Sant Martí d’Ur

Situació

Aspecte general d’aquest notable temple romànic, molt modificat al segle XVIII, amb un nou campanar i capelles laterals.

ECSA - A. Roura

L’església parroquial de Sant Martí és situada dins el nucli poblacional d’Ur, que s’emplaça en l’interfluvi dels rius de Brangolí i d’Angostrina, vora el seu aiguabarreig per formar el riu d’Ur.

Mapa: IGN-2249. Situació: Lat. 42° 27’ 48” N - Long. 1° 56’ 18” E.

Ur és a 3, 5 km de la Guingueta d’Ix per la carretera N-20 en direcció nord. (RMAE)

Història

La parròquia d’Hur és esmentada en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu, escriptura datada el 819, però que en realitat fou redactada a la darreria del segle X. A banda d’aquesta menció, el lloc d’Ur apareix documentat en nombroses escriptures dels segles X i XI. En aquest sentit se sap que el testament del comte Sunifred II de Cerdanya de l’any 965 conté el llegat d’un alou in villa Uri. Poc després, els anys 986-987, els executors testamentaris del prevere Duran lliuraren al cenobi de Sant Joan de les Abadesses un alou situat a Ur que va ser confirmat a l’esmentat monestir per una butlla del papa Sergi IV, atorgada l’any 1011.

Una altra notícia força interessant, directament relacionada amb l’església, data de l’any 1048 i es refereix al testament del sacerdot Miró. Segons l’acta testamentària, aquest llegà cinc mancusos per a l’obra de l’església de Sancto Martino de Ur.

Ja al segle XII, l’ecclesiam de Ur fou confirmada entre les propietats de la canònica de Santa Maria de Serrabona, segons explicita l’acta de consagració d’aquest monestir rossellonès, datada el 25 d’octubre de 1151 tot i que la donació a l’esmentada canònica ja arrelava de l’any 1119. Pocs anys després, el 1174, el bisbe d’Urgell Arnau de Preixens ratificà a la canònica de Serrabona i al seu prior Bernat la donació que s’havia fet de l’església de Sant Martí d’Ur.

A la darreria del segle XIII, la parròquia d’Ur contribuí a satisfer la dècima recol·lectada a la diòcesi d’Urgell entre els anys 1279 i 1280.

Al segle XIV, entre els anys 1312 i 1314, l’ecclesia Sancti Martini de Ur fou objecte de visita per part dels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, i el 1391 el capellà d’Hur figura en la relació de la dècima que aquell any es recollí a la diòcesi urgellenca. (MD-MLIR)

Església

Planta de l’església on ressalta la magnífica capçalera trevolada.

Claver, J. Cruanyes i E. Romea

És una església d’una sola nau de planta rectangular, amb una capçalera trevolada a llevant. L’edifici fou profundament modificat al segle XVIII, moment en què, entre d’altres obres, es construí un campanar de torre i s’afegiren capelles laterals; tanmateix, conserva una molt bella capçalera romànica.

La porta d’entrada, amb la data del 1737, és situada a la façana sud, entre la torre campanar i un important contrafort. En aquesta paret s’observa un arc de pedra encastat, i es palesen operacions de reforma, sobretot pel que fa al campanar, i en la sobreelevació de la nau.

La torre campanar és de secció quadrada i té quatre nivells per sobre de la planta baixa; a la part superior hi ha dues obertures amb arc de mig punt, i en les restants façanes, una sola obertura; és coronada amb una coberta de pedra a quatre aigües. Els angles són fets amb carreus ben tallats, i la resta, amb un parament bast. Segons la inscripció que hi ha en una de les llindes, la reforma d’aquesta banda de l’edifici data del 1780. La capçalera és situada a la façana est i és composta per tres absidioles que formen una capçalera trevolada, amb les façanes ornamentades amb arcuacions llombardes, en sèries de dues entre lesenes a l’absis central, i en sèries de tres als absis laterals; també té finestres cegues sota els arcs. El mur és coronat, sota la coberta, per una cornisa amb un fris de dent de serra. La part central de l’absis té tres finestres d’espitllera amb dovelles formant un arc de mig punt, i les absidioles laterals presenten una finestra cadascuna, amb tots els arcs extradossats per una filada de lloses planes.

Dos dels absis que formen la capçalera trevolada, amb una perfecta decoració de tipus llombard.

ECSA - LI. Claver, J. Cruanyes i E. Romea

L’absis s’uneix a un mur coronat amb pedra que recull la coberta fins a l’alçada de la torre, on es produeix un canvi de nivell i s’acusa la sobreelevació de la nau, abans esmentada. La façana oest té una finestra central.

