La moneda comtal de Besalú

Origen de la moneda de Besalú

Els amonedaments comtals de Besalú testificats per l’evidència numismàtica i per uns pocs documents de data avançada tenen uns orígens ben obscurs. No podem disposar de cap precedent carolingi ni de cap document o indici que ens aclareixi en virtut de quins arguments o bases legals els comtes de Besalú es consideraren possessors del dret de moneda.

Es possible que els comtes s’atribuïssin senzillament aquest dret i iniciessin emissions monetàries seguint el comportament que veien als comtats veïns de Girona, Vic o Barcelona. També por ésser que aprofitessin alguna cobertura legal que avui desconeixem.

Els comtats que iniciaren emissions més aviat foren els que tenien alguna base més o menys versemblant de legalitat. Així, el comtat de Barcelona sembla que és el únic que no interrompé mai les emissions monetàries des dels temps de Carlemany. El trànsit dels reis carolingis a l’autonomia comtal fou cobert amb un amonedament de transició que trobà el suport legal en la cessió del terç del benefici de la moneda que Carles el Calb havia fet l’any 862 al bisbe barceloní Frodoí. Una base feble, certament, ja que aquest benefici fiscal acompanyava usualment la funció comtal, i el fet que excepcionalment passés al bisbe no comportà pas que aquest darrer es pogués considerar en possessió del dret de moneda. És gairebé segur, però, que aquesta concessió va servir d’argument per a justificar la usurpació, ja que, més endavant, els comtes de Barcelona tenien la moneda del seu comtat, però en feu del bisbe. Aquests canvis de mà entre el bisbe i el comte devien acabar de diluir responsabilitats i donaven als comtes una cobertura de caràcter eclesiàstic que sempre podia arribar a ésser invocada en l’hipotètic cas d’una represa amb força del poder franc.

El comte de Barcelona obtingué la moneda del comtat osonenc del rei Carles el Simple i la cedí l’any 911 o el 912 als bisbes de Vic. El rei carolingi, ¿havia fet una cessió total de la moneda? Certament això seria un cas inèdit. El document no ens n’ha pervingut ni tampoc la confirmació que els bisbes osonencs havien d’anar a recaptar a la cort franca. Es tractava d’una obscura operació que, temps a venir, havia d’ésser causa d’un seguit de problemes entre els bisbes de Vic i els successius titulars de la cort barcelonina.

En el cas de Girona, el comte de Barcelona, tot atribuint-se el dret monetari el cedí, l’any 934, al bisbe gironí. No ens consta en què es basava el comte barceloní per a fer una cessió d’aquesta mena, però la possessió més o menys legal dels amonedaments dels altres dos comtats del seu patrimoni (Barcelona i Vic) potser el convenceren que també podia disposar lliurement de la moneda del tercer comtat.

Si la moneda de Barcelona no s’interrompé, les de Vic i Girona comportaren una veritable innovació. Éfectivament, per a Girona només coneixem moneda carolíngia per al regnat de Carlemany (785-814) i no hi ha precedent per a Vic, ja que els tipus de Rodda semblen definitivament atribuïbles a Roses de l’Empordà més que no pas a Roda de Ter. Fins i tot si consideràvem aquesta darrera possibilitat, la moneda osonenca s’interrompria després de la mort de Lluís el Piadós (814-840). La represa per a Vic i Girona tingué lloc molt probablement vers el 950. Efectivament, l’any 953 ja apareix una menció de “sous de moneda de Girona” i el 966 són anomenades les monedes dels tres comtats del grup barceloní en el testament del comte Seniofred de Cerdanya: “pesas decem de dinarios de Ausonas aut Barcinonas aut Gerundes”.

Encara trigarem a trobar notícies o dades que ens permetin de suposar l’existència d’emissions a la major part dels comtats catalans. Fins que ens acostem a l’any 1000 no hi ha dades per a la Cerdanya (990) i el Rosselló (vers 1000) i fins molt més tard no tindrem indicis per a Empúries (1078). Cardona (1089) o l’Urgell (vers 1105). L’excepció n’és precisament Besalú.

Ja l’any 969 tenim un pagament en sous de la seva moneda. Qui havia iniciat les emissions?

És molt dubtós que el comte innovador fos Sunifred (957-968). Efectivament, com ja fa notar J. Botet i Sisó. aquest comte, que ho era també de la Cerdanya, esmentà en el damunt dit testament les monedes de Vic, Barcelona i Girona. Semblaria lògic que esmentés la seva (de Besalú o de la Cerdanya) si ja n’havia fet emissions.

