Els monuments romànics del Conflent

L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia

Vegeu: Castells i edificacions militars del Conflent anteriors al 1300

Mapa dels castells i les edificacions militars del Conflent anteriors al 1300.

M. LI. Ramos

En comparar la informació que ens forneixen els documents de l’alta edat mitjana relacionats amb el Conflent amb les formes del relleu de les diverses contrades d’aquesta comarca, hom comprèn una mica com s’organitzà aquest territori durant els primers segles medievals. Podem suposar que el Conflent, com el Ripollès, la Garrotxa o les altres comarques pirinenques (o dels Pre-pirineus), durant els primers segles medievals, restava dividit bàsicament en diverses grans valls: potser la de Sautó, la del Feu, la de Conat, la de Molig, la de Vernet i la del riu Llec. A més, al centre del Conflent, al riberal de la Tet, hi ha una plana que s’estén des de Rià fins a Bulaternera, el límit històric oriental del comtat. Si ens hi fixem, ens adonem que, com s’esdevé en les altres terres dels Pirineus, en relació amb la majoria d’aquestes valls històriques hi havia un castell de tradició antiga(*). Aquests castells, a Catalunya i a la resta de l’Europa Occidental, molt sovint, en els documents escrits en llatí, no rebien només el nom de castrum sinó, més aviat, el de castellum o oppidum. En aquest mateix volum, en parlar de la comarca de la Cerdanya, ja hem valorat la importància d’aquestes fortificacions i n’hem assenyalat algunes de les característiques.

Pel que fa al Conflent, ens adonem que a la vall de Sautó o d’Anyerra, al segle XII surt documentat un castellum de Sautó(*). A la propera vall del Feu, només com a hipòtesi de treball, podem pensar que hi havia hagut, antigament, un castell de Toévol(*). Pel que fa a la vall de la riera d’Orbanyà també podem fer esment del castellum de Conat, no documentat, però, fins al segle XII. La vall de Molig, que l’any 1065 rebé el nom de pagus Moligii, potser tenia com a centre el castell de Paracolls, esmentat com a castellum el 948. Al sud, sota la muntanya del Canigó, hi havia el castell de Vernet, esmentat el 885, i el castell de Sant Esteve de Pomers, documentat l’any 865. Finalment, ja a la plana, a l’entrada del comtat, a llevant, hi havia el castell de Terrassa (any 864), potser el castell de Vinçà (any 939) i potser el castellum de Rodés, documentat, però, al segle XI, i el castell de Jóc, esmentat en un document de la primera meitat d’aquest segle. Tot això ens permet de fer una aproximació a la forma com potser s’organitzava el territori del Conflent en una data anterior a l’any 1000. De fet, cal recordar —tot i que és prou sabut— que en època carolíngia les fortificacions eren destinades o bé a fer de refugi de la població d’un “pau” (pagus) o d’una “vall” àmplia o bé a defensar els límits d’un territori, per exemple d’un comtat. Cal tenir present, a més, que alguns d’aquests castells esmentats més amunt encara al segle XI eren del comte. L’any 1095, Guillem Ramon, comte de Cerdanya, deixà en el testament els castells de Rodés, Eus, Paracolls, Sant Esteve de Pomers, etc(*).

D’aquests primitius castells que servien per a defensar les valls o els llocs claus, en resta ben poca cosa; sovint, allò que s’ha conservat és fet molt després de l’any 1000. A Paracolls, al mig de la vall de Molig, hi havia una fortificació àmplia, formada per una torre, uns recintes sobirans, amb formes corbes, i un gran clos jussà, amb uns murs que tenen un gruix de poc més de 100 cm. Aquest recinte jussà formava una espècie d’albacar. La major part d’aquests elements constructius, difícils de datar amb seguretat, ha estat considerat que són de cap al segle XI. A més, en el turó on es construí aquest castell, hom ha trobat diversos forats cavats a la roca que podien correspondre a estructures de fusta fetes abans de l’any 1000. El castell de Conat també era format per una torre de planta quadrada i un recinte ampli, dins el qual es construí l’església. Hom ha datat allò que s’ha conservat al segle XI o al XII. Del castell de Sant Esteve de Pomers sembla que només han restat els fonaments d’una torre de planta quadrada al cim d’una roca refugi gairebé inaccessible. Unes característiques semblants devia tenir el castell primitiu de Vernet. La penya damunt la qual es va construir el castell de Sautó ara és ocupada en bona part per les construccions de l’església parroquial. Les encara impressionants restes del castell de Rodés, situades al cim d’un turó, damunt del poble, corresponen segurament a un edifici fet després de l’any 1000; no és pas segur que hi hagués res abans d’aquesta data. Finalment, on hi havia hagut el castell de Terrassa, prop de Rigardà, només hi ha uns recintes amplis que és difícil de saber si corresponen a antigues parets d’un oppidum o bé a un clos per al bestiar, segurament més modern.

Sense moure’ns de l’alta edat mitjana, cal assenyalar que el que resta del palau comtal de Cornellà és molt interessant, tot i que ara sigui difícil de veure-ho en conjunt. En podem destacar el recinte i la torre de planta circular, feta en una data propera a l’any 1000.

Al Conflent també s’ha trobat, com al Rosselló, algun exemple de possible mota potser feta artificialment. A Castelló, prop de Vinçà, segons l’estudi de J. Badia, hi ha una mota artificial. Sembla que s’endevina l’existència de restes de construccions al seu cim. Segurament fou utilitzada a l’edat mitjana per a controlar la via del Conflent; sigui com sigui, sembla que ja havia estat un lloc utilitzat en una època més antiga, romana o fins i tot prehistòrica. Una altra construcció molt diferent, tot i que pugui rebre el nom de mota natural, és la que correspon a les restes del castell de Censà estudiades per J. Castellví i C. Gendre. Era la torre d’un castell, bastida sobre la roca, feta al segle XIII i descoberta gràcies a la memòria popular i a la realització d’un sondeig arqueològic.

Arran de la feudalització, al segle XI i sobretot als segles XII i XIII, es construí un castell o una casa forta a la major part dels pobles. Així, per exemple, a Fullà hi ha esmentada una força el 1165, a Saorra hom fa esment d’un castell el 1260, a Espirà també el 1260, a Censà, que acabem de mencionar, el 1263, etc. I de vegades, en algun poble també existia un castell, tot i que no ens n’hagi arribat cap notícia. Així, en relació amb el castell de Llar, trobem les restes d’una torre de planta gairebé quadrada.

Cal repetir també que potser allò que es conserva d’algunes de les fortificacions esmentades més amunt, quan hem parlat dels castells anteriors a l’any 1000, bàsicament és d’aquesta època feudal. Així, per exemple, la torre del castell de Conat, de planta quadrada (de 7,5 m de costat) sembla que fou feta cap al segle XII.

Alguns dels castells del Conflent són formats per una torre i una sala o per una torre i un recinte. És així, per exemple, al castell de Vallmanya, on d’una banda trobem una torre de planta quadrada (amb 5,45 m de costat), força ben conservada, i de l’altra un clos gran, de més de 30 m d’ample.

Al seu costat, però, són molt nombroses les fortificacions que pertanyen al tipus de castell concentrat, que en principi pot ser datat cap als segles XII o XIII. Una mostra d’aquest tipus de castell es pot trobar a la Bulella o Volella, construcció, però, fortament reformada. També podem esmentar altra vegada el castell de Rodés, de planta bàsicament poligonal, que s’adapta al terreny; ocupava una superfície força considerable i era limitat per unes muralles bastant altes. També podem fer esment del gran castell de Mosset, que s’estén per tot el cim del turó, sobre el poble. Així mateix, podria encaixar dins d’aquest tipus el castell de Rià, de datació difícil, però. És format per un edifici gairebé de planta quadrada, que fa 16 i 18 m de costat. Podem mencionar, també, la torre castell central de la fortificació de Jóc, amb una planta rectangular molt allargada i que encara conserva una alçada considerable; ha estat datada cap al segle XII o poc abans. Un altre castell de planta quadrangular, el castell de Molig, sembla, però, que no fou edificat fins cap al segle XIII o XIV. Finalment, el castell d’Espirà o el Castellàs o la torre d’Oleta segurament són d’un moment tardà; almenys aquest darrer ja sembla fet en una etapa posterior a l’època romànica. Representen, de fet, una pervivència d’aquest tipus de castells concentrats.

El castell de Vallmanya —i també algun altre dels citats suara— fou construït una mica lluny del poble, a l’altra banda de la riera de Lentillà. A part els castells propers a un poble, que s’alcen damunt del turó on es bastiren els seus habitatges, també hem d’assenyalar l’existència d’alguns altres castells situats en llocs estratègics, de pas. Algunes vegades podien ésser edificats poc o molt a prop d’una població, d’altres n’eren lluny. En aquest sentit podem parlar del castell de Prats de Balaguer o del castell de la Roca de Nyer, tots dos centrats en una torre de planta gairebé quadrada. Encara potser és més vell un castell com el de Serola, situat al costat del camí principal del Conflent, la Via Confluetana; és format per les restes d’una possible torre de planta circular i per una sala annexa. En el mateix congost de les Graus, molt a prop seu, potser en un moment una mica més tardà, es bastiren el castell i la torre de guaita de Nyòvols.

Cal cridar l’atenció d’una forma especial sobre el fet que hi hagi diverses torres de planta circular en aquesta comarca. De fet, les torres cilíndriques són un dels elements característics de molts dels castells catalans, ja als segles X i XI. A les comarques properes al Conflent, les torres rodones fetes en una data anterior al segle XIII són, però, molt escasses. A la Cerdanya sembla que no n’hi ha cap. Al Ripollès potser només la de la casa forta de Puigbò. A la Garrotxa, podem assenyalar les dels castells feudals de Beuda i de Montagut. Al Rosselló, per contra, tot i que la major part siguin força tardanes (Madaloc, la Maçana, potser Castellrosselló), sembla que n’hi ha alguna anterior al segle XIII, com per exemple la de la Roca d’Albera. Al Conflent, hem de fer esment, en primer lloc, de la molt notable torre del palau o castell de Cornellà de Conflent. La resta dels murs d’aquest palau comtal són difícils de veure, a causa de les construccions fetes en època moderna; tanmateix, aquesta torre de planta circular, bastida vers l’any 1000, amb una porta situada a uns 8 m del terra exterior i acabada amb un arc ultrapassat, amb els muntants lleugerament avançats, és una mostra excepcional d’un tipus d’edifici que a Catalunya trobem sobretot a les terres més properes a la “marca” o frontera. Té una alçada total d’uns 15 m i és feta amb pedres petites, arrenglerades en filades i col·locades de tant en tant formant una espècie d’opus spicatum. Aquesta, però, segurament no fou l’única torre de planta circular que es construí en aquesta comarca del Conflent. Al castell de Serola també n’hi devia haver una, que segurament cal datar cap als segles XI o XII (caldria, però, fer-hi una excavació arqueològica). També és molt interessant la torrassa que hi ha a la banda nord del castell d’Évol i que pertany a una construcció anterior a la resta de la fortificació, feta cap al segle XIII o XIV. Així mateix, hom pot trobar algunes torres amb les parets arrodonides a Vilafranca de Conflent, especialment a la torre situada a la seva punta nord-oest. Les torres de guaita circulars, com per exemple la de Goà, en canvi, són força tardanes. La torre de la cellera de Codalet potser també fou feta en un moment tardà, dins el marc cronològic estudiat en aquesta obra.

A part d’aquesta guaita de Goà, hauríem pogut trobar altres torres de guaita al Conflent. D’algunes d’aquestes torres —potser molt més antigues—, només en resta el topònim, com la torre que hi havia al cim del turó dit la Guàrdia, a Fetges (municipi de Sautó). Les restes de l’anomenat Castelló de Vinçà, que ja hem esmentat més amunt, pot ser que corresponguin a una guàrdia (o guaita) documentada l’any 953. Ja hem dit també que al costat del castell de Nyòvols, a l’altra banda del riu, hi havia una guaita, de planta rectangular. En certa manera també feia la funció de guaita, per exemple, la torre de Mascardà, propera al castell de Mosset, al costat del camí que va cap al coll de Jau. Aquesta torre, anomenada sovint la Bastida en època medieval, recorda, per exemple, la Torre Cavallera, situada a la propera comarca del Ripollès.

Unes construccions que cal esmentar, tot i que, en la majoria dels casos, ja ultrapassen el marc cronològic establert en aquesta obra, són els grans castells de planta quadrangular, bastits a l’entorn d’un pati central i molt sovint fortificats amb una torre a cadascun dels quatre angles. Solen ser del segle XIII o, més sovint, del segle XIV, tot i que en podríem trobar precedents en èpoques molt més reculades. En aquesta comarca, la mostra més bona d’aquest tipus de fortificació és el castell d’Évol. De l’anomenada bastida d’Oleta, feta amb seguretat al segle XIV, encara s’han conservat dues torres de planta circular molt altes.

En parlar dels castells del Conflent, com en parlar dels castells del Rosselló o de l’Empordà, cal fer esment del procés de fortificació de les esglésies. Aquest procés fou estudiat, ja fa uns anys, amb relació a les comarques de la Catalunya septentrional, per S. Leclerc(*). A les onze esglésies situades al Conflent citades en aquest estudi, potser encara n’hi hauríem d’afegir alguna altra, com la d’Entrevalls. En alguns casos, aquesta fortificació de l’església era al cim de l’edifici religiós, tal com es va esdevenir sobre l’absis de l’església de Ropidera o bé sobre l’església d’Entrevalls. En d’altres casos es va fer una fortificació al costat de l’església, tal com trobem, per exemple, a Santa Maria de les Grades de Marcèvol. Cal tenir present, però, que si bé algunes d’aquestes fortificacions poden ésser d’època romànica, en la major part dels casos són del segle XIII (moment en què la frontera era situada a les Corberes i es constituí el regne de Mallorca), del segle XIV (etapa de lluites entre els regnes de Catalunya-Aragó i de França), etc.