A l’interior, totalment modificat, s’observen les capelles laterals afegides al segle XVIII, una dedicada a la Passió i l’altra a la Mare de Déu del Roser; també té, de la mateixa època, un cor de fusta a la paret posterior de la nau i diversos altars barrocs. Els paraments interiors estan totalment enguixats, la volta és de canó i la coberta és de pissarra a dues aigües.

El triple absis i les finestres cegues d’estil llombard són les característiques més notables que diferencien aquesta església d’altres de cerdanes construïdes al segle XI. De fet, com ja s’ha esmentat, d’època romànica tan sols conserva la capçalera trevolada i el primer tram de la nau, ja que la resta és fruit d’una reconstrucció del segle XVIII. Els darrers anys s’han anat enderrocant diverses construccions annexes a la capçalera per tal de deixar-la ben visible. (LICS-JCR-ERR-EVS)

Pica baptismal

Aspecte general de la pica romànica conservada dins de l’església.

ECSA - A. Roura

A l’església parroquial d’Ur es conserva una pica baptismal romànica que durant molt de temps no es pogué estudiar bé perquè era col·locada al fons de l’església, en un angle que deixava veure només una part de les seves figures. Des de fa uns quants anys es pot llegir íntegrament, bé que no tots els relleus són fàcilment desxifrables.

La pica és monolítica i esculpida sobre pedra granítica del país. Fa 111 cm de diàmetre i 83 d’alçada. Un forat, a la part inferior, permet l’evacuació de l’aigua baptismal. Les figuracions conten, sembla, la història del pecat original i de la Redempció. Per començar es pot llegir sense dificultat l’escena de la temptació dels nostres primers pares representada de manera molt esquemàtica. Una serp que s’ondula parla a l’orella d’un cap barbut que, per aquest motiu, representa Adam i no Eva, i no concorda amb la narració bíblica del Gènesi on la dona apareix com a intermediària de la temptació. En canvi, a Beuda, a 5 km al nord de Besalú, a la pica baptismal de l’església (vegeu-ne l’estudi, vol. IV, pàgs. 226-227, d’aquesta col·lecció), és la serp qui parla a Eva i també a la pica de Palau de Cerdanya (vegeu-ne l’estudi, en aquest volum). L’escena de la Temptació és habitualment figurada sobre les piques baptismals. Si el cap barbut representa Adam, hom ha de pensar que el cap que es troba a sota d’aquest és el d’Eva. La boca badada i els ulls ben oberts semblen denotar sorpresa. Al front, Eva sembla que porta dues banyes corbades vers l’interior que fan pensar en els atributs d’un marrà. P. Ponsich (1967, pàg. 14) opina que les banyes serien el símbol del dimoni que domina l’home, però també podria ser una manera desencertada de representar l’ondulació dels cabells.

La figura que segueix a l’esquerra sembla un cap d’animal amb dues banyes corbades vers l’interior. Podria simbolitzar l’anyell pasqual, és a dir, Crist immolat pels pecats dels homes, i és per aquest motiu que seria figurat ajagut i només el cap per indicar que és mort. En el cas que la nostra lectura sigui exacta, l’escultor hauria volgut expressar simbòlicament que el baptisme és una lluita entre Crist —l’anyell pasqual— i Satanàs.

Tres detalls de la pica d’Ur: una estranya figura amb tiges formant volutes, els caps d’Adam i Eva amb la serp que parla a l’orella d’Adam, i una interpretació molt esquemàtica d’un peu de vinya.

ECSA - A. Roura

Llegint sempre de dreta a esquerra, a l’escena que ve a continuació es pot veure una mena d’arbre amb branques molt estilitzat i amb dues arrels. Potser representa un peu de vinya amb les seves sarments, símbol de la unió de Crist amb els fidels. Hom pensa en la paraula de Jesús a l’evangeli de sant Joan: “Jo sóc el cep i vosaltres les sarments” (Joan, 15: 5). L’anyell, gràcies a la seva immolació, dona la vida als cristians; la vinya, és a dir, Crist, que regenera les sarments. Ens hem deixat guiar per aquesta explicació per a l’escena de la pica de Palau, on un personatge que fuig de la serp es dirigeix vers un arbre que suposo que ha de ser la vinya —Crist—.

Als registres 4 i 5 els símbols són molt difícils d’interpretar. En el primer registre, dos objectes que semblen uns fruits són units per una mena de ranura. El segon registre presenta els dos objectes units per una protuberància. Hom ha volgut llegir en el darrer exemple l’acte de la generació i una figura de la multiplicació dels humans (Ponsich, 1967, pàg. 15).

