Sant Genís de Fontanes

Situació

Exterior de la capçalera de Sant Genís de Fontanes, amb dos dels tres absis de planta semicircular ultrapassada.

ECSA - J.A. Adell

Vista aèria del conjunt del monestir de Sant Genís, amb l’església, el claustre i altres dependències.

ECSA - Jamin

L’antic monestir benedictí de Sant Genís de Fontanes es dreça al nord-est del poble homònim, que és situat a la riba dreta del Tec i del seu afluent, el Tanyarí, al peu de la serra de l’Albera. L’església de Sant Genís és ara la parròquia de la població.

Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 32’ 39” N - Long. 2° 55’ 22,8” E.

Sant Genís de Fontanes es troba al peu de la carretera N-114, del Voló a Argelers, i 13 km al SW d’Elna per la D-618. (PP)

Història

El primer document que testimonia l’existència del monestir de Sant Genís de Fontanes és un precepte d’immunitat de l’emperador Lluís el Piadós, atorgat el 819, en resposta als precs de l’abat Assaric. Hom veu en aquest document que el monestir havia estat fundat pel predecessor immediat d’Assaric —sens dubte, als voltants del 800— “un home religiós anomenat Sentimir”, el qual l’havia construït totalment (a fundamentis) i havia creat cel·les en llocs diversos, havia alçat nombrosos edificis (edificio multa) i congregat monjos que conrearen les terres i plantaren vinyes i oliveres. Un altre precepte, atorgat el 6 d’abril del 834 per l’emperador Lotari, confirmà el primer.

És molt probable que dins el tercer quart del segle IX (entre els anys 858 i 868) l’abadia fos saquejada per una ràtzia dels normands, els mateixos que penetraren més amunt per la vall del Tec i arribaren fins al primitiu monestir de Santa Maria del Vallespir, instal·lat dins les termes romanes dels banys d’Arles.

Mapa de les possessions del monestir entorn de l’any 1000.

A. Pladevall

Un darrer precepte, atorgat pel rei Lotari, el 9 de juliol del 981, en resposta als precs del comte de Rosselló, Empúries i Perelada Gausfred I, el qual s’havia constituït en restaurador i benefactor del monestir, recordava que el cenobi havia estat antigament destruït pels pagans i que en aquell moment, protegit per la misericòrdia de Déu, havia estat reedificat. Aquest diploma li confirmava la possessió de nombrosos predis alodials dispersats en molts llocs del Rosselló i també al Conflent i al comtat de Besalú. El nucli més important era el constituït pel territori de Sant Genís de Fontanes (menys Cabanes, que depenia de Sant Andreu de Sureda), la vila de Sant Pere d’Argelers (entre Argelers i Cotlliure) i els territoris de Sant Joan la Cella i de Sant Llorenç de Torrents d’Amunt o d’Alemanys. El monestir havia aconseguit aleshores una gran importància territorial, que s’incrementà per donacions de particulars al Conflent i a la Cerdanya al final del segle X.

El 6 d’octubre de l’any 1127 (bé que alguns autors han sostingut erròniament que fou l’any 1153) els bisbes Pere Bernat d’Elna i Arnau de Carcassona consagraren l’església del monestir de Sant Genís, regit per l’abat Arnau, amb l’assistència dels abats d’Arles i de Sant Andreu de Sureda. Els bisbes li confirmaren tots els seus drets i possessions.

El monestir fou protegit pels comtes de Rosselló i els reis de la corona catalano-aragonesa. El 1069 el comte Gausfred II de Rosselló li va confirmar els seus privilegis i possessions, i el 1260 Pere II de Catalunya-Aragó feu el mateix i posà el cenobi sota la seva protecció i defensa.

Sant Genís va mantenir una vida pròspera al llarg dels segles XIII i XIV, com ho indiquen les millores i les ampliacions fetes a la casa monàstica i l’augment dels seus dominis. Entre aquests darrers és notable la compra de la jurisdicció del castell de Brullà feta el 1269 per 10 000 sous melgoresos per l’abat Guillem II Sapte de Pollestres al comte Ponç Hug d’Empúries; jurisdicció que fou confirmada al monestir, junt amb la de Sant Joan la Cella, pel rei Jaume II de Mallorca l’any 1308.

A l’inici del segle XV l’abadia va començar a decaure materialment i espiritualment a causa de la provisió del càrrec abacial per comenda. Durant més d’un segle mantingué una vida esllanguida en tots sentits fins que l’abat i cardenal Bernardino de Carvajal va renunciar l’abadiat per obeir la disposició del papa Juli II, que, per la butlla de l’1 de maig de 1507, uní aquesta abadia a Santa Maria de Montserrat i a la reforma o congregació de Sant Benet el Real de Valladolid.

Interior de l’església, amb l’absis principal presidit pel gran retaule barroc del 1635.

ECSA - J.A. Adell

A partir d’aquest moment, els abats devien ésser triennals, bé que molt sovint eren reelegits en el càrrec. El monestir hagué de lluitar per evitar el vici o l’abús de la comenda i sovint tingué per abats monjos procedents de Montserrat. També és característica del segle XVI i l’inici del XVIII l’oposició entre els abats i els bisbes d’Elna per qüestions de drets de visita i de submissió al bisbe.

Durant la guerra del Rosselló, el monestir sostingué la causa catalana o espanyola; per això, després de la caiguda del Rosselló en poder de França i de la Pau dels Pirineus (1659) alguns abats no pogueren residir al monestir, hi deixaren un procurador i es traslladaren a Montserrat. Entrat el segle XVIII tornaren a residir a Sant Genís molts abats montserratins. Les vicissituds polítiques dels darrers temps portaren a una evident decadència de la casa monàstica, que es mantingué, però, fidel a l’abadia mare de Montserrat fins a la seva extinció definitiva durant la Revolució Francesa.

La Revolució es va apropiar del monestir, dels seus edificis i del seu patrimoni, que fou venut com a “bé nacional” a uns particulars i més tard revenut a altres, la qual cosa comportà l’especejament del conjunt i en especial del claustre, com més endavant es comentarà. (PP)

Vegeu a continuació l’abaciologi de Sant Genís de Fontanes des del 819 fins al 1507. Una butlla del papa Juli II, promulgada el 1507, uní l’abadia de Sant Genís de Fontanesa Montserrat i fou regit des de llavors per abats que eren antics monjos de Montserrat; per això depengué de la congregació de Valladolid. Hom trobarà la llista dels abats de Sant Genís segons la regla de la congregació de Valladolid, els quals canviaven cada tres anys, dins F. Monsalvatje: El obispado de Elna, 1914, vol. 23, pàgs. 110-122.

Abaciologi de Sant Genís de Fontanes

Sentimir	a 819
Assaric	819
Bedelf	?
Adaulf	905
Trasoari	?
Tedmar	?
Wimarà	972,990
Wanaguisi	?
Guillem I	1019
Ponç	1046, 1050
Arnau I	1114, 1127
Ponç	1153
Pere I	1157
Ramon I	1178
Bertran I	1180
Ramon II	1184, 1197
Arnau II	1197, 1212
Gausbert	1212, 1234
Pere II	1235, 1237
Guillem II Sapte de Pollestres	1242, 1271
Miquel	1271, 1281
Guillem III	1283, 1307
Pere III d’Ardena	1308, 1310
Pere I Guarsió	1313, 1340
Joan I	1344
Arnau III	1368, 1371
Bertran II	1371, 1392
Joan II Pelegrí	1393, 1401
Jaume Bonamir	1401, 1404
C. Cordellas	1409
Pere V	1424, 1438
Bernat Pujol	1445, 1491
Lluís Dahenable	1491, 1493
Blas Troter	1494, 1500
Arnau IV de Medina	1504
Bernardino de Carvajal	1504-15071

(PP)

Església

Planta de l’església, del claustre i d’altres dependències del conjunt monàstic.

R. Mallol

El conjunt monàstic és format per l’església i el claustre, situat de forma anòmala al seu angle nord-est, en una posició desplaçada i molt poc usual en l’arquitectura dels monestirs alt-medievals catalans. Les profundes transformacions sofertes pel conjunt impedeixen d’esbrinar si aquesta posició respon a l’existència d’un claustre o dependències monàstiques anteriors que haguessin condicionat la posició del nou claustre, que no té una relació clara amb l’església ni amb les seves portes.

L’església de Sant Genís és l’antiga església abacial dels segles IX i X, reconstruïda en part al segle XI i coberta amb volta al segle XII. L’església tal com ha arribat fins a l’actualitat és bàsicament d’època carolíngia, i és molt semblant a la de la veïna església abacial de Sant Andreu de Sureda: la nau és única i en sobresurt el transsepte formant una planta de creu llatina. Sobre el creuer s’alça un campanar de torre molt emmascarat per reformes tardanes.

La capçalera és formada per tres absis de planta semicircular ultrapassada en línia recta comunicats per passos amb arcs escanyats. Les finestres primitives (a l’absidiola nord, a l’absis principal i al transsepte) són de simple esqueixada. Els muntants de l’arc triomfal, del període pre-romànic, són fins a uns 3 o 4 m fets amb pedra picada de grans dimensions, i mostren unes traces evidents d’incendi. L’estudi de l’aparell de la nau mostra que fou reconstruïda al segle XI sobre la base dels murs anteriors (en filades horitzontals de còdols, amb les característiques juntes solcades) i coberta de fusta sobre arcs de diafragma. Al segle XII fou coberta amb volta per mitjà d’arcs formers, i els arcs de diafragma van esdevenir arcs torals. En aquesta ocasió, que pot correspondre a la consagració del 1127, la construcció dels arcs formers laterals tapà les finestres altes meridionals (al nord no n’hi havia cap), raó per la qual aquestes foren aparedades.

Planta i alçat de la portalada, a escala 1:40.

M. Anglada

Porta principal de l’església, amb la famosa “llinda” esculpida.

ECSA - J.L. Valls

La consagració del 1127 correspon també a l’edificació del portal occidental actual, avui conegut mundialment. Considerem provat que, com va passar amb el portal pre-romànic de Sant Andreu de Sureda, els constructors del portal romànic de Sant Genís van reutilitzar com a llinda un retaule de marbre blanc, datat incontestablement per una inscripció de 1019-20.

La “llinda” de Sant Genís, com la de Sant Andreu de Sureda, presenta a la base de la cara posterior un rebaix que no es correspon amb els muntants de la porta, la qual cosa és una prova suficient d’una reutilització. Aquest rebaix i també a Sant Genís una àmplia ranura vertical al centre de la mateixa cara, eren part del dispositiu de fixació de la predel.la darrere de l’ara d’altar, ara que únicament es conserva a Sant Andreu i que té la mateixa llargària (2,11 m).

