Sant Joan de Bellcaire d’Empordà

Situació

Una vista exterior de l’església de Sant Joan de Bellcaire, amb la capçalera decorada amb una bella ornamentació.

F. Tur

El nucli de la vila de Bellcaire és situat al cim i pels vessants d’un pujol que emergeix de la plana, i és coronat pel castell medieval (gòtic), una part del qual fou habilitada com a església parroquial quan l’antiga de Sant Joan fou destinada a simple capella de cementiri. Aquesta darrera església, recentment restaurada i retornada a la seva funció original, es troba a la part baixa de la vila, al seu extrem oriental, vora la carretera d’Albons.

Mapa: 296M781. Situació: 31TEG081591.

El principal accés a la vila de Bellcaire és la carretera comarcal de Palafrugell a Viladamat, des de la qual surt la local de Bellcaire a Albons que, com hem dit, passa a tocar de l’església. Uns 4 km més endavant, a l’indret de la Creu d’Albons, aquesta carretera enllaça amb la comarcal de la Bisbal d’Empordà a Portbou. Quan no s’hi celebra culte l’antiga església de Sant Joan roman tancada. La clau és en una casa de la part alta de la població, al carrer del Castell.

Història

Els orígens i l’etimologia del topònim Bellcaire han estat objecte d’una teoria força singular defensada pel lingüista P. Pericay i l’arqueòleg J. Maluquer de Motes.

Aquests autors creuen que el nom pre-romà del lloc apareix en una inscripció en llengua indígena i alfabet ibèric que ha estat trobada a Ullastret. Aquesta inscripció és incisa en un atuell ceràmic i fou escrita al segle IV aC o encara abans. Segons l’esmentada teoria el nom Belbitinco que es pot llegir en aquest text fóra un precedent del topònim Bedenga, que és documentat en època medieval, el qual fa suposar l’existència d’un vell culte al déu Bel. La partícula bel, davant el nom Quarto —documentat al segle IX— hauria estat l’origen del topònim Bellcaire.

Segons l’esmentada hipòtesi hi hauria hagut d’haver, al turó de Bellcaire, un poblat coetani a la ciutat pre-romana del puig de Sant Andreu d’Ullastret, almenys a l’època de la inscripció comentada. No han estat realitzats treballs d’excavació a l’àmbit de la població per a confirmar-ho. Només podem dir que l’església de Sant Joan és emplaçada en un indret que hom pot demostrar —per les troballes esporàdiques que s’hi han fet— que fou ocupat en època romana. També s’han fet troballes superficials de ceràmiques d’època romanorepublicana en un contrafort del puig on és emplaçat el poble, vers el nord-est.

L’any 881 el lloc és documentat en l’acta d’un judici sobre una possessió que hom discutia si pertanyia a aquest terme de Bellcaire o al veí d’Ullà, que era domini episcopal. El judici, celebrat al vilar “Purtos” sobre terres del qual hom litigava, afavorí els interessos del bisbe Teuter en contra d’un personatge anomenat Andreu. En el text hi ha les variants de grafia que s’aniran repetint sobre el nom de Bellcaire: “Bedenga”, “Bitinga”, “Quarto quae vocatur Bitinga”.

L’església de “Sancti lohannis quae est in Bedenga” és esmentada l’any 1002 en una butlla del papa Silvestre II que la confirma a la seu de Girona.

En l’acta de consagració de l’església de la canònica augustiniana de Santa Maria d’Ullà de l’any 1182 els drets sobre l’església de Sant Joan de “Bidinga” són confirmats a aquest monestir.

Sant Joan de Bellcaire figura a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i entre les parròquies del bisbat en els nomenclàtors diocesans del final del segle XIV i posteriors.

Sembla que devia ésser al segle XVII o XVIII que la funció parroquial i l’advocació a sant Joan foren traslladades a l’església que hom erigí dins l’àmbit del castell palau de Bellcaire, al centre de la població. El cementiri subsistí al costat de l’antic temple, que restà com a capella cementirial. Aquesta situació perdurà fins que fou construït, els anys cinquanta, un nou cementiri als afores de la vila; aleshores l’església antiga quedà sense culte.

