L’organització religiosa del Berguedà

Els bisbats

L’església de Sant Quirze de Pedret figura entre el conjunt d’esglésies que contribuïren a la creació de l’estructura de la població de l’època, a base de nuclis.

MC

L’Església jugà un paper molt important en l’estructuració i organització del territori abans i després de la invasió sarraïna; pel que fa al Berguedà l’empresa fou endegada i canalitzada pel bisbat d’Urgell, del qual hom pensa que des de la cristianització, formava part el Berguedà.

Després de la invasió sarraïna i del traspàs del domini als francs, cap al començament del segle IX (806-814) el bisbat d’Urgell fou reorganitzat per un precepte de Carlemany que li confirmava la jurisdicció religiosa dels territoris d’Urgell, Pallars i Cerdanya amb els seus annexes del Berguedà i les valls de Lillet i de Ribes; aquests límits foren reconeguts més tard en els preceptes de Lluís el Piadós de l’any 835 i de Carles el Calb del 860.

En parlar del bisbat d’Urgell i també de la reconquesta i repoblació d’una part de la Catalunya pirinenca sempre s’ha fet esment d’un document, considerat bàsic, que és l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Fins fa molt poc s’acceptava que l’acta era de l’any 839 i així es referenciava com un testimoni importantíssim per a establir els límits del bisbat i de la primera onada repobladora, abans de l’obra de Guifré el Pelós. Recentment s’ha qüestionat l’autenticitat del document suposant que és una còpia o falsificació del final del segle X o del començament de l’XI.

Un detall de la portalada de Sant Martí de Puig-Reig. A desgrat d’ésser possiblement la porta més important, des del punt de vista escultòric, de les que conserva el Berguedà, constitueix una bella evocació d’una de les més antigues esglésies d’aquesta zona. La primitiva església consta consagrada pel bisbe d’Urgell Nantigís l’any 907.

G. Llop

Malgrat això, el document continua tenint molt valor, sinó com a reflex de l’organització episcopal i parroquial del 839, almenys sí com a testimoni d’una realitat del final del segle X; així, l’acta de la Seu d’Urgell permet d’identificar una gran quantitat d’esglésies, i una rica i àmplia organització parroquial existent ja al Berguedà. Juntament amb el document del capbreu dels censos de Santa Maria de la Seu d’Urgell, també datat el 839 i considerat del segle XI, podem establir un primer llistat de parròquies existents el segle XI i dependents de l’autoritat urgellenca.

Amb la informació aportada per aquests dos documents podem considerar com a esglésies parroquials les de Castellar, Lillet, Brocà, Gavarrós, Bagà, Molnell, Turbians, Saldes, Gósol, Vallcebre, Fígols, Maçaners, Castellar del Riu, Cofort, Espinalbet, Vilosiu, Argilers (?), Sant Jaume de Frontanyà, Corrubí, Montner o Tubau, Palomera, Palmerola, Vilada, Gardilans, Roset, Castell de l’Areny, la Nou, Malanyeu, Cerdanyola, la Clusa, la Baells, Cercs, Olvan, Gironella, la Quar, Sagàs, Biure, Merlès, Puig-reig, Merola, Pedret, Montclar, Capolat, Correà, el Cint, Terrers i Moripol.

El bisbat jugà un paper decisiu en la consolidació del territori; gràcies a les nombroses actes de consagració conservades sabem que des del 833 els bisbes urgellencs desplegaren una gran activitat al Berguedà, especialment el bisbe Nantigís, car la seva obra coincidí amb els anys de més intensa repoblació.

Els bisbes d’Urgell col·laboraren a la repoblació del Berguedà de diferents maneres. Alguns foren importants propietaris de terres a la comarca; l’exemple més significatiu és el bisbe Radulf (914-942), el qual tenia importants lots de terres al sector oriental de la comarca, concretament als llocs de Borredà, Boatella i Salselles.

Les autoritats episcopals urgel·litanes feren valer sempre els seus drets sobre les esglésies del seu bisbat. L’any 991 el bisbe Sal·la d’Urgell amb el suport dels bisbes de Barcelona i de Pallars i de tots els canonges, sacerdots i abats del bisbat, excomunicava els consellers de la comtessa Ermengarda de Cerdanya, Arnau i Radulf. Determinà també que no es podrien celebrar els oficis divins ni exercitar cap ministeri sacerdotal a les esglésies dels comtats de Cerdanya i Berga fins que li fos retornada la seva potestat sobre les parròquies i els béns d’aquests comtats. De les penes quedaven absolts la comtessa i els seus fills. Imaginem una usurpació dels drets episcopals, un intent frustrat de la família comtal cerdana de dominar totalment aquest territori prescindint de l’autoritat religiosa.

Aquest no és l’únic exemple de la decisió del bisbat; el mateix bisbe Sal·la l’any 997 havia de presentar-se en judici per a reclamar els delmes pertanyents a la parròquia de Sant Jaume de Frontanyà, que havien estat usurpats. Aquestes dificultats decidiren el bisbe Sal·la a reclamar al papa Silvestre II, l’any 1001, la confirmació dels drets, possessions i immunitat dels seus dominis a l’església d’Urgell.

Fermament establert el domini diocesà a la comarca, els bisbes el mantingueren durant tota l’edat mitjana, un cop consolidat ja el procés de repoblació i ocupació del territori. Al final del segle XIII els templers de la comanda de Puig-reig intentaren eximir-se del pagament dels delmes a la Seu d’Urgell sense aconseguir-ho.

