Situació
Vista de conjunt de l’edifici des del costat de migjorn.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’església d’Era Assumpcion de Maria, l’edifici més eminent de l’arquitectura romànica de la Vall, és situada al bell mig de la població, la qual s’allarga a la riba dreta de la Garona, a la banda nord-occidental de la Vall, en un sector proper a les terres de França.
Mapa: 148M781. Situació: 31TCH113399.
S’hi arriba fàcilment per la carretera N-230. Bossòst és a uns 16 km de Vielha, vers el costat nord-occidental. (FJM-AMB)
Església
L’església d’Era Assumpcion de Maria és un magnífic edifici romànic que adopta, com d’altres esglésies araneses, un pla basilical de tres naus, que són capçades, a llevant, per sengles absis semicirculars, precedits, cadascun, per un espai presbiteral que, a l’absis central, assoleix un gran desenvolupament, delimitat, als laterals, per murs convergents.
Planta, a escala 1:200, de l’església, exemplar romànic de pla basilical, amb tres naus capçades a llevant per sengles absis semicirculars, amb un cos intermedi, a manera de presbiteri, molt espaiós a l’absis central.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Les naus són separades per quatre arcades que recolzen sobre tres pilars circulars, obrats amb pedra picada i coronats per unes impostes llises. Aquests pilars, tal com es pot veure en els dos darrers, havien estat completats, al primer terç, amb unes petites mènsules, potser decorades, ja que una de les que s’ha conservat mostra esculpit un element vegetal.
La nau central és coberta amb volta de canó de mig punt, i les laterals amb voltes d’un quart de cercle. Tant la central com les laterals són reforçades per tres arcs torals, els quals arrenquen d’uns ressalts situats a banda i banda, a la nau central, sobre els pilars circulars, sense continuïtat amb ells. Aquest tret també es dóna a les naus laterals, on els arcs arrenquen de ressalts encastats als murs perimetrals.
Tot aquest sistema de cobertes és delimitat per una cornisa que s’estén al llarg dels murs laterals de la nau i als de la central, on es converteix en impostes.
Els absis, per la seva banda, són coberts amb voltes d’un quart d’esfera, i als espais presbiterals es repeteixen les voltes de canó de mig punt.
El temple és il·luminat, a la capçalera, per tres finestrals situats a l’absis central i per dos més oberts a l’absidiola de migjorn, tret aquest darrer que també potser es donava a l’absidiola de tramuntana, actualment en curs de restauració. Tots aquests finestrals són de doble esqueixada i són coronats amb uns arcs de mig punt monolítics, ornats, llevat d’un, amb incisions que imiten un aparellat, amb l’additament d’unes perforacions quadrangulars. El que difereix dels altres, situat a la banda lateral de l’absidiola de migjorn, és engalanat amb una tija ondulada d’on sorgeixen uns rebrots que es cargolen en espiral, amb una nova retrobada de fulles lanceolades. Dins el context de la capçalera encara hi ha un altre finestral modern, obert al lateral d’un dels espais presbiterals.
A la façana de llevant, sobre la capçalera, hi ha oberts cinc òculs, situats tres a la nau central i un a cadascuna de les laterals, dels quals el que hi ha a la nau lateral de tramuntana mostra encara unes restes ornamentals, corresponents a una tija ondulada.
El mur de migjorn és perforat per tres grans finestrals, oberts més tardanament, que potser en supliren uns altres d’originals. Altrament, el mur de tramuntana no té cap obertura, bé que, a ponent, n’hi ha un altre, situat al centre de la façana, semblant als que hi ha al mur de migjorn.
L’accés al temple es fa a través de dos portals encarats, situats al segon tram de la nau, partint de ponent, oberts, respectivament, als murs de migjorn i de tramuntana. Tots dos mostren elements esculturats, bé que el que hi ha obert a la façana de tramuntana és més complicat i ostentós, ensems que encaixa millor amb el context formal de l’edifici.
Campanar de l’església, de planta quadrada i de línies esveltes, el qual es dreça al costat nord-oriental de l’edifici, com la capçalera.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Vista de l’exterior de la capçalera de l’església, des de l’angle sud-oriental.
F. Tur
L’horitzontalitat de l’edifici és trencada, ultra un campanaret d’espadanya que corona el mur de llevant, per l’aixecament d’un esvelt campanar de torre, de base quadrangular, que es dreça adossat al mur de tramuntana, vora la capçalera.
Consta de tres pisos, aixecats sobre una base ornada amb arcuacions cegues, dividides en dos grups de tres entre bandes llombardes. El primer pis, delimitat per un fris d’arcuacions cegues, amb la incorporació d’un ornament amb dent de serra, és perforat, a totes quatre cares, amb un finestral cobert amb un arc de mig punt. El segon pis té uns finestrals geminats, coberts amb uns arcs de mig punt, que recolzen sobre un estret mainell central aparellat, els quals, com en el pis inferior, s’obren als quatre costats. El darrer pis també té finestrals dobles, coberts amb arcs de mig punt, a totes les cares, llevat del costat de migjorn. Aquest darrer tram, d’altra banda, mostra indicis evidents d’haver estat retocat.
