L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
Mapa dels castells i les edificacions militars de la Cerdanya anteriors al 1300.
M. Ll. Ramos
La Cerdanya és un espai molt unitari, que té com a centre un extens altiplà. Aquesta característica del relleu repercutí en la forma com s’organitzà en època medieval. No oblidem pas, això no obstant, que l’espai cerdà, en alguns moments, va anar més enllà de l’altiplà i dels seus vessants i s’estengué almenys per part de l’actual Ripollès i per part de l’alt Berguedà; si més no, aquests eren els límits del comtat cerdà en època carolíngia. Ara, però, ens limitarem a l’espai estricte de la Cerdanya i intentarem veure com s’organitzà al llarg dels segles IX-XIII. A més, tenint present el relleu i també les transformacions socials i els principals esdeveniments polítics que hi hagué durant aquests segles, farem esment d’alguns dels trets característics de les fortificacions que s’hi construïren.
Abans de l’any 1000, la Cerdanya estricta era repartida en diversos pagus (pagi): el de Llívia, el de Talló i el de Bar. Aquesta divisió havia de correspondre a l’existència, en algun moment, de diversos centres de poder, de diferents llocs centrals. A Bar, actualment a la comarca de l’Alt Urgell, en aquesta època hi havia un castell. Llívia, potser el centre més important, era un lloc fundat en època romana —tot i que abans dels romans ja hi devia haver un establiment humà—; a l’alta edat mitjana hi havia un castell important. Finalment, a Talló cal pensar que també hi havia hagut alguna fortificació o un lloc de poblament, al mateix pla de Talló i potser en algun turó proper (on ara hi ha Bellver o bé una mica més cap al sud). A part aquests tres indrets, segurament a la plana cerdana encara hi havia altres centres que, pel que fa a l’organització del territori, feien de nexe entre el passat premedieval i l’època que estudiem. Així es devia esdevenir, per exemple, amb la fortificació primerenca de Llo, bastida a la muntanya de Sant Feliu.
Al cim de la penya de Sant Feliu de Llo hi ha restes d’una torre petita, de planta lleugerament rectangular, amb uns murs gruixuts, situada al costat d’una església. Cal pensar que en aquest turó hi devia haver alguna altra construcció defensiva i que aquest esperó muntanyós devia fer, durant els primers segles medievals, la funció d’un oppidum o castellum.
Malgrat això, la major part de les fortificacions de la Cerdanya de les quals s’han conservat restes són de l’època de la feudalització, de després de l’any 1000. En un moment encara proper a l’any 1000, segurament a la primera meitat del segle XI, es bastiren diversos castells a la banda occidental de la Cerdanya: el de Sant Martí, el de Miralles i el de Queralt. D’acord amb els estudis de V. Hurtado, aquests dos darrers eren situats al nord i al sud del Segre, a l’actual comarca de l’Alt Urgell(*). De fet, defensaven tot el sector occidental del comtat. L’únic castell situat a l’actual comarca de la Cerdanya és el de Sant Martí o Sant Martí dels Castells, bastit en una roca, exactament damunt del riu Segre. Hi trobem adossades una fortificació i una església; l’església sembla gairebé una sala del castell aprofitada amb una finalitat religiosa. Aquest edifici que ha arribat fins a nosaltres és, però, més tardà; cal datar-lo ja cap al segle XIII.
D’acord amb allò que s’ha conservat, en un segon moment del procés de feudalització es van construir a la Cerdanya moltes altres fortificacions. Són una mica tardanes, de cap als segles XII o XIII, i corresponen a edificis que sovint recorden més una casa forta que no pas un veritable castell. La torre de Sant Romà és de planta gairebé quadrada, i els costats fan a l’exterior uns 7 m de llarg. La porta principal era a peu pla. Potser tenia un recinte al voltant. La Torrassa d’Alp és força semblant; la longitud de les façanes és d’uns 8 m; en un dels costats hi ha restes d’un vall. La Roca de Víllec era formada per una torre de planta gairebé quadrada i per un planell, estès al cim d’un turó i clos per una muralla. El castell de la Llosa tenia una planta rectangular: els costats fan 9 m i 24 m; la porta era, així mateix, a peu pla. El castell d’Ovança era format també per una torre de planta rectangular —de la qual només ha restat una de les façanes— i potser per un recinte, protegits, en un dels costats, per un vall força profund. Potser un dels castells més espectaculars de la Cerdanya és el de Querol, on trobem dues torres de planta quadrangular, força ben conservades i situades al recinte superior; el recinte jussà segurament fou afegit posteriorment, en un segle ja plenament gòtic.
L’anomenada Torre Cerdana, que devia tenir com a funció principal defensar l’entrada a la Cerdanya per la banda del Pimorent, és una fortificació força excepcional. És un dels pocs edificis de planta quasi circular de la comarca; tanmateix, cal tenir present que ja ens trobem en un moment molt tardà dins l’època que estudiem en aquesta obra. És molt possible, però, que en aquest mateix indret hi hagués hagut una construcció anterior de planta quadrangular.
Val la pena que ens fixem en la situació de totes aquestes construccions. A l’extrem est de la Cerdanya, a l’entrada del Conflent, hi havia el castell d’Ovança, sobre la Tet. A l’extrem nord de la comarca, el castell de Querol i, especialment, la Torre Cerdana, al costat del coll de Pimorent. Una mica més a l’oest, el castell de la Llosa. A l’extrem occidental, sobre el Segre, la fortificació de Sant Martí dels Castells. Al sud, el castell de Sant Romà al costat del camí que s’enfila al pas de Gosolans, el de la Roca de Víllec al damunt de la via del pas del Cabirol i la Torrassa d’Alp al costat de la collada de Toses. El mateix castell de Sant Feliu de Llo era al costat del camí que venia del coll de Finestrelles i de Núria. Encara, el camí del coll de Jou, que permet de comunicar la Cerdanya amb el Berguedà, era defensat per una torre situada prop de Das, segurament d’època romana, bé que és molt probable que fos aprofitada en època medieval(*). De fortificacions situades en llocs amb un interès estratègic encara n’hi devia haver d’altres, com per exemple la de Meranges, a la Solana de la Cerdanya, de la qual no resta quasi res, a part un topònim que permet de saber on era situat aquest castell.
Algunes altres fortificacions, per contra, sembla que corresponen més aviat a la casa forta o al petit castell del senyor del poble. Potser hem de considerar així les torres d’Èguet o de Bolquera, situades a tocar del poble. També havia de tenir aquesta funció, per exemple, el castell o força d’Olopte, que es devia situar al turó que hi ha al costat de l’església, però del qual no ha restat gairebé cap vestigi, o bé el castell de Montellà, situat al planell que hi ha al cim del puig on fou construït el poble.
Les restes que s’han conservat del castell del poble de Llo són prou importants per a merèixer un comentari a part. Aquest castell és situat a la part alta del poble i era format per un recinte mitjanament gran amb diverses torres. S’ha conservat en bon estat una part força notable d’aquest clos i una de les torres. A l’hora de datar-lo se’ns ha plantejat algun problema. Mentre la torre gran que hi ha a l’extrem de la muralla és amb seguretat del segle XIII, la muralla és més difícil de datar, tot i que és possible que també sigui d’aquesta mateixa època (en canvi, com hem vist, el castell de Sant Feliu de Llo és molt més antic). Sigui com sigui, aquesta notable muralla cloïa un recinte força gran defensat segurament per tres torres d’angle. Prop d’aquest castell es construí, ja en un moment tardà, la torre de guaita dita del Vaqueró.
Si volem conèixer l’organització del territori a la Cerdanya, una qüestió fonamental que hem de poder respondre és en quin moment es van construir per primer cop la major part dels pobles cerdans, pobles que molt sovint duen noms creats en una etapa preromana. J. Padró, en un estudi sobre les vies de comunicació en aquesta comarca, s’ho planteja i afirma que són unes poblacions, “la toponímia de les quals és una prova de llurs llunyans orígens preromans”. Diu també, en parlar d’un seguit de pobles situats al costat d’un camí que passava pel nord de Llívia —més antic que la via romana que solcava la conca cerdana d’W a E—, que hi havia una estreta relació entre l’existència d’aquests llocs de poblament i aquest antic camí, fet en un moment preromà. Ell mateix, però, afirma que cal tenir present que la romanització de la Cerdanya no fou, ni de bon tros, tan superficial com s’ha suposat i que, per tant, per exemple, molts dels camins que comuniquen pobles entre ells han de datar d’època romana(*). Sigui com sigui, crec que, d’acord amb allò que sabem, hem de considerar que l’origen dels pobles principals de la Cerdanya (o dels Pirineus) i, fins i tot, diria que l’origen d’alguns de llurs termes, almenys ha d’ésser d’un moment proper o, alguna vegada, anterior i tot a l’inici de l’edat mitjana. Parlem-ne.
