Antecedents: de la prehistòria a la fi del món romà
Les primeres empremtes humanes al paleolític inferior
Les indústries lítiques més antigues només es troben a la part més baixa del Conflent, a la conca de Rodés. N’hi ha pogut haver més amunt, a les conques de Prada i Vinçà, però, atesa la configuració d’aquestes valls, els al·luvions del Quaternari antic han estat desmantellats en el decurs dels mil·lennis, i per tant ha desaparegut qualsevol vestigi d’aquestes probables indústries. Les de Rodés es van conservar gràcies a les condicions geològiques favorables del lloc.
Les assídues prospeccions d’Y. Blaize sobre aquests fragments de terrasses antigues, dipositades per la Tet al flanc oest dels turons d’origen detrític d’era terciària (Miocè) que tanquen la conca de Rodés, han permès de recollir importants sèries de còdols de quars tallats per l’home; han estat reconegudes una dotzena d’estacions; els nivells més antics —situats entre 50 i 40 m per sobre del llit actual de la Tet—, probablement provenen de la glaciació Mindel (500 000 aC). Algunes estacions han proporcionat concentracions d’estris destacables (prop de 300 peces a la de Terranera) que assenyalen una estada prolongada dels homes al mateix lloc.
Aquests atuells són molt rudimentaris: per mitjà de pocs cops convergents assestats a la vora d’un còdol amb un altre còdol (percussor), l’home s’acontentava de separar un simple tallant (estri anomenat chopper pels prehistoriadors); per obtenir un tallant a l’eix del còdol, els cops eren practicats alternativament a les dues cares, tombant la peça cada vegada (chopping-tool); per mitjà d’aquest procediment, seguint una decorticació alternativa, es podien obtenir estris més elaborats: bifaces, discos o boles polièdriques.
La majoria de les peces recollides —llevat d’aquelles que han sortit a la llum gràcies a les obres modernes— presenten les empremtes d’un fort desgast i d’una forta alteració a causa del vent. S’han reconegut dos períodes d’eolització (desgast produït per un vent violent carregat de sorra), un en el decurs de la glaciació Mindel, i l’altre al principi de la glaciació següent, dita de Riss (300 000 aC), i això és la prova de l’antiguitat d’aquestes pedres tallades.
Aquests estris servien, com a ganivets o tisores, per a fer venables de bosc, que semblen haver estat l’única arma de caça disponible per a desquarterar els animals morts en la cacera, ja sigui com a trituradors per trencar els ossos amb vista a recuperar-ne el moll, o per aixafar llavors i vegetals que completaven l’alimentació de carn.
El tipus humà de l’època era molt diferent de l’home d’avui; més petit, però més massís i robust, aquest Homo erectus, primer habitant de les nostres contrades, tenia un cap més aplanat, amb un volum cerebral inferior al nostre i un front sortint dotat d’un gran plec ossi al damunt de les òrbites, una cara projectada cap endavant, un potent aparell mastegador i un mentó també sortint.
El paleolític mitjà: indústries mosterianes
El successor de l’Homo erectus, l’home de Neandertal, representat a Catalunya per la mandíbula descoberta als travertins del llac de Banyoles (de 90 000 anys d’antiguitat), testimoni d’una forma d’humanitat també desapareguda, ha deixat igualment empremtes tangibles de la seva presència al Conflent.
Un paratge característic d’aquest període va ser descobert l’any 1970 pel mateix Y. Blaize, als confins dels territoris de Vinçà i de Rodés, més avall de l’actual presa, sobre un tros de la terrassa més baixa (dita de Würm) de la riba esquerra de la Tet, en un lloc anomenat l’Ànec. És el primer jaciment a l’aire lliure indubtablement mosterià descobert al departament dels Pirineus Orientals. Hi han estat recollides 300 peces, la majoria de quars i algunes de sílex. El 1974, les obres d’extracció lligades a la construcció de la presa, alhora que van destruir el paratge arqueològic, van fer aparèixer un lot d’una quarantena de sílexs (roca que no existeix a la regió en un estat natural), també tallats segons la tècnica mosteriana.
Un altre dels indrets excavats per Y. Blaize, on es documenta la presència dels homes de Neandertal, és la cova del Mig, a Cornellà de Conflent, utilitzada com a hàbitat temporal en les expedicions de caça.
L’home modern al Conflent durant el paleolític superior
En la mateixa època en què un grup de neandertals freqüentava la cova del Mig, se sap, per mitjà de descobertes recents, que l’home de tipus modern (Homo sapiens sapiens, també anomenat home de Cromanyó), procedent del Pròxim Orient, havia fet la seva aparició a l’Europa occidental. El Conflent encara no ha revelat cap vestigi d’aquests nous arribats; només un jaciment que contenia una indústria solutriana és el testimoni evident de la presència d’aquests antics caçadors que tant se’ns assemblen (Solutrià: entre el 20 000 i el 15 000 aC).
La cova d’Embullà, que s’obre al mateix penya-segat calcari que la precedent cova del Mig, va ser buidada a l’època històrica per ser utilitzada com a cleda: conservava, però, alguns materials de l’ompliment original i fissures tapades sovint per llots.
A la vall veïna de Rojà, a Fullà, una cova anomenada del Forat Bufador ha proporcionat un lot de material lític i ossós, que es pot datar en un període més recent, al Magdalenià final (vers 10 000 anys aC). Els estris, de sílex, jaspi o lidita, mostren la predominança dels burís sobre les raspes, peces amb ranures i làmines planes, cosa que es correspon amb el que es coneix sobre aquesta època. La indústria dels ossos és igualment característica, amb una gran punta d’arpó, en bon estat, amb tres punxes unilaterals ben separades; hi havia també tres puntes de llances incompletes i, per acabar, una agulla de cosir d’os, trencada.
Testimonis d’art paleolític
Les manifestacions artístiques d’aquest llarg període corresponen al paleolític superior; Altamira, Niaux, Lascaux i tantes altres coves han conservat les obres d’aquests primers artistes que representaven animals. Les úniques obres reconegudes als Pirineus catalans es troben al Conflent.
Alguns punts o taques d’ocre roig, uns bastonets pintats a les parets de la immensa cova Bastera, de Vilafranca de Conflent, semblen haver estat vinculats a aquest art primitiu. En realitat, ben poca cosa, però els condicionaments militars que han inclòs aquesta cova en les defenses de la plaça forta han pogut fer desaparèixer possibles pintures més significatives.
Per contra, és força més interessant el pany rocós, descobert recentment en plena natura, a l’aire lliure, a Fórnols (municipi de Campome); els gravats que conté qüestionen la denominació tradicional d’“art de les cavernes”, art que fins aquí es creia reduït a la foscor de les coves. En aquests fins gravats, de vegades força alterats, es poden observar perfils d’ocells (un voltor i un cabussó), tres caps d’isard aplegats, un cap de camussa, uns darrers d’ungulats (camusses o isards), alguns delicadament detallats, i molts altres d’incomplets, difícils d’identificar. L’estil apropa aquests gravats als de les coves o de l’art mobiliari magdalenià.
L’era dels pastors i dels pagesos
A partir de l’any 10000 aC, la glaciació de Würm, l’era de les grans caceres, s’acabà i calgué buscar obligatòriament altres recursos alimentaris.
Després d’un període de transició, anomenat epipaleolític o mesolític (entre el 9000 i el 6000 aC) —del qual no s’ha trobat al Conflent cap mostra—, es comencen a domesticar els animals (gossos, cabres i bens, bous, porcs) i a conrear el sòl. Apareixen unes tècniques noves: confecció de destrals de pedra polida per a les feines agrícoles, moles i trituradors per a moldre el gra, estris de terrissa per a l’ús domèstic, conservació i cocció dels aliments, etc.
Al litoral rossellonès, escassos jaciments indiquen l’arribada d’aquestes noves tècniques cap al 5000 aC.
Paradoxalment, encara no ha estat trobat cap jaciment a l’aire lliure a les conques fèrtils de Prada, Vinçà o Rodés. Les descobertes es troben aïllades a les nombroses cavitats del massís calcari del sinclinal de Vilafranca de Conflent, per desgràcia saquejades massa sovint. Algunes coves proporcionen restes de ceràmica neolítica, com poden ser la cova gran de Fullà, la cova de l’Ós, la cova del Fort Libèria, la cova de la Pedrera etc.; però només tres han estat objecte d’investigacions metòdiques: la cova de la “Chance”, que s’obre per damunt de l’estació de Rià-Sirac, la de Santa Maria, a l’oest de la precedent, i la cova d’en Gorner, a Vilafranca de Conflent. En aquestes coves s’han pogut observar diverses ocupacions.
Sepultures i dòlmens. Ritus funeraris
Dolmen del mas de Lluçanes de Tarerac, un dels molts que té aquesta comarca.
J. Abélanet
Durant mil·lennis, les coves —que només eren hàbitats temporals— han estat els primers llocs de sepultura per als morts, sepultures sovint modificades pels ocupants que han vingut a continuació. Al neolític mitjà, es comencen a practicar els enterraments al mig de la natura. Al cim de la muntanya de Calaons (Catllà), una caixeta de lloses s’ha pogut datar gràcies a un mobiliari funerari típic d’aquesta època; un instrument de caça, de mànec curt i pla, amb dos forats, acompanyat de cinc armadures de fletxes de tall transversal, de sílex ros, i d’un collaret, del qual només queden dues perles d’esquist i una perla de pedra fina de color verd blau (variscita). L’acidesa del sòl no ha permès la conservació de l’esquelet, però les dimensions reduïdes de la tomba (una mica més d’un metre de llarg) indiquen que es tractava d’una sepultura individual, en posició contreta, segons el vell costum mil·lenari. Aquesta sepultura fa d’unió entre els sepulcres de fossa, abundantment representats des del sud dels Pirineus a la desembocadura de l’Ebre, i les necròpolis del mateix tipus descobertes a l’Aude.
Posteriorment a aquestes sepultures de lloses enterrades, els pobladors de l’època neolítica van començar a aixecar monuments de grans pedres per dipositar-hi els seus morts.
El Conflent és particularment ric en dòlmens: dos a Tarerac, deu als turons de la riba dreta, entre Clerà-Villerac i Serdinyà, nou a les muntanyes de Catllà-Molig, a Mosset, nou al Pla de Vall en So (Rià-Conat) i dos més a Orbanyà-Orellà. La majoria es troben en mal estat per raó de l’acció del temps o, més sovint, per l’acció dels homes: en molts casos foren voluntàriament destruïts seguint les ordres de l’Església, que volia extirpar els cultes supersticiosos que es continuaven practicant; en altres casos els destruïren els pastors que, tradicionalment, hi han buscat suposats tresors. Cal esmentar breument els més espectaculars i els millor conservats: l’anomenat la Barraca, al mas Lluçanes (Tarerac), el del Coll del Tribe i del Pla de l’Arca (Molig) i el de la Lloseta (Clerà-Villerac).