Aquesta esvelta torre encara guanya airositat amb l’acoblament d’una alta coberta piramidal, que la corona definitivament.
La comunicació amb la nau es fa a través d’una porta, acabada amb un arc adovellat, lleugerament apuntat.
La nuesa dels paraments de la nau només és interrompuda per l’encastament a la part superior d’una cornisa sostinguda per permòdols, alguns dels quals són esculturats. A la capçalera, en canvi, la decoració és més esponerosa, per tal com l’absis central és resseguit per una cornisa escacada, sostinguda per permòdols, sota la qual encara gira un fris d’arcuacions cegues, entre lesenes, però suportades per mènsules als punts intermedis. A l’absidiola de migjorn es repeteix la mateixa decoració, mentre a la de tramuntana, en curs de restauració, hi manca, bé que originàriament també hi devia ésser present.
A l’espai presbiteral que uneix l’absis central amb la nau, també hi ha una cornisa a cada costat, sostinguda per uns permòdols, dels quals alguns són esculturats, i en destaca un que mostra un cap esculpit, fet de manera molt realista.
L’aparell corresponent a la nau i als absis és fet amb carreuons molt ben escantonats i treballats, de mides mitjanes i regulars, els quals són disposats en filades horitzontals perfectes i distribuïts a trencajunt.
A l’aparell corresponent al campanar, en canvi, bé que continua mantenint una disposició ordenada, concretada en unes filades horitzontals perfectes, els carreus que el conformen, a part que són més petits, només han estat desbastats, sense que hom els polís posteriorment.
Aquest edifici, a diferència de moltes altres esglésies araneses, remodelades i reestructurades en gran part, manté pràcticament inalterada l’estructura genuïna, puix que els processos remodeladors de què ha estat objecte només l’han afectat accidentalment, sense que alteressin l’estructura bàsica de la construcció. D’altra banda, unes obres de restauració endegades recentment recomponen l’absidiola de tramuntana, malmesa anteriorment, ensems que són reparats els altres desperfectes que afectaven la capçalera.
Atès el que hem dit, aquest temple es mostra com una obra unitària, bé que amb algun retoc, bastida, tal com es desprèn dels seus aspectes formals i estilístics, avançat el segle XII.
El campanar, això no obstant, si ens atenim a l’estructura, a la decoració i a l’aparellat, podria ésser anterior a la construcció de la nau actual, sense que aquesta possibilitat descarti que en sigui coetani.
L’edifici està molt ben conservat, bo i més després de la campanya de restauració que hi ha estat duta a terme recentment. (FJM-AMB)
L’església d’Era Assumpcion de Maria constitueix un dels exemples més acurats d’un tipus d’arquitectura, molt propi de la Vall d’Aran, consistent en una planta basilical (amb pilars circulars en molts casos), coberta amb volta de canó de mig punt a la nau central, i de quart de cercle a les laterals. Aquest tipus apareix també a Santa Maria d’Arties, o a Santa Eulària d’Unha, però la seva millor expressió és, sens dubte, a Bossòst, que és on es troba més ben conservada. (JAA)
Temàtica escultòrica dels permòdols dels murs exteriors de l’església d’Era Assumpcion de Bossòst
| Façana de tramuntana (de llevant a ponent) | ||
| 1 | Motllura amb tres canalons, el superior de perfil recte i els inferiors rodó | |
| 2 | Llis i sense ornamentació | |
| 3 | Motllura amb quatre petits canalons disposats horitzontalment | |
| 4 | Màscara humana | |
| 5 | Màscara d’un guerrer, a manera d’elm amb crinera | |
| 6 | Màscara humana | |
| 7 | Motllura amb una part superior de perfil recte i dues d’inferiors, més sortides, de perfil rodó | |
| * | Entre els permòdols 7 i 8 hi ha interposada una màscara humana | |
| 8 | Manca | |
| 9 | Llis i sense ornamentació | |
| 10 | Llis i sense ornamentació | |
| 11 | Màscara humana | |
| 12 | Màscara humana | |
| 13 | Màscara humana | |
| 14 | Motllura amb una part superior de perfil recte i dues d’inferiors de perfil rodó | |
| 15 | Molt deteriorat i de difícil interpretació | |
| 16 | Motllura amb tres canalons juxtaposats, disposats horitzontalment | |
| 17 | Llis i mancat d’ornamentació | |
| 18 | Llis i mancat d’ornamentació | |
| 19 | Motllura amb tres canalons juxtaposats, disposats horitzontalment | |
| 20 | Màscara humana | |
| 21 | Figura semblant al cap d’un animal | |
| 22 | Manca | |
| Façana de migjorn (de llevant a ponent) | ||
| 1 | Motllura amb dos canalons juxtaposats, disposats horitzontalment | |
| 2 | Motllura amb tres canalons, el superior de perfil recte i els dos inferiors, de perfil rodó | |
| 3 | Motiu abstracte amb dos elements geomètrics: un trapezi allargassat i un quadrat petit a sota | |
| 4 | Motllura a base de cinc petits canalons juxtaposats, disposats horitzontalment | |
| 5 | Màscara humana | |