És segur, en canvi, que el comte Miró (965-984) ja encunyava sous de moneda de Besalú si jutgem per la susdita menció de l’any 969 i per altres esments datats el 990, 1056, 1104, etc. No cal pas que ens estranyem dels salts cronològics entre citacions específiques, perquè aquestes només esdevenen abundants quan en una mateixa àrea concorren diferents tipus monetaris. Si no és així, els pagaments s’indiquen en sous o en diners i només excepcionalment s’hi afegeix la menció “de Besalú”

Que Miró fos l’iniciador de les emissions pot tenir explicació per l’anterior càrrec d’aquest comte, que fou ardiaca del bisbe de Girona, és a dir, ajudant i vicari del bisbe i responsable de l’administració dels béns de l’església. Miró, per raó del seu càrrec, degué intervenir directament en la qüestió de les emissions episcopals gironines, concedides l’any 934 i en funcionament segur, si més no des d’abans del 953. Miró fou destinat a la carrera eclesiàstica des de molt jove i ja l’any 941 consta com a levita, i més endavant obtingué el càrrec esmentat d’ardiaca, dignitat que solia comportar la successió a la seu episcopal, com de fet s’esdevingué en aquest cas.

El 969 o el 970, Miró, que ja era comte de Besalú, fou elegit bisbe de Girona i exercí tots dos càrrecs. La majoria dels historiadors situen aquest fet L’any 970, però Monsalvatje, en fer la regesta d’un document del 969, precisament el que conté la menció ja citada de sous de Besalú, titula Miró comte de Besalú i bisbe de Girona.

Si quan Miró inicià emissions a Besalú era ja bisbe de Girona, resta clar que el dret de moneda que posseïa per aquest darrer càrrec li podia servir de cobertura legal per a iniciar una emissió monetària al seu comtat. Una cobertura certament feble i discutible, però no pas més feble i discutible que les altres que coneixem per a d’altres comtats.

Veiem, doncs, que l’existència d’emissions a Girona pot haver estat un element important en la iniciativa de les primerenques encunyacions monetàries del comtat de Besalú. No tenim altres dades que ens permetin d’anar més enllà en aquesta suposada vinculació monetària entre Girona i Besalú, però hi ha un fet ben digne d’esment: tot un seguit de tipus monetaris gironins són gairebé idèntics als de Besalú. Representacions com ara la Mare de Déu de cara. la mà oberta vista pel palmell, l’àngel de perfil i fins i tot la llegenda SANCTA CRUX. tan avinent, com veurem, per a Besalú, es troben també a la moneda gironina. També la caiguda de la qualitat d’execució i de l’art monetari ens fa pensar que les monedes gironines copiaven les de Besalú i no pas a l’inrevés, com pensava J. Botet i Sisó. Certament, tampoc no es podria negar la possibilitat que les dues sèries d’emissions fossin coetànies.

Documentació monetària

Les dades documentals, sense que siguin completament absents, són molt escasses i insuficients del tot per a fornir-nos una visió clara de les característiques i l’època de les encunyacions monetàries, i també del tipus i els metalls amonedats.

El document més important és de l’any 1075 i correspon al comte Bernat II (1052-97). Es tracta, doncs, d’un document tardà. El comte Bernat hi reconeix que el seu pare. Guillem (1020-52). havia cedit la moneda del comtat a l’església de Santa Maria, que és tocant als murs de Besalú i que ell tenia ara el feu d’aquesta església. El comte cedí a aquesta església el delme del benefici de la moneda, tant de la d’or com de la d’argent.

D’altres documents subministren dades que concerneixen indirectament la qüestió monetària. Són els següents:

1. L’any 1025 el comte Guillem (1020-52) cedí a l’església de Santa Maria una relíquia consistent en un fragment considerable de la Vera Creu. Segons J. Botet i Sisó “és creencia fonamentada que la Vera Creu fou portada de Roma pel pare de Guillem, el famós comte Bernat Tallaferro (988-1020)”.

2. Diverses concessions papals a beneficiaris del comtat comporten una contraprestació en or. El 878 la creació per part de Miró del monestir de Sant Pere donà al papa cinc sous d’or anuals: la destitució de l’abadessa Ingilberga i la concessió de Sant Joan de les Abadesses als clergues l’any 1016. tres mancusos anuals; la consagració de Guifré, fill de Bernat Tallaferro com a bisbe de la nova diòcesi de Besalú, una lliura d’or. D’altra banda, l’any 1077 el comte Bernat, que havia estat nomenat cavaller de l’Església, es comprometé a un pagament anual de cent mancusos al papa. Reduint aquests valors a dinars aràbics. o. cosa que és igual, a mancusos de 7 l’unça. resulta que el papa havia rebut 140 mancusos l’any 1117 i havia de percebre un total de 131 mancusos més cada any pels compromisos esmentats.

3. L’anàlisi d’un nombrós conjunt de documents referents al comtat mostra la circulació de l’or a Besalú al llarg del segle XI. Un d’aquests documents és, per exemple, el testament sacramental del comte Bernat Tallaferro. datat l’any 1021. on figuren diferents donatius que sumen 14 unces d’or. Al final d’aquest segle l’or s’enrarí. Així. en un document d’empenyorament del 1099 es preveu el pagament en or de València (de baixa llei) o encara en muls o en argent (Liber feudorum maior, núm. 516).