Un cop abandonada, l’església patí, com és lògic, un accentuat procés de degradació. Al començament dels anys seixanta els serveis de la Diputació de Girona hi iniciaren unes obres de restauració dirigides per l’arquitecte Joan M. de Ribot. Després d’una llarga interrupció foren enllestides i inaugurades el 8 d’abril de 1984. L’església antiga ha retornat al culte i comparteix la funció parroquial amb la del castell. Així, doncs, avui són dues les esglésies dedicades a sant Joan, que hi ha al poble de Bellcaire. (JBH)

Església

Planta de l’església, a escala 1:200, en el seu estat actual, amb indicació dels vestigis identificats de la capçalera pre-romànica.

B. Bofarull-GESEART

L’església de Sant Joan de Bellcaire presenta planta basílical de tres naus, amb un transsepte no sobresortint i actualment és capçada per un absis semicircular precedit d’un curt espai presbiteral.

En aquest edifici s’observen clarament etapes constructives diverses: transsepte (força modificat) i les naus corresponen a dues etapes diferents, pre-romàniques. La capçalera correspon a una reforma romànica que afectà també una part del transsepte. La porta d’entrada i altres obertures del frontis pertanyen a reformes de datació encara molt posterior.

Cal dir també que, després de la intervenció recent, durant la qual s’han realitzat excavacions (no publicades), han quedat al descobert restes de la primitiva capçalera pre-romànica, amb els fonaments d’un absis central rectangular. Els vestigis d’una absidiola septentrional, semicircular o de ferradura ja eren visibles abans d’aquestes obres. També, sota la nau actual, han estat descoberts els basaments dels murs d’una nau o aula rectangular, d’un edifici probablement anterior als sectors fins ara esmentats.

La nau central s’eleva per sobre de les cobertes de les laterals i crea un pla basílical característic; és illuminada directament, al costat de migdia, per una sola finestra d’un sol biaix i arc de ferradura fet amb petites llosetes en ventall.

Aquesta nau central, alta i estreta, és coberta per una volta de canó seguit, lleugerament ultrapassada. Les naus laterals tenen voltes de quart de cercle. Es conserven els dos arcs formers que, a cada costat, comuniquen les naus. Recolzen en pilars de molt gruix, rectangulars, fets amb carreus grossos de pedra sorrenca escairats. Aquests arcs han estat força malmesos, però sembla força segur que eren de ferradura, sobre muntants avançats. Aquest perfil resta ara deformat, per haver estat retallats en els punts de carregament amb els pilars, amb la finalitat de donar-los més llum, probablement.

La unió de les naus amb el transsepte és molt irregular i acusa uns descentraments de gran aparença.

Els braços del transsepte presenten una planta trapezial i, com acabem de dir, llur unió amb les naus és d’una marcada irregularitat, la qual cosa evidencia que pertanyen a etapes constructives distintes. Han estat cobertes amb volta de canó, probablement refetes quan fou reconstruïda la capçalera.

L’únic absis actual, com hem dit, és precedit per un segment presbiteral, rectangular, amb volta de canó, al qual s’obre per mitjà d’un simple plec de mig punt. La volta absidal és de quart d’esfera.

Les obertures i els aparells són, també, perfectament atribuïbles, per llurs característiques formals, a cadascuna de les etapes constructives de l’edifici en el seu estat actual.

Les tres naus són construïdes amb lloses de calcària, només desbastades, estretes i, en general, allargades, lligades amb ferm i aspre morter, ben visible a les juntes; tendeixen a sedimentar-se horitzontalment, però d’una manera irregular. Al mur de tramuntana formen unes llargues filades d’espiga ben marcada i a la part superior dels murs, en diferents punts, creen un coronament format per una filada de lloses inclinades en un sol sentit.

Aspecte que ofereix l’interior de l’església amb la capçalera al fons. Les diverses campanyes de construcció són visibles en la manca d’acoblament de diversos elements.