| 6 | Motllura a base de quatre canalons, tres d’inferiors, de perfil rodó, i un de superior, de perfil recte | |
| 7 | Permòdol molt erosionat i amb el tema de difícil identificació | |
| 8 | Camper llis, damunt el qual hi ha una V perfilada | |
| 9 | Llis i mancat d’ornamentació | |
| 10 | Motllura amb tres canalons juxtaposats, disposats horitzontalment | |
| 11 | Llis i mancat d’ornamentació | |
| 12 | Motllura a base de canalons | |
| 13 | Llis i mancat d’ornamentació | |
| 14 | Pètal lanceolat | |
| 15 | Màscara humana | |
| 16 | Motllura a base de canalons | |
| 17 | Llis i sense ornamentació | |
| 18 | Llis i sense ornamentació | |
| 19 | Llis i sense ornamentació | |
| 20 | Llis i sense ornamentació | |
| 21 | Llis i sense ornamentació | |
| 22 | Motllura a base de canalons | |
| 23 | Màscara humana | |
| 24 | Màscara humana | |
| 25 | Llis i sense ornamentació | |
| 26 | Llis i sense ornamentació | |
| 27 | Motllura a base de canalons | |
| 28 | Motllura a base de canalons | |
| 29 | Motllura a base de canalons | |
| 30 | Llis i sense ornamentació | |
(FJM-AMB)
Portada del mur de tramuntana
Vista de conjunt de la portada oberta al mur de tramuntana de l’església. Es tracta del més ostentós dels dos de què consta el temple i és el que millor s’adapta al context conceptual i formal de l’edifici.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Planta, alçat i secció de la portada oberta al mur de tramuntana de l’església. És emmarcat per un ressalt, no gaire sortint, encastat al mur. És estructurat a partir de tres arcs de mig punt en degradació, l’exterior extradossat per una arquivolta, disposada a manera de guardapols.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Tal com ja hem apuntat, l’església de Bossòst té dos portals d’entrada, dels quals el que hi ha obert a la façana de tramuntana és el més ostentós i a la vegada el que s’adapta millor al context conceptual i formal del temple.
Aquest portal, situat al segon tram de la nau, ocupa una posició lleugerament avançada respecte al mur de la façana, per tal com és emmarcat per un ressalt, no gaire sortint, encastat a la paret.
Tenint en compte aquesta situació, el portal ha estat estructurat a partir de tres arcs de mig punt, adovellats i en degradació, el darrer dels quals, que circueix el timpà, és ornat amb un escacat irregular, decoració que, amb la incorporació d’un fragment de cistelleria, també s’escampa per la llinda, centrada per un crismó, molt semblant al que presideix el timpà de l’altra porta.
L’arc exterior és extradossat per una arquivolta, disposada a manera de guardapols, ornada també amb un escacat, delimitat inferiorment amb botons.
Tot aquest sistema d’arcs reposa sobre una imposta llisa gruixuda, ornada només per un semicilindre a les raconades, la qual troba suport definitivament, a cada costat, en un pilastró i en dues llargues columnes, llises i cilíndriques, coronades amb capitells esculturats i fonamentades sobre unes bases àtiques.
Detall de la portada del mur de tramuntana de l’església, amb els capitells del costat esquerre (a dalt) i dret (a baix), mirant el portal.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Pel que fa a l’esculturació dels capitells, aquesta és constituïda bàsicament per elements geomètrics i de llaceria, amb la incorporació d’un tema zoomòrfic fantàstic.
Així, doncs, el capitell exterior de mà dreta, mirant el portal, que és més voluminós que els altres, és cisellat a ambdues cares amb una doble cinta que forma un conjunt d’entrellaços romboïdals que es cargolen, bo i tancant-se a la part superior. El capitell interior d’aquesta mateixa banda és dividit, mitjançant uns filets força estrets, en tres compartiments ornats de manera semblant, és a dir, amb un motiu geomètric compost per un conjunt de filets disposats obliquament, els quals formen unitats independents que adquireixen una forma triangular o bé un conjunt d’ones semicirculars. Sigui quin vulgui el motiu, tots se superposen, de tal manera que les ratlles dels uns incideixen sobre les dels altres.
La banda esquerra és davantejada per un capitell, on, a la cara frontal, es repeteix el tema de llaceria que hem trobat al mateix capitell de l’altra banda, bé que aquí els entrellaços no són tan ben treballats. Al lateral retornen els temes geomètrics que abans ocupaven totalment el capitell interior de la banda dreta. El segon capitell d’aquest cantó, en canvi, és emplenat per dos animals monstruosos, difícilment identificables, que s’enfronten, bo i tocant-se els musells, on es veuen unes llargues boques obertes, proveïdes de dents punxegudes. Ambdues figures, situades cadascuna en una cara del capitell, són protegides parcialment per un arbre, centrat a l’angle del capitell i amb la brancada estesa fins a la meitat de les dues cares.
