El marc geogràfic del romànic del Conflent

Presentació geogràfica

Mapa de la comarca del Conflent amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.

La comarca del Conflent, igual que les del Vallespir, l’Alta Cerdanya, el Capcir, la Fenolleda i el Rosselló, va ser cedida per l’Estat espanyol al francès l’any 1659 en compliment dels acords recollits en el tractat dels Pirineus.

Situada en el cor de la Catalunya ultrapirinenca, és, segurament, amb els seus 882,32 km2, la comarca més homogènia i ben delimitada de la Catalunya del Nord. El massís de Madres, al nord-oest, separa les terres del Conflent de les occitanes, mentre que la serra d’Escales fa de frontera natural amb la comarca de la Fenolleda. El Rosselló i el Vallespir són, respectivament, les comarques limítrofes per l’est i el sud-est, tal i com el Ripollès ho és pel sud, ja dins del territori del Principat.

El Conflent és una vall d’esfondrament constituïda per una estreta fossa tectònica on s’han acumulat els sediments transportats pels cursos fluvials que hi desemboquen. El seu origen és, per tant, molt semblant al de la Cerdanya; fins i tot, les falles que van originar l’esfondrament de la vall són una prolongació de les falles cerdanes, que presenten una disposició NW-SW i conformen una vall més estreta que la de la comarca veïna de la Cerdanya.

L’evolució geològica del territori comarcal —fins arribar a assolir les formes actuals del relleu—, es pot dividir en tres fases clarament diferenciades: durant el Neogen, és a dir, al final de l’era terciària es formà la conca del Conflent per l’esfondrament de la dovella situada entre dues falles i per l’elevació dels massissos de Madres i Canigó; en un segon moment, aquesta cubeta fou reblerta per materials d’origen torrencial, sobretot per argiles vermelloses, gresos argilencs i conglomerats, sobre els quals es va instal·lar el curs fluvial de la Tet. En la tercera i última fase, es produí un altre moviment global que va originar una nova elevació dels dos massissos i un esfondrament de la conca amb una major incisió fluvial.

Aquesta evolució ha diferenciat, clarament, tres unitats del relleu: al nord el massís de Madres; la vall de la Tet, que travessa tot el territori comarcal des del sud-oest fins al nord-est seguint la direcció imposada per la línia de falles però tallant els diferents accidents tectònics, i el massís de Canigó-Carançà, al sud.

El massís de Madres presenta una gran varietat geològica; es troben materials granítics a la serra de Queragut-Millan, al pla de Madres i al nord de la vall de la Castellana. Afloren calcàries del Devonià molt marmoritzades al pic de la Pelada (2 300 m) i a Montcoronat (2 165 m). Per damunt d’aquestes calcàries es desenvolupen extenses superfícies d’erosió que es van formar durant el Terciari. En la zona de la vall de Callau, Noedes, Orbanyà i Conat es poden trobar esquists del Cambrià i del Silurià. En aquest massís es poden observar restes de modelat glaciar.

La cubeta, reblerta de materials terciaris sobre els quals s’assenta la Tet, és una unitat del relleu molt complexa. La Tet baixa dels alts relleus pirinencs cap a la Mediterrània fent un recorregut de 112 km, i la seva conca de drenatge és complexa i extensa (1 400 km2); es caracteritza per la irregularitat dels seus cabals, que poden passar d’irrisoris filets d’aigua durant l’estiu a una crescuda sobtada durant la tardor, cosa que converteix aquest riu en un perill potencial en el cas de crescudes importants, com per exemple la de l’any 1940.

Una de les valls secundàries del Conflent, la d’Évol, que conflueix a la vall principal o de la Tet.

ECSA - F. Tellosa

La Tet no corre pel mig de la conca sinó que, moltes vegades, es decanta vers els peus dels relleus muntanyosos i s’encaixa en les roques que formen aquests massissos per antecedència i sobreimposició. Això fa que en algunes zones corri encaixonada i formi profundes gorges, com passa prop de Vilafranca de Conflent. En aquest punt, segons F. Doumenge, la fossa tectònica es divideix en dos compartiments: la cubeta de Vernet, suspesa entre els 900 i els 600 m per damunt de la vall de la Tet, i la cubeta de Prada, que s’estén entre els 500 i els 200 m d’alçada.