F. Tur

A les naus s’han conservat dues portes laterals, típicament preromàniques. Ambdues són d’arc de mig punt sobre uns muntants marcadament avançats i fets amb dovelles curtes i només treballades a cops de maceta. Només es diferencien per les dimensions: la porta de tramuntana és molt més petita, força estreta, i s’obre molt a la vora del punt de contacte amb el creuer.

Només podem veure dues finestres primitives en aquestes naus. Una d’elles és la ja esmentada que illuminava directament la nau central, al mur que s’eleva sobre la coberta de la col·lateral de migdia. Molt semblant, d’una sola esqueixada i arquet de ferradura fet amb simples llosetes, és la situada al sector meridional del frontis, que s’obre a la nau d’aquest costat.

La finestra oposada a aquest frontis és de doble biaix, segurament refeta quan fou oberta la porta que hi ha al centre del frontis, d’arc de mig punt amb llinda i timpà de carreus i sobre ella un petit ull de bou o rosassa amb calat gòtic, lobulat. Aquest ull de bou malmenà la finestra central pre-romànica, de la qual resten visibles els muntants. El contorn superior del frontis, amb els tres nivells corresponents al distint cobriment de les naus, ha estat sobrepujat en època tardana, difícil de determinar, i acaba en un mur de coronament horitzontal sobre el qual es degué dreçar una espandanya, desapareguda avui.

L’única finestra que dóna llum al transsepte, al seu mur de migdia, ha estat també reformada. És de doble biaix, probablement de l’època de les reformes de la façana occidental o d’una altra època molt propera.

Aquest transsepte ha estat construït amb pedres en general voluminoses, de formes arrodonides, sobretot grans còdols només escapçats, que es disposen desordenadament, i lligats amb ferm morter. Les cantonades tenen algun carreu escairat amb no gaire cura.

La diferència entre els aparells de les naus i del transsepte és molt marcada. La unió entre ambdós sectors de l’edifici, tant a migdia com a tramuntana, deixa clar que el transsepte fou construït anteriorment a aquestes naus.

La capçalera romànica —l’absis semicircular i el tram de nau o espai presbiteral— presenta un aparell de petits carreus de calcària, escairats i sense allisar, que creen unes filades força uniformes. A l’espai presbiteral hi ha obertes dues finestres —una a cada costat— i n’hi ha unes altres dues a l’absis —a l’extrem de llevant, al centre, i a migdia—. Aquestes quatre finestres són de doble esqueixada i d’arcs de mig punt fets amb dovelles de mides i talla semblant als carreus del parament. Tot aquest sector romànic de capçalera és coronat per un fris format per grups de quatre finestres cegues sota arcuacions llombardes, les quals a l’absis s’organitzen en els tres espais entre lesenes.

Al costat de tramuntana de la capçalera, entre l’absis i el braç del transsepte, hi ha restes d’una absidiola que correspon a l’antiga estructura triabsidal, pre-romànica, anterior a l’actualment existent. És visible, aproximadament, la meitat de la curvatura d’una planta semicircular o poc passada de radi, amb l’inici de l’arrencada de la volta i de l’arc presbiteral, el qual era lleugerament ultrapassat i havia estat obert al mur del transsepte de manera força barroera, sense un adovellat ben construït. Sembla també una prova que el transsepte devia ésser anterior a l’antiga capçalera triabsidal, o, almenys, a aquesta absidiola.

Les obres recents de restauració han comportat una excavació en el subsòl de l’església i la posterior construcció d’un nou paviment en el qual han estat deixades unes trampes de fusta que permeten l’accés a les restes de construcció descobertes.

Tanmateix, aquestes restes no són fàcilment observables per manca d’illuminació i espai. Sota l’actual presbiteri ha aparegut el fonament de l’antic absis central, de planta rectangular o lleugerament trapezial. El seu parament intern —l’únic visible— presenta una ferma capa d’arrebossat de morter, ben allisat. Aquest vestigi demostra que la primitiva capçalera triabsidal, corresponent —en algun moment, almenys— a la planta basílical, posseïa un absis central carrat, entre absidioles semicirculars.