Així mateix, en alguns pobles i viles hom construí un recinte de muralles, sovint defensades per torres i bestorres, on s’obrien diversos portals. Potser el recinte fortificat més conegut és el de Vilafranca de Conflent, en part ampliat modernament. A Vilafranca hi ha, però, diverses torres o bestorres que poden ésser considerades d’època medieval. A la vila de Jóc també es conserven importants restes de les muralles, del poble que s’estenia sota del castell, fetes, segons J. Badia, cap als segles XII-XIII, bé que ampliades posteriorment. Així mateix, també en altres viles, com Vinçà i Marquixanes, s’han conservat restes notables de les muralles. En tornarem a parlar, més endavant, en fer esment de les celleres.

El terme d’alguns dels pobles del Conflent, com s’esdevé a bona part de la Catalunya Vella, sovint es troba ja ben definit, amb unes partions molt precises, en època carolíngia, quan s’establiren els límits de les diverses noves parròquies. Hem de pensar, amb tot, que molt sovint, abans que es bastissin i es consagressin les esglésies parroquials, ja hi havia uns pobles, en els quals vivien unes comunitats pageses. Per tant, aquests límits segurament ja existien en una època bastant anterior. En estudiar l’organització de la Cerdanya, en aquest matéix volum, ens plantejàvem que possiblement alguns d’aquests termes podien tenir un origen força remot, proper a l’inici de l’edat mitjana i al final de l’època romana i, en principi, lligat a l’existència d’una comunitat de pagesos i de ramaders. En altres estudis hem plantejat també la possibilitat que calgui anar a cercar, en alguns casos, l’origen dels límits parroquials o pobletans en les partions de grans dominis senyorials que existien al final del món romà o a l’època de domini visigòtic(*). Això pogué ésser així en les terres més romanitzades properes al litoral, com l’Empordà, el Rosselló o també el Conflent. Intentar contraposar aquests dos possibles orígens del terme d’un poble no tindria sentit. No podem pas dir si els pobles —i llurs termes— foren una creació senyorial o bé si foren fruit de l’existència d’una comunitat de pagesos. Tots dos orígens impliquen un inici semblant en el temps i de fet no són pas incompatibles.

Al Conflent trobem que sovint cadascuna de les petites valls, en especial a la zona central o meridional, se centra en un poble que duu un topònim que va correspondre originàriament a un fundus o domini romà. D’oest a est hi ha, per exemple, Serdinyà, al seu costat Fullà, més enllà Cornellà de Conflent, Taurinyà i Cuixà i, més a llevant, encara Clerà. Més cap a l’est, hi ha Marquixanes, Espirà de Conflent, Seïllà, Glorianes i Foixà. Tots aquests llocs són separats, entre ells, si fa no fa uns 3 km. Aquests dominis o els pobles que els van succeir devien ocupar bona part del territori quan, per exemple, en època visigòtica o, més aviat, carolíngia es va afegir entremig el poble d’Estoer. El fet que el nom d’aquest poble derivi també d’un nom de persona (Asto (h) arius és un antropònim gòtic) en realitat reflecteix, com és prou sabut, que la possibilitat que algú, segurament un senyor, tingués drets sobre un espai, que coincidia amb el terrer d’un poble, també existia en època visigòtica o carolíngia(*). En alguns casos, doncs, la continuïtat fou possible. L’alta edat mitjana és, de moment, però, una època encara massa poc coneguda per a poder anar més enllà en les nostres hipòtesis. Amb aquestes ratlles només volem indicar que hi ha formes diverses per a intentar aproximar-nos-hi.

Així doncs, pel que fa a la qüestió de l’origen del terme que depenia dels pobles, podem dir que, en principi, cal relacionar-lo amb una comunitat pobletana; els límits s’ajustaven a les seves característiques demogràfiques i a les seves necessitats econòmiques. Amb tot, cal pensar que, en certes zones, aquesta comunitat potser restava limitada per uns termes que coincidien amb un antic domini senyorial, el qual, ben cert, podia haver desaparegut o bé podia encara existir i ésser en mans d’un senyor o, fins i tot, del mateix comte (del qual depenien també tots els béns que havien estat del fisc romà). Sabem que els comtes tenien, per exemple, drets importants sobre els termes de Cornellà de Conflent, de Catllà, de Rià, de Sirac, etc.

Amb vista al coneixement del territori, també és fonamental estudiar les formes i les característiques dels pobles com a llocs de poblament. Gràcies als estudis realitzats sobre el Conflent, podem saber algunes coses sobre llur organització que, en alguns casos, fins i tot permeten de conèixer més bé els pobles de la resta de Catalunya.

En molts pobles hi ha dos elements fonamentals, potser no tant pel que fa a la constitució inicial de la majoria dels vilatges, però sí amb relació a l’organització i l’anatomia que tingueren a la baixa edat mitjana. Aquests elements són l’església i el castell. Aturemnos-hi un moment.

Un primer aspecte que crida l’atenció, pel que fa al Conflent, és la contraposició entre uns pobles que s’arredossen al voltant de l’església i uns altres que, per algun motiu, se n’allunyen. És estranya la situació de les esglésies de pobles com Prats de Balaguer, En o Jújols(*). De fet, ja ha estat assenyalat que a la zona pirinenca moltes vegades l’església no era situada al mig del poble, sinó en un dels extrems o fins i tot ja fora de la població; en podríem trobar nombrosos exemples a les properes comarques del Ripollès i de la Cerdanya o bé, per exemple, al Pallars. No sé pas si cal cercar-ne la causa en el fet que primer hi hagué el poble i després es feu l’església o bé en algun altre motiu.

El més normal era, però, el contrari. Que el lloc de poblament es construís al voltant de l’església, aprofitant l’existència de la sagrera eclesiàstica de, si fa no fa, trenta passes. P. Bonnassie darrerament ha publicat una bona síntesi sobre els coneixements que hom té sobre aquest tema. Assenyala que la sagrera fou “destinada a esdevenir el centre del poble, element motor d’una aglomeració que es desenvolupà al seu voltant”, de vegades incloent fins i tot elements externs al “cercle de pau” primitiu(*). A. Catafau, que estudià les sagreres de la comarca del Rosselló, també indica l’existència de diversos processos d’ensagrerament al Conflent(*). Així, per exemple, a Catllà, a Prada, a Marquixanes, a Espirà de Conflent, a Estoer o a Vinçà. Les sagreres (o les celleres) hi tenen unes formes més o menys arrodonides, bé que, per exemple, en el cas de Vinçà, la cellera sigui clarament rectangular. Llurs mides també varien d’un lloc a un altre. Mentre a Vinçà la distància entre els murs de l’església i la muralla de la cellera era d’uns 30 m, a Estoer i a Catllà era de només uns 12 m i a Espirà de Conflent oscil·lava entre els 12 i els 30 m. Cal tenir també present que en tots aquests casos, com es desprèn del que hem dit, allò que ens permet d’identificar la sagrera és l’existència d’una cellera fortificada. Aquesta fortificació, com assenyala P. Bonnassie, apareix ja en una fase final del procés d’ensagrerament, quan ja es parla d’ecclesias incastellatas(*).

Com és prou sabut, un altre dels elements o edificis centrals de molts pobles fou el castell. El castell, moltes vegades —tot i que no tantes com l’església— tingué importància en la configuració del lloc de poblament.

És cert, com hem vist, que algunes vegades la fortificació restà molt al marge del vilatge, com en el cas del llogaret de Prats de Balaguer, situat a mig camí entre el seu castell i l’església de Santa Maria, o bé en el cas del poble i el castell d’Évol. Amb tot, ja ho hem dit, moltes altres vegades el castell feudal va construir-se al costat del poble, que ja devia existir d’abans. Finalment, encara, en d’altres casos, quan es bastí la fortificació, hi hagué un trasllat de la població al costat del nou castell. Aquesta darrera possibilitat permet de parlar, pel que fa al Conflent, de l’existència d’uns processos d’encastellament tardans, tal com ja hem descobert que existiren en altres comarques, com per exemple la de la Cerdanya.

Un cas molt interessant és el de Mosset. El poble original de Mosset era situat on hi ha ara l’església de Sant Julià Vell. Tanmateix, abans de l’any 1278 es creà el castell en el lloc anomenat Corts, al cim d’un turó, i la població es traslladà al seu costat. Aquest poble s’organitzà bàsicament al llarg d’un carrer principal, que corre paral·lel a la muralla, a un nivell inferior.

La població d’Eus inicialment era situada entorn de l’església de Sant Vicenç. Fins i tot, a partir d’un cadastre fet al principi del segle XIX, podem intuir la seva localització exacta; potser podia ésser inicialment fruit d’un procés d’ensagrerament. Tanmateix, abans del segle XIV, la població es traslladà al redós del castell. L’organització urbanística inicial devia ser semblant a la de Mosset.

Un tercer exemple d’encastellament es pot trobar en la població de Vallestàvia. L’antic poble devia ser situat al costat de l’antiga església de Sant Andreu. No fou fins al segle XIII que es construí el castell i es degué traslladar tota la població al seu recer.

A l’hora de parlar dels centres de poblament, cal fer esment de Vilafranca de Conflent, població creada de bell nou cap als anys 1090 o 1091. De fet, com ja hem dit en parlar de Puigcerdà o de Bellver de Cerdanya, podem veure en l’aparició d’aquesta vila una nova transformació semblant a la que s’esdevenia arran dels processos d’encastellament. La població, en aquest cas, sembla que provenia, en part, d’un poble que hi havia a l’altra banda de la Tet, del qual ara només resta una església dedicada a sant Esteve(*). La creació d’una fira en aquesta vila nova tingué una gran importància a l’hora d’aglutinar la població. Per contra, uns anys més tard, l’any 1142, l’abat de Cuixà intentà crear una vila prop del monestir, a la Coromina de Sant Miquel on, tal com diu el document, se solia celebrar la fira (hediffico villam unam in Condamina Sancti Michaelis, in loco in quo feria solet fieri); no sembla pas que aquest projecte tirés, però, endavant(*).

La població de Vilafranca de Conflent fou construïda a la riba dreta de la Tet. És una població allargada. Té una longitud d’uns 350 m i una amplada propera als 100 m. S’organitzà en dos carrers longitudinals, el de Sant Joan i el de Sant Jaume, i diversos de transversals. Fou closa rere unes muralles. S’hi conserven nombrosos habitatges que han estat datats cap al segle XIII.

A Ropidera o les Cases, prop de Rodés, hi ha un dels pobles abandonats més interessants de la comarca. Arran de la crisi demogràfica i de les guerres de frontera dels darrers segles medievals, s’abandonà. Segurament ja hi havia sobre el serrat de Ropidera un poble abans de l’any 1000. Les restes del poble actual tenen, però, les característiques d’un poble-sagrera, en el qual els habitatges envolten per la banda meridional l’edifici religiós. Amb tot, les mides dels edificis fan pensar en uns habitatges refets, en alguns casos, als segles XII o XIII. S’intueix, doncs, que hi hagué una evolució al llarg dels cinc segles que va existir aquest poble. Caldria, però, fer un estudi més detingut d’aquest notable vilatge rònec.

Al Conflent podríem trobar encara altres pobles rònecs, abandonats en època medieval. Ja hem parlat del vilatge que hi devia haver entorn de l’església de Sant Vicenç d’Eus, que resta reflectit encara als cadastres del segle passat. També hem fet esment del que hi devia haver prop de l’església vella de Sant Andreu de Vallestàvia o prop de Sant Julià de Mosset. Així mateix, hauríem pogut trobar “viles” o vilars al voltant de moltes altres esglésies romàniques que ara resten isolades i allunyades dels llocs de poblament. Així, a prop de la de Santa Eulàlia de Vilella, situada a llevant de Rigardà. A més, sense voler ésser exhaustius, hom pot esmentar, per exemple, el poble de Llisco, documentat per primer cop l’any 863 i abandonat a l’edat mitjana, situat entre Prada i Eus. També el d’Estanyils, situat al nord-est del poblet de Coma (municipi d’Eus) i esmentat, per primera vegada, l’any 1011, etc.

La via de comunicació més important del Conflent medieval era el camí de tradició romana, molt documentat a l’alta edat mitjana, que travessava la comarca d’oest a est, des del coll de la Perxa fins a Bulaternera, tot seguint el curs de la Tet. Al costat d’aquesta via principal, dita Via Confluentana, hi havia, però, en època romànica, altres vies secundàries que permetien de comunicar els diversos pobles o bé que permetien de saltar per damunt dels colls i anar a les comarques veïnes, al Ripollès, al Vallespir o la Fenolleda. Un d’aquests camins de bast i en bona part empedrats és el que enllaçava, per exemple, Toès i Entrevalls. Prop d’aquests camins laterals o al costat de la Via Confluentana es feren nombroses fortificacions. En relació amb la via del Conflent cal situar, per exemple, el castell de Serola, el castell de Nyòvols, Castelló de Vinçà, etc. En relació amb les vies laterals, podem esmentar, per exemple, els castells de Prats de Balaguer i de la Roca de Nyer, la torre de Mascardà, etc.

