Situació
Edifici característic del segle XII, amb l’absis decorat per un fris de dents de serra sota la cornisa, un campanar modificat a la seva part alta, i uns afegits tardans al sector meridional.
ECSA - A. Roura
El poble de Fillols és al fons de la vall drenada pel riu de Fillols, afluent per la dreta del Cadí, al vessant occidental del Canigó. L’església parroquial de Sant Feliu destaca al centre del nucli de població.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 33’ 46” N - Long. 2° 24’ 36” E.
Per a arribar-hi cal situar-se a Vilafranca de Conflent (a la N-116) i agafar la carretera D-116 fins a Cornellà de Conflent, i allí seguir la D-47 que porta fins a Fillols. Des de Vilafranca haurem fet 9 km. També s’hi va des de Prada de Conflent per la carretera D-27 que passa per Codalet, Cuixà i Taurinyà, en un recorregut d’11,5 km.
Història
El lloc de Fuliols apareix esmentat en la documentació des del segle IX, com un indret on el monestir de Sant Miquel de Cuixà adquirí força alous, que li van ser confirmats en la butlla del papa Agapit II, de l’any 950 (in villa Foliolus), i que posteriorment amplià gràcies a diverses donacions, sobretot al segle XI.
Malgrat aquesta presència de Cuixà a Fillols, la parròquia de Sant Feliu estigué lligada no a l’esmentat monestir benedictí sinó a la canònica augustiniana de Santa Maria de Cornellà. En el seu testament de l’any 1094 el comte Guillem Ramon de Cerdanya establí que el seu fill Guillem Jordà fundés l’esmentada canònica, i entre altres béns per a la dotació del nou monestir li llegà un terç dels drets de l’església de Fillols. Aquests drets van ser confirmats a Santa Maria de Cornellà pel rei Jaume I l’any 1263. De fet, consta que almenys al segle XIV (1397) el prior de Cornellà tenia el dret de nomenar el rector de Sant Feliu de Fillols. Encara l’any 1571, el benefici curat de Fillols era presentat pel cambrer de Santa Maria de Cornellà.
Església
Planta de l’església, amb una capella i una sagristia afegides a la façana sud, entre el campanar i l’absis.
R. Mallol
És una església característica del romànic evolucionat que consta d’una sola nau amb absis de planta semicircular a la banda de llevant. A la banda de migdia de la nau es dreça un campanar de torre. És classificada com a monument històric per l’estat francès.
L’edifici ha sofert algunes modificacions tardanes, principalment amb l’afegitó d’una capella i una sagristia a la banda sud. Alguns sectors dels paraments externs, a tramuntana i a ponent de la nau, resten amagats per unes cases adossades.
La nau és coberta amb volta apuntada i seguida. L’absis té volta ametllada i comunica vers la nau per un arc presbiteral, a manera de doble plec apuntat, que marca la degradació d’alçades. Els paraments i les voltes interiors són arrebossats.
En el frontis o la façana de ponent hi ha la portada que perfora el mur per mitjà de tres arcades de mig punt en degradació, amb una grossa llinda i un timpà monolítics. L’arc més extern té el caire resseguit en forma de mitjacanya, dins la qual hi ha vuit relleus: boles o semiesferes llises. L’arc mitjà té el caire motllurat. A la porta s’ha emprat el granit: dovelles curtes i força amples i carreus grans, ben tallats i curosament polits. És una portada del tipus senzill de múltiples arcades, amb escassa ornamentació, sense columnes ni capitells, característica del romànic evolucionat de les terres nord-orientals catalanes.
Al centre d’aquesta façana occidental s’obre una gran finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt. De la mateixa tipologia és la finestra situada al fons de l’absis.
El parament exterior de l’absis presenta un fris que s’estén pel seu extrem superior. Sota d’una cornisa de cavet hi ha un fris de dents de serra suportat per una seqüència de catorze mènsules llises, de perfil de pla i cavet.
L’aparell del frontis i dels murs laterals de la nau, en els espais on queda al descobert, es caracteritza pels carreus i carreuons bastament escairats que s’afileren amb certa regularitat, lligats en morter abundant que és molt visible entre les pedres. A les cantonades s’han emprat carreus més voluminosos i una mica més ben escairats, que s’han col·locat al llarg i de través. Els murs laterals de la nau tenen cornises de cavet.
