Situació
Exterior de l’absis, en què destaca la singular decoració de dues rengleres d’arquets sobreposats, avui dia molt deteriorada.
ECSA - J.L Valls
Exterior, des de migdia, d’aquesta antiga parròquia avui desafectada que s’alça enmig d’una vinya.
ECSA - J. Ponsich
Aquesta església, l’antiga parròquia de la població i avui una capella desafectada, és situada fora del nucli urbà del poble de Vilanova de Raó, a llevant i a la vora de l’actual D-8, la qual correspon segurament a una antiga via.
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 38’ 8,4” N - Long. 2° 55’ 22,8” E.
Hom hi arriba per les carreteres D-8 i D-39, que parteixen de la N-114. (PP)
Història
Vilanova (Villa Nova, 814) i la vila de Ceret deuen la seva fundació a un mateix personatge, molt probablement fugitiu de la Hispània islàmica, el nom del qual s’ignora. Només se’n sap que es beneficià en el primer decenni del segle IX d’un precepte pel qual l’emperador Carlemany li garantia la seva protecció.
El 814, Lluís el Piadós confirmava el privilegi paternal per Ceret (vicus Sirisidum) als dos fills del fundador, Wimar i Radó. I, divuit anys més tard, el 18 de desembre de 832, l’emperador Lotari feia el mateix per la villa nova, sempre a favor dels germans Wimar i Radó.
Aquest darrer document donava com a afrontacions de Vilanova: Tesà (Tezanum) a llevant; Villa Seca a migdia; Rostis o Tertrium a ponent; i Orla al nord. Rastis o Tertrium s’ha de situar entre l’estany de Vilanova i Pollestres. Quant a Villa seca, el seu territori s’estenia fins a la “via del Conflent”, entre Elna i Bages (actual D-612) i fou més tard absorbida pels termes de Montescot i de Bages.
Cent anys després, en un document del 14 de març de 932, apareix per primera vegada la denominació que havia de perpetuar: “Villa nova quae vocant Radoni quondam” (‘Vilanova que anomenen del difunt Radó’), probablement perquè Radó degué finalment heretar la part del seu germà Wimar i esdevingué l’únic amo del domini patern. El mateix document anomena “l’estany de Barrià” l’estany de Vilanova (fins no fa gaires anys encara assecat i avui voluntàriament ressuscitat). Barrianum devia ser un antic establiment romà, probablement destruït pels bàrbars o els àrabs, del qual no quedava sinó el record.
Al segle X, l’abadia d’Arles posseïa uns alous a Vilanova, els quals van recaure al segle següent, amb alguns altres alous, al capítol d’Elna. A la darreria d’aquesta centúria, concretament l’any 996, hi ha notícia que Ermetruit i el seu fill Gerard feren donació al bisbe d’Elna d’un alou situat a Vilanova, amb la condició que poguessin gaudir d’aquest alou i de la seva església fins a la seva mort. Sembla que és aquesta la primera referència de l’església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa.
A la primera meitat del segle XII una bona part del territori de Vilanova era sota l’autoritat directa dels comtes de Rosselló, els quals els cediren a l’orde del Temple, establert al comtat des del 1132. És el que es desprèn d’una carta del 16 de setembre de 1149, per la qual el comte Gausfred III i el seu fill Guinard concedeixen “als frares de la Milícia del Temple de Salomó” tota la seva honor, a partir del mas de l’Escurbet i fins al terme de Sant Julià de Vilanova, comprès entre els camins que venien de Malloles i de Perpinyà. És, pel que hom sap, el primer text on s’esmenta explícitament l’església de Sant Julià, que un document molt més tardà (1428) designa com l’església parroquial de Vilanova.
L’església va perdre el seu caràcter parroquial quan al segle XVII es va construir un nou temple parroquial a dins el poble. (PP)
Església
Planta de l’església, que mostra una gran unitat tot i pertànyer a una obra feta en dos segles diferents.