Al Conflent hom pot distingir amb força nitidesa les transformacions que, al llarg dels segles, han sofert els diversos elements que componen el paisatge, pressionats per les activitats humanes. Ho veiem en l’organització del territori i els límits. En les transformacions de les fortificacions com a símbol d’uns poders i d’unes senyories. En els canvis i l’evolució dels llocs de poblament, llocs on els pagesos cercaven la seguretat i que aquells que tenien el poder volien controlar. En les vies de comunicació que ajudaren a crear altres elements d’aquest paisatge i que, d’altra banda, foren modificades quan els altres elements es transformaren.

Dins els límits del Conflent, hem intentat de veure què hi podia haver abans del canvi de mil·lenni. Com eren els castells i, a la vegada, com es compartimentava l’espai d’aquesta comarca en valls, pobles, parròquies i també dominis. La feudalització de la societat esdevinguda cap a l’any 1000 va significar la superació d’una etapa i l’inici d’una època inaugurada amb un seguit de violències i de terrors. La reacció fou l’aparició de les sagreres o celleres, que es troben a l’origen del nucli de molts dels pobles. Al mateix temps s’esdevingué, lògicament, l’aparició de nombroses fortificacions, en relació amb gairebé tots els pobles més grans. Fins i tot, si li convenia al senyor, hom traslladava la població sencera al costat del seu castell. D’això en deriva que en la major part dels pobles no sols hi hagués uns habitatges, uns carrers i unes places, sinó també una església i un castell. En general, però, en aquesta comarca, el procés d’encastellament fou molt tardà. El més normal fou l’agrupament de la gent al voltant de l’església; a aquest poble-sagrera, als segles XII i XIII, hom va poder afegir un castell o una casa forta(*). En molts aspectes, el que descobrim que passà al Conflent és una bona mostra d’allò que, amb poques diferències, s’esdevingué al llarg de tota la Catalunya pirinenca. (JBM)

L’arquitectura religiosa

“Vaig a ajaure’m també: d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí. “

Vegeu: Esglésies del Conflent anteriors al 1300

Mapa de les esglésies del Conflent anteriors al 1300.

C. Puigferrat

El diàleg poètic dels campanars de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó, imaginat pel poeta Jacint Verdaguer, serveix per a il·lustrar la popularitat i la difusió que assoliren i mantenen aquests dos monuments, fins al punt que la seva esplendor domina totalment el panorama de l’arquitectura religiosa alt-medieval que es conserva al Conflent. El caràcter monumental d’aquests dos edificis els fa obres capdavanteres en els seus estils per la seva qualitat intrínseca, i per la influència que generen en altres obres de l’arquitectura del seu temps; tanmateix aquesta transcendència no ha de fer perdre de vista el context i l’entorn arquitectònic en el qual es produeixen aquestes obres. Al seu voltant es conserven una sèrie d’obres prou importants per elles mateixes, que permeten establir un panorama esclaridor de la introducció de les formes llombardes, i la renovació de l’arquitectura catalana de l’inici del segle XI.

L’anàlisi de les formes arquitectòniques alt-medievals que s’han conservat al Conflent produeix, de bell antuvi, una certa sorpresa, per la manca quasi total d’edificis construïts amb anterioritat a la introducció de les formes llombardes. Però en canvi, un dels pocs edificis d’aquesta època conservats és, ni més ni menys, l’església del monestir de Sant Miquel de Cuixà, un dels monuments més importants de tota l’arquitectura del segle X catalana. Sobta que al costat d’una obra tant excepcional no es conservin altres edificis dels que, sens cap mena de dubte, havien de construir-se al Conflent durant el segle X, car sembla obvi que l’activitat constructora que representa una obra com la de Sant Miquel de Cuixà, havia d’estendre’s pel seu entorn immediat, com va passar, efectivament, a la primeria del segle XI, quan es feu la reforma i l’ampliació del conjunt monàstic de Cuixà.

Aquest contrast, que fa de Sant Miquel de Cuixà un unicum en el seu entorn proper, s’accentua encara més si comparem la situació de l’arquitectura del segle X al Conflent amb la situació a la conca baixa de la Tet, al Rosselló, on, juntament amb l’Empordà, i en menor mesura el Vallespir, es conserven un nombre molt important d’edificis construïts amb anterioritat al segle XI; també se’n conserven d’altres de construïts al segle XI, però allunyats de les noves formulacions arquitectòniques implantades pels mestres llombards.

Cal assenyalar que en aquestes regions, on es conserven moltes edificacions anteriors al segle XI, es construïren, en canvi, molt pocs edificis adaptats a les fórmules de l’arquitectura llombarda. Sembla talment com si la regió costanera de l’Empordà-Rosselló i Vallespir, que formaven una unitat de jurisdicció comtal durant els segles IX i X, amb pervivències més tardanes(*), hagués quedat al marge del moviment de renovació arquitectònica del segle XI, no hagués renovat els seus edificis i hagués continuat amb una evolució constructiva pròpia, allunyada dels grans moviments arquitectònics posteriors a l’any 1000.

En aquest sentit, és molt significatiu el procés constructiu que hem pogut descobrir al monestir de Sant Pere de Rodes, on tota la producció arquitectònica, a cavall de l’any 1000, que abasta l’església, el claustre i les dependències monacals, es realitza al marge de les formes i tècniques de l’arquitectura llombarda i es manté fidel a uns principis constructius i formals propis.

Aquest aïllament de la regió emporitano-rossellonesa, respecte a la renovació arquitectònica del segle XI. no es produeix, en canvi, a la regió del Conflent, on enfront de la manca d’edificis del segle X, trobem una gran abundància, proporcional, d’edificis construïts al segle XI seguint les fórmules de l’arquitectura llombarda(*).

Sembla clar que aquest fenomen és degut a un procés intens de renovació arquitectònica, que també es pot exemplificar en el mateix monestir de Sant Miquel de Cuixà, on les estructures del segle X foren notablement ampliades i reformades al principi del segle XI. El que a Cuixà serà un procés de reforma i ampliació, en altres edificis com l’església de Santa Eulàlia de Fullà serà un procés de substitució total de les estructures preexistents.

És obvi que la manca d’edificis del segle X al Conflent és la conseqüència, entre d’altres factors, d’un intens procés de substitució, durant el segle XI, de les velles estructures, per construir nous edificis adaptats al nou gust dominant. Així s’explica el contrast existent entre el nivell de conservació de les obres del segle X i les del segle XI; i d’altra banda palesa la integració del Conflent en els corrents de renovació arquitectònica que, a partir de l’inici del segle, promouen diversos magnats, com els comtes de Cerdanya-Conflent i el bisbe Oliba, alhora abat de Cuixà i de Ripoll. En aquest moment, la regió de l’Empordà-Rosselló, sotmesa a altres jurisdiccions comtals i episcopals, es manté al marge del procés, i no s’hi produeix la renovació arquitectònica dels vells edificis; així, les mostres del nou estil són escadusseres, i en certa mesura, amb edificis com Sant Joan de Palau-saverdera o Santa Maria de Vilarmilà, és palesa una manera d’interpretar les formes llombardes molt allunyada dels corrents dominants en l’arquitectura catalana, i molt propera als seus models italians, amb un arcaisme evident en la seva concepció estructural i ornamental.

És clar, doncs, que cl Conflent, plenament incorporat al domini de personatges que promouran la renovació arquitectònica, s’integra en aquest procés, i la producció arquitectònica, que sens dubte havia d’existir del segle X, fou substituïda durant el segle XI per nous edificis adaptats a les noves concepcions arquitectòniques; del període anterior al segle XI només s’han conservat dos edificis, que són Sant Esteve de Pomers i Sant Miquel de Cuixà, i potser alguna part de Sant Genis de Toès.

L’església de Sant Esteve de Pomers és un edifici molt transformat, que en la seva estructura original sembla que disposava d’un transsepte elevat o fals transsepte. Això la inclou en un grup tipològic precís(*), on trobem exemples construïts des del segle X fins al segle XI. En aquest sentit, l’església de Pomers és certament interessant, i les seves altres característiques permeten de relacionar-la amb altres edificis com l’església de Sant Ferriol de la Pava o Sant Jeroni de Vida, al Rosselló, que encara mantenen, però, la presència de l’arc triomfal en l’obertura absidal, que manca a Pomers. Aquesta característica seria un signe d’una certa modernitat, sense excloure la possibilitat que l’església fos un monument construït ja al principi del segle XI. No es pot descartar, però, que l’arc triomfal fos destruït en les reformes de l’edifici al segle XI.

Molt més clars són els termes cronològics de la grandiosa església abacial de Sant Miquel de Cuixà, sobre la qual tots els investigadors estan d’acord que correspon, en essència, a l’edifici començat l’any 956 i consagrat el 974.

L’església del monestir de Sant Miquel de Cuixà és un dels edificis més importants de l’arquitectura catalana del segle X, i juntament amb les esglésies, també monàstiques, de Sant Genis de Fontanes, Sant Andreu de Sureda i Sant Pere de Rodes, tots tres a la regió de l’Empordà i el Rosselló, constitueixen el grup d’edificis més rellevants que s’han conservat a Catalunya entre els que foren construïts a la fi del segle X, com a culminació dels corrents arquitectònics vigents a Catalunya abans de la introducció de les formes llombardes en l’arquitectura catalana.

Els plantejaments teòrics sobre la filiació estilística de l’església de Sant Miquel de Cuixà han anat variant al llarg del temps en què s’hi han dedicat estudis. J. Puig i Cadafalch la considerà, senzillament, com una obra del segle X dins el grup de basíliques cobertes amb fusteria(*). Posteriorment, l’any 1936, —després dels treballs amb G. Gaillard(*)—, realitzava l’aixecament de plànols del monestir(*), on plantejava una hipòtesi sobre el procés cronològic de la construcció, a partir d’una primera fase, del 955 al 974, que anomenà mossàrab, i dues reformes a la primera meitat del segle XI, que afectaren la capçalera de l’església i la construcció de noves estructures a la banda de ponent del temple.

Pocs anys després de la primera hipòtesi de J. Puig i Cadafalch, el 1919, M. Gómez Moreno incloïa l’església del monestir de Cuixà en el grup d’esglésies mossàrabs catalanes(*), opinió que fou refermada per F. Hernández(*), i a partir d’ell, per autors com J. Puig i Cadafalch i G. Gaillard(*), fins J. Fernández Arenas(*). L’adscripció mossarabista de l’església de Cuixà ha tingut una contestació enèrgica per part de diversos autors, des de P. Ponsich(*) a M. Durliat(*), que plantegen l’obra de Sant Miquel de Cuixà com una construcció de l’artesanat local, amb clares influències de la tradició visigòtica, opció que també fou acceptada per E. Junyent(*). En la seva síntesi sobre l’art pre-romànic a Catalunya, X. Barral planteja l’opció de la tradició clàssica i local, més que no del món mossàrab, i apunta la referència al món carolingi, sense més precisions(*). Acceptant aquest plantejament de refús del pretès mossarabisme de l’arquitectura de Sant Miquel de Cuixà, el qui subscriu aquestes ratlles i J. Badia i Homs plantegen, de forma indirecta, la relació de Sant Miquel de Cuixà amb l’intens moviment arquitectònic que es produí al Rosselló i l’Empordà en la segona meitat del segle X, on es construïren les esglésies dels monestirs de Sant Genis de Fontanes, Sant Andreu de Sureda i Sant Pere de Rodes(*). Aquesta relació fa que poguem incloure l’església de Sant Miquel de Cuixà dins l’influx de l’arquitectura nòrdica, en els corrents que podem anomenar post-carolingis(*).

Aquesta mateixa consideració de la relació amb l’arquitectura nòrdica, i més concretament amb l’obra de l’església del monestir de Sant Pere de Cluny II a través de la figura de l’abat Garí, és plantejada per I. G. Bango(*), que alhora planteja una solució de l’estructura de la capçalera de l’església del 974, molt més coherent, arquitectònicament, que la solució proposada tradicionalment. La capçalera de l’església de Sant Miquel de Cuixà, tal com és ara, es resol amb un grandiós transsepte, amb set obertures, de les quals quatre corresponen a les absidioles ultrasemicirculars que es troben en grups de dos a banda i banda de l’absis principal, que és flanquejat per dues galeries que són capçades per una tercera, on s’obren tres absidioles. S’ha sostingut tradicionalment que aquesta tercera galeria correspon clarament a les obres empreses per l’abat Oliba, i les altres dues han estat atribuïdes a una primera fase de reformes olibanes(*). Aquesta hipòtesi, tanmateix, no resol satisfactòriament el problema de la unió d’aquestes galeries amb el transsepte, que s’efectua a través d’una complexa obertura formada per un pas, amb llinda, sobre el qual es disposa una altra obertura, de la mateixa amplada, resolta amb un arc de ferradura. Aquesta obertura superior ha estat interpretada per P. Ponsich(*) com una finestra, però les seves mides, forma i proporcions s’allunyen molt de les característiques de les altres finestres de l’església; també pressuposa que les portes inferiors comunicarien directament amb l’exterior, cosa que representa una situació tipològicament molt anòmala, més si tenim en compte que en els murs de les naus laterals es conserven les portes originals, que comunicaven l’església amb les dependències monacals, i amb el cementiri. Les dues portes que donen a l’exterior, a cada costat de l’absis, no tenen una clara lògica constructiva i tipològica.