Aquesta xarxa de llocs de poblament, que aviat devien tenir uns termes o territoris que en depenien, en època carolíngia es veié reforçada per la xarxa parroquial. A la plana cerdana, en especial al sector occidental, almenys durant els segles carolingis, els termes de molts dels pobles, i de les parròquies corresponents, s’estenien tot formant una franja o llenca de terreny allargada, que anava des del cim del vessant de la muntanya fins al riu Segre (*). Normalment, en altres comarques amb un relleu diferent, els termes pobletans o parroquials són més arrodonits o quadrangulars. Aquesta forma allargada reflectia una realitat de poblament i sobretot una realitat econòmica, que cal relacionar amb l’aprofitament de les pastures i dels emprius.
Amb vista al coneixement de l’origen d’aquests pobles de la Cerdanya, és molt interessant la divisió que hi hagué, en un cert moment, d’alguna d’aquestes llenques de terra que tallaven verticalment l’obaga o la solana cerdana. Així, per exemple, en trobem una de partida, i dividida en dos termes diferenciats, en el cas dels pobles de Bar i de Barguja. Això és notable perquè reflecteix que, segurament, en una època inicial hi havia un espai d’aprofitament del territori únic, i a partir d’un cert moment es crearen dues comunitats humanes diferenciades, amb llurs territoris o termes propis. I, d’acord amb el nom que duen els llocs, quan s’esdevingué la fragmentació d’aquest espai sembla que encara es parlava una llengua bascoide i, per tant, aquest moment pot ser datat, com a màxim de tard, cap al segle V o VI(*). En els pobles que hi ha a la banda de ponent dels llocs de Bar i de Barguja —Arsèguel i Ansovell, a l’Alt Urgell— hi ha una divisió semblant de la llenca de terreny que anava del riu Segre a la carena del Cadí, entre un poble proper al Segre i un altre de més de muntanya; en aquest cas, els topònims són ben diferents, però tots dos són preromans. A la riba dreta del Segre, ja a la Baixa Cerdanya actual, podríem parlar d’altres casos de divisió de la franja que anava del Segre fins a la carena, per exemple entre Prullans —nom creat en època romana— i Anes —nom preromà—, entre Travesseres —nom romànic relacionat segurament amb el bestiar— i Lles —nom preromà—, o entre Músser i Arànser —ambdós preromans—. Conèixer l’origen i l’evolució de tots aquests pobles més importants i de la xarxa de termes pobletans ens permetria de saber algunes coses sobre l’origen de les diverses comunitats dels vilatges de la Cerdanya i, potser, sobre l’edat massa fosca que hi ha, per a nosaltres, entre el final del món romà i l’època en què s’esdevingué la conquesta carolíngia.
Segurament una prospecció acurada de la Cerdanya permetria de descobrir l’existència de diversos pobles rònecs. Actualment en podem assenyalar dos dels quals s’han conservat restes notables: el del Tajó i, sobretot, el de la Roca de Víllec. A Ovança sembla que també s’han trobat restes d’habitatges abandonats. Així mateix, a Vencilles, prop de Sanavastre, també hi havia hagut un poble; actualment, però, hom només hi veu unes restes molt malmeses de l’església. Com veurem més avall, potser també a prop de Meranges es podrien trobar alguns habitatges medievals rònecs.
A la Roca de Víllec, com ja hem dit en parlar de les fortificacions, veiem les restes d’un castell i també un conjunt de cases situades al seu redós, al vessant abrupte del turó. Són habitatges separats entre ells, repartits en diverses feixes o terrasses i potser tots ells closos per una muralla, sobretot a la banda on no hi havia la defensa natural de l’espadat. És un tipus de poble semblant a molts altres vilatges de la zona pirinenca. Amb tot, en aquest cas, sobretot a causa de la seva situació i del seu nom, ens podem plantejar si el seu naixement no fou ja tardà i si en aquest fet hi tingué molta importància l’existència, potser prèvia, de la fortificació edificada al cim del turó. Qui sap si en aquest cas hom pot parlar també d’un “encastellament”, semblant, per exemple, al que es va esdevenir l’any 1190 al turó d’Arfa, a l’Alt Urgell (“tali scilicet pacto ut ibi facias castrum et forciam et popules hominibus”) o bé al que hi hagué a l’encara més proper indret de Banat, l’any 1255 (al podium de Calbelli de Banath), on els homes “mutati sunt vel mutaverint de Banato Sotirà in illo Castro Novo qui construitur in Podio de Calvello” (s’han de traslladar del poble jussà al “Castellnou” que s’havia d’edificar al cim del puig “Calbell”)(*). Potser un procés amb unes característiques d’aquest tipus permetria de comprendre, d’una banda, la localització dels habitatges en un indret poc adequat, massa obac, i, de l’altra, el primerenc abandonament d’aquest vilatge, tot mantenint-se només unes cases al proper indret de Víllec, segurament el lloc de poblament original.
De fet, aquest possible cas d’“encastellament” de Víllec no fou pas l’únic que hi hagué a la Cerdanya. Ja molt més tard, l’any 1336, el rei de Mallorca intentà que tota la població de la vila i la vall de Meranges es traslladés a viure al peu d’un fortalicium seu turrem situat al “Prat Secà”. Sembla que aquest intent tan tardà d’“encastellament” i de concentració de la població no degué reeixir(*). De fet, cap a l’any 1250, ja sembla que hi havia hagut, en aquesta vall de la Solana cerdana, un intent de crear una nova població anomenada “Serra de Meranges”(*).
De casos de canvis més o menys forçats del lloc de la població també n’hi hagué d’altres a la Cerdanya. L’any 1178 s’esdevingué el trasllat de bona part dels habitants del poble d’Ix a la nova vila de Puigcerdà. La població de Puigcerdà s’estructurà al voltant del castell i en relació amb dos carrers principals. Sembla que a partir d’aquest nucli inicial s’organitzà la resta de carrers d’acord amb una quadrícula no perfectament simètrica. Més endavant, es féu, fora dels murs, una “vila nova”, documentada d’ençà de la darreria del segle XIII. L’àrea excavada fa pocs anys a Puigcerdà sembla que es correspon amb el lloc on hi havia aquesta “vila nova”. Els resultats d’aquesta excavació són molt interessants ja que ens permeten de conèixer l’anatomia d’un espai urbà. Hom pot saber les mides dels carrers, podem conèixer la superfície dels habitatges (de 17 a 34 m2), s’ha pogut descobrir, també, que les cases tenien unes parets de tàpia i bigues de fusta i que tenien un pis superior, etc.
S’esdevingué, així mateix, un procés d’“encimbellament” (per no dir d’“encastellament”), com ja proposàvem fa anys, a la vila de Bellver, creada el 1225 al cim d’un puig, in podio illo de Bello Videre(*). Aquesta vila s’organitzà, bàsicament, a partir del castell, l’església, la plaça del mercat, ja documentat al text fundacional, i un carrer principal. Més tardanament, cap a l’any 1267, fou closa rere unes muralles. Fa uns quants anys hi vam estudiar un dels diversos túnels que permetien de passar per sota d’aquestes muralles, segurament pensats per a moments de setge. Darrerament s’hi ha estudiat una cisterna, que caldria relacionar amb el castell.
