estigués originàriament establerta a Gunyoles, d’on es traslladà al final del segle XII. Així mateix, hi ha constància que, durant alguns períodes del segle XIII, depenia o bé estava vinculada al comanador de Palau del Vallès. (LPS)

Vegeu: Cases de templers i hospitalers del Camp de Tarragona anteriors al 1300