La forja i la decoració de ferramentes a les esglésies del Rosselló

Al llarg dels segles XI i XII, i fins a temps força recents (segle XIX), la forja del ferro a casa nostra assolí nivells de qualitat considerable.

Les comarques del Vallespir i el Conflent i, en general, les conques dels rius Tet i Tec eren riques en meners, d’on s’extreia el mineral de ferro. Foren importants les mines de Reiners, la Bastida, Riuferrer, Cortsaví, Espirà, Vernet, Fillols, Saorra i Taurinyà, entre d’altres. Actualment estan exhaurides. Només resten en explotació les no gaire conegudes mines de Vetera al Canigó. D’altra banda, per elaborar aquest mineral de ferro sorgiren tot un seguit de fargues (anomenades en un principi “fàbriques” o “fàbregues”). De la importància que van assolir totes les mines i fargues en queden nombrosos testimonis en la toponímia d’aquestes comarques. Així, al Vallespir es troba el poble de la Menem, els veïnats de la Farga de Dalt, la Farga del Mig, la Farga de Baix i la Farga d’en Bosc (del poble de Sant Llorenç de Cerdans) i el mateix nom del poble de Casafabre, que vol dir “casa del forjador” o “casa del ferrer”. A la Cerdanya, el poble de Martinet recorda que en algun moment allí hi va haver un martinet i, per tant, una farga.

Les fargues obtenien ferro i acer d’excel·lent qualitat, segons el procediment anomenat de “la farga catalana”, estès a ambdós vessants del Pirineu oriental i practicat als països de l’Europa occidental des de l’edat mitjana fins a la fi del segle XIX. Malgrat la denominació, “la farga catalana” no sembla originària de Catalunya. El nom potser es deu al fet que les evolucions més essencials del procediment es realitzaren a casa nostra, o bé per la perfecció obtinguda pels treballs catalans.

Les fargues produïen les primeres matèries per a moltes indústries com ara la d’eines, estris per a l’agricultura, armes, reixes, claus, forrellats i moltes d’altres. Aquestes indústries aleshores eren importants i bàsiques en la vida quotidiana dels nostres avantpassats. En aquells segles, el mineral de ferro era una de les més grans riqueses que hom podia tenir.

Entre les coses que s’elaboraven a les fargues hi havia els ferros que reforçaven i alhora decoraven les portes d’esglésies, ciutats i castells. Aquests ferros, dits també ferramentes, solien tenir forma de llargues tiges o cintes que als extrems es dividien en dos i es cargolaven formant volutes. Cadascun d’aquests ferros podia ser fet d’una sola peça o de diverses peces unides i reforçades per abraçadores. A cada joc d’una tija amb quatre volutes se’n podien juxtaposar un o més jocs en el sector intermedi, de manera que la composició assolís una major amplitud decorativa. Damunt dels dos batents de les portes es col·locaven diversos jocs d’aquests ferros, de manera que el conjunt podia arribar a tenir una gran bellesa.

Els ferros de les portes podien estar decorats amb canaletes o estries i, de vegades, amb altres elements que els ornamentaven, com ara xebrons, llonguets o petits caps de gossos als extrems de les volutes. Aquest treball elaborat requeria un bon nivell econòmic que permetés la despesa que representava aconseguir un bon nivell tècnic. També hi havia ferros més senzills, plans i llisos, que responien en general a un nivell econòmic més baix i eren d’elaboració més fàcil.

Encara que han arribat fins als nostres dies força ferramentes romàniques, no se sap del cert en quina proporció ho han fet. El que és evident —i de vegades també és documentat— és que molts d’aquests ferros han estat reutilitzats posteriorment (segles XVII-XIX) o, com a mínim, remoguts o capgirats. Sovint també han pervingut els forrellats i les argolles de les portes.

Les portes ferrades del Vallespir són, sense cap mena de dubte, les més reeixides. Llur nivell tècnic (gairebé totes les portes tenen tiges i volutes amb treball d’estries i força forrellats són acabats amb caps de gos o de drac) i llur qualitat decorativa són, en general, superiors als de les portes ferrades de les comarques veïnes. De fet, sembla que la seva tipologia s’estén per tots els dominis del vescomtat de Castellnou. També a la Cerdanya i al Rosselló hi ha una majoria de ferramentes amb estries. Altrament, al Conflent hi ha un clar predomini de ferros plans, entre els quals destaca el treball de forja de l’església de Sant Vicenç de Rià. Només les esglésies d’Aiguatèbia, Marcèvol, Vallmanya i Vinçà tenen ferros estriats, i aquestes dues darreres, com també les de Vernet i Castell de Vernet, tenen forrellats acabats amb caps de gos.