Un cas més complex d’intent tardà d’“encastellament” és la fortificació i vila de Llívia. En aquest indret, segurament des de molt aviat, des de molt abans de l’edat mitjana, ja hi hagueren dos nuclis, un al cim del turó i un altre al peu, a la banda sud-oest del puig. D’acord amb les excavacions realitzades, a la població —inferior— de Llívia, ja abans de l’any 1257 (i, certament, després de l’etapa romana), hi devia haver algun lloc de poblament. En aquesta data, Jaume I autoritzà la construcció de cases al peu del pujol, a canvi, però, que no s’enderroquessin les que hi havia al cim. Més tard hi hagué un procés contrari, s’intentà que la població retornés al cim del turó. Així, l’any 1305, el rei de Mallorca pretengué —segurament sense gaire èxit— que s’hi edifiquessin més habitatges. És molt interessant aquest segon document, perquè reflecteix una situació que permet de comprendre les fortificacions que hi ha al cim del puig. Es conserven, actualment, d’una banda, restes d’un castell de planta quadrangular, amb un pati central, on hi ha una cisterna potser d’època romana, i una torre circular a cadascun dels angles; és una planta típica d’aquest moment proper a l’any 1300 (que trobem, per exemple, al castell de Montgrí, a l’Empordà). Adossades al costat d’aquest castell amb pati, hi ha les restes d’un recinte sobirà. A més, al cim del turó encara trobem un recinte molt ampli, on hi devia haver els habitatges o on calia que s’instal·lés la població. Amb tot, mentre alguns dels elements d’aquest clos jussà són clarament d’aquest moment tardà situat a cavall de l’època romànica i gòtica (per exemple, una torre del sector oriental), d’altres sectors de la muralla jussana, amb el nivell actual dels nostres coneixements, no podem assegurar totalment que no haguessin pertangut a un recinte més antic, de l’alta edat mitjana. Cal tenir present que en aquesta època anterior a l’any 1000 hi devia haver una fortificació.
Les excavacions fetes a l’anomenat carrer dels Forns de Llívia, a la vila inferior, són molt interessants perquè permeten de parlar d’una continuïtat al llarg dels segles. Aquí, a Llívia, com en molts altres llocs d’Europa, en especial a la perifèria del món romà, s’endevina una força clara connexió entre els principals centres d’abans de la conquesta romana i els llocs centrals de l’època medieval(*). Això degué ser així, com dèiem al començament, tant a Llívia (amb un nom romà), com a Talló, a Bar o a Llo (amb noms preromans). En aquesta excavació feta a Llívia es trobaren alguns materials d’època prehistòrica, uns nivells importants, amb edificis, d’època romana, unes sepultures de l’alta edat mitjana, fetes amb pedres i lloses, alguns fragments de terrissa d’un moment proper a l’any 1000 i uns nivells dels darrers segles medievals, amb força material ceràmic i amb algunes restes de construccions. En el moment més tardà sembla que s’hi contruïren alguns forns de terrissa.
De fet, com vèiem més amunt, l’existència al possible oppidum de Sant Feliu de Llo d’un indret de poblament, que perdurà des de l’època prehistòrica fins a la romana, reafirma aquesta continuïtat(*). Així mateix, a Talló hi ha documentada arqueològicament una ocupació des de l’època romana.
Pel que fa a les necròpolis, podem parlar sobretot de les tombes de Llívia, que ja hem esmentat més amunt, i de les de Talló; també hi ha notícies de troballes en altres indrets, en relació amb esglésies o bé lluny dels edificis eclesiàstics. A Llívia, en una primera campanya d’excavacions, a Cal Meranges, hom trobà més de divuit enterraments fets amb lloses, on es descobriren alguns materials ceràmics d’època romana; l’any 1980 encara s’hi trobaren diverses tombes fetes amb fosses de forma allargada que s’estrenyien a la banda del peu i que eren cobertes de lloses(*). De fet, les tombes de lloses i pedres trobades al carrer dels Forns, datades a l’alta edat mitjana o en un moment romà tardà, també pertanyen a aquesta extensa necròpoli que hom ha de relacionar amb una primitiva església. A Talló, on aquests darrers anys s’han fet algunes excavacions, s’han trobat algunes tombes buidades a la roca o al paviment i d’altres de fetes amb pedres, que, en principi, han estat datades al voltant de l’any 1000. Amb tot, algunes de les tombes d’albats, tallades a la roca, sembla que poden tenir una datació encara més reculada.
Les principals vies de la Cerdanya, d’acord amb els estudis fets, corresponen, com s’esdevé quasi a tot arreu, en bona part, a la xarxa de vies d’època romana(*). J. Padró ha estudiat detingudament la via romana que passava pel Coll de la Perxa, continuava cap a Sallagosa, passava pel costat meridional de Llívia, travessava Puigcerdà i passava el riu Querol pel pont de Sant Martí. Aquest pont de dos ulls, com esmenta aquest arqueòleg, fou refet en època medieval damunt d’una base formada per uns blocs molt ben escairats i amb carreus en coixinet, que corresponen a una obra d’època romana. La possible via romana —i també medieval— després anava cap a Isòvol. Havent passat aquesta població, a l’edat mitjana es construí el Pont del Diable, que permetia de travessar el riu Segre. D’aquest pont només s’ha conservat una de les almenys tres arcades que devia tenir. Des d’aquest punt proper a Bellver, la via romana seguia la riba esquerra del Segre fins al pont de Bar.
Aquesta via principal tenia una variant que travessava la Cerdanya més cap al sud. Passava per damunt del pont de Soler, que permetia de superar el Segre, i es dirigia cap a Alp. Els pilars d’aquest pont de Soler segurament també són d’època romana. Són fets amb un revestiment de blocs ben escairats i amb un encoixinat; han estat tombats i encara són aprofitats pel pont modern. Aquesta via més meridional, d’una banda, anava cap a Puigcerdà i, de l’altra, cap a Talló. A més, l’existència d’aquest pont, segons J. Padró, només es pot justificar si suposem que hi havia un camí romà que es dirigia cap a la Molina —passava, per tant, en època medieval, pel costat del cenobi d’Umfred i per sota de la Torrassa d’Alp— i arribava a la collada de Toses. Creu també que ha de tenir un origen premedieval la via que seguia la vall de Querol —on hi ha els castells medievals de Querol i la Torre Cerdana— i atenyia el coll de Pimorent o bé la via que travessava el Capcir i el Donasà i menava cap a Carcassona. Cal dir que, com s’esdevé a tot arreu, aquesta xarxa correspon si fa no fa a les vies que hi ha documentades a l’alta edat mitjana(*). En època medieval —i potser també abans— n’hi havia moltes més, com la del coll de Finestrelles, la del de Jou, la del coll de Pendís, la del pas de Gosolans, etc., que moltes vegades trobem documentades i que foren un dels motius que portaren a la creació de moltes de les fortificacions que hem esmentat més amunt.
La Cerdanya, com dèiem al començament, té un interès especial pel fet d’ésser un espai molt unitari, centrat en un altiplà. D’altra banda, però, també té un fort interès pel fet que hi podem estudiar i valorar els processos de continuïtat en l’ocupació del territori i en el manteniment de molts aspectes de la seva organització. Hi hagué petits o, de vegades, grans canvis, però alhora hi hagué grans continuïtats, tant amb relació als llocs de poblament, com amb relació als llocs centrals de control de l’espai. Hi trobem reflectida aquesta continuïtat potser d’una forma més evident que enlloc; amb tot, aquestes pervivències es poden descobrir també en altres contrades dels Pirineus, com Andorra o el Pallars, i, fins i tot, com ja hem esmentat més amunt, en altres països europeus.
Al costat de les continuïtats, a la Cerdanya també hi ha hagut, al llarg de la història, transformacions notables. Com ja s’ha dit, la romanització portà canvis força profunds, reflectits en topònims, restes de centuriació, tombes (Prats o potser Llívia), ponts (Sant Martí i el Soler), vies (coll de la Perxa), construccions (Llívia), etc. A causa potser de la nostra ignorància, podem suposar que en l’època de domini visigot i musulmà predominaven els elements de continuïtat, mentre que amb la conquesta franca hi hagué certs canvis, ni que sigui sols amb relació a l’origen de la gent que hi vivia o a l’aprofitament del sòl (més cereals, introducció de la vinya, menys prats i boscos) (*). Molts segles més tard de l’etapa de domini romà, la feudalització també va significar novetats importants, com la construcció de nombroses fortaleses, amb relació a algunes poblacions i sobretot amb les entrades principals de l’altiplà, com alguns canvis de localització d’algunes poblacions (“encastellaments” de la Roca de Víllec, Meranges, Puigcerdà, Bellver) i la reorganització dels centres de poder (Puigcerdà i Bellver). En avançar el segon mil·lenni, s’esdevingueren altres novetats, com ara un increment notable del comerç i de l’artesanat, que afavorí, per exemple, el desenvolupament de la nova vila de Puigcerdà, important centre de paraires, teixidors i pellissers(*). Per acabar, tot i que afecti un moment ja molt tardà respecte al marc cronològic estudiat, també cal assenyalar que el fet que la Cerdanya passés a dependre del regne de Mallorca, va comportar o afavorir alguna de les transformacions suara citades, com per exemple la construcció d’algunes de les fortificacions tardanes que hi trobem o bé alguns dels intents d’“encimbellament” forçat de la població que hi hagué.