A l’interior de l’església hom conserva una pica beneitera d’estructura troncocònica invertida que presenta, com a única decoració, quatre figures força estilitzades ocupant els angles. Actualment és sostinguda per un capitell procedent de Sant Andreu de Sureda. (PP)

El claustre

Vicissituds històriques

Galeria sud del claustre, adossada a l’església.

ECSA - J.A. Adell

Cap document d’arxiu ni cap epitafi no fa esment de la construcció del claustre de l’abadia benedictina de Sant Genís de Fontanes. L’aspecte simple, fins i tot arcaic, de columnes i escultures han portat a confusió: n’hi ha que l’han datat al segle XI! L’última data proposada, i generalment acceptada, ha estat establerta per Pere Ponsich (PONSICH, 1984, pàgs. 11-13). El claustre hauria estat construït en temps de l’abat Miquel, entre el 1271 i el 1281. Els pentinats dels personatges, representats als capitells, característics de l’època de sant Lluís, donen una primera idea de la data de construcció, igual que els escuts —versemblantment dels que van ser els iniciadors de l’obra del claustre—, l’ús dels quals no es va generalitzar al Rosselló fins a la darreria del segle XIII. La inscripció, avui dia desapareguda, de l’abat Guillem II Sapte de Pollestres (1242-71), coneguda gràcies a la Gallia Christiana, esmenta el trasllat de la seva sepultura al claustre, a l’entrada de l’església (galeria sud), per l’octubre del 1281, és a dir deu anys després de la seva mort. Aquest trasllat hauria pogut ésser motivat per la construcció del claustre sota l’abadiat del seu successor Miquel, el cognom del qual, encara desconegut, ha d’es tar relacionat amb els escuts presents al claustre (un losange; un castell amb tres torres amb o sense una roseta a l’extrem inferior; un mig vol abaixat).

El 1797, els edificis del monestir de Sant Genís de Fontanes van passar a mans privades. Aleshores va patir nombroses transformacions que responien a les necessitats dels nous ocupants: treballadors del camp en la seva majoria. El claustre, que s’havia conservat fins a aquell moment, va ser compartimentat llavors, i les grans arcades en bona part van ser tapades amb planxes i parets de pedra per tal de crear cellers, magatzems i fins i tot cases per a viure-hi. Al principi del segle XX, el pati va ser dividit en dos en sentit N-S per construccions modernes. Es va col·locar una arcada occidental per crear un ampli porxo per on les carretes poguessin circular lliurement.

Conjunt del claustre després de la recent I encertada restitució.

ECSA - J.A. Adell

Les primeres propostes de compra de les arcades del claustre de Sant Genís de Fontanes daten del 1913. Ja aquell any, el coll de pou i quatre epitafis van ser venuts a un aficionat. Un d’aquests últims, l’epitafi de l’abat Gausbert mort el 1234, ha estat retrobat a la Glencairn Foundation a Bryn Athyn (Pennsilvània, EUA). Tanmateix, el 1924 l’antiquari parisenc Paul Gouvert va adquirir els dos terços del claustre llevat de l’angle sud-est, que fou classificat com a monument històric a petició del propietari, el 17 de juliol de 1924. L’antiquari va comprar 28 suports esculpits (3 pilars mitjans, un dels quals havia estat reutilitzat al cementiri del poble per marcar una tomba, 9 columnes adossades, 3 de les quals de major diàmetre que les altres, i 16 columnes aïllades) dels 37 que s’hi trobaven llavors (al principi n’hi havia 40) i 21 o 22 arcs, és a dir, una part de les galeries sud i est, i la totalitat dels elements conservats a les galeries nord i oest. La deposició es va fer recalcant. Cada suport fou reemplaçat per un pilar de maó i cada arc per una jàssera de ferro. Tots aquests elements van ser transportats a París al taller dit de “restauració” de l’antiquari. Un any més tard, al maig del 1925, en sortia un petit claustre de 24 columnes (12 columnes aïllades, 4 de les quals de gran diàmetre, i 8 columnes adossades), que fou muntat de nou al parc del castell de les Mesnuls, a Montfort-l’Amaury, a l’actual departament d’Yvelines. El mes d’agost del 1925, Gouvert oferia al Museu del Louvre tres columnes i dos arcs. El 1928 marxava cap als Estats Units un segon petit claustre de 24 suports (4 pilars, 8 columnes adossades i 12 columnes aïllades), que fou instal·lat en una de les sales del Museu d’Art de Filadèlfia (Pennsilvània). Observem una diferència de 23 suports entre els elements comprats i els elements redistribuïts: les 3 columnes de gran diàmetre que eren adossades han esdevingut aïllades, se n’ha afegit una quarta al lot; els pilars són 4, quan abans només n’eren 3; a més es constaten 10 columnes adossades i 11 columnes aïllades suplementàries. Tots aquests elements suplementaris són obra del taller de “restauració” de l’antiquari que tenia igualment una formació com a escultor i que no s’amagava, alguns anys més tard, d’haver creat “obres antigues” (Guth, 21, 1953, pàgs. 20-23).

La dificultat de reconèixer els elements autèntics dels falsos era gran sobretot perquè Gouvert havia utilitzat els mateixos materials: el marbre blanc de les pedreres del Mas Carol de Ceret i el marbre rosa de Vilafranca de Conflent. El 1983 el claustre de les Mesnuls, comprat al maig del 1981 per l’estat francès per restaurar-lo in situ a Sant Genís de Fontanes, fou desmuntat, i no fou fins llavors que es van poder distingir els uns dels altres. A la base dels elements hi havia inscrit amb mini de plom un codi alfanumèric que, després de l’estudi de l’arquitecte en cap dels Monuments Històrics, Jean-Claude Rochette, es va comprovar que era l’anotació del desmuntatge de les arcades del 1924 (Rochette, 1987, pàgs. 415-422). En efecte, Gouvert havia atorgat a cada suport una lletra seguint l’ordre alfabètic a partir de la meitat de la galeria sud, continuant al llarg dels costats oest i nord i englobant tres columnes orientals, i a cada element en elevació, una xifra. Així, el suport A es componia d’una base Al, d’un fust A2, d’un capitell A3, d’un àbac A4, d’un salmer A5 i de dovelles A6, A7, etc. Als angles, la numeració no sortia de la base, sinó que continuava baixant, després de les dovelles. La Habilitat d’aquesta nomenclatura fou verificada per a l’angle nord-oest del claustre amb fotografies antigues que el mostraven abans del desmuntatge. Dues columnes de les Mesnuls s’han revelat falses, ja que no s’integren dins la lògica de les anotacions, i també una tercera, de gran diàmetre, el capitell de la qual revelava alguna anomalia ja que era fet de dos blocs de marbre blanc posats l’un sobre l’altre. Cal assenyalar que la numeració de les tres columnes de gran diàmetre comprades per l’antiquari, situades als angles interns de les galeries del claustre, no s’integra dins la relació alfabètica de les anotacions del desmuntatge. Aquestes reben una codificació pròpia per a cadascuna, sense cap relació entre elles, la qual cosa planteja un problema en el marc del remuntatge in situ: l’emplaçament que se li ha donat recentment tan sols és hipotètic. Havent estat col·locades de manera aïllada al claustre de les Mesnuls, mentre que eren adossades a Sant Genís, és força probable que els capitells hagin estat esculpits en part pel taller de Gouvert per tal que els motius donessin la volta a la mènsula. El 1984, quan el Louvre va cedir els elements que tenia i que eren exposats en una de les sales romàniques del museu des del 1925, també es van descobrir les lletres acompanyades de xifres que s’integraven perfectament en els emplaçaments que havien restat vacants a les galeries sud i nord del claustre, llavors en curs de remuntatge (vegeu l’esquema-guia del claustre, núms. 6, 7 i 22). Entre els elements de les Mesnuls i els del Louvre, 24 suports autèntics dels 28 comprats el 1924 es van poder recuperar per tal de ser resituats a les galeries del claustre. Això es va dur a terme el 1987. Els quatre elements que faltaven es troben al Museu d’Art de Filadèlfia. Els tres pilars han estat localitzats fàcilment: dos portaven, en el moment de la compra per part del museu, les lletres H i O, que corresponen perfectament als emplaçaments dels pilars oest i nord que faltaven (vegeu l’esquema-guia del claustre, núms. 15,25); el tercer presentava rastres manifestos d’erosió causats per la intempèrie (vegeu l’esquemaguia del claustre, núm. 35). És el que s’havia trobat al cementiri de Sant Genís. No tan sols ha estat per la lletra sinó també pel material, un marbre gris, que s’ha pogut trobar, entre les 20 columnes, la que es trobava en principi a la galeria septentrional del claustre (vegeu-ne l’esquema-guia del claustre, núm. 27). Tots els altres elements del claustre de Filadèlfia serien obres del segle XX, ja que el claustre de Sant Genís de Fontanes mai no ha tingut més elements esculpits d’aquest tipus. No sembla que puguin procedir d’un altre edifici rossellonès i s’ha reconegut que alguns capitells estan barroerament inspirats en elements autèntics del claustre i en obres del segle XI de l’actual departament de Drome (Diskant, 1989, pàgs. 225-234). Durant les restauracions del claustre de Sant Genís de Fontanes, les columnes recuperades han estat muntades de nou recalçant-les. Havent-se conservat l’angle sud-est, el claustre ha retrobat l’aspecte primitiu. Els pilars mitjans han estat refets, seguint el volum dels models originals conservats als Estats Units. Al pilar meridional han estat integrats un mig capitell que fins llavors era el cim d’una portalada, i un mig capitell que copia el precedent (vegeu l’esquema-guia del claustre, núm. 5). El Museu d’Art de Filadèlfia ha permès fer els motlles dels capitells que falten (dels pilars i de la columna) per tal de refer-los idènticament. Les restauracions del claustre de Sant Genís de Fontanes són excepcionals, ja que li han pogut retornar tota la integritat, la qual cosa va ser possible gràcies a una important documentació (fotografies antigues i anotacions del desmuntatge bàsicament) de provada precisió i fiabilitat.

Descripció del claustre

Esquema dels capitells del claustre.