4. Entre els diferents patrons de les esglésies de Besalú hi ha sant Prim. El comte Miró (965-984) obtingué per al monestir de Sant Pere. que ell havia creat, les relíquies d’aquest sant, que consta que feu molts prodigis. En arribar les relíquies, brollà una font al lloc on descansaven els qui les portaven. Allí fou feta una capella i és coneguda la celebració de la festa del Trasllat de les Relíquies el 24 de setembre. Fou, doncs, un esdeveniment important per a la gent del comtat de Besalú.

L’encunyació de moneda d’or

El simple fet de la circulació d’or al comtat al llarg del segle XI no seria pas probatori que s’hi encunyava moneda d’aquest metall. En realitat, en aquest període l’or andalusí i l’or barceloní circulaven per tots els comtats catalans amb més o menys intensitat i només per a Barcelona ha pogut establir-se amb seguretat l’encunyació de numerari d’aquest metall.

Els pagaments papals tampoc no són probatoris, però constitueixen un indici positiu. Hi ha diferents casos coneguts de països pels quals ni tan sols circulava l’or, i s’hi arribaren a fer emissions singulars per a atendre compromisos de pagaments contrets amb el papat. Hi ha el cas del regne d’Aragó, en el qual la moneda era exclusivament de bilió, però això no impedí que el rei Sanç Ramir encunyés el mancús de Jaca per atendre els seus compromisos de pagament al papa.

Una citació concreta d’equivalència monetària aportarà un argument de més consistència. Es tracta d’un testament de l’any 1104 en el qual es reconeix un deute per valor de 9 unces d’or, cadascuna de les quals val 1 auri i 5 “nuincos”, moneda de Besalú. Deixant a part si “nuincos” és una mala transcripció de mancusos o té una altra significació, sembla que l’apel·latiu de moneda de Besalú és extensible igualment a l’auri, terme que per a aquest període equival al mancús.

La dada més important per a poder concloure que fou emesa moneda d’or al comtat de Besalú és, però, el document abans esmentat de l’any 1075 i signat pel comte Bernat II. Efectivament, recordem que aquest comte, en cedir el delme del benefici de la moneda a l’església de Santa Maria de Besalú, diu que ho fa “tant de la moneda d’or com de la d’argent”. És clar, doncs, que almenys amb anterioritat s’havia batut or al comtat de Besalú.

L’evidència numismàtica registra l’existència de dos mancusos d’or que, tot imitant els diners del califa Hixem II (976-1013), porten l’un d’ells una creu en un dels campers i l’altre la paraula CRVCEM superada de creu en un dels camps mentre que l’altra cara, només amb creu, sembla del mateix encuny que la peça abans esmentada. Aquesta coincidència d’encunys per a una de les cares delata la identitat del seu origen.

Tal com podrem veure més endavant, la majoria de les monedes comtals d’argent o bilió de Besalú porten en una de les cares una creu i la llegenda SANCTA CRVX, al·lusiva a la relíquia de la Vera Creu que el comte Bernat Tallaferro havia dut de Roma.

Si els mancusos en qüestió imiten una moneda àrab peninsular i si la simbologia cristiana s’acosta tant a la utilitzada a Besalú, sembla avinent de considerar aquests mancusos com a obrats en aquest comtat, l’únic, fora del de Barcelona, que disposa de prou indicis documentals que ens permetin de fer aquesta suposició. Cal recordar, d’altra banda, que al principi del segle XI els altres regnes cristians peninsulars eren encara a les beceroles en matèria monetària.

Tant per la cronologia del model imitat com per la importància de les iniciatives i transaccions realitzades, sembla que el moment adequat és el del comte Bernat Tallaferro (988-1020). És probable que aquest comte, havent tornat ja de Roma amb el Lignum Cruels que donaria tema a les monedes del comtat, fes batre aquestes peces àuries per atendre els nombrosos compromisos de pagaments en moneda d’or que havia contret amb aquell papa que tan fàcilment, si més no en aparença, li havia concedit una nova seu episcopal per al seu fill Guifré.

Les emissions àuries de Besalú degueren ésser tan breus com els seus dies de glòria i poder. La migrada evidència actual, amb només dos exemplars i, encara, amb repetició d’un dels encunys, no ens permet pas de suposar una emissió àuria àmplia i sostinguda.

La moneda d’argent

Els amonedaments cristians de l’època comtal foren d’argent i, més endavant, de bilió, és a dir, d’aliatge d’argent i aram. En el cas de Besalú, el document reiteradament esmentat de Bernat II permet de suposar que l’any 1075 el numerari era encara d’argent, sense barreja d’aram.

