Situació
L’església parroquial de Sant Jaume és dins el nucli urbà del poble de Belianes, el qual és situat en un petit turó a la riba esquerra del Riu Corb, al S de Bellpuig. Les esteles de l’antic fossar parroquial es conserven en un parc públic i al cementiri actual.
Mapa: 33-15 (389). Situació: 31TCG347032.
Des de Bellpuig s’arriba a Belianes prenent la carretera LP-2015. (CPO)
Història
La parròquia de Sant Jaume de Belianes té l’origen a la segona meitat del segle XI. Ja consta en una llista de parròquies del bisbat de Vic datada entre els anys 1050 i 1079. Aquesta relació de dependència envers Vic s’allargà fins a mitjan segle XII, quan passà a l’arquebisbat de Tarragona, encara que a la butlla del papa Anastasi IV l’any 1154 no hi consti explícitament.
Més endavant la parròquia de Belianes esdevingué sufragània de la de Santa Maria de Maldà i a través d’aquesta estigué subjecta a la canònica de Sant Vicenç de Cardona. En depenia ja el 1183, quan n’era rector Guerau de Maldà, alhora rector de Maldà. El 1212, essent monjo de Poblet, Guerau de Maldà va reconèixer que havia obtingut les esglésies de Maldà, Belianes, Castellsalvà, l’Espluga Calba, Maldanell i Vilamanyanor, de mans de l’abat de Sant Vicenç de Cardona. Al final del segle XV la col·lació de la parròquia depenia, a través del rector de Maldà, de l’abat de Cardona.
L’actual edifici de Sant Jaume de Belianes és una construcció del segle XV, probablement bastida sobre la primitiva església romànica. Conservava diversos retaules dels segles XV, XVI i XVII que foren destruïts el 1936. (JDM-MMFG)
Escultura
Una de les esteles més antigues de la vintena que es conserven avui dia procedents del fossar d’aquesta església.
J.M. Miró
Procedents de l’antic cementiri de la població es conserven a Belianes vint-i-una esteles discoidals, treballades en pedra sorrenca del país. El fossar vell de Belianes era fora del nucli urbà. Desafectat, es va conservar amb les característiques originàries fins fa pocs anys, cosa que va permetre l’estudi in situ de tretze enterraments encapçalats per esteles funeràries discoidals. Actualment, el fossar ha estat transformat en parc públic, decorat amb diverses esteles discoidals i làpides funeràries.
Les esteles discoidals de Belianes són de decoració variada i d’estils diversos. Les tres que comentem a continuació daten dels segles XII o XIII.
La primera té un diàmetre del disc de 40 cm i un gruix de 21 cm. L’amplada del coll del peduncle, de cua d’oreneta, és de 21 cm i la del peu, de 33 cm. L’alçada total de l’estela és de 72 cm. A l’anvers, el disc amb orla circular simple emmarca una creu de braços iguals, potençada, en baix relleu. Al revers hi ha una peculiar representació: una mà oberta, estesa, prolongada per l’avantbraç que sorgeix del peduncle. La longitud total de la mà amb l’avantbraç és de 36 cm. La punta dels dits de la mà toca l’orla que circumda el disc, la part superior del qual és lleugerament escantellat. El significat d’aquesta mà pot ser molt ampli i divers, ritual, simbòlic, heràldic, etc. Aquesta complexitat impedeix de precisar-ne el sentit. Tècnicament, és resolta en baix relleu.
Una de les esteles més antigues de la vintena que es conserven avui dia procedents del fossar d’aquesta església.
J.M. Miró
Una altra estela funerària, del segle XIII, té un diàmetre del disc de 45 cm, un gruix de 15 cm i una amplada de 34 cm. El peduncle ha desaparegut. L’anvers del disc, ornamentat per una orla circular simple, escantellada per la part superior, conté una figura en baix relleu a mig camí entre una esquemàtica flor de lliri i una flor de lis, flanquejada per quatre poncelles. El lliri des de sempre ha simbolitzat la puresa i la innocència, i la flor de lis, a l’edat mitjana, era l’atribut de Crist. El revers està del tot erosionat.
La tercera estela, també dels segles XII-XIII, té un diàmetre del disc de 43 cm i un gruix de 9, 5 cm. El seu peduncle és trencat. A l’anvers, el disc, decorat amb una orla circular simple, té al mig una creu de braços iguals, units pels extrems a l’orla. Als angles d’aquesta creu hi ha quatre arqueigs interiors que formen un motiu cruciforme en losange emmarcant la creu esmentada. Al revers, el disc està molt erosionat. Sembla que s’entreveuen les traces, molt deteriorades, del que podia haver estat un escut.
Damunt el mur del cementiri nou (1896), a la sortida de la població, en direcció a Bellpuig d’Urgell, i al peu de la carretera, es conserven set esteles. Procedeixen també de l’antic cementiri desafectat. Foren restaurades amb cura tot resseguint i fent visible el dibuix primitiu i original de l’anvers. Alguna, però, fou gravada de nou. El revers de totes aquestes esteles és llis i orfe de decoració. (JMMR)
Bibliografia
Bibliografia general
- Pladevall, 1971-72, fasc. 113-120, pàgs. 283-304.
Bibliografia sobre l’escultura
- Miró, 1986, pàgs. 22 I 63-67; Cirlot, 1985.