Esglésies consagrades pels bisbes urgellencs des de l'any 833

BISBES	ESGLÉSIES CONSAGRADES
Sisebut (833-840)	Santa Maria de Lillet (833)
Guisad I (859-872)	Sant Martí de Saldes (857) Sant Andreu de Gréixer (871)
Ingolbert (885-893)	Santa Maria de Merlès (893)
Nantigís (899-914)	Santa Maria de la Quar (899-900) Santa Maria d’Olvan (899-900)Sant Salvador de Mata (899-900)Sant Vicenç de Corbera (899-900)Santa Maria de Vilada (903)Sant Andreu de Sagàs (903)Sant Martí de Biure (903)Sant Jaume de Frontanyà (905)Sant Martí d’Avià (907)Sant Pau de Casserres (907)Sant Martí de Puig-reig (907)
Radulf (914-942)	Sant Joan de Montdarn (922)
Guisad II (942-980)	Santa Maria de Serrateix (977)
Sal·la (981-1010)	Sant Llorenç prop Bagà (983)Sant Miquel de Bagà (984)Sant Cristòfor de Vallfogona (985)
Ermengol (1010-1035)	Sant Pere de la Portella (1035)
Eribau (1036-1040)	Sant Climent de Vallcebre (1037-1040)
Guillem Guifré (1041-1075)	Sant Martí de Biure (1044)
Ot (1092-1122)	Sant Vicenç de Rus (1106)Sant Julià de Cerdanyola (1106)
Pere Berenguer (1123-1141)	Santa Cecilia de Fígols (1134)
Arnau de Preixens (1167-1195)	Sant Sadurní de Rotgers (1167)Sant Miquel de Pedret (1168)Sant Miquel de Viver (1187)
Bernat de Castelló (1195-1198)	Sant Martí de la Nou (1196)

Els deganats

Durant molts anys no es coneix cap divisió administrativa entre el bisbat i la parròquia a la diòcesi d’Urgell. Aquesta organització s’inicià a Urgell el segle XIII i probablement fou la diòcesi pionera a Catalunya, car al començament del segle XIII és esmentat ja el deganat d’Urgell.

Al final d’aquest segle (1279-1280) el bisbat de la Seu d’Urgell tenia ja definits uns deganats clars, potser escollint com a base els diferents comtats o unitats administratives: Urgellet, Cerdanya, Berguedà, Tremp, Urgell, Vall de Lord i Montenartró, al Pallars Sobirà, els quals eren dividits ja en arxiprestats i parròquies.

Al front de cadascuna d’aquestes unitats administratives anomenades deganats hi havia un degà, que sovint era el rector d’una de les esglésies més distingides i ben dotades de tot el deganat. Pel que fa al Berguedà tenim ben documentat el degà Guillem, que era també prior de la canònica augustiniana de Sant Jaume de Frontanyà entre 1234 i 1279.

Les funcions d’aquests degans eren molt àmplies, car per delegació del bisbe d’Urgell s’encarregaven de l’administració del deganat i també tenien atribucions en el camp de la justícia menor per als eclesiàstics. Tenim documentada la sanció feta pel degà Guillem de Frontanyà al rector de la parròquia de Sant Martí del Puig (Gisclareny) l’any 1289; aquest rector, Berenguer de Gaamir, fou sancionat amb la multa de seixanta sous per viure concubinàriament, pena que li fou llevada més tard a causa de la seva pobresa.

Així, la figura del degà i les seves funcions jurisdiccionals són una innovació de la seu urgellenca, innovació que possiblement no es generalitzà fins molt més tard a la resta dels bisbats catalans.

En una relació d’esglésies de l’any 1312 conservades dins un plec de visites pastorals del bisbat d’Urgell es pot determinar la relació d’esglésies berguedanes que tenien la categoria de parroquials i que aleshores formaven part dels deganats de Berga i de la Vall de Lord:

Esglésies dels deganats de Berga i de Lord

DEGANAT	ESGLÉSIES
Deganat de Berga. Església degana: Sant Jaume de Frontanyà.	Sant Joan d’Aranyonet Santa Maria de Lillet Santa Maria de Castellar de N’Hug Sant Vicenç de Rus Santa Cecília de Riutort Sant Julià de Cerdanyola Sant Genis de Gavarrós Sant Andreu de Gréixer Sant Esteve de Bagà Santa Maria de Falgars Sant Cristòfor de Vallfogona Sant Martí del Puig Sant Iscle de Molnell Sant Romà de la Clusa Sant Martí de Brocà Sant Miquel de Turbians Santa Maria de Gresolet Sant Llorenç prop Bagà Sant Julià de Vallcebre Santa Maria de Vallcebre Sant Mateu de Fumanya Sant Martí de Saldes Sant Andreu de l’Espà Sant Maria de Gósol Sant Sadurní de Malanyeu Sant Martí de la Nou Sant Salvador de la Vedella Sant Andreu de Cercs Santa Maria de la Baells Santa Cecília de Fígols Sant Joan de Vilada Sant Vicenç de Castell de l’Areny Sant Sadurní de Rotgers Sant Vicenç de Palmerola Sant Martí de Boatella monestir de la Portella Sant Quirze de Pedret Sant Vicenç de Castellar del Riu Sant Vicenç d’Espinalbet Sant Pere de Madrona Santa Maria d’Olvan monestir de Valldaura Sant Andreu de Sagàs Santa Maria de Merlès Sant Esteve de Valldoriola Sant Andreu de Gamisans Sant Martí de Biure Santa Eulàlia de Gironella Sant Pau de Casserres Sant Pere de Casserres Sant Martí de Puig-reig Santa Maria de Merola Santa Creu del Mujal Sant Cugat de Salou Sant Salvador de Torroella Sant Miquel de Castelladral Santa Maria de Serrateix Sant Miquel de Viver Sant Joan de Montdarn Sant Esteve del Pujol de Planès Sant Sadurní de Montmajor Sant Martí de Montclar Sant Martí d’Avià Sant Climent de l’Espunyola Santa Maria d’Avià Sant Vicenç d’Obiols.
Deganat de la Vall de Lord. Església degana: Sant Llorenç de Morunys	Sant Martí de Capolat Sant Sadurní del Cint Capella de Mercadal Santa Maria dels Torrents Sant Martí de Correà Santa Eulàlia de Valldora Santa Maria d’Aguilar Sant Andreu de Gargallà Sant Feliu de Lluelles i Sorba A mitjan segle XIII hi foren incloses les esglésies berguedanes de Santa Eulàlia de Bonner i Sant Vicenç de Moripol.