El Pla de Vall en So, amb els seus vuit dòlmens i uns vestigis d’hàbitats prehistòrics (moles i trituradors, ceràmica diversa), destaca sobretot per la presència de moltes roques gravades. No hi ha cap roca ni cap aflorament rocós que no porti una o diverses creus, ordinàriament associades a cúpules (petites cavitats hemisfèriques de 3 a 5 cm de diàmetre, com a mitjana, buidades amb l’ajut d’un percussor a la superfície de la roca). Es podria pensar que es tractava de marques de límits de territori; en efecte, un gran Roc de les Creus apareix al cadastre com a límit entre els territoris dels municipis de Rià i de Conat.
D’altra banda, aquestes creus no són símbols cristians: són signes antropomòrfics. Algunes tenen una cama bífida, que evoca la silueta humana, i de vegades hi ha dos punts gravats per sobre o per sota del braç horitzontal que recorden els ulls o els pits. Així mateix, certes creus es troben inscrites dins d’un cercle o un rectangle, algunes de les quals porten el signe d’una fi grega.
Quina podria ser la significació d’aquestes manifestacions rupestres, conegudes no solament a les nostres contrades mediterrànies, sinó en tot el territori dolmènic occidental? L’associació de pedres amb cúpules-dòlmens sembla evident, ja sigui perquè els blocs de pedra del monument porten tals gravats, o bé perquè n’hi ha a les roques dels voltants. Es pot observar que les cúpules es troben sovint unides entre elles per mitjà de solcs o de reguerols. Al Pla de Vall en So, una gran llosa gravada recorda la taula del dolmen anomenat la Creu de la Llosa (Sant Miquel de Llotes); a sobre de l’una i de l’altra es veuen, a més de les creus i les cúpules, un sistema de reguerols que recorren la superfície de la roca i van a parar a un desguàs. Per mitjà de tots aquests dispositius es va pretendre amb tota certesa cercar un escolament de líquids, i es pot pensar que es tracta d’algun tipus de ritu religiós: endevinació mitjançant l’escolament de líquids? Actes de veneració a roques sagrades?
Els inicis de l’era industrial
El desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia provocà, a la darreria del període neolític, un net creixement demogràfic de les societats humanes que comencen a estructurar-se i a jerarquitzar-se. Els braços esdevenen disponibles per a d’altres ocupacions que les de la subsistència immediata. La construcció d’aquests primers monuments, els dòlmens, implica sens dubte l’existència de caps dirigents dins les comunitats i especialistes en les tècniques de construcció. Hem pogut constatar, des del neolític mitjà, uns incipients intercanvis comercials: roques dures i sílex de qualitat arriben de vegades des de molt lluny; per als ornaments, hom utilitza la variscita, mineral del qual s’ha retrobat el filó explotat a les mines de Can Tintorer, a Gavà (Baix Llobregat). Posteriorment fan aparició objectes de luxe, com les joies, que poden ser de coure, or o argent.
Un filó de coure descobert, junt amb alguns recipients ceràmics, al dolmen en ruïnes de la Font de l’Orri (Eus-Coma) marca l’inici de la metal·lúrgia al Conflent. Aquest període és anomenat calcolític (vers el 2200 aC), ja que es comença a utilitzar el coure (chalcos en grec) en competència amb el sílex (lithos o pedra). Aviat es va aprendre a fer l’aliatge del coure i de l’estany (portat des del sud de la Península Ibèrica o de les zones bretones) per tal d’obtenir el bronze. Vessant el bronze en motlles reutilitzables, es fabricaven objectes en sèrie: destrals, punyals o ganivets, punxons, braçalets, etc. Les etapes de l’edat del bronze vénen marcades principalment per l’evolució dels estris metàl·lics: edat de bronze antiga (entre el 1800 i el 1500 aC); bronze mitjà (entre el 1500 i el 1250 aC) i el bronze final (entre el 1250 i el 750 aC), data en què apareix el ferro a les nostres contrades.
Uns exemplars molt característics del material lític que es troba en els dòlmens, com aquestes puntes de fletxa del dolmen Prat Clos (Rià).
J. Abélanet
Les coves del Conflent han deixat pocs vestigis del calcolític/bronze antic, contràriament a les balmes de les Corberes rosselloneses, que han proporcionat un ric material d’aquesta època. Els únics testimonis datables provenen del dolmen en ruïnes de Prat Clos (Rià), que ens va ser assenyalat per un pastor de Rià.
Pel que fa a èpoques posteriors a l’edat del bronze, les coves del Conflent han proporcionat interessants testimonis: gerres de fons pla o gerres ornades amb un o diversos cordons, no tan sols llisos, sinó també impressionats amb la punta del dit (aquests cordons impressionats perduraran en la ceràmica catalana fins més enllà de l’època romana). A l’inici del bronze mitjà, les nanses porten sovint un apèndix vertical cilíndric, o bé una llengüeta redreçada, o també un botó poc sortint. Hom atribueix aquesta moda a influències itàliques (ceràmica de la Polada). Els primers exploradors de la cova de la “Chance”, ja esmentada, van poder recollir, a nivell superficial, una copa carenada que tenia una nansa; una tassa baixa amb una nansa de llengüeta; una gran gerra de fons pla; fragments d’un gran gerro ornat amb cordons d’impressió digital, i una destral de bronze d’un tipus inèdit.
A la gran cova de Fullà uns espeleòlegs van recollir fragments d’un recipient ceràmic amb una nansa, i a la cova de la Pedrera (Cornellà de Conflent), diversos fragments de gerres, dos de les quals també tenien nansa. Entre les restes de ceràmica recollides en superfície a la cova Santa Maria, esmentada anteriorment, hom observa un buc de copa que porta una nansa poc desenvolupada.
Dues de les gerres de l’època del bronze trobades a la Balma Bergès de Cornellà de Conflent.
J. Abélanet
A la vall de Cadí, uns espeleòlegs van aconseguir arribar a una cova considerada inaccessible, situada en plena falla per sobre del jaciment solutrià d’Embullà, que anomenaren Balma Bergès (Cornellà de Conflent); tot penetrant a l’interior, van descobrir quatre gerres intactes sobre un sòl encatifat de fragments ceràmics de formes diverses.
Els primers temps històrics. La civilització dels camps d’urnes
L’arribada de la civilització dels camps d’urnes, si bé no vingué acompanyada d’una renovació de la població local, sí que marcà, però, una clara ruptura amb el passat. Els progressos tècnics de l’home foren aplicats ben aviat a l’àmbit de la guerra: al bronze final l’armament esdevingué ja de tipus clàssic, amb llargues espases, cascos, polaines i cuirasses.
En aquests temps d’inseguretat, algunes comunitats s’aixopluguen temporalment en coves inaccessibles (cova de Fullà); d’altres s’apleguen en llocs elevats o turons, les defenses naturals dels quals van ser reforçades amb imposants muralles de pedra seca, constituint els primers pobles fortificats o oppida —precedents del que seran posteriorment els castells de l’edat mitjana—, alguns dels quals subsistiran fins a la Pax romana. A més dels dos grans oppida de la plana, Ruscino i Illiberis, es coneixen una dotzena d’aquests hàbitats sobre turons, dos dels quals es troben al Conflent. El primer, a Marcèvol, és un cim elevat (775 m) que porta el nom evocador de Roc del Moro; el costat nord és defensat per un espadat natural i el sud per una esplanada en talús. S’hi veuen restes de cabanes adossades a les roques, totalment encatifades de fragments de ceràmica rústega; en aquest lloc es recollí una fíbula de bronze i una fusaiola de terracotta. L’altre, situat en un turonet que domina l’actual embassament de Vinçà, anomenat Castelló, ha estat objecte fa pocs anys de prospeccions arqueològiques poc científiques, que donaren com a resultat una capa superior plena de ceràmica campaniana, ceràmica grisa, bocins de terrissa focea i una espessa capa inferior que no va donar més que fragments de ceràmiques no tornejades.
Es coneixen diverses necròpolis de camps d’urnes al Rosselló (Millars, Canet-la Pava, Argelers, Pontellà, Serrallonga), a les quals cal afegir la de Prada, descoberta el 1987, en un lloc ano-menat Perafita, mentre es duien a terme uns treballs agrícoles. En aquesta necròpolis estan pendents de fer-se treballs d’excavació.
La majoria dels camps d’urnes rossellonesos han proporcionat pocs elements de ceràmiques tornejades: nansa de ceràmica grisa a Millars, testos pintats a la Pava, fragments d’àmfora iberopúnica a Pontellà; a Prada, un botó d’una tapadora, fet en pasta rosa ataronjada, que podria datar del segle VI aC. Aquestes ceràmiques importades indiquen l’alba de la història al Migdia mediterrani (fundació de Marsella cap al 600 aC i fundació d’Empúries cap a la mateixa data). És llàstima que les excavacions de l’indret de Castelló, a Vinçà, hagin estat tan mal dirigides ja que haurien pogut donar llum sobre els segles que van precedir l’arribada dels romans al Conflent.
L’establiment dels romans i l’explotació del ferro
Les fonts històriques ens han fet conèixer els noms dels antics ocupants d’aquesta regió: els kerretani o ceretans a la Cerdanya i els sordons a la plana rossellonesa. A quina ètnia pertanyien les poblacions del Conflent? Aquesta és una incògnita que encara s’ha de resoldre. Al segle I, els ceretans amb el seu oppidum de Llívia i els sordons de Ruscino i Illiberis són qualificats d’ibers; tanmateix, l’arqueologia del Conflent roman muda sobre aquest període.
La destrucció de Cartago el 146 aC va deixar el camp lliure als romans per a la conquesta de la Península Ibèrica. Tot dirigint-se vers els Pirineus, crearen la província de Narbona (120 aC) i van començar a instal·lar-hi colons per al conreu de la terra. Així mateix, els romans explotaren les mines de ferro de Canigó, i en aquest sentit, són molt nombroses les empremtes d’explotacions mineres que resten tant al Vallespir com al Conflent. Més d’una vintena de munts d’escòria d’aquest mineral, que sovint contenien fragments de ceràmiques antigues, van ser objecte d’inventari al voltant del massís, una dotzena dels quals es trobaven al Conflent; les principals explotacions es concentren a la vall de Vallestàvia.