Les emissions d’or, fetes rarament, són de curta durada i solen coincidir amb els períodes de manca de proveïment d’origen an-dalusí. La imitació del numerari àrab sembla expressar aquesta encunyació amb el paper de suplència. Aquest és el cas dels mancusos auris barcelonins de Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I i aquest sembla ésser també el fet quant a la imitació tardana que els sobirans castellans feren del morabatí auri almoràvit.

Les emissions d’argent, en canvi, solen tenir més continuïtat i consistència. Vegem ara els tipus coneguts i les seves possibles atribucions.

L’evidència numismàtica del comtat no ha estat incrementada amb nous tipus o amb nous exemplars de tipus ja coneguts, llevat dels exemplars de la col·lecció Vincke i de l’Instituto Valencià de D. Juan que eren exemplars ja existents en temps de J. Botet, però que l’autor no estudià. Volem dir amb això que en aquest cas no ha succeït un fet similar al d’Empúries, en què hem passat de 8 tipus coneguts a 12 tipus ara existents, o al de Barcelona, pel qual hem tingut les descobertes dels diners de la R-B per a Ramon Berenguer I, o els tipus, atribuïbles a Berenguer Ramon I, que ens ha donat la troballa d’Òrrius.

Disposem de tres tipus de diners, amb els seus òbols corresponents, clarament atribuïbles al comtat de Besalú.

Diners i òbols de la Mare de Déu. Atribuïts al temps de Guillem I (1020-52)

Aquests responen a la descripció següent:

• Anvers: Sancta Maria; bust de la Mare de Déu de cara.
• Revers: Bi-Sil-Du-No, en els espais d’una creu que talla la llegenda i que conté horitzontalment la lectura Sancta i verticalment CRUX.
• Pes: 0,99 gr; 0,88 gr; 1 gr. Ø: 14 mm.

El seu pes elevat, pròxim al gram, i el seu aspecte de plata sense aliatge no permeten pas de dubtar que es tracta del tipus més antic dels tres que coneixem.

Analitzarem ara en quin moment podem, però, situar l’emissió d’aquesta moneda.

En el document de l’any 1075, el comte Bernat II reconeix que el seu pare, Guillem, donà a Déu i al Sant Arbre de la Creu i a Santa Maria, església que és al costat dels murs de Besalú, la moneda de Besalú. Aleshores Bernat II afegeix que ell la té per benefici de Santa Maria, per la qual cosa dona a aquesta església el delme de la moneda, tant d’or com de plata, que es fabriqui a Besalú.

Malauradament, no coneixem el document de donació de la moneda a Santa Maria. De tota manera, aquesta donació no és sorprenent, ja que hi ha notícia d’altres donacions fetes pel comte a la mateixa església. Efectivament, hom coneix la donació de l’any 1026, publicada per Monsalvatje, del delme de la dominicatura del comtat, el fisc d’Oriols, el delme del pa i del vi i d’altres collites, el fisc de Porqueres i un alou a Olot. La major part d’aquestes donacions són beneficis fiscals del comte, com ho és també la moneda, que, segons que ens consta pel document del 1075, fou també donada a Santa Maria per Guillem, com hem dit abans.

Sembla que les donacions no acabaren aquí. J. Botet assenyala que el 1025 el comte havia donat també a l’església de Santa Maria la relíquia del Lignum Crucis, que, segons la tradició, Bernat Tallaferro havia portat de Roma.

Amb tot el que acabem d’exposar tenim: per una banda, una moneda amb l’efígie de santa Maria i la representació de la creu; per l’altra, el fet que la moneda de Besalú havia estat donada pel comte Guillem a l’església de Santa Maria. Si posem en connexió aquestes dues dades, caldrà concloure que l’esmentat tipus monetari degué batre’s com a conseqüència de la donació de la moneda a aquella església. Les empremtes al·lusives a Santa Maria i a la relíquia de la creu, juntament amb totes les circumstàncies que acabem d’exposar, sembla que ho indiquen així.

Podríem, per tant, situar l’inici de l’emissió d’aquest tipus en el temps de Guillem (1020-52) i en una data posterior a la donació de la relíquia de la Vera Creu a Santa Maria (1025 segons J. Botet i 1027 segons A. Rovira i Virgili) i posterior també a la donació de la moneda feta pel mateix comte a aquesta església en una data desconeguda.

Es tractaria, doncs, d’una moneda de caràcter eclesiàstic, fet per ara ben singular en el context dels amonedaments del període comtal. Cal recordar que, en altres comtats, quan el dret de moneda o el seu benefici no corresponen al comte és perquè han estat concedits al bisbe. Així ho trobem als casos de Girona, d’Osona i, en un determinat moment, de Barcelona. L’efímer bisbat de Besalú, instituït pel papa a precs de Bernat Tallaferro, havia deixat ja d’ésser una realitat en el temps que Guillem feu la donació de la moneda a Santa Maria. Aquesta atribució de la primera moneda coneguda a Besalú, tot i que és la més plausible, fa que ens resti un buit en l’evidència numismàtica entre el 969, data del primer esment de sous de moneda de Besalú, i els anys de Guillem (1020-52).