Les esglésies parroquials

Mapa del Berguedà amb la senyalització de totes les esglésies de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.

R. Serra-R. Viladés-J. Vigué

(Vegeu: Esglésies del Berguedà anteriors a l’any 1300).

Les parròquies eren la unitat de referència més directa pels pobletans molt més clara fins i tot que el propi castell. Des de la repoblació els habitants d’un lloc s’identificaven sovint amb la parròquia (“... de la parròquia de... al terme casteller de...”)

És difícil fer un càlcul aproximat de la quantitat de parròquies existents al Berguedà el segle X; ens hem de remetre novament a l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell i també al capbreu dels censos de la mateixa església; d’aquesta manera podem tenir una relació aproximada d’unes quaranta a cinquanta esglésies parroquials.

Cal fer esment, però, de l’organització parroquial i per això ens cal remetre a les moltes actes de consagració conservades. Sembla ser que fins al segle X la documentació de les actes de consagració no fa esment de les prestacions que les esglésies consagrades, siguin parroquials o no, havien de pagar a la seu episcopal; un exemple n’és l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Lillet, de l’any 833, on no és referenciada cap prestació o pagament personal, en espècie o monetari.

És a partir del segle X i amb el primer exemple conservat de la consagració de Santa Maria de la Quar (899-900) que es generalitzà el pagament d’un cens a la Seu. En aquest cas concret el sacerdot de la Quar havia de pagar anualment a Santa Maria de la Seu d’Urgell cinc modis d’annona i dos sous.

Generalment aquests censos es pagaven amb productes alimentaris vegetals, com a Sant Jaume de Frontanyà (905) o Santa Maria de Vilada (903), animals, com Santa Maria de Vilada i Sant Martí de Biure (903), amb pernils o anyells, com Sant Martí de Saldes (857), o gallines, com Sant Jaume de Frontanyà. Els censos en diners són molt estranys, sobretot els segles IX i X i un exemple n’és l’església de Sant Martí de Saldes.

L’organització parroquial és centrada per la figura del bisbe, el qual tenia l’obligació de consagrar l’església, delimitar-ne les afrontacions i designar-hi el sacerdot; aquest estava obligat a servir l’església, assistir als sínodes i a pagar el cens anual.

Les actes de consagració informen també d’algunes característiques pròpies dels edificis; aquest és el cas de la consagració de Sant Jaume de Frontanyà de l’any 905, on el bisbe Nantigís es presenta com a fundador de l’església i justifica la seva iniciativa per la manca d’església en el lloc (qui actemus absque ecclesiam extiterat) on els fidels de Frontanyà es poguessin reunir per complir amb els seus deures religiosos.

Aquests documents ens informen també de l’existència de relíquies dipositades a l’interior de l’altar en el moment de la consagració. La primera notícia d’aquesta pràctica, conservada al bisbat d’Urgell, correspon a una església berguedana: Sant Cristòfor de Vallfogona, consagrada l’any 985 pel bisbe Sal. la d’Urgell. Malauradament l’església no es conserva, però l’acta diu que l’església conservava les relíquies de sant Cristòfor, santa Susanna i sant Nazari (In eodem quoque concelebrem die dedicationis invente sunt reliquie in ipsa ecclesia sancti Christofori et de sancte Susante et sancti Nadarii).

A partir del segle XI sovintegen ja les al·lusions a l’existència de relíquies; coneixem també el cas de l’església de Sant Climent de Torre de Foix, consagrada l’any 1040 (Fuerunt ibi invente reliquie sancte Dei Genitricis Marie, et de vestimentis sancti Clementis et de sancti Vincentiis et de sancti Martialis martiris…), i ja el segle XII l’església de Santa Cecília de Fígols, consagrada l’any 1134 (reliquie sanctorum martyrum Cecilie virginis Christi, sancti Pelagii, sanctique Marcialis (et) aliorum sanctorum).

Aquests són exemples documentats, però les lipsanoteques conservades a la comarca són testimoni d’aquesta pràctica, car les relíquies es conservaven sovint en les caixetes juntament amb les actes de consagració de les esglésies i eren guardades sota l’ara de l’altar; al Berguedà conservem les lipsanoteques de Sant Martí de Puig-reig, Sant Quintí de Montclar, Sant Jordi de Cercs, Sant Julià de Fréixens, Sant Martí de la Nou, Santa Maria de Lillet i se n’han perdudes moltes més.