Per desgràcia, les mines de ferro —molt nombroses— van estar en activitat durant tota l’edat mitjana, cosa que va fer desaparèixer les traces de l’explotació antiga. L’església romànica de Vallestàvia va ser bastida sobre un enorme munt d’escòria, de més de 3 m de gruix, i sobre diversos estrats d’ocupació antiga (àmfores del tipus Pasqual I, plats i copes de ceràmica campaniana i aretina del segle I aC, etc.). Més avall, les prospeccions que es practicaren van revelar un munt d’escòries, d’uns 1, 50 m de gruix, al Córrec del Carraller. Prop del poble de Finestret, es descobriren els carralls que contenien fragments d’àmfores i de ceràmica sigil·lada gal·loromana dels primers segles després de Crist. A la vall veïna de Rigardà, també es localitzaren dos indrets amb carralls: un a Vilella, amb ceràmica sigil·lada gal·lo-romana, i l’altre, una mica més antic, a Motxanes, amb fragments de toveres de forn, d’àmfores republicanes, ceràmica ibèrica tardana i ceràmica campaniana amb vernís negre. El mateix tipus de material, associat a un gran munt d’escòria, va ser descobert a l’indret anomenat la Muixa (o Moixa), a Vernet, a la falda de ponent del Canigó.
Així doncs, tots aquests jaciments arqueològics mostren una explotació antiga de les mines de ferro de Canigó des del segle II aC, però, curiosament, aquesta activitat industrial sembla haver-se alentit després del segle II de la nostra era. Els escassos nuclis de poblament romans descoberts al Conflent tampoc no semblen haver ultrapassat aquesta data: el primer, prop de la carena de la muntanya que domina a l’oest del poble de Taurinyà (nom d’origen romà), ha donat ceràmica campaniana, però també ceràmiques sigil·lades, àmfores i restes de tota classe de ceràmica damunt d’un sòl ple d’escòries de ferro. El condicionament de la carretera que travessa el llogaret de Joncet, més amunt de Serdinyà, nom també d’origen romà, va fer aparèixer en un talús els vestigis d’una casa romana; estratigràficament aquest jaciment donà nombrosos fragments d’àmfores, dolia, teules, ceràmica sigil·lada gal·lo-romana (segles I-II) i residus d’aliments (ostres i ossos d’animals).
Tot això dona la imatge de plena activitat econòmica i demogràfica al Conflent, però l’absència de vestigis arqueològics posteriors semblaria indicar una clara recessió que potser només té a veure amb l’absència d’excavacions arqueològiques sistemàtiques.
Cap resta del Baix Imperi, cap document tangible de la cristianització d’aquestes valls, res que pugui fer referència a l’època visigòtica ni tampoc a la invasió àrab; amb aquestes mancances gairebé estaríem temptats de parlar de segles obscurs, i és que resulta paradoxal que es pugui estar millor informat sobre certes èpoques de la prehistòria o de l’antiguitat que sobre aquests segles històrics més pròxims a nosaltres. Jean Abélanet
L’administració política del Conflent: comtes, vescomtes i vegueres
Els primers comtes
Torre del palau castell dels comtes de Cerdanya a Cornellà de Conflent.
ECSA - A. Roura
L’escassetat dels documents i, de vegades, l’aparença contradictòria dels que han pervingut han contribuït a recobrir d’un vel d’obscuritat la història administrativa del Conflent dins el període immediatament posterior a la reconquesta franca; cronològicament aquest període abraça des del darrer terç del segle VIII fins als dos primers terços del IX, tot plegat un centenar d’anys.
Avui dia hom considera plenament acceptats un cert nombre de punts essencials pel que fa a la història d’aquests temps. Com ja avançàvem en el nostre estudi - Le Conflent et ses comtes du IXe au XIIe siècle, “Études Roussillonnaises” (Perpinyà), I, 1951—, creiem que els documents anteriors a la segona meitat del segle IX permeten, si els confrontem, bastant més que simples conjectures sobre el futur del Conflent a partir del regnat de Carlemany. A continuació farem una relació de la successió de comtes que governaren en aquestes terres a partir de la darreria del segle VIII.
Guillem de Gel·lona
Aquest comte, cosí i familiar de Carlemany —nét de Carles Martell per la seva mare Aldana i d’ascendència merovíngia pel seu pare el comte Teodoric— fou des del 790 duc de Tolosa i comandant de les marques meridionals de la Gàl·lia. Sembla que fou nomenat comte molt aviat —i en mera propietat— no sols del comtat de Lodeva —on fundaria el 804 el monestir de Gel·lona—, sinó també dels comtats de Rasès i de Rosselló. En efecte, segons les Acta Sanctorum ordinis Sancti Benedicti, per a la construcció de l’esmentat monestir on es volia retirar, fou ajudat pels seus fills, que ell havia posat al capdavant dels seus comtats (adiuvantibus quoque filiis quos suis comitatibus praefecerat). Ara bé, Berà, que es diu “fill del comte Guillem recentment finat” (Histoire générale de Languedoc, 1877-1905, vol. II, pàg. 23), apareix des del 813 —i probablement des del 812— com a comte de Rasès, és a dir, l’any mateix de la mort de sant Guillem o l’any següent. Passa el mateix amb l’altre fill seu, Gaucelm, comte de Rosselló des del 812 (op. cit., II, pàgs. 20 i 23).
La unió en una sola persona —el comte Guillem— dels comtats de Rasès i de Rosselló, generalment ignorada pels estudiosos, té l’avantatge de poder explicar per què el bisbe d’Elna, Venedari, pogué, en el concili provincial de Narbona pels volts del 791, reivindicar la jurisdicció eclesiàstica del Rasès, contra el parer de l’arquebisbe de Narbona; cal pensar que aquesta pretensió hauria estat incomprensible si el Rasès i la diòcesi d’Elna no haguessin constituït, en els aspectes civil i militar, algun tipus d’unitat administrativa.
A més, per estrany que pugui semblar a primera vista, no foren els successors de Gaucelm, comte de Rosselló, sinó els de Berà, comte de Rasès, els que més endavant administrarien el Conflent. Tot indueix a demostrar que, en el moment del repartiment dels seus comtats, efectuat pel comte Guillem, Berà (fill, probablement, del comte i d’una septimana) havia rebut com a part pròpia els territoris dels comtats de Rasès i del Conflent. D’aquesta manera s’aclareixen les circumstàncies, fins ara obscures, de la separació —constatada almenys a la fi del segle IX— entre el Conflent i el comtat de Rosselló, per bé que l’un i l’altre haguessin sorgit de l’antic territori de la civitas Ruscinonensis i estiguessin compresos tots dos dins la diòcesi d’Elna.
Berà I (812-820)
Es pot considerar doncs, més que probable, que el comte Guillem, dit Guillem de Gel·lona per a la posteritat, administrà el comtat de Rasès i també el Conflent des del 790 a la seva mort, el 812, i que Berà I l’hauria succeït fins al seu exili, el 820.
De tota manera, l’exercici de la funció comtal al Conflent del comte Berà I és un fet perfectament comprovat —com ho havia reconegut R. d’Abadal— per la notícia d’un plet datat el 18 d’agost de 868. Segons aquest document, provinent de l’Arxiu d’Eixalada-Cuixà, el comte Salomó (que regia aleshores el Conflent com a comte d’Urgell-Cerdanya) contestava la validesa de la donació dels alous de Canavelles, Tresvalls i Ocenyes, feta a Sant Andreu d’Eixalada per Anna, filla de la comtessa Rotruda i, per ella, néta del comte Berà I; alous, tots aquests, que el comte Salomó defensava que pertanyien al patrimoni comtal. Ara bé, s’establí en el plet que Anna tenia aquests béns per la comtessa Rotruda (vídua del comte Alaric d’Empúries) i que a aquesta li havien pervingut del seu pare, el comte Berà I, tot aportant la prova que aquest havia posseït aquelles terres per compra o per herència dels seus parents. Tampoc no havia escapat a R. d’Abadal que, perquè el comte Berà I hagués pogut ser acusat d’haver disposat de beneficis comtals al Conflent, calia necessàriament que hagués detingut el poder comtal en aquell territori. A partir d’això, R. d’Abadal concloïa que “probablement” Berà I havia estat comte de Rosselló, un comtat autònom del Conflent. Per contra, si —com ens sembla provat— Berà I només fou comte de Rasès i de Barcelona, i el Rosselló en aquest mateix període fou governat per Gaucelm (del 812 al 832), cal admetre que perquè hagués pogut exercir la funció comtal al Conflent, aquest darrer territori devia ser aleshores annexat administrativament al comtat limítrof de Rasès.
A partir d’aquí, hom no es pot estranyar que el fill i el nét de Berà I, Argilà i Berà II, deixessin només traces de les seves activitats al Conflent (i no al Rosselló). Fou sens dubte perquè tan sols havien succeït —després d’una interrupció de prop d’un quart de segle i després de la desgràcia i l’execució de Bernat de Septimània—, el seu pare i avi, al Rasès i al Conflent (tractem lleugerament aquest assumpte, que considerem important, en el nostre estudi: Berà I, comte de Barcelone, et ses descendants. Le problème de leur juridiction comtale, “Actes du Lié Congrès de la Fédération Historique du Languedoc Meditérranéen et du Roussillon, à Prades et Villefranche de Conflent”, Montpeller 1980, pàgs. 51-69).
Guillemó (820-827)
Berà I, comte de Barcelona, tenia un fill primogènit anomenat Guillemó —forma visigòtica del nom franc de l’avi patern, Guillem—, del qual hom sap pels Annals reials i l’Astrònom, autor de la Vita Hludovici, que l’any 827 s’uní a la revolta del got Aissó (a Osona), infestant, en aquesta ocasió, els territoris cerdans. Nosaltres hem aportat la prova (ob. cit, pàg. 52) que Guillemó, fill de Berà I, fou efectivament, com ho havia estat el pare, comte de Rasès. Així s’extreu de dues butlles dels papes Pasqual II (23 de novembre de 1116) i de Calixt II (19 de juny de 1119), segons les quals el comte Guillemó havia donat l’església de Sant Policarp de Rasès al monestir de Santa Maria d’Alet en el “temps de l’emperador Carles” (Carlemany); hauria de ser, doncs, en un moment anterior al 815 i en un temps en què el comte Berà I encara vivia i exercia el poder comtal a Barcelona, fet que prova també que havia delegat en el seu fill primogènit, des dels temps de Carlemany, la gestió del comtat de Rasès.
El 828 la temptativa d’Aissó ja havia fracassat i Guillemó perdria el poder comtal. També sabem, d’altra banda, per un document del juny-juliol del 844, que Gaucelm i el seu germà, Bernat de Septimània, vencedor en la revolta d’Aissó i Guillemó, havien fixat anteriorment els límits del monestir de Sant Policarp de Rasès, cosa que prova que també havien regit aquell comtat. Gaucelm, probablement des del 829 fins a la seva destitució el 832, i Bernat, com a successor de Gaucelm, des del 832 fins a la seva execució al maig del 844.