En canvi, la hipòtesi d’I. G. Bango resol aquest problema amb la consideració que les dues galeries laterals corresponen a l’obra original i no a una ampliació del segle XI. D’aquesta manera la capçalera de Sant Miquel de Cuixà reforçaria la seva relació amb l’arquitectura nòrdica, i més concretament amb la capçalera de l’església del monestir de Sant Pere de Cluny II(*), on l’absis central és flanquejat per dues llargues i estretes galeries, acabades amb un altar, i on s’obren unes estances que Conant anomenà cryptes(*); d’aquest tipus de cambres o estances, hem pogut identificar-ne uns interessants paral·lels en l’estructura de la capçalera de l’església del monestir de Sant Pere de Rodes(*), edifici que representa una interpretació diferent a la de Sant Miquel de Cuixà dels models nòrdics de l’arquitectura monàstica de la fi del segle X.

Acceptant la hipòtesi de les galeries laterals contemporànies de l’obra de l’església, l’estructura de les seves obertures a dos nivells permet de plantejar la possibilitat que, a l’origen, aquestes galeries es disposessin en dos nivells, seguint, de forma simplificada, les estructures de les complexes criptes carolíngies a diferents nivells(*), com també retrobem a la mateixa església del monestir de Sant Pere de Rodes.

La hipòtesi de la contemporaneïtat de les galeries amb l’absis central resol satisfactòriament l’estructura de la capçalera de l’església de Sant Miquel de Cuixà, però presenta alguns problemes arqueològics, per la tipologia i la tecnologia de les finestres i les portes de llevant; tanmateix no hem d’oblidar que aquestes galeries foren totalment reformades en la primera meitat del segle XI, com les naus laterals de l’església quan es referen i doblaren els seus murs, i es cobriren amb voltes de canó de perfil de quart de cercle. No podem precisar l’abast exacte d’aquest procés de reforma per la manca d’exploracions arqueològiques i arquitectòniques, que s’aturaren en el descobriment de l’absidiola central de l’ampliació de l’abat Oliba.

Entre els interrogants estructurals i tipològics que presenta l’església de Sant Miquel de Cuixà cal incloure el singular allargament cap a ponent de la nau central, més llarga que les laterals en una solució molt singular, que en l’arquitectura catalana només té un paral·lel a l’església del monestir de Santa Cecília de Montserrat, que segueix la mateixa tipologia, malgrat que es pot considerar com una obra del segle XI(*) amb aquest detall arcaïtzant, que ha fet pensar que les naus podrien datar de mitjan segle X(*).

Malgrat els problemes que presenta la correcta interpretació de l’arquitectura de l’església del monestir de Sant Miquel de Cuixà, els seus elements estructurals poden incloure’s perfectament en l’àmplia sèrie d’edificis que es conserven a la regió de l’Empordà-Rosselló, construïts, essencialment, durant el segle X. Així, els arcs ultrapassats que caracteritzen l’estructura interior de Sant Miquel de Cuixà han estat degudament contextualitzats per P. Ponsich dins les fórmules constructives pròpies de la regió al segle X. L’estructura de la capçalera, amb l’absis central rectangular flanquejat per absidioles ultrapassades, és present a les esglésies de Santa Maria de Vilanant o Sant Joan de Bellcaire, a l’Empordà, o a les esglésies de Santa Maria de Torreneules i Sant Fructuós de Cameles, al Rosselló, i els transseptes molt desenvolupats, i més baixos que la nau, són presents a les esglésies dels monestirs de Sant Genis de Fontanes i Sant Andreu de Sureda, tot definint un tipus que perdurarà a la zona del Gironès amb edificis com l’església de Sant Gregori o, a l’Empordà, en l’església del monestir de Sant Miquel de Cruïlles.

Igualment, la tipologia de l’absis ultrapassat allargat amb arc triomfal és present en nombrosos edificis de la mateixa àrea, com les esglésies de Sant Jeroni de Vida, Sant Ferriol de la Pava, Santa Maria del castell d’Oltrera o les esglésies dels monestirs de Sant Genis de Fontanes, Sant Andreu de Sureda o Sant Pere de Rodes.

Tots aquests elements que permeten contextualitzar, en un àmbit geogràfic concret, l’arquitectura de Sant Miquel de Cuixà confirmen el caràcter local dels seus elements i permeten de considerar la seva obra com una solució de compromís entre una forta tradició local i, en certa manera, rústega i fins a cert punt barroera en els aspectes tecnològics i formals, i un plantejament innovador pel que fa a la tipologia; innovació que, no ho oblidem, és present en altres obres contemporànies, on les tecnologies no depenen tant de la tradició constructiva. Resulta temptador, en aquesta situació, de suposar una voluntat arquitectònica i tipològica, impulsada per l’abat Garí, executada per mà d’obra local, que resta fidel a les seves tecnologies tradicionals, menys innovadores que el projecte de l’abat.

Un altre abat de Sant Miquel de Cuixà, ja dins el segle XI, Oliba —també abat de Ripoll i bisbe de Vic—, emprendrà un ambiciós programa de reformes en el monument, que tot i respectar l’estructura bàsica de l’església del segle X implicarà una profunda transformació de l’edifici, definint una de les vies per on s’introduiran les formes llombardes en l’arquitectura catalana.

El programa d’Oliba comprenia la reforma de la capçalera, amb la inclusió d’una tercera galeria a llevant de l’absis central, a la qual s’obren tres absidioles semicirculars, la construcció de dos campanars de torre als extrems del transsepte i la construcció de tot el conjunt de ponent, amb la capella de la Trinitat i l’excepcional cripta circular del Pessebre, coberta amb una volta tòrica suportada per un pilar central.

En aquestes construccions, Oliba introduí les tècniques i llenguatges que caracteritzen l’arquitectura llombarda o del primer art romànic, però posats al servei d’un programa constructiu molt allunyat dels plantejaments meridionals, en el qual s’incorporen elements de clar origen nòrdic(*), seguint la filosofia arquitectònica que havia inspirat les grans construccions de la fi del segle X.

L’església de la Trinitat i la seva cripta responen a un programa arquitectònic molt ambiciós i sense paral·lels clars en l’arquitectura catalana de la seva època, on la utilització del tipus d’església de nau circular es limita a petits edificis(*) i només té un exemple de monumentalitat comparable en l’església de Santa Maria la Rodona de Vic; aquesta, bastida al segle XII, substituïa una construcció del segle XI, probablement també de planta circular(*). Fins i tot la relació de l’edifici de la Rodona de Vic amb l’església-catedral de Sant Pere és també similar a la que s’estableix entre l’església de la Trinitat(*) i la de Sant Miquel de Cuixà, que conformen una mena de cos occidental, molt més ben resolt a Cuixà, on l’estructura de l’església de la Trinitat s’integra perfectament en l’estructura d’un atri, situat a ponent de l’església abacial, que completa la concepció monumental del bloc occidental que Oliba afegí a l’església del segle X. Aquest bloc occidental de Sant Miquel de Cuixà constitueix un dels complexos monumentals més singulars de tota l’arquitectura catalana del segle XI, amb clars precedents en les formes arquitectòniques de monestirs carolingis(*) i amb la clara voluntat d’integració en les formes del Sacre Imperi Romano-Germànic, com ja han fet notar, encertadament, B. Uhde-Sthal i I. G. Bango(*). Per a aquests autors, el programa constructiu d’Oliba a Sant Miquel de Cuixà, incloent-hi el bloc occidental i l’estructura de la capçalera, respon a una voluntat d’integració en el món monàstic i arquitectònic d’arrel carolíngiaotònida, que s’expandeix des de Borgonya(*), amb independència del lèxic arquitectònic en què és construïda.

No hi ha dubte que la reforma olibana de Sant Miquel de Cuixà s’inscriu en el mateix corrent arquitectònic, lligat a la reforma monàstica que ja havia inspirat les grans construccions de la segona meitat del segle X, de Sant Miquel de Cuixà a Sant Pere de Rodes, amb la diferència que Oliba introduí un canvi tecnològic i de lèxic arquitectònic, d’una essencial transcendència en el futur desenvolupament de l’arquitectura catalana del segle XI. En pocs casos, com en aquest, és tan clara la diferència entre la intenció arquitectònica i els aspectes formals i tecnològics.

La introducció de les tecnologies i els elements formals llombards que es fa a Sant Miquel de Cuixà presenta algunes peculiaritats respecte al seu desenvolupament posterior, car el motiu de les arcuacions entre lesenes es desenvolupa a la façana del conjunt de ponent, i als campanars, però manca totalment als absis, que és el lloc on generalment s’apliquen preferentment aquests elements. També l’estructura del campanar representa una variant dins el que seran les formes pròpies dels campanars del segle XI català, car els frisos d’arcuacions no es disposen en tots els nivells del campanar, sinó que es forma un ampli plafó que abasta els nivells superiors.

No hi ha dubte que la reforma de Sant Miquel de Cuixà representa una fita cabdal en la introducció de les formes llombardes en l’arquitectura catalana del segle XI. Se situa en un nivell paral·lel a altres grans obres del principi del segle XI, especialment les esglésies monàstiques de Santa Maria d’Arles o de Sant Serni de Tavèrnoles, on encara la relació amb l’arquitectura nòrdica és més intensa, tot i l’aplicació del lèxic llombard en els aspectes formals. D’altra banda, l’estructura del campanar de Sant Miquel de Cuixà és radicalment diferent dels campanars de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna o Santa Maria d’Arles, que representen un tipus de campanar que no tindrà la mateixa difusió que el de Cuixà en l’arquitectura posterior, amb algun exemple híbrid com el campanar de Santa Eulàlia de Millars, al Rosselló.

Paral·lelament a la reforma olibana de Sant Miquel de Cuixà, es construeix en un esperó rocallós del Canigó el monestir de Sant Martí, una de les obres més singulars de l’arquitectura catalana del segle XI. La seva estructura presenta dues esglésies de tres naus, superposades, sense relació entre elles —a l’estil del cos occidental de Sant Miquel de Cuixà—. El sector de ponent de l’església inferior, molt baix de sostre, és resolt amb pilars cruciformes que suporten voltes de canó reforçades per arcs torals, en una solució espacial que evoca l’estructura construïda per Oliba sota l’atri de ponent de l’església de Cuixà. En canvi, la part oriental de l’església inferior sembla com si aprofités una capçalera de tres absis precedits per tres trams de nau cobertes amb voltes d’aresta, suportades per columnes monolítiques, que foren recobertes per pilars rectangulars de maçoneria. No hi ha cap mena de dubte que la construcció de l’estructura de les naus de l’església inferior aprofita i altera els trams de llevant d’una estructura precedent. Per les seves proporcions, no sembla que pugui considerar-se aquesta part de llevant com la capçalera d’una església exempta, sinó que sembla tractar-se, ja a l’origen, d’una església inferior o una cripta, relacionada amb una església superior, car presenta clares afinitats constructives amb criptes del segle XI, com la de Vic o Cardona, i amb criptes italianes de la fi del segle X o el principi de l’XI(*), i amb les mateixes estructures inferiors del sector de ponent del conjunt de Sant Miquel de Cuixà. El dubte és si podem considerar aquesta part com a pertanyent a l’església anterior al segle XI, que existia en el lloc del monestir i que fou refeta per Esclua, o bé respon a un primer projecte de l’església monàstica, abandonat en construir-se aquesta part de la cripta i substituït immediatament, potser sense solució de continuïtat, per l’obra actual. El que sí que podem assegurar és que la construcció del sector de ponent de l’església inferior està estretament lligada al projecte de l’església superior, i que si la consagració del 1009 fa referència a la totalitat de l’església inferior, l’obra de l’església superior era ja plantejada en aquesta data, i d’acord amb els processos cronològics de la implantació de l’arquitectura llombarda i les seves característiques constructives. Ara bé, l’opció més raonable és suposar que l’església inferior i la superior corresponen a la consagració del 1026 i que la consagració del 1009 fa referència al primer projecte del tram de llevant de l’església inferior, canviat immediatament.

L’estructura de l’església inferior de Sant Martí del Canigó contrasta amb la de l’església superior. També és d’estructura basilical. Els pilars cruciformes són substituïts per columnes monolítiques i les voltes només presenten un arc toral suportat per pilars cruciformes (que coincideixen amb uns grans pilars de l’església inferior). Aquests pilars divideixen la longitud de les naus en dues meitats i creen una alteració en els ritmes de les arcades que recorda poderosament la solució dels suports de les voltes de l’església abacial de Sant Pere de Rodes o de Sant Pere de Cluny II(*). La diferenciació dels suports de les naus serveix per a separar l’àmbit del cor monàstic de la part destinada als fidels. Aquesta atribució funcional a l’església del monestir de Sant Martí del Canigó assoleix una clara lògica si tenim en compte que els absis són mancats dels espais presbiterals, que retrobem en les grans esglésies monàstiques i canonicals del segle XI, de Sant Vicenç de Cardona o de Sant Pere de Casserres.

L’estructura dels suports dona una gran diafanitat a l’espai interior de l’església superior, que segueix fidelment el tipus basilical. Cal destacar la solució de les tres voltes aixoplugades per una única coberta sense il·luminació directa de la nau central, repetint el concepte de llum que es defineix ja a Sant Pere de Rodes o Sant Nazari de la Clusa, ben al contrari de la que es va concebre a l’església de Sant Miquel de Cuixà, o a la de Santa Maria de Ripoll, que serà un dels elements característics de l’arquitectura basilical catalana del segle XI.

