Redistribució de l’hàbitat (segles XI-XIII)
A partir, del segle XI començà a aparèixer un nou tipus de poblament, el poblament agrupat en ciutats i viles originades a partir d’assentaments anteriors, a redós de les esglésies i sagreres, o en forma de noves viles al costat d’un castell o monestir. Malgrat aquestes noves fórmules, es mantenia el poblament tradicionalment dispers en les antigues viles alt-medievals, masos, bordes, cabanes i torres, i fins i tot, en formes més primitives d’habitatge com és el cas de les coves.
Un exemple de la pervivència d’aquest antic poblament dispers, és el mas de Vilosiu (terme municipal de Cercs). El mas de Vilosiu és una construcció dels segles XII o XIII on l’hàbitat continuà estable fins al segle XIV; malgrat ésser un mas aïllat, presenta un esquema força evolucionat partint de l’esquema inicial d’un mas del segle X típic en aquestes zones del Prepirineu, però amb les seves dependències molt més ampliades. El nucli originari de la construcció aprofità com a paret una roca tallada que devia aguantar les bigues de la teulada d’un sol vessant i que englobava la llar de foc i la cambra dormitori. Al costat d’aquest nucli hom construí altres dependències per al bestiar.
Les àmplies proporcions d’aquest mas així com l’existència de dos nivells adjacents, fan pensar que fou habitat per dues famílies, les quals fins i tot tenien un forn per a coure pa.
Des del segle XI la terra berguedana es pot considerar segura, car la frontera quedava força lluny i el territori coneixia una pau i seguretat desconegudes fins aleshores; molt tardanament respecte a les comarques veïnes i concretament el segle XIII, el Berguedà va conèixer els seus primers assentaments humans concentrats en viles fortificades.
Una institució eclesiàstica, la pau i treva de Déu, contribuí a arrelar aquesta nova fórmula d’hàbitat concentrat. Pels volts de l’any 1033 el bisbe Oliba de Vic introduïa aquesta pràctica tant lloable al seu bisbat osonenc; hem de pensar que també, i al cap de no gaires anys, la pau i treva de Déu devia arribar al bisbat d’Urgell i, per tant, a la comarca del Berguedà. Amb la institució, les terres situades a trenta o quaranta passes al voltant d’una església eren considerades territori inviolable i passaven a adquirir la categoria de les coses sagrades. Així, qualsevol infracció o violació d’aquesta disposició era penada amb un càstig molt sever, l’excomunió.
En aquests espais de les sagreres començà a aglutinar-se la població cercant més seguretat; al Berguedà tenim pocs exemples documentats de l’existència d’aquestes sagreres que són documentades el segle XII. Coneixem l’existència de sagreres gràcies a les actes de consagració d’esglésies i concretament les actes de les esglésies de Sant Vicenç de Rus (municipi de Castellar de N’Hug) i Sant Julià de Cerdanyola (municipi de Guardiola de Berguedà), ambdues esglésies consagrades l’any 1106 pel bisbe Ot de la Seu d’Urgell. Amb una fórmula idèntica, aquestes dues actes de consagració expliquen que al costat de l’església queda delimitat un espai per al cementiri i un circuit de trenta passes: és la sagrera (... ibi constructam et constituit ei ciminterium ex omni parte per circuitum. XXX. passum, terminos quoque parrochie ecclesie).
Un altre exemple és la sagrera de Santa Maria de Castellar de N’Hug, esmentada en la carta de poblament que concedí l’any 1292 Ramon d’Urtx, baró de Mataplana per tal de millorar i estimular el poblament d’un nucli importantíssim dels seus dominis i en el qual i a redós de l’església parroquial ja s’havia aglutinat un petit nucli de poblament concentrat, disgregat en diferents barris (segrera de Sancte Marie de Castellano i bariis). També cal remarcar l’existència d’un nucli continuat d’habitatge concentrat a Berga que tenia ja mercat el segle XI i un barri consolidat el segle XII.
Però la sagrera, tot i la seva importància, no fou decisiva a l’hora de concretar el nou hàbitat concentrat a la comarca, car el paper clau el va tenir la fundació fortificada a partir de les cartes de franquesa i poblament.
Aquestes noves viles no tenien res a veure amb les antigues vil·les romano-visigodes o alt-medievals, que eren grans explotacions agrícoles que aplegaven diferents masos i que s’insertaven plenament en l’estructura del poblament dispers. és a partir del segle XI quan la documentació comença a esmentar-les, però al Berguedà no és fins al segle XIII que queden configurades.
Carta de franqueses de Faners (20 de febrer del 1289)
Carta de franqueses atorgada per Galceran de Pinós als habitants de Faners, en la parroquia de Sant Andreu de l’Espà. Els confirma l’antiga carta de privilegis rebuda dels seus predecessors, els comtes de Cerdanya, i els eximeix de manera especial dels serveis personals d’obres, tragines i de tota coacció arbitrària en les seves persones i coses.
"Nos Gaucerandus de Pinós et domina Berengaria uxor eius, per nos et per omnes nostros successores presentes et futuros, cum auctoritate et testimonio huius presenti publici instrumenti, recognoscentes in veritate quod vobis Arnaldo de Franchea, et Bernardo de Franchea, et Cerverono Martini, de Franquea, et Raimundo de Clerano, de Franchea quod predecessores nostri, scilicet comes Ceritanie, concessit predeccessoribus vestris et vobis et vestris successoribus commorantibus sive habitantibus in loco nominato Fran[n]chea de Faners in parroquia beati Andrea dez Espaa quasdam franquitates et libertates, prout in quodam instrumento franchitatum plenius continetur, ideo, gratis et ex certa scientia, non vi, dolo, seu metu inducti, nec in aliquo circumventi, per nos et nostros successores laudamus, firmamus, concedimus et aprobamus vobis et successoribus vestris in perpetuum, predictum instrumentum franchitatis et omnia in eodem instrumento contenta. Et specialiter quod de cetero non teneamini vos nec successores vestri facere nobis nec successoribus nostris operam in aliquo castro nostro, scilicet de Gosol, nec de Ruppe dez Espaa, nec in castro de Saldes, nec in Bagadano, nec in aliquo alio loco terre seu dominationis nostre. Nec teneamini, etiam, nobis vel nostris successoribus traginam facere, nec mitere sive ponere in aliquibus comunitatibus hominum vallis de Gosol, factis vel faciendis ratione predictarum servitutum. Immo sitis vos et successores vestri penitus franchi et liberi ac immunes a predictis servitutibus, nunc et semper. Ita quod ratione predicti, nos nec nostri non possimus vos nec vestros successores distringere, marchare, pignorare, vel servare, vel capere bona vestra. Facientes, inde, vobis et vestris, de omni questione seu demanda quam pro predictis facere possimus, firmum finem et pacem. Sig + num, etc."
Original perdut.
Registre matriu del document: Arxiu de la Corona d’Aragó, fons notarial de Bagà, Manual III, foli 48.
Joan Serra i Vilaró: Les baronies..., vol. 1, pàg. 92, nota 1. Josep M. Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, I, CSIC, Madrid-Barcelona 1969, pàgs. 518-519.
Traducció
"Nos, Galceran de Pinós, i la senyora Berenguera, la seva esposa, per nosaltres i els nostres successors, presents i futurs, amb l’autoritat i el testimoni d’aquest públic document, reconeixent en veritat que a vosaltres, Arnau de Franquesa, Bernat de Franquesa, Cerverí Martí de Franquesa i Ramon de Clarà, de Franquesa, que el nostre predecessor, és a dir, el comte de Cerdanya, va concedir als vostres predecessors i a vosaltres i als vostres successors, que viviu o hi habitaran, en el lloc anomenat Franquesa de Faners, a la parròquia de Sant Andreu de l’Espà, franqueses i llibertats que en cert document de franqueses hi és detallat plenament, per això, graciosament i amb coneixement cert, no amb violència, ni amb engany, ni amb temor induïts ni amb cap circumstància, per nosaltres i pels nostres successors, aprovem, firmem, concedim i alabem per a vosaltres i per als vostres successors per a sempre, el citat document de franqueses i tot el que es conté en l’esmentat document. I especialment que no sigueu obligats ni vosaltres ni els vostres successors a fer-nos a nosaltres ni als nostres successors cap obra en cap dels nostres castells, això és, en el de Gósol, Roca d’Espà, en el castell de Saldes ni a Bagà ni en cap lloc de la nostra terra i domini nostres. Ni tampoc sigueu obligats ni a nosaltres ni als nostres successors a fer-nos tragines, ni prendre part ni intervenir en aquestes comunitats d’homes de la vall de Gósol, per raó de les esmentades servituds. També sigueu vosaltres i els vostres successors francs, lliures i immunes de les citades servituds, ara i sempre. I per aquesta raó, ni nosaltres ni els nostres no puguem ni a vosaltres ni als vostres successors trencar, limitar, empenyorar, conservar ni prendre cap dels vostres béns. I fem a vosaltres i als vostres, de tota qüestió o demanda que poguéssim fer-vos sobre tot el que ha estat dit, ferm final i pau. Signatura, etc."
(Traducció de Paquita Sallés i Verdaguer)
Les cartes de poblament i les noves viles del segle XIII
Fou aquest segle XIII, durant els regnats de Jaume I i Pere el Gran que Catalunya s’omplí de noves viles. Aquests dos monarques varen desplegar una important activitat destinada a crear viles reials o a estimular el poblament de les ja existents. Aquesta activitat reial i el fort impuls que rebia l’emigració a la Catalunya Nova obligà els senyors jurisdiccionals de les terres interiors de Catalunya a iniciar una política de concessió de cartes de franqueses i de poblament per tal d’estimular, també, el poblament dels seus nuclis urbans, imitant així la iniciativa reial.
Al Berguedà foren els senyors jurisdiccionals els qui, imitant els reis, desplegaren aquesta pràctica arreu; ells estaven molt interessats a estimular en els seus dominis els petits nuclis urbans existents i a crear-ne de nous, car la comarca no tenia cap assentament agrupat que tingués prou importància, ni comparable amb el dels comtats veïns. D’una manera intencionada les cartes de privilegis atorgades anaven majoritàriament dirigides a fundar noves viles o a ampliar els petits nuclis ja existents.
A la comarca del Berguedà coneixem les cartes atorgades pels barons de Pinós, els barons de Mataplana, Pere de Berga i l’orde militar del Temple; totes són cartes fundacionals i de privilegis concedides el segle XIII i, malgrat les diferències existents, són testimoni d’un ús i una pràctica generals arreu. Els barons de Pinós, ja entrat el segle XV, fundaren una nova vila a Gironella, signe del retard amb què els nobles aplicaren procediments propis del segle XIII.