Els massissos de Canigó i de Carançà formen una gran unitat separada només per una falla. Tal com diu J. Becat, el massís de Canigó-Carançà és una immensa cúpula de gneis amb una aurèola de micasquists on apareixen granits molt profunds. La màxima altitud d’aquest horst, bloc aixecat respecte un altre, en aquest cas la cubeta de Prada, o gräben, es troba en la pica de Canigó, de 2.700 m, encara que tota la línia de crestes és situada per sobre dels 2.400 m. Aquesta alineació altitudinal de la línia de crestes es deu al fet que les dites crestes són unes restes, un relicte, d’una antiga superfície d’erosió que nivellà tots els cims dels relleus muntanyosos al final del Terciari. Altres cims importants dins d’aquest massís són el pic de Gassamir de Dalt, el puig dels Tresvents, el Roc Negre i el puig de Rojà.

Si bé el clima de tota la comarca es podria definir com a mediterrani, hi ha disparitats prou importants entre diferents punts de la comarca perquè haguem de diferenciar, climàticament, les terres situades en el fons de la vall dels massissos i, en ells, haurem de fer també una distinció entre el solell i l’obaga.

Les precipitacions no es distribueixen uniformement pel territori sinó que plou molt més en els relleus muntanyosos que no pas en el fons de la vall. El màxim pluviomètric comarcal es registra en el massís de Canigó, on a Corralets, a 2.200 m, es recullen 1.446, 3 mm anualment, o a Sant Martí del Canigó, situat a només 1.030 m d’alçada, on es compten 813,8 mm de precipitació anual.

En canvi, al fons de la cubeta, que es troba protegida al nord pel massís de Madres de l’entrada dels vents humits procedents de l’Atlàntic, i aïllada, al sud, pel massís de Canigó dels vents procedents de la Mediterrània, les precipitacions són molt més escasses, sempre per sota dels 600 mm (a Vilafranca de Conflent, situada a 457 m, es registren 567 mm i a Prada, a una altitud de 347 m, les precipitacions són de 533 mm).

El màxim pluviomètric anual es registra a la tardor, tant en el fons de la vall com en les parts altes dels relleus muntanyosos, seguit de la primavera i l’estiu; l’hivern és l’estació més seca. Cal constatar una forta irregularitat interanual en les precipitacions.

Com a dada extrema, farem referència a les pluges, que encara resten en la memòria dels més grans, de l’octubre del 1940 que superaren els 1.000 mm, i que motivaren la crescuda de la Tet, de greus conseqüències morfogèniques, agrícoles i econòmiques.

Les temperatures són més regulars al llarg de l’any al Conflent que no pas en la resta de comarques veïnes. A Prada hi ha set mesos en els quals les temperatures són superiors als 10°C; el mes de juliol és el que presenta una mitjana més elevada amb 20,6°C, mentre que el gener és el mes més fred, durant el qual es registren 4,4°C de mitjana. Els valors termomètrics absoluts d’aquesta estació es van registrar els anys 1958 i 1962; l’agost del 1958 va ser el més calorós amb 40°C i el desembre del 1962, el més fred amb -8°C. La gelada és un fenomen molt comú en aquestes terres i malmet moltes collites.

Tèrmicament, hi ha una forta oposició entre el solell i l’obaga ja que, en aquesta última zona, les temperatures descendeixen molt més ràpidament que en la primera. Per tant, hi ha punts situats a la mateixa altitud que poden presentar temperatures diferents segons la seva situació.

La vegetació no és homogènia en tot el territori, sinó que es donen grans diferències en funció de l’alçada. En el fons de la cubeta i en les parts baixes de les muntanyes de la solana, la vegetació és típicament mediterrània, amb una forta presència dels alzinars i les brolles.

Si remuntem en alçada, la vegetació va canviant: els alzinars i les brolles cedeixen el terreny als roures, i en els petits obags situats a solell i al vessant nord del massís de Canigó-Carançà, al faig (Fagus sylvatica) i també a algun avet (Abies alba); és l’anomenat estatge montà o muntanyenc.

Per sobre de les rouredes i les fagedes hi ha pins d’alta muntanya, pi roig (Pinus sylvestris) i pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata).

Quan les condicions climàtiques no permeten l’arrelament de les espècies arbòries, les brolles senyoregen aquests nivells, de neret (Rhododendron ferrugineum) a les obagoses i de bàlec (Genista balansae) al solell; per sobre apareixen els prats i la roca nua.

Hi ha forts contrastos entre els vessants situats a solell i els situats a l’obaga: els estatges no finalitzen a la mateixa altitud i n’hi ha que tenen un desenvolupament molt més gran en una zona que no pas en l’altra, o fins i tot, algun pot no ser-hi.

L’ocupació humana

Panoràmica del sector més llevantí de la comarca, a l’indret dels termes de Rodés i Vinçà.

ECSA - A. Roura

Una de les característiques històriques del Conflent és la seva condició de zona de pas entre la plana rossellonesa i la Cerdanya; d’aquí li ve el nom, ja que en documents del segle XI aquesta zona s’anomena Confluentaria vallis o Vallis confluentis.