Les diferents advocacions de les esglésies berguedanes donen testimoni d’una llarga tradició religiosa, car molts dels sants als quals són dedicades les esglésies són de tradició visigoda: Sant Sadurní (Malanyeu, Fonollet, la Quar, de Terrers), Sant Vicenç (Rus o Corbera), Sant Julià (Cerdanyola, Puig-reig, Vallcebre, Fréixens) Sant Martí (la Nou, Puig-reig, Montclar, Correà, Capolat, Saldes, Biure, etc.). Malgrat que la majoria d’esglésies foren advocades a un sol sant, d’altres tenen dues i tres advocacions; solen correspondre generalment a grans esglésies triabsidals o almenys amb tres altars dedicats i, altres vegades, a esglésies separades.

Moltes de les esglésies parroquials, subjectes a la Seu d’Urgell, eren alhora esglésies de castell; des del moment de la repoblació i especialment el segle X, els exemples són molts: Puig-reig, Avià, Castell de l’Areny, etc.

A partir d’aquest nucli de població organitzat militarment, amb la presència del castell, i religiosament amb la parròquia, els edificis religiosos castellers continuaren exercint sempre les funcions parroquials, almenys fins al segle XIII. Moltes d’aquestes esglésies castelleres esdevingueren parroquials dels nuclis de poblament sorgits espontàniament, com en el cas de Berga o d’Avià, o gràcies a la concessió d’una carta de poblament com en el cas de Gósol o Castellar de N’Hug.

Algunes vegades el nucli de poblament va créixer allunyat de l’església castellera i aviat fou necessari traslladar la parròquia o construir-ne una de nova. Aquest és el cas de l’església de Sant Esteve de Bagà, que aviat entrà en conflicte amb l’església castellera de Santa Maria de Palau i fou necessari traslladar-la al centre de la nova vila construint un nou edifici, advocat també a sant Esteve.

A la Pobla de Lillet la parroquialitat fou mantinguda sempre per l’església monacal, però fou necessari construir a la baixa edat mitjana una església nova dedicada a sant Antoni, que depenia del monestir; un altre exemple és l’església castellera de Sant Climent de l’Espunyola, que fou definitivament traslladada a una antiga capella de Sant Nicolau el segle XVI i que adoptà el nom i l’advocació de l’antiga parroquial del castell.

L’església parroquial de Sant Andreu de Sagàs formava part del gran terme casteller de la Portella i era un petit centre dintre l’àmplia àrea de pobladors disseminats, dels quals constituïa un punt important de referència.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Malgrat el naixement de petits nuclis urbans el segle XIII, el poblament continuava essent dispers i així les parròquies castelleres i les parròquies incloses dins un gran terme casteller seguien vetllant pels habitants dels masos i de les bordes. El castell de la Portella i la baronia incloïa les esglésies parroquials de Sant Pere de la Portella, també monacal, i les de Santa Maria de la Quar, Sant Andreu de Sagàs, Santa Maria d’Olvan, el monestir de Valldaura i Sant Martí de Biure.

Cal esmentar també un grup especial d’esglésies parroquials; són les esglésies de monestirs i de canòniques que també exercien aquestes funcions. Ambdós tipus de comunitats religioses eren lliures de tota servitud eclesiàstica i se’ls reconeixia el privilegi de la regla amb totes les seves prerrogatives, però en exercir funcions parroquials s’establien unes normes mínimes que les lligaven a la seu diocesana.

El monestir de Santa Maria de Serrateix pagava el delme corresponent a la Seu d’Urgell i també el monestir de Sant Llorenç prop Bagà, que estava obligat també a obeir tots els manaments del bisbe.

De les funcions parroquials que exercien les canòniques tenim grans exemples; Sant Jaume de Frontanyà fou l’església monacal que aglutinà el servei d’una gran quantitat de petites esglésies a ella lligades: Sant Esteve de Tubau, Sant Llorenç de Corrubí, Santa Magdalena de la Molosa, Sant Julià de Cosp, Sant Cristòfor de les Planes, Santa Maria dels Oms, Santa Eugènia de Soïlls. També el monestir de Sant Llorenç prop Bagà, que gràcies a diverses donacions exercia funcions a les parròquies a ell vinculades, com és el cas de Santa Maria d’Avià, Sant Climent de Vallcebre o de Torre de Foix, Sant Cristòfol de Vallfogona, Sant Vicenç de Rus, etc.

Moltes esglésies parroquials del Berguedà depenien de grans monestirs forans, com és el cas de Sant Vicenç d’Obiols, Santa Maria de Borredà, Santa Maria de Sorba i Sant Andreu de Gargallà, que depenien del monestir de Santa Maria de Ripoll, també de Sant Joan de Montdarn, que depenia del monestir de Sant Joan de les Abadesses; un altre exemple és el monestir de Sant Salvador de la Vedella i la seva vinculació a Sant Sadurní de Tavèrnoles.

Josep M. Bailarín parla així de la importància de la parròquia:

“Sense la parròquia no podrem entendre l’Europa de ponent, d’ella va néixer i d’ella ha viscut més d’un mil·leni. Anglaterra i Andorra encara són terres de parròquies, i més d’un pegat dels nostres verals, malgrat l’absurda divisió dels ajuntaments, és terra de parròquies”.