A desgrat de l’interès que puguin tenir els elements descrits fins ara, tanmateix, dins el conjunt del portal, la part més destacable és constituïda pel timpà, el qual, a pesar de mostrar una execució rústega i a la vegada ingènua, presenta un conjunt de trets que el singularitzen i li confereixen una personalitat acusada, que s’adiu perfectament, com succeeix en el portal de Vilac, amb les obres realitzades per escultors locals, però inspirades en obres més pretensioses i ben acabades.
El timpà esculpit de la portada oberta al mur de tramuntana de l’església. Presenta el Crist en majestat envoltat dels animals simbòlics de l’Apocalipsi, amb la representació a la part superior de dues petites màscares que figuren el Sol i la Lluna.
J. Vigué
Aquest timpà és presidit per la figura del Crist en majestat, sense l’encerclament de cap màndorla. El Totpoderós apareix assegut sobre un baix escambell amb els recolzadors cilíndrics, bo i mantenint la mà dreta en actitud de beneir, mentre amb l’esquerra sosté un pergamí enrotllat. La testa, coronada, mostra una cara allargada que es personifica mitjançant uns grans ulls, delimitats inferiorment per uns pòmuls força prominents, entre els quals té cabuda un nas llarg i prim, seguit d’una boca, força àmplia i entreoberta. La combinació de tots aquests trets, singularitzadors del rostre humà, li confereixen una certa severitat que encaixa perfectament amb el hieratisme i la majestuositat immanents en un Pantocràtor.
La seva vestimenta consisteix en una túnica, de coll triangular, farcida de nombrosos plecs, disposats sense ordre ni concert i sense que, consegüentment, s’hagin format per l’adaptació de la túnica a les formes del cos.
A ambdós costats de la cara del Crist apareixen dos cercles que inscriuen dos caparrons, l’un d’home i l’altre de dona, que representen el sol i la lluna, elements astrals que entronquen amb una simbologia molt antiga.
La figura de Crist és flanquejada pels símbols dels quatre evangelistes, que s’escampen asimètricament pel timpà i adopten diverses formes i mides a causa de l’absència d’un esquema compositiu previ, per la qual cosa les darreres figures esculpides manquen d’espai suficient per a encabir-s’hi i s’han d’emmotllar a l’espai lliure deixat per la figura esculpida ante-riorment. De tot plegat resulta una composició on algunes figures s’han d’adaptar a uns espais tan reduïts que els obliguen a fer contorsions i, a voltes, a revinclar-se fins a perdre gairebé els seus trets morfològics distintius.
Així, començant per la dreta, hi ha el símbol de sant Mateu, representat per la figura d’un home, molt semblant a la del Pantocràtor, fins al punt que, estudiada aïlladament i prescindint de les ales, gairebé podria substituir la figura del Totpoderós. Aquest personatge, doncs, apareix també amb la mà dreta en actitud de beneir i amb l’esquerra sostenint un pergamí. El seu rostre també és semblant al de Crist, bé que té els ulls més petits i la boca ben closa. Va recobert amb una túnica ratllada per nombrosos plecs, la qual acaba amb una obertura triangular, sota la qual apareix l’acabament d’una segona peça de roba, ornada amb elements geomètrics, sense que tapi els peus, que es presenten nus i disposats tots dos seguint un mateix sentit. De l’esquena sorgeixen un parell d’ales, amb les plomes ben definides, que es drecen cap amunt, bé que a continuació es giren cap a mà dreta tot resseguint la curvatura del timpà.
Al costat del símbol de sant Mateu hi ha el de sant Marc, concretat en la figura d’un lleó que gira el coll i mostra el cap dirigit amunt, on és abraçat per una ampla ala llisa (sembla inacabada), la forma de la qual, totalment arbitrària, resta condicionada per l’espai on es desenrotlla. Les potes d’aquest fèlid, com la cua, són força realistes. En general, la posició de les quatre extremitats li dóna un cert moviment, accentuat per la posició alçada de la pota dreta i per la disposició avançada de la pota esquerra, la qual devia sostenir, com succeeix en els altres, un pergamí, detall ara inapreciable, puix que aquí el timpà ha estat lleugerament escantellat. El cap, a desgrat de no mostrar cabellera, s’adiu perfectament amb la morfologia pròpia dels fèlids.
A la part superior del cantó esquerre hi ha el símbol bestiari de sant Joan, representat per una àguila de formes esquemàtiques que s’apropen força als dissenys actuals. Aquesta au mostra un cos cargolat i arcat en forma de “S”, tret que és accentuat per un llarg coll acabat amb un cap molt petit, proveït d’un bec llarg i estret, no gens adequat per a una rapinyaire. Immediatament després del coll sorgeix la primera part de l’ala, concretada en quatre plomes amples, a manera d’escapulars, les quals s’arquegen molt lleugerament cap amunt, on, sobre el pla de la primera ploma, incideix la part restant de l’ala que, paral·lela al coll i emmotllant-se a la curvatura del timpà, es desplega fins molt a prop de la mà dreta del Pantocràtor. Aquesta segona part és formada per una munió de plomes petites, identificades amb les coberteres, bé que acaba amb unes plomes més desenvolupades corresponents a les rèmiges. El cos també té ben marcat el plomatge, i acaba amb una cua quadrada, fornida d’amples plomes. Les potes, les manté en posició avançada i amb les urpes aferra un pergamí.