En tots els documents es respira un aire de franquesa, de llibertat i de seguretat per als pobladors, sempre amb la intenció de millorar i augmentar el poblament. Cal considerar que el propi fet d’obtenir una carta limitava ja l’arbitrarietat del senyor que la concedia, independentment del seu contingut i era la primera garantia pel grup humà. Gairebé totes les cartes atorgades al Berguedà ratifiquen o concedeixen l’exempció dels mals usos o d’uns drets senyorials i sempre beneficien els habitants del lloc, afectant concretament les condicions personals dels pobladors (relacions amb la terra, béns, càrregues, serveis públics, etc.).
Té molta importància el capítol comprès a les cartes i que fa referència a les restriccions de drets civils dels nous habitants que és molt evident en les cartes atorgades pels senyors jurisdiccionals els quals limitaven al màxim els privilegis a concedir. L’exemple més evident és la carta de poblament de Gósol.
Les cartes de Bagà, Castellar de N’Hug i la Pobla de Lillet són els exemples més complets car, a més d’atorgar àmplies exempcions de càrregues esdevenen uns estatuts primaris de la vida jurídica local; en ells es regulen normes de convivència de la col·lectivitat veïnal (administració de la justícia, ordre públic, policia, administració, etc.), però sempre hi és present la interferència del senyor jurisdiccional que fa valer els drets que es reserva.
La importància d’aquestes cartes s’evidencia al llarg del temps, car mai, almenys fins al segle XVIII, no varen perdre la seva validesa; signes evidents de la seva importància són les reiterades confirmacions, els múltiples trasllats documentals molts segles després (fins al segle XVIII) i també la seva traducció a la llengua catalana per tal d’ésser més entenedores i assequibles als homes de les respectives viles.
Al llarg de tota l’edat mitjana foren invocades per privats, universitats i senyors per recordar i fer valer els seus privilegis i es presentaven també, com a proves concloents, davant les justícies locals i senyorials.
Les cartes de franquesa i de poblament fins aleshores conegudes i que originaren la creació de les viles fortificades o que almenys ajudaren a consolidar-les, són: carta de poblament de Berga (1256); carta de poblament de Puig-reig (1281); cartes de la baronia de Pinós: Bagà (1234), Gósol (1273), Faners (1289) i Gironella (1450); cartes de la baronia de Mataplana: Castellar de N’Hug (1292) i la Pobla de Lillet (1297).
La vila de Berga
Berga fou un dels assentaments més estables de la comarca. Situada en un lloc estratègic, sempre gaudí d’una bona defensa i la llarga tradició en el seu poblament confirmà la vila com un dels nuclis més importants de la comarca.
Pensem que la fortalesa, el castell i el lloc de Berga no restaren mai en despoblats des dels orígens del poble ibèric dels bergistans. Recordem que la llegenda sobre la troballa del cos de sant Vicenç, en referir-se al viatge de tornada cap al monestir de Castres (França) s’esmenta a Berga com un dels llocs on el sant hi feu miracles, l’any 880, any en què la despoblació de la zona sembla força evident. El castell de Berga és esmentat el segle XI (1068) com a domum et fortedam de Berga i hem de creure que al peu del castell devia reunir-se aviat un nucli de pobladors força important, car l’any 1098 és referenciat ja el mercat (et ipsam merchad).
La concreció documental de l’existència d’una vila formada a Berga és, però, del segle XII; no hi ha un estudi profund de la documentació d’aquests segles sobre Berga, documentació per altra part dispersa i molt perduda. L’any 1163 en un document de compra-venda s’esmenta ipso Bario de Berga i a partir d’aquella data el bario o barri és sovint esmentat.
Anys abans d’aquesta data, probablement l’any 1150, Ramon Berenguer IV concedí la vila de Berga a Hug de Peguera, probablement en agraïment per l’ajut prestat en la conquesta de Tortosa. Així la vila passà del domini comtal al senyorial dels Peguera. L’any 1190 el nét d’Hug de Peguera, Berenguer de Peguera, es va vendre la vila de Berga a Pere de Berga, probablement castlà del castell, el qual estimulà el creixement de la vila.
Fou el seu fill homònim qui l’any 1256 concedia als habitants de Berga una carta de franqueses amb la intenció d’atraure nous pobladors. Aquesta carta la suposem per una referència indirecta del mateix any 1256, que és una aclaració a una carta de franqueses concedida anteriorment pel propi Pere de Berga. Amb la intitulació de Conventio inter Petrum de Berga et homines de Berga super intestia et exorquia militum et aliorum, el senyor de la vila reconeix als representants de la universitat de la vila de Berga i als seus successors la redempció dels mals usos i exigències senyorials, concessions limitades, però, als pobladors que portessin residint a la vila de Berga un any i un dia.
La intenció de Pere de Berga era prou clara: concedir les franqueses per a estimular i consolidar el poblament de la vila. El mateix any 1256 Pere de Berga concedia al comanador dels hospitalers de la casa de Berga i als seus successors unes cases a la vila de Berga amb la facultat d’establir-hi cinc famílies que havien de dependre de l’orde militar dels hospitalers i sobre les quals l’orde militar exigia determinades prerrogatives senyorials, tals com la host i cavalcada, els mals usos i drets del senyor de la vila. Únicament es reservava Pere de Berga la justícia de sang sobre les cinc famílies esmentades.
La carta de franqueses atorgada per Pere de Berga és un exemple de les cartes dels senyors jurisdiccionals de Catalunya, cartes plenes de timidesa, on els privilegis atorgats són mínims i ben especificats i que tenen com a única i primera finalitat estimular o conservar el poblament de les seves viles davant la gran competència que exercien les viles de fundació reial.
Pere II de Berga fou un home actiu a la vila; fundà l’hospital de Santa Magdalena (1224) i realitzà importants obres a la vila de Berga, obres de nova planta i també restauració de temples. Fou protagonista a la cort del rei Jaume I i participà en les batalles de les Navas de Tolosa (1212) i Muret (1213). Afavorí també la celebració d’un sínode a Berga l’any 1254 per castigar i perseguir l’heretgia valdesa. A la seva mort Berga fou governada per la seva filla Sibil-la I, casada amb el noble Arnau Roger, comte de Pallars. L’any 1309 Sibil·la I, comtessa de Pallars i senyora de Berga, casada amb Hug de Mataplana va vendre el castell i la vila de Berga al rei Jaume II (castrum meum et villam meam de Berga).
La vila de Puig-reig
Document original de la carta de franqueses de Puig-reig, conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Cancelleria, Perg. de Pere II, núm. 262).
Arxiu Mas
El castell de Puig-reig fou un dels primers castells del baix Berguedà, probablement construït en època de Guifré el Pelós; des dels primers anys de la repoblació, el castell i l’església de Sant Martí, alhora castellera i parroquial, varen esdevenir un punt de seguretat pel poblament dispers de tot l’ampli terme casteller, en el límit de la terra erma, en direcció al comtat de Manresa.
Fou probablement el segle XII, ja amb el castell ampliat i amb la presència de la família vescomtal del Berguedà residint al castell, que Puig-reig degué conèixer uns anys d’esplendor i de creixement. Dins el gran recinte de la muralla devien aplegar-se nous pobladors formant un petit nucli urbà, almenys concentrat; és en aquests anys quan es començà a construir la nova església de Sant Martí, al peu del castell, ja fora els murs estrictes de la fortalesa castellera, però dins el recinte de la muralla.
L’any 1187 quan el trobador Guillem de Berguedà deixava en testament el castell i el terme de Puig-reig a l’orde militar del Temple probablement hi havia ja cases prop de l’església nova de Sant Martí i en tot el recinte interior de les muralles, especialment als sectors de migdia i ponent.
L’any 1281, coincidint amb una fase intensa de repoblació i fundació de noves viles a la comarca, l’orde militar del Temple decidí atorgar a la vila i al castell de Puig-reig, una carta de franqueses. Fou el mestre del Temple Pere de Montcada amb altres frares comanadors de Catalunya i fra Guillem de Puig Nauder, comanador de Puig-reig, qui, volent millorar i poblar el castell i la vila de Puig-reig (volentes castrum et villam de Podio Regum populare et meliorare...), concedeix als habitants del lloc l’exempció dels mals usos de cugúcia, intèstia, eixòrquia i la redempció a homes i dones.
Tots els qui volien poblar el lloc eren lliures de redempcions personals i sobre els seus béns, llevat del que tenien per l’orde. Alhora els era confirmada la llibertat de moviments, però l’orde militar retenia els drets jurisdiccionals sobre el lloc.
La vila de Puig-reig existia abans de la concessió d’aquesta carta de franqueses, la qual tenia la clara finalitat d’estimular-ne el poblament. En un capbreu del final de segle XIII (conservat parcialment), l’orde del Temple capbrevava terres i masos escampats pel terme casteller, però també camps, vinyes i cases dins el clos de les muralles, al costat dels portals, de l’església i al peu del mateix castell.
La vila medieval, ja sota el domini dels hospitalers (després del 1314), degué entrar en decadència, sobretot a partir dels segles XV i XVI, car el fogatge de 1553 dona una població de catorze famílies en tot el terme casteller. Gràcies a les descripcions dels capbreus del segle XVIII és possible encara localitzar els vells carrers medievals, els portals i les zones d’habitatge més importants.
Les viles de la baronia de Pinós
Bagà
La fundació de la vila de Bagà inaugura l’activitat fundacional dels barons de Pinós. Bagà fou des del segle X una antiga vila alt-medieval, dins el terme del castell de Brocà, a la vall del Bastareny, al comtat de Cerdanya. Al costat d’aquesta vila alt-medieval va construir-se, en una data no coneguda, però que cal pensar del segle IX, l’església de Sant Esteve.
Molt a prop de l’antiga vila, els barons de Pinós varen construir el seu castell, ja el segle XIII, i l’escolliren per fer-hi continuada residència. En aquest indret l’any 1234 els barons decidiren fundar una vila. Foren Galceran de Pinós i la seva muller Esclarmonda els qui fixaren les normes de creixement de la vila nova que començà a créixer al costat del castell, anomenat molt aviat Palau, i de l’església de Santa Maria del Palau.
La nova vila va créixer en direcció al Bastareny d’acord amb els plantejaments que havia fet el baró, el qual escollí com a mòdul de creixement l’esquema d’un pati. Al començament del segle XIV, era totalment formada la Popula Nova i convenientment tancada per muralles i protegida per torres i valls; l’any 1322 començaren a ésser construïdes cases fora els murs de les muralles, al costat del raval.
Tot el creixement de Bagà té com a punt de referència obligada la carta de l’any 1234; el document explica que, a fi i efecte que la vila de Bagà fos construïda i poblada, el baró concedeix franquesa de questies, toltes, forces, de prestacions personals i dels mals usos, també de fer obres al castell amb les excepcions reglamentàries en temps de necessitat i guerra. Galceran de Pinós concedí a la nova vila facultat de tenir el mercat setmanal i els concedí també els emprius de boscs, llenya, pedres i riberes. Després de fixar els límits de la vila, el senyor es reservà els drets de justícia major, així com l’ús del molí i del forn, i els drets d’host i cavalcada.