Al subsòl de la nau hi ha, també conservats i accessibles, els fonaments, de molta menys alçada que a l’absis, d’una edificació que afecta una planta rectangular i allargada que segueix l’eix de la nau central, essent una mica més curta per ponent. També són arrebossades ambdues cares dels murs conservats.

Els resultats de l’excavació no han estat, fins avui, publicats, la qual cosa impedeix, en l’estat actual del monument, una aproximació fiable, no sols a les restes descobertes al subsòl, sinó també a les parts de l’edifici que admeten dubtes i poden ésser objecte d’hipòtesis diverses. D’altra banda, és molt discutible, en diferents aspectes, el resultat de la restauració, sobretot pel que fa a les solucions donades als nivells de les cobertes en els diferents sectors de l’edifici (les cobertes, de teula corba els darrers temps, han estat restituïdes en llosa de pissarra negra, pirinenca).

L’única informació que fa referència als resultats de la intervenció és la planta de l’església que fou publicada en el programa de mà editat l’any 1984 amb motiu de l’acte d’inauguració de les obres de restauració, editat pel Centre de Conservació i Catalogació de monuments de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona. En aquesta planta s’assenyalen els diferents períodes que hom considerà que es podien veure a l’església. Hom afirma que els fonaments d’una edificació rectangular sota les naus actuals són d’època paleocristiana(*).

Hem tingut ocasió de veure els materials trobats durant les obres al Servei d’Inventari Arqueològic de Girona. Evidentment, resta palès que l’església fou erigida en un indret ja ocupat almenys des d’època romana. Segons que sembla, aparegueren alguns fragments de ceràmiques anteriors al baix-imperi (sigillata sud-gàllica) a l’exterior immediat del temple, i alguna mostra escadussera d’àmfora a l’interior, a l’extrem oriental de les naus; les ceràmiques grises medievals i les d’èpoques més recents predominen àmpliament entre el material recuperat. Cal dir que, segons se’ns informà, no s’arribà a explorar tot l’àmbit intern de l’edifici i que rarament fou explorat fins als nivells inferiors del jaciment. Ens temem, doncs, que difícilment les troballes esmentades poden ajudar a datar cap de les parts de l’església i que el fet d’atribuir les restes del subsòl de les naus a una primitiva església paleocristiana és totalment mancat de base. Precisament, entre els materials recuperats, no hi hem vist cap vestigi clarament atribuïble a l’època baix-imperial; almenys entre els fons que se’ns han mostrat, que en aquest Servei ens asseguraren que eren la totalitat dels ingressats procedents de Sant Joan de Bellcaire.

L’ocupació romana de l’indret ja era palesa en observar l’edifici, abans de les obres recents.. Entre dues de les fornícules o finestres cegues del costat de migdia del tram de nau que precedeix l’absis romànic, hi fou reaprofitada una petita columna estriada d’època romana. Els carreus grossos de pedra sorrenca que integren principalment els pilars interiors, de recolzament dels arcs formers, procedeixen també, molt possiblement, d’una construcció romana.

Al nostre entendre, segons el seu estat actual i sense que hagi estat donat a conèixer cap resultat d’excavació-restauració, hom pot veure a l’església de Sant Joan de Bellcaire les següents etapes constructives: transsepte pre-romànic, preexistent a les naus i —segurament— a la capçalera triabsidal de la qual queden vestigis (segles IX o X). Les tres naus cobertes amb voltes i comunicades per arcs formers; n’és coetània, molt possiblement, la capçalera triabsidal de la qual queden restes de l’absidiola nord —semicircular— i els fonaments de l’absis major —de planta rectangular—; per les seves característiques formals, tenint en compte, per exemple, la marcada semblança dels arcs (de les portes laterals i, sobretot, els grans arcs formers en l’aspecte que deurien tenir abans d’ésser malmesos parcialment) amb els de Sant Miquel de Cuixà, podem establir una probable datació dins la segona meitat del segle X. El sector de capçalera, amb decoració llombarda, pot ésser datat al segle XI —a mitjan segle o a la segona meitat—. Reformes posteriors, dels segles XIII i XV són la portada i la rosassa del frontis, i dues finestres.