Aquest fàcil accés des de diferents punts ha facilitat el poblament del territori comarcal des del paleolític inferior, com ho mostren les indústries lítiques trobades a la conca de Rodés, a la part més baixa del Conflent. També hi ha testimonis del paleolític mitjà amb indústries mosterianes i del paleolític superior, a la cova de Fullà, amb importants restes magdalenianes. Del poblament d’èpoques posteriors, del neolític i de l’edat del bronze, se’n tenen moltes més restes, sobretot de dòlmens, trobats disseminats pels vessants de les valls, els quals reflecteixen un poblament força abundant. De l’època romana no hi ha gairebé cap testimoni arqueològic, i de l’ocupació visigòtica i àrab posterior, se’n sap ben poca cosa, ja que n’hi ha molt poques restes.

Hem d’esperar fins a mitjan segle XIV per tenir dades fiables de població. En el fogatjament del 1355 es registraren 1 854 focs, és a dir, uns 8.400 habitants. Per J. Becat, aquesta xifra no és del tot exacta, ja que creu que la població dels nuclis petits no va ser inclosa en el recompte i que el nombre real d’ànimes era d’aproximadament uns 9.000-10.000 habitants.

Des d’aquest moment fins a mitjan segle XVIII hi ha un buit estadístic generalitzat en tot el territori català que origina una manca total i absoluta de dades demogràfiques. A mitjan segle XVII, concretament el 1659, el Conflent, com també una part de la Cerdanya i altres territoris, deixà de pertànyer a l’Estat espanyol i passà al francès en virtut del tractat dels Pirineus.

L’any 1740, última vegada que el recompte d’habitants és expressat en focs, se’n registren 2.748, la qual cosa equival a uns 14.000 habitants. A partir d’aquest moment, hi ha un augment constant de població gràcies a tot un seguit de millores econòmiques que es reflecteixen en els conreus i la instal·lació de petites indústries menestrals; així, l’any 1787 hi havia, dins el territori comarcal, 21.490 habitants. Aquest augment dels efectius humans continuà fins a mitjan segle passat; concretament l’any 1836 es registrà el màxim nombre d’habitants de tots els temps del Conflent, 27.504, 10.000 més que en l’actualitat. A partir d’aquest moment s’inicià una davallada del nombre global d’efectius de la comarca, que fou més accentuada en unes zones que no pas en altres.

Aquest decreixement no té una única causa, sinó que es va iniciar, i es continua produint (encara que en algunes zones s’hagi aturat en l’actualitat), per tot un conjunt de factors, els més importants dels quals, segurament, són: crisi de la vida muntanyenca tradicional per la duresa del tipus de vida que imposa; estabulació dels ramats a la plana rossellonesa de manera que no pujaven a les pastures del Conflent, la qual cosa va parar l’única activitat de mercat que es realitzava dins el territori comarcal; tancament de les mines i desaparició de les activitats preindustrials.

En xifres, aquesta davallada queda reflectida en els 25 148 habitants que hi havia al Conflent l’any 1901, els 21.200 de l’any 1926 i els 18 514 del 1936. Aquesta disminució es frenà, i fins i tot s’experimentà una lleugera recuperació, després de la Segona Guerra Mundial (19.342 habitants l’any 1962), però continuà produint-se la davallada a partir del final dels anys seixanta, ja que el 1968 la població era de 18.557 h, el 1975 de 18.241 i el 1982 de 17.286.

S’ha de constatar que no tota la comarca ha experimentat la mateixa evolució demogràfica sinó que ha estat desigual. Ha estat molt accentuada a les terres de l’alt Conflent —com ara Aiguatèbia, que ha passat de tenir 650 h a només 20 en cent anys—, i mínima i tendint a l’estabilització en l’actualitat, a causa d’unes millors possibilitats econòmiques, en la zona del Conflent mitjà.

El municipi de Prada, que el 1856 aglutinava el 12% dels efectius comarcals amb 3.370 h, avui reuneix un terç de la població del Conflent —sumant-hi els efectius dels pobles del voltant, un 50%— amb un total de 6.100 h. Aquest augment espectacular de la població de Prada, en contraposició a la pèrdua global del territori comarcal, es deu a la concentració de serveis dins el municipi.

La situació actual no ens fa ser gaire optimistes: hi ha una manca de llocs de treball, ja que les mines han tancat, l’agricultura moderna no demana més mà d’obra i ha desaparegut l’agricultura tradicional. A més a més, la població que ha emigrat ha estat sobretot la jove, i ha restat dins el territori comarcal la de més edat, a la qual s’han afegit molts jubilats d’altres regions de França que han triat el Conflent pel seu clima assolellat, la qual cosa ha provocat un envelliment de la població.