Argilà (844-846)
L’any 844 és precisament el moment en què apareix actuant al Conflent el segon fill de Berà I, Argilà, el qual posseïa béns al territori d’Eus i, probablement, a la vall de Molig, i és qualificat només de “fill del comte Berà”. Però una notícia d’un plet del comte Salomó, de l’any 865, li dona retrospectivament el títol de comte; segons aquest document, el comte Argilà havia posseït en propi alou la villa Lusco (Llisco), entre Eus i Prada, i, d’acord amb “Sunifred, comte” (d’Urgell-Cerdanya i pare de Guifré I el Pelós), propietari de Prada per donació de Carles el Calb el 843, havia construït un mur perquè fes de límit entre Lusco i l’alou de Prada.
Berà II (846-847)
L’any 846, Rotruda, germana del comte Argilà i vídua d’Alaric, comte d’Empúries, cedí al seu fill Oriol, entre altres terres, la vil·la de Cumba (Coma), al nord d’Eus, i una dependència a Molig; en aquest document apareix esmentat Berà, nebot de Rotruda. El 23 de febrer del 847, Berà II, fill i successor d’Argilà, apareix amb el títol de comte dins una donació feta al monestir de Sant Andreu d’Eixalada (Histoire générale de Languedoc, 1877-1905, vol. II, pàg. 129).
Hom no té cap altra menció del comte Berà II després d’aquesta data, i el mateix ocorre amb el comte i marquès Sunifred després del juliol del 844, data en què fou investit per Carles el Calb del marquesat de Gòtia, tot succeint Bernat de Septimània, executat per traïció a Tolosa. R. d’Abadal —el qual dubtava de l’existència de Berà II— suposà, amb versemblança, que Sunifred fou víctima de la revolta de Barcelona del jove Guillem, fill de Bernat de Septimània, el 848. Podria haver passat el mateix amb el comte Berà II, però només és una mera hipòtesi.
Molt més tard, al juliol del 870, Carles el Calb farà una important donació de terres fiscals al comte Oliba II de Carcassona, i constatem que nou d’aquestes peces eren situades al comtat de Rasès, fet que fa imaginar una anterior despossessió del comte Berà II.
En fi, pel juny del 877, el mateix comte Oliba es beneficiarà de noves liberalitats del mateix sobirà, esdevingut emperador, i aquesta vegada amb béns personals de “l’infidel Miró, fill de Berà”. Aquests béns, “situats en diversos comtats de Gòtia”, li foren concedits amb d’altres al territori de Carcassona, que havien pertangut a Fredari, ex-vescomte del mateix Oliba, i a la seva esposa Drufiana, a Hostolisi i als seus germans. Els uns i els altres havien estat confiscats i havien estat integrats al domini imperial a causa d’infidelitats: omnes alodes quifuerunt olim Mirone infideli nostro filio Berani, et ob illius infidelitatem in ius et dominationem nostram legaliter devenerunt. Miró fou molt probablement el fill i potser el successor del comte Berà II, per bé que la seva revolta —posterior al 847, any en què el seu pare tenia el comtat de Rasès i de Conflent— no s’ha pogut datar exactament, tot i que es podria situar entre el 870 i el 877. És possible també que no hagués succeït el seu pare, i que la revolta hagués tingut per motiu la recuperació dels béns i les funcions paternes.
De fet, després del 847, no hi ha cap referència en els textos sobre el Conflent fins a l’aparició, el 862, del comte Salomó com a comte d’Urgell i Cerdanya, el qual també regí el Conflent.
Salomó (v 860-v 8700)
Una referència a un plet datat el 26 d’agost del 862 el menciona per primera vegada presidint, amb el seu ves-comte Adalelm, al poble d’All (Cerdanya), el tribunal comtal; els jutges restituïren a Guitiscle, nebot i hereu d’Ailo (filla del comte de Cerdanya, Asnar Galí), la vil·la de Settereto (Sedret), a la Cerdanya, vil·la que “el comte Hunifred” (Sunifred) li havia pres il·legalment per donar-la al seu fidel Isarn.
Referents al Conflent, encara han estat documentats dos plets més en els quals intervingué el comte Salomó. El 27 de març de 865, al castell comtal de Sant Esteve de Pomers, prop de Villerac, es decidí la sentència d’un plet per la qual es confirmà al monestir de Santa Maria de la Grassa la possessió de la vil·la de Prata (Prada) i del vilar veí de Mata, “donats pel comte Sunifred i la seva esposa Ermessenda”; d’aquesta manera els jutges denegaren la pretensió del comte Salomó, el qual contestava la validesa de tal donació.
El tercer plet és el del 18 d’agost de 868, en presència del vescomte Eldesind, el qual decidí, contra la pretensió del comte Salomó, a favor de l’abadia d’Eixalada, a propòsit de la validesa de la donació de Canavelles i Ocenyes feta per Anna, néta de Berà I.
A més d’aquests tres documents, una crònica, la del monjo Aimoí (Translatio Sancti Vincentii, MIGNE: Patrologia latina, tom CXXVI, cap. VIII), el qualifica de comte de Cerdanya i relata que, aprofitant les seves bones relacions amb l’emir de Saragossa, intercedí davant d’aquest (vers 863-864) en favor de l’abat de Sant Vicenç de Castres, perquè permetés a aquell monestir del sud de França obtenir la translació de les relíquies de sant Vicenç.
És aquell comte Salomó que una crònica iniciada a Cuixà a mitjan segle XII i continuada després a Santa Maria de Ripoll, dita Gesta Comitum Barcinonensium, fa succeir als honors i els beneficis d’un tal “Wifred d’Arria” (Sunifred), marquès de Gòtia, assassinat en el curs d’una baralla amb els francs. Segons aquesta crònica, un temps més tard, Guifré I el Pelós, fill de la víctima, exiliat al nord de la Gàl·lia essent encara infant, tornà al país, es feu reconèixer per la seva mare, encara viva, i pels fidels del pare; matà amb les seves pròpies mans el comte Salomó i el succeí. M. Coll i Alentorn demostrà que l’origen de la llegenda es degué al monestir de Cuixà, limítrof de la vila d’Arria (Rià), però conclogué, seguit en aquest aspecte per R. d’Abadal, que la contalla era totalment imaginària. És cert que la realitat del fet essencial —Salomó mort per Guifré el Pelós— mai no es podrà comprovar. Però, per a nosaltres, la llegenda reposa sobre un fons històric que li dona una gran versemblança: la contestació permanent del comte Salomó a la gestió dels seus predecessors (Sunifred, Berà I i la seva família), demostrada pels tres documents que subsisteixen de la seva actuació a la Cerdanya i al Conflent. I aquesta contestació és encara confirmada pel fet que havia tolerat l’espoliació del jove Miró, germà de Guifré el Pelós, per dos dels seus fidels, els preveres Candià i Amanti, compradors a un tal Sesenand de l’alou de Sant Vicenç de Campllong (a Vernet), que Miró havia heretat “del seu avi Bel·ló”; el mateix alou que Miró, esdevingut senyor del Conflent, es farà restituir per conferir-lo al monestir de Sant Andreu d’Eixalada.
Miró I el Vell (v 870-896) i l’adveniment de la dinastia guifrediana
Com hem dit, Salomó desapareix en la documentació precisament després del plet del 868, i serà Miró I, quart fill de Sunifred i germà de Guifré el Pelós, qui el succeirà al Conflent, al Capcir i, molt probablement, a la Fenolleda. El fet mateix de la desaparició de Salomó i de l’aparició de la “dinastia guifrediana” entre el 869 i el 870 és una confirmació més del fons històric de la llegenda.
Miró I ja exercia la funció comtal al Conflent en un judici datat el 19 d’abril del 870. 1, en contrast absolut amb l’actuació del comte Salomó, un dels seus primers actes fou l’obtenció, a favor de Sant Andreu d’Eixalada, d’un precepte de protecció de Carles el Calb, datat el 5 d’agost del 871, el qual prova que ja el 871 Miró I no era considerat un rebel per l’emperador carolingi. El precepte reial atorgava als monjos el dret a elegir abat i, nogensmenys, el 879, Protasi, primer abat de Sant Germà de Cuixà, monestir que succeïa aleshores el de Sant Andreu d’Eixalada, reconeixent a Miró la seva protecció permanent, deixà al comte la missió d’elegir el seu successor, “a fi que els seus monjos no esdevinguessin errants, com unes ovelles sense pastor”.
Probablement des de l’any 870 Guifré el Pelós era senyor del comtat d’Urgell-Cerdanya, però el primer text on apareix és en l’acta de consagració, el 21 de setembre del 873, de l’església de Santa Maria de Formigueres, al Capcir, oficiada per l’arquebisbe de Narbona, Sigebod, en presència dels comtes Guifré (d’Urgell-Cerdanya), Miró (de Conflent), Oliba II (de Carcassona) i el seu germà Aefred I, també qualificat de comte i, probablement, doncs, senyor de Rasès. L’arquebisbe havia vingut a precs dels quatre comtes —cosins germans probablement d’Ermessenda, esposa del marquès Sunifred— els quals donaren ensems a Gulferic, abat de Jocó (País de Salt), la terra de Formigueres “en el comtat de Rasès”. Tot plegat sembla indicar que, a excepció del Conflent, el repartiment definitiu de Rasès i de les seves dependències territorials (Donasà, Capcir, País de Salt, Fenolleda i Perapertusès) era ajornat.
Potser “Miró, fill de Berà” va aprofitar les circumstàncies dels anys 875-876 i 877 per a intentar la recuperació de Rasès. El comte Bernat, “fill de Blichilda”, marquès de Gòtia des del 865 —el qual exercia la funció comtal al Rosselló des d’aquell moment—, es veié obligat a acompanyar Carles el Calb a Itàlia, el qual partí l’l de setembre del 875, al cap d’un potent exèrcit, per fer-se coronar emperador a Roma i rei d’Itàlia (desembre-gener del 876). En efecte, constatem l’absència del comte Bernat en un plet mantingut al Rosselló el 17 de desembre del 875, en el qual es feu representar pel seu missus, Isembert. I es degué quedar a Itàlia amb l’emperador fins el mes de juny del 876. A més, és possible que hagués participat en la campanya de Carles el Calb contra Lluís el Jove, rei de la França oriental (setembre-octubre del 876), i en la batalla d’Andernach (7-8 d’octubre del 876), perduda per l’emperador, on fou pres un “comte Bernat” (probablement Bernat de Gòtia), el qual no fou alliberat fins a l’inici del 877. Fos com fos, la temptativa de “Miró, fill de Berà” fracassà i, com hem vist, els seus béns “en diversos comtats de Gòtia” foren donats per Carles el Calb a Oliba II de Carcassona, mitjançant una escriptura de donació de l’11 de juny del 877.
