Lluç és un llogaret situat al nord-est de Santa Llocaia, prop del límit amb Er i Sallagosa, al sud del coll de Lluç. L’església del lloc havia tingut consideració de parròquia fins a la Revolució Francesa. Fou una dependència del monestir de Ripoll. L’any 888, el comte Guifré el Pelós, havent edificat el cenobi de Santa Maria de Ripoll, li donà com a dotació, entre altres béns, la vil·la de Lluç i els seus termes i adjacències. Guifré l’havia comprat a un tal Sesenand, que la tenia gràcies a un precepte reial. Un precepte del rei carolingi Lotari del 982, donat a precs de Sunifred, abat de Ripoll, confirmà a l’esmentat cenobi la possessió de l’alou de Lluç, amb l’església. Es tracta de la primera referència segura de l’església de Lluç. La vinculació amb el monestir es consigna posteriorment. Els visitadors que inspeccionaren les parròquies del deganat de Cerdanya entre el 1312 i el 1314 també constataren aquest fet. El fogatjament del 1753 informa que el rector de Lluç era nomenat per l’abat de Ripoll, a col·lació del bisbe d’Urgell. (MD)
Actualment l’església de Lluç és una petita capella de propietat particular erigida el 1789 segons la clau de l’arc de la porta. Té uns 10 m de llarg per 5 m d’ample exteriorment. Es compon d’un absis semicircular amb dues finestretes, una nau amb dos contraforts a la paret nord i un campanaret quadrat sobre l’extrem oest. No es veu l’aparell perquè està tota arrebossada, però en els escrostonats es mostra una fàbrica ordinària de pedra del país i argamassa, amb moltes esquerdes. A l’exterior, recolzada a la paret de la nau, hi ha una làpida sepulcral, que sembla gòtica, de granit bastant descompost, representant un bisbe o un abat, amb una inscripció il·legible. La senyora Arís, d’Er, que n’és la propietària, havia sentit explicar al seu pare que aquesta capella es va construir el 1789 sobre l’emplaçament d’una església molt més gran, de la qual quedaven restes dels fonaments. (EVS)