Els privilegis ressenyats en la carta de poblament de Bagà es mantingueren vigents durant tota l’època medieval i sovint són invocats per particulars fins i tot el segle XVIII. La vigència de la carta atorgada pels barons queda palesa en el fet que el segle XIV fou traduïda al català per tal de facilitar-ne el coneixement i l’ús més exacte per part de la població. Fou l’esquema més clar d’estatut urbà concedit a la baronia de Pinós i és, alhora, l’exemple més destacat d’una ordinació urbana al Berguedà.
Gósol
Les ruïnes del castell de Gósol, presidides avui per les restes de l’església de Santa Maria, són testimoni encara d’un passat en el qual la defensa del país es basava en la situació estratègica.
J. Pagans-TAVISA
La vila de Gósol va néixer a redós de l’antic castell del mateix nom, feu dels comtes de Cerdanya i governat des d’abans del 1068 per la família dels barons de Pinós.
Gósol era un dels castells extrems dels dominis baronials de la família Pinós i nucli d’una gran població agrària; els barons estaven desitjosos d’augmentar i millorar el lloc, però les dificultats pròpies de Gósol (geogràfiques, falta de comunicacions, comunitat agrícola-ramadera tancada, etc.) aconsellaren els barons Galceran i Esclarmonda a prendre la iniciativa i concedir una carta de poblament i franqueses amb àmplies prerrogatives l’any 1273.
La carta és prou clara a l’hora d’especificar la voluntat i la iniciativa dels barons (volentes et cupientes podium castro de Gosol bone libertatis et franchitatis volumus populare (ut) populatoribus aucmentetur et melioraretur). Declarada la intenció de poblar el lloc, els barons alliberen els homes presents i futurs de Gósol, de les càrregues dominicals, llevat del cànon del conreu de les terres. Per la titularitat que els barons tenien sobre el castell, retenien uns treballs per a les obres del castell i de la vila, confirmant la llibertat de moviments.
L’any 1322, el fill i successor del baró Galceran, Pere Galceran de Pinós, concedí a la comunitat veïnal de Gósol que ningú no pogués edificar corrals ni refugis al terme del castell, ratificant la carta inicial donada pel seu pare.
Malgrat les àmplies facultats donades als nous pobladors i el fet que el document de Gósol pot ésser considerat una autèntica carta de poblament, té especial importància la restricció de drets civils dels habitants, cosa pròpia, no obstant això, d’una carta atorgada per un senyor jurisdiccional. La carta i els seus privilegis foren ratificats durant els segles XIV i XV cada cop que els homes de Gósol juraren fidelitat com a vassalls a un nou baró de Pinós.
Cal esmentar que l’any 1425 el procurador del baró de Pinós, en compliment d’una promesa feta als veïns de la vila, va absoldre i redimir de tot deute i responsabilitat de persones i béns, tots els qui anessin a viure a la vila i a la vall de Gósol. Aquesta concessió evidencia l’autèntica necessitat d’estimular el poblament en uns anys de grans dificultats en un indret de muntanya.
Feners
El lloc de Feners, a la parròquia de Sant Andreu de l’Espà (avui Feners i al terme municipal de Saldes), va rebre una primera carta de franqueses dels comtes de Cerdanya en una data no coneguda. Aquesta notícia la coneixem per una referència de l’any 1289, quan Galceran de Pinós i la seva muller Berenguera concediren la seva carta de franqueses, carta que s’ha de considerar una ratificació de l’atorgada anteriorment pels comtes cerdans.
El document explica que els successors seus en el lloc, els comtes cerdans (quod predecessores nostri, scilicet comes ceritanie) havien concedit franqueses al lloc, franqueses que ells confirmen ara. El mateix nom de Feners (in loco nominato Franchea de Faners in parroquia beati Andrea dez Espaa) indica una excepcional situació de franquesa, confirmada el 1289. El document reitera l’exempció per obres i treballs a la fortalesa dels dominis senyorials dels Pinós i al propi lloc. En la confirmació no hi ha indicis de noves construccions o del creixement de Faners, sinó únicament una continuïtat de la vida rural en un lloc delimitat anteriorment.
No va ser fins un segle més tard, el XIV, que els barons de Pinós varen preocupar-se de les muralles del poblat de Feners, segurament en un moment en què augmentaren les necessitats militars i defensives de la baronia; fou aleshores quan el baró demanà als veïns una ajuda per a l’obra de les muralles, sol·licitant també la col·laboració en aquestes obres als homes del lloc proper de Gresolet; a canvi d’aquesta ajuda el baró eximia durant sis anys de tota exempció pecuniària els homes del lloc, l’any 1316.
Cal remarcar així que la carta confirmada i ratificada a Feners té unes característiques diferents a les cartes que els barons de Pinós atorgaren per tal de fundar o consolidar noves viles. A Feners es confirmen uns privilegis anteriors a una comunitat rural i de muntanya, un grup humà estable i, probablement, força dispers.
Gironella
L’última carta de franqueses atorgada pels barons de Pinós escapa ja a l’àmbit cronològic de l’època romànica. L’any 1450 els barons concedien als habitants de la vila de Gironella l’exempció de la totalitat dels mals usos i l’adquisició de la llibertat de moviments. Aquestes concessions s’han de relacionar amb l’ampli i complex moviment d’alliberament de la clase remença i també amb la tardança amb què els senyors jurisdiccionals aplicaven uns procediments propis del segle XIII i d’iniciativa reial.
En el cas concret de Gironella, foren els veïns de la vila qui varen prendre la iniciativa de sol·licitar la carta de franqueses, la qual afavorí també els barons, car indirectament estimulava el poblament d’un important domini baronial al baix Berguedà, domini proper a la rival i reial Berga.
Les viles de la baronia de Mataplana (Alt Berguedà)
Castellar de N’hug
El castell de Castellar de N’Hug és documentat ja l’any 938 com un castell del comtat de Cerdanya i sotmès a la casa comtal cerdana. Des d’aquest segle i especialment durant els anys de feudalització el castell ocupava un lloc estratègic en el domini i control del territori prepirinenc; en una data imprecisa degué passar als dominis dels barons de Mataplana i el segle XIII el trobem ja com un castell clau en el control de la muntanya dels barons de Mataplana.
La situació privilegiada del castell devia afavorir que a redós de la muralla i de l’església castellera i parroquial de Santa Maria s’aglutinés un nucli compacte de pobladors, car l’any 1229 Hug de Mataplana feia construir una capella a l’església parroquial de Santa Maria de Castellar i l’any 1292 Ramon d’Urtx concedia una carta de franqueses al castell i el seu barri i sagrera de Santa Maria (castro de Castelar et in barriis eiusdem, sive in segrera sancte Marie de Castellario...).
El document explica que el senyor de Mataplana reconeix que el castell és edificat en lloc segur i estratègic, a l’entrada dels seus dominis, i que és de gran profit millorar-lo amb un increment de la població; per tal d’aconseguir-ho el baró concedeix als homes i dones del lloc i els qui en el futur hi viuran, tant al castell com al barri o sagrera de Santa Maria de Castellar les franqueses, que oferien àmplies i generoses condicions de vida social i jurídica. La carta eximia els pobladors dels gravàmens dominicals i senyorials, els garantia la llibertat de moviments i de possessió de béns, així com un cert reconeixement de la personalitat del grup veïnal.
La carta de franqueses de Castellar de N’Hug pot ésser considerada un autèntic estatut jurídic per al desenvolupament de la nova comunitat local i la seva validesa és confirmada pel fet que sempre, els homes de Castellar, sol·licitaren la seva confirmació als senyors de Mataplana. Cal ressenyar també que la carta és una iniciativa senyorial amb la qual s’intenta aconseguir una relació directa entre franquesa i poblament.
La Pobla de Lillet
Des del segle IX queda documentalment fixada l’entitat històrica i territorial de la vall de Lillet (valle Liliatense), així com l’existència de l’església de Santa Maria i, al començament del segle XI, del castell de Lillet. Aquest territori dins l’antic comtat de Cerdanya passà als dominis de la família Mataplana i l’any 1297 Ramon d’Urtx i el seu fill Hug de Mataplana concedien la carta de franqueses i poblament que donà origen al naixement de la Pobla de Lillet.
Ramon d’Urtx de Mataplana decidí fortificar la vall de Lillet per aconseguir una major seguretat en la seva baronia, tal i com anys abans havia consolidat el poblament a l’entrada de la baronia, a Castellar de N’Hug. Per tal de bastir una fortalesa, escollí el lloc anomenat Pujolt, entre la confluència dels rius Llobregat i Arija, i hi emplaçà la nova populationem et bastidam et fortitudinem, capaç d’oferir protecció als habitants de la vall de Lillet en cas de guerra.
Igual com Castellar de N’Hug, la nova pobla quedava totalment desvinculada del castell, en el cas de Lillet molt separat, i, per tal de consolidar la iniciativa, el baró de Mataplana concedí la corresponent carta de franqueses. La carta, atorgada l’any 1297, és idèntica a la de Castellar de N’Hug i sembla ser que fou redactada després d’una primera formulació a manera d’esborrany. Quan es publicà la carta, quedava clar que la bastida, la nova Pobla, s’estava ja construint i també s’especificava d’una manera taxativa que les franqueses es concedien amb la intenció de poblar el lloc (habents respectum quod sine bonis franquitatibus sictus locus non possit bene populari).
La carta esdevingué un autèntic document que desenvolupava la vida urbana de la Pobla i l’èxit de la iniciativa baronial quedà palès en el fet que la Pobla de Lillet esdevingué la seu de la baronia; els barons de Mataplana abandonaren l’antiga residència al castell del mateix nom, car la població de Mataplana no devia prosperar malgrat les franqueses concedides els anys 1286 i 1306. La carta, a més de concedir privilegis i eximir els nous habitants dels mals usos i prestacions, els reconeix un mínim govern a partir de la figura del batlle, així com el dret de solucionar els problemes de justícia menor.
L’interès dels barons queda clar en tot el document car són ells qui prenen la iniciativa de concedir la carta; sembla evident que aquesta iniciativa comptà amb el suport dels pocs o molts veïns que ja residien al lloc abans de la fundació de la nova pobla, car el baró manifesta als pobladors que aquest instrumentum de franquicias portava ja temps escrit pel notari de la baronia, però que no l’havien signat ni ell ni el seu fill. Aquest és un indici de l’existència d’unes negociacions prèvies entre el baró i els pobletans per tal d’assegurar convenientment les franqueses que tant interessaven als pobletans i que la mentalitat nobiliària del baró de Mataplana tendia a simplificar.
Les activitats econòmiques
L’aparició d’un nou hàbitat concentrat ja tardà, el segle XIII, comportà també i paral·lelament, l’aparició d’un seguit d’activitats econòmiques, noves les unes i incrementades les altres, activitats diferents a les pròpiament agràries, i que tenien en les noves viles un marc ideal per a desenvolupar-se.
