Majestat Batlló

Talla

Imatge procedent d’alguna església de la Garrotxa, actualment conservada al Museu d’Art de Catalunya, de Barcelona, on és catalogada amb el núm. 15937.

Rambol

Amb el núm. 15937 d’inventari, el Museu d’Art de Catalunya guarda una majestat romànica, donatiu d’Enric Batlló i Batlló, procedent de la comarca d’Olot, però de localitat indeterminada. Així, des de l’any 1914 en què fou dipositada al museu, se la coneix amb el nom del donant.

És una imatge de talla sobre fusta policromada, de 92 cm sense els peus, que hi manquen, per 97 cm comptant-hi els dits, que són destrossats però ben indicats. Té un buidat de túnica de 17 cm, d’on penjaven els peus, i és situada damunt la creu original, bellament decorada, de 154 × 119 cm.

L’any 1937 fou traslladada a París, on formà part de l’exposició d’art català celebrada al Jeu de Paume des Tulleries, i al Château de Maisons-Laffitte.

Obra mestra del Taller de Ripoll, alguns la consideren el prototip de totes les majestats atribuïdes a aquest taller, sobretot després de la publicació de Les majestats catalanes de Manuel Trens, honor que abans era concedit a la majestat de Beget, salvant, però, el criteri ja indicat d’un probable model més antic, potser visigòtic, posteriorment desaparegut.

El cap és una autèntica lliçó d’elegància i sobrietat; és un volum geomètric compacte, diríem un cilindre, just buidat per a fer-hi aparèixer el discret relleu d’unes suaus i expressives faccions, plenes de bondadosa serenitat.

Per compensar aquesta simplicitat, tan pròpia d’un bon escultor, el tallista volgué lluir-se enriquint la suau superfície dels cabells i la barba amb un treball minuciós que, com diu J. M. Folch i Torres, “sembla executat, més que amb la gúbia de l’escultor, amb el cisell de l’orfebre”, i observem que no va pas descurar la part posterior del cap, que, com que no és normalment gaire visible, és negligida a la majoria de les imatges. Diguem també que, entre totes les majestats, aquesta és la que té les orelles més ben resoltes, i que presenta la raresa, no única però sí molt excepcional a les imatges d’aquest conjunt, de tenir les trenes no pas esculpides, sinó només pintades damunt l’espatlla.

Tant si fou el mateix tallista o un artista especialitzat, en arribar el moment de decorar la imatge el pintor es posà a l’altura de l’obra, pintant discretament la cara i els cabells, però abocant a la túnica tota l’exuberància d’uns magnífics pigments, que han resistit perfectament el pas del temps i els errors dels homes. Quan ingressà al museu era recoberta d’una espessa pintura envernissada; en treure aquest engrut aparegué, brillant i gairebé intacta, la policromia original, pràcticament en el seu estat d’origen, i és un dels encants d’aquesta majestat, que esdevé així una peça doblement extraordinària: com a escultura i com a pintura. La vestidura imita una tela d’art islàmic, de fons blau amb uns cercles vermells que inclouen temes decoratius florals, molt esquemàtics i geomètrics, que acaben amb una sanefa que imita lletres àrabs i que, com diu Joan Ainaud a la Guia del Museu, repeteixen pràcticament la temàtica decorativa de l’anomenat sudari de Sant Ramon (bisbe mort l’any 1126) de la catedral de Roda de Ribagorça.

Però tot molt exquisidament dibuixat i pintat, contrastant també amb la sobrietat escultòrica de la túnica, ja que el tallista es limità a marcar-la amb uns plecs simètrics que comencen inclinats a les mànegues i continuen sense interrupció en el cos de la túnica, la qual, com és normal, és cenyida amb una corretja plana, amb el nus tan característic i les dues tires llargues, que cauen gairebé paral·leles, decorades al final amb unes lletres, segurament també fingides, i acabant a sota amb un petit serrell, només pintat.