La primavera del 876 és també el moment en què veiem Anna, filla de Rotruda i d’Alaric d’Empúries, i néta, per la seva mare, de Berà I, fer donació a Radulf, germà de Guifré el Pelós i Miró I de Conflent, i a la seva esposa Ridlinda, d’uns béns importants situats al Rosselló, al Conflent, al comtat de Besalú i al Perapertusès; això, per bé que Anna, esposa del pròcer narbonès Esteve, tingués fills des d’aleshores. I la donadora diu misteriosament, dins el mateix document, “que el motiu de la donació és prou conegut per alguns homes “(pluris hominibus manet cognitum quare placuit in animis meis). L’escriptura és del 22 d’abril del 876 i pensem que Ridlinda, filla de Berà II, com Miró, potser aleshores en plena revolta era, doncs, “neboda” d’Anna.
Cal notar que la donació dels béns de l’infidel Miró al comte de Carcassona, Oliba II, li fou atorgada per l’emperador, a precs de Frotard, arquebisbe de Bourges des d’abril del 876, esdevingut enemic del marquès Bernat de Gòtia, també comte de Bourges el mateix any, el qual s’oposava a la seva entrada a la metròpoli de Bourges. És probable que aquesta donació de béns importants a la Gòtia, al comte de Carcassona, no agradaria gens al marquès Bernat. Quan Carles el Calb morí de retorn de l’expedició d’Itàlia (6 d’octubre del 877), Bernat de Gòtia es trobava en revolta oberta i fou dels qui no volgueren reconèixer el seu fill, el jove Lluís el Balb, fins després del seu coronament (8 de desembre del 877).
El fet que Bernat s’hagués enemistat amb el rei, i també amb el papa Joan VIII, a propòsit de l’arquebisbat de Bourges, era una ocasió favorable que el clan guifredià aprofità per a atacar Bernat a la primavera del 878 (o anteriorment), amb l’ajuda del vescomte de Narbona Leudoví. Els coalitzats envaïren el Rosselló i el Rasès (part occidental del bisbat de Narbona), amb conseqüències devastadores. L’11 de març del 878, precisament, el papa Joan VIII desembarcava a Arle de Provença per demanar al rei Lluís el Balb socors contra els seus enemics de la Itàlia del sud, acollit pel duc Bosó i diversos prelats, entre altres l’arquebisbe de Narbona Sisebut, el qual es queixà vehementment de la devastació de la seva diòcesi. Amb data 11 de juny, el papa adreçà a Miró I i als seus germans una carta comminatòria —sense la qual no sabríem absolutament res dels esdeveniments—, amenaçant-los d’excomunicació si no aturaven la seva ofensiva. Feliçment per a ells, Bernat, havent refusat de presentar-se al concili de Troyes, reunit pel papa i el rei entre l’agost i el setembre del 878, fou definitivament excomunicat, destituït i els seus béns confiscats. Miró I quedà en possessió del Rosselló i del Vallespir i reconstituí el comtat primitiu de Rosselló fins a la seva mort a l’inici del 896, just uns mesos abans de la mort del Pelós.
Ja hem vist, tractant del Rosselló, com aquesta situació probablement conflictiva —sobre la qual no sabem res del cert per falta de documents directes— sembla que va durar alguns anys, al cap de la qual hom constata:
- L’eliminació del comte Radulf i dels seus fills Bernat i Oliba, els quals haurien pogut pretendre succeir el comte Miró I
- L’aparició, almenys el 901, del comte Miró II el Jove, fill de Guifré el Pelós, com a comte de Cerdanya, regint també no sols el Conflent sinó el Vallespir i la part interior del Rosselló
- La devolució de la part costanera del Rosselló, amb la ciutat episcopal d’Elna, a Benció, fill del comte d’Empúries, Sunyer II, el qual havia esposat Godlana, filla del comte Miró I. El fet és provat a partir del 909, però segurament és anterior, pels volts del 900
El que hom pot assegurar és que Sunyer II, que visqué fins el 915, mai no fou comte de Rosselló, com s’havia cregut.
A partir d’aquell moment, el Conflent serà posseït per la dinastia guifrediana dels comtes de Cerdanya, fins a la seva extinció l’any 1117. (PP)
Els vescomtes de Conflent
Els Vescomtes de Conflent.
Pere Ponsic / Armand de Fluvià i Escorsa
Les primeres notícies sobre els vescomtes de Conflent resten obscures i amb llacunes fins a arribar a mitjan segle X, moment en què es perfila una línia successòria que té com a bé patrimonial bàsic el domini d’Aiguatèbia.
Hi ha perill de confondre els vescomtes de Conflent amb els de Cerdanya, tant pel fet d’estar sota uns mateixos comtes, com per acabar refosos, tots dos llinatges, a partir del 1025. Tanmateix és possible destriar uns vescomtes que actuen únicament al Conflent a partir de Saroard, que el 865 presidia un plet amb el comte Salomó al castell de Sant Esteve de Pomers. El 868 un altre vescomte, Eldesind, presidia en nom del mateix comte Salomó un fet relatiu al domini alodial d’un lot de béns del monestir de Sant Andreu d’Eixalada.
A partir de l’inici del segle X, hi ha constància de les actuacions del vescomte Unifred, fill de Guadamir, que posseïa per deixa fraterna l’alou d’Aiguatèbia (914-925). Unifred fou amic i executor testamentari del comte Miró II el Jove, però mort aquest (925), els seus fills, els comtes Sunifred II i Oliba Cabreta, el van destituir per bausia i li van confiscar tots els béns, en particular l’alou d’Aiguatèbia. En lloc seu fou nomenat el vescomte Miró, que el 947 consta com a senyor d’Aiguatèbia.
A partir de mitjan segle X la línia vescomtal esdevindrà successòria i el primer vescomte plenament documentat és Isarn, a qui els esmentats Sunifred II i Oliba Cabreta van concedir el 959 el lloc d’Aiguatèbia com a principal dotació vescomtal. Això ha fet suposar i escriure que Isarn devia ser fill d’Unifred, fill al seu torn de Guadamir, però només permet avalar aquest parentiu la possessió consecutiva d’ambdós personatges en la possessió d’Aiguatèbia.
Des d’Isarn, casat amb Ranlo, i en especial des del seu suposat germà Sal la, casat amb Filmera i després amb Ricarda d’Osona, els fundadors de Sant Benet de Bages, la família és molt coneguda i els seus emparentaments també. Fill d’Isarn I fou el bisbe Sal la d’Urgell (981-1010) i nét seu sant Ermengol, també bisbe d’Urgell (1010-35).
A la tercera generació de la línia vescomtal del Conflent, amb els fills del vescomte Bernat i de Guisla de Lluçà, el càrrec vescomtal i la tradicional possessió d’Aiguatèbia van passar a branques diferents de la família. El càrrec vescomtal passà a llur filla Guisla, casada amb el vescomte Sunifred I de Cerdanya, i d’aquesta manera quedaren fusionats ambdós vescomtats, a partir del 1025, en la família titular del vescomtat de Cerdanya, mentre que el domini d’Aiguatèbia continuà en la branca originada per Gerberga, germana de la vescomtessa Guisla, que se’n desprengueren tres generacions més tard, el 1069. (PP-APF)
La vegueria de Conflent o de Vilafranca de Conflent
Quan el comtat de Cerdanya i amb ell el Conflent es van unir al casal de Barcelona el 1117, l’allunyament dels comtes i la necessitat de garantir la presència d’un alt funcionari reial al territori dels antics comtats va fer crear les vegueries de Cerdanya i Baridà, per la part cerdana dels antics comtats, i la de Conflent, amb la sots-vegueria del Capcir, per la part conflentana. Les primeres notícies sobre la vegueria i el seu veguer són de l’any 1126.
La vegueria de Conflent incloïa tota la comarca històrica o natural des del coll de Ternera, al peu dels Aspres i al límit amb el Rosselló, fins al coll de Jardó o de la Perxa, ara considerat de la Cerdanya, de manera que incloïa els llocs de Sant Pere dels Forçats i de Planés ara inclosos en l’Alta Cerdanya. El centre d’aquesta vegueria s’establí a la vila de Vilafranca de Conflent, i per això és corrent veure-la anomenada en la documentació “vegueria de Vilafranca de Conflent”. Va subsistir com a demarcació administrativa fins el 1773, moment en què la seva antiga demarcació es va integrar al districte de Prada, vila que va esdevenir la nova capital de la comarca. (APF)
El poblament al Conflent: l’església, el castell i el naixement dels pobles a l’edat mitjana
Mapa dels primers assentaments històrics coneguts del Conflent.
A. Catafau
L’establiment dels pobles al Conflent va ser determinat per la geografia, però no pas en el sentit que podem imaginar avui dia. Amb això volem dir que en l’actualitat, a mesura que es va guanyant altitud en direcció vers l’oest i seguint la vall de la Tet —on conflueixen les valls adjacents—, cada vegada hi ha menys pobles, els conreus han estat abandonats i en les zones muntanyoses amb prou feines hi ha persones, camps conreats i cases. Però no sempre ha estat així. El Conflent i les seves valls, com s’esdevenia en el conjunt del món pirinenc català, va ser un espai ple —tal com ha mostrat P. Bonnassie—, amb moltes activitats i amb nombrosos pobles, caseries i masos, signes d’una densitat humana elevada.
En l’assentament dels homes en un indret concret va influir, segurament, la xarxa hidrogràfica, el relleu i el conjunt de petites conques fèrtils a les lleres dels afluents de la Tet. La superposició dels conreus i de les activitats ramaderes estava marcada per l’altitud. Però els inconvenients climàtics o orogràfics no van ser un obstacle, durant tota l’edat mitjana, per a l’establiment dels homes. Fins i tot hom podria aventurar la idea que l’altitud —situació aparentment i des d’un punt de vista material més difícil que la de la plana— va poder garantir millors condicions de vida perquè oferia més seguretat, terres menys pantanoses i més avantatges per a la cria d’animals, la qual cosa significava més llet i més carn.