La manca d’estudis actualitzats sobre la vila de Berga i la major part d’aquests temes al Berguedà fa que molts dels signes que evidencien aquest progrés se situïn a l’alt Berguedà i concretament als àmbits de les baronies de Pinós i Mataplana, estudiades per Joan Serra i Vilaró.
Un dels primers elements a referenciar és l’existència de mercats locals i d’una primera activitat comercial. Ja l’any 1098 hom té constància documental de l’existència d’un mercat (merchad) a Berga, mercat que devia consolidar-se a la vegada que creixia a la mateixa vila i que la baixa edat mitjana es presenta ja totalment institucionalitzat i reglamentat.
L’any 1257 Galceran de Pinós atorgava a la vila de Bagà, la concessió d’un mercat setmanal a celebrar sota els porxos de la plaça major de la vila, reglamentant estrictament els preus, les mesures, la moneda i els privilegis i prerrogatives de la vila. és una evidència que a les viles es donen les possibilitats de desenvolupament, sempre amb el suport dels senyors. A partir del final del segle XIII, la documentació comença a enregistrar també la creació de societats comercials que es generalitzen a partir del segle XIV.
L’existència de la comunitat jueva de Berga és documentada des del 1279; una branca d’aquesta comunitat s’establí el segle XIV a Bagà sota la protecció del baró de Pinós; famílies dedicades al préstec, al negoci del diner i que controlaven les respectives taules de canvi, i que, en el cas de Berga, la comunitat jueva viu ja en un barri separat: el call. L’àmbit urbà donà també possibilitats idònies per tal que nasquessin els diferents oficis; el segle XIII són documentats una gran varietat d’oficis artesans relacionats amb la draperia; teixidors, cardaires, drapers, moliners, paraires, ferrers, fusters, torners, pellaires, sabaters, corretgers, etc. Una gran varietat de contractes d’aprenentatge són un signe evident de la gran vitalitat que prenen els oficis el segle XIII i de la diversificació del treball que ofereix la vila nova.
Els estudis fets sobre aspectes parcials d’aquesta interessant activitat econòmica permeten de ressenyar més àmpliament uns àmbits concrets: Els camins i els hospitals, els molins i els forns.
Testament de Galzeran III de Pinòs (vers 1277)
“…Item dimito operi fratum predicatorum Sedis Urgellensis CC sol. Item volo et mando quod hominibus meis sive rusticis restituantur MM sol. pro iniuriis quas eis intuli ad cognitionem dictorum manumissorum meorum et prioris supredictorum, de quibus persolvat dictus P. de Guardà DCC sol. quos solvat et teneatur solvere hominibus de Guarda et de Alono et de Vilyeg, et Gaucerandus filius meus MCCC sol. quos solvat et teneatur solvere hominibus aliorum honorum meorum ad cognitionem dictorum manumissorum et prioris predicti et rogo predictos homines quod indulgeant mihi si in aliquo eis teneor ultra sumam superius nominatam. Item laudo aprobo et confirmo domine Sclarmonde uxori mee totum sponsalicium suum quod feci eidem, prout melius continetur in instrumentis inde sib factis tempore nubtiarum, et addo etiam quod sit domina et potens toto tempore vite sue ratione sui sponsalicii de castro da Bagadano et de castro de Alono et de castro et de palatio de Vileg, cum omnibus terminis iuribus et pertinentiis ad dicta castra et loca pertinentibus et pertinere debentibus, exceptis tamen dictis VI modiis bladi et X sol. dimissis capelle sancti Michaelis de Alono. (Item dimito eidem) Sclarmonde in iuta sua in recompensatione oblig... quam habebat ratione sui sponsalicii in castro de Bula quod vendidi omnes emptiones et meliorationes quas feci in villa de Bagadano et in castro de Alono et eius terminis. Item volo et mando quod si dicta domina Sclarmonda voluerit extraere sive redimere de pignore castrum de Vilyeg, quod castrum tenet in pignore Comes Fuxensis pro III milibus quingentis sol. mlg., possit hoc libere facere et habeat denarios supradictos super predicto castro fructibus in sortem non computatis. Et, si forte, Gaucerandus filius meus et Pontius de Guardia ambo simul vel alter eorum vel alia quacumque persona ex (er) xerit predictum castrum de Guardia, dicta dna. Sclarmonda possit recuperare predictum castrum ratione sui sponsalicii, dum tamen voluerit solvere peccuniam supradictam. Item volo etmando quod, incontinenti cum dictum castrum de Vilyeg fuerit redemptum a comite predicto, quod Vitale de za Rocha habeat... suum in dicto castro, sicut continetur in instrumentis convenientie facte inter patrem meum et patrem ipsius, super quo recognosco me iniuriam sibi fecisse; quare rogo et moneo ipsum quod dictam iniuriam mihi parcat. Item dimito Gaucerando filio meo in perpetuum et suis integriter castrum de Pinos et castrum de Valmanya cum omnibus suis feudis et militibus et militiis et cum omnibus iuribus terminis et pertinentiis suis universis ad dicta castra spectantibus et spectare debentibus. Item dimito eidem G. quicquid ego habeo et habere debeo als Prats et castro de la Manresana et in terminis eorundem. Item dimito eidem Gaucerando castrum de Tarrega cum omnibus feudis, militibus et militiis et omnibus allis ad dictum castrum spectantibus et spectare debentibus. Item dimito eidem G. filio meo castrum de Alguayre cum omnibus feudis, militibus, militiis potestatibus et dominationibus et cum omnibus aliis iuribus et pertinentiis ad dictum castrum pertienentibus et pertinere debentibus. Item dimito eidem G. castrum de Albesa cum omnibus feudis militibus et militiis et cum omnibus iuribus terminis et pertinentiis suis et quicquid ego habeo ibi et habere debeo aliqua ratione. Item dimito eidem G. filio meo totum castrum de Gauaurt per alodium franchum et liberum cum omnibus teminis, iuribus et pertinentiis suis. Item dimito eidem G. totum castrum et villam de Bagadano et totum vallem ipsius per franchum et liberum alodium cum omnibus feudis, militibus, dominationibus, terminis, iuribus et pertinentiis suis, et dimito eidem G. totam parrochiam de Bocrano cum omnibus feudis, militibus, dominationibus et iuribus universis. Dimito eidem Gau. castrum de Gisclasen cum suis terminis iuribus et pertinentiis universis. Item dimito eidem G. castrum de Gosol et castrum de Espaa et totam vallem de Gosol cum omnibus terminis, hominibus et mulieribus, dominationibus, feudis, dominationibus, militibus, hominibus et mulieribus, terminis, iuribus et pertinentiis suis. Item dimito eidem Gaucerando filio meo totam vallem de Lavança cum castrum de Fornols est cum omnibus militibus, militiis et feudis castris et potestatibus et generaliter quicquid ego habeo et habere debeo in tota dicta valle et castro predicto. Et dimito eidem G. totam dominationem et potestatem quam habeo et habere debeo in castro de Josa et terminis suis et quicquid ego habeo ibi vel habere debeo. Item dimito eidem G. filio meo totum ius et dominium et omnes potestates et feuda et generaliter et specialiter quicquid ego habeo et habere debeo et predecessores mei habuerunt et habere debuerunt in castro Sancti Martini dez Castel, et in castro de Cava, et in castro de Nansovel, et in castro de Queralt, et in terminis eorundem et in omnibus feudis militibus et militiis, dominationibus et potestatibus, iuribus et pertinentiis ad dicta castra spectantibus et spectare debentibus aliquo iure vel ratione. Que quidem castra cum omnibus supra dictis dominus et vicecomes Castri Boni tenet de debet tenere pro me et predecessores ipsius tenuerunt et tenere debuerunt pro predecessoribus meis ut in instrumentis inde confectis plenius continetur. Item dimito eidem G. filio meo castrum et rocham de Sancto Iachobo et totam villam de Banat et de Vilanova, cum omnibus feudis, militibus, hominibus et mulieribus terminis iuribus et pertinentiis eorundem. Et confiteor et recognosco me recepisse a dicto Gaucerando, pro castro et villis predictis, XII milia sol. mig. Item dimito eidem G. filio meo totum illud pignus quod comes Urgelli et comitissa Aurembiaix michi miserunt et pignoraverunt de potestatibus castrum de Lavanza ut continetur in instrumentis inde confectis. Que dicta castra et vallem de Lavanza teneo pro comite Urgelli. Item dimito eidem G. filio meo totum feudum et dominationem quam habeo et habere debeo super dominum de Urgio et totum feudum quod pro me tenet. Item dimito eidem G. castrum de Gaya cum omnibus feudis, militibus et dominationibus, hominibus et mulieribus et terminis, iuribus et pertinentiis, universis ad dictum castrum spectantibus et spectare debentibus. Item dimito eidem G. filio meo totam illam leudam quam recipio et recipere debeo in villa Podii Cerdani pro guarda et protectione camini quod transit per villam Bagadani et vadit versus Podium Cerdanum, in quibus omnibus predictis et singulis eidem Gaucerando filio meo legatis ipsum generalem heredem instituo, salvo tamen iure et sponsalicio predicte domine Sclaramonde uxoris mee, quod sibi confirmo et aprobo, ut dictum est, toto tempore vite sue. Item dimito Pontio de Guardia, filio de R. de Guardia condam filii mei, iure successoris eiusdem patris sui Raymundi et suis in perpetuum totum castrum et honorem de Guardia quod est in termino de Ripoles, cum tota... doria eiusdem castri de Guardia et totam rocham et castrum de Baborers, cum omnibus feudis militibus et militiis, dominationibus, hominibus et mulieribus, baiuliis et terminis, iuribus et pertinentiis eorundem. Item dimito eidem Pontio castrum de Alono quod est in Ceritania cum omnibus feudis, militiis, militibus, dominationibus, hominibus et mulieribus, iuribus et pertinentiis suis, et quicquid ego ibi habeo et habere debeo; ita tamen quod, si dicta domina Sclarmonda uxor mea cui est obligatum dictum castrum in tota vita sua decesserit antequam iniurie mee predicte fuerint restitute, volo et mando quod dictus Pontius de Guardia non intret possessionem predicti castri de Alono nec dicta domina Sclarmonda tradat vel permitat tradi eidem Pontio predictum castrum, quousque suficientem cautionem prestiterit Gaucerando filio meo quod ipse solvat partem sibi taxatam et ordinatam anuatim predictis manumissoribus meis ad dictas meas iniurias restituendas, ut superius est expressum. Item dimito eidem Pontio omnia feuda et omnes milites et dominationes que et quas ego habeo et habere debeo in toto Confluento. Item dimito eidem Pontio omnia feuda, milites et dominationes et iura et quicquid ego habeo et habere debeo in tota Ceritania, excepto tamen feudo et dominatione quod et quam dominus de Urgio consuevit tenere pro me et antecessoribus meis et excepta leuda predicta de Podio Cerdano, quam leudam et feudum et dominationem predictam predicto G.