Situació
Vista exterior de la capçalera de l’església, damunt la qual és visible el sobreaixecament del mur, el qual doblà la seva alçada.
J. Bonell
L’església parroquial de Sant Esteve és a la plaça Major de Vilaür, al bell mig del nucli antic del poble, que era circuit de muralles, de les quals encara subsisteixen diverses restes. Per accedir a la plaça i a l’església des de llevant, cal passar per un portal de l’antic recinte fortificat.
Mapa: 296M781. Situació: 31TDG965659.
El poble de Vilaür es troba a la cruïlla de les carreteres locals de Bàscara a Sant Pere Pescador (per Sant Mori i Sant Miquel de Fluvià) i de Camallera a Figueres. És a 2 km de Camallera i a 5 km de Bàscara i de la carretera N-II. La clau de l’església és en una casa del poble. (JBH)
Història
Segons el text d’una butlla del papa Benet VIII de l’any 1017, el monestir de Sant Esteve de Banyoles tenia possessions al terme de villa Dur.
L’any 1154 el cavaller Bernat d’Oltrera, entre altres llegats testamentaris, deixà uns albergs de Villa Aduri a Bernat de Sant Mori, en raó dels 300 sous que li devia.
Bernat d’Aiguaviva, l’any 1286, deixà en testament al seu nebot Dalmau de Creixell el castell de Sant Mori i la vila de Vilaür. Aquest lloc continuà unit a la senyoria feudal de Sant Mori, anomenada baronia de Sant Mori. El seu domini passà, per casament, dels Creixell als Vilagut i d’aquests, al segle XV, a Pere de Rocabertí i d’Erill, amb qui s’inicià el llinatge dels Rocabertí de Sant Mori. Més endavant s’anomenaren Cardona-Rocabertí, a partir del casament, l’any 1503, de la baronessa Caterina de Rocabertí i d’Ortafà amb Jaume de Cardona, fill natural del primer duc de Cardona.
L’església de Sant Esteve de Vilaür surt esmentada els anys 1279 i 1280 en les Rationes decimarum.
L’any 1316 fou redimit el bovatge al comte d’Empúries d’aquest lloc i parròquia. En les relacions d’esglésies del bisbat de l’any 1362 i del final del segle XIV també apareix Sant Esteve de Vilaür com a parroquial, funció que ha mantingut.
L’any 1936 desaparegué, entre la resta del mobiliari litúrgic, un notable retaule major barroc. (JBH)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església després de l’enderroc de la sagristia i la restauració.
B. Bofaruli-GESEART
L’església de Sant Esteve de Vilaür és d’una sola nau acabada amb un absis semicircular a l’extrem de llevant, al qual s’obre per un doble plec en gradació. La volta de la nau és apuntada, sense arcs torals, i la de l’absis afecta forma ametllada. La cornisa de l’absis té un fris decoratiu, amb el tema de bitllets o escacat.
Hi ha diversitat d’afegitons i reformes, de diferents èpoques, que oculten força l’edificació primitiva: la porta al mur de migdia, decorada amb escultura, és gòtico-renaixentista, datada el 1595; al cim de l’església fou aixecada una ferrenya obra de fortificació, espitllerada, que dobla la seva alçada original; el mur meridional fou apuntalat amb dos grans contraforts. A l’extrem de llevant del mur de tramuntana hi ha un cos poc sobresortit, potser de reforç, no gaire posterior a l’obra romànica, probablement.
En aquest mur de migdia i, en part, al mateix costat de l’absis fou adossada una capella, més tard ampliada per a sagristia i transformada, datada l’any 1730 a la llinda de la porta. Aquesta construcció que era força vistent fou enderrocada el mes de setembre de 1986.
A ponent de l’església hi ha adossat un casal dels segles XVI i XVII que amaga exteriorment el frontis. Sobre aquest extrem occidental de l’edifici es dreça un campanar de planta rectangular, a manera de torricó, que fou bastit modificant l’antiga espadanya.
L’interior del temple és del tot cobert d’arrebossat modern. El cor i un cancell a l’entrada són altres afegitons tardans.
Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt. El seu vessant extern —l’únic visible actualment— crea un doble plec en gradació, que, molt marcat, deixa al centre una obertura molt estreta. Al frontis hi ha una finestra de doble biaix. Al mur de migdia de la nau resta una altra finestra d’un sol biaix, però tapiada.
La cornisa que corona exteriorment els murs romànics és de quart de cercle incurvat. L’absis té un destacat sòcol fet amb pedruscall i morter.
El parament romànic només es pot observar a l’exterior, a l’absis i als sectors dels murs de la nau que són lliures de construccions afegides. L’aparell és de carreus de mida grossa, perfectament escairat i polit, ben ajustats, que han estat afilerats a trencajunt. Cal remarcar la singularitat, en el mur de tramuntana, de la presència de tres carreus amb talla d’encoixinat, de tradició romana.
Sant Esteve de Vilaür té les característiques pròpies de l’arquitectura rural romànica del segle XII o ja del XIII.
En enderrocar, molt recentment, la sagristia ja esmentada, han estat posats al descobert fragments del parament romànic abans amagats. Tanmateix, ha aparegut també un ampli espai d’aquest parament del tot destruït; també ho és, en bona part, la cantonada de la nau amb l’absis en aquest costat de migdia. (JBH)
Grafits
A l’extrem de migdia de l’hemicicle absidal, en el parament extern i al sector que ha estat redescobert en derruir la sagristia, hi ha una creu gravada. Aquesta creu romania, per tant, completament amagada fins fa molt poc temps.
Es tracta d’una petita creu llatina, incisa profundament, que mesura 12 × 9 cm. Els extrems dels pals són reforçats amb curts traços en forma de cabotes, excepte l’extrem inferior. (JBH)
Forja
Porta d’entrada a l’església, als batents de la qual hi ha diverses aplicacions de ferro forjat.
F. Tur
Com ja hem indicat, la porta de l’església de Vilaür fou renovada al final del segle XVI. Tanmateix, als dos batents de la porta hi ha uns elements de ferro forjat romànics o de tradició romànica. Aquesta ferramenta fou, doncs, tornada a col·locar quan es renovà la porta.
El conjunt de la ferramenta consta de vuit elements força simples, de mides i disseny gairebé idèntics. Es disposen horitzontalment, quatre a cada batent de porta, de manera que s’arrengleren a diferents nivells. És possible que originàriament n’hi hagués més.
Aquests ferros presenten l’esquema tradicional a base de cintes otiges planes, amb un solc central, que es cargolen en llurs extrems creant parells d’espires.
Aquesta ferramenta romànica podria ésser dels segles XII o XIII. Cal, però, mantenir certes reserves en la datació, ja que no ha estat encara estudiada la probable perduració d’aquestes obres de forja, tan corrents a les portes de les esglésies del país. (JBH)
Capitell
El Museu d’Art de Girona conserva, inventariat amb el núm. 86, un capitell procedent de Sant Esteve de Vilaür. És un capitell que havia ingressat al Museu Arqueològic Provincial de Girona, on era catalogat amb el núm. 11455. El 7 d’abril de 1979, data de la constitució del Museu d’Art, passà a aquest museu, juntament amb totes les altres peces que formaren el seu fons.
Capitell procedent d’aquesta església i actualment conservat al Museu d’Art de Girona, on és inventariat amb el núm. 86.
J. Vigué
El capitell fa 36 × 29 × 29 cm. Té una forma troncocònica poc pronunciada i només presenta dues cares esculpides; a les altres dues només han estat fetes unes incisions, talment com si només hagués estat esbossat el dibuix per desenvolupar-lo posteriorment.
Ha estat ornamentat amb una combinació de tema vegetal i tema animal. Mentre la part inferior, decorada només amb fulles, té un esquema que recorda el model derivat del corinti, la part superior és bastant més lliure. Quatre fulles simples, situades a la base, sobre el collarí, cadascuna d’elles en un dels angles. Aquestes fulles, que amb propietat haurien d’ésser d’acant, i, doncs, molt decorades, aquí són llises, gairebé només desbastades i sense gaire treball. Neixen de l’astràgal, s’erigeixen verticalment i a determinada alçada vinclen els seus extrems, que es cargolen vers l’exterior. Entre fulla i fulla, també a la base, resta lliure un espai, que dóna lloc al naixement d’una tija força robusta, decorada amb petits forats, a manera de perles, la qual també s’enfila capitell amunt. En arribar al nivell de les fulles anteriors hi ha un nus, fet amb una lligadura de tres cordes, a partir del qual la tija es bifurca i deriva en uns caulicles que es desenvolupen plenament als angles, on cada voluta, molt cargolada i de bon dibuix, toca la veïna de la cara següent.
