Els primers esments de Tírvia és troben en els preceptes atorgats per l’emperador Lluís, el 835, i pel rei Carles el Calb, el 860, que recullen dos preceptes anteriors, perduts, corresponents el primer a Carlemany, datable entre el 800 i el 814, i el segon al rei Lluís d’Aquitània, del 814, atorgats a l’església d’Urgell i als seus bisbes respectius, on s’atribuïa i confirmava les parròquies dels diferents pàgi que formaven el bisbat, entre els quals figura el de Tírvia.
Del contingut de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, és pot deduir que la vall de Tírvia comprenia les parròquies d’Alendo, Farrera, Burg, Virós, Tírvia, Ainet, Alins i Àreu, i, incomprensiblement els llocs de Tavascan i Baien, totalment apartats de la regió, especialment Baien si s’identifica amb Baén. No podem descartar, però, que és tracti de Besan, accepció amb una major coherència geogràfica, o d’algun lloc d’aquesta zona, avui totalment oblidat.
En l’època en què foren redactats els documents precedents, Tírvia era el centre d’una demarció eclesiàstica independent dins del bisbat d’Urgell. Tanmateix, posteriorment, Tírvia s’integrà al deganat de Cardós i així figura en la relació d’esglésies parroquials d’aquest deganat visitades, l’any 1314, pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, i en el llibre de la dècima del bisbat d’Urgell del 1391. Al segle XVI Tírvia és ja cap de l’oficialat homònim, segregat del de Cardós. Ambdós tornaran a unir-se amb la modificació de les demarcacions territorials eclesiàstiques i la formació dels arxiprestats.
Els primers esments, en concret, de l’església de Sant Feliu de Tírvia daten de l’any 1060, en la donació d’uns alous “infra valle Tebitana in apendicio de Sancto Felice, qui est in villa Tirvia”, feta per Galí Arnau a favor dels seus fills Selvà i Tedball; alou que podria correspondre al que l’any 1093 Tedball Guerlí deixava a Santa Maria de la Seu.
L’any 1289 era capellà de Sant Feliu i notari de la població, Ramon Pomer.
L’edifici romànic, encara dempeus abans de la guerra civil, era descrit pel visitador episcopal l’any 1758 com un ampli edifici amb un altar principal i cinc de secundaris, una sagristia decent, i un cementiri ben tancat —cementiri on, fins fa pocs anys, eren conservades 7 esteles funeràries de factura alt-medieval—. Malmès a causa de la guerra civil de 1936-39, s’esfondrà totalment l’any 1943 a causa de les obres de reconstrucció de la població dutes a terme per “Regiones Desvastadas”, organisme que després edificà una nova església.