° filio meo dimito ut predixi. Item dimito eidem Pontio totum castrum et vallem de Vilyeg cum omnibus feudis, militibus, dominationibus et terminis, iuribus et pertinentiis eorundem. In quibus omnibus predictis et singulis eidem Pontio legatis ipsum iure successionis dicti Ri. patris sui condam heredem mihi instituto. Salvo tamen iure in omnibus fratris Raymundi de Guardia ordinis Militie Templi filii condam Ri. de Guardia supradicti. Et salvo etiam sponsalicio et dominatione per me facta et concessa predicte domine Sclarmonde uxori mee tot tempore vite sue, prout in instrumentis inde confectis plenius continetur. Item dimito, laudo et concedo Berengarie de Cervaria filie mee et suis in pepetuum totum Castrum de Taltaul cum suis terminis, feudis, militibus et militiis, dominationibus et potestatibus, iuribus et pertinentiis suius, prout continetur in instrumentis inde sibi confectis tempore nubtiarum. Item dimito eidem Berengarie et suis in perpetuum quicquid ego habeo et habere debeo apud Algeire et in terminis eiusdem, que omnia sibi dimito pro hereditate et legitima sua omnium honorum meorum, et in hiis omnibus predictis eidem dimissis ipsam heredem mihi instituto. Item volo et mando quod, si forte, quod absit, Gaucerandus filius et heres meus (decesserit absque liberis), tota predicta hereditas quam sibi dimito revertatur et devolvatur predicto Pontio de Guardia et suis. Et si forte, quod absit, dictus Pontius de Guardia decesserit absque liberis, tota hereditas quam sibi dimito dicto G.° filio meo et suis revertatur. Et si forte, quod absit, aut decesserint sine liberis, predicte hereditates quas dimito eisdem predicte Berengarie de Cervaria filie mee libere revertantur. Item volo et statuo quod si forte contingerit me mori ante dictam dominam Sclarmondam uxorem meam vel recipere habitum religionis, quod incontinenti omnia castra, ville, terre et possessiones iura et redditus, que quidem omnia sunt sibi obligata ratione suis sponsalicii vel qualibet alia ratione, tradantur et deliberentur eidem domine Sclarmonde uxori mee plane et libere sine aliquo contradicto et impedimento alicuius persone. Que quidem omnia predicta castra et villas et alia omnia sibi assignata et obligata teneat et posideat quiete et pacifice dicta domina Sclarmunda uxor mea diebus omnibus vite sue, salvis tamen dictis D sol. assignatis superius ad dictas iniurias restituendas et non teneatur nec possit compelli aliquem ad recipiendum denarios pro dote sive sponsalicio suo, nisi sibi placuerit et de sua processerit voluntate. Item volo et mando quod dicta domina Sclarmonda uxor mea habeat plenam et liberam potestatem condendi testamentum et faciendi ordinationem et voluntatem suam de bonis et rebus suis quandocumque et quotiescumque sibi placuerit sine contradicto et impedimento alicuius persone. Et volo et mando quod dictus G. filius meus servet testamentum et ordinationem predictam eiusdem domine Sclarmonde matris sue et faciat pro posse suo ab aliis inviolabiliter observari, salvo tamen iure et legitima eiusdem Gu. quam sibi competit in bonis et rebus superius nominatis predicte domine Sclarmonde matris sue. Item volo et mando quod predicti manumissores mei in primo futuro festo Omnium Sanctorum et postea anuatim recipiant predictos M sol. super edditibus predictis superius assignatis, et de ipsis annuatim restituant iniurias meas secundum quod viderint faciendum, habendo pre oculis solum Deum et habendo respectum ad animam meam deliberandam de predictis iniuriis, et hoc faciant annuatim in vita mea et etiam post mortem meam tantum et tamdiu quosque predicte iniurie mee plenarie sint restitute ad bonam cognitionem dictorum manumissorum et prioris iam dicti in foro anime et sine omni difugio et strepitu earum, et precipio predicto filio meo Gaucerando et moneo ex parte Dei omnipotentis et per fidem quam mihi tenetur et teneri debet et in periculo anime sue, quod istam ordinationem quam ego facio ad relevandam animam meam a diversis et inmumerabilibus iniuriis et peccatis per me illa (tis) et comissis de quibus reum et culpabilem me confíteor (ipse) filius (meus) dilectus G. predictus non impediat vel retardet, imo predictos manumissores meos iuvet toto posse suo et tradat eis et tradi faciant annuatim redditus prenominatos ad hoc assignatos valentes predictos M sol., et donet eisdem hoperam efficacem taliter quod voluntas mea in hiis compeatur ut superius est expressum. Item rogo et moneo predictum Pontium de Guardia nepotem meum, sub periculo anime sue et in fide et legalitate qua mihi tenetur et teneri debet, quod hanc ordinationem meam servet et compleat et faciat inviolabiter observari. Hec est autem mea extrema uoluntas quam semper firmiter et irrevocabiliter observari precipio, que si non valet iure testamenti, valeat iure codicillorum seu mee ultime voluntaris. S + n. Gaucerandi testatoris predicti. S + n. dicte domine Sclarmonde, que hoc testamentum sive ordinationem certificata de iure meo laudo, aprobo et confirmo. Et ad maiorem huius rei firmitatem et securitatem habendam iuro per Deum et sancta Dei evangelia corporaliter manu tacta me omnia predicta et singula servaturam et neque in aliquo contraventuram, ratione dotis, sive sponsalicii, sive alia qualibet ratione. S + n. Gaucerandi filii et heredis testatoris predicti. S + n. Dne. Berengarie de Cervaria.= S + + n. G. de Zespunyola et Vitale de Rocha predictorum manumissorum. = S + + + + + + + n. G. R. de Ffaya, R. de Gosol, Burdi de Pinos, P. de Torres, Bg. Capellani de Bagadano, R. clerici de Bocrano, R. de Sancto Salvatore”.
Manual Arxiu de Bagà, núm. 168, pàgs. 1-3.
Josep Serra i Vilaró: Les baronies de Pinós, 11. 2, pàgs. 98-102.
Traducció
“… També deixo a l’obra dels germans predicadors de la Seu d’Urgell 200 sous. Igualment vull i mano que es restitueixin als meus homes i pagesos 2 000 sous per les injúries que a ells vaig fer, segons el criteri dels meus esmentats marmessors i del prior i dels frares esmentats dels quals sous pagui el citat P. de Guàrdia 700 sous que pagui i sigui obligat a pagar als homes de Guàrdia i d’Alió de Villec, i Galceran, el meu fill, 1 300 sous que pagui i estigui obligat a pagar als homes dels meus honors, segons el parer dels esmentats marmessors i del citat prior i prego a aquests homes que em perdonin, si en alguna cosa sóc obligat, a més de la suma més amunt anomenada. També alabo, aprovo i confirmo a la senyora Esclaramonda, la meva muller, tot el seu esponsalici que li vaig fer, tal com millor està contingut en els documents fets en temps de les nostres núpcies, i li afegeixo que sigui senyora i poderosa en tot el temps de la seva vida, per raó del seu esponsalici, sobre el castell de Bagà i d’Alló i del castell i palau de Villec, amb tots els termes, drets, pertinences que pertoquen als esmentats castells o cal que els pertoquin, excepte sis modis de blat i deu sous lliurats a la capella de Sant Miquel d’Alló. (També deixo a l’esmentada) Esclaramonda durant la seva vida, en recompensa... que tenia, per raó del seu esponsalici en el castell de Bula que vaig vendre amb totes les compres i les millores que hi vaig fer a la vila de Bagà i al castell d’Alió i els seus termes. També vull i mano que si l’esmentada senyora Esclaramonda volgués treure o redimir de la penyora el castell de Villec, que té en penyora el comte de Foix per 4 500 sous melgoresos, pugui fer-ho lliurement i tingui els esmentats diners sobre el citat castell, sense comptar-ne els fruits. I si Galceran, el meu fill i Ponç de Guàrdia ambdós al mateix temps o un dels dos o alguna altra persona s’apoderés del citat castell de Guàrdia, la senyora Esclaramonda pugui recuperarlo, per raó del seu esponsalici, fins que vulgui pagar els diners esmentats. També vull i mano que, tan aviat com el castell de Villec sigui redimit pel citat comte, que Vidal de Sarroca tingui... seu en l’esmentat castell, tal com està contingut en els documents fets de manera convenient entre el meu pare i el seu, al qual jo reconec que li vaig fer injúria; per aquesta causa li prego i li demano que em perdoni aquesta injúria. També deixo al meu fill Galceran per sempre i als seus íntegrament el castell de Pinós i el castell de Valmanya, amb tots els seus feus, cavallers, milícies, drets, termes i pertinences que pertoquen i cal que pertoquin als esmentats castells. També deixo al mateix G. tot el que jo tinc o cal que tingui als Prats i al castell de la Manresana amb llurs termes. També deixo al mateix Galceran al castell de Tàrrega, amb els seus feus, cavallers, milícies i tot el que correspon o caldria que correspongués a l’esmentat castell. També deixo al mateix G., fill meu, el castell d’Alguaire, amb tots els seus feus, cavallers, milícies, poders i dominacions i amb tots els altres drets i pertinences que corresponen o cal que corresponguin al citat castell. També deixo al mateix G. el castell d’Albesa amb tots els seus feus, cavallers, milícies, tots els seus drets, termes i pertinences i tot el que jo tinc o cal que hi tingui, per alguna causa. També deixo al mateix G., fill meu, tot el castell de Gavaurt per alodi franc i lliure, amb tots els seus termes, drets i pertinences. Igualment deixo al mateix G. tot el castell i la vila de Bagà i tota la vall per franc i lliure alou amb tots els feus, cavallers, dominacions, termes, drets i pertinences, i deixo al mateix G. tota la parròquia de Brocà amb tots els seus feus, cavallers, dominacions i drets. Deixo al mateix Gal. el castell de Gisclareny amb els seus termes, drets i pertinences. També deixo a G. el castell de Gósol i el castell d’Espà i tota la vall de Gósol, amb tots els seus termes, homes i dones, dominis, cavallers, homes i dones, termes, drets i pertinences. També deixo al mateix Galceran, fill meu, tota la vall de Lavança amb el castell de Fòrnols, amb tots els cavallers, milícies, féus, castell, poders i en general tot el que tinc i cal que tingui en tota la vall i en aquest castell. I lliuro al mateix G. tota la dominació i la potestat que tinc o cal que tingui al castell de Josa i els seus termes i tot el que hi tinc o cal que hi tingui. També deixo al mateix G., fill meu, tot el dret i domini i tots els poders i feus i en general i especialment tot el que tinc i cal que tingui i els meus predecessors tingueren o calia que tinguessin en el castell de Sant Martí del Castell i en el castell de Cava i en el castell de Nansuvell i en el castell de Queralt i en llurs termes i en tots els feus, cavallers, milícies, dominis i potestats, drets