A l’hora d’analitzar la situació actual de l’agricultura i la ramaderia de la comarca del Conflent cal diferenciar, en primer lloc, dues regions que presenten una dinàmica ben diferent l’una de l’altra: el baix Conflent, molt semblant a la plana rossellonesa, on predominen els fruiters i els conreus herbacis amb un aprofitament integral de l’espai agrícola, i la zona de l’alt Conflent i el Conflent mitjà, que presenta un predomini de bosc i de brolles, ja que la majoria dels camps han estat abandonats.

De les dades recollides en l’últim cens agrari es desprèn que només el 9% de les 85 700 ha de superfície cadastral són dedicades al conreu. D’aquesta superfície agrària, 4.150 ha, el 56% del total, són dedicades a herba o farratge per a la ramaderia; 2.077 ha, el 28%, a fruiters, i 1 005 ha, el 14%, a vinya.

Els conreus no són estables sinó que, els últims anys, es pot observar una disminució dels terrenys dedicats als cereals, a l’herba, a la vinya i als fruiters com albercoquers i pomeres, mentre que creix la superfície dedicada als presseguers. Cal constatar, també, una disminució del nombre d’explotacions causada per l’envelliment de la població pagesa i l’abandó dels camps.

La vinya, que ocupa grans superfícies, produïa un vi de mala qualitat que era dedicat a l’autoconsum. La majoria d’aquestes vinyes han estat abandonades, i resten només els marges com a testimonis d’aquest conreu mil·lenari. Com a curiositat cal assenyalar que els ceps del Conflent són els primers de la Catalunya ultrapirinenca que es van contagiar de la fil·loxera, que van escampar arreu.

El pomer, l’arbre fruiter per excel·lència de les terres del Conflent, ha vist reduïda la superfície que se li dedicava perquè les varietats conreades no eren competitives dins el mercat actual. En canvi, el presseguer, com ja s’ha esmentat, es va estenent. L’única limitació a la seva expansió és el clima, ja que les gelades primaverals malmeten moltes collites.

La situació actual de l’agricultura al Conflent és la següent: concentració de l’espai agrícola a l’alt Conflent, manteniment i desenvolupament de conreus de regadiu, sobretot fruiters, al baix Conflent, i disminució de la superfície de vinya i poma.

La ramaderia ha sofert una important reestructuració els últims anys: s’ha reduït el nombre de municipis dedicats a aquesta activitat i, en canvi, han augmentat els caps de bestiar, ja que s’han engrandit les explotacions i s’han fet més rendibles i modernes.

L’activitat metal·lúrgica i minera, molt important per a l’economia de la comarca del Conflent des de l’edat mitjana, es troba actualment en franca decadència. El Conflent lliurava, tenint en compte les bones i les males temporades, entre 150 000 i 250.000 tones de mineral de ferro (un 75-80% de la producció total del departament dels Pirineus Orientals). Aquesta activitat ocupava unes 600 persones i era un dels recursos més importants de la població que habitava les altes valls del Canigó.

Des de mitjan anys seixanta del nostre segle, les mines s’han anat tancant, no per manca de mineral o perquè aquest no fos de bona qualitat, sinó per les despeses de transport que fan que aquest no sigui econòmicament competitiu. Actualment, l’Estat francès recorre a minerals de procedència africana ja que són més rendibles, i aboca, per tant, la mineria del Conflent a una desaparició pràcticament segura. Només continua realitzant-se l’extracció de l’espat de fluor.

La resta d’activitats industrials també han anat desapareixent: el tèxtil o el treball de la fusta, importants en altres moments, resten només en el record. Petites indústries, lligades a la construcció, però amb un caràcter local, són les úniques que sobreviuen.

La potencialitat turística de la zona és molt elevada: clima, paisatges, monuments històrics, bones comunicacions, però, curiosament, no ha estat del tot explotada. La construcció de segones residències és la fórmula escollida per acollir el turisme que tria aquesta zona per passar-hi les vacances d’estiu; en canvi, hi ha una gran manca de places hoteleres i de càmpings.

Bibliografia

  • J. Becat: El Conflent, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 15, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1985, pàgs. 86-119
  • G. Chabot: Géographie regionale de la France, Masson et Cia., París 1966
  • F. Doumenge, G. Cuille, R. Viñas: El Conflent, dins Geografia de Catalunya, vol. II, Editorial Aedos, Barcelona 1975, pàgs. 251-259
  • R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, Ed. Ketres, Barcelona 1981