Vegeu: Castells i edificacions militars de la Cerdanya anteriors al 1300
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies de la Cerdanya anteriors al 1300.
C. Puigferrat
El panorama que presenta el conjunt de l’arquitectura religiosa d’època alt-medieval que s’ha conservat a la Cerdanya resulta, a primer cop d’ull, sorprenent, per la manca de grans obres, i la presència d’una munió d’edificis de reduïdes dimensions, que defineixen un conjunt força uniforme, però d’una qualitat mitjana, en el qual només sobresurten alguns edificis, com l’església de la canònica de Santa Maria de Talló o Sant Pere d’Alp. D’altra banda, aquests edificis cerdans de major envergadura o pretensions arquitectòniques tampoc no resulten obres singulars si les situem en el context més global de l’arquitectura del seu temps, en el conjunt de Catalunya.
També pot sorprendre, igual com succeeix en altres comarques pirinenques com el Pallars(*), la manca, quasi total, d’edificis construïts amb anterioritat al segle XI. Aquesta mancança pot sobtar en una regió dinàmica i densament poblada en els segles anteriors a l’XI, en la qual, forçosament, havia d’existir una activitat constructiva més o menys intensa. Però cal tenir en compte el desplaçament cap al sud i cap al Conflent dels centres de decisió política i cultural que es produeix ja al segle IX, i que fa que la Cerdanya quedi al segle X allunyada dels centres artístics i culturals. Aquest fet, però, no exclou una important renovació arquitectònica a partir del segle XI, seguint els estils del seu temps, que substitueix la pràctica totalitat de l’arquitectura preexistent. Tanmateix, en aquesta renovació —per les raons que hem adduït anteriorment—, no es basteix cap obra d’envergadura, sinó que es limita a la repetició de models plenament desenvolupats en altres regions capdavanteres, sense la presència d’obres singulars o definidores d’un estil, i configurant, doncs, un panorama arquitectònic molt uniforme i dominat per obres d’escasses pretensions.
Entre els pocs testimonis de l’activitat constructiva cerdana anterior al segle XI cal esmentar les mostres poc rellevants de construccions a Sant Esteve d’Umfred, la nau de Sant Julià de Pedra, o l’absis de Santa Llúcia de Coborriu de la Llosa, que constitueixen exemples parcials d’una forma de fer arquitectura que té el millor exemple cerdà a l’església de Sant Quintí d’Ardòvol. Aquesta capella, malgrat les seves profundes transformacions i el seu estat de ruïna i abandó, és un edifici molt interessant, no sols per la seva singularitat dins l’arquitectura cerdana, sinó també, i molt especialment, per la tipologia de la nau, quasi quadrada; contrasta amb els tipus més habituals de naus rectangulars allargades, i es pot relacionar amb la solució original de la capella de Sant Julià de Boada, a l’Empordà, també amb la nau quadrada, allargada cap a ponent ja al segle X. Aquests exemples posen en evidència l’existència, en l’arquitectura catalana anterior al segle XI, d’un tipus d’oratori de nau molt reduïda, però que manté la voluntat de separar l’espai del santuari del de la nau, rebutjant la forma de sala rectangular indiferenciada. Aquesta separació en el cas de Sant Quintí d’Ardòvol es resol mitjançant un arc triomfal que estreny l’accés a l’absis, de perfil lleugerament ultrapassat, amb els brancals avançats, seguint un tipus molt habitual en l’arquitectura anterior al segle XI, però d’un accentuat arcaisme en la seva concepció i execució.
L’estructura de Sant Quintí d’Ardòvol resulta molt singular en el panorama de l’arquitectura cerdana, però es relaciona plenament amb els exemples andorrans d’edificis dels segles IX i X, com Santa Coloma o Sant Vicenç d’Enclar, i s’integra plenament en els corrents de l’arquitectura catalana del seu temps.
Dels edificis que s’han conservat a la Cerdanya, els que foren construïts durant el segle XI posen en evidència la implantació de les formes llombardes, tant pel que fa a la concepció formal i decorativa dels edificis, com pel que fa a la seva concepció tecnològica i tipològica. Tanmateix, alguns dels edificis conservats d’aquesta època palesen una concepció molt simple de l’arquitectura —que s’allargaria fins ben entrat el segle XII—, amb nombroses construccions mancades de decoració, tot i que foren executades amb els principis tecnològics de les fórmules llombardes.
Així, edificis com Sant Andreu de Baltarga, Santa Maria d’All, Sant Miquel de Soriguerola, o les ruïnes de Santa Maria d’Ovella, defineixen plenament un tipus constructiu que perdura, sense solució de continuïtat, durant el segle XII, amb obres com Santa Maria de Mosoll, Sant Esteve de les Pereres, Sant Serni de Coborriu, Santa Eulàlia de Pi, Santa Cecília de Beders, Sant Marcel de Bor, Sant Policarp de Cortàs, o Sant Julià de Tartera, d’estructura molt curiosa, amb una mena de transsepte asimètric.
Dins aquest mateix grup d’edificis, desproveïs d’elements ornamentals, cal esmentar l’extraordinària església de Santa Maria de Planès, l’únic edifici conegut a Catalunya que s’ha conservat amb una tipologia de planta central amb base triangular.
El tipus d’església de planta central —que no s’ha de confondre amb el tipus d’església de nau circular— conserva molt poques manifestacions en l’arquitectura catalana; potser l’exemple més notable, tot i les transformacions i mutilacions sofertes, sigui l’església de Sant Nicolau de Girona, plenament concebuda dins l’ortodòxia de les formes llombardes, amb una planta quadrada, amb quatre absis, un a cada costat, seguint els models dels edificis baptismals que trobem a la Llombardia i altres regions, com el baptisteri de Lomello o la capella de San Satiro de Milano, d’època més reculada.
Aquesta tipologia és perfectament definida en el panorama de l’arquitectura europea alt-medieval, però generalment, a partir d’un nucli quadrat i amb quatre absis, en un dels quals es troba l’accés. L’excepcionalitat de Santa Maria de Planès rau en la planta triangular, i la presència, per tant, de tres absis. La manca de paral·lelismes clars en el context català i l’arrebossat dels paraments fan difícil de precisar el marc cronològic de la seva construcció; tanmateix, l’estructura dels absis i les seves proporcions generals em fan pensar més en una datació a cavall entre els segles XI i XII, dins la tradició de les construccions llombardes, que no pas en la datació proposada per J. Vigué(*) molt més avançada, ja dins el segle XIII.
La plenitud de les formes arquitectòniques llombardes es manifesta a la Cerdanya amb un bon nombre d’esglésies, que presenten les façanes ornamentades amb els motius llombards, fonamentalment les arcuacions sota el ràfec, en sèries contínues o entre lesenes. Entre aquests edificis cal esmentar les esglésies de Sant Andreu d’Angostrina, Sant Vicenç de Saneja, Sant Fructuós de Músser, Sant Cosme de Queixans o Sant Romà de Càldegues, que presenten una composició peculiar en la decoració absidal, amb una arcuació central més ampla que les altres per a emmarcar la finestra central de l’absis. Aquesta discontinuïtat en l’ornamentació és molt poc freqüent en l’arquitectura catalana del segle XI i evoca la solució, molt elaborada, de la decoració de l’absis de l’església aragonesa de Sant Caprasi de Santa Creu de la Seròs.
L’edifici cerdà que presenta una tipologia i una composició decorativa més elaborada dins les formes llombardes és l’església de Sant Martí d’Ur, amb una capçalera trebolada, i els absis decorats amb un sistema d’arcuacions que emmarquen finestres cegues. Tot i la seva relativa senzillesa, la decoració absidal de Sant Martí d’Ur destaca sobre la simplicitat ornamental de la resta d’esglésies ceretanes, caracteritzades per una extrema simplicitat ornamental. A part aquests edificis, cal esmentar l’església de Sant Pere d’Alp, mancada de capçalera, únic exemple d’estructura basilical amb tres naus, construïda al segle XI, que es conserva a la Cerdanya.