No és estrany, doncs, que en comptes d’uns poblets mig deserts —que descobrim actualment si ens passegem per aquestes altes valls—, els documents escrits, els vestigis arquitectònics, els camins i d’altres elements testimonials ens facin imaginar una muntanya amb la major part de superfície ocupada pels homes i llurs activitats durant el període que va des del segle VIII fins al XIV. Abans disposàvem de poca informació sobre el nombre de persones, llur hàbitat o activitats. La presència de la colònia romana de Llívia significa que hi havia necessàriament un camí estratègic important que unia la Cerdanya amb el litoral mediterrani i la via Domitia, el seu eix essencial. Encara es veuen actualment fragments de la via romana del Conflent i de la Cerdanya al coll de la Perxa i a sota de Sant Pere dels Forcats. Els topònims de les primeres villae esmentades a l’alta edat mitjana revelen els antecedents de les grans famílies de l’antiguitat (Cornelianum, Paulianum, Taurinianum, etc); també coneixem l’interès dels romans per les nombroses fonts d’aigua calenta, els indrets de les quals tenen noms que provenen de l’edat mitjana però que es remunten, sens dubte, a molt abans: Aquatepida, Aquas (prop de Fontpedrosa), Bagniis (a Molig), Calidis (a Vernet). Tot i així, hi ha poques restes que ens puguin informar sobre la presència dels homes en aquesta època en què els textos són inexistents.
La presència dels homes és ben coneguda a l’època carolíngia. A grans trets es poden descriure les etapes de l’assentament dels habitants i de llur evolució al Conflent durant l’edat mitjana de la manera següent: l’alta edat mitjana és l’època de les grans villae dels aristòcrates i de l’establiment dels grans monestirs benedictins. Els llocs de poblament o villares són modestos, es tracta de llogarets que apleguen pagesos lliures, sovint petits propietaris, que es doten des d’aquesta època de capelles. Més endavant, després de l’any 1000 i fins al segle XII, es va formant una doble xarxa de parròquies i de castells que assegura l’enquadrament de les persones en un lloc determinat, el control de les terres i la sostracció del producte del treball dels pagesos en profit de l’estament més nombrós dels milites. En aquesta època l’església i el castell de vegades podien convergir en l’estructuració de l’hàbitat rural. Durant aquest període, però sobretot després, fins al segle XIV, apareix i es desenvolupa un autèntic fenomen urbà, sobretot a la part baixa del Conflent; l’aparició dels nuclis urbans és sovint programada i afavorida pels poderosos; mentrestant, a les parts altes del Conflent ja es poden començar a percebre els primers signes d’una lenta davallada demogràfica.
Vegeu: Castells i edificacions militars del Conflent anteriors al 1300
L’alta edat mitjana
Vista aèria del castell d’Évol, un dels més representatius del Conflent.
ECSA - F. Tellosa
La majoria de documents conservats de la primera època de l’edat mitjana provenen del cartulari del monestir instal·lat en un primer moment a Eixalada, amb el nom de Sant Andreu, en els primers decennis del segle VIII, i desplaçat després a Cuixà, en el darrer quart del mateix segle, i consagrat allà a sant Germà i després a sant Miquel. Cal afegir-hi alguns preceptes o sentències que fan referència a les grans famílies aristocràtiques de l’època carolíngia, a fidels de l’entorn reial o als primers comtes.
A través d’aquests documents coneixem tres tipus de béns principals. En primer lloc les hisendes de les grans famílies aristocràtiques, villae senceres o fragments de villae, sovint fruit de l’apropiació d’una terra d’origen fiscal concedida pels sobirans carolingis com a retribució d’un càrrec comtal o d’un servei militar complert en nom de l’autoritat pública. Alhora apareixen algunes notícies dels primers castells construïts sobre aquests “honors”. Finalment apareixen nombrosos llocs de poblament, anomenats villa o villare, al voltant dels quals es troben senyals d’una petita propietat camperola alodial. L’estructura social d’aquest poblament sembla que està més relacionada amb la xarxa d’esglésies rurals, sovint fundades i construïdes pels mateixos camperols, que amb la dels castells, encara poc nombrosos. D’altra banda, la participació sobre les rendes de la terra passa, en un primer moment, per l’apropiació dels delmes i les primícies que els aristòcrates locals devien a les esglésies.
Plànol del nucli original d’Eus abans del trasllat de la població entorn del castell, segons el cadastre de l’any 1811.
A. Catafau
Entre el 840 i el 1050 les fonts escrites donen testimoni de 74 villae i 11 villares. Comparades amb els 53 municipis actuals del Conflent, aquesta xifra mostra alhora una dispersió més gran de l’hàbitat i una ocupació humana més densa. Però encara s’ha de parlar de la qüestió de la villa. És cert que es tracta, almenys en part, d’una gran hisenda heretada de l’antiguitat, però entre els béns que la componen també s’esmenten les cases, casas o domos, que demostren que també era una unitat de poblament. Aquestes primeres villae tenen els límits en funció dels accidents del relleu i dels rius i, per tant, no és pas estrany que llur extensió sigui molt gran i que els límits fluctuïn. Així s’explica l’obligació que tenien el comte Argilà, propietari d’Eus, i el fidel de Carles el Calb, Sunifred, comte d’Urgell i Cerdanya, que l’any 843 va rebre la villa de Prada, de separar per mitjà d’un mur els territoris de les villae de Prada (Prata) i d’Eus (Elzina), vers l’any 844. Aquest mur serà la línia de demarcació de les dues parròquies fins al segle XIV. Aquesta villa de Prada fou donada més tard pel comte Sunifred a l’abadia de la Grassa, a les Corberes (actualment al departament de l’Aude); el comte de Cerdanya, Salomó, protestà i reclamà que aquesta terra fos tornada al domini comtal, ja que, segons ell, havia restat propietat del fisc, és a dir de l’estat i, per tant, del comte. El plet, de l’any 865, fou guanyat per l’abat de la Grassa. Aquest judici mostra que al final del segle IX, els béns d’origen fiscal ja s’havien integrat fermament en els patrimonis aristocràtics i que l’autoritat pública fracassà en la seva temptativa de recuperar-los. També hem de veure-hi reflectida una confrontació de força entre el comte i un gran abat, confrontació que sembla que s’inclinà de la banda del darrer. El motiu del litigi era concretament el villare Mata, que es troba en el territori de la villa de Prada, on els monjos havien aplegat homes, segons diu el plet. El villare, doncs, és més petit que la villa, i sembla que correspon a un lloc de poblament secundari de creació més recent, a fi d’aprofitar un sector d’aquesta vasta villa. Durant el segle IX, doncs, comença al baix Conflent, a menys de 200 m d’altitud, una tasca d’aprofitament i d’assentament d’homes.
Quan l’abat d’Eixalada entrà en possessió de l’alou donat per la filla del comte Berà, Rotruda, a Anna, la seva filla, i que comprenia la villa Kanavellas (Canavelles, al sud d’Oleta) i Tresvallos et Ucenias (a la vall de Cabrils), el mateix comte Salomó protestà pel fet que aquestes terres eren un benefici fiscal; aquesta protesta també fou denegada per un judici l’any 868. Aquests béns eren situats a l’alt Conflent, a més de 1 000 m d’altitud. En aquest indret també es produí una de les primeres accions d’artigament, ja que el 875, onze homes, habitants del lloc de Plano, hagueren d’anar-se’n del villare Occenias perquè no hi tenien cap dret d’heretat o de ruptura; aquest mot, sinònim d’aprisió, és un senyal de l’activitat d’aquests homes, els quals havien treballat terres ermes que el monestir d’Eixalada reclamava en nom d’una donació anterior. És un dels signes del dinamisme d’aquesta pagesia lliure, de la seva “fam de terres” i del començament d’una expansió econòmica que ja es començava a deixar sentir a les muntanyes catalanes. La preocupació dels monjos era impedir que aquests artigaments espontanis usurpessin els dominis de l’abadia, delimitats encara d’una manera massa extensiva: de Oletta ad ipsa arca antiqua ad Portella, frase que sembla atribuir tota una part de la vall de la Tet al monestir, malgrat que donacions de béns posteriors situades en aquest mateix indret mostren que el monestir no n’era pas l’únic propietari. Cal remarcar que entre aquests onze homes que esmenta el document del 875 hi ha un prevere, i que la resta són caps de familia de la comunitat pobletana del lloc de Plano (actualment al municipi d’Aiguatèbia i Talau) que té una població de quaranta persones (el document esmenta els altres habitants i les dones). Els habitants d’aquest indret tingueren la tendència, cada vegada més marcada, d’expandir la superfície dels seus camps de conreu dins el terme del poble veí d’Ocenyes.
Els mots villa i villare es poden referir a una mateixa realitat; per això, moltes vegades llur sentit és difícil de diferenciar. És el cas de Llar o d’Orgarese (municipi de Clerà), al segle IX, o de Celrà i Guixà (municipi d’Orellà), al segle X, que en un interval de temps molt curt són designats amb tots dos mots. De vegades el pas d’un mot a l’altre pot indicar un canvi de dimensions d’una aglomeració. Així, una villa del segle IX, Enne (En), esdevé un villare al segle XIII, i la mateixa evolució té Sirac. A l’inrevés, Pauliano (o Fauliano), esmentat el 840 com a villare, esdevé al segle X la villa Folianum, probablement senyal que havia adquirit més importància, confirmada als segles següents pel creixement de Fullà. En aquest darrer cas s’ha de remarcar la gran antiguitat d’aquest llogaret, ja que els qui el donaren al monestir de Cuixà al segle IX afirmaren que aquest indret era ja una possessió del seu avi, anomenat Mascaran, des del temps en què ’Umar ibn ’Umar era governador de Narbona durant l’ocupació àrab, entre el 747 i el 756. Villa i villare tenen, doncs, un paper complementari en l’organització de l’espai i del poblament.
Tanmateix, el senyal efectiu del creixement demogràfic i del nivell més elevat de benestar material és la multiplicació de les esglésies, la majoria de les quals podem pensar que constitueixen els primers edificis rurals del culte cristià establerts en aquests indrets.
Al segle IX, els documents que conservem del Conflent esmenten 16 esglésies; al llarg del segle X se n’hi afegeixen 14, i 17 més durant els primers decennis del segle XI. A més d’aquestes 47 esglésies i capelles, hi ha un cert nombre d’edificis els vestigis arquitectònics dels quals mostren una primera fase d’estil preromànic però que no apareixen en els documents escrits que s’han conservat. Pel que fa a aquestes esglésies sorgeixen dos problemes: qui les va fundar? Aristòcrates, famílies riques dels pobles o tota la comunitat camperola? Segons les fonts escrites més ben conservades —per exemple a la Cerdanya—, podem pensar que es van produir tots tres casos.