La parròquia ha estat feta pel personatge més oblidat, no ja de la història d’Europa, sinó de la història de l’Església. Potser perquè aquestes històries són escrites per clergues o frares de sabata fina, sempre s’obliden del rector de pagès”.

Les esglésies particulars

Al costat de les esglésies directament subjectes al bisbe amb caràcter de parroquial n’hi havia d’altres que no tenien pas aquesta categoria.

La iniciativa de la repoblació fou també obra de particulars i també de les autoritats civils, amb la qual cosa es bastiren nombroses esglésies que, malgrat dependre d’altres parroquials, no les podem incloure dins el capítol anterior. Un ampli conjunt d’esglésies aporta testimoni de les complexes relacions entre el món civil i el religiós.

Un grup d’aquestes esglésies són les capelles considerades oratoris, que quedaven sotmeses a una parroquial en tots els seus drets i, per tant, esdevenien sufragànies. Un dels exemples més antics és l’església de Santa Maria de Vilada o d’Iquilà; consagrada l’any 903 pel bisbe Nantigís d’Urgell fou totalment sotmesa a la parroquial de Sant Joan de Vilada. L’església fou consagrada a petició d’Egared que l’havia construïda i convenientment dotada i s’estipulà que el rector de Vilada en tindria sempre cura.

Hi ha moltes esglésies que avui encara conservem que, malgrat no ésser documentades, es poden considerar sufragànies: Sant Marçal de Puig-reig, Santa Margarida de Sagàs, Sant Romà d’Oreis, Sant Llorenç dels Porxos, Santa Coloma de Can Cabra, Sant Salvador de Montmajor, Sant Nazari de l’Espunyola, etc.

Molts dels fundadors eren personatges il·lustres, sovint comtes o vescomtes que es consideraven propietaris de l’església i també dels seus béns i rendes.

Els comtes de Barcelona eren propietaris d’un gran alou al terme del castell de Puig-reig; aquest alou, centrat a la vil·la de la Lladernosa, incloïa l’església de Sant Miquel de la Lladernosa (avui Sant Miquel de la Cortada), fou cedit íntegrament al monestir de Santa Maria de Ripoll l’any 991.

Guifré el Pelós cedí una gran quantitat d’esglésies a importants monestirs per tal que col·laboressin a la repoblació i organització d’aquestes terres berguedanes. Ja hem esmentat els exemples de Ripoll i les esglésies de Sorba, Obiols, Gargallà i Borredà.

La família comtal cerdana cedí una gran quantitat d’esglésies al monestir de Sant Llorenç prop Bagà, especialment protegit, des del segle X; cal recordar així que l’any 983 el comte Oliba Cabreta i la seva muller Ermengarda donaven al monestir de Sant Llorenç prop Bagà l’església berguedana de Santa Maria de Vilosiu i el monestir de Sant Sebastià del Sull. L’acta de consagració de l’església monacal de Sant Llorenç relaciona un total de divuit esglésies donades a aquest monestir, moltes d’elles no parroquials.

La fundació d’esglésies per part de particulars es remunta fins als segles XII i XIII; la família vescomtal del Berguedà, concretament el vescomte Guillem, era propietària de l’església de Sant Andreu de Madrona i les seves rendes, al terme del castell de Puig-reig.

L’exemple més singular i interessant és, però, la fundació de l’església berguedana de Sant Pere de Cohorts per Pere de Berga. El dos de gener de 1267 Pere II de Berga amb el consentiment del bisbe Abril d’Urgell fundava la capella de Sant Pere, a la vila de Berga i la sotmetia al rector de la parroquial de Santa Eulàlia de Berga. La dotava convenientment amb masos, terres i molins i al costat mateix de l’església construïa també un hospital i unes escoles.

Els monestirs benedictins

Els monestirs varen jugar un paper clau en l’etapa d’ocupació i repoblació del territori. Des del final del segle IX es detecta la presència de grups mossàrabs que, procedents del sud islàmic, varen impulsar la cristianització i la repoblació.

Fou probablement un grup mossàrab qui fundà, l’any 885, el monestir veí de Sant Llorenç de Morunys, a la Vall de Lord; el mossarabisme és present també al Berguedà, potser d’una manera menys clara però detectat concretament a Serrateix i a Pedret. L’impuls cristianitzador d’aquestes comunitats va produir una revifalla del monaquisme tradicional enfront de la iniciativa benedictina, encara molt minsa.

Aquestes primeres comunitats que s’instal·laren al Berguedà ocuparen sempre terres ermes i iniciaren l’ocupació del territori aplegant nous pobladors. La iniciativa sempre era aprofitada pels comtes que veien en les comunitats, uns elements clau per a l’organització del territori.

El monestir de Sant Salvador de la Vedella és el primer que trobem documentat al Berguedà; fou fundat l’any 830 pels monjos del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, monestir que actuà com a protector. A la fotografia el conjunt monàstic després d’haver passat per mil vicissituds, tal com ha restat, ple de desolació, accentuada encara quan les aigües del pantà de la Baells van baixes i deixen el seu entorn al descobert.