Resta com a dubtós, sense més dades, el vestigi d’una aula rectangular al subsòl de les naus, de la qual potser no fóra impossible de pensar en una probable relació amb els fonaments de l’absis rectangular, dins el seu eix, la qual cosa desfaria la idea de la relació dels tres absis pre-romànics apuntada. Això és però molt dubtós, ara com ara indemostrable, i ens inclinem a suposar l’esquema proposat abans.

L’interior de l’església conserva encara rastres d’antics arrebossats. A l’absis hi ha encara restes de la decoració mural romànica, la part menys malmesa de la qual fou recuperada; en part és al Museu d’Art de Girona i en part en una col·lecció particular.

A l’interior de l’església es guarden també dos fragments d’imposta amb el característic tema romànic d’escacat en relleu, que han estat trobats solts, sense un context arquitectònic clar. (JBH)

Altar

Durant les obres de restauració, a la primera etapa, que començaren l’any 1960, es trobà una primitiva ara tallada en pedra sorrenca. Es de petites dimensions, 92 × 52 × 18,5 cm. És un bloc simplement allisat i sense motllura destacada. A la cara superior hi ha una línia incisa tot al voltant marcant el rectangle; al centre hi ha una petita cavitat rectangular, poc fonda. També hi ha cinc petites creus, finament incises, una al centre i les altres vora els quatre angles.

El tenant, que restava in situ, és format per dues grans peces tallades també en pedra sorrenca, una de les quals és el veritable suport antic, ja que té el reconditori, quadrangular, fet amb doble rebaix, al seu pla superior. L’altra peça podria ser un fragment de pedestal més antic, reaprofitat.

L’altar ha estat restituït al centre del presbiteri amb les peces esmentades. (JBH)

Necròpolis

Una fotografia de la necròpolis, l’únic testimoni que en tenim actualment.

Gràcies a l’existència de la fotografia que publiquem hem pogut saber que el 1980 (any en què fou presa la fotografia) s’exhumà, durant les obres de restauració repetidament esmentades, una part important de la necròpolis medieval, al costat de migdia de l’església de Sant Joan de Bellcaire, a l’esplanada que hi ha en aquesta banda que, precisament, serví de cementiri parroquial fins a data força recent.

Pel que sembla aquest treball es realitzà sense cap mètode científic, amb la sola finalitat d’anivellar el terreny; el més probable és que hom no arribés a rebaixar el nivell més avall del que es pot observar al document gràfic. Les tombes, doncs, no foren estudiades, per més sorprenent que aquest fet pugui semblar, sobretot si tenim en compte la importància i bona conservació del jaciment i que fou descobert durant unes obres de restauració d’un monument, pels serveis oficials corresponents. Ignorem si es destruïren o es troben encara sota el terraplenament actual.

Com es pot observar, quedà al descobert una part d’un grup de sepultures medievals que són de cista, fetes amb lloses grosses, verticals, de planta rectangular i coberta plana, i també de lloses grosses. Totes apareixien orientades de llevant a ponent, sense dubte amb els peus a llevant i el cap a ponent (la fotografia és presa des del cim de la coberta de l’església, en el seu extrem occidental, i mirant cap a llevant).

M. Riu(*) descriu un tipus de sepultura trobat a les excavacions del monestir de Sant Sebastià del Sull, al Berguedà (cenobi que cronològicament s’estengué del final del segle IX al final del XII) semblant a les de Bellcaire, almenys en els trets essencials. Considera que corresponen al segle XI, si bé quan són més perfectes i la talla de la pedra millora pensa que poden ésser posteriors, del segle XII o fins del XIII. Les sepultures de Bellcaire tenien (o tenen) les lloses grosses i mal tallades. (JBH)

Pintura

Detall d’un dels apòstols pertanyent a l’escena de la Pentecosta, representada a l’absis. Sembla ésser que aquesta figura és la menys restaurada de tot el conjunt, de manera que permet d’apreciar el traç originari del rostre i del perfil del bust.