G. Mallet

El claustre de Sant Genís de Fontanes es presenta sota la forma d’un quadrilàter lleugerament irregular. La galeria fa 14,20 m a l’est, 14,70 m al sud, 14, 40 m a l’oest i 14,45 m al nord. L’amplada de les galeries varia entre 3,30 m i 3,80 m. Situat al nord de l’antiga església abacial, comunicava amb aquesta a través d’una porteta oberta a l’oest de la galeria meridional, que donava al transsepte (tapiada des del final del segle XVIII). Cadascun dels quatre costats té vuit arcades que reposen sobre columnes adossades als quatre angles del claustre (dotze, quatre de les quals situades a l’interior de les galeries) i columnes aïllades (vint-i-quatre) alleugerides a mig tram de galeria per pilars cruciformes (quatre). Les columnes són de dos diàmetres diferents: 0,20/0,21 m per a totes les columnes de la galeria del claustre i 0,25/0,26 m per a les que marquen els angles del costat de la galeria. Pel que fa als pilars del mig de les galeries, s’inscriuen en un rectangle de 0,50 m × 0,65 m de mitjana. Les cares curvilínies dels pilars que corresponen a semicolumnetes encastades són en el mateix eix que la resta de columnes, les cares rectilínies dels pilars miren el costat del pati i el costat interior de Is galeria. Al claustre de Filadèlfia aquesta posició dels pilars no ha estat respectada, sinó que ha estat capgirada.

Les grans arcades romàniques reposen en un mur de base l’alçada del qual (d’uns 0,70 m) ha estat restablerta recentment en col·locar les grans columnes adossades. Era totalment cobert de lloses de marbre rosa de Vilafranca de Conflent. No hi ha dues bases idèntiques, ni tampoc dos capitells iguals. Motllurades, amb o sense urpes d’angle, o decorades amb motius diversos (rostres, arcades, rosetes, serps), les dimensions de les bases varien sensiblement entre els 0,21 m i els 0,26 m d’alçada per una amplada quasi constant de 0,34/0,35 m. Aquestes proporcions, menys aixafades que en les bases romàniques anomenades clàssiques, es troben per primer cop al claustre de Sant Martí del Canigó al principi del segle XIII, com també, d’altra banda, la diversitat de la decoració. Mentre que les bases guanyen en alçada, els capitells s’aixafen: 0,23/0,27 m d’altura per 0,34/0,37 m de costat. L’aspecte rabassut de les columnes del claustre de Sant Genís de Fontanes s’explica no solament pel fet que les bases i els capitells tendeixin a tenir les mateixes dimensions, sinó també per la longitud de l’intercolumni, que és igual a la seva alçada, del sòcol a l’àbac (1,60 m).

Els arcs de mig punt reposen sobre salmers. Són construïts en dovelles de marbre alternativament blanques i roses. Aquestes arcades d’aspecte massís, robust, són enganyoses: hi ha la temptació de datar-les al principi de l’art romànic rossellonès. El paper del color és important en aquest edifici: els suports són en conjunt de marbre rosa de Vilafranca de Conflent, llevat dels pilars mitjans i de les grosses columnes dels angles interns, que han estat tallats en marbre blanc de Ceret, i de les columnes aïllades que marquen els angles de cada galeria, que són de marbre gris amb reflexos verdosos o gairebé negres, procedents versemblantment de Vilafranca de Conflent. El claustre és ritmat per un joc discret i subtil de colors, la qual cosa prova que no ha estat construït ràpidament o mirant d’estalviar recursos, amb elements de reutilització, sense projecte preestablert, com de vegades s’ha suggerit. Aquest claustre fou concebut amb un programa arquitectònic coherent, cosa que no va ocórrer amb l’escultura. Els jocs de policromia amb materials diferents seran una de les característiques de l’art gòtic al Rosselló. Certament, ja es troben cap al 1200 en el revestiment de l’església de Santa Maria d’Espirà de l’Aglí, però tractats d’una manera força anàrquica. Cal esperar el final dels segles XIII i XIV per poder veure com s’aixecaven moltes portalades esculpides bicolors: a Perpinyà, al Palau dels Reis de Mallorca, al convent del Carme, a Elna... El claustre de Sant Genís de Fontanes no va ser l’únic policrom de tres colors; el del Carme de Perpinyà també ho va ser, però alguns anys més tard, entre el 1333 i el 1342.

Als angles sud-est, sud-oest i nord-oest es veuen voltes d’aresta, en arc carpanell, formades per maons plans. És força probable que tota la llargada de les galeries hagués estat coberta així. Però és difícil de determinar la seva datació. Tanmateix, aquesta és posterior a la construció de les galeries, com sembla provar-ho una fotografia del principi de segle, que il·lustra un article de Mayeux (Mayeux, 1910, pàg. 149). Mostra l’origen de la volta d’aresta sud-oest i d’un arc toral que descansa sobre un petit sarcòfag, actualment desaparegut, que guardava les despulles de l’abat Guillem III, mort el 1307.

Les columnes d’angle situades a l’interior de les galeries no deurien tenir un paper purament decoratiu. Si en el seu darrer estat conegut, aquestes rebien una aresta, per a la qual cosa n’hi havia prou amb un pilar, és força probable que aquelles siguin els vestigis d’una coberta primitiva, contemporània a la construcció de les arcades. Es pot imaginar una encavallada reforçada en els angles amb arcs diagonals, sistema utilitzat molt sovint en els claustres gòtics (per exemple, al claustre de Santa Maria d’Arles, 1261-1302, gòtic, per bé que quasi contemporani de Sant Genís de Fontanes). D’acord amb els altres claustres rossellonesos, el de Sant Genís de Fontanes era a l’origen cobert amb un rafal. Fou coronat amb un pis en època moderna, com a Sant Miquel de Cuixà.

Pel seu aspecte general, per la seva arquitectura, el claustre de Sant Genís de Fontanes és d’estil romànic. Això no obstant, apareixen alguns detalls que es reprendran als claustres gòtics, com la policromia, les proporcions de les bases i dels capitells. Però és en l’escultura on les primícies de l’art gòtic rossellonès són sobretot perceptibles. (GM)

Capitells

L’escultura monumental rossellonesa del segle XIII presenta molt clarament un estat de transició entre l’estil romànic i l’estil gòtic. Aquest aspecte és sensible no solament en la decoració esculpida del claustre de Sant Genís de Fontanes, sinó també en la del de Sant Martí del Canigó i de la Rodona, a Illa. Poc estudiada pel seu caràcter híbrid, ja no del tot romànica però tampoc encara gòtica, se l’anomena “art romànic tardà” (Ponsich, 1984), “tercera escultura romànica” (Baltrušaitis, 1958) o també “pre-gòtica” (Mallet, 1992).

Dos dels capitells corresponents al claustre d’aquest centre, decorats amb figures d’animals, rostres humans i escuts.

P. Ponsich

A Sant Genís, el conservadorisme romànic es reflecteix en l’ús de certs motius sortits dels tallers de Cuixà: grans fulles en bordó, ocells amb ales desplegades, sirenes peix situades als angles, més rarament figures simiesques, pinyes i rosetes. Es retroba encara en la composició dels dobles cossos amb un sol cap. La novetat està primer en la forma dels capitells, on el tambor ja no és retallat en diversos nivells i on l’àbac és reduït a una simple cornisa, i després en el repertori iconogràfic, que cedeix un lloc considerable als animals comuns, naturals: serps, salamandres, granotes, peixos, gossos, ovins, fins i tot bovins i cérvols, entre d’altres. Quant als ocells, freqüentment representats al segle XII, aquí guanyen en naturalisme per la seva actitud menys fixa, igual que certs elements vegetals més retallats, més inflats, gairebé recognoscibles malgrat els mitjans reduïts: motllurats sumaris, detalls rars, sovint gravats, ús freqüent del pla i del semiplà. Novetat encara és l’aparició de monstres tals com l’escurçó i el basilisc, les actituds de la figura humana (monjos, àngels, guerrers), la multiplicació dels rostres humans en cadireta, sota l’àbac. Novetat finalment és l’ús dels escuts, encara rars a Sant Martí del Canigó, més nombrosos a Sant Genís i profusament emprats en els claustres gòtics. Els motius són situats seguint diverses composicions: separades, amb els angles i les cares ben delimitats (capitells núms. 7, 23, 28); que envolten el tambor, gràcies a les serps que uneixen els elements els uns amb els altres (capitell núm. 17); o pobres, amb elements posats els uns al costat dels altres, sense respectar sempre els emplaçaments determinats per les cares i els angles i sense relació aparent entre ells (capitells núms. 1, 26). Els capitells han estat esculpits abans de muntar les arqueries, fet demostrable amb el capitell núm. 11, les quatre cares del qual són decorades amb florons quan només tres havien de ser visibles, ja que havia d’anar adossat a un pilar d’angle.

L’escultura del claustre de Sant Genís sembla força matussera. Aquesta impressió és deguda a la pèrdua de la policromia. Tal escultura no es pot explicar més que per la presència de la pintura que realça els relleus, dibuixa els detalls... Tanmateix, va tenir un impacte força conseqüent sobre l’escultura monumental del segle XIV al Rosselló. Es troba a l’origen d’un corrent que va influir en els claustres dels dominicans de Cotlliure, dels franciscans i del Carme de Perpinyà.

Tot seguit es dona una relació dels elements amb decoració escultòrica que integraven el claustre, numerats segons l’ordre que suposadament seguien (vegeu la numeració a la planta del claustre). La seva descripció va precedida d’una fitxa on s’inclouen el lloc on es conserven, el material amb què han estat fets i les mides, principalment.

1. Columna adossada amb capitell i base

Conservada in situ, formant part de l’estructura dels habitatges construïts en època moderna en un sector del claustre. Classificada entre els monuments històrics el 17 de juliol de 1924, ha estat recuperada el 1987 durant les restauracions.

Marbre rosa de Vilafranca de Conflent

Capitell: 27 × 34 × 28 cm

Fust: 100 × 20,5 cm

Base: 22,2 × 35 × 27 cm

L’escalaborn del capitell és troncocònic, amb un àbac en cornisa i un astràgal barroerament tòric. Els motius representats als angles són un ocell de cap mutilat amb les ales desplegades i un rostre avui trencat; a les cares hi ha un peix en un pal com a Sant Martí del Canigó, un quadrúpede —probablement un gos— que es mossega la cua i una tortuga. El relleu és pla i semiplà.

2. Columna aïllada amb base i capitell

Conservada in situ. Classificada el 17 de juliol de 1924, recuperada el 1987.