R. Pons

El primer monestir documentat és el de Sant Salvador de la Vedella; l’any 830 els monjos de Sant Sadurní de Tavèrnoles fundaven al peu del Llobregat, a l’antiga vil·la anomenada Tineosi, la casa abacial de Sant Salvador; és el punt més avançat del comtat de Berga, fins que el 839 es consagrà Santa Maria de Merlès. L’any 835 l’abat Calort de Tavèrnoles demanava al rei Lluís el Piadós la protecció i immunitat sobre el monestir alhora que rebia també la facultat per a escollir l’abat i la confirmació dels seus béns. Els monjos s’havien de regir per la regla de sant Benet i havien de treballar els erms i roturar nous camps.

L’obra de Sant Salvador fou titànica; recordem que no és fins l’any 857 que es consagra l’església de Sant Martí de Saldes i es comencen a treballar terres a Borredà. Aquesta fundació fou obra d’una gran comunitat monàstica, d’antiga tradició a la zona pirinenca, i que va tenir el suport del rei franc i més tard de les autoritats locals, gràcies a donacions que ampliaren el seu petit patrimoni inicial. Recordem que el mateix monestir de Tavèrnoles fundà, uns anys després, el monestir de Sant Pere de Casserres, a l’antiga parròquia, l’any 1040.

Hem d’esperar molts anys abans no torni a reeixir una comunitat monàstica a la comarca; l’esperit monacal, però, hi era present. L’any 871 es consagrava l’església de Sant Andreu de Gréixer i el seu prevere Daguí, pocs anys després, era l’encarregat de fundar el primer i gran monestir de Santa Maria de Ripoll.

El petit monestir benedictí de Sant Salvador de Mata, del qual hom pot veure les ruïnes en la present fotografia, fou un dels primers que hi hagué al Berguedà; la seva església fou consagrada l’any 900.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Per iniciativa pròpia fou fundat un petit monestir, Sant Salvador de Mata; l’any 899-900 era consagrada la seva església a precs de l’abat Sunila i dels habitants del lloc. L’acta explica que l’església és monacal i acull l’abat i una petita comunitat, però que a partir d’aleshores tindrà també funcions parroquials. La petita comunitat fou protegida des del 1040 pel gran monestir de Tavèrnoles, de la mateixa manera que ho feu amb Sant Pere de Casserres i Sant Salvador de la Vedella.

Des del final del segle IX la iniciativa particular trobà el suport de les autoritats comtals, sobretot a l’alt Berguedà. L’any 939 el comte Sunifred II de Cerdanya feia importants donacions al monestir de Sant Sebastià del Sull; el document explica també que la primera església del Sull, probablement un petit oratori, fou fundada per una dona devota, anomenada Honesta, i pel clergue Daniel i que abans de la construcció de l’església ambdós aprisiaren terres que els serviren per al seu propi sosteniment i per al de l’església. El mateix document explica que l’actual comunitat, la de l’any 939, té per abat un tal Daco i una comunitat establerta.

El comte Sunifred II atorgà drets sobre les terres, drets senyorials d’emprar la llenya i dret de tala, dret de pastura i d’aigua, i dret de pas segur.

L’any 965 el comte Sunifred II deixà en testament les viles de Das i Ur al monestir de Sant Sebastià del Sull; uns anys més tard, el 983, el comte Oliba i la seva muller Ermengarda donaven el monestir del Sull i tot el que li pertanyia a la casa monacal de Sant Llorenç prop Bagà.

Aquest no és pas l’únic exemple del suport que rebien les iniciatives monàstiques per part de les autoritats comtals; l’any 898 existia ja el monestir de Sant Llorenç prop Bagà, al peu del riu Bastareny, monestir que des del segle X va rebre una gran ajuda per part dels comtes cerdans. El mateix Sunifred II, però també Oliba Cabreta, engrandiren en poc temps unes propietats mínimes a la vall de Brocà. Els seus dominis varen ultrapassar les fronteres naturals de la vall, els límits del propi comtat de Cerdanya i de Berga i els dominis s’ampliaren al comtats veïns de Manresa i Urgell.

Per a mostrar la importància del patrimoni acumulat pel monestir de Sant Llorenç prop Bagà només cal ressenyar les esglésies a ell subjectes, esglésies, parroquials o no, que juntament amb les moltes terres, cases, molins, etc. formaven un patrimoni importantíssim ja al final del segle X, en gran part aconseguit gràcies a la iniciativa i el suport comtals. En l’acta de consagració de l’església monacal de l’any 983 són esmentades les següents esglésies: monestir de Sant Sebastià del Sull, Santa Susanna i Sant Joan de Salo, Sant Miquel de Sant Llorenç, Sant Climent de Torre de Foix (totes per donacions comtals), Sant Mateu de Fumanya, Sant Genis de Miralles, Santa Maria d’Avià, Santa Creu de Montclar, Santa Maria de les Esglésies, Sant Joan d’Aguilar de Segarra, Santa Maria de Lladurs, Sant Tomàs de Talió, Sant Vicenç de Baridà, Sant Andreu de Bestracà, Sant Miquel de Vilalta, Sant Vicenç de Rus i Sant Cristòfor de Vallfogona.

El segle XI fou el de major expansió del monestir; la comunitat era formada per vint monjos l’any 1035 i les donacions ampliaven continuadament el patrimoni, totalment format ja l’any 1100. Foren els anys d’esplendor per un monestir que començà a declinar el segle XIII i que conegué els anys de forta crisi dels segles XIV i XV.