El darrer símbol, corresponent a l’evangelista Lluc, és el bou. Aquest bòvid, però, atès l’ampli espai que ocupa l’àliga, amb prou feines té lloc dins el timpà, per la qual cosa les seves mesures són força reduïdes, ensems que el seu cos es mostra deforme i camacurt. Les ales també són poc desenvolupades i, a causa de la manca d’espai, desplegades d’una manera molt forçada. Amb tot, els trets generals corresponents a un bòvid, malgrat la forma grotesca que exhibeix, són suficientment definits, especialment a les extremitats, resoltes d’una manera força realista.
El darrer element decoratiu d’aquest portal és constituït per una cornisa amb permòdols, que recorre la façana, englobant també el ressalt que acull el portal.
Anàlisi estilística
Aquest portal sembla que s’avingui força amb les característiques formals i estilístiques de la nau, per la qual cosa la seva data d’execució pot coincidir perfectament amb la data proposada en la datació del temple. (FJM-AMB)
La portada que s’obre al mur de tramuntana de l’església d’Era Assumpcion de Maria de Bossòst, si seguim la classificació feta per Puig i Cadafalch(*) de les portades romàniques catalanes, hauria d’ésser inclosa dins el grup de portals amb múltiples arcades i llinda. Presenta una tipologia semblant a les portades de Sant Feliu de Vilar i Sant Pèir d’Escunhau i, fora de la Vall d’Aran, a les de Sant Pol de Sant Joan de les Abadesses i Santa Maria de Cornellà de Conflent.
La decoració esculpida es concentra al timpà, als capitells, a la llinda i en un fris que envolta l’arc exterior de la portada. Les bases també presenten una decoració esculpida.
No hi ha pas cap estudi monogràfic sobre la iconografia d’aquest timpà. Els historiadors que han tractat d’aquest tema dins un context general no s’han posat d’acord sobre la seva temàtica. Puig i Cadafalch, en el seu extens estudi sobre l’arquitectura romànica(*), afirma que es tracta del tema de la Maiestas Domini; tanmateix, en la seva obra sobre l’escultura d’aquest mateix període(*), diu que es tracta de la representació de la Maiestas Mariae, Sarrate i Forga(*), Junyent(*) i Carbonell(*) identifiquen la figura central com la representació del Crist entronitzat; Dalmases i Josep Pitarch(*), en canvi, diuen que es tracta de la representació de la Maiestas Mariae.
Vegem, doncs, que no resta del tot clar si es tracta d’una representació de la Maiestas Domini o de la Maiestas Maríae. Normalment, en les representacions escultòriques i pictòriques del Crist entronitzat de l’art romànic català, aquest duu barba i té el cap descobert. Aquí, però, la figura central no duu barba i porta el cap cobert amb un vel que es tanca a l’altura del coll, de manera semblant a les representacions de les marededéus d’aquest període. Tanmateix, no podem afirmar amb tota seguretat que es tracti de la Maiestas Maríae, atès que hi manca la figura de l’Infant. D’altra banda, la presència del sol i la lluna i dels símbols tetramòrfics no ajuden a aclarir aquesta ambigüitat, ja que poden aparèixer indistintament en totes dues fórmules iconogràfiques.
La glòria apocalíptica de Crist és un dels primers termes esculpits a les portades romàniques(*). Podem esmentar, com a exemples, la de Sant Feliu de Vilac, Santa Maria de Besalú i Santpedor; la llinda de Sant Andreu de Sureda constituiria un antecedent d’aquest tema que, en el període plenament romànic, s’emplaça al timpà; segons Sarrate i Forga(*), l’autor hauria copiat aquest tema d’alguna obra bizantina i seria una adaptació “sui generis” de l’Apocalipsi.
El desenvolupament del culte marià a mitjan segle XII influeix sobre les arts i sobre la iconografia de les portades. Tanmateix, segons Bango(*), el tema iconogràfic de la Maiestas Mariae acompanyada del Tetramorf es remunta al món del pre-romànic.
La font iconogràfica principal dels símbols tetramòrfics, l’hem de cercar a l’Apocalipsi de Sant Joan(*) i al Llibre d’Ezequiel(*).
Hi ha una sèrie de característiques que aproximen aquesta obra a la de Sant Feliu de Vilac: d’una banda, la manca de màndorla —si és que es tracta de la representació de la Maiestas Domini—, i el fet que els símbols dels quatre evangelistes es troben disposats d’igual manera, sense seguir, en cap dels dos casos, l’ordre habitual (àngel i brau a mà dreta de Crist, àguila i lleó a l’esquerra); d’altra banda, la composició en general és molt semblant i la figura central agafa en tots dos casos un filacteri i el tron en què és asseguda ha estat solucionat d’igual manera. Aquestes similituds ens porten a considerar que hi ha una relació a nivell iconogràfic entre totes dues portades. Aquests paral·lelismes fan pensar que el tema representat al timpà de Bossòst és potser la Maiestas Domini i que manifesta una influència de les marededéus en fusta d’aquest mateix període. Malgrat aquest paral·lelisme evident, no podem establir un ordre cronològic, ja que no tenim dates concretes sobre la seva construcció.