De forma paral·lela al que hem vist a Sant Miquel de Cuixà, l’església del monestir de Sant Martí del Canigó escapa als plantejaments arquitectònics de l’arquitectura llombarda, i s’acosta a plantejaments més tradicionals en el seu entorn. Utilitza, en canvi, els elements formals llombards, limitats a les façanes absidals, i els aspectes tecnològics, llevat de la concepció dels suports, que retrobem a l’església de Saint Vincent des Pres a Saône et Loire. A Catalunya també els retrobem escadusserament a l’església de Sant Vicenç d’Eus, o als exemples ja més excepcionals de Sant Pere de Rodes, l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb(*), possiblement contemporània de la de Sant Martí del Canigó, o a obres com Sant Martí de Collfred i Sant Joan de Torreblanca (aquesta ja més tardana), on les columnes monolítiques són adossades als murs.

Com succeeix a Sant Miquel de Cuixà, la presència de les formes llombardes en el conjunt superior del monestir del Canigó es limita a la forma absidal i als aspectes de decoració mural, i sobretot a la concepció i l’ornamentació del campanar. Com a Cuixà, el campanar de Sant Martí del Canigó és una torre plenament concebuda i ornamentada seguint els paràmetres llombards, fins i tot amb la presència, com al campanar de Vic, o al més tardà de Santa Maria de Ribera de Cardós, d’un absis semicircular orientat a llevant, al primer pis. El campanar de Sant Martí del Canigó té la doble funció de campanar i de torre d’accés al conjunt monàstic, com també succeïa a Sant Pere de Rodes i a Sant Pere de Casserres, que per les condicions de la seva implantació no assoleixen el caràcter d’accés monumental que té la porta exterior del monestir del Canigó.

Les obres de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó representen la introducció a la zona de la Cerdanya-Conflent de les formes i tècniques pròpies de l’arquitectura llombarda. Com ja hem vist, queda al marge la regió dels comtats d’Empúries-Rosselló, que segueixen una evolució arquitectònica pròpia, allunyada de les profundes transformacions que experimenta l’arquitectura dels comtats catalans durant el segle XI.

Al Conflent es produeix, a partir d’aquestes dues grans obres, un profund procés de renovació arquitectònica, que fa que totes les obres construïdes abans del segle XI (llevat de l’església de Sant Miquel de Cuixà) siguin substituïdes per obres adaptades al nou gust arquitectònic i a les noves tècniques, molt més efectives i senzilles que les precedents.

En aquesta situació hem d’entendre la substitució de l’església de Santa Eulàlia de Fullà, plenament adaptada a les formes importades, àdhuc amb la incorporació de claristori en la nau central, i la recuperació de la tradició de Sant Miquel de Cuixà, contra el plantejament estètic i lumínic del Canigó. Santa Eulàlia de Fullà representa, en la seva senzilla grandiositat, un clar exemple de les obres del principi de l’aplicació de l’arquitectura llombarda a Catalunya, en la qual només la presència de les voltes trenca la concepció estètica dels models italians. En la mateixa línia hem d’incloure el campanar de Santa Maria de Cornellà de Conflent i el seu reflex tardà de Sant Esteve de Saorra, plenament fidels a la concepció estructural i ornamental dels campanars llombards. El cas de Cornellà de Conflent contrasta amb les restes que es conserven de l’església del segle XI, que, a diferència del campanar, no adopta les formes ornamentals i tecnològiques de la nova arquitectura, sinó que sembla mantenir-se fidel a una tradició constructiva en què a poc a poc van introduint-se les noves formulacions.

El fenomen que es produeix a Cornellà de Conflent, on les formes llombardes es concentren en el campanar, mentre que l’obra de l’església es manté fidel a uns principis diferents, es repeteix a un nivell diferent en altres edificis del Conflent, en els quals la implantació de les formes llombardes s’efectua d’una forma molt més insegura i menys reeixida que en les obres principals de Cuixà, Canigó o Fullà, que són imitades com a model, però amb una pobresa tecnològica i de recursos expressius evident.

Aquest és el cas de l’església de Sant Andreu d’Évol, amb una aplicació molt personal dels motius llombards en la decoració de l’absis, que presenta una estructura molt especial i singular, amb dos grans nínxols, com absidioles, oberts en el semicilindre. El campanar de Sant Andreu d’Évol, com el de Rià, presenta una curiositat constructiva que també és present en el campanar de Sant Martí del Canigó. La planta baixa és més ampla que les plantes altes, i es forma un graó en les façanes, que representen, com la decoració absidal, una forma peculiarment rústega de l’aplicació dels principis ornamentals llombards. El mateix podríem dir del campanar de Sant Pau de Pi, de forma troncopiramidal, que és un exemple únic al Conflent d’un campanar fet seguint la tecnologia llombarda, però amb uns motius decoratius, poc freqüents, a base de cercles fets amb pedres disposades a manera de rosassa.

De la mateixa manera que l’església de Sant Andreu d’Évol o el campanar de Sant Pau de Pi, les esglésies de Sant Julià i Santa Basilissa de Jújols, la de Santa Maria de Prats de Balaguer, o la de Sant Jaume de Nyer, representen, en la seva rusticitat, el procés d’implantació de les formes espacials i decoratives de l’arquitectura llombarda, que, fora de les grans obres, van substituint els plantejaments de l’arquitectura existent al país. Aquest procés es manifesta de manera gairebé paradigmàtica en l’església de Sant Marcel de Flaçà, d’estructura espacial pròpia del segle X, d’una nau amb un absis rectangular, però que presenta les façanes absidals decorades amb un fris d’arcuacions llombardes.

Aquesta combinació de les formes arquitectòniques tradicionals amb els nous motius ornamentals il·lustra perfectament la lenta implantació, sense canvis sobtats(*), de les formes de la nova arquitectura, que, com una moda, se superposen a les formes definides a la segona meitat del segle X i les van substituint gradualment.

En aquest sentit és significatiu el contrast entre aquestes obres d’aplicació local dels nous principis arquitectònics i les obres capdavanteres del seu estil, com Santa Eulàlia de Fullà, o les escasses obres llombardes que es conserven a la regió dels comtats d’Empúries i Rosselló, molt més properes als models italians, com les ja esmentades de Santa Maria de Vilarmilà al Rosselló o Sant Joan de Palau-saverdera a l’Alt Empordà(*).

A excepció d’aquestes esglésies que il·lustren el que podríem considerar com una certa “transició” en el procés de substitució arquitectònica de l’inici del segle XI, es conserven al Conflent un nombre considerable d’edificis construïts plenament dins els principis de l’arquitectura llombarda, com Sant Esteve de Sofrunys, Santa Eulàlia d’Arboçols, Santa Cecília de Celrà, Santa Maria de les Grades, Sant Martí de Canoà, el campanar de Sant Vicenç de Rià, Sant Miquel dels Plans o Santa Maria de Riquer.

També hem de considerar dins l’arquitectura del segle XI un altre grup incoherent d’edificis que no adopten l’ornamentació pròpia de les formes llombardes. No tenen decoració a les façanes, però utilitzen ja la forma absidal semicircular oberta, que s’imposa en aquest segle i substitueix els arcs triomfals per arcs presbiterals en gradació, mantenint un equilibri entre les noves formulacions i el pes de la tradició arquitectònica.

Entre aquests edificis podem considerar les esglésies de Sant Joan de Censà, Sant Silvestre de Villerac, Sant Esteve de Coma, Sant Joan de Seners o Sant Andreu de Vallestàvia, totes elles obres de concepció molt senzilla. Potser dins aquest grup hauríem d’incloure les parts més antigues de les esglésies de Sant Vicenç d’Eus i Santa Maria de Cornellà de Conflent, anteriors a les importants transformacions que sofriren durant el segle XII.

A la canònica de Santa Maria de Cornellà de Conflent es conserva encara un dels porxos del claustre septentrional, datable a la fi del segle XI. És de mides molt reduïdes, format per arcs sobre pilars rectangulars, compostos com una façana de sala capitular, amb una porta central flanquejada per dues finestres. Tot i la seva simplicitat, el porxo claustral de Santa Maria de Cornellà representa un estadi compositiu més elaborat que el claustre, molt reconstruït, de Sant Martí del Canigó, format per una successió d’arcs, molt baixos i amples, sobre pilars rectangulars, en una solució arcaïtzant, en la qual el porxo claustral és, pràcticament, un mur perforat per obertures semicirculars, del mateix tipus que el claustre descobert al monestir de Sant Pere de Rodes(*). El claustre del Canigó representa el tipus més senzill de porxo claustral, datable perfectament dins el segle XI, però allunyat d’altres models de porxo claustral del seu temps, en els quals ja apareix la columna com a suport dels arcs, com a Sant Sebastià dels Gorgs, Santa Maria de Manlleu o Sant Pere de Casserres(*).

Resulta curiós comprovar com a Sant Martí del Canigó s’utilitza la columna en els suports interiors de les esglésies i, en canvi, no és utilitzada en el claustre, on és més comuna. Aquest fet pot ésser degut a un canvi en l’organització de l’obra, en la qual degueren intervenir diferents grups de treballadors, independents a la església i el claustre, el qual, probablement, com a Sant Pere de Rodes, es degué construir immediatament després de les obres de l’església.

A part aquests dos claustres, es conserva al Conflent la constància d’un altre claustre, construït a la fi del segle X o al principi de l’XI, al monestir de Sant Miquel de Cuixà. Aquest claustre fou totalment substituït per un de nou durant el segle XII i sabem que es trobava en el mateix lloc que aquest, i que existia, certament, a la primera meitat del segle XI, quan l’abat Oliba traslladà la tomba de sant Pere Ursèol del claustre al cor de l’església(*).

Durant el segle XII el panorama de l’arquitectura religiosa al Conflent varià sensiblement. Es produí un acostament a les formes que s’efectuaven a la regió d’Empúries-Rosselló, i es formà, a diferència del que succeí durant el segle XI, una àrea estilística coherent, que abastà des del coll de la Perxa fins a la costa, tot abraçant l’àrea empordanesa i part de la Garrotxa(*), integrada en els paràmetres més generalitzats de l’arquitectura catalana del seu temps.

D’una banda, persisteixen les formes tradicionals, com les esglésies de Sant Andreu de Llar, Sant Just i Sant Pastor d’En, Santa Eulàlia de Vilella, Sant Pere de Bell-lloc o Santa Creu de Torèn, totes de tipologia molt simple, generalment mancades d’ornamentació i fidels a les tècniques d’edificació, plenament desenvolupades durant el segle XI, on s’introdueix la forma apuntada en la solució d’arcs i voltes.

D’altra banda, es palesa el notable canvi en la tecnologia constructiva que caracteritza l’arquitectura catalana del segle XII. Hom deixa d’utilitzar el petit aparell de carreuó o reble i el reemplaça per l’aparell de carreus, o de pedra de fil, perfectament tallats i aparellats. Es manté la utilització dels motius llombards en l’ornamentació de les façanes, però executats d’una forma tant acurada en la talla dels elements, que esdevenen pràcticament esculpits, en contraposició a la construcció aparellada i més rústega del segle XI.

El refinament tècnic que es palesa en la construcció dels murs s’estén a l’aplicació de l’escultura i la construcció de portades monumentals, que segueixen un tipus molt característic de portada, amb llinda, timpà (cec o esculpit) i arquivoltes en gradació, que poden ésser suportades, o no, per columnes. Aquest tipus de portada s’estén pel Conflent, el Rosselló, l’Empordà i la Garrotxa, i és un dels factors que contribueixen a la integració de l’arquitectura del Conflent en l’entorn proper, durant el segle XII.

L’obra que potser exemplifica millor aquesta situació és la reforma de l’església de la canònica de Santa Maria de Cornellà de Conflent. En aquesta obra se substituí l’estructura de les naus i la capçalera de l’església del segle XI per un sistema de voltes de canó sobre pilars rectangulars i una capçalera formada per un gran transsepte, amb cinc absis. Solament l’absis central es manifesta a l’exterior (les absidioles són encastades al mur), d’una manera molt similar al que succeeix en l’obra de la catedral de la Seu d’Urgell, amb la qual té relacions tipològiques la capçalera de Cornellà. L’execució de l’estructura del transsepte i la capçalera de Santa Maria de Cornellà de Conflent és un perfecte exemple de les característiques de l’arquitectura catalana del segle XII: gust per la perfecta talla de la pedra, selecció dels tipus de pedra d’acord amb les seves condicions cromàtiques, aplicació de l’escultura monumental en les obertures i evolució dels elements ornamentals llombards, que passen a ésser esculpits.

La transformació del sector de llevant de l’església de Santa Maria de Cornellà de Conflent es repeteix a la façana de ponent, que fou totalment refeta amb la mateixa tècnica, i amb la inclusió d’una finestra ornamentada com les de l’absis i una porta ornamentada, que constitueix un dels millors exemples del seu estil.

L’estil que defineix la reforma de Santa Maria de Cornellà de Conflent tindrà una àmplia difusió en altres esglésies del Conflent, especialment l’església de Sant Esteve de Saorra, que té estrets lligams formals amb l’obra de Cornellà, sobretot pel que fa a l’absis i el campanar, de la fi del segle XI.

Dins la mateixa línia hem d’esmentar les esglésies de Sant Joan de Conat, la reforma de Sant Vicenç d’Eus, Sant Julià el Vell de Mosset o l’estructura absidal de Sant Feliu de Fillols o de Santa Maria d’Espirà de Conflent, que representen, en diferents nivells, la traducció dels elements ornamentals de l’arquitectura del segle XI a les noves tendències constructives. Un cas especialment rellevant en aquest grup d’edificis és el de l’església de la canònica de Santa Maria de Marcèvol, probablement l’obra de nova planta més ambiciosa que es conserva al Conflent d’aquesta època. Tot i la grandiositat del seu plantejament, l’estructura és molt simple i està estretament lligada a Santa Maria de Cornellà de Conflent, especialment en l’estructura interior. No té, en canvi, la riquesa ornamental ni el refinament tecnològic de Cornellà, tot i que la façana de ponent, força malmesa, presenta una composició especialment interessant, i l’absis té una singular concepció de les arcuacions llombardes, distribuïdes en sèries de dues sense lesenes.