Marbre rosa

Capitell: 27 × 35 × 35 cm

Fust: 98 × 20 cm

Base: 24 × 35 × 35 cm

L’escalaborn del capitell és d’angles rebaixats i d’astràgal tòric. Quatre grans fulles amb bordó acabades en un lleuger croc de cardina emmarquen els motius situats a la cares del tambor: una mena de crossa abacial estilitzada, un àngel d’ales desplegades que té una espasa —podria tractar-se de sant Miquel arcàngel, a qui està dedicada l’església abacial— i un Crist crucificat. Aquestes dues últimes representacions són úniques en l’escultura de capitells de claustre al Rosselló.

3. Columna aïllada amb base i capitell

Conservada in situ. Classificada el 17 de juliol de 1924, recuperada el 1987.

Marbre gris procedent probablement de Vilafranca de Conflent

Capitell: 27,5 × 34 × 28 cm

Fust: 100 × 20 cm

Base: 22 × 35 × 35 cm

El capitell té un escalaborn d’angles rebaixats amb un astràgal tòric i un àbac en cornisa. Gossos de doble cos i un únic cap, seguint una composició sovint utilitzada en les representacions de lleons i d’ocells pels tallers de Cuixà (claustres i tribunes), són esculpits als angles. Un animal passejant, potser un altre gos, i fullatges ornen les altres parts del tambor. Els cossos dels animals són modelats molt superficialment. Els altres motius són plans.

4. Columna aïllada amb base i capitell

Conservada in situ, classificada el 17 de juliol de 1924, recuperada el 1987

Marbre rosa

Capitell: 27 × 34 × 34 cm

Fust: 98 × 20 cm

Base: 24 × 34 × 34 cm

L’escalaborn del capitell és cúbic amb àbac en cornisa i astràgal tòric. La decoració es resumeix a quatre sirenes peix, les quals subjecten la seva cua bífida amb les mans tot disposant-la a banda i banda de l’angle, a les cares del capitell. Al cap tenen un caperó en forma de morter. El rostre és envoltat per una ampla mentonera, ornament típic del vestuari femení a la darreria del segle XIII. Els trets dels rostres són impassibles, fins i tot inexpressius. Els cossos i les cues són totalment llisos. Aquests animals fantàstics són situats en els dos terços superiors del tambor. Es pot retrobar aquesta disposició als capitells del claustre de la Rodona, a Illa (vers el 1300). Serà represa en el claustre dels dominicans de Cotlliure, construït els primers anys del segle XIV.

5. Pilar amb capitell

Capitells que formaven part del claustre, amb relleus força plans llevat del dels habituals rostres humans situats als angles.

P. Ponsich

Desaparegut el 1924. Fou refet el 1987 amb un mig capitell que es trobava encastat al damunt de la porta de la casa que partia l’àrea del claustre en dos.

Marbre blanc de Ceret

26,5 × 51 × 43 cm

Només té una cara esculpida entre dos rostres d’angle de trets impassibles. El motiu central és un floró estilitzat, plantat en un sòcol triangular sobre el qual hi ha gravada la lletra B capgirada. Es tracta probablement de la marca del taller o del mestre, que es retroba en altres elements (en particular en el núm. 17). És l’únic capitell de pilar que ha pogut ésser recuperat. Els altres es troben al Museu d’Art de Filadèlfia. Els pilars mitjans són compostos de dos mitjos capitells adossats i el segon és un treball recent, que reprèn el motiu de l’element original. S’ha gravat un P capgirada, marca de l’empresa de restauració que la va esculpir.

6. Columna amb base i capitell

Va ser oferida al museu del Louvre el 1925 per l’antiquari Paul Gouvert. El seu número d’inventari era el RF 1878 amb les columnes núms. 7 i 22. El Louvre la va cedir el 1984 per tal de completar la restauració del claustre, en el qual va ser situada de nou el 1985. Seguint les anotacions del desmuntatge del 1924, tenia la lletra A.

Marbre rosa

Capitell: 28,5 × 36 × 36 cm

Fust: 101 × 20,7 cm

Base: 22 × 35 × 35 cm

L’escalaborn del capitell és d’angles rebaixats coberts per grans fulles en bordó de vores inflades. A les cares hi ha flors de lis estilitzades tallades a bisell. Els detalls (nervadures de les fulles) són simplement evocats per un traç profundament gravat.

7. Columna amb base i capitell

Oferida al museu del Louvre el 1925, que al seu torn la va cedir el 1984 per completar la restauració del claustre, en el qual va ser muntada de nou el 1985. Seguint les anotacions del desmuntatge del 1924, tenia la lletra B. Al Louvre portava el número d’inventari RF 1878.

Marbre gris, gairebé negre

Capitell: 28 × 34 × 28 cm

Fust: 96 × 20,7 cm

Base: 24,5 × 34 × 34 cm

La forma del capitell és cúbica, amb un astràgal tòric molt pronunciat. Quatre grans caps humans de mirada impassible porten un pentinat a la manera egípcia. Una línia de punts de diamant separa els caps dels ocells representats amb el cos de cara i el cap de perfil. Estan esculpits plans. Les plomes són evocades amb traços gravats. Pel bec prominent i la cua en ventall, podria tractar-se d’esparvers. Aquest capitell, per l’elecció del motiu i el material, amaga certa bellesa.

8. Columna amb base i capitell

Tres capitells del claustre amb figures d’animals diversos, cares humanes als angles i vegetals estilitzats.

P. Ponsich

Fou reutilitzada a la galeria oriental del claustre de les Mesnuls el 1925. Tot seguint les anotacions del desmuntatge de Gouvert, la columna tenia la lletra C i el capitell el codi C3. Fou muntada de nou el 1984. Com tots els altres elements que formaven el claustre de les Mesnuls, ha estat classificada entre els monuments històrics des del 5 de maig de 1975.

Marbre rosa

Capitell: 27 × 34 × 34 cm

Fust: 101,5 × 21,3 cm

Base: 21 × 34 × 34 cm

El capitell té forma troncocònica. Els angles són marcats per una sirena peix de cos llis amb una doble cua que sosté a cada mà, un ocell d’ales desplegades, un animal no identificat i un segon ocell amb ales al llarg del cos. Unes pinyes posades sobre un astràgal o sobre un pal retorçat són representades en semiplà a les cares, com també una roseta i alguna cosa semblant a un calze. Els detalls són més aviat gravats que esculpits. Els motius són posats els uns contra els altres sense cap relació entre ells.

9. Columna adossada amb base i capitell

Havia estada reutilitzada a la galeria occidental del claustre de les Mesnuls el 1925. Fou classificada el 5 de maig de 1975 i muntada de nou in situ el 1984. Segons les anotacions del desmuntatge, portava el codi C17.

Marbre rosa

Capitell: 26 × 34 × 28 cm

Fust: 105 × 21 cm

Base: 24 × 33 × 27 cm

En un angle del capitell és representat en relleu un animal difícilment identificable, en l’altre hi ha un rostre humà de trets inexpressius. Les cares són ornades amb un ocell amb les ales desplegades, que recorda una mica els esparvers del núm. 7, i amb florons.

10. Columna adossada amb capitell

Treta del seu lloc el 1924, Gouvert va donar al capitell el codi C5. Va ser reutilitzada a la galeria nord del claustre de les Mesnuls, de manera aïllada, on marcava un pas. L’emplaçament actual només és hipotètic. S’hauria pogut trobar als angles nord-oest o nord-est.

Marbre blanc de Ceret, com els pilars mitjans

Columna de gran diàmetre (255 cm)

Capitell: 23,5 × 37,5 × 37 cm

El fust cilíndric és dividit en diversos tambors. La base motllurada d’urpes d’angle va ser trobada sota el nivell actual del terra, durant uns sondatges recents. Tres angles del capitell són marcats per enormes rostres humans que ocupen gairebé tota l’alçada del tambor. El primer mostra els ulls tancats i un posat impassible, el següent mostra les dents en una expressió crispada, el darrer obre la boca com en un crit. Un arbust ha estat sumàriament representat al quart angle. Un cérvol que passeja, un mico amb una mena de martell, un conillet i un objecte difícilment identificable ornen les cares. Els detalls estan gravats. S’observa una diferència sensible de relleu entre tots els motius (motllurat pronunciat) i el conill tallat en pla i l’element vegetal. Una part del capitell és encastada en el pilar d’angle. La decoració fou completada pel taller de Gouvert, entre el 1924 i el 1925, amb la figura del conill i d’un arbust situat a l’angle, els quals difereixen quant a la factura amb la resta de motius: perfil sec, agut, sense motllurat, pas entre el pla de fons i el de relleu per un espès bisell.

11. Columna adossada amb base i capitell

Fou recuperada el 1924 i se li atorgà la lletra D. Situada al claustre de les Mesnuls, es trobava en un angle, al sud.

Marbre rosa

Capitell: 27,5 × 36,5 × 36 cm

Fust: 99 × 20 cm

Base: 22 × 36,5 × 30 cm

Aquesta columna és dotada des del principi, segons una fotografia feta abans de la seva venda, d’un capitell esculpit per les quatre cares. El mateix motiu es repeteix a les quatre cares del tambor, el qual presenta els angles rebaixats: dues tiges en baix relleu s’enrosquen lleugerament sobre elles mateixes i són situades a banda i banda d’una forma oval.

12. Columna amb base i capitell

Recuperada el 1924, fou inventariada amb la lletra E. Fou situada a les Mesnuls, a la galeria est del claustre. L’any 1984 fou reinstal·lada al claustre de Sant Genís.

Marbre rosa

Capitell: 23 × 36 × 36 cm

Fust: 105 × 21 cm

Base: 22 × 36,5 × 36 cm

El capitell té una forma molt aixafada per l’amplitud excessiva de l’àbac en relació amb la del tambor i per la presència d’un espès astràgal tòric. La decoració, molt simple, contribueix a aquest efecte: a les cares és esculpida en baix relleu una cornisa en semicercle que de vegades envolta una roseta en pla. Petits rostres rodons, situats immediatament sota l’àbac, marquen els angles. La base té un perfil en quart de cercle i els seus angles són ocupats per petits rostres actualment molt malmesos.

13. Columna amb base i capitell

Recuperada el 1924, Gouvert li va donar la lletra F. Es trobava a les Mesnuls, on ornava un angle de la galeria est, tot i que és una columna exempta concebuda per anar aïllada. L’any 1984 fou retornada a Sant Genís i col·locada al seu lloc original.