A banda i banda de la portada hi ha dos capitells. L’interior esquerre presenta una decoració zoomòrfica a base de dos animals fantàstics enfrontats; el capitell exterior, en una de les cares, és dividit en dos registres per una doble línia horitzontal i presenta una decoració geomètrica a base de línies diagonals perpendiculars i circulars concèntriques; l’altra cara no es conserva en gaire bon estat, però s’intueix un motiu ornamental compost per un entrellaç. El capitell interior dret presenta una decoració semblant al darrer que hem descrit, malgrat que aquí apareix dividit en tres registres, també per unes dobles línies horitzontals; el darrer capitell és ornamentat amb un entrellaç del mateix tipus que el capitell de la portada de Sant Feliu de Vilac.
Segons Sarrate i Forga(*), el capitell exterior dret no correspon a la mateixa fase d’execució que els altres capitells i sembla que hagi estat reaprofitat. Presenta una major qualitat tècnica.
La llinda és centrada per un crismó que presenta com a particularitat la inversió en l’ordre de les lletres alfa i omega(*). La resta de l’espai és omplerta amb un escacat, llevat de la filera superior, que és decorada amb un motiu ornamental a base de linies horitzontals i verticals i hemisferes i figures prismàtiques buidades en la pedra. Aquest tipus de decoració recorda les sanefes de les obres de cistelleria. L’escacat és un tema d’origen molt antic i que gaudeix d’una gran expansió durant l’època romànica; és un element característic de l’escultura monumental aranesa d’aquest període i el trobem també molt sovint als edificis aragonesos també d’aquest període. L’escacat també es desenvolupa en els frisos que envolten el timpà i l’arc exterior de la portada.
La característica estilística principal d’aquesta portada és la pervivència de l’arcaisme. Les dues figures humanes presenten un gran hieratisme i tenen un cànon desproporcionat respecte a la mida del cap; els plecs de les vestidures estan molt marcats i són molt geometritzants i esquemàtics. Hi ha una adequació de les formes al marc arquitectònic; aquest fenomen, el podem observar, sobretot, en la posició que prenen les ales de l’àguila i de l’àngel. El brau i el lleó semblen inacabats.
Així com hi ha un paral·lelisme a nivell iconogràfic amb la portada de Sant Feliu de Vilac, aquest no s’evidencia a nivell estilístic, malgrat la rusticitat i la pervivència de formes arcaiques a totes dues portades. Aquest arcaisme i aquesta tosquedat patents constitueixen la característica general de l’escultura monumental aranesa d’època romànica.
Segons Puig i Cadafalch(*), l’únic element que ens pot ajudar a datar aquesta esglèsia és l’analogia que hi ha entre aquest edifici i les esglésies de Taüll; aquesta analogia donaria una cronologia no gaire posterior a l’any 1123. Tanmateix, creiem que l’escultura de la portada correspon a una data més pròxima al final del segle XII, atesa la iconografia que presenta i la comparació amb altres obres araneses d’aquest període. (EBC)
Portada de la façana de migjorn
Vista de conjunt de la porta oberta al cantó de migjorn de l’església. A desgrat d’algunes diferències importants, la tipologia d’aquesta porta és semblant a la del costat de tramuntana de la mateixa església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Planta, alçat i secció de la portada del mur de migjorn de l’església. És format per tres arcs, lleugerament apuntats, els quals es degraden a mesura que s’endinsen en el mur, recolzats damunt una imposta llisa. Tant la llinda com el timpà han estat esculpits.
A. Mazcuñan-F. Junyent
A la façana de migjorn de l’església hi ha oberta una altra porta d’entrada al temple, dintre el mateix tram de la nau que la de tramuntana i oposada a ella. Aquesta, molt més simple que no pas l’altra, és formada per tres arcs, lleugerament apuntats, que es degraden a mesura que s’endinsen en el mur. Tots tres, però, recolzen sobre una gruixuda imposta llisa, que s’esglaona fins a fusionar-se amb la llinda, la qual és ornada amb un tema vegetal, consistent en una tija ondulada, d’on sorgeixen, en cadascuna de les corbes, uns rebrots secundaris oposats que es cargolen en espiral, amb l’increment de dues fulles lanceolades, l’una més curta que l’altra, nascudes a la meitat de cada espiral, més una altra, eixida en cadascun dels punts on els rebrots secundaris se separen del ritme ondulat, determinat per la tija principal.
Aquest tema és freqüent com a element ornamental, bé que amb algunes variacions, dins la pintura romànica, i el trobem també sovint com a element bàsic o secundari, tal com hem pogut comprovar en la decoració de les piques, tant les baptismals com les beneiteres, localitzades a la Vall.
L’arc exterior és resseguit per una arquivolta disposada a manera de guardapols, ornada amb un escacat al pla i amb diminuts botons al xamfrà.
El timpà de la porta oberta al mur de migjorn, decorat amb un crismó i un tema vegetal a la llinda. Hom pot observar com al crismó la S és invertida i l’alfa i l’omega han estat intercanviades.