A part aquestes obres, que podem entendre com les més representatives del seu estil, tot i que en general no representen grans aportacions arquitectòniques, hem de considerar edificis com Santa Margarida de Nabilles, Santa Magdalena del castell de Conat, Santa Maria del Roure o Sant Martí de Noedes, que són formes rurals, o poc elaborades, com una mena d"’arquitectura de repertori”, de les tipologies constructives dominants en el seu moment.

Esment a part mereixen les obres dels campanars de Sant Pere de Prada o Sant Andreu de Catllà, que segueixen fidelment els principis compositius i decoratius dels campanars llombards del segle XI, però que són construïts amb un aparell de carreus perfectament tallats i polits que palesa la seva construcció dins el segle XII (més el de Sant Pere de Prada, per la inscripció que conserva). Es tracta d’una clara permanència de les formes i els criteris arquitectònics, que sobreviuen al canvi en el sistema constructiu.

Entre els programes arquitectònics que s’emprenen al Conflent durant el segle XII, potser el més ambiciós que s’ha conservat, a part l’església de Cornellà, és la construcció dels claustres de Sant Martí del Canigó i de Sant Miquel de Cuixà.

A Sant Martí del Canigó es va resoldre la peculiar tipologia d’una església de dos nivells, que tenia un claustre en el nivell inferior, amb la construcció d’un pis, afegit al claustre inferior, que aparentment no es va modificar. Dissortadament l’estat de ruïna del monestir destruí totalment aquest claustre, i part dels seus elements han estat reconstruïts a la galeria sud, que no té cap relació amb l’estructura original. El seu estat fragmentari i desconnectat fa que no tinguem dades absolutes sobre l’estructura, però, pels elements conservats, és clar que es tractava d’un porxo d’arcs suportats per una fila de columnes, seguint la tipologia més habitual dels porxos claustrals del segle XII.

A Sant Miquel de Cuixà es va substituir totalment l’antic claustre que existia al segle XI. Es va construir un nou claustre, també totalment adaptat al nou gust arquitectònic, sense innovacions destacables. Els porxos són formats per una successió d’arcs suportats per una única fila de columnes (llevat de l’angle nord-est, on hi ha un tram amb doble columna), sobre les quals hi ha un sostre d’embigat. Després que s’arruïnés gairebé del tot i que se’n dispersessin els elements, el claustre ha estat parcialment reconstruït, i això permet, ni que sigui fragmentàriament, copsar la qualitat de l’espai arquitectònic d’un dels claustres més amplis que es construïren a Catalunya durant el segle XII.

Paral·lelament a la construcció del claustre, es va edificar a l’interior de l’església de Sant Miquel de Cuixà una tribuna elevada(*), de la qual només resten elements esparsos, idèntica a la que es va fer en el mateix moment a la canònica de Santa Maria de Serrabona, que pel que sembla era una versió reduïda de la tribuna de Cuixà. Dissortadament, la seva desaparició no permet conèixer la transformació de l’espai interior de l’església de Cuixà en aquest moment de la seva història, en el qual l’ornamentació escultòrica és el factor decisiu de la producció arquitectònica.

La fi dels llenguatges expressius romànics al Conflent es manifesta en comptades obres, com la molt rústega església de Santa Maria de Corbiac, o l’estranya obra de Sant Jaume de Vilafranca de Conflent, molt condicionada pel seu emplaçament urbà, sense absis, i amb una estructura que anuncia ja els llenguatges gòtics, malgrat la presència de dues portades ornamentals a la façana nord, com una última mostra de les formes romàniques en un edifici ja molt allunyat de l’esperit de l’estil.(JAA)

L’escultura monumental

Dins aquest apartat, a la comarca del Conflent és prioritari parlar dels conjunts escultòrics dels claustres de Sant Martí del Canigó i de Sant Miquel de Cuixà, que malgrat les vicissituds sofertes encara perviuen en una bona part. L’estudi del conjunt del claustre de Sant Martí del Canigó ha mostrat que els capitells que encara es conserven pertanyen a dues sèries no contemporànies. La primera és atribuïble al segle XII, la segona probablement al primer terç del segle XIII. La sèrie més antiga comprèn cinc capitells esculpits en marbre blanc clapat de gris, provinent d’un filó que hi ha a poca distància al nord-est del monestir. La localització actual d’aquests capitells és la següent, començant per l’extrem est de la galeria reconstruïda: els dos primers, el tretzè, el sisè i un capitell no reutilitzat, ara en un angle de la galeria. Els temes són: dos lleons amb cap únic a l’angle (núm. 1), dues serps lluitant al damunt de fullatges estilitzats (núm. 2), lleons, dos d’ells amb cap únic a l’angle (núm. 6) i àguiles amb cap únic per a dos cossos als angles i un bust humà amb plastró triangular a la placa del dau central (núm. 13); el capitell no reutilitzat està ornat amb uns fullatges estilitzats.

Aquesta sèrie és un producte del taller del claustre del monestir de Sant Andreu de Sureda, ara destruït i del qual hom coneix actualment vuit capitells: un es troba a Sant Andreu i els altres dispersats entre Sant Genis de Fontanes, Santa Coloma de Cabanes i Sant Joan la Cella. Molt probablement aquesta sèrie de sis capitells era situada al llarg de l’església. Aquest taller, tot i restant fidel a la temàtica general inaugurada a Cuixà, presenta algunes innovacions i l’ús de llibertats en detriment de l’harmonia i l’estructura compositiva tan remarcable a Cuixà, Serrabona i Elna. Utilitza la tècnica del trepant, apareguda a la tribuna de Cuixà i a Serrabona i continuada a la galeria pròpiament romànica d’Elna. És atribuïble al tercer quart del segle XII, precisament, doncs, en un temps en què el monestir de Sant Martí (del 1114 al 1163) i el de Sant Andreu de Sureda (des del 1109) depenien de l’abadia de la Grassa: el que explica plenament la relació evident dels dos claustres (el núm. 13 de Sant Martí del Canigó és idèntic a un capitell de Sant Andreu reutilitzat a Santa Maria de Cabanes).

Tots els altres capitells fins ara inventariats pertanyen a la segona sèrie, d’un estil molt diferent i tallats també en un altre material, un marbre rosa i verd, provinent de filons de la regió de Vilafranca-Rià, explotats sobretot al segle XIII. Mentre que els capitells del primer grup són sempre més alts que amples (37-38 cm d’alçada; 33 cm d’amplada), els del segon grup són netament més amples que alts (30-33 cm d’alçada; 34-35 cm d’ample). Les bases també, a diferència de les del primer grup, de tipus romànic clàssic, amb una alçada de 18 a 21 cm; les del segon grup tenen de 22 a 24 cm d’alçada i presenten animals, caps humans desproporcionats i són més d’una vegada esculpides amb motius heràldics (colom amb un brot d’olivera, roc d’escaquer) o d’animals mítics (basilisc). Quant als temes dels capitells, hom constata la persistència de motius anteriors: lleons alats, segalls alats, lleons amb cap únic per a dos cossos disposat a l’angle, lleona llepant-se les potes de davant, àguiles, sirenes, peixos i l’aparició de motius enterament nous, absents en els claustres i conjunts anteriors: peix, tortuga, instruments de la Passió, personatges diversos, disposats més lliurement sobre els capitells i les bases.

Un tema historiat apareix en la “processó monacal”: l’abat amb la crossa, al costat d’acòlits i tots davant del “gremial” (tapís de cerimònia) i seguit d’un grup de monjos. Excepcionalment, per a aquest capitell, l’escultor ha abandonat l’estructura tradicional dels daus d’angle i central respectada en tots els altres. Uns temes satírics i fins i tot grotescos emergeixen en alguns capitells (els mals monjos agafats per bèsties demoníaques amb banyes d’ariet —potser és una manera de recordar l’abat de la Grassa que feu saquejar el monestir?—; els vicis dels clergues i personatges grotescos als límits de l’obscenitat). Aquests temes són testimoni d’un esperit nou, lligat potser a la predicació dels ordes mendicants, els quals no vacil·laven, després dels càtars, a incriminar els mals costums d’una certa clerecia.

També es pot dir que, per primera vegada, uns motius heràldics són figurats: un colom amb un brot d’olivera o un roc d’escaquer són esculpits repetidament sobre el dau central dels capitells o sobre les bases. Aquestes armes pertanyien segurament a l’abat que encomanà l’acabament del claustre superior, començat probablement, com hem vist, al tercer quart del segle XII i potser durant el temps de subjecció a la Grassa (fins el 1163), la construcció del qual s’hauria interromput. Ho demostra el fet que són figurats sobre el “gremial” de l’abat en el capitell de la processó. A. Cazes ha estat el primer a formular la hipòtesi que el colom podria correspondre a les armes parlants de l’abat Pere VI d’Espirà (1212-30), interpretació que compartim plenament.

Quant a l’estil, és evident que la qualitat plàstica d’aquesta segona sèrie s’ha de veure, encara que de manera matisada, amb relació a la primera sèrie (ella mateixa ja prou lluny dels conjunts de Cuixà, Serrabona i Elna-Cornellà). Cal convenir que els capitells “satírics” constituixen una aportació pintoresca i presenten un humorisme original, fora dels camins fins aleshores acostumats.

El claustre de Cuixà, obrat en marbre rosa local, dit avui “de Vilafranca”, fou esculpit als voltants del 1130; hom recordava a Cuixà al segle XIV, que el claustre havia estat una iniciativa de l’abat Gregori, un dels grans abats del monestir, que el regí des dels voltants del 1120 fins a la seva mort, el 1146.

És el primer dels claustres esculpits de la Catalunya del Nord (el claustre d’Elna no fou iniciat fins als voltants de 1175-80). És notable la manca de lligam aparent amb l’escola rossellonesa i empordanesa d’escultura, tan precoç, il·lustrada per obres ben datades, com el retaule reutilitzat com a llinda a Sant Genis de Fontanes (1019-20), la finestra de Sant Andreu de Sureda, del mateix mestre, els capitells de Sant Pere de Rodes (1022), etc. Els orígens del taller de Cuixà no són encara prou clars.

L’escultura del claustre es caracteritza per la total absència de temes historiats i fins i tot teològics i per l’ús exclusiu de temes orientalitzants on intervenen figures humanes, un bestiari més o menys fantàstic de lleons, àguiles i simis, amb fullatges i palmetes.

Entre els temes més típics del claustre de Cuixà cal esmentar, a més dels capitells de fullatges de directa ascendència coríntia o decorats amb palmetes, els capitells amb uns personatges de tipus orientalitzant entre caps de lleons engolint potes d’animal, disposats als angles; lleons arronsats als angles; lleons de dos cossos i cap únic a l’angle; àguiles amb ales esteses disposades als angles; simis o personatges simiescos, entre d’altres.

Des del punt de vista de l’estructura, els capitells del claustre donen una impressió de gran harmonia, que resulta de l’estructura inicial (un paral·lelepípede rectangular per damunt d’un tronc de con) i del fet que l’amplària màxima (a la part superior) és igual a l’alçada (uns 43-44 cm); és a dir, que s’inclouen dins una figura cúbica.

Un altre caràcter essencial és que, sigui quin sigui el tema, la “llei del marc”, típica del romànic pur, és íntegrament respectada, de manera que l’estructura inicial queda sempre reconeixedora. També conforme a la tradició romana del capitell corinti, la part superior dels capitells presenta sempre a cada cara els tres daus, el central sovint esculpit amb un cap humà.

Al “mestre del claustre” s’ha d’atribuir també el portal principal de l’església de Sant Jaume de Vilafranca de Conflent. Aquesta portada és situada a la part occidental del mur nord de l’església. Les arquivoltes són ornades amb motius de tipus vegetal i de caps humans o d’animals. La decoració dels quatre capitells (n’hi ha dos de decorats amb fullatges i altres dos, els interiors, amb figures de lleons) és idèntica tant pel tema com per la composició i la factura als del claustre esmentat i datable al voltant de l’any 1130. Al mateix mur nord de l’església però al costat de llevant se situa una altra portada, més alta que l’anterior i amb una única arquivolta amb timpà nu. El tor que marca l’arquivolta és decorat amb un entrellaçat perlat, mentre que el timpà és emmarcat per un motiu vegetal de fulles com a Serrabona. Els capi-tells són ornats amb motius zoomòrfics segons models que es retroben a les tribunes de Sant Miquel de Cuixà i a Santa Maria de Serrabona. Rèplica exacta d’aquesta portada és la de Santa Maria de Brullà (si exceptuem el material). L’una i l’altra són obra del mestre de la tribuna de Cuixà i de l’escultura de Serrabona i són datables entre els anys 1140 i 1150.

La labor escultòrica dels capitells de la portada situada a la façana occidental de l’església de Santa Maria de Cornellà de Conflent es pot adscriure igualment dins l’estil del mestre de les tribunes de Cuixà i Serrabona. Els capitells que combinen els motius zoomòrfics i vegetals són obra del mestre de taller de la primera galeria del claustre de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna. El timpà de la portada és ocupat per la imatge de la Mare de Déu dins la màndorla el·líptica que és sostinguda per dos àngels turiferaris.