Les formes ornamentals i constructives llombardes també perduren a la Cerdanya fins ben entrat el segle XII, en un procés paral·lel al que hem vist en els edificis sense ornamentació. Dins aquest grup hem d’incloure l’església de la canònica de Santa Maria de Talló, sens dubte l’obra més ambiciosa de les que es conserven de la Cerdanya, entre les que foren construïdes a l’alta edat mitjana; de l’estructura d’aquesta església coneixem més detalls gràcies a la recent campanya d’excavacions arqueològiques, en el transcurs de la qual s’han trobat elements del claustre, de la configuració del qual no en coneixem dades perquè en el seu emplaçament s’hi edificaren uns habitatges.
En un ordre diferent, però a un nivell paral·lel d’interès hem d’esmentar el campanar de torre de l’església de Santa Eugènia de Nerellà, l’únic que es conserva a la Cerdanya construït aplicant les fórmules constructives i ornamentals de l’arquitectura llombarda; aquest campanar presenta la peculiaritat, molt interessant, de la seva inclinació, deguda a problemes en els fonaments, que l’han torçat sensiblement, sense provocar la seva ruïna, fins que ha estat estintolat i consolidat recentment.
Durant el segle XII i encara en el XIII, el panorama general de l’arquitectura cerdana es caracteritza per una acusada continuïtat, com ja hem vist, de les fórmules tecnològiques i espacials de l’arquitectura del segle XI; tanmateix, amb notables processos de reformes d’alguns edificis, com els de Sant Julià de Tartera o Santa Eugènia de Saga, reforçats amb arcs formers per a construirhi voltes de canó que substituïssin les anteriors cobertes, probablement d’embigat, o el de Sant Julià de Pedra, on la reforma no es limità al reforç dels murs i la substitució de la coberta, sinó que es construí una nova capçalera —amb un absis i dues absidioles—, que reemplaçà l’original.
Contemporàniament a aquests fenòmens de substitució i renovació arquitectònica, amb una acusada persistència de les formes del segle XI, es construeixen una sèrie d’edificis, plenament concebuts i executats amb les formes més característiques de l’arquitectura del segle XII català, amb un gran perfeccionament i refinament en el treball de la pedra dels paraments, un canvi dels motius ornamentals de les façanes, i la presència d’escultura en les portalades i les finestres, que respon a escoles i tendències diverses.
Dins aquest grup d’edificis hem de destacar les esglésies de Santa Cecília de Bolvir, Sant Julià d’Estavar, Sant Esteve de Guils, Sant Pere d’Olopte, Sant Fructuós de Llo i Santa Magdalena de Mendrat; en una línia més austera, Sant Sadurní d’Enveig, on cal destacar la solució decorativa de la finestra absidal, o Sant Pere d’Osseja i Sant Esteve de Prullans.
Però per damunt de totes cal destacar l’església de Sant Martí d’Ix, concebuda i iniciada amb un plantejament molt ambiciós tot i la seva senzillesa tipològica, tant per la cura de les proporcions com pel refinament tecnològic de la construcció, però que dissortadament no es va concloure amb el plantejament inicial. Tot i això, l’església de Sant Martí d’Ix constitueix un dels exemples més característics i ben construïts de les formes pròpies de l’arquitectura catalana del segle XII, i el millor representant, juntament amb edificis com Sant Feliu de Llo, de la darrera fase creativa de l’arquitectura alt-medieval cerdana.
Amb posterioritat a aquestes obres, es construeixen alguns edificis d’estructura molt senzilla, com l’església de Coborriu de la Llosa, o la capella del castell de Sant Martí dels Castells, que representen un clar empobriment, dins el segle XIII, dels plantejaments arquitectònics del segle anterior i la fi dels llenguatges de l’arquitectura alt-medieval a la Cerdanya.
Vegeu: Esglésies de la Cerdanya anteriors al 1300
L’escultura monumental
S’ha de dir que l’escultura monumental del territori de la Cerdanya ha sobreviscut en un estat molt fragmentari. A més a més, els conjunts que han pervingut assumeixen tots unes constants temàtiques similars que els fan semblants i els donen unitat, però els trets formals dels conjunts conservats són més variats i hem de dir que tots plegats no constaten sinó una qualitat mediocre, en part causada per la mutilació o remodelació que en general van patir els conjunts escultòrics de la comarca.
Del conjunt de portades esculturades que encara es conserven a la comarca de la Cerdanya, gairebé totes situades al costat sud (Sant Andreu d’Angostrina, Sant Climent de Gréixer, Sant Esteve de Guils, Santa Maria d’All, Sant Serni de Meranges i algunes restes escultòriques de Santa Cecília de Bolvir), sembla que la temàtica general oscil·la entre l’ornament vegetal i la figuració animal o humana. A vegades aquests rostres humans emmarcats per unes línies incises verticals, com és el cas dels capitells de la portada sud de Sant Andreu d’Angostrina, són semblants en l’execució i la temàtica als que apareixen en alguns indrets del Pallars.
Els capitells de les dues arquivoltes de l’església de Santa Eugènia de Saga (Ger), amb decoració d’ocells i caps humans, sembla que volen imitar els exemples d’Ix i Llo. En general, l’escultura ornamental d’aquesta portada es pot considerar d’una molt bona execució.
Al mateix municipi de Ger correspon la reduïda portada de Sant Climent de Gréixer, realitzada en marbre. Hi figuren motius igualment de caps humans, alguns de barbuts i una sèrie de boles.
Alguns motius representatius d’animals i d’altres vegetals són els que conformen l’ornamentació de la portada sud de l’església de Guils.
De les escasses representacions figurades de les portades cerdanes, la situada al sud de l’església de Santa Maria d’All conté als capitells on reposa l’arquivolta central diversos personatges entre els quals és representada l’escena bíblica de Daniel. La qualitat de l’obra és, això no obstant, molt mediocre.
La decoració escultòrica de l’església de Sant Serni de Meranges és molt erosionada i dels capitells, esculpits en marbre rosa, amb prou feines es pot endevinar l’ornament escultòric format per animals afrontats i fulles cargolades amb figuretes intercalades. Aquesta escultura és situada a la portada oberta al mur sud.
D’entre els variats motius esculpits sobresurten representacions figurades poc llegibles pel fet que la decoració és molt mutilada, però es poden identificar les figures d’un músic i potser una figura representativa d’Adam i la d’una dona nua, a qui la serp li mossega el pit (representació de la luxúria i no pas d’Eva, amb tota probabilitat). A més es poden desxifrar a la portada altres personatges enllaçats per serps, àguiles i altres motius decoratius que hom troba també a l’església de Sant Pere d’Olopte.
També de petites dimensions i esculpida en granit és la corresponent a l’església de Sant Martí d’Odelló. Els dos capitells són ornats amb caps de personatges i un animal en actitud rampant.
Apareixen personatges d’aspecte monstruós als dos capitells que ornen la portada de l’església de Santa Coloma de Vià, situada a migdia.
A l’església de Sant Pere d’Olopte figuren tot un repertori de motius semblants als que apareixen a Eina, Ripoll i Cornellà de Conflent. En els brancals i al costat dels capitells hom ha esculpit quatre caps barbuts.
A l’església de Sant Fructuós de Llo es conserva orientada al migdia una portada en la qual figuren motius ornamentals, tant de tipus vegetal com figuratiu. Els caps humans que apareixen, amb el cabell ben pentinat i la barba dividida en dues parts simètriques, recorden els mateixos motius presents a Ripoll.
En general, els portals datables als segles XII i XIII tenen arquivoltes en degradació, de nombre variable, amb un màxim de tres. No tenen ni timpans ni llindes i per aquest motiu, no es pot desenvolupar cap programa de decoració, sinó una sèrie de petits motius, que generalment tenen pocs lligams entre ells.
Generalment, els portals no constitueixen una construcció separada de la paret de l’edifici, com és per exemple el cas del Rosselló. Foren edificats al mateix temps que les parets laterals. Però hi ha una excepció a Guils, on la porta es presenta com un afegit o cos que sobresurt del mur.
Les finestres de l’absis apareixen com una mena de portal en miniatura; és el cas de Sant Martí d’Ix, de Sant Sadurní d’Enveig, de Sant Pere d’Osseja o de la mateixa església de Sant Fructuós de Llo.
A les esglésies de la Cerdanya pertanyents als segles XII i XIII, en lloc de les arcuacions llombardes de l’absis, hom troba una cornisa i un fris de dents de serra, sostingut per uns permòdols adornats de màscares humanes, de testes de monstres, de florons, etc.