No pot pas descartar-se que un dia apareguin altres tipus atribuïbles a aquest període, per al qual avui estem mancats d’evidència numismàtica. Realment, l’experiència i l’observació de la manera com al llarg dels anys les monedes comtals han anat apareixent i han anat arribant a ésser conegudes pels estudiosos permeten de mantenir aquesta esperança. En aquest sentit la troballa d’Orrius, ocorreguda en els nostres dies, és exemplar. Al seu moment, la descoberta de la Jonquera també ho fou. Cal recordar que abans de produir-se la primera no hi havia cap moneda atribuïble a Berenguer Ramon I, tot i que sabíem que aquest havia encunyat moneda. Abans de la troballa de la Jonquera hom desconeixia completament els diners de Gausfred II del Rosselló, que aparegueren associats als diners de Besalú.

Diners i òbols amb l’arcàngel Sant Rafael a l’envers. Atribució al final del temps de Guillem II o al corregnat de Guillem II i Bernat II (1052-66).

Parlarem ara del tipus monetari que ha de seguir el de la Mare de Déu.

La seva descripció és com segueix:

• Anvers: Imatge de mig cos nimbada i alada, mirant a l’esquerra. Beneeix amb la mà dreta i porta un bastó acabat amb una creu a l’esquerra. En el camper de l’esquerra, S, i a sota, R.
• Revers: BISIL-DUNO o variant. Mà oberta amb un punt al mig i al principi de la màniga d’un vestit.
• Pes: 0,58 gr; 0,33 gr; 0,41 gr; 0,75 gr; 0,65 gr.

Efectivament es tracta de monedes més lleugeres que les anteriors, la qual cosa fa que calgui situar-les després de les de la Mare de Déu.

Si aquelles pesaven prop d’un gram, aquestes se situen als voltants de 0,60 gr de mitjana.

J. Botet ja aclarí que l’efígie de l’anvers era la de sant Rafael i, basant-se en una revisió de les monedes més ben conservades, pogué determinar que les lletres de l’anvers eren una S i una R. Heiss havia llegit aquesta darrera com a B i A. Puiggarí hi havia vist una P, la qual cosa conduïa a interpretacions errades sobre la identitat del sant: sant Miquel, segons Salat, i sant Pere, segons Puiggarí.

Sant Rafael tenia un altar construït i dotat pel comte bisbe Miró a l’església de Sant Vicenç de Besalú. Aquest fou donat pel mateix Miró juntament amb aquesta església, a la de Sant Genis i Sant Miquel. Convé recordar que l’església de Sant Salvador, Sant Genis i Sant Miquel Arcàngel, com apareix a la butlla de Benet VIII concedint al comte Bernat Tallaferro l’erecció d’un bisbat als seus dominis, la trobarem més endavant amb l’advocació de sant Salvador, santa Maria, sant Miquel i sant Genis. Es tracta, doncs, de l’església principal de Besalú, que, com hem vist, rebé de Guillem la moneda del comtat, diversos beneficis fiscals i també la relíquia de la creu que, segons la tradició, el seu pare havia portat de Roma.

Per tant, si l’església de Sant Vicenç, en la qual hi havia l’altar dedicat a sant Rafael, fou donada a l’església que més endavant havia de rebre el benefici de la moneda, no és sorprenent que en un dels tipus aparegui sant Rafael, malgrat que no sigui un dels sants de l’advocació de l’església.

A. Puiggarí pensa que la mà del revers podia ésser la de sant Prim, les relíquies del qual es conservaven l’any 970 a l’església de Sant Pere de Besalú. Havent-se pogut determinar clarament que les lletres de la moneda no són S.P. (Sanctus Petrus), com pensa Puiggarí, sinó S.R. (Sanctus Raphael), aquesta opinió deixa de tenir versemblança, segons J. Botet i Sisó. Aquest autor s’inclina a creure que vol significar la mà del Salvador, potser clavada; ho suposava així, en part perquè trobava aquesta mateixa representació a la moneda episcopal gironina. Aquest fet però, no és probatori si considerem els paral·lelismes entre el amonedaments dels dos comtats veïns que ja abans hem assenyalat i sobretot si acceptem que els tipus gironins copiaven els de Besalú.

D’altra banda, si hom recorda l’impacte que l’arribada de les relíquies de sant Prim feu a la població de Besalú, no creiem que sigui encertat d’abandonar aquesta possible identificació.

El que sí que és cert és que la datació de la moneda no pot acostar-se al moment de l’arribada de les relíquies, sinó que, si de cas, hauria de rememorar el fet més tardanament. El recull de pesos que hem vist no permet de dubtar de l’ordenació proposada.