El monestir de Santa Maria de Serrateix és l’altre monestir que es formà el segle X. Cap a l’any 940 un grup de monjos edificava una primera església al lloc de Serrateix, en territori dels comtes cerdans, però la comunitat no va rebre el reconeixement per part de l’autoritat eclesiàstica i la civil fins l’any 977, any que era consagrada la seva església advocada a santa Maria, sant Urbici i sant Pere. La consagració aplegà importants personatges: el bisbe Guisad II d’Urgell, el comte Oliba Cabreta i el bisbe Miró de Girona.

Froilà fou confirmat abat de la comunitat i el monestir aconseguí importants béns així com les prerrogatives de parròquia al lloc. La família comtal cerdana afavorí molt el monestir de Santa Maria, especialment el comte Oliba Cabreta, la comtessa i el fill Oliba, futur abat i bisbe. Durant els segles XI i XII la comunitat construí una nova església i el primer edifici preromànic quedà com a església parroquial sota l’advocació de sant Pere. La comunitat de Serrateix reunia dotze membres sota la regla de sant Benet i foren els segles alt-medievals i també durant els segles XII i XIII que adquirí el seu patrimoni, ultrapassant també els límits del comtat de Berga.

Cal esmentar també l’existència d’un monestir del Císter femení al Berguedà, una de les últimes fundacions de comunitats benetes. La fundació és obra dels senyors del castell de la Portella, Bernat de la Portella i de la seva germana Geralda l’any 1231.

La comunitat és ja un fet l’any 1237 i són una part de les monges del monestir de Bovera (prop de Guimerà i Verdú) les que es traslladen a Santa Maria de Valldaura obeint l’ordre del papa Gregori IX dirigida a l’abat de Santa Maria de Poblet el qual era l’encarregat de vetllar per la vida i la disciplina de les monges del Císter a Catalunya. Valldaura fou molt sovint regida per abadesses originàries del lloc, principalment procedents de grans famílies, amb la qual cosa s’afavorí molt l’increment del patrimoni de la comunitat femenina. L’any 1338 una part de les monges es traslladà a la vila de Berga i fundà el monestir de Santa Maria de Montbenet.

Les canòniques

Sant Jaume de Frontanyà, que apareix a la fotografia, juntament amb Santa Maria de Lillet, constitueixen els dos centres més importants de la comarca en els quals arrelà la vida canonical el segle XII.

A. Bastardes

La vida canonical té el seu reflex a la comarca, concretament amb les canòniques de Santa Maria de Lillet i Sant Jaume de Frontanyà. La fundació d’ambdues canòniques és del segle XII i coincideix amb el segle d’or el moviment canonical de Catalunya, però ambdues es funden i creen sobre antics substrats de tradició molt més antiga.

Cal recordar que l’església berguedana de Sant Joan de Montdarn (Viver i Serrateix), consagrada l’any 922, era del monestir de Sant Joan de les Abadesses; en aquest lloc s’aplegà una petita comunitat d’homes. També la primera església de Sant Jaume de Frontanyà, consagrada l’any 905, fou l’església mare que regentava una munió de petites esglésies escampades per la vall de Frontanyà (Sant Julià de Cosp, Santa Maria dels Oms, Santa Magdalena de la Malosa, Santa Eugènia de Soïlls, Sant Cristòfor de les Planes i Sant Esteve de Tubau). També la primera església de Santa Maria de Lillet, consagrada l’any 833, aplegà una comunitat de preveres. Totes aquestes esglésies són exemples de comunitats clericals molt simples.

Quan el segle XII arreu de Catalunya es va escampar el moviment canonical de la reforma augustiniana, el bisbat d’Urgell, concretament el bisbe Ot, se’n feu un dels protectors. Com en el cas de Santa Maria de Guissona, l’any 1100 el bisbe Ot afavorí la vida regular a Lillet, tot estimulant la petita comunitat existent atorgant-li la creació d’una confraria que havia d’aplegar homes laics, dones i també clergues.

L’any 1140 és documentada ja la canònica de Sant Jaume de Frontanyà, canònica que té com a base una comunitat de preveres existent el segle XI i que devia mantenir la tradició d’església mare anteriorment esmentada. Els paral·lelismes entre Frontanyà i Lluçà han estat remarcats per Antoni Pladevall en els aspectes històrics, culturals i artístics, però creiem que els paral·lelismes entre Frontanyà i Lillet i Lillet i Lluçà són també evidents, car un dels grans pabordes de Santa Maria de Lillet fou Berenguer de Sant Agustí procedent de Lluçà i la dita comunitat berguedana tenia béns i terres a Lluçà. Sovint la documentació dels segles XIII i XIV ens informa d’actuacions conjuntes de Frontanyà i de Lillet, a nivell de relació conventual, però també a nivell d’actuació a la comarca del Berguedà.

Les confraries

Les confraries s’han d’emmarcar en el context de renovació espiritual detectat des del començament del segle XI i que continuà fins al segle XII. Les confraries tenien una organització molt clara destinada a aconseguir uns beneficis materials, espirituals i morals per als seus membres.

Els membres d’una confraria participaven de les indulgències, dels beneficis de les misses de difunts, de l’auxili en cas de malaltia o dificultats econòmiques, dots per a les donzelles, redempció per als confrares captius, pagament de l’enterrament i dels funerals i ajuda moral i material sempre que fos necessària. A canvi d’aquests múltiples serveis i beneficis els confrares es comprometien al pagament d’una mínima quantitat anual.