A vegades aquest tipus de motius coincideixen amb els representats a la portada, com és el cas de l’església de Santa Cecília de Bolvir.
Aquests motius esmentats apareixen a l’església de Sant Sadurní d’Enveig com un testimoni cabdal a la Cerdanya de l’evolució de la decoració del primer romànic.
Els mateixos motius es troben a l’absis de l’església de Sant Julià d’Estavar o a Sant Esteve de Guils de Cerdanya, a Sant Martí d’Ix i a Sant Pere d’Olopte.
El repertori tant ornamental com de caps d’home o d’animals apareix també a l’església de Sant Fructuós de Llo.
A la Cerdanya s’han conservat dues peces d’excepció. Es tracta de dues piques baptismals, una es troba a l’església de Santa Maria de Palau de Cerdanya, datable cap al final del segle XII o potser al començament del segle XIII i l’altra és a l’església de Sant Martí d’Ur, aquesta de datació anterior a la construcció de l’església al segle XI.
En l’estudi de l’escultura de la Cerdanya s’ha inclòs una peça igualment excepcional, la làpida sepulcral de Ramon d’Urtx, conservada avui al MNAC. Ha estat datada cap a l’any 1297, i el fet de pertànyer al segle XIII és l’única raó per incloure-la en l’estudi, ja que la nostra consideració estilística de la peça és que correspon a l’estil gòtic.
S’han inclòs també diverses peces esculturades que s’han trobat recentment a l’església de Santa Maria de Talló i que es poden relacionar amb la labor esculturada del claustre i de la portada de l’esmentada església.
Tanmateix, en les tasques de neteja de l’entorn de les esglésies de Sant Julià de Pedra i de la mateixa església de Santa Maria de Talló foren descobertes un seguit d’esteles la majoria medievals. Hem inclòs en l’estudi aquelles la datació de les quals es correspon amb els barems propis d’aquesta obra. L’estudi ha estat realitzat per J. Gallart, J. Menchon, O. Mercadal i C. Subiranas.
No hem inclòs cap estudi sobre l’obra escultòrica de l’església de Puigcerdà per considerar que resta allunyada dels cànons estilístics de la present obra.
La talla
A les esglésies romàniques de la Cerdanya hom venerava les talles del Crucificat i de Maria.
M. Durliat (1956, pàg. 7) escrigué encertadament que l’art romànic va fer de la Creu un tron sobre el qual va exaltar un Crist vencedor de la mort, un Mestre la serenitat del qual s’acorda més amb els solemnes triomfs de la litúrgia i les estrofes del Vexilla Regis i del Pange lingua que amb els accents dolorosos amb els quals Pascal es lamenta sobre l’agonia eterna del diví crucificat.
És encara un Crist de glòria, afegeix el mateix autor, que somià la fe cristiana quan inventà la Mare de Déu en majestat, car la Mare de Déu, solemne i hieràtica, apareix únicament com un tron de la saviesa divina.
A la Cerdanya, com a d’altres parts de Catalunya, hi ha dues representacions de la Crucifixió. El Crucificat o bé és vestit amb una túnica amb mànigues o colobium, o bé és representat d’una manera realista amb el cos gairebé nu sobre la creu. Els dos tipus iconogràfics tenen una gran antiguitat. El Crist vestit amb colobium és conegut des del segle VI per un plat d’argent descobert a Perm (Rússia) i pel manuscrit conservat a Florència (Biblioteca Laurenziana) del monjo Rabula, de l’any 586, fet per al monestir de Zagba a Mesopotàmia.
Hom creu que cal cercar a Orient l’origen d’aquest tipus de crucifix que penetrà a Roma a partir del segle VIII, i sembla haver estat realitzat algun temps exclusivament per al culte públic.
El tipus de Crist representat en la seva nuesa també disposa d’exemples antics, com el Crist d’ivori del British Museum, datat a la fi del segle V o del principi del segle VI, i la porta de l’església de Santa Sabina a Roma. Però no es difongué fins a partir del segle IX, després que fou afegida a la cintura una mena de faldilla amb plecs. Hom ha suposat que la difusió a Occident del Crist revestit de túnica o colobium es deu a la gran influència del cèlebre Volto Santo de Lucca a Itàlia. Es contava que aquesta talla era obra de Nicodem, deixeble de Jesús, que l’havia esculpit utilitzant un cedre del Líban i posteriorment havia arribat miraculosament per mar a Toscana, que havia escollit Lucca i que el dipositaren a l’església de Sant Martí on acudiren els pelegrins de tot Europa. E. Male, entre d’altres historiadors de l’art, tenia tendència a considerar que les Majestats de Crist amb túnica de mànigues, com és el cas dels Crists de la Llaguna a l’actual Capcir, Angostrina i Éller, són una senzilla imitació de la de Lucca. Algun autor, però, com Kingsley Porter (1928, II, pàgs. 22-26), ha sostingut el contrari: el Volto Santo tindria un origen pirinenc.
Sigui com sigui la solució proposada al problema, hi ha una semblança entre el Volto Santo i els Crists cerdans que no es pot negar. M. Durliat (1956, pàg. 10) enumera els paral·lels. Tanmateix les Majestats catalanes tenen un tipus facial que presenta una rudesa més gran i un hieratisme més marcat, i els plecs de llurs túniques tenen més rigidesa.
La iconografia del Crist vestit amb túnica sobre la creu tingué un gran èxit a Catalunya i particularment a la zona pirinenca. Sembla que des de l’alta edat mitjana, els fidels d’aquesta zona tenien una gran aversió a la figuració realista de Crist crucificat.
Aquesta imatge escandalitzava els fidels i hom la recobrí amb un teixit, a conseqüència d’una aparició que tingué durant un somni un sacerdot, al qual el Salvador ordenà de revestir la seva nuesa, (vegeu Migne, vol. 71, col. 724-725; GRIFFE, 1933, pàgs. 76-77; Bréhier, 1903, pàgs. 67-70).
No gaire lluny de la Cerdanya, al sud de la serra del Cadí, a Sant Quirze de Pedret una antiga pintura figurava un Crist vestit amb túnica, en un pilar de la nau. Al segle XII fou recobert per una altra imatge de Crist sobre la creu, però aquesta vegada fou representat nu (Cook - Gudiol, 1950, pàgs. 25-26).
La multiplicació de les Majestats als segles XI i XII, fins i tot a les parròquies més pobres, correspon a la difusió del culte a Catalunya del Sant Crist de Beirut, imatge que segons una antiga tradició hauria estat malmesa i hauria patit els oprobis de la Passió per part dels jueus d’aquella ciutat. El seu culte fou establert el 9 de novembre i, per exemple, un martirologi de Girona del segle X porta: “Passio ymaginis Domini Salvatoris quae crucifixa est a judeis in urbe Berito”; igualment a la fi del segle XI, un sacramentan de Vic menciona aquesta festa (Gudiol i Cunill, 1902, pàg. 318; Serdà, 1954, pàg. 388).
Hom ha suposat que Ripoll seria responsable de la difusió d’aquest culte i s’ha localitzat al monestir un taller que hauria esculpit les majestats vestides del Rosselló, la Cerdanya i el Lluçanès. Però la distribució geogràfica de les majestats vestides del Rosselló no correspon a la zona d’acció i d’influència del monestir de Ripoll. Aquest tenia sobretot moltes possessions a la Cerdanya, cosa que podria explicar la difusió de les talles de les majestats en aquesta comarca. D’altra banda, a la teoria de la influència ripollesa hom pot oposar que les representacions de Crist a la Bíblia de Ripoll no estaven cobertes amb la túnica sinó sols d’un teixit curt, contràriament a la devoció popular de les Santes Majestats amb túnica (Trens, 1966, pàg. 39).
En canvi, hom podria explicar la presència de la majestat de la Llaguna (a l’actual Capcir) per la influència de l’abadia de Cuixà. El comte Sunifred II havia donat el 942 a aquest monestir el vilar de la Llaguna amb l’església de Sant Vicenç (Ponsich, 1952c, pàgs. 76-77). No seria impossible que hagués existit un taller a Cuixà recordant, d’una banda, que s’hi celebrava també la festa litúrgica de la Passió de la imatge de Crist (Breviari de Cuixà), i de l’altra, que a l’església de Sant Martí del Canigó hi havia hagut una majestat vestida.