F. Junyent-A. Mazcuñan
El timpà, delimitat per la llinda i l’arc intern, és centrat per l’anagrama de Crist inscrit dins un cercle, compost per les lletres P, X i S, la darrera de les quals, però, en posició invertida, tret que també es dóna en les lletres alfa i omega, que pengen dels pals superiors de la X.
L’espai que deixa lliure el cercle on s’inscriu el crismó és envaït, a cada banda, per uns elements adaptats a les curvatures del timpà i del cercle, els quals són retallats als flancs amb dents de serra, i ornats a l’interior amb un reguitzell de semicercles situats a la part inferior i tres cercles a la part superior. (FJM-AMB)
La tipologia d’aquest portal és semblant a la de l’altra porta de l’església, malgrat que aquí els arcs són apuntats i hi manquen les columnes i els capitells. També és similar a la de les portades de Sant Pèir d’Escunhau i de Santa Maria de Cap d’Aran. Aquest tipus de porta correspon, segons la classificació que fa Puig i Cadafalch(*), al grup de portades amb llinda.
El tema d’escacat que apareix a l’arquivolta que encercla l’arc exterior d’aquesta portada constitueix una de les característiques principals de la decoració escultòrica de la Vall d’A- ran, ja que apareix a la majoria de portals que s’han conservat d’època romànica en aquesta regió. Tanmateix, no és un element exclusivament aranès; també el trobem molt sovint a les esglésies aragoneses i navarreses i en algunes del Principat i del nord dels Pirineus. És un tema que durant el període romànic gaudí d’una gran expansió. Segons Carbonell(*), es tracta d’un motiu molt antic que pot ésser considerat d’arrel autòctona. El trobem també representat a la pintura d’aquest període.
El motiu ornamental de tipus vegetal que es desenvolupa horitzontalment al llarg de la llinda correspon al tema 182 classificat per E. Carbonell (vegeu nota 2, pàg. 156) en l’estudi que fa de l’ornamentació a la pintura romànica catalana. Es tracta d’un motiu d’origen oriental que hauria estat transmès a Occident per l’art bizantí i islàmic. El trobem també representat, amb algunes variants, en algunes piques baptismals araneses, la de Sant Miquèu de Vielha i la de Sant Pèir d’Escunhau en són un exemple.
Els cercles disposats als angles inferiors del timpà constitueixen una supervivència de l’art popular aranès.
L’element escultòric fonamental del timpà és el crismó. És format per la P (Rho) i la X (Khi), les primeres lletres del mot Crist en grec. També hi són incloses l’alfa i l’omega amb l’ordre invertit i una S a l’inrevés; el pal horitzontal que hi ha just sota de la P devia formar la lletra T.
La trajectòria seguida pel crismó(*) fins a arribar a l’època romànica es remunta als temps pagans. En un principi aquest signe era l’abreviació del mot arcont (primer magistrat de les antigues repúbliques gregues). Els cristians l’adoptaren, tot canviant el seu significat; es convertí en una abreviació de la paraula “Crist” en grec; el segle IV hi foren afegides les lletres α i ω ? i després la T (Tau), que també era una lletra de la paraula Crist.
El crismó anà sofrint modificacions fins a l’època medieval, que és quan s’hi afegeix la lletra S. Hi ha diverses teories que intenten explicar el significat d’aquesta lletra en el crismó. Sembla que la més acceptada és la que és donada per la inscripció trobada al timpà de la portada de la catedral de Jaca(*) i que proposaria una nova lectura del crismó, canviant el sentit cristològic pel trinitari.
Segons Sené(*), el crismó no fou introduït a la Península fins al segle V. Podem esmentar com a antecedents dels crismons romànics a la Península els que hi ha en un sarcòfag paleocristià conservat al Museu de València i al sarcòfag visigòtic d’Ithcius, al Panteó dels Reis de la catedral d’Oviedo.
El crismó és un element característic de les esglésies romàniques araneses. Normalment és situat a la portada, però a vegades apareix representat en piques baptismals. El trobem no solament en aquesta regió, sinó també a l’Aragó a Navarra i a les regions pirinenques del sud de França. En totes aquestes regions és compost per uns mateixos elements. El crismó de la catedral de Jaca constitueix un dels més importants pel fet d’anar acompanyat de la inscripció explicativa a la qual ja hem fet referència. Altres exemples aragonesos són: el crismó que apareix al Panteó dels Nobles del monestir de San Juan de la Peña i en el qual la S, com al de Bossòst, és invertida; el del monestir de Sant Pere el Vell, d’Osca, el de Tamarit de Llitera, etc. A la Vall de Boi els trobem a l’església del Coll i a la de Santa Maria d’Alaó. Al sud de França han estat comptabilitzats com a mínim 218 crismons(*), entre els quals destaquen els de l’abadia de la Case-Dieu a Beaumarchais i de la de Fiaran a Valence. A la Vall d’Aran el crismó de mont també té la S invertida i l’alfa i l’omega intercanviades. El crismó que hi ha a la portada de tramuntana de l’església de Bossòst constitueix potser el paral·lel més pròxim del de la portada de migjorn, ja que també té l’alfa i l’omega intercanviades i presenta les mateixes característiques formals.