Afortunadament, podem disposar també de l’evidència d’una troballa que serà molt útil per a la datació. En la mostra, ben representativa d’aquesta que estudià Puiggarí, hi havia 21 monedes de Besalú a nom de Bernat, atribuïbles, com veurem, a Bernat II i a Bernat III (1066-1111), 8 del Rosselló a nom de Gausfred, atribuïbles amb seguretat a Gausfred II (1014-74) i només dues del tipus de Besalú que ara ens ocupa.

Lògicament les monedes de Besalú que trobem en menor proporció han d’ésser les més antigues i no poden situar-se en una època gaire allunyada de les del Rosselló, també en petita proporció en la troballa. Possiblement, si aquesta descoberta s’hagués produït en un indret allunyat del comtat del Rosselló, aquest argument tindri poca força, perquè la llunyania del comtat emissor podria explicar l’escassetat de peces en la troballa més que no pas la seva major antiguitat i, per tant, la seva relativa escassetat en el circulant; la seva troballa n’és una mostra. En aquest cas, hi ha la circumstància que el lloc on aparegueren les monedes, prop del castell de Rocabertí, a la Jonquera, és un punt gairebé equidistant dels dos centres emissors.

Si prenem, doncs, en consideració les dades que ens aporta la troballa, haurem de situar aquesta moneda en unes dates con-cordants amb las de Gausfred II del Rosselló (1014-74) i, per tant, atribuir aquesta moneda al final del corregnat de Guillem II i de Bernat II (1052-66), com ja feu J. Botet.

Realment, podríem encara pensar que l’emissió d’aquest tipus es prolongà fins al 1075, data del document pel qual el comte Bernat recuperà la moneda, la qual havia estat donada a l’església de Santa Maria pel seu pare.

La moneda que comentem, encara sense nom de comte, ha de tenir el caràcter eclesiàstic de l’anterior, amb el bust de la Mare de Déu.

Diners i òbols amb creu a l'anvers i mà al revers, a nom de Bernat. Atribució a Bernat II i a Bernat III

Sabem que l’any 1075 Bernat II degué recuperar la moneda de Besalú, la qual, segons que es manifesta en la mateixa escriptura, havia estat donada pel seu pare, Guillem, a l’església de Santa Maria.

El fenomen és similar al que degué produir-se a Barcelona quan trobem que, d’uns amonedaments inicials de caràcter episcopal, que arrenquen de la donació al bisbe Frodoi del terç de la moneda per part de Carles el Calb, passem a tenir documentat, en temps de Ramon Berenguer III, que el comte té la moneda en feu del bisbe, el qual en rep el delme.

Anem a considerar el tipus monetari que ha de correspondre a la recuperació de la moneda pel comte de l’any 1075:

Efectivament, el tipus monetari que ens resta per atribuir porta el nom del comte, cosa que no hem trobat a cap de les monedes precedents. Això està, certament, d’acord amb el renovat caràcter comtal de la moneda.

La seva descripció és com segueix:

• Anvers: BR-NR-DS-CO en els espais d’una creu que talla la llegenda i que conté horitzontalment la lectura SANCTA i verticalment CR-VX.
• Revers: BISIL-DVNO (S al revés). Mà beneint amb punt central.
• Pes: 0,51 gr; 0,36 gr; 0,40 gr; 0,66 gr. 0: 13, 13, 13, 14, 12, 7. A més de la raó òbvia —el fet de portar el nom del comte— per a situar aquesta peça després de la recuperació comtal de la moneda, observem que la troballa de la Jonquera també la situa com a més tardana. Hom pot veure que la major part de les monedes d’aquesta important troballa eren precisament d’aquest tipus, el qual ha d’ésser, lògicament, posterior als altres tipus presents a la troballa en menor proporció. Si hem determinat, gràcies a les peces del Rosselló (1014-74), que les monedes anteriorment descrites (apartat 2 precedent) havien de correspondre al temps de Guillem (1020-52) o del corregnat de Guillem i de Bernat (1052-66), tindrem que les monedes que ara ens ocupen, a nom de Bernat, es pogueren batre a partir de Bernat II. Es a dir, que les lectures de la moneda, la documentació i l’evidència de la troballa coincideixen a assenyalar-ho així. Els autors que han tractat aquest tema, J. Botet i A. Puiggarí, estan d’acord a indicar que han d’ésser posteriors a la recuperació de la moneda pel comte. Es molt versemblant l’opinió del primer segons la qual aquest tipus resta immobilitzat i cobreix els regnats de Bernat II i de Bernat III, com ja suggerí A. Puiggarí basant-se en algunes degeneracions estilístiques d’uns quants exemplars.