Totes les esglésies cerdanes de l’època romànica tenien llur marededeu i hom pot suposar que la devoció popular envers Maria fou molt intensa segles i segles, ja que els fidels han pogut transmetre gairebé totes les imatges romàniques o de tradició romànica fins els nostres dies. En canvi, ben pocs Crists d’època romànica han pervingut fins avui.
Les imatges de Maria eren venerades majoritàriament a les esglésies parroquials. El retaule d’Angostrina, en el qual la Mare de Déu es trobava aixoplugada sota un baldaquí, indica que rebia el culte sobre l’altar, és a dir, en un lloc d’honor. Però, les marededeus també tenien llurs santuaris, juxtaposades a les cases hospitalàries edificades sobre els camins i els colls de la Cerdanya (Delcor, 1970, cap. VI). El pelegrí i el vianant que pujava per la vall del Conflent a la Cerdanya trobava l’hospital de Santa Maria de la Perxa, és a dir, una casa regida per un monjo ajudat per donats i una església consagrada a Maria, la imatge de la qual ha desaparegut. Però una talla de la Mare de Déu del segle XVII, conservada a l’església veïna de la Cabanassa, amb la invocació: “N. S. de la Perxa, protectora dels vianants” n’és una supervivència. El vianant que anava a la Seu d’Urgell pel camí de la solana trobava el santuari hospici de Quadres on hi havia dues talles de Maria, una antiga, que no era posterior al segle XIII, i l’altra més recent de tradició romànica. Si hom passava de la Cerdanya al comtat de Foix pel coll de Pimorent, es trobava en primer lloc l’hospital de Santa Maria de Pimorent i després, al vessant de l’Arieja, Santa Susanna del Ramer, que és l’origen del poble de l’Hospitalet.
Quan desaparegué l’hospital de Pimorent, la Mare de Déu de tradició romànica del segle XIV fou traslladada a l’església de Portè, més tard a la de la Tor de Querol i finalment a la d’Iravals, on encara es troba avui.
Al camí de la Cerdanya a Bagà, entre Gréixer i el coll de Jou, hi havia el santuari hospital de Santa Maria de Roca-sança, que ja existia al segle XIII i que també posseïa una marededeu (vegeu vol. XII, pàg. 308, d’aquesta col·lecció).
A uns 5 km al nord del poble d’Angostrina, seguint ribera amunt, la casa hospitalària de Sant Martí d’Envalls, dependència del priorat augustinià d’Espirà de l’Aglí, existia ja al segle XIII i donava aixopluc als vianants i principalment als pastors que transitaven per aquella zona obligats per la transhumància dels ramats en direcció al Carlit i al Capcir. A l’església romànica, hom venerava una Mare de Déu romànica que fou més tard traslladada a l’església vella de Sant Andreu d’Angostrina on era conservada abans que fos robada fa una quinzena d’anys.
Hi havia també alguns santuaris cerdans de la marededeu on els fidels acudien en pelegrinatge: Font-romeu, Bell-lloc, Planès, Núria, Talló, Bastanist, etc. La llegenda dels Goigs contava que les marededeus d’aquests santuaris foren trobades per un brau o un altre animal. Aquestes llegendes tenen per objectiu d’explicar l’escolliment diví d’un emplaçament que esdevindrà un lloc sagrat. És possible o bé probable que es tracti de la manera de cristianitzar un lloc de culte pagà. Hom pot constatar que més d’una vegada aquests llocs de pelegrinatge van lligats a una font. És el cas també de Font-romeu, Bell-lloc, Planès, Núria, Talló, Bastanist. Però a la Cerdanya, desgraciadament, no hi ha la prova formal que hagin estat el lloc de culte d’antigues divinitats. És veritat que tenim les proves en d’altres llocs. En el departament del Vaucluse, per exemple, una divinitat amb el nom de Graselos és l’origen de la Mare de Déu de Grozel (Saillens, 1945, pàg. 65). El culte de les fonts era tan arrelat a les creences populars que sols el culte de Maria pogué cristianitzar-les.
D’altra banda, el brau apareix en les llegendes d’invenció de les marededeus com l’instrument providencial gràcies al qual una imatge de Maria fou introduïda a l’àrea cultual. Es pot suposar que es tracta a la vegada de la transformació i de la cristianització d’un antic ritu pagà. Hom pot recordar que el brau té un paper important en el culte de Cibeles, on el fidel rebia la sang d’un brau degollat a damunt d’ell.
Però a les llegendes cristianes, el brau no és més un instrument de salvació, sinó l’humil intermediari del qual Déu se serveix per introduir el culte de la Mare de Déu. Sigui com sigui el valor d’aquesta hipòtesi, cal observar que no tenim cap mena de prova que el tipus iconogràfic d’alguna marededeu tingui per origen el tipus pagà de les Matres assegudes amb l’infant (Delcor, 1970, cap. I).
El tipus iconogràfic de les marededeus de la Cerdanya es presenta amb una certa unitat des del segle XII fins a les supervivències tardanes dels segles XIII, XIV o XV. Les talles més antigues d’Eina, que fou robada fa una vintena d’anys, de Planès, Er, Odelló, etc. tenen per prototipus la Mare de Déu de Cornellà del Conflent que imiten amb més o menys èxit (Delcor, 1970, cap. II). La Mare hieràtica i solemne, el rostre de la qual resta impassible, il·lustra tota una teologia, la de la teotokos, de la Mare de Déu. És el tron de la Saviesa divina que presenta el seu Fill assegut al mig de la falda a la veneració dels fidels.
Una altra sèrie de Madones cerdanes, de Bastanist, Talló, Ger, Saneja, Ix, Targasona presenten entre elles una certa semblança i fan suposar l’existència d’un prototipus que hom ha imitat amb més o menys èxit. La Mare vesteix un mantell que té la forma d’una mena de casulla baldera que li amaga els braços. Això no obstant, es pot notar que les imatges d’aquest grup iconogràfic tenen un cert aire familiar, però no hem pogut establir entre elles cap veritable filiació (Delcor, 1970, cap. III).
El tipus iconogràfic de la Mare de Déu de la Llet és representat solament per dues imatges, la de la Sagristia de Puigcerdà i la de Meranges. Totes dues desaparegueren el 1936 i només de la Mare de Déu de Puigcerdà se’n feu una còpia, actualment conservada a l’església de Sant Domènec. La talla de la Mare de Déu de la Sagristia era anterior a la miniatura del llibre de Privilegis o llibre Verd de la vila de Puigcerdà, on figura també una marededeu de la Llet asseguda sobre un tron sense respatller de color groguenc amb fulles de trèvol vermelles. Aquesta miniatura, datada amb molta precisió l’any 1298, representa la Mare de Déu de la Sagristia patrona de la vila, però no és cap còpia de la talla de fusta (Delcor, 1970, cap. VIII).
EI tipus iconogràfic de les marededeus reliquiaris és molt poc representat a la Cerdanya i el Capcir (Delcor, 1970, cap. IX). Al dors de la Mare de Déu de Cornellà de Conflent hom ha disposat una mena d’amagatall circular per a dipositar-hi relíquies. Però a les imatges cerdanes que han reproduït el tipus de Cornellà hi falta, sembla, el reliquiari. N’hi ha un, en canvi, a la part posterior de la Mare de Déu de Formigueres i a la talla d’Ur, de tradició romànica molt tardana, del segle XV. Cal recordar que la tradició de dipositar relíquies a l’interior de les talles és molt antiga, ja que existia a les imatges de metall a l’època preromànica, a l’Alvèrnia, el Roergue, la comarca de Tolosa, etc., com ho esmenta Bernat d’Angers (Bouillet, 1897, pàg. 47).
La Mare de Déu de Bell-lloc, actualment a l’església de Dorres, és una de les imatges més problemàtiques perquè no és fàcil d’assignar a un tipus iconogràfic determinat. És també difícil de datar amb precisió. De tota manera sembla anterior al segle XII.
Hem de parlar de les marededeus trobades, cosa que indica que havien estat amagades anteriorment. Amb altres paraules, les “invencions” de marededeus no són purament mítiques, però sembla que cal posar-les amb relació a un esdeveniment històric que possibilità llur ocultació. A la Cerdanya, la invasió de les hosts del vescomte de Castellbò i del comte de Foix, a la fi del segle XII, que obraren tantes malvestats a les esglésies, obligà els fidels a amagar les imatges de Maria. El Memorial del bisbe d’Urgell que relata amb detall les malifetes de les hosts albigeses que profanaven l’Eucaristia i el Crucifix, no cita mai cap talla de la Mare de Déu perquè segurament havien estat retirades de les esglésies.