R. Mallol
És una església de nau única coberta amb volta de canó seguit i apuntat, i capçada a llevant per un absis semicircular. Presenta un tram de cor, entre nau i absis, limitat per un arc toral amb semicolumnes i capitells esculpits. A l’arc triomfal els capitells són desbastats, sense decoració. L’absis té una volta de mitja cúpula feta de pedra picada. El gruix dels murs laterals és d’1,25 m a l’indret del cor i d’1,48 m a la nau. Per fora, la nau, el tram del cor i la capçalera es distingeixen per una alçària decreixent.
Exteriorment l’absis presenta dues rengleres d’arquets superposats; els arquets inferiors són muntats en unes pilastres, mentre que els superiors descansen sobre vuit petites semicolumnes i capitells de granit, esculpits. Com assenyalà Brutails, “els fusts d’aquestes columnetes eren col·locats a contrallit i mantinguts per uns tambors del mateix perfil, la part posterior dels quals penetrava en el mur; els fusts han caigut, resten els tambors sols. Aquest procediment de construcció és una de les peculiaritats que denoten l’origen estranger de l’arquitecte que bastí Sant Julià” (les altres particularitats que esmenta Brutails eren l’arc toral que limitava el cor i l’aparell de la volta de l’absis). Cal assenyalar que hi ha un dispositiu semblant d’arquets superposats a l’absis de Sant Esteve de Vila-rasa (municipi de Sant Cebrià de Rosselló), església consagrada l’any 1151. Avui, quatre dels vuit capitells de la capçalera han desaparegut amb una part dels fusts de les semicolumnes però tots els àbacs esculpits subsisteixen.
Alçat de l’exterior de l’absis amb la restitució de l’aspecte que devia tenir abans de perdre molts dels seus elements ornamentals.
R. Mallol
A migdia de la nau s’obria un portal de marbre blanc que es destacava sobre un cos massís fet amb aparell de granit. Ha estat destruït. Fa alguns anys s’ha pogut desenterrar el seu basament i recuperar la llinda reutilitzada en un pou veí.
En l’estat actual, les parts més antigues de l’edifici (parets de la nau i part baixa de l’absis, amb aparell de còdols en rengleres horitzontals amb les característiques juntes solcades) s’han d’atribuir al segle XI i l’ornamentació esculpida de l’absis i del cor, el portal meridional, els contraforts nord i sud i la volta han de pertànyer a la segona meitat del segle XII. (PP)
Portada
Fa uns quants anys es va trobar una llinda, reutilitzada, en un pou proper a l’església, que formava part de l’estructura de la portada que s’obria a migdia. Aquesta, que era de marbre blanc, havia estat vista i descrita per J. A. Brutails (1892, pàgs. 542-543), però posteriorment fou donada per perduda i actualment només se’n conserva el basament i la llinda esmentada. Presenta alguns relleus esculpits, consistents en una creu grega inscrita per un cercle i a sota un animal, probablement l’anyell pasqual. Cal datar aquesta peça dins la segona meitat del segle XII. (PP)
Escultura
Tres mostres de la decoració esculpida que hi ha a l’exterior de la capçalera de l’església.
ECSA - A. Roura
L’exterior de la capçalera de l’església és decorat amb dos nivells d’arcs cecs amb bandes llombardes, els quals encara conserven alguns dels elements esculpits que els completaven. Així, de les semicolumnes que suportaven els arquets del nivell superior resten gairebé tots els àbacs, alguns capitells i alguns fragments de fust. La decoració és de tipus geomètric, vegetal i figuratiu. Hi ha sanefes compostes per tiges ondulants de les quals sorgeixen fulles, línies de perles que emmarquen altres composicions i bandes d’escacats. Els capitells que s’han conservat tenen esculpides parelles d’animals afrontats, amb el cos situat en la cara del capitell i el cap als angles. L’erosió evident d’aquests elements i la pèrdua de la major part de l’escultura fa que el conjunt es trobi en un estat deplorable i alarmant. La datació que sembla més adient és la de mitjan segle XII.
Un dels capitells amb relleus que decora l’interior de l’església.