Al Berguedà coneixem dos exemples de la fundació de confraries. El més antic correspon a l’any 1035 i es tracta d’una confraria instituïda per Ermengol, bisbe d’Urgell, a Sant Pere de la Portella, destinada a sumar esforços per a la fundació i sosteniment del monestir de la Portella per tal d’administrar funcions espirituals.

El 9 de febrer de l’any 1100 el bisbe Ot de la Seu d’Urgell fundava una confraria al monestir de Santa Maria de Lillet, una canònica augustiniana ben documentada ja des del 1086. Els capítols de la confraria de Lillet foren instituïts a precs del prior de la comunitat i dels seus canonges i establien que els membres s’havien de reunir anualment a l’església de Santa Maria per tal d’ofrenar la caritat consistent en un ciri i un càntir de vi; reunits tots, celebrarien missa pels confrares difunts i després dinarien plegats en germanor. Els diners sobrants s’havien de destinar a la reparació de l’església de Santa Maria.

Els confrares quedaven absolts de la meitat de les culpes menors i el bisbe prometia celebrar anualment una missa al lloc.

Els ordes militars

Des de mitjan segle XII els ordes militars començaren a rebre importants lots de terres a tot Catalunya, d’una manera molt especial a la Catalunya Nova; les seves possessions seguien la zona de conquesta, però els ordes militars obtingueren també importants territoris a l’interior de Catalunya, fruit de l’admiració que despertaven en la classe nobiliària. El Berguedà no quedà al marge d’aquesta generalitat, i els nobles i pagesos de la zona oferiren moltes terres als hospitalers, però especialment als templers.

L’any 1170 el baró Galceran de Pinós concedia als templers la muntanya de Palomera; des de l’any 1182 la família vescomtal del Berguedà i especialment el vescomte Guillem inicià un seguit de donacions als templers, especialment als termes castellers de Casserres i Puig-reig. El 25 d’abril de 1187 el trobador Guillem de Berguedà, fill del vescomte aleshores ja mort, feia testament atorgant a l’orde militar del Temple el castell i terme de Puig-reig amb Fonollet. Els hospitalers de Sant Joan reuniren un important lot de propietats (cases i terres) a la vila de Berga on fundaren una casa, ja documentada l’any 1220 i l’església de Sant Joan i les vincularen a la casa de Costoja d’Urgell.

La important quantitat de terres acumulades pels templers al Berguedà i les escampades per la Cerdanya foren englobades en una unitat administrativa regida primerament des de Palau de Plegamans. La creació d’una comanda tenia en compte una situació estratègica convenient per tal de poder aglutinar territoris dispersos; les comandes eren regides per un preceptor o comanador que residia al nucli més important del domini per tal de facilitar-ne l’explotació i l’organització.

Pel que fa a l’organització de les terres que els templers tenien al Berguedà i la Cerdanya fou nomenat un comanador, anomenat Guillem de Solsona i documentat des de l’any 1169. L’any 1185 és esmentat ja, per primera vegada, un comanador específic per a les terres berguedanes i cerdanes, Roig de Benviure, un dels templers que signà el testament del trobador Guillem de Berguedà.

Creiem que les donacions del vescomte Guillem i del seu fill el trobador, aquestes últimes especialment, foren cabdals a l’hora de decidir l’orde militar a crear una comanda especial per administrar els seus dominis en aquesta zona i a establir el seu centre al castell de Puig-reig. A partir de l’any 1239 la comanda i els comanadors portaran ja el nom de Puig-reig.

La major part de les terres dels templers al Berguedà s’aplegava entorn del castell de Puig-reig, inclosa o no en el terme del castell: Fonollet, Casserres, Avià i Berga, eren els centres més importants dels seus dominis i en menor grau l’alt Berguedà (algunes terres a Saldes i a Bagà) i a la Cerdanya (masos i terres a Puigcerdà, Ix) i a la vall de Ribes.

La comanda de Puig-reig va prendre cos quan el monarca Jaume I confirmà definitivament el testament del trobador Guillem de Berguedà; l’any 1278 el bisbe d’Urgell concedia als templers la propietat sobre l’església parroquial de Sant Martí de Puig-reig, alhora que impedia, però, que l’orde es lliurés de pagar el delme corresponent.

La casa de Puig-reig devia entrar en forta crisi al final del segle XIII, car, malgrat que l’orde havia concedit l’any 1281 una carta de població a la vila de Puig-reig eximint els seus pobladors i els nouvinguts dels mals usos, les rendes de la comanda resultaven insuficients. L’any 1299 el gran mestre de l’orde militar del Temple donava consentiment per a poder vendre el castell de Puig-reig estipulant, però, que en cas d’efectuar-se la venda, ell en retindria els drets de passatge i de lleuda. La venda no arribà a terme i al cap de pocs anys, el 1312, l’orde del Temple fou abolida.

Els béns dels templers passaren a formar part de l’orde militar de l’Hospital. Els hospitalers es varen veure obligats a remodelar les unitats administratives i organitzatives de les comandes i varen unir les seves terres i possessions berguedanes i cerdanes amb les que els havien pervingut dels templers. Els hospitalers havien fundat una casa a Berga i l’any 1236 quedava organitzada la comanda de Berga que administrava també els béns de la Cerdanya. La nova organització no va conservar, però, cap de les dues comandes, ni la hospitalera de Berga, ni la templera de Puig-reig; tots aquests territoris quedaren englobats en la gran comanda de Cervera, però a Puig-reig es mantenia la casa del priorat i es construí una imponent fortalesa a la masia coneguda avui amb el nom de Periques.