Situació
Enorme penya vora el coll de Mònecs on hi ha algunes de les balmes del conjunt.
ECSA - J.J. Menchón
El coll de Mònecs és situat als vessants de la serra la Llena, al congost de Fraguerau, damunt el riu de Montsant. En aquest indret hom pot veure un conjunt de balmes amb vestigis de murs i cel·les d’un asceteri.
Mapa: 33-17(445). Situació: 31TCF179775.
El camí més fàcil per a arribar-hi és des de la carretera C-242 que va d’Ulldemolins a Margalef. Passat el desviament a Juncosa de Garrigues s’arriba a un antic mas conegut com la Venta de la Llena. D’allí surt la pista GR-65-5 que porta al coll de Mònecs en uns deu minuts. A la vora del camí hi ha una roca enorme on hi ha dues de les balmes del conjunt.
Història
La historiografia tradicional, bé que sense excessius fonaments, és del parer que l’eremitisme a la serra del Montsant té les seves arrels en l’època visigòtica, moment en què alguns grups d’anacoretes habitaven solitàriament o en comunitat en diverses coves o balmes d’aquest indret. Per a aquests autors, com J. Lladonosa o E. Fort i Cogul, el topònim de “coll de Mònecs” és la fossilització del topònim romà tardà derivat del mot monachus, arcaisme anterior a la conquesta feudal que no evolucionaria fins a esdevenir el substantiu “monjo”, la qual cosa demostraria —segons aquests autors— l’antiguitat del lloc com a eremitori.
Segons J. Lladonosa, el coll de Mònecs està íntimament relacionat amb fra Guerau Miquel, eremita documentat vers el 1160, que aplegava al seu voltant un conjunt d’homes i dones sota la protecció de la reina Sança, muller d’Alfons I; fundà les ermites de Sant Bartomeu i Santa Maria.
Alfons I i Sança, vers el 1192 li atorgaren la possessió d’una bona part de la serra del Montsant, tot delimitant un territori que era força ampli, on restava inclòs el coll de Mònecs fins a la font de la Gleva i els boscos d’ambdues bandes de l’esmentat coll fins a Santa Maria del Montsant.
Posteriorment, l’any 1210, fra Guerau Miquel va cedir als esposos Pere Balb i Guillema tot el territori que posseïa perquè hi fundessin un monestir cistercenc, que s’establí el 1215 a Bonrepòs, com ja s’ha exposat en la monografia precedent.
Balmes
El conjunt del coll de Mònecs és format per un seguit de balmes, típiques en la formació geològica del Montsant. Les més importants són dues que es troben situades per damunt del congost de Fraguerau. Es tracta de dues balmes separades entre elles per una roca, amb una amplada aproximada de 10 m; es tanquen mitjançant dos murs fets de pedra seca amb una petita porta. L’orientació de l’entrada és al sud i s’observa, a simple vista, que han estat utilitzades fins a temps recents.
A l’oest d’aquestes dues grans balmes, seguint l’orografia de la penya, se’n troba una de petita dividida en dues estances, amb l’obertura a l’exterior. Els murs que tanquen i separen les dues cambres també són fets de pedra seca. S’orienten vers el nord-est i fan unes mides aproximades de 4 × 2 metres cadascuna.
Hi ha una altra balma situada a l’est de les que acabem d’esmentar, de la qual tan sols resten vestigis de dos murs de pedra seca.
Prop de les balmes més grans, a una distància d’uns 20 m, es troba la base d’un molí cisellada a la roca viva; té una planta el·líptica i, incisos, dos reguerons i un desguàs.
Evidentment, aquestes restes són de filiació cronològica difícil, més tenint en compte que no es coneixen vestigis arqueològics que permetin datar-les correctament, i que han estat reaprofitades al llarg dels segles i fins fa poc temps. De tota manera, no es pot descartar que es tracti d’un conjunt d’eremitoris amb dues grans balmes que servirien de lloc de reunió, i al seu voltant altres coves més petites on farien vida els eremites. Tot i amb això, el topònim “coll de Mònecs” i la proximitat de l’ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau, documentada des d’antic, fan pensar que potser al voltant d’aquesta ermita es va organitzar una vida eremítica aprofitant les balmes naturals de la muntanya com a espais d’ús particular, mentre que l’ermita seria d’ús comunitari per a les funcions litúrgiques. Tanmateix, a manca de millors i definitives dades, cal prendre les teories que acabem d’exposar com a simples hipòtesis.
Bibliografia
- Lladonosa, 1962, IX, pàgs. 325-385
- Fort i Cogul, 1970, pàgs. 79-139
- Lladonosa, 1981, pàgs. 24-28.