Marbre gris

Capitell: 27 × 34 × 34 cm

Fust: 98 × 21 cm

Base: 22,5 × 37 × 37 cm

El capitell presenta, sota l’àbac rectilini, els angles rebaixats. Aquests formen grans fulles llises, que a penes es desprenen de la massa. Els escuts presenten un motiu heràldic losanjat lleugerament diferent segons les cares: tres losanges limitant-se al cap o vuit losanges omplint la superfície de l’escut. Aquest últim motiu es retroba en altres capitells del claustre (núms. 22 i 40). Devia pertànyer a la família dels Requesens, els dominis de la qual eren al límit del Rosselló amb l’Empordà al segle XIII. La base motllurada és decorada amb fullatges i escuts tallats plans, actualment molt malmesos.

14. Columna amb base i capitell

En el moment en què fou desmuntada, l’any 1924, fou marcada amb la lletra G. Fou reutilitzada a les Mesnuls, a la galeria oest del claustre, i l’any 1984 fou retornada al seu emplaçament primitiu.

Marbre rosa

Capitell: 26,5 × 37 × 37 cm

Fust: 99 × 21 cm

Base: 24 × 37 × 37 cm

El capitell té els angles rebaixats, els quals són alternativament ornats amb rostres humans, inexpressius i amb una mena de tiara al damunt, i fulles com inflades. Grans flors de lis i florons han estat tallats en pla i semiplà a les cares; la sequedat del seu traç contrasta fortament amb la sinuositat de les fulles que anuncia el gust pel naturalisme.

15. Dos mitjos capitells adossats

Es troben des del 1928 al Museu d’Art de Filadèlfia, on té com a número d’inventari el 28.57.1b XXI. En el moment de ser desmuntats, l’any 1924, Gouvert li va donar la lletra H.

Marbre blanc

26,5 × 49 × 45 cm.

El pilar mitjà que sustenta aquests dos mitjos capitells és una obra recent. Ha estat situat a la galeria oest del claustre. Els capitells són guarnits amb florons de múltiples tiges que s’enrosquen, de vegades formant cercles. Les grans fulles lanceolades són tallades al bisell i emmarcades per rostres: tres són humans, amb diferències en els pentinats; el quart és el d’un animal sota el qual hi ha dues lletres gravades, una B ajaguda i una R i una A envoltades de dos punts. Probablement es tracta de la “signatura” del taller o del mestre.

16. Capitell

Absidiola nord de Sant Genís.

Marbre rosa

28 × 34 × 34 cm

Capitell del claustre decorat amb els característics rostres humans als angles i figures vegetals i animals força estilitzades.

ECSA - A. Roura

La columna que sostenia aquest capitell, i que era situada a la galeria occidental del claustre, fou treta del lloc molt abans del 1924 —probablement cap a la darreria del segle XVIII— per deixar lloc a un ample porxo. Es va construir un arc carpanell amb les dovelles dels dos arcs que queien sobre aquella. El capitell que ara tractem podria procedir d’aquest lloc. La decoració que presenta reprèn els grans rostres del capitell núm. 10. A les cares hi ha alternativament representats un matasser coronat per un ocell, simbolitzant potser un arbre de la vida, i una pelegrina.

17. Columna amb base i capitell

Comprada el 1924 per Gouvert, que li va atorgar la lletra I, aquesta columna fou integrada en la galeria oest del claustre de les Mesnuls i retornada al seu lloc original el 1984.

Marbre gris

Capitell: 29 × 37 × 37 cm

Fust: 98 × 21 cm

Base: 24,5 × 36 × 36 cm

La columna apareix en diverses fotografies a l’angle nord-oest del claustre, fetes abans de desmuntar-lo. Sota l’àbac del capitell hi ha gravada una B capgirada, com als capitells núms. 5, 15 i 25. La decoració gira al voltant del tambor. Ja no es troba separada com en la majoria dels altres capitells. Els elements representats són relacionats els uns amb els altres per una serp ondulant que travessa la boca gran i oberta d’un rostre d’angle. A l’angle següent, la cua del rèptil captura el cap d’una salamandra esculpida en pla. Uns caps que semblen cridar ocupen els angles següents. Estan envoltats per una segona serp. A la base hom retroba l’animal que ondula i es nua.

18. Columna amb base i capitell

Comprada el 1924 i inventariada amb la lletra J, així com el capitell ho fou amb el codi J3, va ser reutilitzada a les Mesnuls, a la galeria nord del claustre. L’any 1984 retornava a l’emplaçament original, conegut per algunes fotografies antigues.

Marbre rosa

Capitell: 25 × 36,5 × 36 cm

Fust: 98 × 21,5 cm

Base: 24 × 36,5 × 36 cm

La decoració comprèn quatre grans rostres, semblants als ja trobats al claustre de Sant Genís, que ocupen els dos terços de l’alçada del tambor en els angles. Les cares són plenes d’elements vegetals: rams de flors que sorgeixen de florons (com al núm. 11) o fulles dentades, grollerament tallades a bisell, que anuncien els fullatges gòtics.

19. Columna adossada amb base i capitell

Desmuntada el 1924, fou reutilitzada en un dels angles de la galeria nord del claustre de les Mesnuls. L’any 1984 fou tornada a l’emplaçament original. El capitell fou numerat amb el codi J17.

Marbre rosa

Capitell: 26 × 36 × 25 cm

Fust: 100 × 20,5 cm

Base: 21 × 35 × 27,5 cm

El capitell té tres cares esculpides. Hi són representats uns quadrúpedes no identificats (moltons?) contraposats a les cares i afrontats als angles, tot seguint una composició corrent al segle XII i sobretot al Rosselló. El relleu és pla. Cap detall no anima aquests motius. La base és decorada amb una sèrie d’arcs de mig punt als laterals i d’arcs trencats molt grollerament dibuixats a la cara principal.

20. Columna amb capitell

Situada originàriament a l’angle intern nord-oest del claustre, fou desmuntada durant les restauracions, i el capitell fou inventariat amb el codi B4. A les Mesnuls, aquest marcava amb una altra columna del mateix tipus el pas a la galeria sud.

Marbre blanc

Capitell: 24 × 37,5 × 37,5 cm.

Té els angles rebaixats, amb un àbac rectilini sobreeixit. El tambor és cobert per un mateix motiu, que es repeteix als angles i a les cares: una gran fulla llisa de nervadura central sortint, amb la vora delimitada per un regruix. El llit d’assentament no és de planta quadrada. Els angles que al principi eren encastas al pilar d’angle són tallats.

21. Columna amb base i capitell

Desmuntada el 1924 i inventariada amb la lletra K, fou reutilitzada a la galeria oriental del claustre de les Mesnuls. Fou remuntada in situ el 1984.

Marbre rosa

Capitell: 25 × 34 × 28 cm

Fust: 99 × 20 cm

Base: 24 × 34 × 27 cm

El capitell és guarnit amb diversos motius: florons més o menys complicats a les cares, gran fulla amb bordó en un angle i rostre a l’altre. El relleu és poc accentuat, en pla i semiplà. Les nervadures laterals de les fulles són gravades amb un traç ample. La base és decorada als angles amb rostres i a les cares amb arcs de mig punt.

22. Columna amb base i capitell

Fou conservada durant prop de cinquanta anys pel Museu del Louvre (RF 1878). Desmuntada com les altres el 1924, Gouvert li donà la lletra L. Fou col·locada al seu lloc el 1985.

Marbre rosa

Capitell: 28,5 × 34 × 34 cm

Fust: 105 × 21 cm

Base: 22 × 34 × 34 cm

El capitell és un dels dos únics elements del claustre de Sant Genís que representa una escena historiada que es retroba a Sant Martí del Canigó: una processó abacial on l’abat porta la crossa entre dos escolans, els quals porten el gremial amb les armes d’aquest (un losanjat), segons tota versemblança. Les altres cares del tambor són decorades amb un anyell pasqual, amb un ocell i amb un àngel dret amb el braç dret estès en senyal d’acolliment o de camí a seguir. La factura d’aquest capitell és força mediocre.

23. Columna amb base i capitell

Gouvert li va donar la lletra M quan fou desmuntada del seu lloc originari; fou instal·lada a la galeria est de les Mesnuls. L’any 1985 va retornar a Sant Genís.

Marbre gris

Capitell: 27,5 × 34 × 34 cm

Fust: 99,5 × 20,5 cm

Base: 22 × 34 × 34 cm

El capitell és tallat de manera que crea espais separats, en forma de T a les cares i de semicercle als angles. Dins els espais en T es troben, en relleu molt feble, uns florons en forma de palmera; dins els semicercles hi ha petits rostres de relleu més accentuat, amb cabells a metxes espesses, que recorden també unes palmeres.

24. Columna amb base i capitell

Fou reutilitzada a la galeria nord del claustre de les Mesnuls. Fou col·locada novament a Sant Genís el 1985.

Marbre rosa

Capitell: 27,5 × 34 × 34 cm

Fust: 99,5 × 20,4 cm

Base: 22 × 34 × 34 cm

La forma del capitell és comparable a la del capitell núm. 23. Els motius escollits són purament vegetals: florons estilitzats a les cares i fulles amb bordó als angles de nervadures marcades per un traç profundament gravat.

25. Pilar mitjà amb dos mitjos capitells adossats

Fou desmuntat i inventariat amb la lletra O. Des del 1928 es troba al Museu d’Art de Filadèlfia, al claustre anomenat de Sant Genís de Fontanes, amb el núm. d’inventari 28.57.1b XXII.

Marbre blanc

Capitells: 24 × 47 × 44,5 cm

Són guarnits amb florons envoltats de rostres finament motllurats amb pentinats diversos. El pilar de marbre blanc, que reprèn els volums de l’original, ha estat refet per a completar la galeria.

26. Columna amb base i capitell

Dues parelles de capitells adossats a sengles pilars amb relleus de moltons, sirenes de doble cua, sirenes ocell i vegetals estereotipats diversos.

P. Ponsich

Fou comprada el 1924 i inventariada amb la lletra P. S’instal·là a la galeria nord de les Mesnuls i l’any 1987 fou retornada a l’emplaçament primitiu.

Marbre rosa

Capitell: 29 × 34,5 × 34,5 cm

Fust: 97 × 21 cm

Base: 26 × 35 × 35 cm

La decoració del capitell és variada i contínua. S’hi troben tota mena d’elements: armari reliquiari (?) sobre columnetes, cap petit de xai, rostre humà enigmàtic, peix, salamandra, un gos i un personatge vestit a l’antiga. El relleu també és variat: pla, semiplà i motllurat lleuger.

27. Columna amb capitell

La columna, que ocupava l’emplaçament Q segons les anotacions del desmuntatge del 1924, ha estat retrobada al Museu d’Art de Filadèlfia (núm. d’inventari: 28.57.1b XVI). El capitell es troba in situ.