i pertinences que pertoquen o cal que pertoquin a aquests castells, per algun dret o per alguna raó. Aquests castells amb tot el que està més amunt escrit ho té o cal que ho tingui el senyor i vescomte de Castellbò en favor meu i els seus predecessors posseïren o calia que posseïssin en favor dels meus predecessors, tal com consta plenament en els documents redactats. També deixo al mateix G., fill meu, el castell i roca de Sant Jaume i tota la vila de Banat i de Vilanova, amb tots els seus feus, cavallers, homes i dones, termes, drets i llurs pertinences. I confesso i reconeixo que jo havia rebut de l’esmentat Galceran, pel castell i les viles esmentades, 12 000 sous melgoresos. També deixo a G., fill meu, tota la penyora que el comte d’Urgell i la comtessa Aurembiaix em varen donar i empenyorar sobre les potestats del castell de Lavança, tal com consta en els documents fets. Aquests citats castells i vall de Lavança els tinc pel comte d’Urgell. Deixo també al mateix G., fill meu, tot el feu i domini que tinc o cal que tingui sobre el senyor d’Urtx i tot el feu que per a mi té. També deixo al mateix G., el castell de Gaià, amb tots els seus feus, cavallers, dominis, homes i dones, termes, drets i pertinences que pertoquen o cal que pertoquin al citat castell. També deixo al mateix G., fill meu, tota la lleuda que rebo i cal que rebi de la vila de Puigcerdà per la guàrdia i protecció del camí que passa per la vila de Bagà i va cap a Puigcerdà i de tots els llegats esmentats i de cada un d’ells institueixo hereu universal al mateix Galceran, fill meu, llevat del dret i l’esponsalici de la citada senyora Esclaramonda, la meva esposa, que li confirmo i li ho aprovo, tal com ha estat dit, per tots els dies de la seva vida. També deixo a Ponç de Guàrdia, fill de R. de Guàrdia, difunt, fill meu, pel dret de successió del seu pare, Ramon, i per als seus perpètuament tot el castell i honor de la Guàrdia, que és al terme del Ripollès, amb tota... del castell de la Guàrdia i tota la roca i el castell de Baborers, amb tots els feus, cavallers, milícies, dominis, homes i dones, batlles i termes, drets i llurs pertinences. També deixo al mateix Ponç el castell d’Alló que és a la Cerdanya, amb tots els feus, cavallers, milícies, dominis, homes i dones, drets i pertinences seves i tot el que jo hi tinc o cal que hi tingui; malgrat tot, si la senyora Esclaramonda, la meva esposa, a la qual és obligat el citat castell en tota la seva vida morís, abans que les meves esmentades injúries fossin restituïdes, vull i mano que l’esmentat Ponç de Guàrdia no entri en possessió del citat castell d’Alló ni l’esmentada senyora Esclaramonda lliuri ni permeti lliurar a Ponç l’esmentat castell, fins que hagi donat suficient garantia a Galceran, el meu fill, per tal que ell pagui la part taxada i ordenada anualment als citats marmessors meus per a restituir totes les meves injúries, tal com més amunt és expressat. També deixo al mateix Ponç tots els feus i tots els cavallers i dominis que tinc i cal que tingui en tot el Conflent. També deixo al mateix Ponç tots els feus, cavallers, dominis, drets i tot el que tinc o cal que tingui en tota la Cerdanya, excepte el feu i el domini que el senyor d’Urtx acostuma a tenir per a mi i els meus antecessors, excepte les citades lleudes de Puigcerdà; aquesta lleuda i feu i domini els deixos a G., el meu fill, com he dit abans. Igualment deixo al mateix Ponç tot el castell i la vall de Villec, amb tots els feus, cavallers, dominis, termes, drets i llurs pertinences. En tots els esmentats llegats i en cada un d’ells institueixo Ponç, per dret de successió de l’esmentat R., el seu pare, difunt, el meu hereu. No obstant això, queden exceptuats el dret en totes les coses del germà de Ramon de la Guàrdia, de l’orde de la Milícia del Temple, fill del difunt R. de la Guàrdia, ja esmentat. I salvat també l’esponsalici i la dominació feta per mi i concedida a la senyora Esclaramonda, la meva esposa, durant tot el temps de la seva vida i que està contingut plenament en els documents redactats. També deixo, aprovo i concedeixo a Berenguera de Cervera, filla meva i als seus per sempre tot el castell de Taltavull amb els seus termes, feus, cavallers, dominis, potestats, drets i pertinences, tal com està escrit en els documents fets en temps de les seves núpcies. També deixo a la mateixa Berenguera i els seus per sempre tot el que tinc i cal que tingui prop d’Alger i en els seus termes, que tot li ho deixo per herència legítima seva de tots els meus honors i de tot el que s’ha dit i li he deixat la institueixo hereva meva. Igualment vull i mano que, si per causalitat —cosa que no passi— Galceran, el meu fill i hereu (moria sense fills) tota l’abans esmentada herència que li deixo, torni i retorni a l’esmentat Ponç de Guàrdia i als seus. I si per casualitat —la qual cosa desitjo que no passi— l’esmentat Ponç de Guàrdia moria sense fills, tota l’herència que li deixo, retorni al meu fill Galceran. I si per casualitat —cosa que no desitjo que passi— tots dos morissin sense fills, les herències que els deixo reverteixin a l’esmentada Berenguera, filla meva, lliurement. També vull i determino que, si succeïa que jo morís abans que l’esmentada senyora Esclaramonda, la meva esposa, o que rebés l’hàbit de la religió, que tot seguit tots els castells, viles, terres, possessions, drets, rendes que són obligades per raó del seu esponsalici o per alguna altra raó, s’entreguin a aquesta senyora Esclaramonda, la meva esposa, lliurement, sense cap contradicció ni impediment de ningú. Tots els esmentats castells, viles i tot el que li ha estat assignat, ho tingui i posseeixi de manera quieta i pacífica la citada senyora Esclaramonda, la meva esposa, per tots els dies de la seva vida, excepte els cinc-cents sous assignats més amunt per a restituir les esmentades injúries i no sigui obligada ni pugui obligar ningú a rebre els diners del seu dot ni del seu esponsalici, a no ser que li plagui i sigui de la seva voluntat. També vull i mano que la senyora Esclaramonda, la meva esposa, tingui plena llibertat i potestat d’escriure el testament i fer l’ordenació de la seva voluntat sobre els béns i coses seves quan i quantes vegades li agradi, sense contradicció ni impediment de ningú. I vull i mano que el citat G. fill meu, observi el testament i la mencionada ordenació de la senyora Esclaramonda, la seva mare, i faci pel seu poder que sigui observat inviolablement per tothom, salvat el dret i la legítima de G. que li toca dels béns i coses anomenats més amunt de la citada senyora Esclaramonda, la seva mare. Igualment vull i mano que els meus marmessors, en primer lloc, a la futura festa de Tots Sants i després cada any rebin els citats mil sous sobre els rèdits esmentats i ressenyats més amunt, i d’ells cada any restitueixin les meves injúries, segons creguin convenient fer-ho, tenint davant els ulls només a Déu, i tenint respecte a la meva ànima, per a lliberar-la de totes les ja citades injúries, i això cal que ho facin cada any durant la meva vida i també després de la meva mort tant temps fins que les meves injúries siguin plenament restituïdes, segons l’encertat parer dels marmessors i del prior ja esmentat, en el seu esperit i sense oblit ni soroll, i mano al meu fill Galceran i l’aviso de part de Déu omnipotent i per la fidelitat que està obligat i cal que em tingui i amb perill de la seva ànima, que aquesta ordenació que faig per lliurar la meva ànima de diverses i innombrables injúries i pecats fets i comesos per mi, dels quals em confesso reu i culpable, que el (meu) fill estimat, Galceran, ni impedeixi ni retardi i mani els meus marmessors amb tot el seu poder i els lliuri i els faci lliurar cada any les rendes esmentades, assignades per això, i que valen mil sous i els doni una obra eficaç de tal manera que la meva voluntat sigui complerta, com més amunt s’ha expressat. També prego i aviso a l’esmentat Ponç de Guàrdia, el meu nebot, sota el perill de la seva ànima i per la fidelitat i legalitat que em té i que cal que em tingui, que observi aquesta ordenació meva i es compleixi i faci observar-la inviolablement. Aquesta és la meva última voluntat que sempre mano que sigui observada ferma i irrevocablement i que si no val pel dret del testament, valgui pel dret dels codicils i de la meva última voluntat. Signatura de Galceran, l’esmentat testador. Signatura de la senyora Esclaramonda, que aquest testament i ordenació certificada l’aprovo amb el meu dret, l’alabo i la confirmo. I per tal que tingui major fermesa i seguretat aquest assumpte, juro per Déu i els sants evangelis de Déu, corporalment tocats per mi amb la mà, que observaré totes i cada una de les coses esmentades i no la contravindré en res, per raó del dot o esponsalici o per alguna altra raó. Signatura de Galceran, fill i hereu del testador. Signatura de la senyora Berenguera de Cervera.=Signatura de G. d’Espunyola i de Vidal de Roca, els esmentats marmessors.= Signatures de G. R. de Faia, R. de Gósol, Bord de Pinós, P. de Torres, Berenguer, capellà de Bagà, R., clergue de Brocà, R. de Sant Salvador.“…
(Traduït per Paquita Sallés i Verdaguer)
Els camins i les comunicacions
A l’època medieval fou utilitzada la xarxa de camins romans, la qual fou ampliada considerablement amb una gran quantitat de camins de bast que comunicaven castells, monestirs, esglésies, viles, llogarrets, molins i fargues.
Els camins comarcals eren de bast i permetien únicament el pas d’animals de ferradura carregats, tot i que els més importants eren anomenats camins rals. Al Berguedà l’estat dels camins és en relació amb la morfologia difícil del terreny i també amb la importància econòmica i estratègica dels castells, monestirs i viles.
La vall del Llobregat era la zona més ben comunicada, car resseguint sempre el riu hom podia anar de Barcelona a Puigcerdà passant per Manresa i Berga, sempre pels colls de Jou o del Pendís. Berga era el centre de les comunicacions comarcals més importants, car des de la vila s’arribava a Solsona, Sant Llorenç de Morunys, Gósol, Peguera, Puigcerdà, Bellver de Cerdanya, Ripoll, Vic i Manresa.
La documentació medieval esmenta molts camins secundaris que travessaven les vies principals; gairebé tots aquests camins són difícils de resseguir, car molts castells, masos i esglésies són avui abandonats. Un camí medieval procedent de Gósol passava prop de l’església de Sant Martí de Saldes i, travessant el riu Gresolet, arribava fins al monestir de Sant Sebastià del Sull i el monestir de Sant Llorenç prop Bagà.