A diferència de la nau, el mur de l’absis presenta un aparell molt més regular, de carreus grans i perfectament escairats i polits, de granit, que formen filades ben homogènies, col·locats a trencajunt.
El campanar és situat a la banda sud de la nau, vers la meitat de ponent. És una torre romànica, de la qual s’han conservat uns 12 m d’alçada. Al cim, hi ha estat afegit un pis d’època tardana, construït amb pedruscall i morter, amb una obertura petita, d’arc rebaixat, a cada façana. Es tracta, evidentment, d’un comunidor (conjurador o reliquier) que ha estat bastit damunt del campanar romànic als segles XVII o XVIII i que ha destruït el coronament originari de la torre. El mateix cas es dóna al campanar de Sant Pere de Prada.
La torre és de planta rectangular, exteriorment de 4,30 m de costat, i de 2,15 m de costat a l’interior. A la part romànica conservada té un sol pis superior amb una finestra geminada a cada façana, entre les lesenes angulars. La decoració d’arcuacions, que probablement existí, hauria estat destruïda en aixecar el cos alt o comunidor, ja esmentat. L’interior és dividit en tres pisos de fusta. Una porta el comunica amb l’interior de l’església.
Les finestres superiors, biforades, tenen els arcs de mig punt fets amb dovelles curtes, ben polides. Cada obertura té un mainell doble, que suporta un àbac força pla, de perfil de cavet. Les columnes són cilíndriques i les bases rectangulars. Els capitells, força esvelts, presenten una decoració esquemàtica.
El cos del campanar és opac en tota la seva alçada, fins a aquest pis alt d’obertures, exceptuant una finestra-sagetera, amb llinda monolítica en forma d’arquet de mig punt, que s’obre a la base i a la façana meridional.
Part superior del campanar de l’església amb finestres geminades i capitells decorats amb temàtica vegetal.
ECSA - A. Roura
El campanar participa de la dualitat d’aparells que s’observa a l’església. La part inferior, fins a una alçada d’uns 5 m, presenta una construcció a base de petits carreus mal escairats i poc polits, que lliga amb les cantonades de carreus ben tallats. És idèntica als paraments de la nau del temple. La part alta de la torre es caracteritza per l’aparell molt regular, a base de carreus de mida mitjana, ben escairats i polits, que s’afileren de manera homogènia, col·locats a trencajunt, com a l’absis de l’església.
Tant l’església com el campanar són propis de la plenitud del romànic i datables a la segona meitat del segle XII, ja molt lluny dels esquemes compositius de les esglésies del segle anterior. El campanar, amb les finestres geminades, amb parells de columnes esveltes i capitells molt estilitzats, recorda, dins un esquema simple, el de Sant Pere de Prada, o bé d’altres de coetanis, com ara els de Prats de Molló, Costoja o els pisos superiors del de Beget. Les diferències d’aparells que es detecten, tant a l’església com al campanar, al nostre entendre no signifiquen cap diversitat en sentit cronològic.
Columna
Els capitells de les finestres superiors del campanar de l’església de Sant Feliu són força esvelts i presenten una decoració esquemàtica, de tipus vegetal. En la majoria dels casos es limita a un simple bisellat llis en els angles, que només insinua la forma d’unes fulles grans. Alguns tenen un collarí simplement motllurat i en altres manca aquest element. El capitell extern del finestral de llevant és esculpit amb més detall; les fulles dels angles presenten més relleu i una forma més definida; acaben en un fruit o pinya destacat, que penja al seu vèrtex superior. Al centre de cada cara del capitell hi ha altres fulles, també llises.
Grafits
En un dels carreus del parament exterior de l’absis de l’església de Sant Feliu, sota la finestra, una mica desplaçat vers el nord, hi ha estat gravada una creu.
És una creu llatina potençada de 27 × 15 cm i amb una peanya semicircular que fa 12 cm. Ha estat gravada amb un traç ampli, una mica irregular, d’uns 2 cm d’amplada mitjana.
Bibliografia
- Marca, 1688, cols. 865, 935 i 979; Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàg. 78; Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 694, pàgs. 204-207; Abadal, 1954-55, VIII, doc. 73, pàgs. 292-293; Ponsich, 1980*, pàgs. 105-106.