Hem dit abans que les mencions monetàries referents a sous i diners de Besalú es prolonguen fins més enllà de la mort del seu darrer comte privatiu, Bernat III (1111), o fins i tot de Bernat Guillem de Cerdanya, que reclamà i obtingué el comtat, malgrat que per certs convenis corresponia a Ramon Berenguer III de Barcelona, i el tingué fins a la seva mort, l’any 1117, data en la qual tant el comtat de Cerdanya com el de Besalú passaren definitivament al casal barceloní. Certament el fet de trobar el darrer esment de moneda de Besalú en una data tan avançada com és la del 1198 obliga a pensar en la possibilitat que la moneda encara continués encunyant-se després de Bernat II amb el mateix tipus immobilitzat. Es possible també que els nous comtes. Bernat Guillem de Cerdanya (1111-17), o Ramon Berenguer III, el qual a partir de 1117 disposà del comtat definitivament, fessin batre una moneda específica per al comtat no coneguda avui. Aquest és l’interrogant final amb què cal cloure la nostra exposició sobre la moneda de plata i de bilió de Besalú, una de les mostres més extraordinàries de l’art monetari del romànic, només comparable amb alguns tipus d’Osona.

Catalogació de les monedes comtals de Besalú

La moneda comtal de Besalú pot dividir-se en dos grups ben diferenciats. L’un, el constituirien les monedes d’or d’escassa existència, i l’altre, les monedes d’argent i bilió.

La moneda d’or de Besalú té una gran significació, ja que el comtat de Besalú era l’únic comtat català que seguia el comportament de Barcelona (o el precedia) i imitava el numerari auri andalusí, que circulava aleshores profusament a la naixent Catalunya i que arribava a cobrir percentatges predominants en les formes de pagament. L’or de Besalú no té, però, la consistència del mancús de Barcelona. Tant per les citacions de pagaments com per l’existència actual, que només és de dos exemplars, hom pot concloure que fou un fenomen puntual, és a dir, de poca durada i volum escàs. No cal dir que aquest grup no aporta gran cosa des del punt de vista artístic, ja que es limita a copiar malament la monòtona moneda andalusina, totalment epigràfica, afegint-hi només una petita creu.

La moneda d’argent, en canvi, arrelà al comtat, ultrapassant llargament el període de la seva autonomia, i es crearen uns tipus d’una gran originalitat.

Des del punt de vist artístic, la moneda comtal de Besalú ateny els més alts nivells, a l’altura dels millors tipus episcopals de Vic. La varietat de tipus és, però, escassa, sobretot per la poca durada de l’autonomia comtal i perquè gairebé és segur que en desconeixem algunes emissions, tant del principi com dels darrers temps. Així doncs, l’existència actual aporta tres tipus bàsics amb els òbols corresponents. Els dos primers són evidentment d’argent, mentre que, en alguns exemplars del tercer, sembla que s’hi veu la barreja d’aram. Per ara, no s’ha pogut fer una anàlisi no destructiva que permetés de comprovar aquest fet.

L’existència de diners i òbols de Besalú és molt escassa i el seu únic tipus relativament abundant prové de la troballa que es feu el maig de 1869 prop del castell de Rocabertí. Hi aparegueren prop de cent exemplars del darrer tipus que descriurem, la major part dels quals foren destruïts a causa de la manera barroera en què els volgueren netejar. Sortosament, una persona de la Jonquera aconseguí salvar-ne onze exemplars i, en tornar al lloc de la troballa, encara en recuperà dos més. Dinou peces més foren trobades més tard al mateix lloc i tant les unes com les altres arribaren a les mans del rossellonès Antoni Puiggarí, que en feu un estudi molt acurat. Del conjunt salvat, hi havia 23 exemplars comtals de Besalú, dels quals 2 eren del tipus de l’àngel (el nostre tipus 5) i 21 del tipus de Bernat (el nostre tipus 7). Én aquest treball publiquem la fotografia i la descripció de 19 exemplars del tipus de Bernat, a més de dues variants que descriu Puiggarí sobre exemplars únics i que no hem retrobat. Sumem, doncs, la mateixa quantitat de peces que en el temps de Puiggarí. A diferència del que ha passat a altres comtats, a Besalú no hi ha hagut darrerament noves descobertes ni de nous tipus ni de nous exemplars. Al nostre Corpus anterior només hi podrem afegir els escassos exemplars que hem pogut retrobar en dues velles col·leccions que llavors no consultàrem. Es tracta sobretot de la col·lecció Vincke, en aquell moment inaccessible, i del fons del museu Instituto Valencià de Don Juan, de Madrid.

L’única novetat, de gran interès però, ha estat la troballa a Alep d’un tipus del comtat de Besalú completament nou. No serà possible de donar-ne aquí notícia ni més dades, ja que encara és pendent d’estudi i publicació. Aquesta recentíssima descoberta confirma la nostra impressió inicial de la manca d’algun tipus del comtat.

Per a la descripció de les monedes de Besalú seguirem el mateix procediment que s’ha seguit per a les de Vic i les d’Empúries.