Marbre gris

24,5 × 35,5 × 35 cm

És el segon capitell del claustre (el primer figura en el núm. 22) que representa una escena històrica. Aquí es tracta de l’escena del Pecat Original, amb els àngels, Adam i Eva amagant la seva nuesa, separats per un arbre (una figuera?) on s ‘enrosca una serp, seguint una composició molt comuna. Les altres cares són ornades amb una pinya posada sobre un pal entre dos ocells amb les ales desplegades, amb un arbre d’arrels visibles sobre l’astràgal i amb un últim arbre d’una essència diferent. Una jàssera de fusta reemplaça la columna conservada a Filadèlfia, en espera que se’n faci una còpia.

28. Columna amb base i capitell

La columna fou desmuntada el 1924 i inventariada amb la lletra R. La nomenclatura del capitell fou R3. Fou reutilitzada a la galeria nord de les Mesnuls i l’any 1987 fou retornada al seu lloc original.

Marbre rosa

Capitell: 27,5 × 34 × 34 cm

Fust: 100 × 20,5 cm

Base: 22 × 34 × 34 cm

La forma del capitell és idèntica a la del núm. 23. Tres cares són ornades amb florons; a la quarta, un personatge nu, sexuat, estén els braços en creu, pregant. Aquests motius són tallats en reserva, mentre que els detalls són gravats. Els angles són plens de fulles dentades que anuncien, per una voluntat de naturalisme encara molt tímida, l’escultura gòtica rossellonesa. La base és decorada amb arcades rebaixades a les cares i amb rostres als angles, com a la base de la columna núm. 21.

29. Columna amb base i capitell

També fou inventariada amb la lletra R i el capitell amb el codi R18, segons les anotacions del desmuntatge. Fou reutilitzada a la galeria nord de les Mesnuls i el 1987 retornada a Sant Genís.

Marbre rosa

Capitell: 26 × 35 × 35 cm

Fust: 97 × 21 cm

Base: 25 × 34,5 × 30 cm

El capitell té tres cares decorades amb una pelegrina i dos arbustos. Als angles, sirenes-peix amb els caps mutilats agafen la seva cua bífida seguint una composició corrent. Cap detall no anima el seu cos.

30. Columna amb capitell

La columna corresponent es troba a les Mesnuls. El capitell porta l’inventari B5.

Marbre blanc

Capitell: 27 × 37 × 37 cm

Presenta astràgal rectilini. La decoració esculpida que ocupa el tambor es compon d’un escut losanjat flanquejat per rostres entre columnes reforçades, una flor de lis i monstres que comunament s’anomenen basiliscos. El llit d’assentament, com en el cas del capitell núm. 20, té dos angles tallats que delimiten la part que era encastada en el pilar.

31. Columna amb base i capitell

Desmuntada el 1924 i marcada amb la lletra S, aquesta columna fou instal·lada a l’angle de la galeria nord del claustre de les Mesnuls. L’any 1987 retornà al lloc originari.

Marbre rosa

Capitell: 26 × 34,5 × 30 cm

Fust: 100 × 21 cm

Base: 22 × 35 × 35 cm

Dos ocells amb caps mutilats ocupen els angles i gairebé la totalitat de les cares amb les seves ales desplegades. El cos és cobert de plomes evocades per petites formes ovals, grollerament tallades a bisell. Un cert naturalisme emana de la seva actitud (moviment de les ales tirades enrere com abans de l’aixecament del vol). Escuts losanjats i un cor omplen la resta de l’espai a les cares.

32. Columna amb base i capitell

Desmuntada el 1924, inventariada amb la lletra T i reutilitzada a la galeria sud del claustre de les Mesnuls. L’any 1987 fou retornada a l’emplaçament originari.

Marbre rosa

Capitell: 27 × 34,5 × 34 cm

Fust: 98 × 20,5 cm

Base: 22 × 34 × 34 cm

Els motius esculpits que ornen el capitell no semblen estar interrelacionats: als angles hi ha caps d’home, de cabra (?) i de boví; a les cares, un escut que porta un castell amb tres torrasses, un basilisc i un matasser. L’astràgal tòric és retorçat.

33. Columna amb base i capitell

Desmuntada el 1924 i inventariada amb la lletra V, fou emprada l’any 1925 a la galeria sud del claustre de les Mesnuls. El 1987 fou retornada a Sant Genís.

Marbre gris

Capitell: 27 × 34 × 34 cm

Fust: 98 × 20,5 cm

Base: 22 × 35 × 35 cm

El capitell mostra, en cada una de les cares, el mateix motiu vegetal, idèntic als florons grollerament tallats a bisell que es troben en alguns capitells (núms. 11 i 15, entre d’altres).

34. Columna amb base i capitell

Aquesta columna no va ser desmuntada el 1924, ja que es troba encastada en un mur de la casa que ocupava l’angle sud-est del claustre. Classificada el 1924, n’ha estat exclosa el 1987.

Marbre rosa

Capitell: 27 × 34 × 34 cm

Fust: 99 × 21 cm

Base: 22 × 34 × 34 cm

Quatre ocells amb les ales desplegades han estat esculpits als angles. Reposen en un astràgal tòric retorçat. Palmetes i florons molt simplificas s’han situat entre les ales.

35. Pilar amb mitjos capitells

Fou desmuntat al segle XIX i situat al cementiri del poble, on marcava una tomba. Tanmateix, Gouvert el comprà el 1924. Ha estat reutilitzat al claustre de Filadèlfia (núm. d’inventari 28.57.11b IX).

Marbre blanc

Capitell: 26 × 51 × 46 cm

Com que presenta les mateixes característiques que els altres pilars mitjans, ha pogut ser reconegut pels traços d’erosió. Els capitells sempre segueixen la mateixa composició: una decoració a base de fulles dentades tallades a bisell, o fulles de castanyer molt simplificades, flanquejades per caps humans i animals. Es torna a trobar una B capgirada incisa, com als capitells núms. 5, 17 i 25, entre d’altres.

36. Columna amb base i capitell

Conservada a Sant Genís, classificada el 1924 i recuperada el 1987.

Marbre rosa

Capitell: 26,5 × 34 × 34 cm

Fust: 99 × 20,5 cm

Base: 23 × 34 × 34,5 cm

Els angles del tambor, en la part superior, són escairats. Mostren dues granotes d’esquena, amb el cap dirigit cap a terra —posició que es troba en alguns capitells dels claustres de Sant Martí del Canigó i de Santa Maria de la Rodona, a Illa— i amb un curiós barret punxegut gravat amb triangles, que potser recorda una tiara pontifícia. Alguns fullatges omplen les cares.

37. Columna amb base i capitell

Conservada a Sant Genís, classificada el 1924 i recuperada el 1987.

Marbre gris

Capitell: 27 × 34 × 34 cm

Fust: 100 × 20,5 cm

Base: 22 × 35 × 35 cm

Quatre grans fulles amb bordó, que acaben en ganxo, acusen els angles rebaixats del tambor. Les cares són ornades amb tiges estriades, de vegades coronades amb una pinya.

38. Columna amb base i capitell

Conservada a Sant Genís, classificada el 1924 i recuperada el 1987.

Marbre rosa

Capitell: 26,5 × 34 × 35 cm

Fust: 100 × 21 cm

Base: 22 × 35 × 35 cm

Capitell amb rostres als angles. Un d’ells és barbut, l’altre treu la llengua. Aquest pertany a un personatge que lluita contra un animal amb cap de gos. La composició romànica dels dobles cossos adossats i afrontas amb cap únic és represa en la decoració. Sembla també que siguin gossos de grans orelles, amb trets humans per la ruptura del musell. Un petit escut que porta un castell amb tres torrasses, que segons P. Ponsich hauria pertangut a la família dels Castellnou, és representat en un dels espais deixats entre els animals situats a les cares.

39. Columna amb base i capitell

Conservada a Sant Genís, classificada el 1924 i recuperada el 1987.

Marbre rosa

Capitell: 28 × 34 × 30 cm

Fust: 99 × 20,5 cm

Base: 22 × 34 × 34 cm

El capitell és esculpit per tres cares, on hi ha florons de relleu feble, mentre que als angles apareixen caps humans en alt relleu, amb els cabells tallats recte sobre el front i a l’alçada de les espatlles, com a l’època de sant Lluís.

40. Columna d’angle amb capitell

Conservada a Sant Genís, classificada el 1924 i recuperada el 1987.

Marbre blanc

Capitell: 24 × 37 × 37 cm

Fust: 25,5 cm de diàmetre

Dos rostres motllurats ocupen els angles: un d’ells és imberbe i borni, l’altre és barbut i va vestit amb una cota de malles com la que portaven els cavallers al segle XIII. Les cares visibles del tambor són ricament ornades: un escurçó que es torç per tal d’inserir-se en el marc estret, un escut losanjat en un cercle, on quatre boles són posades en X, i un basilisc tallats en pla i en semiplà. El fust cilíndric es divideix en diversos tambors. (GM)

Llinda

La llinda de la porta de l’església i detall dels relleus que la decoren.

P. Ponsich

L’actual llinda de la porta de l’església, que com ja s’ha dit havia estat originàriament un retaule, és obra del “Mestre de Sant Genís”, com la finestra occidental de Sant Andreu de Sureda. És totalment decorada amb relleus, els quals són emmarcats per una inscripció i per quatre boquets.

Al mig hi ha la imatge de Crist en majestat, assegut damunt un quart de cercle, flanquejat per l’alfa i l’omega, beneint amb la mà dreta i sostenint el Llibre amb l’esquerra. És envoltat per una màndorla doble de tradició carolíngia, configurada per una doble línia —una de perlada i l’altra amb bordó—, que en el punt d’unió es desenvolupa en motius florals, i és sostinguda per dos àngels agenollats i amb el cos inclinat cap enrere, com a conseqüència de la seva adaptació a l’espai disponible (“llei del marc”). Aquest grup central és flanquejat per dos grups de tres apòstols, aixoplugats per arcs ultrapassats amb columnes i capitells que els individualitzen. Alguns dels trets fisonomies i dels gestos de mans i cares potencien aquesta individualització, tot i que resta aminorada per la disposició en sèrie dels personatges. En contrast amb la rudesa de les cares dels personatges i l’esquematisme dels plecs dels vestits que duen, el marc de palmetes, esculpit amb la tècnica de bisell com la resta del conjunt, testimonieja la mestria ornamental de l’escultor i recorda molt —com el marc de la finestra de Sant Andreu— els temes decoratius dels capitells de Sant Pere de Rodes, monestir consagrat el 1022.