La creu mostra unes franges vermelles, groguenques i blaves, fent joc amb la coloració de la imatge; conserva al dors restes de la policromia també original, representant un medalló amb l’Agnus Dei al mig i algunes lletres soltes, i al davant la inscripció Ihs Nazarenvs Rex Ivdeorum, escrita de costat amb lletres blanques sobre fons blau i que ha servit de base de datació a Folch i Torres, que, pel seu arcaisme, la considera del segle XI, com també A. Kingsley Porter. Manuel Trens, prescindint de la inscripció, que considera base poc segura en obres de taller, la considera també del segle XI, perquè respon amb més exactitud al prototip d’aquestes imatges, i, sobretot, és la que més s’adapta al model internacional, així anomenat perquè es troba als llocs més distanciats dins el món civilitzat. Afegim que és també, sense cap dubte, la més conseqüent, la més sumptuosa i correcta, i probablement superior a totes les altres majestats del Taller de Ripoll, que són també les millors i més antigues de totes les majestats catalanes, si deixem la de Caldes a part. (RBP)

Bibliografia

  • Manuel Trens: Las “Majestades” catalanas y su filiación iconográfica, Barcelona 1923, pàgs. 26-27 i 30.
  • Joaquim Folch i Torres: Catálogo de la sección de arte románico, Barcelona 1926, pàgs. 66 i 67 i fig. 17.
  • Joaquim Folch i Torres: Una “majestat” romànica, “Gaseta de les Arts” 3. vol. I, Barcelona, desembre del 1928, pàgs. 1 i 2.
  • Artur Kingsley Porter: La escultura románica en España, vol. II, Barcelona 1928, pàg. 22.
  • Gustav Schnürer i Joseph M. Ritz: Sankt Kümmernis und Volto Santo, Düsseldorf 1934, pàg. 192.
  • Gesa de Francovich: In Volto Santo di Lucca, Lucca 1936, pàg. 6. Catàleg del Museu d’Art a Catalunya, Barcelona 1936, pàg. 23, sala III núm. 1.
  • L’art catalan a Paris, Musée National du Jeu de Paume. Musée National de Maisons-Laffitte, Generalitat de Catalunya, 1937, sala V, núm. 54.
  • L’art catalan du X au XV siècle, Jeu de Paume des Tulleries, París 1937, sala II, núm. 2.
  • Walter William Spencer Cook i Josep Gudiol i Ricart: Pintura e imaginería románicas, dins Ars Hispaniae, vol. VI, Madrid 1950, pàg. 295 i figs. 289 i 290.
  • Joaquim Folch i Torres: Comentario alrededor de una imagen de Cristo - “Majestat” del siglo XI, “Destino, núm. 945, Barcelona 1955, pàgs. 26 i 27”.
  • Joan Ainaud i de Lasarte: La sculpture polychrome catalane, “L’Oeil”, 4. París 1955, pàg. 36 i fig. pàg. 37.
  • Marcel Durliat: Christs romans, Perpinyà 1956, pàg. 24 i figs. 10 i 11.
  • Eduard Junyent: La imatgeria, dins L’art català, vol. I, Barcelona 1957, pàg. 195, fig. 173.
  • L’art roman, Catalogue, Barcelona 1961, pàg. 24.
  • Eduard Junyent: Catalogne romane, col·l. “Zodiaque”, Yonne, vol. II, 1961, pàg. 269.
  • Joan Ainaud i de Lasarte: Art romànic. Guia, Barcelona 1973, pàgs. 92 i 95.
  • Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1974, pàg. 23 i figs. pàgs. 23 i 24.
  • Rafael Bastardes i Parera: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Artestudi Edicions, col·l. Art Romànic, núm. 9, Barcelona 1978, pàgs. 100-104.
  • Maria Carme Farré i Sanpera: El Museu d’Art a Catalunya, Barcelona 1983, pàgs. 36 i 37, figs. 28 i 29. (RBP)