Cal dir, finalment, que continuem desconeixent l’òbol corresponent al nostre tipus 7. J. Botet i Sisó menciona els òbols, indicant fins i tot que tenen un diàmetre de 10 mm, sense descriure’n ni reproduir-ne, però, cap exemplar, mentre que Puiggarí qualifica erròniament d’òbols tots els exemplars trobats al castell de Rocabertí. Nosaltres creguérem retrobar aquest òbol en un dels exemplars descritsal Corpus, però un examen posterior de la peça ens convencé que es tracta, en realitat, d’un diner. Haurem de restar, doncs, en el dubte sobre l’existència d’aquest valor per al tipus 7. Queda clar, però, que, havent pogut identificar la totalitat d’exemplars de la troballa estudiada per Puiggarí, l’existència d’aquest tipus, si més no en l’existència numismàtica actual, sembla poc probable.

Quant a l'òbol de billó corresponent al tipus anterior, tal com s'ha indicat, i malgrat la menció que en fa Botet i Sisó, no s'ha pogut constatar l'existència del tipus 8.

Miquel Crusafont i Sabater-Anna M. Balaguer [Les fotografies són de l’arxiu Balaguer-Crusafont i de l’arxiu Villaronga]

Llista d’abreviatures:

• a/bibliogràfiques:
  • Corpus: M. Crusafont i Sabater - Anna M. Balaguer - Ignasi Puig. Els comtats catalans, les seves encunyacions i àrees d’influència. Corpus. I Simposi Numismàtic de Barcelona. Barcelona 1979. pàgs. 377-508.
  • Crusafont: M. Crusafont i Sabater. Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa medieval (785-1516). Madrid 1982. Edició catalana.
  • Puiggarí: Note sur les monnaies seigneuriales de Besalú et de Roussillon trouvées près La Junquera. Perpinyà 1899.
• b/de procedència dels materials:
  • BCB: Col·lecció de Banca Catalana. Barcelona.
  • BNP: Cabinet des Médailles de la Bibliothèque Nationale. París.
  • CP: Col·leccions particulars.
  • GNC: Gabinet Numismàtic de Catalunya. Barcelona.
  • IVDJ: Instituto Valencià de Don Juan. Madrid.
  • MPP: Museu Puig. Perpinyà.
  • Perd: Exemplar avui no localitzat.
  • VCS: Antiga col·lecció Vincke, avui a la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
  • VQR: Antiga col·lecció Vidal-Quadras, no dispersada i publicada: M. Vidal-Quadras. Catalogo de la colección de monedas y medallas. Barcelona 1982

Bibliografia

• Pèire de Marca: Marca hispanico,… París 1688.
• Josep Salat: Tratado de las monedas labradas en el principado de Cataluña, Barcelona 1818.
• Aloïs Heiss: Descripción general de las monedas hispano-cristianas, Madrid 1865-1867.
• Henry Lavoix: Catalogue des monnaies musulmanes de la Bibliothèque Nationale, París 1891.
• Manuel Vidal Quadras: Catálogo de la colección de monedas y medallas, vol. II, Barcelona 1892.
• A. Puiggarí: Note sur des monnaies seigneuriales de Besalu et du Roussillon trouvées per la Junquera, Perpinyà 1899.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, 25 vols, especialment Colección diplomática del condado de Besalú, 5 vols (t. XI, XII, XIII, XV i XVI). Olot 1899-1919.
• Joaquim Botet i Sisó: Les monedes catalanes, vol. I, Barcelona 1908.
• Joaquim Botet i Sisó: Provincia de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona sense data.
• Amand Séquestra: Sant Pere de Besalú. Abadia Reial de la Congregació Benedictina Claustral Tarraconense, Edicions Santa Maria del Mont, 1934.
• Liber feudorum maior, Edició a càrrec de Miquel Rosell, Barcelona 1947.
• Philip Grierson: Carolongian Europe and the Arabs: The myth of the man cus, Reveu Belgue de Philologie et d’Histoire, XXXII
• Ramon D’Abadal i de Vinyals: L’abat Oliba bisbe de Vic i la seva època, Barcelona 1962.
• Ramon Grabolosa: Besalú, un país aspre i antic, Barcelona 1968.
• Anna M. Balaguer: Primeres conclusions en l’estudi de la moneda catalana comtal, I Simposi Numismàtic de Barcelona, vol. II, Barcelona 1979, pàgs. 297-330.
• Miquel Crusafont - Anna M. Balaguer - Ignasi Puig: Els comtats catalans, les seves encunyacions i àrees d’influència. Corpus. I Simposi Numismàtic de Barcelona, vol. I, Barcelona 1979, pàgs. 377-508.
• Miquel Crusafont i Sabater: Numismática de la Corona Catalano-Aragonesa medieval, Madrid 1982.
• Miquel Crusafont - M. García Garrido - Anna M. Balaguer: Història de la moneda catalana, Barcelona 1986. (MCS - AMBP)