Als registres 6 i 7 hi ha esculpits dos motius arboriformes. El núm. 6 és dels més curiosos, ja que sobre una tija principal hi ha empeltades a la part superior unes volutes corbades les unes a l’inrevés de les altres. Però a la part inferior, les branques són horitzontals i simètriques a costat i costat de la tija central. Potser es tracta d’una palmera, no gaire ben encertada per l’escultor. Hom sap que les palmes figuren per exemple a les piques romàniques de Thugny i Wasigny, del bisbat de Lieja, a Bèlgica. La setena figura representa dos fruits posats l’un al costat de l’altre col·locats per sobre de dos motius en forma d’espiral, un dels quals sembla una serp ondulant. Potser en aquests dos registres tenim una figuració molt esquemàtica dels dos arbres del paradís, l’arbre de la vida i l’arbre de la ciència del bé i del mal. La palmera, l’arbre de la vida, feia parella en la nostra pica amb l’arbre que hem identificat més amunt amb un peu de vinya que simbolitza Crist.

Al registre núm. 8, hom desxifra prou clarament un infant en posició fetal en el si de la mare. Aquest símbol podria expressar la idea que el baptisme és un nou naixement, recordat al diàleg de Jesús amb Nicodem sobre la renaixença: “Com pot néixer un home, quan ja és vell? És que pot entrar una altra vegada al ventre de la mare, i llavors néixer?” Jesús li respongué: “T’ho ben asseguro: qui no neix de l’aigua i de l’Esperit no pot entrar al Regne del cel… No t’estranyis si t’he dit: heu de renéixer de dalt.” (Joan 3: 4-7).

Resta ara desxifrar els darrers motius escultòrics. És difícil de dir què representen exactament les tres nervadures verticals corbades vers l’esquerra. Les llengües de foc de la Pentecosta, simbolitzant la renaixença de l’Esperit? Si la nostra interpretació és exacta, seria coherent amb el tema de la renaixença del registre anterior.

A l’últim registre, les línies horitzontals podrien simbolitzar un corrent d’aigua. Al centre hi ha col·locada simètricament una combinació complicada de volutes a banda i banda d’un arc vertical. Potser s’hi podria llegir una representació arboriforme bastant maldestra: una palmera vora l’aigua? L’escultor sembla materialitzar les paraules de la sagrada Escriptura: “Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos, ni va pels camins dels pecadors (…) Serà com un arbre arrelat vora l’aigua” (Ps 1: 1-3) i “Els justos creixeran com les palmeres” (Ps 91: 13).

La pica baptismal d’Ur és anterior a l’església del segle XI. Aquest monument que per tants aspectes resta enigmàtic seria una relíquia de l’església preromànica. L’escultor, en fer la pica, va fixar un art popular, les arrels del qual són immergides potser en la llunyania de la prehistòria (Delcor, 1973, pàgs. 96-109. (MD)

Ferramenta

Ferramenta de la porta de l’església conservada força completa i en relatiu bon estat.

ECSA - A. Roura

L’any 1737, en les obres de reforma que es feren a l’església, fou oberta una nova porta al mur meridional, que reaprofità els ferros forjats de la vella. L’aspecte d’aquesta ferramenta sembla correspondre tipològicament a les característiques del període romànic. La porta és recoberta en tota la superfície per peces metàl·liques planes, i entre elles, altres planxes que defineixen una mena de volutes.

La part central de la porta, en la unió dels batents, és resseguida per llistons que amaguen part dels motius decoratius de la ferramenta. Això fa pensar que originàriament no hi devien dur llistons d’aquesta mena. (MD)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Monsalvatje, 1915, vol. 24, ap. XXXVII, pàgs. 394-396
  • Rius, 1946, pàgs. 189 i 198
  • Bertran, 1979, vol. II, pàg. 287
  • Baraut, 1982, vol. V, doc. 618, pàgs. 140-142
  • Pladevall, 1983, pàg. 142
  • Ordeig, 1993, vol. I (I), doc. 1, pàgs. 1-8

Bibliografia sobre la pica baptismal

  • Durliat, 1954, pàg. 177, 1957, pàgs. 73-76, 1958, pàg. 25
  • Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 163
  • Ponsich, 1967, pàgs. 14-15
  • Delcor, 1973, pàgs. 96-109

Bibliografia sobre la ferramenta

  • Durliat, 1958, pàg. 25
  • Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 163