J. Vigué

Conjunt de decoració mural procedent d’aquesta església i conservat al Museu d’Art de Girona, on és catalogat amb el núm. 13 d’inventari.

J. Vigué

El 7 d’abril de 1979 ingressaren al Museu Diocesà de Girona una part de les pintures procedents de l’absis de l’església de Sant Joan de Bellcaire, on ocupaven la zona voltada i la part alta del mur semicircular(*).

Foren col·locades sobre tela i actualment es troben sobre un plafó al Museu d’Art de Girona(*); hom ha substituït la curvatura originària del suport per una superfície plana. El fragment fa 258 × 180 cm. Se’n conserva encara un altre de la mateixa procedència (de 153 × 104 cm, que conté les figures de dos apòstols) a la col·lecció particular d’Antoni Batlló (Barcelona).

La tècnica utilitzada és la del fresc sec i hom hi ha combinat els colors vermell, verd, blau, negre, blanc, groc i ocre. L’excessiva restauració a què han estat sotmeses les pintures que es conserven al Museu(*), fa que només puguem considerar subsistents el rostre i el perfil del bust del segon apòstol de la dreta (considerant el plafó del museu).

Hom conserva documentació gràfica del conjunt anterior a la restauració(*), la qual permet de constatar el mal estat en què es trobaven les pintures aleshores, així com la presència encara dels dos apòstols avui a la col·lecció Batlló.

El tema representat és el de la Pentecosta. Així, a la zona superior, la que originàriament devia ésser a la part voltada de l’absis, apareixen dues figures de la Trinitat: l’Esperit Sant en forma de colom blanc nimbat i Crist entronitzat al centre. Sota seu, al registre que a l’absis devia ocupar la part superior del mur semicircular, ha estat representat l’apostolat. Només es conserven sis apòstols, quatre al museu i dos a la col·lecció Batlló. Cal suposar que hom prescindí de la figura de Maria, la qual, en cas d’haver-hi estat inclosa, devia centrar el grup. Els apòstols apareixen asseguts, nimbats, i reben sobre llurs caps les llengües de foc que irradia l’Esperit Sant.

Ens trobem davant un tema absolutament infreqüent en la pintura romànica catalana(*). Aquesta és l’única representació segura de la Pentecosta que coneixem(*). La Pentecosta de Bellcaire és, en paraules de Marcel Durliat(*), “de les més ortodoxes”, i creu que hom ha de veure en l’escena una allusió a la querella sobre la processió de l’Esperit Sant(*).

Els quatre apòstols seuen, encarats de dos en dos, de manera que tots ells presenten un perfil de tres quarts. Sabem, pels altres dos apòstols de la col·lecció Batlló, que aquesta disposició es complia almenys en la meitat de l’apostolat, i podem suposar que també a la resta. Hi ha una mateixa tipologia facial comuna a totes les figures dels apòstols(*). Són rostres força llargs, resseguits només a la part inferior per una barba, amb els cabells enrere, deixant al descobert les orelles; uns ulls grossos i característics, resseguits de negre, enfosquits de sota i amb un traç que els prolonga a la banda externa; les celles són negres, resseguides a sota per una ratlla vermellosa que els dóna volum. La boca, de marcades comissures, també és característica, com ho és el nas, recte. Una taca vermella marca les galtes i uns traços blancs realcen el volum del nas, les celles i la boca.