Un dels primers historiadors que estudià de manera específica aquest tema fou Torres Balbas(*). Aquest no estava d’acord amb l’afirmació de Kingsley Porter(*) que el crismó era un element típic dels timpans aragonesos d’època romànica i que al Llenguadoc nomes hi havia un exemplar en una església d’influència hispànica, la d’Oloron-Sainte Marie. Sené(*) donà suport a la tesi de l’historiador americà i afegí que el crismó es troba només en un gran nombre de centres reconquerits abans del segle XII al llarg d’una zona que segueix més o menys la ruta del pelegrinatge de Sant Jaume de Compostel·la; segons aquest autor, es tracta d’un símbol esdevingut típicament aragonès després d’una influència provinent de l’est, probablement catalana. Mesplé(*), en el seu estudi sobre els crismons del departament de Gers, comptabilitza l’existència de 218 crismons en aquesta regió, a part els que hi ha a la Vall d’Aran, i subratlla el fet que en aquestes zones no hi hagué l’estimulant de la reconquesta.
Com ja hem vist, el crismó és present en una gran part de les esglésies araneses, igual com ho és a la resta d’esglésies que s’estenen a un cantó i a l’altre dels Pirineus. Possiblement amagaven un sentit trinitari; tanmateix, com assenyala Yarza(*), potser no s’havia perdut del tot el sentit cristològic. Ara bé, en el cas de la Vall d’Aran concretament, el fet que a vegades hi ha algunes lletres invertides podria voler dir que hom copiava aquest motiu sense saber amb certesa quin era el seu significat.
Aquesta portada presenta, pel que fa als elements escultòrics, una tècnica d’execució molt acurada; el motiu vegetal és molt estilitzat i les línies que dibuixen aquest i el crismó molt precises.
És molt difícil intentar establir les influències exercides en aquesta portada i en l’escultura aranesa en general. En el pla iconogràfic hi deuria haver una influència aragonesa i possiblement del sud de França. Aquesta influència pot justificar l’adopció de l’escacat i del crismó.
El lleuger apuntament dels arcs i la qualitat tècnica dels elements escultòrics ens donen unes dates força tardanes. Durliat(*) la data del començament del segle XIII i Sarrate i Forga(*) parla d’una cronologia ja força avançat aquest segle. No creiem que sigui posterior a mitjan segle XIII.
Malgrat aquesta cronologia tan tardana hi ha una pervivència d’elements plenament romànics: d’una banda, perdura, en la composició, l’horror vacui i es continuen utilitzant elements ornamentals característics de l’escultura del segle XII; d’altra banda, el crismó apareix sobretot en esglésies del segle XII i tendeix a desaparèixer de les edificacions del XIII. (EBC)
Pica
Pica baptismal que es conserva a l’interior de l’església: singular, per la seva tipologia, entre el conjunt d’exemplars aranesos. La seva datació és incerta.
F. Junyent-A. Mazcuñan
A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal de pedra, de secció circular, la qual podria molt ben correspondre a l’època romànica, bé que sempre es fa difícil poder-ho assegurar, sobretot en determinats tipus de peces.
La pica en qüestió té un cup la cara exterior del qual presenta una superficie escalonada en degradació, amb diverses zones, les quals, a manera d’anells, van contornejant la cara. Aquestes zones que, a mesura que van davallant vers la base degraden el seu diàmetre, tenen diversos perfils: recte, lleugerament inclinat, convex, acanalat, etc., tot exhibint una petita mostra de recursos senzills per tal d’estalviar un possible treball d’escultura. És una composició molt simple i sense gaire mèrit. Només les proporcions de la pica dissimulen la seva simplicitat.
Aquesta pica es diferencia de la resta de piques baptismals araneses per la seva tipologia —no té suport i la cuba és escalonada en comptes d’hemisfèrica— i pel fet que la seva superfície exterior és totalment llisa, sense que presenti cap element figuratiu.
Tot i les reserves exposades anteriorment, la tosquedat que transpira aquesta pica ens porta a datar-la al final del segle XII o al començament del XIII. (JVV)
Bibliografia
- Eduard Carbonell i Jordi Gumí: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1974, pàgs. 71-72.
- Eduard Junyent i Subirá: Catalunya romànica. L’arquitectura del, segle XII Montserrat 1976, pàg. 230.
- José Sarrate i Forga: El arte románico en el Baix-Aran, Lleida 1976.
- Antoni Delaurens i Lago: Proyecto de ejecución de ábsides de la iglesia de la Asunción, en Bossost, Provincia de Lérida, Bossost- Val d’Aran, octubre 1982.
- Guillem Sàez i Aragonès: —Dictamen— Sobre les obres més urgents a realitzar a l’església de l’Assumpció de Bossost (Vall d’Aran), Lleida 26 de juliol de 1982.
- Frederic Vergés i Bartau: Bossost, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 16, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1984, pàgs. 251-256. (FJM-AMB)