ECSA - A. Roura
A l’interior també es conserven capitells força erosionats, corresponents a l’arc toral que emmarca el tram precedent a l’absis. Tant la decoració com la composició són similars a la dels capitells de l’exterior. La datació, per tant, també és de mitjan segle XII. (PP)
Necròpoli
A l’entorn de l’església de Sant Julià i Santa Basilissa de Vilanova de Raó hi ha un important jaciment arqueològic corresponent a un antic poblat medieval. El conjunt del jaciment es troba situat a l’est del poble actual, a la vora d’un riu costaner, el Rard, que flueix al centre de la plana del Rosselló. S’estén sobre, gairebé, dues hectàrees al vessant sud d’un turó. L’església es troba al capdavall d’aquest turó, al costat de l’antiga via que anava de Narbona a les Cluses (travessia principal dels Pirineus a través de la vall del Rom cap al Pertús). Aquest establiment d’hàbitat s’abandonà a partir del segle XIII i passà a ser conegut a partir de llavors (1271) com a Villa Veteri.
Els nivells d’ocupació observats a l’emplaçament de la Villa Veteri demostren un nombre considerable d’estructures d’emmagatzematge, de fosses irregulars i de sitges circulars, arrasades en part pels conreus successius. L’abundant material arqueològic que contenen els terraplenaments-abocadors es compon de deixalles domèstiques, constituïdes bàsicament per restes d’animals consumits, de grans de blat carbonitzats i de trossos d’una ceràmica comuna local. L’estudi en particular de les restes ceràmiques demostra que la producció és força homogènia; es tracta d’olles amb els llavis exvasats i amb els fons lleugerament convexos. La tècnica utilitzada produeix atuells amb un color que sembla resultar indiferentment d’una cocció en atmosfera oxidant o reductora. Aquestes observacions, juntament amb la descoberta de nombrosos fragments de materials de construcció (morter de calç, morter de teulís, còdols de riu, argamassa i teules rodones) i d’objectes domèstics diversos (escòries de ferro, fusos) demostren que hi hagué una ocupació medieval que hom podria situar entre els segles X i XI. De tota manera, com que l’església va ser construïda al damunt d’un indret on hi havia moltes sitges, és possible de situar una part de la producció ceràmica i, per tant, una primera ocupació medieval del lloc entre unes dates més precises: 900-950.
L’estudi de la distribució topogràfica de les restes sembla demostrar que l’espai s’havia organitzat en zones ben diferents: la part alta del turó es reservava a l’emmagatzematge de les provisions alimentàries, mentre que la part baixa, avui dia recoberta per una quantitat important de sediments d’origen natural, era ocupada per l’hàbitat, del qual s’han conservat uns sòls de circulació interiors o exteriors. Així, tal com ha estat observat força vegades, aquest últim es trobaria molt pròxim a l’edifici de culte. Cal també recordar que el coneixement d’aquest període pel que fa a les regions mediterrànies és força lluny de ser satisfactori i que, per tant, un estudi més aprofundit permetria d’omplir una part d’aquestes llacunes. El major interès de l’enclavament de Sant Julià està en el fet que en una mateixa zona es trobin juntes les tres entitats de l’hàbitat de l’edat mitjana, és a dir, el lloc de culte, les cases i llurs dependències. El prosseguiment dels treballs d’investigació es justifica encara més perquè això constituirà una oportunitat poc freqüent d’observar i de descriure l’organització espacial d’un poble medieval situat en una important via de comunicació que travessava la plana del Rosselló cap a l’any 1000. (PA)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Brutails, 1901, pàgs. 17-18 i 27-28
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 173-174
- Abadal, 1952, vol. II (II), pàg. 316 i 327-328
- Cazes, 1990, pàg. 39.
Bibliografia sobre la portada
- Brutails, 1892, pàgs. 542-543
- Durliat, 1948-54, IV, pàg. 67
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 168.
Bibliografia sobre l’escultura
- Brutails, 1892, pàgs. 542-543
- Durliat, 1948-54, IV, pàg. 67
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 168.
Bibliografia sobre la necròpoli
- Alessandri, Kotarba, Pezin, 1987, pàgs. 235-238.