Una observació final. Cap de les marededeus cerdanes no és de color negre, contràriament al que ha afirmat algun autor.
La pintura
No han subsistit més que uns pocs vestigis pintats dels absis romànics presidits pel Senyor en Majestat de la visió apocalíptica. S’han conservat restes molt mutilades a Estavar, que havien estat cobertes d’una emblanquinada de calç i són datades en la segona meitat del segle XII. En canvi, a Angostrina i a Càldegues, les pintures absidals ja són del segle XIII. Les pintures de l’església de Baltarga foren arrencades i dipositades al Museu Episcopal de la Seu d’Urgell entre el 1970 i el 1979.
Les esglésies tenien també antipendis de fusta pintats per a adornar el davant de l’altar, retaules posats directament sobre el mateix altar, com és el cas d’Angostrina i baldaquins de dos tipus. Alguns d’aquests eren suportats per quatre columnes i d’altres eren posats sobre dues bigues que anaven de banda a banda de l’absis. D’aquestes estructures de fusta edificades per a protegir l’altar no han subsistit més que algunes restes, com en el cas d’Iravals i la Llaguna (a l’actual Capcir). En canvi, es conserven una sèrie d’antipendis fora de les esglésies en diferents museus, a Catalunya o fora.
Un dels més valuosos, per la perfecció tècnica i la qualitat dels seus colors, és el de Sant Martí d’Ix, conservat avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya, que hom data del segle XII i que s’atribueix al taller de la Seu d’Urgell.
L’antipendi de Baltarga, avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya, manifesta al començament del segle XIII la influència bizantina que se suposa que procedia d’Itàlia.
Sota les aparences d’un arcaisme enganyador, es revela aquí i allà un art popular en els antipendis de Guils de Cerdanya, de Mosoll (Museu Nacional d’Art de Catalunya), amb la seva decoració en relleu, i d’Osseja o de Sallagosa —no se’n sap amb precisió la procedència— conservat avui al Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà i en els dos retaules d’Angostrina que es troben un a l’església de Sant Andreu i l’altre a la col·lecció Amatller de Barcelona.
J. Ainaud revelà ja fa temps una manifestació precoç de l’art gòtic a la Cerdanya en el retaule de Soriguerola, que és l’obra mestra d’un artista al qual hom ha atribuït també l’antipendi de la Llaguna bastant mal conservat, el de Santa Eugènia de Saga, ara al Musée des Arts Décoratifs de París, i els fragments d’un baldaquí de Gréixer que desaparegueren l’any 1936. Durliat ha notat la influència del mestre de Soriguerola als antipendis de Gréixer i de Bolvir (Museu Nacional d’Art de Catalunya).
També s’ha conservat una bona mostra de conjunts de ferro forjat, per als quals remetem a l’estudi La forja i la decoració de ferramentes a les esglésies de la Cerdanya i el Conflent, incorporat en un annex en aquest mateix volum.
La forja
Al llarg dels segles XI i XII, i fins a temps força recents (segle XIX), la forja del ferro a casa nostra assolí nivells de qualitat considerable.
Aquí es pretén oferir una visió general de l’art de la forja en època romànica a la Cerdanya i al Conflent. L’estudi que s’ofereix en primer lloc inclou unes consideracions globals i una revisió sumària de les obres conservades a tota la Catalunya Nord, tant al Rosselló com al Vallespir, la Cerdanya i el Conflent. El quadre que segueix, en canvi, fa un recull del tipus d’ornaments que podem trobar a les ferramentes de les esglésies de la Cerdanya i del Conflent. La informació que aquí oferim ha estat extreta principalment de Justafré, 1988.
Les comarques del Vallespir i del Conflent i, en general, les conques dels rius Tet i Tec eren riques en meners, d’on s’extreia el mineral de ferro. Foren importants les mines de Reiners, la Bastida, Riuferrer, Cortsaví, Espirà, Vernet, Fillols, Saorra i Taurinyà, entre d’altres. Actualment són exhaurides. Només resten en explotació les no gaire conegudes mines de Vetera al Canigó. D’altra banda, per elaborar aquest mineral de ferro sorgiren tot un seguit de fargues (anomenades en un principi “fàbriques” o “fàbregues”). De la importància que van assolir totes les mines i fargues en queden nombrosos testimonis a la toponímia d’aquestes comarques. Així, al Vallespir trobem el poble de la Menera, els veïnats de la Farga de Dalt, la Farga del Mig, la Farga de Baix i la Farga d’en Bosc (del poble de Sant Llorenç de Cerdans) i el mateix nom del poble de Casafabre, que vol dir “casa del forjador” o “casa del ferrer”. A la Cerdanya, el poble de Martinet ens recorda que en algun moment allí hi va haver un martinet i, per tant, una farga.
Les fargues obtenien ferro i acer d’excel·lent qualitat, segons el procediment anomenat de “la farga catalana”, estès a ambdós vessants del Pirineu oriental i practicat als països de l’Europa occidental des de l’edat mitjana fins a la fi del segle XIX. Malgrat la denominació, “la farga catalana” no sembla originària de Catalunya. El seu nom potser es deu al fet que les evolucions més essencials del procediment es realitzaren a casa nostra, o bé a la perfecció obtinguda pels treballs catalans.
Les fargues produïen les primeres matèries per a moltes indústries com ara la d’eines, estris per a l’agricultura, armes, reixes, claus, forrellats i moltes d’altres. Aquestes indústries aleshores eren importants i bàsiques en la vida quotidiana dels nostres avantpassats. En aquells segles, el mineral de ferro era una de les més grans riqueses que hom podia tenir.
Tipus d'ornaments que es poden trobar a les ferramentes de les esglésies de la Cerdanya. La informació ha estat extreta principalment de Justafré, 1988.
Entre les coses que s’elaboraven a les fargues, hi havia els ferros que reforçaven i alhora decoraven les portes d’esglésies, ciutats i castells. Aquests ferros, dits també ferramentes, solien ser llargues tiges o cintes del dit material que a cada un dels extrems es dividien en dos i es cargolaven formant volutes. Cadascun d’aquests ferros podia ser fet d’una sola peça o de diverses peces unides i reforçades per abraçadores. A cada joc d’una tija amb quatre volutes, se n’hi podien juxtaposar un o més jocs en el sector intermedi, per tal que la composició assolís una major amplitud decorativa. Damunt dels dos batents de les portes es col·locaven diversos jocs d’aquests ferros, de manera que el conjunt podia arribar a tenir una gran bellesa.
Els ferros de les portes podien estar decorats amb acanaladures o estries i, de vegades, amb altres elements que els ornamentaven, com ara xebrons, llonguets o petits caps de gossos als extrems de les volutes. Aquest treball elaborat requeria un bon nivell econòmic que permetés la despesa que suposava aconseguir un bon nivell tècnic. Hi havia també ferros més senzills, plans i llisos, que responien en general a un nivell econòmic més baix i eren d’elaboració més fàcil.
Encara que ens han arribat als nostres dies força ferramentes romàniques, no sabem del cert en quina proporció ho han fet. EI que és evident —i de vegades també és documentat— és que molts d’aquests ferros han estat reutilitzats posteriorment (segles XVII-XIX) o, com a mínim, remoguts o capgirats. Sovint també ens han pervingut els forrellats i les argolles de les portes.
Les portes ferrades del Vallespir són, sense cap mena de dubte, les més reeixides. Llur nivell tècnic (gairebé totes les portes tenen tiges i volutes amb treball d’estries, i força forrellats són acabats amb caps de gos o de dragó) i llur qualitat decorativa són, en general, superiors als de les portes ferrades de les comarques veïnes. De fet, sembla que la seva tipologia s’estén per tots els dominis del vescomtat de Castellnou. També a la Cerdanya i al Rosselló hi ha una majoria de ferramentes amb estries. Altrament, al Conflent hi ha un clar predomini de ferros plans, entre els quals destaca el treball de forja de l’església de Sant Vicenç de Rià. Només les esglésies d’Aiguatèbia, Marcèvol, Vallmanya i Vinçà tenen ferros estriats, i aquestes dues darreres, com també les de Vernet i Castell de Vernet, tenen forrellats acabats amb caps de gos.
Al priorat de Marcèvol (Conflent), trobem una portada de les mateixes característiques que les del Vallespir, amb ferros estriats que tenen decoració de perles ovals, magranes i morros de gos. (TTJ)