Ja el segle X és documentat l’antic camí que des del castell i la vila de Cardona arribava a Casserres i Avià resseguint en el seu primer trajecte la riera de Navel, camí ple de molins, i que tenia un veral que portava al monestir de Santa Maria de Serrateix i el castell de Viver; aquest camí és anomenat sempre camí de Cardona (strata publica sive Cardonesa, strata Cardonensis).
Un altre camí era el que resseguia la riera de Merlès i que és esmentat l’any 893 en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Merlès (strata Bergitanense qui pergit ad Osona et usque ad ipsum rivulum), conegut amb el nom de camí Berguedà. Camins molt antics, probablement mai abandonats, d’origen romà, són documentats el segle IX a Malanyeu (strata), a Sant Jaume de Frontanyà en direcció a les Planes i Sant Esteve de Riba (documentat l’any 905), i diferents camins a la vall de Brocà (segles IX i X).
Els ports més importants eren els ja esmentats de Jou i del Pendís que travessant el Moixeró i la Serra de Cadí portaven a la Cerdanya, a les viles de Puigcerdà i de Bellver. El segle X és referenciat ja el Portum de Gosal al camí que des de Berga portava a l’Alt Urgell, passant per Gósol i Tuixén. També hi ha notícies més escadusseres de l’existència de ponts, antics ponts, probablement palanques de fusta o ponts romànics, notícies que afloren, però, a partir del segle XIV; l’any 1106 en l’acta de consagració de Sant Vicenç de Rus és esmentat el pont de Varello.
A partir del segle XIII i especialment el segle XIV la documentació es fa ressò molt més sovint dels camins, dels ponts, de la seva conservació i dels vianants: és un reflex de la prosperitat i del moviment econòmic que es detecta a les noves viles així com la interferència d’unes noves formes econòmiques en l’estructura d’un món plenament agrari.
Al peu d’aquests camins més transitats varen néixer els hospitals amb la clara finalitat d’acollir els vianants. El segle XIII és documentat l’Hospitalet de Roca-sança al peu del camí que des de Bagà manava a la Cerdanya pels colls de Jou i del Pendís. Al costat de l’hospital fou construïda una petita capella regentada per preveres i deodonats. Els hospitals acollien els viatgers, però els hospitals de les viles anaven destinats també als pobres. L’any 1255 Galceran IV de Pinós manava construir l’hospital de la vila de Bagà, establint una fundació de dos mil sous (in opere hospitalis quod agitur moviter in dicta villa). A Berga l’hospital és una fundació de Pere de Berga l’any 1267, hospital construït al costat de la capella de Sant Pere de Cohorts fundada per ell mateix (capellae in honorem Sancti Petri et hospitio contiguo dictae capellae et cellario dicti hospitii totam illam donum qui es in dicto hospicio contigua capellae et cellario dicti hospitii...).
Els camins ramaders constitueixen una categoria especial; des del segle XII, quan els monestirs de Poblet i Santes Creus varen adquirir drets de pastures a la Vallfecunda, Campllong i Peguera principalment, gràcies a les donacions de senyors locals, devien néixer els camins ramaders al Berguedà. Els monestirs del Tarragonès estaven interessats en les bones condicions que oferia la muntanya berguedana i cada any, durant l’estiu, practicant el sistema de la transhumància, els ramats arribaven al Berguedà pel camí ramader o carrerada que des dels rius Gaià i Francolí anava a Santa Coloma de Queralt, Calaf, Pinós, Su, Cardona, Montmajor, Avià i Berga; des de Berga la carrerada es bifurcava cap a Peguera i cap a Castellar de N’Hug.
Els molins
L’existència de molins és documentada al llarg dels segles medievals a tot Catalunya; gràcies a un seguit d’estudis recents sobre el tema encapçalats sobretot per Jordi Bolòs i Miquel Fàbregues, juntament amb l’estudi clàssic de les baronies de Pinós i Mataplana, de Serra i Vilaró, és possible parlar de l’existència d’aquests molins al Berguedà.
Durant l’alta edat mitjana l’ús de molins hidràulics de tradició romana és present a la comarca i també, a partir del segle XII quan a tot Catalunya es coneix l’esclat de l’activitat econòmica que va tenir el seu reflex en la construcció de nous i més grans molins. Gràcies a la documentació i a l’arqueologia és possible detectar vells molins al peu de rius i rieres comarcals.
L’any 833 el prevere Servusdei donava a l’església de Santa Maria de Lillet un molinarem anticum: aquesta donació quedà reflectida en l’acta de consagració de l’església de Lillet i pensem que devia tractar-se d’un antic molí d’aigua molt senzill que probablement mai no deixà de funcionar.
El 942 hom venia un molí i una terra pel preu de deu sous a la vall de Brocà, al comtat de Cerdanya. El 1019 mig molí valia tres sous a la riera de Navel; aquest molí era d’un home anomenat At i limitava amb el molí de Sant Joan de Montdarn i amb el molí dels hereus de Traseur de Becsec; termenejava amb el bosc de Navel i amb el camí que anava a Cardona resseguint aquesta riera.
L’any 1033 el mas Mora fou cedit al monestir de Sant Pere de la Portella amb totes les seves possessions, les quals incloïen també els seus molins a la riera de Merlès.
Molts d’aquests molins alt-medievals han estat localitzats a diferents indrets de la comarca, especialment al peu del Llobregat i de les rieres de Navel i de Merlès: molins detectats al peu del Llobregat: Pedret (Cercs) i Obiols (Avià); molins a la riera de Merlès: molí de les Heures (la Quar) i molí de Vilartimó; molins a la riera de Navel: Sant Ponç (Montclar), Montclar (Montclar), Molinet de Navel (Viver i Serrateix), molí de Vilajussana (Viver i Serrateix) i molí de Querol o de cal Félix (Montmajor).
Aquestes notícies i l’arqueologia informen de l’existència d’aquests molins a l’alta edat mitjana; a partir del segle XII el Berguedà també va conèixer una gran onada constructora de molins, alguns aprofitant com a base antics molins alt-medievals, però molts d’altres foren construccions, grans obres de nova planta. Si la documentació és prou rica i variada, l’arqueologia ens dona a conèixer la configuració d’un d’aquest molins, el de Navel, l’únic estudiat al Berguedà. Aquesta nova etapa constructora fou empresa per les senyories laiques i eclesiàstiques i representa sempre un important capítol dins les rendes i l’economia patrimonial així com un índex per a mesurar el grau de creixement econòmic de la comarca. Molts d’aquests molins eren utilitzats encara al final del segle XIX i al començament del XX.
L’any 1212, el comte de Cardona desempenyorava els molins de Puig-reig i els cedia íntegrament a l’orde dels templers que residia al castell; probablement aquests són els mateixos molins esmentats en el testament de Guillem de Berguedà, el trobador, l’any 1187, quan cedia tot el terme casteller de Puig-reig a l’orde militar esmentat.
L’any 1229 Hug de Mataplana, senyor de la baronia del mateix nom, manava construir un altar dedicat a sant Miquel a l’església parroquial de Santa Maria de Castellar de N’Hug. Per tal de dotar-lo convenientment el baró de Mataplana cedia cases, terres i el seu molí del Llobregat a aquest altar i al sacerdot que el regentés (in molendinis nostris de Dods de Llobregat).
El 1230 l’abat del monestir de Santa Maria de Serrateix posseïa un molí en funcionament, molí que ell mateix havia fet construir a la riera de Navel; aquest molí fins ara no localitzat, podria ésser qualsevol dels altres esmentats anteriorment, és a dir, el molinet de Navel, el de Vilajussana o el de Can Fèlix. Des del 1255 són documentats els molins fariners i drapers de Bagà, propietat del baró de Pinós i situats al peu del Bastareny, a tocar de la vila. Els mateixos molins senyorials eren reparats l’any 1292 per uns mestres d’obres que, procedents de Cardona, foren contractats especialment per a les obres dels molins de Bagà, la qual cosa fa pensar que s’ampliaren i remodelaren considerablement.
La importància dels molins queda palesa en el fet que els senyors, en concedir les diferents cartes de franquesa amb la clara finalitat d’estimular el poblament, concedien àmplies exempcions i llibertats, però solien reservar-se la propietat dels molins i dels forns i fins i tot, en el cas de la carta de franqueses de la Pobla de Lillet de l’any 1279 s’especifica clarament que els habitants de la Pobla estan obligats a utilitzar el molí i el forn del baró (Retinemus vero nobis et nostris quod nullus vestrum vel succesorum vestrorum et aliorum qui ibidem venient populari non sit ausus molere seu pastare nisi molendinis et furno nostro propriis quos habemus et habebimus in predicto loco sive populatione).
Els forns de ceràmica
Des del segle X es detecta un gran canvi en la ceràmica a tot Catalunya, car s’abandonen tècniques i formes usuals en la ceràmica de tradició romana i se substitueixen progressivament per unes noves formes que fan que l’anomenada ceràmica grisa prengui una nova i important volada, sobretot gràcies a una nova peça de la producció pròpia: les olles.
Aquesta nova forma evidencia un important canvi en el tipus d’alimentació (menjar bullit, escudella, carn d’olla) així com un canvi en les tècniques i en la capacitat productiva dels forns. Devien, doncs, proliferar arreu els forns, sobretot al peu dels camins, a les parròquies rurals, als monestirs, als nuclis de població, etc. Un exemple conservat en la toponímia i en l’arqueologia és Santa Creu d’Ollers, església romànica del veí terme municipal de Guixers (Solsonès), que conserva un topònim significatiu.
L’existència de forns fora els nuclis de població quedà demostrada l’any 1956, quan fou descobert, molt prop de Berga, al serrat de Casa En Ponç, un important conjunt de forns de ceràmica grisa. Durant els anys 1958 i 1959 fou excavat pels professors de la Universitat de Barcelona Castillo, Arribas i Riu; les restes ceràmiques foren traslladades al Museu de Berga i al Museu Arqueològic de Barcelona.
Un forn exigia sempre la proximitat d’un curs d’aigua important (torrent, riu, font, etc.) i, pel que fa als forns de Casa En Ponç, hom ha suposat que l’aigua imprescindible devia procedir, a partir de canalitzación, de la veïna i molt propera font coneguda avui amb el nom de Fontollera (Font de les Olles); exigien també els forns una bona quantitat de terra argilosa que obtenien de la veïna casa del Mas d’en Bosc, així com fusta abundant i una pedra calcària que permetés foradar fàcilment la roca. Les excavacions a Casa En Ponç es varen realitzar abans de la construcció de l’actual urbanització que va anul·lar totes les restes dels forns, un dels grans exemples de forns ceràmics medievals de Catalunya.
Els treballs varen descobrir l’existència de cinc forns, d’uns set possibles, forns de considerables mides, car permetien de fer fornades d’una cinquantena de peces, majoritàriament olles de formes variades.