La documentació també mostra que ben aviat algunes d’aquestes esglésies es troben en mans de famílies aristocràtiques i després dels grans monestirs. Així, tres germans, preveres o clergues, posseeixen successivament l’església de Llec (municipi d’Estoer) abans del 849, com també cases, corts, horts i terres en el lloc de Ligirà (antigament dit Ligirano, al municipi de Fillols). A Cuixà, la primera església dedicada a sant Germà va ser fundada, in proprio suo, per Protasi, el qual, tot i no ser un aristòcrata, era un home influent, ric i hereu de grans propietaris terratinents de Baó (Rosselló). Per a aquests personatges poderosos, la fundació d’una capella, que incloïa el dret de nomenar el rector i de rebre’n els censos dels fidels (delmes, primícies, drets de sepultura, oblacions, etc.), representava un doble avantatge: d’una banda poder fer una obra pietosa i de l’altra constituïa un mitjà per a obtenir una part dels productes de la terra.
D’altra banda, hàbitat i lloc de culte no sempre són situats al mateix indret. Per exemple, algunes capelles foren bastides al cim de muntanyes, en llocs desavinents, poc propicis perquè s’hi establissin els homes. Les explicacions probables d’aquest fet són: el simbolisme de l’elevació, la voluntat que fos vista des de lluny, la cristianització d’antics llocs de ritus pagans, o simplement perquè eren esglésies situades enmig de diversos llocs de poblament i que eren compartides.
Les primeres notícies de parròquies daten del començament del segle XI. A Vernet, l’any 1025, el bisbe d’Elna canvià l’església de Sant Sadurní i els drets que percebia per l’església de Marquixanes, que depenia de Sant Martí del Canigó. Els límits de la parròquia de Vernet són esmentats amb precisió en el document ja que es va convertir en el centre de la nova estructura bàsica del territori i de l’enquadrament de la població. El paper essencial que van fer els monestirs del Conflent en l’establiment d’aquesta xarxa de parròquies queda il·lustrat per la dependència de les esglésies; efectivament, del total que hem esmentat abans, 23 resten sota el control d’Eixalada-Cuixà i 6 depenen de Sant Martí del Canigó, de fundació més recent. Aquestes esglésies i llurs parròquies constitueixen un element important del patrimoni de les abadies i hom s’adona que estan reagrupades al voltant de les cases-mare, sovint des de la seva fundació. Així, l’obra de reagrupament i de concentració de Protasi, al segle IX, al voltant del villare Cuxano, marca els límits d’un segon pol d’implantació dels benedictins, menys auster i aïllat que Eixalada. Després de la destrucció del lloc original, els monjos trobaran a Cuixà un acolliment immediat i unes bases millors d’expansió i d’irradiació a tot el Conflent.
Les referències a fortificacions són rares a l’alta edat mitjana, i van lligades sobretot a fortaleses d’origen públic. N’hi ha quatre que duen el nom de castrum. La primera a Tarraça, a la part baixa del Conflent, situada al voltant de Rigardà, al territori de Domanova (municipi de Rodés); es tracta només de l’esment d’aquest castell com a límit d’una terra. Més importants són, sens dubte, les dues altres fortaleses. Del castrum de Vernet, en el territori de l’actual poble de Castell, depenien l’any 885 uns alous donats per la comtessa i els seus fills, in apendicio de Castro Verneto. Segons sembla, el castell és aquí la seu del poder comtal. Un cas encara més clar en aquest sentit es dona l’any 865, quan s’esmenta el castrum Sancti Stephani, on se celebrà el plet pel lloc de Mata en presència del comte Salomó. Sant Esteve de Pomers, avui dia una capella, ocupa l’emplaçament d’aquest castell, molt al nord de Clerà. El castro Vinçano, mencionat el 939, era situat probablement prop del Vinçà actual, on al segle XVII hi havia un lloc anomenat “el Castell”. Tres fortificacions més són torres i només apareixen en la documentació una vegada a la segona meitat del segle X: dues torres de guàrdia, entre les quals hi ha la de Fetges, prop de Prats de Balaguer, i les torres de Berser, prop de Taurinyà. De fet, el castell en l’alta edat mitjana és sovint encimbellat, inaccessible i lluny dels pobles. No té pas el paper d’enquadrament de la població, no atreu els habitants; només representa el lloc d’exercici de l’autoritat pública i les torres sembla que només tenen la funció de vigilància.
La primera edat feudal: segles XI-XII
La multiplicació dels castells, signe de l’aparició d’una classe militar més nombrosa i agressiva, té com a paral·lel el desenvolupament de petits nuclis pobletans arrecerats al voltant de les esglésies, en l’espai consagrat on els pagesos guardaven llurs collites en unes sitges; aquest espai protegit, que correspon a la sagrera catalana, al Conflent i al Rosselló ha pres el nom de cellera, del llatí cellaria. L’hàbitat va conèixer un doble moviment de concentració, al voltant de l’església i al voltant del castell, amb objectius sovint contradictoris. En alguns casos aquesta contradicció es resol amb la desaparició d’un primer nucli vilatà eclesial i el reagrupament dels pagesos al voltant de la fortalesa del senyor, però també es dona un desplaçament dels castells i de llurs pics escarpats cap als turons que dominen el fons de les valls, com per exemple a Vernet. El castell deixa de ser un niu d’àguiles i passa a ser un element essencial de la presa de possessió del territori i del control del poblament, control que esdevé la forma de dominació característica d’aquesta nova classe dels milites. Es forma una veritable xarxa de fortificacions, segons una jerarquia estructurada al voltant d’alguns castells majors: Cornellà de Conflent, que és el castell dels vescomtes del Conflent, Évol, Jóc, Paracolls (al municipi de Campome) i Rodés, al baix Conflent; i nombrosos castells secundaris: Conat, Sautó, Eus, Rià, Mosset, etc. El mot castellum designa la mateixa fortalesa i el mot castrum s’aplica, en el jurament de fidelitat, al conjunt de la circumscripció territorial que depèn de la seu de la senyoria. Tanmateix, l’ambigüitat del mot no desapareix pas, ja que castrum, a partir del segle XII, designa també qualsevol poble fortificat, tant si es tracta d’un incastellamento de tipus clàssic, al voltant d’un castell senyorial, com si es tracta de la construcció de muralles al voltant d’un poble que prové d’una cellera i no d’un castell.
Un testimoni d’aquest reagrupament dels homes en veritables pobles el dona el fet que les villae esmentades com a tals als segles IX i X han perdut el dret a utilitzar aquest títol als segles següents i han estat relegades a la categoria de villarium, com Celrà o Sirac, o bé l’estancament d’altres llocs de poblament secundaris, com Llec o Ovança. La mateixa villa desapareix de mica en mica de les fonts com a unitat de demarcació territorial, substituïda per la parròquia. L’establiment de la seu parroquial es fa a partir d’una primera selecció entre els hàbitats que tenen capelles, i certes esglésies subalternes són anomenades definitivament ecclesiola, com la de Fillols al segle XI. S’uneixen als monestirs esglésies esdevingudes priorats augustinians, com Cornellà de Conflent i Espirà de Conflent, o de l’orde del Sant Sepulcre, com Santa Maria de Marcèvol, les quals desenvolupen al seu voltant estrets lligams amb les esglésies veïnes de categoria inferior.
A causa de la configuració d’aquests diversos poders, eclesiàstics i laics, hi hagué diverses confrontacions. El 1075, els homes del comte de Cerdanya-Conflent van cometre el sacrilegi d’envair el monestir de Sant Miquel de Cuixà, i al segle XIII es produïren els atacs de Ponç de Vernet (que hem d’identificar com a senyor de Vernet al Conflent i no pas del Vernet prop de Perpinyà) contra els homes i els béns de l’abat de Sant Martí del Canigó.
Els drets exigits als pagesos cada vegada són més onerosos; apareixen des de mitjan segle X amb el nom de mals usos, usaticos o exactiones. L’any 959, el comte Sunifred donava al monestir de Cuixà la villa de Fillols, amb les arsinas et cucutias. Aquests censos seran considerats en els decennis següents com a propis de la nova servitud imposada als pagesos; el context de violència generalitzada permet l’extorsió amb aquests nous censos. Els clergues intentaran oposar-s’hi, en part per protegir llurs propis interessos, amb l’ajut dels juraments de la pau i treva de Déu i també fent renovar i confirmar les immunitats de què gaudien els eclesiàstics llurs béns. Els pagesos, que també són persones desarmades, protegits teòricament per aquests juraments, intentaran escapar-se d’aquesta violència i de les sostraccions abusives del fruit del seu treball, tot aplegant-se amb els seus béns al voltant de l’església.
En les consagracions d’esglésies, o en la renovació d’aquestes consagracions, es fixaran espais sagrats d’unes dimensions que solen ser de trenta passes en totes direccions al voltant de l’edifici de culte. Les consagracions de les esglésies de Santa Eulàlia de Fullà, el 1031, de Sant Vicenç d’Eus, el 1053, i de Sant Vicenç de Mentet, el 1102, els atorgaren un “cementiri” de trenta passes (el d’Eus no és limitat amb precisió en el document). El priorat de Santa Maria de Marcèvol era envoltat per un espai protegit delimitat per creus. Aquests espais, destinats inicialment a la inhumació dels morts i anomenats cimiterium, van tenir sovint altres funcions més utilitàries: s’hi aixecaren petites construccions que serviren per a guardar les collites; aquests cellers, els trobem encara avui dia en alguns pobles del Conflent al voltant de l’església, com per exemple a Marquixanes. Progressivament, aquestes petites construccions es van anar convertint en residència permanent dels pagesos i, fins i tot, era freqüent que els pagesos construïssin llurs cases al voltant d’aquest nucli inicial dels cellers. En alguns casos és probable que la consagració no fes altra cosa que confirmar un costum antic d’inhumar els morts al voltant de l’església i potser, també, de construir habitatges pels que cercaven refugi en aquest espai.
En altres llocs, dels quals no tenim actes de consagració, aquest reagrupament al voltant de l’església es pot veure gràcies a altres senyals. A Molig, el 1024, un prevere donà una casa amb corral, colomar i celler; aquesta casa era situada al costat de tres més, en un camí que anava a l’església de Santa Maria. Aquest reagrupament de cases amb celler al voltant de l’església és un senyal de la concentració de l’hàbitat. En altres casos les celleres són conegudes per documents del segle XII o més tardans. A Marquixanes, un document del 1176 esmenta dos cellers situats intus cellariam; a Prada només es conserva una notícia del 1504. A Fullà, l’any 1194, un document referit a un celler situat dintre de la cellera permet de relacionar el cementiri fixat per l’acta de consagració de l’església amb la cellera en què es convertí. A Pi, el senyor del lloc autoritzava, l’any 1194, la construcció d’una fortia i una cellaria.