La inscripció que emmarca la decoració és la següent:

1 +ANNO VIDESIMO QUARTO RENNANTE ROTBERTO REGE WILIELMUS GRATIA DEI ABA
2 ISTA OPERA FIERIIUSSIT IN ONORE SANCTI GENESII CENOBII QUE VOCANT FONTANAS

Que vol dir:

“L’any vint-i-quatre del regne de Robert, rei, Guillem, abat per la gràcia de Déu, ordenà de fer aquesta obra en honor de Sant Genís del cenobi que hom anomena Fontanes”.

A partir d’aquesta inscripció hom ha datat l’actual llinda entre el 1019 i el 1020.

Quatre boquets decorats amb relleus situats al voltant de la porta d’entrada, que degueren sostenir alguna mena de porxo o construcció adjacent.

ECSA - J.A. Adell

Els quatre boquets que l’emmarquen són esculpits de cares humanes o simiesques. La seva factura, però, es correspon amb la del muntatge de la portada al segle XII. Tal com són situats, testimoniegen l’existència d’una barbacana o petita teulada destinada a protegir la nova llinda (que és un antic retaule), anteriorment abrigada a l’interior de l’església.

Cal destacar que tots els elements del portal són de marbre de Ceret (o Mas Carol), blanc amb venes grises rectilínies, a excepció de la llinda, esculpida probablement sobre una peça de marbre blanc antic (potser de Carrara ?) reutilitzada, la qual encara guarda la forma d’un costat de sarcòfag de tipus pre-romànic, més alt a la dreta que a l’esquerra.

A banda i banda de la porta resten diversos ossaris o urnes funeràries encastades al mur. Algunes d’elles duen inscripcions, les quals seran tractades en un lloc a part. D’altres mostren alguns relleus.

Relleus corresponents a dos dels ossaris que flanquegen la porta d’entrada a l’església.

ECSA - J.L.Valls

Així, a la part baixa, i tot flanquejant l’entrada, es poden trobar dos relleus de composició idèntica, dels quals un encara conserva restes d’una inscripció mentre que l’altre no. Ambdós presenten una figura jacent amb els braços creuats sobre el cos i emmarcat per sanefes decoratives. El que es troba a l’esquerra, segons l’espectador, vesteix túnica i té els braços encreuats sobre el pit. El rostre es troba tan malmès que no es poden distingir cap dels seus trets. La sanefa que l’envolta segueix un ritme estudiat. És composta d’un seguit d’entrellaços que inscriuen perles i que, fins i tot, ultrapassen les figures de dos lleons situats a la part alta. Aquests, ajaguts tot adaptant-se a l’espai disponible (“llei del marc”), mosseguen un dels brins de la trena, que en aquest indret no inscriu perles sinó una mena de fruits. La cua dels animals es converteix en un dels brins que s’entrellacen al llarg del marc. Tot i que aquest relleu no duu inscripció, cal relacionar-lo estilísticament amb el de l’altra banda de la porta i, com ell, datar-lo a mitjan segle XIII.

L’altre relleu, tot i que és similar, és força més complicat. La figura jacent, que reposa els braços entrecreuats sobre les cames, és acompanyada per dos personatges que subjecten quelcom — potser una crossa d’abat—. A la dreta del cap hi ha la inscripció “:R:DE POLLESTRIS:...”, mentre que a l’esquerra es llegeix “QUO”. El marc ornamental també és molt més complex. Els muntants superior i inferior són força més amples que els laterals. Aquests només eren ornats (el dret no s’ha conservat) per un seguit de perles que voreja parcialment el muntant superior. Les sanefes amples (muntants superior i inferior) són formades per quatre combinacions diferents, totes elles de tipus vegetal i a base d’entrellaçats. El muntant superior mostra, al centre mateix, la mà de Déu beneint dins un clipi. Cal datar aquest relleu, com l’altre, cap a mitjan segle XIII.

Un altre relleu funerari que es troba a la dreta de la porta, al damunt del darrer que s’ha descrit, presenta el tema de la crucifixió, però ja correspon a època gòtica. (PP)

Epigrafia

Procedents del claustre de Sant Genís de Fontanes s’han conservat, o es té notícia de l’antiga existència, d’una sèrie d’inscripcions sepulcrals dels segles XII i XIII. En l’actualitat no subsisteix cap làpida en el mateix claustre. Algunes foren llevades per l’antiquari que comprà el claustre al principi d’aquest segle; d’altres ja havien estat destruïdes al segle XIX i es coneixen gràcies a L. de Bonnefoy. Un tercer grup fou col·locat al segle XIX a la façana occidental de l’església, on encara es conserven, tot i que no tots els epitafis són anteriors a 1300.

Epitafi de Dolça de Montroig

Làpida de Dolça de Montroig, morta el 1271, que es troba al costat esquerre de la portalada de l’església segons l’espectador.

ECSA - J.L. Valls

El primer epitafi que s’estudia a continuació es troba en una làpida que avui és encastada a la façana de ponent de l’església, al costat esquerre de la porta d’entrada, a uns 3 m del sòl. És datada el 1271 i conté la següent inscripció:

1 ANNO CHR[IST]I MILLESIMO DUCENTESI
2 MO SEPTUAGÉSIMO PRIMO V
3 K[A]L[ENDA]S DECEMBRIS DOMINA DULCI DE MONTE
4 RÚBEO IN HOC FUIT TUULO TUMULATA DIC
5 PATER NOSTER PRO ANIMA SUA FAC BENE DUM
6 VIVIS POST MORTEM VIVERE SI VIS

El text, traduït, vol dir:

“L’any de Crist del 1271, el cinc de les calendes de desembre [26 de novembre], na Dolça de Mont-roig fou sepultada dins aquesta tomba. Digues un parenostre per la seva ànima. Fes el bé quan visquis, si vols viure després de la mort”.

La dona Dolça de Mont-roig seria una benefactora del monestir, precisament en temps de l’abat Miquel (1271-81), al qual s’atribueix la construcció del claustre.

Epitafi de R. de Pollestres

També a la façana de ponent, però en el costat dret, hi ha encastat un sarcòfag amb la figura jacent R. de Pollestres que conté una petita inscripció, del final del segle XIII, avui gairebé il·legible. A la dreta del cap es llegeix:

R. DE POLLESTRIS...

A l’esquerra del cap:

QUO...

Epitafi de l’abat Ramon

Epitafi de l’abat Ramon, del 1197, avui desaparegut, segons el dibuix que en feu L. de Bonnefoy.

Una altra inscripció procedent del claustre, avui desapareguda, és l’epitafi de l’abat Ramon de l’any 1197. Encara la pogué llegir L.de Bonnefoy al segle passat:

1 VERAX FACUNDUS
FONS MANANS FLO
S RUBICUNDUS

2 HOSPES IOCUND
US MISERORUM
PASCUA FUNDUS

3 FRUCTU FECUN
DUS NULLI PROBI
TATE SECUNDUS

4 PRE MUNDIS MUN
DUS FUIT ABBAS
ISTE RAIMUNDUS

5 QUEM PIA LUX MAR
TIS DECASEPTIMA
DUXIT IN ASTRIS

6 QUATUOR EXEM
TIS ANNIS DE MI
LLE DUCENTIS

El text, traduït, vol dir:

“Veraç, facundiós,
font permanent, flor
vermella.
Hoste jocund
dels miserables lloc de pastura,
fecund en fruit,
a cap altre
segon per la probitat,
pur entre els
purs, tal fou
aquest abat Ramon
el qual la piadosa llum
del disset de març
conduí cap al cel
quatre anys
trets de
mil dos-cents”.

El 17 de març de 1196 correspon a la mateixa data de 1197, segons el calendari modern.

Epitafi de l’abat Guillem II

Una altra làpida, del 1281, que sabem que existia al claustre al segle XIX i que avui ha desaparegut, és la de l’abat Guillem II. Un petit fragment d’aquesta làpida es va trobar fa pocs anys. En la transcripció assenyalem amb cursiva els mots o lletres que es llegeixen en aquest fragment:

1 ANNO DOMINI M CC LXXI PRIDIE CALENDAS
2 IUNII OBIIT DOMNUS SAPTE DE POLLESTRIS ABBAS
3 HUIUS LOCI QUI REXIT HANC ECCLESIAM XXIX
4 ANNIS ET ADQUISIVIT CASTRUM DE BRULLIANO
5 DE MARI DECIMAM PISCIUM HONOREM BERNARDI
6 OLIBE DE VILLALONGA CONDAMINAM PETRI DE
7 TACIONE MANSUM ET HONOREM ERMENGAUDI DE
8 ÍNSULA CAMPOS DE GRADU DE ULMO DE
9 VERNADELLA DE LORTALI DE MOLINO DOMOS DE
10 ARGILERIIS ET ISTIUS MONASTERIIREPARAVIT
11 COHOPERUIT ECCLESIAM CONSTRUXIT DOMUNOVAM
12 SUPRA BUATAM STABILIVIT CUILIBET MONACHORUM
13 QUATUOR OVA ONIBUS DIEBUS MERCURII ET
14 VENERIS ET SUUM ANNIVERSARIUM ET PATRIS ET
15 MATRIS ET FRATRIS SUI AUBERTI BAIULI DE
16 ROCA CUIUS AUXILIO CASTRUM DE BRULLIANO
17 FUIT EMPTUM. ANNO CHRISTI M CC LXXXI
18 MENSE OCTOBRITRANSLATUS EST SUB HAC PETRA
19 QUEM CHRISTUS TRAXIT AD AETHERA. ORATE PRO EO

El text, traduït, vol dir:

“L’any del Senyor de 1271, vetlla de les calendes de juny (31 de maig) morí el senyor Sapte de Pollestres, abat d’aquest lloc, el qual regí aquesta església 29 anys i adquirí el castell de Brullà, el delme dels peixos de la mar, l’honor de Bernat Oliba de Vilallonga, la coromina de Pere de Tatzó, el mas i l’honor d’Ermengol d’Illa, els Camps del grau, de l’Olim de Vernadella, de Lortal, del molí, reparà les cases d’Argelers i les d’aquest monestir, cobrí l’església, construí la casa nova sobre la volta i establí per a cadascun dels monjos quatre ous cada dimecres i divendres i el seu aniversari, i els del seu pare, de la seva mare i del seu germà Aubert, batlle de la Roca, amb l’ajuda del qual fou comprat el castell de Brullà. L’any de Crist del 1281, el mes d’octubre fou transferit sota aquesta pedra aquell que Crist emportà cap al cel. Pregueu per ell”.