Senyorius laics i eclesiàstics al Berguedà
L’estudi dels senyorius laics i eclesiàstics al Berguedà és molt difícil de precisar, car les relacions feudovassallàtiques i la senyorització de la terra són molt poc estudiades. Entre els segles XI i XIII tot el Berguedà quedà dividit en termes jurisdiccionals de castells i parròquies, però els senyors, laics i eclesiàstics, es varen interferir molt sovint en aquestes unitats que en un principi eren força clares; aquest procés fou tan important que es pot dir que al Berguedà el domini reial fou mínim. No és fins el final del segle XIII i especialment el segle XIV que els monarques catalans comencen a actuar a la comarca i a adquirir patrimoni al Berguedà, especialment amb la modalitat de compra i permuta. L’exemple més clar és la permuta que feu Jaume II l’any 1309 d’un seguit de castells berguedans (Casserres, Montmajor, Puigarbessós, Querol, Blancafort, Fraumir, Merola, Montclar, Bonner, Roset, Peguera i castell de Berga) a Sibil·la, comtessa de Pallars i senyora de Berga.
Així durant el llarg període del romànic es pot dir que el Berguedà restava en mans dels senyors. Els senyors laics eren sovint descendents d’antics vicaris comtals que anaven agrupant en les seves mans grans lots de terres amb les quals havien de formar importants patrimonis familiars, els més detacats dels quals són les baronies de Pinós, Mataplana, la Portella, unides durant el segle XIV sota el govern dels Pinós de Bagà; també els Peguera que donaren llur nom a una de les importants famílies catalanes i que tenen el seu origen en la vegueria d’un petit castell de muntanya.
La resta del territori berguedà quedava dividit en petits senyorius laics (el de Viver, per exemple) i els eclesiàstics, ja més importants. Els grans monestirs comarcals, presents ja al territori des dels primers anys de la repoblació, com Sant Llorenç prop Bagà, Santa Maria de Lillet, Santa Pere de la Portella, Sant Jaume de Frontanyà, Santa Maria de Serrateix amb patrimoni fora dels límits comarcals. També cal referenciar el grup important dels monestirs forans que tenien al Berguedà importants lots de terra: Sant Joan de les Abadesses (quadra de Sant Joan de Montdarn i terres a la vall de Lillet i al terme de Castellar de N’Hug), Santa Maria de Ripoll (Sorba, Gargallà, Obiols, Borredà, Boatella, Malanyeu, Merlès, etc.), Sant Serni de Tavèmoles (Sant Salvador de la Vedella, Sant Salvador de Mata, Sant Pere de Casserres, Sant Julià de Fréixens, terres a Fígols, Navel, etc.), Sant Pere de Camprodon (terres a Guardiolans i Vilada) i els monestirs de Sant Miquel de Cuixà (terres i església de Sant Climent de l’Espunyola, terres de Casserres, la Guàrdia, etc.); també els grans monestirs cistercencs de Santa Maria de Poblet i Santes Creus, que tenien importants drets de pastura a la Vall Fecunda, Peguera i als llocs de Gisclareny i Brocà, a la baronia de Pinós.
Cal esmentar també els dominis que al Berguedà tenien els ordes ministerials dels templers i dels hospitalers, especialment des del segle XII, i que es concretaren amb la creació d’unes respectives comandes a Puig-reig i Berga; aquest important conjunt de terres i béns quedà unit l’any 1314 sota el govern dels hospitalers en ésser abolit l’orde del Temple pel papa. (RSR)
Concessió al monestir de Poblet del permís de poder pasturar al port de Peguera (28 de setembre de 1171)
Pere de Berga, Estefania, la seva muller i Pere, el seu fill, donen a Santa Maria de Poblet, sota l’autoritat de l’abat Hug, el port de Peguera. Declaren que només el monestir i ells mateixos podran pasturar allà els ramats sense cap mena de tributació. Es comprometen, a més, a ésser els seus protectors i a defensar-los contra qualsevol violència. En concepte d’aquesta donació Poblet els paga 100 morabatins dels bons.
"In Dei nomine. Manifestum sit quod ego Petrus de Berga, et ego Stefania uxor eiux et ego Petrus filius eorum, nos omnes pariter bona fide, pro amore Dei et Beate Marie et pro remedio animarum nostrarum et omnium parentum nostrorum, cum hac presenti carta donamus, tradimus ac laudamus Domino Deo et monasterio Sancte Marie Populeti, et tibi Ugoni abbati illius loci omnique conventui ibi Deo famulanti presenti et futuro, portus integriter de Peguera, videlicet Vallem Fagundam cum suis pertinenciis et portus de Peguera plenarie sicut undique pertinet ad ipsum portum. Habet autem affrontaciones ex una parte intus in Blanchafort; ex alia parte sicut partitur cum honore Guillelmi de Berguedan de Spinalbeto et de Castelar; ex alia usque ad terminum Vallis de Lort; ex quarta parte sicut partitur cum honore Gauceranni de Castello de Sauze et in cegia. Sicut iste affrontationes includunt Vallem Fagundam et portus integriter sicut predictum est, donamus vobis fratribus Populeti presentibus et futuris in perpetuum, ut semper vestrum bestiarium ibi pascat et reficiatur libere et in pace, sine blandimento alicuius hominis, sine censu et usatico et sine forcia, sicut in honore Populeti, sicut melius et perfeccius potest intelligi ad proficium monasterii. Et non liceat alicui homini vel mulieri mittere illuc aliquid bestiarum ad pascendum, nisi solummodo illud Populeti et nostrum proprium et nostrorum hominum in ipsos portus habitancium. Et si aliqua persona ecclesiastica vel secularis vobis vel vestris ibi aliquam forciam facere temptaverit, nos et nostri erimus inde vobis et vestris semper fideles defensores et guirentes contra omnes homines secundum nostrum posse. Et omni tempore accipimus et emparamus vestrum bestiarium et omnes res vestras in nostra custodia et defensione, in omnibus locis in quibus nos potestatem habemus sine vestro inganno. Hoc autem supradictum donum, id est Vallem Fagundam, que est nostrum dominium, et portus de Peguera, quos de nobis tenet Raimundus de Peguera, facimus Domino Deo et iam dicto monasterio Sancte Marie Populeti pro remissione peccatorum nostrorum et omnium parentum nostrorum. Et totum, sicut superius scriptum est, plivimus Domino Deo et vobis per nostras fides rectas, sine vestro enganno. Si quis hoc donum inquietare vel infringere temptaverit non valeat sed in duplo componat, et in antea sit firmum omni tempore. Et propter hoc donum accipimus a vobis C morabetinos bonos.
Facta carta IIII kalendas octobris, anno Domini M° C° LXX° Io.
Sig+num Petri de Berga. Sig+num Stefanie uxoris eius. Sig+num Petri filii nostri. Nos omnes unanimiter iussimus fieri et firmavimus et firmari fecimus hanc cartam intus in palacio de Berga.
Sig+num Raimundi de Peguera. Sig+num Guille uxoris eius. Sig+num Guillelmi fillii eorum. Item, Sig + num Berenguarii fillii eorumde. Sig + num Guillelmi capellani de Berga. Sig + num Bernardi Cossardi. Sig + num Raimundi de Pilas.
Stefanus, rogatus scripsit."
Original: A. H. N. carpeta 2016, núm. 12.
Còpia contemporània: A. H. N. carpeta 2016, núm. 13.
Còpia de l’any 1234: A. H. N. carpeta 2016, núm. 14.
Còpia: C. P. M. foli 163 r, 2 col.; 163 v. 1 col., núm. DCCCLXXXI.
Còpia: C. P. T. pàgs. 186-187, núm. 304.
Santacana: El monasterio de Poblet, ap. 103.
Traducció
"En el nom de Déu. Sigui manifest que jo, Pere de Berga, i jo, Estefania, la seva esposa, i jo, Pere, llur fill, tots nosaltres al mateix temps, de bona fe, per l’amor de Déu i de Santa Maria, i per a remei de les nostres ànimes i les de tots els nostres parents, amb aquesta escriptura de donació, lliurem i afirmem donar al senyor Déu i al monestir de Santa Maria de Poblet i a tu, Hug, abat d’aquest lloc, i a tota la comunitat de servents de Déu, ara i en el futur, tot el port de Peguera, és a dir, Vallfogona amb les seves pertinences i el port de Peguera, tot sencer i tot el que li pertany. Té els límits, per una part, a Blancafort; per l’altra, el lloc on es parteix la terra de Guillem de Berguedà d’Espinalbet i de Castellar; per l’altra, fins el terme de la Vall de Lord; per la quarta part, el lloc on es parteix la terra de Galceran de Castelló de Salze amb la sèquia. Tot el que aquests termes inclouen, Vallfogona i el port tot sencer, tal com s’ha dit, us ho donem a vosaltres, els frares de Poblet, presents i futurs, perpètuament, per tal què sempre el vostre bestiar hi pasturi i hi jagui lliurement i en pau, sense contradicció de cap home, sense cap cens, usatge ni força, per a profit del monestir de Poblet, de la manera que millor i més perfectament pot ser entès. I no li sigui lícit a cap home ni cap dona enviar-hi cap de les seves bèsties a pasturar-hi, només el bestiar de Poblet i el nostre i el dels nostres homes que habiten aquests llocs. I si alguna persona seglar o eclesiàstica o vosaltres intentés de fer-vos alguna força, nosaltres i els nostres serem sempre els vostres fidels defensors i garants contra tots els homes, segons el nostre poder. I en tot temps rebem i emparem el vostre bestiar i totes les vostres coses sota la nostra custòdia i defensa, en tots els llocs en els quals tenim la potestat sense el vostre engany. Aquesta susdita donació, és a dir, Vallfogona que és del nostre domini, i el port de Peguera que, de part nostra té Ramon de Peguera la fem al senyor Déu i al citat monestir de Santa Maria de Poblet per la remissió dels nostres pecats i els dels nostres parents. I tot, tal com ha estat escrit més amunt, ho lliurem al senyor Déu i a vosaltres per les nostres rectes fidelitats i sense engany per part vostra. Si algú intentés inquietar aquesta donació o trencar-la, no pugui fer-ho, sinó que pagui el doble, i d’ara en endavant sigui ferma en tot temps. I per aquesta donació rebem de vosaltres cent morabatins dels bons.
Feta aquesta escriptura el quatre de les calendes d’octubre de l’any del Senyor 1171.
Signatura de Pere de Berga. Signatura d’Estefania, la seva esposa. Signatura de Pere, el nostre fill. Tots nosaltres unànimement manem fer i firmem i fem firmar aquest document en el palau de Berga.
Signatura de Ramon de Peguera. Signatura de Guilla, la seva esposa. Signatura de Guillem, llur fill. Igualment, signatura de Berenguer, llur fill. Signatura de Guillem, capellà de Berga. Signatura de Bernat Cossard. Signatura de Ramon de Pilas.
Esteve, pregat, ho ha escrit."
(Traduït per Paquita Sallés i Verdaguer)