Al Vallespir sobresurt la porta de Santa Maria de Serrallonga que, a més de petits ferros en forma de meandres situats entre les volutes i tres flors de magraner com a elements decoratius, té un forrellat amb la inscripció “B[ernardus] Fab[er] velim me fecit”, que, segons altres opinions, podria ser més tardà. Els ferros fent meandres tornen a aparèixer en altres portalades, com a l’església de la Trinitat de Bellpuig o de Sant Pere de la Serra (Rosselló), les tiges i les volutes de la qual, d’una gran elegància, podrien procedir del castell de Bellpuig. Un conjunt similar també es pot trobar a l’església de Costoja (Vallespir), on es conserva una reixa romànica.

De vegades, els ferros estriats són encara més ornamentats amb petits elements decoratius. Així, dins el Rosselló, a Cameles hi ha una pinya a l’extrem d’un ferro, i a Castellnou dels Aspres hi ha decoració de xebrons, perles ovals, creus ancorades, espines de peix, un ull i un cap de gos en un extrem; en canvi, a Palaldà (Vallespir) hi ha decoració de llonguets. Al priorat de Marcèvol, ja al Conflent, es pot trobar una portada de les mateixes característiques que les del Vallespir, amb ferros estriats que tenen decoració de perles ovals, magranes i morros de gos. L’església vallespirenca de Prats de Molló és l’única on les volutes es cargolen quatre vegades sobre elles mateixes. Ja en ple Rosselló, l’església de Sant Feliu d’Amunt presenta un dels conjunts de ferramentes més elaborats i complets de la Catalunya del Nord, amb decoració de perles ovals i caps de gos a les volutes, cops de punxó al forrellat, el qual és acabat en cap de serp, i decoració de xebrons a l’argolla. (TTJ)

Tipus d’ornaments que es poden trobar a les ferramentes de les esglésies del Rosselló

MUNICIPI LLOC D'EMPLAÇAMENT FERRAMENTES FORRELLATS ARGOLLES
TIGES I VOLUTES DECORACIÓ PLAQUES CENYIDORS ANELLES
Tècnica Decoració Tècnica i decoració Tècnica i decoració Tècnica i decoració
BULA D'AMUNT Sant Sadurní
Santa Maria de Serrabona
Sant Joan d'Arsós
BULATERNERA
Sant Sulpici
CAMELES Sant Fruitós
CASAFABRE Sant Martí
CASTELLNOU DELS ASPRES Santa Maria de Mercadal
ELNA Santa Eulàlia i Santa Júlia
MONTESQUIU D'ALBERA Sant Sadurní
MONTURIOL Sant Sadurní
PAÇÀ Santa Maria del Camp
PRUNET I BELLPUIG Sant Esteve de Prunet
PRUNET I BELLPUIG Sant Pere de la Serra
QUEIXÀS Sant Ponç de Candell
SANT FELIU D'AMUNT Santa Maria
SANT MIQUEL DE LLOTES Sant Miquel
TELLET Mare de Déu del Roure
VILALLONGA DELS MONTS Sant Esteve
Santa Maria del Vilar

Signes convencionals

Vegeu a continuació els signes convencionals que il·lustren la taula dels tipus d’ornaments que es poden trobar a les ferramentes de les esglésies del Rosselló.

Planxes llises Forrellat sense cap Cenyidors llisos
Planxes estriades Serp Cenyidors estriats
Gos Gos o dragó Punxó
Pinya Figuratiu Anelles llises
Flor Abstracte Anelles amb perles
Xebrons Figuratiu i abstracte Trena
Perles Argolles llises Decoració diversa
Llonguets Argolles calades

Notes

Aquest annex pretén oferir una visió general de l’art de la forja en època romànica al Rosselló. L’estudi que s’ofereix, en primer lloc, inclou unes consideracions globals i una revisió sumària de les obres conservades a tota la Catalunya del Nord, tant al Rosselló com al Vallespir i al Conflent. El quadre que segueix, en canvi, és un recull del tipus d’ornaments que es poden trobar en els conjunts de ferro forjat exclusivament del Rosselló, alguns dels quals —els més interessants— són, a més, estudiats monogràficament en aquest volum. Pel que fa als conjunts de les esglésies del Vallespir i el Conflent, la relació d’ornaments es publicarà en els volums corresponents (XXV i VI, respectivament) d’aquesta col·lecció. La informació que aquí oferim ha estat extreta principalment de Justafré, 1988.