La part superior, que no té daus ni al centre ni als angles, és decorada al centre per una màscara d’un animal felí. Del seu darrera surt el coll de dos animals, probablement uns ocells, cadascun dels quals col·loca el cap als angles. Així com la màscara té un bon dibuix i n’ha estat cuidat el detall (a desgrat de l’aspecte caricaturesc que hi ha estat donat, té ben dibuixats els trets de la cara, els ulls molt grossos, les galtes molsudes, una boca considerable, el bigoti ben dibuixat, el nas aixafat, etc.), el d’aquests darrers animals és molt més elemental i esquemàtic; així els ulls són grossos i afuats, el seu bec, força curt, s’adapta perfectament a l’espai liure que li deixa la voluta de l’angle.
En aquest capitell han estat representats tres temes que esdevingueren molt corrents en època romànica: les fulles d’acant, els caulicles i els caps de monstres. Són tres temes que en alguns exemplars foren tractats d’una manera força rigorosa, interpretats amb naturalisme i seguint uns cànons en certa manera establerts. Les fulles, disposades en un o en dos registres superposats, ocupaven tota la part inferior del capitell. Els caulicles, eixits de darrere el pis superior de fulles, eren els encarregats d’ocupar els angles superiors, sota els daus, i els caps d’animals, la part superior central. Tal com hom pot veure aquí, l’escultor ha utilitzat aquests motius, bé que amb una interpretació bastant lliure, que malgrat que suggereixi les formes corínties, no s’hi adapta sinó només lleugerament. Es tracta d’un pas més. Sobre el mateix esquema bàsic del corinti i amb els mateixos motius hom féu diverses variants de les quals aquest capitell constitueix un exemple.
Pel que fa al volum del capitell, ja sabem que aquest era un element sustentant, que tenia destinada una missió de suport. Per tant, per damunt de tot, havia d’ésser una peça ferma i resistent. Això motivà que l’ornamentació amb què s’acompanyava cada capitell havia de servir l’objectiu fonamental d’element sustentant, la qual cosa donà lloc a unes formes amb temes representats amb formes a vegades forçades, a vegades estilitzades, sovint irreals, però que havien de prendre aquestes formes per tal de no deixar desvalgut cap dels punts fonamentals per al suport. Això pot explicar com l’autor d’aquest capitell, que prescindí dels típics daus, uns punts de recolzament importants, hagué de substituir aquests daus per uns caps, la forma dels quals també aquí ha vingut obligada pels imperatius del volum.
Ja hem apuntat que el treball és elemental. Llevat de la màscara superior central i dels caulicles, la resta presenta els temes només desbastats, sense desenvolupar, amb un manifest poc domini dels espais, que aquí resten molt buits. En alguns indrets, sobretot a les fulles, sembla talment com si es tractés d’un treball de desbastament que no ha estat completat posteriorment.
Amb més o menys similitud hi ha alguns capitells que en l’esquema general de la composició recorden aquest. Així a l’església de Vilafranca de Conflent o a Sant Martí del Canigó i també al claustre de Santa Maria de l’Estany, per posar uns exemples força distanciats geogràficament. Potser és més significativa la semblança amb alguns capitells de la nau central de l’església del monestir de Sant Pere de Galligants, a la ciutat de Girona.
Bé que aquest costum de combinar elements dels capitells corintis expressats després lliurement fou bastant comú al segle XII, les característiques del treball d’aquest capitell, que és obra d’algun taller gironí, ens poden portar al final d’aquest segle, o, fins i tot, al començament del segle XIII. (JVV)
Bibliografia
- Joan de Noguer Olivas: Notes sobre una excursió a Saus, Llampayes y Vilahur, “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, núm. 98, any XIII, març del 1903, pàgs. 77-78.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 469-470.