J. Dols parla de “geomètrica desvolumetrització” en referir-se als cossos dels personatges de Bellcaire(*). Efectivament, tot en l’obra apunta en aquesta direcció. Accentua aquest caràcter el fons del registre inferior, pintat a base de rectangles i quadrats de diferents colors (verd, blau, vermell). S’observa en tota la composició un predomini de la línia (que en realitat és doble, una de blava i una de vermella). Els plecs de les vestimentes són molt geometritzats i gens naturalistes. El volum és absent de les figures (exceptuant l’intent d’obtenir-lo en els rostres); tampoc no podem parlar de profunditat, mentre que les figures es retallen sobre un fons neutre (registre superior) o geometritzat (registre inferior). Així mateix, mans i peus tendeixen a la forma rectangular i compactada. Les mans, en diferents actituds, presenten uns dits llargs i punxeguts. Els peus de Crist, inerts i que sobrepassen la sanefa separadora de registres, no semblen pas sustentar la figura; no són sinó una forma plana, gairebé quadrada, on els dits han estat representats per mitjà d’un seguit de línies a la part inferior. Aquests defectes i alguns altres (el peu esquerre de Crist té sis dits), afegides a un esquematisme extrem (com és el cas del tron de la figura divina, només insinuat a base d’unes línies rectes en vermell), denoten una qualitat força discreta.

Les pintures de Bellcaire han rebut un tractament secundari per part de la historiografia, i sempre amb relació al cercle d’Osormort, anomenat així arran de les pintures de Sant Sadurní d’Osormort (Osona) i que aplega una sèrie d’obres catalanes i algunes de foranes(*).

A trets generals, se segueix un fil a partir de Cook i Gudiol (1950) que fixen l’activitat de l’anomenat mestre d’Osormort a la ja esmentada església de Sant Sadurní d’Osormort, a Sant Martí del Brull (també a la comarca d’Osona) i a Sant Joan de Bellcaire, tot relacionant-lo amb el pintor de la cripta de Saint-Savin-sur-Gartempe (Poitiers), de qui el consideren deixeble. Creuen també que ambdós pintors s’aproximen estilísticament a un grup de miniatura peitovina, on trobaríem el manuscrit de la Vida de Santa Radegunda, del segle XI. També consideren properes estilísticament al grup d’Osormort les pintures de Marenyà (Baix Empordà). Josep Gudiol i Ricart(*) reafirma aquesta postura, tot subratllant “l’esquematisme, molt formulari però real” d’aquest estil.

Amb l’afegit o la resta d’alguna de les obres esmentades, la historiografia continua en la mateixa línia, sense afectar el cas de Bellcaire. L’any 1972 Joaquim Dols publicà un minuciós estudi on conclou que no necessàriament han d’ésser executades per una sola mà unes obres que s’agrupen per unes coincidències evidents entre si. Joaquín Yarza també creu excessiva l’atribució d’obres a una mateixa mà(*).

Quant a la relació de Bellcaire amb la resta de les obres de l’hipotètic cercle d’Osormort, Rosa Alcoy(*) creu que Bellcaire es troba força a la vora del tipus de la França central. Joan Sureda(*) pensa que l’estil formal de Saint-Savin es reflecteix a Osormort, Bellcaire i el Brull en el tractament dels rostres i cabells, però no en el dels vestits. Amb tot, els reconeix un mateix corrent estilístic(*).

Pel que fa a la cronologia, Cook i Gudiol(*) apuntaven una data a l’entorn del 1175 per a l’activitat del mestre d’Osormort. El nostre cas particular és datat dins el segle XII, tot i que amb oscillacions. Joan Ainaud (1962) en rebaixà la cronologia fins al final del segle XI. Joan Sureda(*) raona que, podent considerar-se Saint-Savin el focus inicial d’aquesta sèrie d’obres, i tenint en compte que hom sol datar el conjunt francès al principi del segle XII, el grup d’obres catalanes que s’hi relacionen, entre les quals Bellcaire, podrien ésser situades vers el segon quart del segle XII. (AOA)

Bibliografia

Bibliografia sobre la història

• Enrique Flórez: España sagrada, vol. 43, pàg. 421.
• Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España, vol. XIII, pàgs. 232-233.
• P. Pericay i J. Maluquer de Motes: Problemas de la lengua indígena a Cataluña, II Symposium de Prehistoria Peninsular, Barcelona 1963.

