Situació
L’església de Sant Joan era la capella del castell de Montesquiu, el qual centrava un poblat medieval avui desaparegut. L’actual despoblat de Montesquiu és situat al sud-est de Vallbona de les Monges. (MLIR)
Història
Aquesta església en els seus orígens era anomenada Sant Joan de Colobrer i així és com apareix esmentada en la referència més antiga d’aquest temple. L’any 1164 Ramon de Cervera, amb la seva dona Ponceta i d’altres parents, van posar sota la guàrdia i batllia de Santa Maria de Vallbona i de la granja del Sant Esperit el castell de Colobrer (o de Montesquiu) i els donaren l’església de Sant Joan del castell de Colobrer, juntament amb un alou, les primícies i les oblacions. Al final del segle XIII Sant Joan de Montesquiu consta, al costat de Montblanquet, en la relació d’esglésies de l’arxidiòcesi de Tarragona que els anys 1279 i 1280 pagaren la dècima per a les croades.
Sant Joan de Montesquiu fou un temple amb poc relleu ja que va dependre eclesiàsticament de la parròquia de Sant Llorenç de Rocallaura. Al final del segle XV era de col·lació de l’abadessa de Vallbona.
La seva decadència i abandó s’inicià al segle XVI quan els habitants de Montesquiu, a instància de les monges de Vallbona, foren obligats a traslladar-se a viure al voltant del monestir. Finalment, a mitjan segle XIX, l’antic edifici fou aterrat i el comú de Vallbona n’aprofità els carreus per tal de construir una nova església parroquial en substitució de Santa Maria la Vella. (CPO)
Pica
Dibuix de la pica d’aigua beneita i detall de la seva decoració.
J.M. Miró
Procedent d’aquesta església es conserva actualment en una casa particular del poble de Vallbona de les Monges una pica d’aigua beneita.
La pica, de forma cilíndrica, a l’exterior fa 0,35 m d’alçada i 0,48 m d’amplada circular; la cavitat fa 0,34 m d’amplada, 0,23 m de fondària i 0,24 m de base. El contorn exterior de la peça té 1,53 m. Es tracta d’una pica exempta, obrada amb pedra sorrenca del país, i decorada amb dues creus de contorn exterior hexagonal i sis braços iguals, que alhora configuren, cadascuna, una sexfòlia o flor de sis pètals. Els dos motius flanquegen una figura central geomètrica resolta mitjançant sis cercles secants que dissenyen, a manera de rosassa, una flor. Tota la decoració, realitzada en relleu molt feble, es desenvolupa circumdant la pica.
Els motius descrits, d’indubtable sentit simbòlic, són també presents en antigues esteles funeràries discoidals procedents de la comarca, com també en llindes de portes i finestres. Com a símbol expressen la creença en la immortalitat i l’eternitat. El seu origen és anterior al cristianisme.
La peça, per les seves característiques, és atribuïble a la darreria del segle XIII. La realització probablement fou obra d’un picapedrer local. (JMMR)
Bibliografia
- Miró, 1986, pàg. 50.