Epitafi de l’abat Gausbert

Làpida de l’abat Gausbert de Pollestres, del 1234, ara conservada a Bryn Athyn (Pennsilvània), segons el dibuix que en feu L. de Bonnefoy.

Finalment cal esmentar una làpida provinent del claustre que l’any 1913 esdevingué propietat d’un particular i actualment es troba a Bryn Athyn, Pennsilvània. És de l’any 1234 i el text transcrit és el següent:

1 ABBAS GAUSIBERTUSIACET HIC BONUS ET BENE CERTUS
2 MORIBUS ORNATUS POLLESTRIS IN OPIDO NATUS
3 VITA FUIT CUIUS ORBIS SALUS ET DECUS HUIUS
4 DANDO GAUDEBAT. PROPRIUM SIBI NON RETINEBAT
5 SET DABAT ABSQUE MORA MISERIS SUA QUALIBET HORA
6 MORIBUS HORNAVIT SOCIOS QUOS SEMPER AMAVIT (?)
7 ET MUNDANORUM CREVIT PRO POSSE BONORUM
8 ANNIS TERDENIS OCTO MINUS ORDINE PLENIS
9 DUX FUIT ECCLESIE COMPLENS DOCUMENTA SOPHIE
10 ANNO MILLENO BIS C TER X BISQVE SECUNDO
11 EIUS NOVEMBRIS IIII KAL[EN]D[AS] MORS DATA MEMBRIS
12 QUESUMUS O CRH[IST]E TECUM CONGAUDEAT ISTE
13 QUOD UT CONCEDAT PATER NOSTER QUISLIBET DICAT
14 QUOD ES FUI, QUOS SUM ERIS, VIGILA NE DEVORERIS

El text, traduït, vol dir:

“L’abat Gausbert jeu aquí, bo i ben confiat, ornat pels seus costums, nascut al castell de Pollestres, la vida del qual fou la salut i l’honor del món. Donant, gaudia, no guardava res en propi però donava sense descans cada hora als pobres. Fou pels seus costums l’ornament dels seus socis, els quals sempre estimà i pels quals augmentà, segons el seu poder, els seus béns mundans. Havent complert poc més de 38 anys, fou el guia de l’església, acomplint l’ensenyament de la saviesa. L’any mil dos-cents trenta, i dues vegades les calendes de novembre (28 d’octubre del 1234) la mort fou donada als seus membres. Et demanem, oh Crist, que aquest pugui gaudir amb Tu. A fi que això li sigui concedit, que cadascú resi per ell un parenostre. El que ets, jo ho vaig ser, el que ara sóc, ho seràs. Vigila que no siguis devorat”. (PP)

Pintura

Al mur nord de l’absis principal de l’església encara resten alguns vestigis de pintura mural de gran qualitat. Entre les imatges que es conserven, es poden veure els rostres d’una santa (Verge Maria?) i un sant, ambdós nimbats. M. Durliat (vegeu Dictionnaire des églises de France, 1966, pàgs. 143-144) identifica les figures amb la Verge i un sant, que devia formar part del col·legi apostòlic, situats segurament sota la imatge de Crist en Majestat o sobre una representació d’una Ascensió. Malauradament, fins ara no s’havia comprovat si d’altres fragments subsistien sota els arrebossats. Recentment, els treballs de restauració de la nau han posat a la llum un altre fragment situat al mur meridional; es tracta d’una cara humana, amb barba de dues puntes, que per la seva col·locació a la part baixa del mur cal interpretar com un cap de moro penjat com a trofeu.

Tots dos fragments poden ser datats dins la primera meitat del segle XII. (PP)

Frontal d’altar

Dos detalls de les restes de pintura mural que es conserven a l’interior de l’església.

ECSA - A. Roura

Segons recull L. de Bonnefoy (1856-63, pàgs. 178-181), a l’interior de l’església existí un frontal d’altar pintat obra de Mestre Alexandre. Sembla que es trobava amagat al fons del transsepte meridional i que les seves mides eren 165 × 78 cm.

Seguint la descripció i el dibuix aportats per l’esmentat historiador, al mig hi havia la figura de Crist en Majestat, assegut, amb barba i nimbe crucífer, amb la mà dreta beneint i l’esquerra recolzada sobre un llibre amb la inscripció “EGO SUM LUX MUNDI”. Sota els seus peus nus hi havia quatre fulles d’or, voltades d’una radiació blanquinosa i sobre un fons blau, que devia representar el cel. L’aurèola el·líptica i daurada que el circumdava era brodada de petites perles en relleu sobre un mateix esmalt i també amb caboixons més grossos, alternativament blaus i rojos. El fons del nimbe, també d’or, era realçat amb perles i amb fullatges finament dibuixats. La màndorla era envoltada pel tetramorf, o l’àngel i els tres animals simbòlics (àguila, bou i lleó) nimbats i portant un rètol amb el nom de l’evangelista que representen.

A dreta i esquerra hi havia els dotze apòstols, sis a cada banda i en grups de tres. Eren drets, nimbats i amb els peus nus. Tots eren designats amb el seu nom, a excepció de sant Pere, que hom distingia per l’atribut de la doble clau. Finalment, es podia veure la signatura de l’artista escrita sobre una estreta banda que separava en dos registres els compartiments laterals. La inscripció deia: “MAGISTER ALEXANDER : ISTA OPERA FECIT”. Potser una cinta paral·lela, posada sota els apòstols de la segona filera, donava la data precisa de l’obra, però la humitat del sòl no va deixar ni pintura, ni tela, ni fusta, només una franja ampla de 5 a 6 cm.

Dibuix d’una imatge de Crist en Majestat tal com era representat al plafó central d’un frontal d’altar pintat que hi hagué a l’interior de l’església.

L. de Bonnefoy

Sembla que altres taules pintades decoraven els laterals de l’altar. La corresponent a la banda de l’evangeli era totalment destraïda, mentre que a la de l’epístola, molt malmesa, encara es podia apreciar la imatge de sant Genís decapitat, caminant i duent el cap a les mans com sant Dionís. Hom llegia en un costat la llegenda “S. GENESIUS”. A la dreta un àngel baixava del cel oferint al sant un objecte (palma o corona) difícil d’identificar. Tres guerrers, vestits amb ausberg i cota de malles, observen el prodigi amb un esbalaïment barrejat amb temor. Són els botxins: dos d’ells tenen a la mà l’espasa nua i sangonenta.

Bonnefoy feu un dibuix d’aquest conjunt que fou publicat per M. Durliat (1951), el qual va comparar amb encert el Pantocràtor de Sant Genís amb el d’un pergamí pintat, procedent de Sant Martí del Canigó (avui a la Biblioteca de l’Escola de Belles Arts de París) i que és datat el 1195; també va establir relació amb un fragment de taula d’origen rossellonès de la col·lecció Suntag de Barcelona, amb el frontal d’altar de Baltarga (Cerdanya) i amb el d’Orellà (provinent de Sant Martí del Canigó). Totes aquestes obres testimoniegen una influència bizantina predominant. La datació més probable de l’obra, confirmada per l’epigrafia, és de la primera meitat del segle XIII. (PP)

Bàcul

Dos detalls, anvers i revers respectivament, d’un bàcul originari d’aquesta església, que avui es troba guardat al Centre d’Art Sacré d’Illa.

ECSA - J.L. Valls

Al Centre d’Art Sacre d’Illa es conserva, des del 1986, un bàcul procedent d’aquesta església. Havia estat trobat alguns anys després de la Revolució Francesa darrere l’altar major. És de coure daurat, treballat en fosa, cisellat i burinat. Com el frontal que avui no es conserva, va ser dibuixat i descrit per L. de Bonnefoy. La seva forma segueix la d’una serp coberta d’escames, la gropa eriçada amb ganxets, cargolant-se sobre ella mateixa i esbrotant una herba. Dins la voluta elegant que descriu i al mig de la flor quadripètala lobulada, decorada amb un seguit de perles, figura l’Anyell diví triomfant, portador de la creu amb estendard que subjecta amb una de les potes davanteres. Sobre l’estendard hi ha gravats els mots “AGNUS DEI”. Les tres palmetes que segons el dibuix de Bonnefoy sortien de la gola de la serp no es conserven. Cal datar aquesta peça dins el segle XIII. (PP)

Bibliografia

Bibliografia sobre el claustre

• Aroaiz, 1677, pàgs. 317-329
• Mayeux, 1910, pàgs. 147-149
• Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 97-123
• Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 205-221
• Guth, 1953a, núm. 21, pàgs. 20-23 i pàgs. 41-45
• Gaillard, 1954b, pàgs. 199-215
• Duruat, 1958, pàgs. 76-80
• Pladevall, 1968, pàgs. 145-147
• Ponsich, 1984, núm. 15, pàgs. 5-24
• Rochette, 1987, pàgs. 415-422
• Diskant, 1989, núm. 20, pàgs. 225-234
• Ordeig, 1990, XV (1), doc. 327, pàgs. 181-182.

Bibliografia sobre columnes i capitells

• Guth, 1953a i 1953b
• Baltrusaitis, 1958
• Ponsich, 1976 i 1984
• Mallet, 1987
• Rochette, 1987
• Diskant, 1989
• Mallet, 1991 i 1992.

Bibliografia sobre la llinda

• Bonnefoy, 1856-63, pàg. 177
• Gaillard, 1938
• Duruat, 1948-54, II, pàgs. 65-67 i figs. 24-25
• Gaillard, 1954b
• Durliat, 1958, pàgs. 76-77
• Ponsich, 1963, 1977, 1980a
• Corpus des inscriptions, 1986, pàgs. 138-139 i 147.

Bibliografia sobre l’epigrafia

• Bonnefoy, 1856-63, pàgs. 177-184
• Corpus des inscriptions, 1986, pàgs. 138-147.

Bibliografia sobre el frontal d’altar

• Bonnefoy, 1856-63, pàgs. 178-181
• Durliat, 1951, pàgs. 103-119; 1954a, pàg. 30 i 1961, pàg. 9
• Ainaud, 1962a, pàg. 47 i 1965, pàg. 5
• Sureda, 1981, pàg. 388.

Bibliografia sobre el bàcul

• Bonnefoy, 1856-63, pàg. 180
• Brutails, 1893, pàg. 200
• Trésors d’orfèvrerie des églises du Roussillon, 1954, pàg. 47, núm. 93
• Les trésors des églises de France, 1965, pàg. 324, núm. 584
• Gauthier, 1972, pàgs. 183-192
• L’art sacré en Roussillon, 1987, pàg. 47
• Catalunya Medieval, 1992, pàgs. 176-177.