Situació
L’exterior de la capçalera de l’església des del costat de llevant, amb l’absis, l’element més bonic de tots els que ens han pervingut.
A. Bas-tardes
Aquesta església es troba al sector de tramuntana del terme municipal, en un coll que hi ha a la partió d’aigües dels torrents dels Hostalets i de Can Solà, a la vora dreta del riu de Saldes. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 255-M781: x 03,2 — y 75,4 (31 TDG 032754).
Per arribar a l’església de Sant Julià de Fréixens cal agafar la carretera que des del collet d’Eina porta a Saldes i Gósol. Just a la fita del quilòmetre 6 d’aquesta carretera hi ha una pista de terra que porta a l’església després de fer uns quatre-cents metres. L’església és visible des de la mateixa carretera i centra el petit veïnat de Sant Julià de Fréixens. La clau de l’església és a la rectoria de Vallcebre. (JVV)
Història
L’església de Sant Julià de Fréixens era coneguda també amb el nom de Sant Julià de Vallcebre i l’any 1311 amb el de Vallcebre Sobirà. Els seus orígens s’han de vincular amb el gran monestir de la vall del Valira, Sant Sadurní de Tavèrnoles, del qual depenia i n’era una de les moltes propietats al comtat de Berga.
L’any 1019 els comtes d’Urgell concedien al monestir de Tavèrnoles la possessió del monestir de Sant Llorenç de Morunys a la Vall de Lord; aquest monestir de la Vall de Lord tenia un important lot de terres al Berguedà, a la parròquia de Sant Julià de Fréixens, aleshores Vallcebre, terres que pertanyien a Sant Llorenç de Morunys i que quedaren incloses a la senyoria de Sant Serni de Tavèrnoles. L’existència d’aquesta església en els primers anys del segle XI queda, doncs, constatada.
En la consagració de l’església monacal de Sant Sadurní de Tavèrnoles de l’any 1040 torna a palesar-se la influència d’aquest monestir i el domini sobre Sant Julià. Així Tavèrnoles hi posseïa el mas de Vilamurets amb l’alou de Sant Julià i dos alous més a Vallcebre (et ipsum mas de Vilamurets simul cum ipso alodio de sancto Iuliano et ipsumde Valcebre).
L’any 1197 Estefania d’Isarna feia testament i llegats a Sant Julià de Vallcebre, concretament dos argenços (et ad Sancti Iuliani argencios duos); signà el testament el clergue de l’església de Sant Julià, Ramon.
El segle XIII i també l’any 1312 era parròquia; aquest caràcter quedà confirmat en la visita al deganat de Berga d’aquest any. El segle XV la parròquia era ja regentada pel capellà de Vallcebre i de l’església de Santa Maria amb la qual cosa va perdre la titularitat; Sant Julià aleshores quedà unit, com a sufragània, a Santa Maria de Vallcebre.
El segle XVIII, però, ambdues esglésies eren sufragànies del santuari de Santa Maria de Falgars. (RSR)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rematada vers llevant per un absis semicircular.
J. Pons
Una vista de l’interior de l’església amb la capçalera.
R. Viladés
Sant Julià és una església romànica força modificada en època moderna, especialment pel fet que li fou agregada una rectoria i l’interior de l’edifici fou totalment arrebossat. L’edifici és avui parcialment tancat per un mur que clou el petit cementiri al costat de migdia i per la rectoria annexa al costat deponent. Tots aquests afegits exteriors li han fet perdre molt d’encant i no deixen visualitzar la part romànica de l’edifici.
L’església és una construcció d’una sola nau, orientada a llevant i coronada per un absis de planta semicircular; aquest, l’element més interessant, és gairebé tan ample com la mateixa nau i té una senzilla decoració exterior formada per una motllura seguida a manera de cornisa, unes petites mènsules separades uns quaranta centímetres, les quals no tenen cap funció estructural. Al bell mig del mur hi ha una finestra de doble esqueixada, actualment tapiada, coberta amb un arc de mig punt adovellat.
L’interior de l’església és totalment arrebossat, llevat de la part inferior de l’absis, que mostra les filades de carreus ben treballats; l’absis és cobert amb un quart d’esfera, actualment arrebossat.
El segle XVIII hom construí una nova volta i, per tal de reforçar-la, s’afegiren uns massissos contraforts al costat de migdia de la nau, visibles a l’exterior, contraforts de mides diferents i que alhora varen permetre l’obertura de capelles desiguals en aquest mur. També es modificà totalment l’accés i la porta de l’església. La porta original és totalment perduda i avui s’accedeix a l’interior per una porta coberta per un porxo, situada al mur de migdia i a tocar el mur de ponent de la nau. Les obertures actuals són també modernes i són al mur de migdia.
Malgrat totes les remodelacions, l’església conserva tota la capçalera i el mur de tramuntana originals, elements que fan aconsellable una restauració. Al mur de ponent es construí també un modern campanar de planta quadrada i a l’interior de l’església un cor. (JPC)
Bibliografia
- Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. 1, la Seu d’Urgell 1978, pàg. 118
- Joan Serra i Vilaró: Baronies de Pinós i Mataplana, vol. III, Barcelona 1950, pàg. 285
- Josefina Soler: El cartulario de Tavérnolas, pàg. 58
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 233-234