Damunt la portada s’obre una finestra, els capitells de la qual són ornats amb motius de fullatges.

Amb relació a aquesta portada de Santa Maria de Cornellà de Conflent (vers el 1180), la de Santa Maria d’Espirà de l’Aglí al Rosselló (vers el 1200) i la segona portada esmentada de l’església de Sant Jaume de Vilafranca de Conflent, s’hi pot incloure la situada al mur del migdia de l’església de Sant Vicenç d’Eus, feta també de marbre rosat.

De menor qualitat és la decoració escultòrica corresponent a la portada sud de l’església de Sant Andreu de Catllà, on apareix una creu grega dins un cercle que ocupa el timpà.

L’església de Santa Maria d’Espirà de Conflent conserva una portada amb la motllura del guardapols decorat amb diversos motius: caps humans, motius zoomòrfics, flors i boles que s’han de definir com a obra d’un artífex popular amb records de l’escultura de la Cerdanya o de la Vall d’Aran i datable encara al segle XII.

La mateixa església de Santa Maria d’Espirà de Conflent conserva a l’absis major una finestra amb arquivolta i dos capitells esculpits amb motius zoomòrfics (lleons i àguiles). L’arquivolta és ornada amb rosetes. Aquest treball escultòric, pel tipus de motius iconogràfics emprats, s’ha posat en relació amb el que figura a l’exterior de l’absis de l’església de Santa Maria de Cornellà de Conflent. A l’absis principal d’aquesta església s’obren tres finestres; cada una està ornada amb quatre capitells a l’exterior i uns altres quatre que donen a l’interior de l’església. Estan treballats amb els temes típics del taller d’Elna (fullatges i altres motius de caràcter zoomòrfic com sirenes-ocells, àguiles, lleons). A més de la decoració escultòrica de les finestres, l’absis és coronat per una sèrie d’arcuacions cegues que recolzen en mènsules ornades amb motius de caps humans o animals.

La decoració escultòrica del conjunt de l’església de Santa Maria de Cornellà de Conflent constitueix l’apogeu de l’escola romànica rossellonesa del segle XII, nascuda a Cuixà i Serrabona, creadora dels portals de Santa Maria de Vilafranca de Conflent i Brullà i continuada a Elna al darrer quart del segle XII, data probable d’atribució per a Cornellà de Conflent.

Ja és del segle XIII l’obra conservada al finestral del mur sud de l’església de la Mare de Déu de Vida (abans Sant Pere de la Roca) (Fullà). Al mateix municipi, a l’església del castell de la Bulella, dedicada a Sant Bartomeu, hi havia dues finestres geminades amb els capitells esculpits de marbre local amb florons, obra igualment del segle XIII i que avui es conserva en una propietat particular al castell de Nyer.

Al municipi de Fillols es conserven decorats els capitells de les finestres superiors del campanar de l’església de Sant Feliu. La decoració consisteix en motius de tipus vegetal molt esquematitzada.

També els finestrals del campanar de l’església de Sant Pere de Prada presenten columnes amb capitells treballats amb motius vegetals i figurats, bàsicament caps humans.

L’actual església de Sant Andreu d’Oleta té sobre la portada una finestra geminada executada en marbre. El capitell és l’únic element esculpit de caire romànic. Probablement el conjunt de la finestra prové de l’antic castell d’Évol. És un treball escultòric datable al segle XIII.

Cal remarcar la decoració escultòrica, ja de tipus gòtic, de la finestra situada dins l’espai de la porta d’entrada primitiva de l’església de Sant Andreu de Tarerac, a la façana meridional. L’ornamentació escultòrica és de tipus vegetal i localitzable als capitells imposta.

Al campanar de l’església de Sant Pau de Pi s’han conservat en estat molt precari uns motius esculpits que originàriament haurien representat caps humans. Un d’ells, encara que d’execució molt més rústega, s’assemblaria a uns motius de decoració d’alguns campanars llombards, com el de l’abadia de Pomposa (Ferrara).

La comarca del Conflent, pel que fa a l’escultura monumental de l’interior de les esglésies, conserva dos grans conjunts que són Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà.

A l’església inferior de Sant Martí del Canigó es conserven sis capitells d’estructura trapezial decorats amb motius gravats (de fullatges en un d’ells) molt esquemàtics i zoomòrfics (en aquest cas esculpit en un d’ells). Dos d’ells, potser originàriament pintats, no tenen cap decoració escultòrica. Els altres tres presenten una decoració a base únicament de motius motllurats.

Els únics possibles paral·lels d’aquest arcaic conjunt escultòric són potser amb l’escola de Mérida del segle VI (pels astràgals fistonats en dues de les columnes) i amb certs capitells bizantins del segle VI (concretament amb un, per la decoració a base de motllures ovalades). Aquests capitells devien pertànyer a l’església primitiva, probablement més antiga que la seva primera menció de l’any 997.

A l’església superior es conserven una sèrie de capitells de granit, fets a imitació dels suports de l’església inferior. Són esculpits en relleu poc acusat amb palmetes i lleons que poden pertànyer a l’any 1026. Dos capitells, però, (els dos que suporten les grans arcades més pròximes a la capçalera) són gravats amb uns motius (línies ondulades, creu, un quadrúpede, un estrany personatge amb unes traces de pintura vermella) que per la factura d’execució i el tipus de motius emprats, no poden ser sinó uns elements reutilitzats de l’església primitiva.

A l’església de Sant Vicenç d’Eus, a l’interior, es conserven uns capitells esculpits amb motius vegetals i amb boles als angles. Els capitells són tallats en granit amb un relleu i unes proporcions que recorden els del claustre de Sant Genis de Fontanes. Amb una falsa impressió de primitivisme, raó per la qual es van equiparar amb els de Sant Martí del Canigó, datats al segle XI, aquest conjunt sembla correspondre al segle XIII.

Del conjunt esmentat de Sant Miquel de Cuixà es conserven restes del que fou el cor occidental o tribuna. És obra d’un segon mestre o taller però estrictament lligat al taller del claustre. És el mestre conegut com a “mestre de Serrabona”. També és seu el portal petit de Sant Jaume de Vilafranca de Conflent i el de Santa Maria de Brullà (Rosselló). Tècnicament, la seva feina es caracteritza per l’ús del trepant. La seva obra s’ha de situar al voltant dels anys 1140-51. Integren el conjunt catorze capitells (potser setze), vuit dels quals són provisionalment integrats al claustre. Com la de Serrabona, aquesta tribuna (destruïda a la fi del segle XVI) comportava una façana principal de tres arcades decorades amb temes apocalíptics i amb motius de rosetes, palmetes, lleons, àguiles o grius entrellaçats, etc. Una porta amb arc de mig punt, igualment decorada d’animals entrellaçats i amb les imatges esculpides dels apòstols Pere i Pau, s’obria a la façana oposada que suposem orientada a ponent. Un relleu esculpit amb la imatge de l’abat Gregori recentment retrobada podria haver format part de l’ornamentació escultòrica d’aquesta façana.

De característiques molt més simples és l’ornament escultòric conservat a l’interior de l’església prioral de Marcèvol, amb alguna imposta de tema zoomòrfic i també amb alguns gravats de motius en creu o bé simplement línies.

És una peça d’excepció la càtedra abacial provinent possiblement de Sant Miquel de Cuixà i avui conservada al Philadelphia Museum of Art. Realitzada en marbre rosat, és datada al segle XII en temps de l’abat Gregori (mort l’any 1146).

Dels quatre altars de marbre conservats a l’església de Santa Maria de Cornellà de Conflent, el corresponent a l’altar major és el més excepcional. L’ara és sostinguda per quatre columnes amb els corresponents capitells esculpits amb motius de lleons i flors. L’autor és el mateix mestre que realitzà l’obra escultòrica de Santa Maria de Cornellà.

S’han conservat restes escultòriques disperses a l’església de Sant Feliu de Fillols, on en un dels carreus del parament exterior de l’absis ha estat gravada una creu llatina potençada.

A Sant Andreu de Catllà s’ha trobat gravat al mur exterior, al costat sud, un rectangle format per divuit cercles que configuren el que podria ser un tauler de joc.

També a l’església de Sant Pere de Bell-lloc (Vinçà) hi ha un relleu encastat a la façana de migdia que es pot relacionar amb un capitell conservat al mur absidal de l’interior de l’església. Amb ornamentació de tipus vegetal, ambdues peces podrien ser obra del segle XII.

Al recinte del castell de Paracolls (Campome) s’ha localitzat una peça tan estranya com singular; es tracta d’una peça monolítica composta de base, fust i capitell. El capitell és decorat en una de les cares amb un personatge amb els braços alçats, molt grans i destacats de la resta del cos, molt estret, tan sols insinuat; les altres cares del capitell són decorades amb motius molt malmesos però aparentment de tipus geomètric.

A la comarca del Conflent es conserven una sèrie de piques en general d’una factura molt matussera, en el cas concret que siguin decorades, i d’execució tardana. A l’església de Sant Martí de Ca-navelles es conserva una pica baptismal decorada a base d’arcuacions invertides de mig punt que inscriuen mitges esferes. Amb una decoració també basada en mitges esferes intercalades entre línies en diagonal, a l’església de Sant Esteve de Talau (Aiguatèbia i Talau) es conserva una pica baptismal que hem d’incloure dins la tradició romànica. També a l’església de Sant Martí d’Escaró s’ha conservat una pica baptismal amb una mena de creu en relleu. La pica posseeix un peu cilíndric. Totes dues han estat datades al segle XIII. Igualment pertanyent al segle XIII era la pica beneitera conservada a l’interior de l’església de Santa Eulàlia de Marquixanes. Segons M. Durliat (1966, pàg. 82), va ser substituïda per una altra al segle XVIII.

La pica beneitera tallada en un sol bloc de marbre rosat, conservada a l’església de Santa Maria d’Espirà de Conflent, és també de datació dubtosa. Els motius ornamentals són majoritàriament zoomòrfics però intercalats amb altres de tipus vegetal i geomètric, tots ells de representació molt esquemàtica. De l’església de Sant Andreu de Bell-lloc provenia una pica baptismal avui conservada a l’església de Sant Jaume de Vilafranca de Conflent. Posseeix una decoració escultòrica certament rústega i tallada en marbre amb temes com el que sembla la representació del pa eucarístic. La datació donada correspon al segle XII.

A l’interior de l’església de Santa Maria de Marcèvol es conserva una pica baptismal sense cap decoració escultòrica.

Amb relació a les piques podem esmentar les peces d’excepció que són les fonts provinents de Sant Miquel de Cuixà. De les tres fonts que originàriament es trobaven al monestir, en tenim notícies certes sobre dues. La font conservada a Eze Village (Provença) originàriament es trobava al centre del claustre principal i és realitzada en marbre. N’hi ha una altra que sembla que prové de l’anomenat claustre petit o jardí de la infermeria i avui és conservada al Philadelphia Museum of Art (EUA). Ambdues són sostingudes per capitells ornats amb fullatges i per la seva factura són pròximes a les obres rosselloneses del segle XII. La tercera de les fonts era situada originàriament en un petit jardí al nord-oest de l’abadia.

Hem de fer esment d’una peça conservada avui al municipi de Vernet. A l’actual església parroquial es conserva un pilar monolític en el qual, en una de les cares, s’ha esculpit la figura d’un personatge inscrit entre motllures còncaves i motius soguejats de caràcter i factura pre-romànics. (PP)

La talla

El capítol de l’escultura en fusta a la comarca del Conflent queda reduït a dues imatges de Crist i a set talles representatives de la Mare de Déu. Cert que es conserven dins la mateixa comarca del Conflent altres talles amb la mateixa iconografia mariana, però hem considerat que no s’ajusten a la datació de la present obra. Per aquesta raó han quedat excloses d’estudi.

De les dues esmentades talles de Crist. una és la conservada a l’església de Sant Esteve de Talau. És la representació d’una majestat nua segons la classificació atorgada per R. Bastardes i molt apropada pel que fa a l’estil a la majestat de Serdinyà de la mateixa comarca, encara que entre l’una i l’altra subsisteixen diferències notòries, tal com observà M. Durliat (1948-50, I, pàg. 47); diferències que constaten la major qualitat formal de la talla provinent de Serdinyà. La Majestat de Talau vesteix tan sols el perizoni i porta corona, els peus reposen damunt un relleix, com moltes de les imatges de Crist representades amb tècniques d’orfebreria i tal com ha observat R. Bastardes (1978, pàg. 276), igual que a les imatges d’Ix i Iravals. Pot datar-se al segle XIII, probablement a la primera meitat; la creu és, això no obstant, relativament moderna.

La Majestat de Serdinyà es conserva actualment a l’església de Sant Cosme i Sant Damià; provenia de l’antiga església, ara arruïnada, de Santa Maria de Marinyans.

La imatge és de modestes dimensions i del tipus processional. Vesteix perizoni i porta corona. La representació amb els ulls tancats és fruit d’una restauració. Tal com ja hem esmentat, hom la relaciona amb la Majestat de Talau. i. tal com ha assenyalat M. Durliat (1948-50. I, pàg. 46), es podria relacionar amb el tipus iconogràfic de les creus llemosines de coure esmaltat.

Donem referència de dues majestats que, segons explica R. Bastardes (1978, pàg. 213) i també M. Durliat (1956. pàg. 18), existien a Sant Martí del Canigó; una era “un Sant Crist vestit… “i l’altra “un antic crucifix vestit i coronat… “.