Finalment, es pot reconèixer l’antiga existència d’una cellera en el plànol d’un poble; aquest és el cas d’Espirà de Conflent i de Vinçà, per exemple. A Estoer també es pot veure una cellera molt ben conservada que té quinze passes de diàmetre, mesura corresponent a un espai consagrat de dimensions reduïdes d’una església de categoria inferior.
Més tard es troben notícies sobre la fortificació d’aquests pobles, anomenats castrum, de les quals resten vestigis com ara la torre adossada a les muralles d’Estoer o les que es veuen a Prada. Sovint es tracta d’un nou circuit emmurallat, amb un espai més ample, ja que el poble s’ha engrandit principalment entre els segles XII i XIV (Vinçà). El desenvolupament dels pobles al voltant de les celleres i llur constitució en castra és paral·lela a l’aparició de col·lectivitats pobletanes (universitas) i al reconeixement de llurs drets i privilegis.
Plànol del conjunt del poble de Pi, segons el cadastre del 1811, on s’assenyala el setl del castell que antigament agrupava un petit nucli d’hàbitat, ara desaparegut.
A. Catafau
Els poderosos, en aquesta època, tenen com a objectiu principal el reagrupament de les persones i el seu control a través de la senyoria i de la parròquia. D’una banda es constata que les altes jerarquies eclesiàstiques, com els abats o els priors, fan respectar la immunitat que va lligada a llurs dominis i als homes que hi viuen. Alhora, aquests senyors eclesiàstics s’immisceixen a les celleres, en controlen una part i hi instal·len llurs propis cellers de recaptació de censos, com a Vinçà o a Prada. Els senyors laics també s’introduïren a les celleres, com a Espirà de Conflent, però molt tardanament. El cas més corrent és que haguessin afavorit la creació d’un agrupament de població al voltant de llurs castells, agrupament que moltes vegades feia desaparèixer el nucli de població inicial format al voltant de l’església i del cementiri. És per aquest motiu que a les fonts documentals trobem sovint esment d’un “poble vell” en oposició al nou, com va succeir a Mosset, Eus i probablement a Rià. També ocorregué el mateix a Vernet, on l’antic poble es trobava al voltant de l’església de Sant Sadurní —a la riba esquerra del Cadí—, abans d’ésser desplaçat al peu del castell i de la seva capella castellera de Santa Maria. Normalment, els cementiris han restat en l’emplaçament primitiu, de forma que la parcel·lació i el traçat dels camins que antigament convergien en aquest lloc encara es poden veure actualment com a testimonis dels pobles desapareguts. En altres llocs, com a Pi, el castell, establert a poca distància del poble, només va poder atreure una part dels habitants, i avui dia no ha restat cap vestigi d’aquell petit nucli de poblament.
La importància de l’element humà i els esforços dels amos de la terra per a atreure i fixar els habitants en llurs dominis es veu clarament en la fundació de Vilafranca de Conflent, vers l’any 1092.
El comte de Cerdanya, Guillem Ramon I, instal·là, a la vall de la Tet i en el lloc de desguàs del riu Cadí, una veritable ciutat i no pas un poble, i li concedí el privilegi de tenir l’únic mercat entre Sant Feliu d’Avall, al Rosselló, i Ix, a la Cerdanya. La seva posició central al Conflent la convertí en un nucli d’intercanvis i, com a conseqüència d’això, s’hi desenvolupà ràpidament l’artesanat, les confraries d’oficis, una comunitat jueva i institucions municipals lliures. Efectivament, en aquells temps de servitud de la població rural, els habitants de Vilafranca gaudiren d’un estatut de total llibertat (el seu primer nom era Villa Libera) i la seva església fou posada sota la protecció de Santa Maria de Cornellà de Conflent, priorat protegit pels comtes. L’objectiu fou dotar el Conflent de la capital que li mancava; el ràpid desenvolupament, la prosperitat i l’esplendor de Vilafranca de Conflent foren la prova de l’èxit de l’empresa.
La fi de l’edat mitjana
La decadència de les institucions monàstiques, el terrible flagell de les epidèmies del segle XIV i la inseguretat, a causa dels enfrontaments dels senyors feudals veïns, van menar molts pobles del Conflent a decandir-se durant els darrers segles de l’edat mitjana. A tot això, cal afegir que en aquest moment el dinamisme econòmic i demogràfic s’havia desplaçat vers la plana rossellonesa, amb els seus camps de conreu de regadiu, la seva indústria tèxtil i els seus ports. Al Conflent, hi restaren les explotacions mineres i les activitats ramaderes, com ho testimonien els nombrosos documents sobre conflictes de repartiment i drets de pastures i de camins de pas dels ramats. Sembla que alguns villares pràcticament van desaparèixer en aquesta època, igual que certs pobles. L’any 1392, en el moment de confegir el capbreu reial del Conflent, el notari encarregat de determinar qui era el propietari de les terres al lloc de Serdinyà no hi trobà ningú “que y fos l’any de les morts”; és a dir, que tothom havia emigrat d’aquest indret durant la Pesta Negra del 1348. Durant aquest període de replegament es construïren fortificacions que seguiren més o menys el traçat inicial de la cellera, tal com s’esdevingué a Marquixanes i potser a Prada i a Estoer.
Tot el Conflent conserva, però, nombrosos nuclis de població secundaris del període medieval: veïnats, llogarets i caseries, situats a les muntanyes, han perdurat més que no pas els que eren a les zones de la plana.
La història del poblament del Conflent és el resultat, doncs, d’un moviment d’expansió precoç de la població, de la multiplicació dels nuclis rurals, de les capelles i dels castells. Molts d’aquests llocs, o per competència amb d’altres o per un procés natural de selecció, han restat molt modestos, tot contribuint a fer que al Conflent s’hagin conservat formes de vida pobletanes antigues i vestigis medievals d’un gran interès. (AC)
Bibliografia
- R. d’Abadal i de Vinyals: Com neix i com creix un gran monestir pirinenc abans de l’any mil: Eixalada-Cuixà, “Analecta Montserratensia” (Montserrat), vol. VIII (1954-55), pàgs. 125-337 (reproduït en separata, Montserrat 1954; nova edició sense apèndix documental dins Dels visigots als catalans, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1969, pàgs. 377-484)
- J. Abélanet, F. CatalÀ, R. Marichal: Trois sites antiques d’exploitation minière dans le massif du Canigou, “Actes du LI Congrès de la Fédération Historique du Languedoc Méditerranéen et du Roussillon”, Montpeller 1980, pàgs. 31-36
- J. B. Alart: Géographie historique du Conflent, “Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales” (Perpinyà), X (1856)
- J. B. Alart: Notes et documents historiques sur le département des Pyrénées-Orientales, vol. I, 1867 i vol. II, 1868, Perpinyà
- J. B. Alart: Cartulaire Roussillonnais, 26 volums manuscrits, Biblioteca Municipal, Perpinyà 1880
- H. Baills: Le Néolithique des Pyrénées roussillonnaises, Thèse-École pratique des Hautes Études en Sciences Sociales, Tolosa de Llenguadoc 1991
- M. Batlle - R. Gual: Fogatges catalans. Capcir-Cerdanya-Conflent-Rosselló-Vallespir (Recensements du XI au XXème siècles), dins “Terra Nostra” (Prada), núm. 11 (1973)
- T. N. Bisson: Le Conflent, le Vallespir et la Cerdagne d’après les censiers et comptes flscaux des premiers comtes-rois de Barcelone (1151-1213), dins Conflent, Vallespir et montagnes catalanes, “LI Congrès de la Fédération Historique du Languedoc Méditerranéen et du Roussillon”, Montpeller 1980, pàgs. 71-75
- Y. Blaize: Le peuplement paléolithique du Conflent, dins Travaux du Centre d’Études Préhistoriques Catalanes-Université de Perpignan, vol. VI, Perpinyà 1990, pàgs. 7-17
- P. Bonnassie: La Catalogne du milieu du Xème siècle: croissance et mutation d’une société, 2 vols., Publications de l’Université Toulouse-Le Mirail, Tolosa de Llenguadoc 1975 (hi ha una edició en català dels dos volums, publicats respectivament el 1979 i el 1981 a Barcelona per Edicions 62)
- A. Catafau: Les celleres: un sistema peculiar d’agrupament de població medieval, dins Catalunya Romànica, vol. XIV, El Rosselló, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1993, pàgs. 74-78
- A. Cazes: Géographie historique des lieux habités du Conflent, “Conflent” (Prada), núm. 66 (1975)
- A. Cazes: Le Roussillon sacré, Perpinyà 1990
- Corpus des Inscriptions de la France Médiévale, vol. 11 Pyrénées-Orientales (dir: E-R. Labande), Editions du Centre National de la Recherche Scientifique, París 1986
- C. Devic - J. Vaissette: Histoire Générale De Languedoc, 16 vols., Tolosa de Llenguadoc 1872-85
- R. W. Emery: Les juifs en Conflent et en Vallespir (1250-1415), dins Conflent, Vallespir et montagnes catalanes, “LI Congrès de la Fédération Historique du Languedoc Méditerranéen et du Roussillon”, Montpeller 1980, pàgs. 85-91
- K. Legrix: L’habitat dans le Conflent de 1050 à 1196, Mémoire de DEA, polycopié, Montpeller 1992
- P. de marca: Marca hispanico sive limes hispanicus, París 1688 (edició facsímil, ed. Base, Barcelona 1972)
- J. Miret i Sans: Los vescomtes de Cerdanya, Conflent y Bergadà, Memòries de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, Barcelona 1901
- P. Ponsich: Límits històrics i repertori toponímic dels llocs habitats dels antics “països” de Rosselló-Vallespir-Conflent-Capcir-Cerdanya-Fenolledès, dins “Terra Nostra” (Prada), núm. 37 (1980), pàgs. 3-197
- A. de Pous: “La valle Engarra”. Tours et chàteaux du Haut-Conflent, “Conflent” (Prada), núm. 62 (1973), pàgs. 63-89 (separata)
- A. de Pous: Chàteaux des Pyrénées Orientales, Nouvelles Editions Latines, París s.d. (1981)
- C. Puig: Monographie d’un terroir catalan. La vallée de Mosset aux XIIIe et XIVe siècles, de 1225 à 1413, Mémoire de maîtrise, Universitat de Perpinyà (M.-C. Marandet, dir.), Perpinyà 1994
- D. Sacchi - J. Abélanet: Quelques données archéologiques sur le peuplement paléolithique supérieur du Conflent, “Actes du LI Congrès de la Fédération Historique du Languedoc Méditerranéen et du Roussillon”, Montpeller 1980, pàgs. 11-29