Bibliografia sobre l’església

• Miquel Oliva i Prat: Noticias sobre Iglesias pre-romànicas gerundenses, “Revista de Gerona”, Girona, tercer trimestre del 1962.
• Joan Badia i Homs: Aproximació a l’estudi del pre-romànic empordanès, “Revista de Gerona”, Girona 1976.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 99–101; vol. II-B, Girona 1985, Notes a la segona edició, pàgs. 498–499.
• Eduard Junyent i Subirà: L’arquitectura religiosa abans del romànic, Curial Edicions Catalanes — Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàgs. 88–90.

Bibliografia sobre l’altar

• Miquel Oliva i Prat: Noticias sobre iglesias pre-románicas gerundeses, “Revista de Gerona”, Girona tercer trimestre del 1962.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), pàg. 101; vol. II-B, Girona 1985, Notes a la segona edició, pàg. 499.
• Salvador Alavedra: Las ares d’altar de Sant Pere de Terrassa-Egara, vol. II (Inventari de les ares), Barcelona 1979, pàg. 30. (JBH)

Bibliografia sobre la necròpolis

• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B, Diputació de Girona, Girona 1985, 2a. ed.. Notes a la segona edició, pàg. 499.

Bibliografia sobre la pintura

• Chandler R. Post: A History of Spanish Painting, Harvard University Press, Cambridge 1830-1947; vol. V, 1934, pàgs. 237-238.
• Josep Pijoan i Josep Gudiol i Ricart: Les pintures murals romàniques de Catalunya, “Monumenta Cataloniae”, vol. IV, ed. Alpha, Barcelona 1948, pàg. 158.
• Walter William Spencer Cook i Josep Gudiol i Ricart: Pintura e imaginería románicas, “Ars Hispaniae”, vol. VI, Editorial Plus Ultra, Madrid 1950, pàgs. 88-89.
• Edgar W. Anthony: Romanesque Frescoes, Princeton University Press, Princeton, New Jersey 1951, pàg. 177.
• Jaume Marquès i Casanovas: Guía del Museo Diocesano de Gerona, Girona 1955, pàg. 40.
• Walter William Spencer Cook: La pintura románica en Cataluña, Instituto Diego Velázquez del CSIC, col·l. “Arte y Artistas”, Madrid 1956, pàgs. 30-31.
• El arte románico. Catálogo, Exposició organitzada pel govern espanyol sota els auspicis del Consell d’Europa, Barcelona-Santiago de Compostella 1961, pàgs. 96-97.
• Eduard Junyent i Subirá: Catalogne romane, vol. II, La Pierre-quivire, col·l. “Zodiaque”, Yonne 1961, pàg. 198.
• Joan Ainaud de Lasarte: Pinturas españolas románicas, Editorial Rauter, Barcelona 1962, pàg. 16.
• Joan Ainaud de Lasarte: Pintura románica catalana, ed. Vergara, Barcelona 1962, pàg. 24.
• Joaquim Dols i Rusiñol: El maestro de Osormort, “D’Art”, núm. 1, Barcelona 1972, pàgs. 12-70.
• Marcel Durliat: Iconographie d’ábside en Catalogne à la fin du Xle et dans la première moitié du XIIe siècle, “Les cahiers de Saint-Michel de Cuxa”, núm. 5, juny del 1974, pàgs. 99-130 (pàg. 115).
• Josep Gudiol i Ricart: Arte antiguo y medieval, dins Cataluña, Publicaciones de la Fundación Juan March, ed. Noguer, col·l. “Tierras de España”, vol. I, Madrid 1974, pàg. 181.
• Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. II, Edicions 62, Barcelona 1975, pàgs. 34-35.
• Joan Sureda i Pons: La pintura romànica a Catalunya, Alianza Editorial, col·l. “Alianza Forma”, núm. 17, Madrid 1981.
• Eduard Carbonell i Esteller: La pintura mural romànica, Els Llibres de la Frontera-La llar del llibre, col·l. “Coneguem Catalunya”, núm. 5, Barcelona 1984, pàgs. 107-109.
• Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch: Els inicis i l’art romànic. Segles IX-XII, dins Història de l’art català, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1986. (AOA)