Respecte a les marededéus, possiblement la conservada a l’església de Santa Maria de Cornellà de Conflent és la més notòria. És un dels prototips més importants de la regió. Per la postura i el significat representa els paradigmes del tipus Sedes sapientiae. Seu en un tron amb quatre columnetes motllurades i la imatge de la Mare posseeix a la part posterior una cavitat circular, probablement per a contenir relíquies. És datada al segle XII.

A la mateixa església de Santa Maria de Cornellà de Conflent es conserven dues imatges representatives de la Mare de Déu en Majestat. N’hem estudiat tan sols una, també romànica, encara que datable ja al segle XIII. Aquesta talla va ser donada a l’església pels descendents de la família Martí-La Penya.

L’altra imatge conservada igualment a l’església de Santa Maria de Cornellà de Conflent sembla que prové de Cuixà. És coneguda amb el nom de la Mare de Déu de la Crèche o del Pessebre i és datada al segle XIV, raó per la qual ha quedat exclosa d’estudi.

La marededéu procedent de Santa Maria de Prats de Balaguer (Fontpedrosa) es pot relacionar des d’un punt de vista iconogràfic i estilístic amb la marededéu de Santa Maria de Cornellà de Conflent, amb la diferència que el Nen seia al mig de la falda de la Mare i, segons consta a la fotografia donada per M. Delcor (1970, entre pàgs. 32 i 33), devia haver portat corona. La talla va ser robada i en coneixem les característiques per l’estudi que en va fer el mateix M. Delcor (1970, pàgs. 40-41).

Dins un altre model estilístic, molt allunyat del prototipus de la marededéu de Santa Maria de Cornellà de Conflent, és la imatge conservada a l’església de Santa Maria d’Espirà de Conflent. De grans proporcions, té la part posterior buidada i compartimentada en dos. Sense seient aparent, és representada asseguda. EI motiu més característic pel que fa als trets corporals és la llarga trena que li penja pel davant, motiu pel qual s’ha relacionat amb la Mare de Déu del Claustre de Solsona.

De datació més tardana, possiblement ja dins el segle XIII, és la Marededéu de Corbiac conservada a l’església parroquial de Sant Julià de Mosset. Dins les mateixes connotacions iconogràfiques del tipus Sedes Sapientiae posseeix, però, trets estilístics que la desvinculen de l’estricta rigidesa formal que sol assolir aquest tipus.

Potser encara més allunyada d’aquest estil és la marededéu procedent de Vinçà (sembla que prové de la capella de Sant Sebastià de l’antic hospital de Vinçà) i conservada avui en una casa particular. Malgrat la datació del segle XIII, creiem que és de factura gòtica.

També tardana era la imatge de la Mare de Déu que s’estotjava a l’església de Sant Martí de Canavelles. La talla és coneguda a través d’una fotografia de l’any 1970, on ja es trobava molt malmesa; tot això comporta dificultats a l’hora de concretar-ne tant els trets específics com la datació, que podria correspondre al segle XIII. (PP)

La pintura

El Conflent no ha estat una comarca afortunada quant al patrimoni pictòric d’època romànica que ha conservat. Dels escassos vestigis que ens han pervingut, tan sols tres conjunts mereixen una atenció especial. Dos són murals i es troben al priorat de Santa Maria de Marcèvol i a Santa Maria de Riquer; cl tercer, única mostra de la pintura sobre taula, es conserva a Santa Maria d’Orellà.

Dels dos conjunts murals, el de Marcèvol és el més espectacular; aquest conjunt consisteix en la decoració de la conca absidal presidida per Crist en Majestat dins una màndorla, assegut i envoltat d’àngels.

Obeeix, bàsicament, a una fórmula tradicional i repetida en les arts plàstiques del romànic. L’estat de conservació del conjunt és força deficient, però els elements que s’han conservat permeten situar-lo dins el segle XII. El segon conjunt mural és el de Santa Maria de Riquer. Aquest ocupa l’intradós de l’arc que emmarca el timpà de la porta meridional i consisteix en la figura de l’Agnus Dei dins un clipi sostingut per dos àngels. L’anyell és portador de la creu i l’estendard i forma part d’una fórmula de tradició romànica. Cal situar aquestes pintures, però, dins un moment precursor de l’estil gòtic i dins un corrent d’estil bizantinitzant.

El frontal d’Orellà, conservat a la parròquia de Santa Maria d’Orellà tot i que alguns estudiosos sostenen que procedeix del monestir de Sant Martí del Canigó, torna a situar-nos en un període al voltant del 1200 i una línia estilística bizantinitzant. Destaca en aquesta obra no sols el traç del dibuix i el treball del cromatisme sinó també la tècnica emprada, que vol imitar una obra d’orfebreria. El fons de les figures és treballat amb làmines d’or sobre pasta de guix o estuc, ressaltat a base d’ornaments vegetals en el cas dels apòstols o de puntes de diamant en el cas de la figura central.

La resta de conjunts pictòrics són d’escassa importància o de datació posterior a la que tractem. Així, a Sant Martí del Canigó (campanar), Sant Miquel de Cuixà, Sant Pere de Fillols, Sant Martí de Jóc o Sant Just i Sant Pastor d’En, tan sols trobem alguna mostra cromàtica. A Sant Genis de Toès, en canvi, resten fragments de sanefes de tipus vegetal que ens porten ja a una data tardana.

Més clarament gòtic és el conjunt de Santa Eulàlia de Fullà, on amb dificultat podem apreciar la part superior d’un sant Pau amb l’espasa a la mà dreta i sota arcada trilobada.

En el camp de la miniatura, en canvi, com també en el dels teixits i brodats, les poques obres que ens han arribat són de primera línia. Es tracta, principalment, del conegut “Evangeliari de Cuixà” i el “Brodat de la comtessa Guisla”, aquest darrer procedent de Sant Martí del Canigó i conservat en tres fragments separats, dos al Centre d’Art Sacré d’Illa i l’altre al Musée des Termes de Cluny, a París, i amb decoració bàsicament geomètrica. L’Evangeliari de Cuixà inclou una col·lecció important d’il·lustracions dibuixades a la ploma i sense acolorir, algunes fetes a tota pàgina. Ambdues obres són de gran qualitat i d’importància extrema per a l’art romànic. De Sant Martí del Canigó també es conserva un manuscrit a la Bibliothèque de l’École de Beaux-Arts de París; inclou algunes miniatures de valor considerable. (PP)

Altres mostres d’art

Quant al treball de ferro forjat, val a dir que són considerables els conjunts que ens han pervingut. Comptem amb una vintena de treballs que segueixen en línies generals la composició romànica, tot i que alguns semblen més tardans. La major part presenten les característiques tiges o planxes, els extrems de les quals es divideixen i originen sengles volutes; solen ser llises, com a Santa Maria de Cornellà de Conflent, tot i que en algun cas tant les tiges com les volutes són estriades com a Santa Maria de Marcèvol. Aquest és un dels millors conjunts quant a aquests ornaments, encara que pel que fa a altre tipus de decoració, el conjunt de Cornellà de Conflent és millor; aquest presenta una àmplia combinació d’ornaments tant a les ferramentes com al forrellat.

Gairebé la meitat de tot el grup inclou en el treball de reforç de la porta un forrellat, i en molts casos aquest és acabat amb un cap d’animal —principalment de gos—, també força habitual en la forja catalana que ens ha pervingut. Plaques, cenyidors i anelles configuren altres superfícies que solen anar decorades amb tota mena de motius, generalment de tipus geomètric, tot i que de vegades hi manca tot ornament.

De tots els treballs que s’han conservat, Cornellà de Conflent i Marcèvol són, com ja hem dit, els més considerables i els prototips de decoració que trobem en tota la comarca. Per a poder fer comparacions i estudis, hem incorporat, en un annex al final d’aquest volum, una relació de tots els conjunts de la forja del Conflent, tot especificant-ne la tipologia ornamental.

Quant a altres tipus d’objectes metàl·lics, cal esmentar un grup de canelobres, conservats principalment a Canavelles, Cornellà de Conflent i Vilafranca de Conflent, de treball senzill i de factura ja tardana. Una creu processional, també a Cornellà de Conflent, és igualment de data posterior a la que tractem. (PP)

La forja i la decoració de ferramentes a les esglésies del Conflent

Al llarg dels segles XI i XII, i fins a temps força recents (segle XIX), la forja del ferro a casa nostra assolí nivells de qualitat considerable.

Aquí es pretén oferir una visió general de l’art de la forja en època romànica a la Cerdanya i al Conflent. L’estudi que s’ofereix en primer lloc inclou unes consideracions globals i una revisió sumària de les obres conservades a tota la Catalunya Nord, tant al Rosselló com al Vallespir, la Cerdanya i el Conflent. El quadre que segueix, en canvi, fa un recull del tipus d’ornaments que podem trobar a les ferramentes de les esglésies de la Cerdanya i del Conflent. La informació que aquí oferim ha estat extreta principalment de Justafré, 1988.

Les comarques del Vallespir i del Conflent i, en general, les conques dels rius Tet i Tec eren riques en meners, d’on s’extreia el mineral de ferro. Foren importants les mines de Reiners, la Bastida, Riuferrer, Cortsaví, Espirà, Vernet, Fillols, Saorra i Taurinyà, entre d’altres. Actualment són exhaurides. Només resten en explotació les no gaire conegudes mines de Vetera al Canigó. D’altra banda, per elaborar aquest mineral de ferro sorgiren tot un seguit de fargues (anomenades en un principi “fàbriques” o “fàbregues”). De la importància que van assolir totes les mines i fargues en queden nombrosos testimonis a la toponímia d’aquestes comarques. Així, al Vallespir trobem el poble de la Menera, els veïnats de la Farga de Dalt, la Farga del Mig, la Farga de Baix i la Farga d’en Bosc (del poble de Sant Llorenç de Cerdans) i el mateix nom del poble de Casafabre, que vol dir “casa del forjador” o “casa del ferrer”. A la Cerdanya, el poble de Martinet ens recorda que en algun moment allí hi va haver un martinet i, per tant, una farga.

Les fargues obtenien ferro i acer d’excel·lent qualitat, segons el procediment anomenat de “la farga catalana”, estès a ambdós vessants del Pirineu oriental i practicat als països de l’Europa occidental des de l’edat mitjana fins a la fi del segle XIX. Malgrat la denominació, “la farga catalana” no sembla originària de Catalunya. El seu nom potser es deu al fet que les evolucions més essencials del procediment es realitzaren a casa nostra, o bé a la perfecció obtinguda pels treballs catalans.

Les fargues produïen les primeres matèries per a moltes indústries com ara la d’eines, estris per a l’agricultura, armes, reixes, claus, forrellats i moltes d’altres. Aquestes indústries aleshores eren importants i bàsiques en la vida quotidiana dels nostres avantpassats. En aquells segles, el mineral de ferro era una de les més grans riqueses que hom podia tenir.

Tipus d'ornaments que es poden trobar a les ferramentes de les esglésies del Conflent. La informació ha estat extreta principalment de Justafré, 1988.

Entre les coses que s’elaboraven a les fargues, hi havia els ferros que reforçaven i alhora decoraven les portes d’esglésies, ciutats i castells. Aquests ferros, dits també ferramentes, solien ser llargues tiges o cintes del dit material que a cada un dels extrems es dividien en dos i es cargolaven formant volutes. Cadascun d’aquests ferros podia ser fet d’una sola peça o de diverses peces unides i reforçades per abraçadores. A cada joc d’una tija amb quatre volutes, se n’hi podien juxtaposar un o més jocs en el sector intermedi, per tal que la composició assolís una major amplitud decorativa. Damunt dels dos batents de les portes es col·locaven diversos jocs d’aquests ferros, de manera que el conjunt podia arribar a tenir una gran bellesa.

Els ferros de les portes podien estar decorats amb acanaladures o estries i, de vegades, amb altres elements que els ornamentaven, com ara xebrons, llonguets o petits caps de gossos als extrems de les volutes. Aquest treball elaborat requeria un bon nivell econòmic que permetés la despesa que suposava aconseguir un bon nivell tècnic. Hi havia també ferros més senzills, plans i llisos, que responien en general a un nivell econòmic més baix i eren d’elaboració més fàcil.

Encara que ens han arribat als nostres dies força ferramentes romàniques, no sabem del cert en quina proporció ho han fet. EI que és evident —i de vegades també és documentat— és que molts d’aquests ferros han estat reutilitzats posteriorment (segles XVII-XIX) o, com a mínim, remoguts o capgirats. Sovint també ens han pervingut els forrellats i les argolles de les portes.

Les portes ferrades del Vallespir són, sense cap mena de dubte, les més reeixides. Llur nivell tècnic (gairebé totes les portes tenen tiges i volutes amb treball d’estries, i força forrellats són acabats amb caps de gos o de dragó) i llur qualitat decorativa són, en general, superiors als de les portes ferrades de les comarques veïnes. De fet, sembla que la seva tipologia s’estén per tots els dominis del vescomtat de Castellnou. També a la Cerdanya i al Rosselló hi ha una majoria de ferramentes amb estries. Altrament, al Conflent hi ha un clar predomini de ferros plans, entre els quals destaca el treball de forja de l’església de Sant Vicenç de Rià. Només les esglésies d’Aiguatèbia, Marcèvol, Vallmanya i Vinçà tenen ferros estriats, i aquestes dues darreres, com també les de Vernet i Castell de Vernet, tenen forrellats acabats amb caps de gos.

Al priorat de Marcèvol (Conflent), trobem una portada de les mateixes característiques que les del Vallespir, amb ferros estriats que tenen decoració de perles ovals, magranes i morros de gos. (TTJ)